Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dilluns, 18 d’octubre de 2010

Descansi en pau l'Estat del benestar

Guy Sorman:
Generalment és més fàcil vuere el principi d'una cosa que la seva fi. L'Estat de benestar, que va néixer el 1945 a la Gran Bretanya de la postguerra, va arribar a la seva fi la setmana passada, quan George Osborne, Ministre de Finances del Regne Unit, va rebutjar el concepte del "benefici universal", la idea que tots, no només els pobres, han de beneficiar-se de la protecció social.

L'arquitecte de l'Estat de benestar, Lord Beveridge, el va descriure com una estructura concebuda per protegir l'individu "des del bressol fins a la tomba". Aquest model va arribar a imperar en tots els països d'Europa Occidental, i les tradicions i polítiques locals van definir la diversitat de la seva aplicació. Per a la dècada dels seixanta, tota l'Europa democràtica era socialdemòcrata, una combinació de lliure mercat i protecció social massiva.

L'èxit d'aquest model va superar amb molt totes les expectatives i durant dècades va ser l'enveja del món, com mai van arribar a ser-ho ni el capitalisme del "Llunyà Oest" nord-americà, ni el socialisme d'Estat soviètic o maoista. La democràcia social semblava oferir el millor dels dos mons, eficiència econòmica i justícia social.

És cert que sempre hi va haver alguns dubtes persistents sobre l'Estat de benestar europeu, sobretot a partir dels anys vuitanta, quan la globalització va arribar a les portes del continent. Limitades pels costos financers que comportava l'Estat de benestar -i potser també pels desincentius psicològics i financers que incloïa- les economies europees van començar a desaccelerar-se, l'ingrés per càpita es va estancar i l'atur es va fer permanent.

Els defensors europeus del lliure mercat mai van ser suficients per a reduir l'Estat de benestar. Ni tan sols Margaret Thatcher va poder tocar el Sistema Nacional de Salut britànic. En el millor dels casos, com a Suècia i Dinamarca, l'Estat de benestar va deixar d'expandir-se.

L'Estat de benestar  va resistir a les crítiques i al dolor de les economies estancades convertint a la classe mitjana en la seva col.laboradora. En efecte, la genialitat política dels creadors de l'Estat de benestar va ser adonar-se que beneficiaria a la classe mitjana fins i tot més que als pobres.

Considerem els beneficis de salut. A França s'ha demostrat que la classe mitjana gasta més per càpita en la seva salut que el 20% dels francesos més pobres. Com a conseqüència, el sistema nacional de salut de fet proporciona un benefici net per als que guanyen un salari mitjà.

En efecte, fins i tot el reduït Estat de benestar nord-americà sembla estar destinat més a la classe mitjana que als pobres. El crèdit fiscal sobre ingressos guanyats és el major benefici. Cada any 24 milions de nord-americans de classe mitjana reben un reemborsament del Servei de Rendes Internes. Els que estan sota la línia de pobresa no reben efectiu, sinó ajuda en espècie. Així doncs, l'Estat de benestar nord-americà significa diners per a la classe mitjana i programes socials per als pobres. Aquest patró discriminatori es troba també a tota l'Europa Occidental.

L'atac d'Osborne contra l'Estat de benestar britànic va començar amb el subsidi universal a la infantesa, una prestació general que es donava a totes les famílies amb fills, independentment dels seus ingressos. Aquesta prestació universal per a la infància es va introduir gairebé a tot arreu d'Europa Occidental per encoratjar la natalitat en països molt danyats després de la Segona Guerra Mundial.

Al Regne Unit, el 42% dels subsidis a la infantesa es destinen a les famílies de classe mitjana i d'alts ingressos. La proporció és igual a França. Osborne ha proposat que es deixi de concedir a les famílies amb ingressos corresponents al nivell d'imposició fiscal més alt -la primera andanada d'una campanya que podria transformar tot el sistema de seguretat social mitjançant la reducció de les prestacions a les classes mitjanes i altes.

L'estalvi que suposa la proposta d'Osborne (1.600 milions de lliures esterlines) representa només una petita fracció de la despesa anual del Regne Unit en programes de seguretat social, que ascendeix a 310.000 milions de lliures esterlines. No obstant això, en atacar aquesta prestació, el govern del primer ministre David Cameron espera que el poble britànic comprengui millor la injustícia de l'Estat de benestar actual.

Tots els governs d'Europa hauran de fer el mateix: atacar la baula més feble del sistema de protecció social, aquella que la majoria de la gent pugui entendre millor. Amb aquest mateix ànim, el govern francès ha carregat contra les exorbitants pensions dels treballadors del sector públic i l'edat legal de la jubilació, que ha tractat d'elevar dels 62 als 65 anys.

Qualsevol pot entendre que el subsidi a la infantesa per als rics o que la jubilació als 62 anys són injustificables. No obstant, la resistència popular a la reducció d'aquestes prestacions suposadament injustes és més gran del que s'esperava. La classe mitjana pot intuir que aquest és el final d'una era.

És que a la llarga el govern de Cameron -i qualsevol altre que segueixi aquest camí- cedirà davant la còlera de la classe mitjana? En certa mesura, els governs no tenen una altra opció que reduir les prestacions de la classe mitjana. La crisi financera del 2008, agreujada per una inútil despesa pública keynesiana, ha portat a tots els estats europeus a punt de la fallida. Només els Estats Units poden imprimir bitllets indefinidament i augmentar el seu deute.

Així doncs, els Estats europeus no tenen més remei que reduir les seves despeses, i atacar les prestacions socials que representen, de mitjana, la meitat de la despesa pública europea és la forma més senzilla d'obtenir un alleujament fiscal immediat. L'Estat de benestar no desapareixerà d'Europa, però patirà retalls i es concentrarà en els qui realment necessiten l'ajuda.

Si es pren la desocupació com a criteri principal, l'Estat de benestar ha creat una xarxa de seguretat per a la classe mitjana però ha deixat al 10% de la població més vulnerable en una situació de dependència permanent de la seguretat social. Seixanta-cinc anys després que Lord Beveridge confiés en què l'Estat ens acompanyaria del bressol a la tomba, Cameron i Osborne ens demanen que més o menys ens gratem amb les nostres pròpies ungles.