Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimecres, 14 de setembre de 2005

Reformar o tancar l'ONU?

Les Nacions Unides van néixer en un moment excepcional. En la fracció de segon que va entre la victòria dels aliats en la segona guerra mundial i l’inici de la guerra freda. Va ser un somni de la raó. Un somni que, com intuïa Hegel, ha acabat produint un monstre: l’ONU.

De referent moral, de cenacle de la democràcia i dels drets humans, de bastió per acabar amb les guerres, d’àngel de la guarda dels febles de la terra, les Nacions Unides han acabat convertint-se gairebé en tot el contrari.

Els cascos blaus han protagonitzat escàndols sexuals al Congo, Kosovo i Haití i se sospita, segons fonts de les mateixes Nacions Unides, que hi podrien haver-hi casos en totes les 16 missions que tenen encomanades arreu del món. Els escàndols sexuals són greus, ja que hi nombrosos casos de violacions i abusos sexuals fins i tot amb menors. També hi ha nombrosos afers de corrupció relacionats amb la droga o la delinqüència comuna. Un llibre publicat recentment, Emergency Sex and Other Desperate Measures : A True Story from Hell on Earth, revela molts d’aquests escàndols, que massa sovint han estat amagats o ignorats per l’administració onusiana i per la majoria dels mitjans de comunicació.

La corrupció ha arribat fins a la porta del secretari general, Kofi Annan, per l'escandalosa gestió del programa Petroli per Aliments. Un programa destinat a atendre les necessitats humanitàries de la població iraquiana durant l’embargament i que en gran part va servir per desviar diners cap a les butxaques de Saddam Hussein, d’alguns alts funcionaris de l’ONU -inclòs el fill de Kofi Annan-, de les empreses petroleres de països amics de Saddam com França, Rússia i la Xina –els tres països membres del Consell de Seguretat que van vetar l’aprovació d’una resolució explícita per fer complir per la força a l’Iraq la dotzena de resolucions sobre desarmament que havia incomplert durant gairebé 12 anys- així com de nombrosos polítics –Galloway al Regne Unit, Pasqua a França, Jirinovsky i l’entorn de Putin a Rússia-, ONG i periodistes de tot el món. L’existència d’aquesta corrupció ha quedat palesa, encara que només parcialment, en els informes de la comissió d’investigació interna presidida per l’exsecretari de la Reserva Federal nordamericana, Paul Volcker. La corrupció del programa Petroli per Aliments és “la història del que és l’ONU”, en paraules del “Wall Street Journal”.

Però el programa Petroli per Aliments és només la punta d’un iceberg de corrupció del que cada dia se’n coneixen més ramificacions, especialment gràcies a una investigació federal oberta als Estats Units. Les últimes setmanes han estat detinguts el gerent del comitè de swupervisió de les finances de l'ONU, el rus Vladimir Kuznetsov, acusat de blanquejar centenars de milers de dòlars provinents de suborns pagats per diverses empreses per obtenir contractes amb les Nacions Unides, i Alexander Yakovlev, que també va formar part del mateix comitè, acusat de corrupció -s'hauria embutxacat 950.000 dòlars en complicitat amb Kuznetsov-, blanqueig de diners i transferència il·legal de fons, entre altres. Yakvlev ja s'ha reconegut culpable.

L’ONU, i més concretament la seva Assemblea General, s’ha convertit en el quarter general dels dèspotes. Dels 191 paisos membres, gairebé la meitat són dictadures. Totes d’igual a igual amb les demòcracies. La mateixa Comissió de Drets Humans, amb seu a Ginebra, ha estat presidida, per exemple, per Cuba i per altres dictadures. Entre els seus membres hi ha representants de governs tan benefactors de la humanitat com el de Robert Mugabe o el coronel Gadaffi.

La intervenció de l’ONU en els conflictes armats, a través dels famosos cascos blaus, ha servit de poc. En general, ha sigut pitjor el remei que la malaltia. Les forces d’interposició i l’obsessió del Consell de Seguretat per aconseguir treves i altos el foc, no només no han aconseguit per elles mateixes resoldre cap conflicte sinó que els ha mantingut latents, podrint-se. Han condemnat a milers de refugiats a viure durant dècades en camps i instal•lacions provisionals a l’espera d’una solució a uns conflictes que, com cap de les parts en litigi tenia la percepció d’haver perdut, es reforçaven enlloc de minvar. Uns conflictes que al no poder manifestar-se de forma directa, derivaven en formes no convencionals de guerra, com ara el terrorisme. Els milers de refugiats palestins són l’exemple més sagnant d’aquesta política, prenyada d’una bona voluntat que només ha fet que enllosar el camí cap a l’infern de poblacions senceres. Quedi clar que no estic responsabilitzant l’ONU del conflicte israeliano-palestí, sinó d’haver col•laborat a tancar-lo en un carreró sense sortida durant molts anys.

En moltes i decisives ocasions, els cascos blaus no només no han protegit la població civil quan més ho necessitava sinó que no han mogut un dit per evitar la seva massacre. A Srebrenica, a Bòsnia, els cascos blaus holandesos van contemplar paralitzats com els serbis assassinaven almenys 5.000 bosnians musulmans. A Rwanda, van sortir del país sense fer res per evitar, o intentar aturar, el genocidi dels tutsis pels hutus.

Aquesta incapacitat dels cascos blaus per resoldre res no és, però,una cosa nova, sinó que ja es va evidenciar des del primer dia. Un botó de mostra. En el llibre de Josep Pla de 1957 on explica el seu viatge a Israel, escriu:
“¿Què fan, doncs, els soldats de l’ONU en la franja de Gaza, a part d’avorrir-se? (...) És impossible ni tan sols de suposar que aquests soldats puguin prevenir-les [les accions violentes que periòdicament els àrabs llancen contra els jueus] i encara menys evitar-les. Seria factible de preguntar si aquests soldats podrien distingir un àrab d’un jueu. Són uns soldats magníficament disciplinats i, per tant, desproveïts d’una qualsevol iniciativa ràpida. Ocorren actes de violència davant els seus propis ulls, però es queden impàvids, perquè no saben que han de fer. (...) En definitiva, es tracta d’una força de luxe que potser podria ser d’una certa utilitat en cas de produir-se una ruptura d’hostilitats, però que per a les violències de cada dia és inservible”.
En aquestes circumstàncies, l’ONU més que una reforma el que necessita és una revolució. Però com que aquesta és impossible, no seria millor tancar-la?.