Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

diumenge, 29 de maig de 2005

Els arguments de Chirac reforcen el NO

Escric aquesta anotació abans de saber el resultat del referèndum francès sobre la Constitució europea. Continuo creient que la posició liberal a favor del NO és un error. El NO serà interpretat sempre com un sí a una dosi major d’intervencionisme. El Tractat Constitucional volia simplificar les coses davant l’ampliació de la UE, però com sempre s’ha quedat a mig camí. I s’ha quedat a mig camí perquè aquesta és l’essència del procés de construcció europea: un procés que es fonamenta en la negociació pacífica i no en la confrontació bèlica entre posicions polítiques diferents. Per tant, el consens és sempre un punt intermedi entre el que uns i altres voldrien. Quan hi ha una majoria d’estats membres que es decanten per unes polítiques més liberals, la societat europea s’obre; quan les polítiques nacionals es decanten cap a un grau més gran de proteccionisme, la societat europea es tanca. Això no és ni bo ni dolent, és simplement l’única política possible.

En el referèndum d’avui, Chirac aposta, en paraules de Andre Glucksmann, per “una Europa poderosa que inventi una identitat rivalitzant amb els Estats Units, una Unió Europea dirigida per una parella francoalemanya en aliança amb Moscou o, fins i tot, amb Pequín contra Washington, un poder que converteixi Brussel•les en una muralla contra liberalisme anglosaxó.” És a dir, que el francès fa servir a favor del sí gairebé els mateixos arguments que fan servir els partidaris del No.

El problema, i aquí rau el nus de la qüestió, és que els arguments de Chirac són paper mullat després de que s’hagi consumat l’ampliació. Com fa notar Glucksmann “només 9 dels 25 països poden eventualment apostar per aquesta Europa de Chirac. La mateixa Alemanya no ho té clar de cara a les pròximes eleccions. Europa es trenca si París s’obstina en optar per l’aliança continental (amb Putin) enfront de l’aliança atlàntica (amb Bush). L’elector, que aprovaria els objectius del president, treu lògicment la conseqüència i vota NO. El llop anglosaxó no guaita encara el remat europeu?. Sembla utòpic que els 25, aviat 27, se sotmetin a la direcció francoalemanya”.

El No francès és un NO conservador, tant de dreta com d’esquerra. És l’expressió de la por a la llibertat, la por a la societat oberta que l’ampliació ha evidenciat. Com diu Glucksmann, “l’arribada de pobles recentment alliberats de la dictadura es viu com una maledicció: volen envair-nos, onades gegantines de treballadors desafavorits truquen a les nostres portes, robaran els nostres llocs de treball, les nostres fàbriques seran deslocalitzades a les seves terres, on gairebé no paguen impostos. Els nostres productes agrícoles es podriran en els camps i les seves mercaderies comercialitzades a baix preu saturaran els nostres mercats. El lampista polonès s’ha convertit en el paradigma de la catàstrofe anunciada. Es tracta d’un professional que treballa en negre, que es fica en la nostra llar i alimenta el malson del ciutadà precabut. L’única solució, tancar amb doble clau totes les portes i finestres. L’única solució, votar no”.