Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dijous, 15 de juliol de 2004

Ni Bush ni Blair van mentir. Per què ho va fer Saddam?

De la mateixa manera que la setmana passada un comitè bipartidista del Senat americà va responsabilitzar la CIA, i no la Casa Blanca, dels errors d'informació respecte l'arsenal d'ADM de Saddam Hussein, ara "l'informe de Lord Butler arriba a la mateixa conclusió respecte els serveis d'intel·ligència britànics. Butler diu que els informes dels serveis secrets, que van servir de base al famós dossier de Downing Street, contenien seriosos defectes en les dades sobre les suposades armes de destrucció massiva i que no era fiable la informació que deia que el règim de Saddam podia desplegar-les en 45 minuts. L'informe assegura també que Tony Blair no és responsable de les errades dels serveis secrets i que, igual que Bush, no va intentar influir-hi.

Aquests informes, doncs, deixen clar que ni Bush ni Blair van mentir. Però ara, la pregunta és: per què els principals serveis secrets del món es van equivocar?.

La polsaguera aixecada pel moviment antiguerra i per la divisió del Consell de Seguretat ha fet oblidar que fins el precís moment en que l'administració Bush va anunciar que el seu pròxim objectiu era l'Iraq, la majoria de governs occidentals -inclosos els de França i Alemanya- i, sobre tot, la gran majoria de centres d'estudis estratègics internacionals i per la pau de tot el món, estaven convençuts que Saddam disposava d'armes de destrucció massiva.

Per a una gran part d'aquestes institucions, majoritàriament de tendència progressista, l'objectiu de les seves denúncies no era tant Saddam Hussein com els Estats Units, a qui responsabilitzaven d'haver facilitat el desenvolupament de l'arsenal iraquià, donat que durant els anys 80 Bagdad va ser un aliat de Washinton en la contenció de la revolució islàmica de Khomeini a l'Iran.

La utilització d'armes químiques i biològiques contra els kurds i contra els iranians era una prova fefaent que l'Iraq disposava d'aquestes armes. Proves que després de la guerra del Golf es van ampliar a altres camps, com el nuclear, a conseqÚència de les inspeccions de les Nacions Unides. Per tant, existia una pràctica total unanimitat en la convicció que el règim de Saddam Hussein disposava d'armes de destrucció massiva. I aquesta convicció era compartida també per la CIA i altres serveis secrets occidentals.

Les inspeccions posteriors a la guerra no han trobat cap arsenal d'armes de destrucció massiva a punt de ser utilitzades però si moltes proves que l'Iraq disposava dels coneixements i la tecnologia per desenvolupar-los en qualsevol moment i que en alguns camps concrets el seu desenvolupament havia continuat, tot i el règim d'inspeccions internacionals.

Així les coses, el que cal esbrinar ara no és per què va mentir Bush -que com s'ha demostrat no ho va fer- sinó per què va mentir Saddam?.

Daniel Pipes n'avançava fa temps una explicació:
Si no existen armas de destrucción masiva, el verdadero misterio no es cómo la administración Bush cometió el mismo error que todos los demás; el misterio es por qué Saddam creó la falsa impresión de que las tenía. ¿Por qué se puso en la extraña posición simultánea de aparentar fabricar armas de destrucción masiva y aparentar esconder su inexistente arsenal?.

Probablemente, su meta era mejorar su posición. Como especulan Walter Pincus y Dana Priest, del Washington Post, "pudo haber puesto en marcha un programa de doble fraude dirigido a convencer al mundo y a su propio pueblo de que era una amenaza mayor de lo que realmente era".

Sin embargo, en algún punto la charada de Saddam se volvió en su contra. Fingir poseer armas de destrucción masiva significó sanciones económicas continuadas que le privaron de billones de dólares al año, debilitaron su base económica y vaciaron su arsenal convencional. Lo que es peor (desde su punto de vista), el timo impulsó su caída, la ejecución de sus hijos, y su probable captura o derrota.

¿Por qué un líder que alcanzó la cumbre resbaladiza con astucia supina, persiste en una política tan ineficaz?. Sus biógrafos, Efraim Karsh e Inari Rautsi, describen las cualidades de Saddam Hussein como "precaución obsesiva, paciencia sin fin, perseverancia tenaz, habilidades manipulativas impresionantes y crueldad total". ¿Cómo es que no pudo reducir sus pérdidas, reconocer la inexistencia de su programa de armas de destrucción masiva, y haber salvado así su dictadura?.

Este error se puede explicar mejor como resultado de que Saddam viviera la circunstancia autoindulgente única de la autocracia totalitaria, con sus dos cualidades principales:

Arrogancia: El soberano absoluto puede hacer todo lo que quiera, por lo que cree carecer de fronteras a su poder.
Ignorancia: El soberano que lo sabe todo no incurre en contradicción alguna, así que sus ayudantes, temiendo por sus vidas, le dicen solamente lo que desea oír.
Ambas discapacidades empeoran con el tiempo y el tirano se aleja cada vez más de la realidad. Sus caprichos, excentricidades y fantasías dominan la política del estado. El resultado es un patrón de errores monumentales.