Volien un elefant hi han acabat parint un ratolí. No ha estat una sorpresa. Des del primer dia, molts catalans teníem el convenciment que el nou Estatut no aniria enlloc, ni pel procediment unilateral emprat per a reformular-lo ni pels seus continguts clarament inconstitucionals. Però, sobre tot, perquè un Estatut confederal i sobiranista resultaria inacceptable pel gruix dels socialistes, tot i els atacs cíclics de deliri nacionalista de Maragall.
Per què es van ficar, doncs, en aquest embolic? Perquè Maragall i Zapatero estaven convençuts –com tothom- que el PP seguiria governant després del 14-M. Maragall, es va apuntar a demanar la lluna estatutària perquè necessitava esgarrapar vot nacionalista per arrebassar-li el poder a CiU, i Zapatero perquè pensava que la redefinició del model territorial seria el taló d’Aquil•les del govern popular, de cara a les eleccions del 2008. Pensaven que una aliança socialista-nacionalista a Catalunya, Euskadi i Galícia podria assetjar eficaçment el poder de Rajoy a Madrid.
Però l’home proposa i Alà disposa, i els atemptats de l’11-M van capgirar totes les previsions i van convertir el que havia de ser un instrument de desgast del PP en una patata calenta pel PSOE. El problema no era haver arribat inesperadament al poder, sinó que el 15 de març ja era massa tard perquè el PSC fes marxa enrera i es jugués el poder a Catalunya, tan llargament desitjat. Atrapats en el seu propi parany, només podien seguir endavant i intentar trobar un culpable pel camí que justifiqués el naufragi de l’Estatut. Ho van intentar amb CiU, que no només no es va deixar ensarronar sinó que va apretar els cargols perquè del Parlament de Catalunya sortís un Estatut de màxims. I el PSC no va saber fer res més que cedir i passar el mort a Zapatero.
Una vegada l’Estatut a Madrid, van tornar a intentar que CiU es convertís en el dolent de la pel•licula. Però si la primera vegada els va sortir malament, la segona encara els ha sortit pitjor. Mas, amb una jugada a dues bandes brindada per Zapatero, ha deixat ERC a la cuneta, ha fet el llit a Maragall i ha aparegut com la força política decisiva.
D’aquesta manera, CiU reapareix en la “centralitat” política, possibilista i pragmàtica. Els socialistes espanyols, per la seva banda, surten de l’embolic d’un conflicte constitucional molt perillós i s’asseguren la governabilitat amb el suport de CiU. El PP, amb la seva rigidesa de reflexos, es continua quedant fora de joc al seguir insistint en el perill d’uns gegants que ja no són res més que molins. Mentre que a ERC no li queda més opció que tornar a les trinxeres.
Però, com vendran tots plegats un acord que no té res a veure amb el que havien dit? Doncs, victimismes a banda, fent creure que l’Estatut és el que no és. I en aquesta estratègia publicitària comptaran, paradoxalment, amb el suport del PP. Els nacionalistes catalans de tots els partits només podran fer empassar la píldora amarga als seus seguidors amb la coartada de l’oposició dels populars. Si l’Estatut pactat és dolent per Rajoy és que es bo per Catalunya.
Pel contrari, la veritat pura i dura és que fins ara l’Estatut era inconstitucional i unilateralista, i a partir d’ara és simplement dolent. Els catalans necessitaríem que algú intentés esmenar-lo en el tràmit parlamentari, però això no sembla interessar ningú. Uns han salvat la pell, altres han perdut bous i esquelles, però tots seguiran fent de les derrotes victòries i marxant, com si no hagués passat res, cap a l'eterna victòria final. És a dir, el final de la victòria.
