El comiat de Maragall demostra la futilitat de les cinquanta mil susposades anàlisi polítiques marejant la perdiu sobre si el grau d'èxit del referèndum era suficient o contundent i inequívoc. Per als que no tenien cap dubte sobre la gran victòria del "sí", embriacs de fanatisme i encegats per l'apariència d'unes xifres que no responien a la realitat, la dimissió de Maragall és com despertar-se d'una bofetada.
El referèndum ha sigut el gran fracàs de Maragall, com a "pare" de la criatura, però també del conjunt de la classe política catalana. Una classe que s'omplia la boca dient que l'Estatut comptava amb el suport del 90% del poble de Catalunya, perquè aquest era el percentatge amb que va ser aprovat el projecte d'Estaut al Parlament, però que la realitat ha demostrat que no comptava ni amb el d'una tercera part d'aquest poble.
Maragall no ha durat ni dos dies després del referèndum. A veure quan triguen els altres.
ADDENDA.- En la seva compareixença, Pasqual Maragall ha dit que plega perquè tot el que ha fet ha estat un èxit. Va aconseguir l'alternança, deshauciant CiU del govern de Catalunya; va convertir el PSC en el primer partit de Catalunya; va formar un govern inèdit aplegant totes les esquerres catalanes i acaba d'aconseguir un nou i molt millor Estatut de Catalunya. I, assolits en només tres anys els cims més alts de la glòria, ha pensat que ja en tenia prou. Que no volia seguir recol·lectant més èxits. I que per això, fet i fotut, plega. Certament, no s'havia vist mai ningú morir d'èxit tan ràpidament.
ADDENDA 2 (22/06/2006).- Un magnífic article de Patxo Unzueta que publica El País, segons explica Arcadi Espada, a totes les seves edicions excepte la de Catalunya!
Maragall justificó la reforma por necesidades de la sociedad catalana, por sus beneficiosos efectos para el sistema autonómico español y por su posible influencia positiva en el problema vasco. El balance es en los tres terrenos bastante menos satisfactorio de lo que ayer sostuvo. La fuerte abstención desmiente que existiera una fuerte demanda de más autogobierno en Cataluña, y parece revelar una considerable distancia entre las emociones interesadas de su clase política y las de la población. No es que la mayoría de los catalanes se oponga a un nivel más alto de autonomía; si se la ofrecen, les parece bien. Pero se ha demostrado que no era una prioridad que justificase los efectos negativos provocados.