Els que hem estat a la clandestinitat, hem tingut un fe sòlida en els principis revolucionaris del socialisme científic i hem viscut la solidaritat internacionalista contra l’imperialisme, la guerra plantejada per Al Qaeda és com un “remake”, un “déjà vu”, de la clàssica estratègia revolucionària de l’esquerra més radical. L'única diferència és de folcklore i d'accions de molta més magnitut i molts menys escrúpols. En realitat, Bin Laden no és res més que un bolxevic postmodern. És un subproducte de la societat occidental que tant diu rebutjar. Però, a diferència de Marx i Lenin, Bin Laden no ha tingut de pensar gaire. El seu enemic és el mateix: el capitalisme immoral i els governs àrabs titelles d’occident. No li ha calgut elaborar cap nova teoria revolucionària, com la continguda en “El Capital”, el “Manifest Comunista” o el sinistre “Mein Kampf”, n'ha tingut prou –amb temps i molts diners- amb rellençar l’Alcorà i substituïr el concepte de conciència de classe pel de conciència islamista.
L’objectiu de Bin Laden, com el del Che Guevara, és crear un, cent, mil vietnams, que en la retòrica islamista s’en diuen intifades. L’atvanguarda revolucionària s’encarrega de motivar les bases a través d’accions punitives i espectaculars que permeten engrescar els amics i espantar els enemics. Aquestes accions se centren, d’una banda, en les zones de combat directe, com l’Afganistan i l’Iraq, i de l’altra, en les baules més febles de la cadena imperialista, com semblen ser els països de la Unió Europea.
La correcció política ha impedit durant massa temps descobrir el que ara sembla desconcertar alguns europeus: l’existència d’un polvorí radical en el cor de la gran majoria de les nostres ciutats i capitals. Des de l’assassí de Theo van Gogh als quatre suïcides que van provocar la massacre del 7-J a Londres, tots eren ciutadans europeus -encara que d’orígen àrab o magribí- joves i militants fanàtics d’una ideologia religiosa radical. Una fotocòpia del que eren molts joves europeus dels anys seixenta i setanta que van acabar engruixint els rengles de les Brigades Rojes, la Fracció de l’Exèrcit Roig, el Grapo i, amb un vessant nacionalista, l’ETA o l’IRA.
Sabem el que volen i sabem on estan però no sabem què fer. La correcció política ens té lligades les mans. L'analista militar, el tinent coronel suís Ludovic Monnerat es fa la pregunta tabú: camina Europa cap a una Intifada?
Est-ce que les 4 bombes qui ont explosé dans les transports publics londoniens annoncent une insurrection à venir, des campagnes d’attentats couplées à des appels à la désobéissance civile, au non respect d’une loi impie ? Est-ce que la pollution des esprits due à l’intégrisme musulman va dégénérer en conflit armé?
Le «robuste optimisme du bon sens» qui prévaut généralement dans les sphères dirigeantes tend naturellement à déconsidérer d’emblée toute réflexion allant dans ce sens. Impossible, inimaginable, insoutenable, peut-on souvent entendre. Mais pour ceux dont le métier consiste à penser l’impensable, l’hypothèse d’une intifada européenne est depuis des années un sujet d’inquiétude majeur ; périodiquement, des rapports soulignent le danger que font par exemple peser les activités d’endoctrinement et de radicalisation au sein de la communauté musulmane. Lorsque le 1% d’une frange de la population qui compte souvent plusieurs millions de personnes est prêt à commettre des actes terroristes, comme c’est par exemple le cas en Allemagne d’après les services de renseignements intérieurs, comment ne pas voir le potentiel d’une guerre civile ravageuse?
