El Tribunal Suprem dels EUA ha ratificat avui el dret dels ciutadans a tenir armes. Amb aquesta sentència, la màxima instància judicial nord-americana referma que la seva possessió és un dret humà fonamental i una garantia més per a la llibertat individual.
Els que vivim en societats que provenen de segles de despotisme i de governs autoritaris, que mai han permès que el poble disposés d’armes per raons òbvies, ens costa d’entendre que també formin part de la llibertat i la responsabilitat humana. Certament, ningú no té l’obligació de tenir-les, però tothom té el dret a disposar-ne si ho creu necessari, llevat que un tribunal l’hagi incapacitat.
Una societat que permet les armes als seus ciutadans no és necessàriament una societat més violenta. Hi ha estadístiques de tota mena, però la majoria no conclouen que la seva prohibició redueixi significativament la violència i, menys encara, que redueixi el seu ús per part dels delinqüents.
Quan es parla del dret a tenir armes només es pensa en els Estats Units, probablement perquè és el país on aquest dret és més inequívoc i constitucional. Però hi ha altres països que també el reconeixen. I no precisament del tercer món. Al Canadà, per exemple, la legislació sobre armes és tant o més flexible que als Estats Units. Igual com a Finlàndia, Suïssa o Nova Zelanda, on qualsevol ciutadà major de 18 anys pot comprar i portar una arma de foc. Aquests països, que percebem com a exemples de seguretat i civilitat, demostren que les seves virtuts pacífiques no són en absolut incompatibles amb la lliure tinença d’armes.
Creure que són les lleis de control d’armes les que fan més segura una societat és confondre el rave per les fulles. En general, la prohibició de les armes l’únic que fa és donar als criminals –ja siguin lladres, assassins o policies sense escrúpols- una avantatge competitiva sobre la gran majoria de ciutadans inermes.
