Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dilluns, 28 de maig de 2007

Eleccions 2007. Tot esperant Sarkozy

Mitja Catalunya ha tornat a deixar plantada la classe política catalana a la porta dels col·legis electorals. Però els partits i els seus dirigents continuen sense voler assabentar-se’n. Diuen, això sí, que estan preocupats, però en realitat el que estan és desconcertats: com els electors poden ignorar-los quan ho fan tot tan bé, són més patriotes que Déu i s’esforcen com ningú per donar-nos cada dia més benestar i beneficis socials? La classe política catalana creu que el problema no són ells sinó la gent, i per això l’única mesura que se’ls hi ha acudit prendre contra l’abstenció ha estat la de traslladar la festa del dilluns de Pasqua a Barcelona per evitar la temptació del pont.

Però això no ha servit de res. El rebuig ciutadà no només no ha disminuit sinó que s’ha fet més explícit a través d’un important augment del vot en blanc. En aquestes eleccions Catalunya ha assolit la xifra récord del 3,10% de vots en blanc, és a dir, un total de 89.617 vots (més dels que ha obtingut Ciutadans), que parlen amb una claredat meridiana.

Aquesta crisi de l’abstenció, al meu entendre, és una resposta i un reflexe de la crisi de l’actual sistema de partits sorgits de la transició. Uns partits que globalment no semblen donar resposta als autèntics problemes de fons de la societat i, sobre tot, a les expectatives de futur que té aquesta societat en un món globalitzat i competitiu. Aquesta crisi del sistema de partits és especialment aguda a Catalunya perquè la nostra classe política, antany presumida de cosmopolitisme i obertura, està enclaustrada en un debat identitari i egocèntric en el que esgota gran part de les seves energies, molt més enllà del que seria raonable.

No serà fàcil sortir d’aquest cul de sac. Calen noves idees, nous partits o, simplement, nous líders capaços de transformar els seus vells partits en les forces aptes per afrontar el segle XXI. Margaret Thatcher va transformar el Regne Unit després de revolucionar el vell partit conservador amb un alenar de liberalisme renovador. Ara, Nicolas Sarkozy, de les entranyes de l’estatista i conservadora UMP, ha aconseguit impulsar un projecte de canvi sobre la base de les idees de la llibertat. Si això ha estat possible en països tan fets i conservadors com França i el Regne Unit, per què no ha de ser possible també a Catalunya i Espanya?