Les notes en cursiva són del traductor.Després d’haver vist “una aura de llum” envoltant-l’ho durant el seu discurs davant l’ONU el setembre passat, Ahmadinejad s’ha llençat a fer prediccions, a començaments d’any, davant d'una multitud d’estudiants de religió. Vinguts de diversos països musulmans, van tenir l’honor d’escoltar l’anunci de l’arrivada del Mesíes. Ahmadinejad ho va explicar àmpliament. “Els musulmans s’han de preparar per acollir-lo. L’Islam és una ideologia universal que ha de portar el món a superar les fronteres geogràfiques, les divisions nacionals i les separacions ètniques”. I va concloure: “hem de dir sense embuts que cal preparar-nos per dirigir el món. L’Islam està a punt”. Segons fonts pròximes a Ahmadinejad, el retorn anunciat del Mesíes tindrà lloc d’aquí a dos anys, termini molt breu que exigirà la construcció immediata d’hotels per poder acollir el previsible allau de peregrins.
Per molts observadors, aquestes declaracions són de la mateixa naturalesa que les que va fer Ahmadinejad sobre Israel, és a dir, paraules per fer oblidar les promeses que havia fet a les classes més desfavorides durant la seva campanya electoral, i que ara es incapaç de complir. Però aquestes declaracions s’adrecen també als islamistes, especialment palestins. Així, Ahmadinejad ha rebut els dirigents de Hamas i els ha insistit sobre la dimensió islàmica de la causa palestina que “no es de caire geogràfic però que afecta al futur del món musulmà en el seu conjunt”. Els dirigents de Hamas van anar a Teheran per discutir els termes de la cooperació entre l’Iran, la Hezbolà libanesa, Hamas i l’altra gran organització islamista palestina, la Jihad Islàmica.
El passat 18 de novembre, l’Iran i Síria van firmar un acord d’assistència mútua pel cas que un dels dos països sigui castigat amb sancions internacionals. En el cas de sancions contra l’Iran, els equipaments nuclears iranians podrien ser magatzemats a Síria; en el cas de sancions contra Síria, l’Iran l’ajudaria financerament. A més a més, Damasc es va comprometre a deixar seguir passant les armes iranianes destinades a la Hezbolà libanesa perquè, segons fonts ben informades, Teheran voldria transformar la frontera libaneso-israeliana en un front militar i fer convergir en el sud del Líban els guàrdies de la revolució iranians i els militants islamistes palestins per reforçar la Hezbolà.
Paral·lelament, l’Iran ha reactivat el seu programa nuclear afirmant, per boca del guia de la revolució Ali Khamenei, que les sancions internacionals no impediran la seva voluntat de tirar-lo endavant. Però les sancions internacionals afectaran la vida dels iranians. Segons un universitari de Teheran, l’embargament americà sobre les peces de recanvi per avions seria el responsable dels accidents del que n’és víctima regularment la companyia aèria nacional [embargament que els Estats Units estaven disposats a aixecar si l’Iran es comprometia definitivament a renunciar al seu programa nuclear].
Front a les ambicions nuclears iranianes, la diplomàcia europea s’ha coaligat amb els americans. Però això no ha estat suficient per aïllar l’Iran en l’escena internacional. El ministre rus d’afers estrangers, Serguei Lavrov, ha declarat diverses vegades que el dossier nuclear iranià ha de ser abordat per l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica i no pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides. A més, Moscou ha reforçat considerablement Teheran venent-l’hi el sistema de defensa antiaèria Tor M-1. I, si tenim en compte les necessitats creixents de petroli de la Xina [el 13% de les importacions de cru xineses provenien de l’Iran l’any 2003] sembla exclòs que Pequín es desmarqui de Teheran per acostar-se als americans en aquest tema.
Quan a l’eventualitat d’una intervenció militar americana, no és previsible mentre que els Estats Units continuin ancorats a l’Iraq. Dit d’una altra manera, la cursa ha començat entre els estrategues del Pentàgon, que planifiquen una retirada parcial de les seves tropes a l’Iraq en la hipòtesi d’un atac contra l’Iran, i els iranians que busquen provocar l’explosió de la regió per fer fracassar tots els projectes americans. El terreny més propici per encendre la metxa és, com sempre, els països més febles de la regió: El Líban o Bahreïn.
No us perdeu l'article de Con Coughlin al Daily Telegraph "L'Iran pot tenir la bomba nuclear en tres anys". Entre altres coses diu que:
Latest reports suggest that Iran has at least 1,000 tons of uranium -"yellowcake", the oxide of uranium that can be enriched to create weapons-grade uranium. It was acquired from Niger and South Africa in the late 1990s. When processed, that quantity of yellowcake could provide enough material for five nuclear bombs. The Iranians have also obtained key components for processing the yellowcake and technical expertise from A Q Khan, the controversial scientist regarded as being the "father" of Pakistan's nuclear bomb. By far the most alarming acquisition from Pakistan, according to western intelligence assessments, is the P2 centrifuge, the highly sophisticated device necessary for enriching uranium to weapons grade. In order to reach the advanced stage needed for building an atomic weapon, it is necessary to connect a number of centrifuges so that they form a "cascade". When they were finally allowed to visit Natanz two years ago, IAEA inspectors were alarmed to discover that the Iranians had managed to construct a cascade. This comprises 164 centrifuges, which are based on Pakistan's P2 design.Veure el gràfic "com fer una bomba".
