Darrrea el teló de la crisi

L'economista francès Jean-Pierre Chevallier ha fet un resum molt entenedor de l'evolució de la crisi financera que m'he permès traudir al català:

En síntesi, el que ha passat en els últims mesos és relativament simple: les autoritats dels Estats Units han tractat de rebentar una bombolla molt perillosa, la dels productes derivats, ja que podria haver-se convertit en incontrolable en el futur .

Per això, el banc central, la Reserva Federal, va començar per provocar voluntàriament un col·lapse que es va produir a la fi del 2007 i principis del 2008 amb el manteniment dels seus tipus d'interès molt alts (5,25%).

Aquesta crisi va ser la denominada sub-primes, en la què moltes institucions financeres van perdre un munt de diners (més de 300 mil milions de dòlars ?) en la titulizació de préstecs hipotecaris.

La baixa dels tipus de la Reserva Federal el 18 de març de 2008 va fer recuperar el normal creixement de l'economia i el curs de les accions va augmentar lògicament a partir d'aquesta data a causa de que el futur semblava brillant ... però aquestes expectativa es van trencar el dilluns 19 de maig de 2008 (els índexs de les accions van caure bruscament fins al començaments de març de 2009).

En efecte, una informació que es va considerar digna de crèdit va començar a circular aquest dia entre els administradors dels fons en els Estats Units: George W. Bush habia donat el seu acord a Ehud Olmert (en la seva trobada cara a cara amb motiu del 60 aniversari de la creació d'Israel) per a una intervenció militar a l'Iran per a destruir les instal·lacions nuclears.

Els primers inversionistas informats van començar a vendre les seves accions i molts uns altres els van seguir, provocant una caiguda dels valors en les setmanes següents. La situació va semblar estabilizar-se al juliol i l'agost (en previsió d'una intervenció) però tot es va precipitar el dilluns 15 de setembre amb la fallida de Lehman Brothers i les pèrdues en altres institucions financeres com AIG.

En efecte, molts gestors que habian sofert pèrdues significatives en la crisi de les sub-primes van voler posar-se al dia i van invertir imprudentemente en derivats (CDS) al descobert, sense tenir la precaució de cobrir-se correctament, segons la mes elemental prudència.

Per a complir amb els seus compromisos, van haver de malvender els actius, el que va provocar un col·lapse financer històric perquè tots, o gairebé tots, els intervinents han resultat perdedors en una xarxa d'obligacions recíproques molt complexa.

Els diners van deixar de circular en els circuits financers, perquè la confiança havia desaparegut: els bancs ja no estaven disposats a prestar als seus clients i fins i tot a altres bancs, perquè tenien por de no poder recuperar el seu capital.

L'Estat va assumir llavors el relleu dels mercats bombejant els capitals disponibles (mitjançant l'emissió de Lletres del Tresor) per a posar-los en circulació en els circuits financeros i en particular en el capital dels bancs.

En aquest procés, la massa dels capitals mobilitzats pel Tresor és enorme: abasta centenars de milions de dòlars dels EUA que se sumen, setmana rera setmana, a altres centenars de milers de milions de dòlars, però es tracta de diners en substitució d'un mercat defallit (no hi ha creació de diner o sobreendeutament de l'estat).

El diner està sa als Estats Units i aquest és el primer pilar dels Reaganomics, segons diu Arthur Laffer.

La Reserva Federal va baixar la seva taxa bàsica a zero el 16 de desembre de 2008, indicant als mercats que la situació s'estava sanejant, el que va donar el senyal per a la represa de la circulació normal dels fluixos financers: els rendiments dels bons del Tresor a 10 anys que habian arribat al seu punt més baix històricament van començar a repuntar, un preludi de la recuperació dels índexs de les accions i de creixement del PIB.

Les autoritats nord-americanes s'han vist obligades a provocar aquest col·lapse financer per a poder rebentar la bombolla de derivats, que amenaçava amb esclatar més tard, amb conseqüències encara més greus, amb la finalitat d'imposar les seves solucions: organitzar aquests mercats de derivats en un marc ben reglamentat (com les borses) i poder-los controlar.

Han iniciat una guerra contra els grups de pressió en el món de les finances que són molt poderosos i que no volen en absolut que les autoritats organitzin i regulin els mercats de derivats.

Després d'aquesta crisi, els grups de pressió financers estan afeblits i no poden imposar les seves solucions.

D'altra banda, els nord-americans han aprofitat l'oportunitat per a enfortir el seu sistema de producció (la productivitat ha augmentat), el sistema bancari ha millorat, mentre que els seus adversaris (els eterns comunistes russos, els ayatolas i uns altres) així com els seus competidors (europeus, xinesos) han quedat molt tocats.