La pràctica totalitat dels francesos van anar diumenge a les urnes a votar el mateix. La majoria dels que ho van fer amb la papereta del No, van votar contra una Constitució europea que consideraven massa liberal, mentre que els que hi van anar amb la papereta del sí ho van fer per creure que així garantien una Constitució que -com van vendre Chirac i Hollande- reforçava el "model europeu" en contraposició a l'"ultraliberalisme" anglosaxó.
Buscar altres explicacions al vot francès és deixar-se portar per la fantasia, confondre els desitjos per realitats, com ho fa Bill Kristol al voler comparar el que ha passat a França amb la revolució conservadora dels 90 als EUA que va portar a "Rudy Giuliani a governar Nova York, a Bill Clinton a redefinir el Partit demòcrata i a Newt Gingrich a revitalitzar els republicans". Per Bristol, Nicolas Sarkozy seria l'equivalent francès de Giuliani-Clinton-Gingrich. Llàstima que Chirac no sigui de la mateixa opinió hi hagi nomenat Villepin com a primer ministre.
Diumenge passat, els "enfants de la patrie" no van votar per més llibertat, encara que anessin a celebrar-ho a la plaça de la Bastilla; ni per revisar el model europeu d'Estat providencia, ni per obrir els mercats o augmentar la lliure circulació de mercaderies i persones. Diumenge passat, una França esporuguida va anar a votar per alçar un mur nacional no ja contra la globalització sinó contra l'ampliació europea, percebuda com un cavall de Troya que amenaça els seus privilegis; per cavar una trinxera encara més fonda en defensa de la sacrosanta "identitat" nacional i lingüística davant la decadència del francès, ara també als fòrums comunitaris. Diumenge passat, els nens mimats de la Unió, que s'emporten la part del lleó dels pastís de les subvencions agrícoles comunitàries, van fer la rebequeria del "tot o res" i van trencar la seva joguina, a l'espera que l'acomplexada Alemanya els prometi que tornaran a ser la nineta dels ulls d'un renovat tàndem franco-alemany.
Tot això, com es pot veure, té poca relació amb el Tractat constitucional –que és poca cosa més que una síntesi dels Tractats anteriors amb alguns mals retocs- i molta amb els corrents profunds de canvi que, des de fora i des de dins, estan saccejant els fonaments de la vella Europa. Uns canvis, però, que el referèndum, ens agradi o no, no ha traduït en una força política alternativa. Pel contrari, el referèndum ha servit perquè la societat francesa tanqui files a l’entorn del seu model tradicional, intervencionista i protector. Un model que, amb més o menys retocs cosmètics, qualsevol govern de París haurà de mantenir i defensar al si de la UE si vol seguir governant.
Probablement, a partir d’ara França ho tindrà més difícil per imposar la seva voluntat a la Unió, però creure que la paradoxa del “no” pot fer decantar definitivament la balança cap el cantó del Regne Unit o de les democràcies exsoviètiques de l’Europa central i oriental i provocar un canvi copernicà, revolucionari, en una direcció liberal, és pecar d’optimisme.
França potser serà cada vegada menys el tenor principal de la coral europea però continuarà sent un pes pesant de la política comunitària i la seva voluntat seguirà influint en l’evolució i conformació de la UE. És més, no es descartable que el “no” serveixi a París per reforçar la vella idea de crear un nucli dur europeu, format per França i Alemanya i alguns satèl•lits, amb vinculacions jurídiques diferents a la de la resta d’estats membres. Una Europa concèntrica que, com les nines russes, ens permeti estar “juntos pero no revueltos”.
Creure en la possibilitat d’un canvi immediat i radical del model de construcció europea, aprofitant el “no” de França, és una il•lusió i, sobre tot, un desconeixement de com funciona la UE. Tot i les crítiques a la burocràcia de Brussel•les, la realitat és que qui mana són els Estats membres i que són aquests els que marquen el rumb a les institucions i a les polítiques comunitàries. Si els governs dels estats nacionals són intervencionistes, com ho han sigut gairebé sempre des de la fundació de la CEE, el model europeu és i serà intervencionista. Si els governs europeus són cada vegada més liberals, el model europeu també ho serà.
La història de la construcció europea demostra que els canvis només es poden fer gradualment i des de dins de les institucions comunitàries, amb paciència i negociació, fent i refent tractats, perquè la pedra angular sobre la que descansa l’edifici europeu és la no existència de vencedors i vençuts, és a dir, que descansa en l’exclusió de la lògica militar. Un principi, per a mi, irrenunciable. És per això que no comparteixo algunes actituds bel•ligerants que s’han manifestat arran la victòria del “no”. Unes actituds frívoles i irresponsables que semblen apuntar-se a la teoria del “quanto peor, mejor”. La temptació tremendista de fer tabula rasa i partir de zero és ridícula, tan ridícula com l’existència d’un revolucionari europeu a aquestes alçades de la història .
