Per alguns, la democràcia es una finalitat en ella mateixa, ja que permet als que guanyen unes eleccions exercir el poder segons les seves conviccions polítiques i ideològiques. Per altres, la democràcia és un mitjà que serveix per canviar sense violència els governs, però mai una carta blanca perquè els que estan en el poder puguin fer el que vulguin. Pels que creuen en el primer concepte de democràcia, Allende va ser la víctima perquè no li van deixar canviar la democràcia "burgesa" pel socialisme revolucionari. Pels que creiem en el segon concepte de democràcia, Hitler no podia fer ni de lluny el que va fer amparant-se amb la legitimitat democràtica que el va portar al poder.
Com assenyala Popper, la pregunta essencial de la filosofia política no és quí ha de governar sinó com ha de governar. I aquí rau el problema. La victòria de Chávez només servirà perquè continui la destrucció progressiva de l'Estat de dret, de la democràcia i del nivell de vida dels veneçolans. El neocomunisme de Chávez, que no és res més que la vella ideologia marxista-leninista actualitzada amb l'edulcorant de l'ecologisme, el feminisme, l'indigenisme, l'anti-neoliberalisme i l'anti-globalització, ha portat Veneçuela al desastre, com explica José Maria Marco:
Las cifras no engañan. Venezuela está pasando una de las peores crisis económicas de su historia. La inflación en el 2003 fue del 27,1% y para el 2004 se prevé que alcance el 25,2%. El crecimiento económico es negativo desde hace años: -12,6% en 2002 y -10,7 en 2003. El paro alcanzaba en 2003 el 19,1% de la población. En torno a la mitad de la población está ocupada en la economía informal, es decir sometida a las reglas del mercado más salvaje. Grandes zonas del centro de Caracas están invadidas por lo que en Venezuela llaman "buhoneros", gente que vende mercancía muchas veces pirata, que no paga impuestos y no está sometida al menor control.
El problema de Veneçuela és que una gran part de la classe política del país no té credibilitat. Si Chávez va aconseguir el suport electoral d'una gran part de la població va ser per la seva denúncia radical de la corrupció de la classe política anterior a la "revolució bolivariana". Una classe política que s'ha aliat en un front democràtic que s'ha revelat impotent. Segons Alberto Mansueti l'oposició ha comès 14 errors garrafals, començant per voler combatre Chávez actuant com ell o ignorant una part de la població del país:
Creer que el país se divide en dos sectores, cuando en realidad las franjas son tres: chavistas, antichavistas, y un "tercer sector" que simple y llanamente vive de su trabajo y para su familia, y no se identifica con unos ni con otros -reluctante siquiera a votar, es abstencionista por principio-, y que los militantes de oposición se empecinan en fingir que no existe. (Los chavistas terminaron por admitir que existe, lo tomaron en consideración y cuenta, y a él se dirigieron; tal vez ese reconocimiento sea uno de los secretos de su triunfo.)
