Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dijous, 4 de novembre de 2004

Islam: la batalla d'Europa

Ha d'entrar Turquía a la UE? S'ha de permetre el vel islàmic a les escoles? Què fer amb els immigrants musulmans a Europa? Aquestes i altres preguntes sobre la presència musulmana entre nosaltres en temps de jihad no tenen una resposta fàcil. Tot i això, tinc la impressió que no cal descobrir noves receptes per fer front al problema. En tenim una que va funcionar prou bé (amb tots els seus errors i contradiccions) durant la guerra freda. D'una banda, combatre enèrgicament l'expansió i les accions del totalitarisme, aquesta vegada islamista, en tots els fronts, i de l'altra, tenir confiança en els nostres valors liberals i democràtics, capaços de derrotar intel·lectualment la ideologia islamista.

Gilles Kepel, en un article a "El País", explica:
... el efecto de atracción de Europa ha obligado al AKP (Partido de la Justicia y el Desarrollo), en el poder en Ankara -muchos de cuyos miembros salieron de la matriz de los Hermanos Musulmanes-, a disolver en el crisol democrático de Bruselas la ideología islamista que hacía que Erbakan, la figura tutelar del islamismo turco, describiese a Europa como un "club judeocristiano" al que oponía un M-8 que agrupase a los grandes países musulmanes.
Durant la guerra freda, les democràcies combatien el comunisme però això no els impedia de permetre l'existència de partits comunistes perfectament legals (si acceptaven les regles del joc) en el seu interior. Paral·lelament, s'esforçaven per integrar socialment els treballadors i les capes socials més susceptibles de ser captades pels cants de sirena dels totalitaris. Segons Kepel, això és el cal fer també amb els musulmans europeus:

Mientras los grandes partidos franceses sigan con la política del avestruz y se nieguen en la práctica a presentar en una posición elegible en los comicios legislativos, base de la representación nacional, a unos candidatos con apellido de origen musulmán -sin que éstos tengan la vocación de ser "diputados de los moros" más que los diputados de origen judío son "diputados de los israelíes" o sus colegas de origen católico "diputados de los galos"-, esta representación nacional estará sesgada y los activistas comunitaristas islamistas tendrán vía libre. En este terreno, la Francia republicana y asimiladora sufre un atraso paradójico frente al Reino Unido y Alemania. Sin embargo, no es poco lo que está en juego: se trata nada menos que de la capacidad de Europa para demostrar ante el mundo islámico que sus ciudadanos de origen musulmán son la primera generación surgida del universo del islam que participa en una sociedad democrática cuyos beneficios están vedados para la inmensa mayoría de los parientes que permanecen en la aldea en África. Todo el mundo en el Magreb, en África, en Pakistán o en Turquía tiene un primo en Marsella, Birmingham, Düsseldorf, Barcelona o Milán. Están pendientes de la evolución de este miembro de la familia, próxima o alejada, que participa al mismo nivel y en la realidad en el aggiornamento de la civilización musulmana heredada en contacto con la modernidad democrática en el mismo lugar en el que ésta se elabora (mientras que en la aldea esto se vive por poderes, a través de la televisión por satélite, Internet y sus efectos distorsionadores).
Però tot això s'hauria de fer lluny de la confusió multiculturalista (una societat pot ser multiracial però difícilment multicultural, especialment quan els seus valors, en tot o en part, són contradictoris) i amb una denúncia clara de la complicitat anti-sistema:

No nos extrañe que los supervivientes del comunismo y del izquierdismo en el viejo continente hayan establecido, tanto dentro del Foro Social Europeo (FSE) como en diversas asociaciones de barrios desfavorecidos -sobre todo en Vénissieux y en el gran Lyón-, una alianza con los paladines del velo en la escuela. El dinamismo militante de estos últimos transforma a los primeros en "compañeros de ruta" y pone crudamente en evidencia su carencia de un proyecto, como han demostrado los ataques ampliamente divulgados de una inglesa conversa y portadora del velo contra la "Francia racista e islamófoba" en los bancos del FSE de Londres, en octubre de 2004, después de que Tarik Ramadán tuviera un papel destacado en el Foro de París en otoño de 2003, en detrimento de los organizadores altermundialistas.
No hem d'oblidar que l'objectiu dels bolxevics islàmics no és altra que la instauració universal del paradís de Mahoma, començant per Europa.

Más allá de la capacidad de Bin Laden y de sus subalternos para cambiar el resultado esperado de las elecciones españolas o para obtener la retirada de Irak del ejército de Madrid, en el movimiento salafista-yihadista encontramos la certeza de que España es desde la Andalucía musulmana "tierra del islam" para la eternidad y que allí es lícita la yihad contra los "ocupantes" no musulmanes cuyo asesinato está permitido. Dentro de esta lógica, el 11-M es tan sólo la primera batalla de una Reconquista al revés, cuyo horizonte es Europa.
Bin Laden, contràriament al que ell voldria i al que sovint es creu, no és un producte medieval sinó de la modernitat occidental. Una mescla de romanticisme i racionalisme. Els seus plantejaments polítics i el seu discurs ideològic és més proper al d'una organització marxista-leninista radical que a un muetzí. És un moviment , per la radicalitat i la contundència revolucionària de la seva ideologia, que sedueix especialment a "intel·lectuals" provinents de les classes mitges o acomodades dels països àrabs que veuen en el radicalisme islàmic una sortida a la seva marginació del poder per unes monarquies o repúbliques corruptes i absolutes.