Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 11 de juliol de 2008

La llengua com a instrument de la utopia

Benvingut sigui el debat sobre les llengües! El debat sobre els beneficis i els prejudicis que comporta l’aplicació de les lleis de “normalització” lingüística. Un debat que fa temps que s’hauria d’haver fet, però com que només eren quatre gats els que s’atrevien a posar-lo sobre la taula ningú no en feia punyetero cas.

L’autisme nacionalista, sempre tan autocomplaent amb ell mateix, atribuïa les queixes a suposats franquistes residuals o a un grapat de tarats mentals. Ja saben, gent asocial que mereixeria passar una temporada al psiquiàtric.

Però, ara, les coses sembla que estan canviant. I estan canviant, no perquè els nacionalistes s’hagin tornat autocrítics sinó perquè perceben que la denúncia està deixant de ser minoritària i residual i amenaça amb esdevenir una força política ineludible. El fenomen de Ciutadans, primer, i d’Unión Progreso i Democràcia, després, van ser els primeres senyals d’una alarma que ara s’estén com taca d’oli.

És per això que la “intelligentia” nacionalista ha començat a contraatacar. La primera onada ha estat, fonamentalment, un atac “ad hominem” amb la metralla adjectival habitual: centralistes, espanyolistes, franquistes... sense entrar en cap moment en el fons de la denúncia. La segona ofensiva, sense abandonar les desqualificacions, intenta trobar alguns arguments per a fer-hi front, però sense agafar tampoc el toro per les banyes. Aquest és el cas del manifest fet públic avui per la Federació d’Associacions d’Escriptors GALEUSCA en reposta al “Manifiesto por la lengua común”.

Si a Catalunya la promoció del català s’ha pogut fer a costa de la discriminació del castellà –això i no altra cosa és la “discriminació positiva”- ha estat perquè durant molts anys tothom ha acceptat de manera acrítica i acomplexada la política nacionalista d’imposar el català, i només el català, com a llengua dominant. Ningú no ha volgut veure que l’objectiu dels nacionalistes no era tant el reparar la injustícia històrica de la persecució del català i la voluntat de situar-lo en una posició d’igualtat i normalitat institucional respecte el castellà, sinó d’imposar-lo progressivament fins a convertir-lo en la llengua oficial, i probablement única, d’una futura Catalunya independent.

És per això que els nacionalistes no poden acceptar que el català sigui qüestionat com a llengua vehicular a l’ensenyament i a l’administració autonòmica. Forma part indisoluble del seu projecte polític i ideològic. Acceptar-ho seria tant com renunciar al seu somni d’una “Catalunya triomfant que tornarà a ser rica i plena” i que en gran part només existeix en la seva imaginació. El nacionalisme català no existiria sense la llengua. Sense aquest pal de paller, el seu projecte nacionalitari no tindria sentit ni significació. És per això que el català serà sempre el seu cavall de batalla.

Pels que no som nacionalistes, en canvi, la relació amb la llengua no forma part de la utopia. No està necessàriament vinculada amb cap projecte d’enginyeria social ni de construcció nacional. La llengua és un dret personal, una extensió de la llibertat individual i essencialment una eina de comunicació i d’expressió, però no un instrument polític que determina l’arquitectura institucional de la comunitat tribal a la que hem de pertànyer obligatòriament.

Encara que diguin el contrari, els nacionalistes no volen que el català sigui considerat un patrimoni comú de l’estat espanyol. Encara que demanin poder parlar-lo a les Corts, això només els interessa en la mesura que poden presentar-lo com un gruege més. Per què haurien de voler que es parli en català a les institucions espanyoles si el seu projecte polític és prescindir de les mateixes per crear un estat independent?

Els únics que volem de veritat que les altres llengues espanyoles es puguin parlar també en les institucions polítiques comunes som els no nacionalistes. Precisament perquè entenem que la llengua no és un dret dels territoris sinó de les persones, creiem equivocada la territorialització exclusiva i excloent del seu ús institucional. Creiem que els representants polítics que tinguin el català com a llengua materna haurien de tenir també el dret a utilitzar-la a les Corts. No d’una manera exclusiva sinó compartida amb el castellà, especialment al Senat. Això reclamaria una regulació del seu ús dins un consens més ampli que servís per tancar d’una vegada per totes el model territorial.