Aquí van alguns extractes:
Aznar va autoritzar la publicació d’aquella notícia a contracor perquè la reservava interessadament per animar l’últim tram de la campanya electoral espanyola, com a traca final per tal de desacreditar Rodríguez Zapatero i el PSOE. Va ser, precisament, l’aparell del PSOE -amb la col•laboració del sector més afi del PSC- qui va precipitar la crisi per desactivar l’escàndol que hauria muntat la premsa i els mitjans de l’òrbita del PP a poques jornades de les eleccions generals del 14 de març, acusant el PSC -i de retruc el PSOE- de compartir govern "amb un dirigent separatista català que “coquetejava amb ETA”. (...)
Els socialistes espanyols i catalans i Esquerra Republicana de Catalunya van simular sorpresa i indignació acusant Aznar de fer seguir Carod pels Serveis d’Intel•ligència i per divulgar informació privilegiada. (...)
Que Carod s’havia de trobar amb membres de la direcció d’ETA a primers de gener de 2004 era un secret conegut per la cúpula socialista del Govern. De fet, Carod va presentar-se a una cita amb ETA a primers de desembre de 2003 mentre ERC negociava el Tripartit amb el PSC i Iniciativa i es va trobar amb la sorpresa que els interlocutors pertanyien a l’esquerra abertzale, no a l’organització terrorista. L’assumpte es va resoldre aplaçant l’entrevista, però les giragonses de la Història van fer coincidir la cita amb ETA amb una situació política fins aleshores inèdita : el Secretari General d’ERC ara era el Conseller en Cap de la Generalitat de Catalunya.
El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va ser convenientment informat i havia de prendre una decisió urgent : no considerava convenient aquella cita però tampoc s’hi podia oposar perquè una desautorització explícita hauria pogut suposar la mort d’un govern que tot just acabava de néixer amb tota mena de dificultatats. Per tant, va fer un simulacre de mutis inventant un viatge improvisat a l’estranger. (...)
Informat el President Maragall de tal despropòsit (...) va decidir tirar pel dret i desaparèixer del mapa precipitadament per no resultar esquitxat políticament mitjançant el bonic Decret al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, número 4040 amb data 31 de desembre de 2003. (...)
A continuació el Molt Honorable President Maragall simula que se’n va a descansar uns dies a Turquia. I punt!... Però no, no va marxar. Per començar esperem que s’hagin adonat d’un detall: el Decret, signat amb tantes presses duu data 29 de desembre però no es publica l’endemà sinó el dia 31, i és lògic que així sigui perquè la precipitació dels aconteixements -la nova data de la cita amb Carod imposada per ETA-, es confirma ben entrat el dia 29 o el dia 30; en conseqüència, l’etapa del Tripartit s’inicia amb 24 hores de sede vacante: un dia sense President ni substitut!
La tarda del mateix dia 31 el senyor Jordi Portabella, segon Tinent d’Alcalde de Barcelona per Esquerra Republicana de Catalunya i Alcalde en funcions, encarrega per telèfon un sopar per a dues persones a un conegut Restaurant del carrer Provença de Barcelona. Cap al tard el va a buscar personalment en el seu cotxe oficial. Simpàtic i loquaç com és li comenta a la Mestressa del Restaurant que l’encàrrec no és per ell sinó pel President de la Generalitat de Catalunya. La Mestressa, òbviament, no vol cobrar ni un euro de l'encàrrec i Portabella marxa satisfet en el seu cotxe oficial amb el sopar familiar del President… Del President en funcions, se suposa? No, el sopar no era per Carod i senyora, era per Maragall i senyora. I val a dir que el president Maragall va tenir la gentilesa de trucar la Mestressa del Restaurant del carrer Provença per felicitar-la pel sopar i per agrair-li que no hagués acceptat cobrar-lo. A la Mestressa del Restaurant no li ve de nou parlar amb el President perquè Maragall i la seva esposa en són clients des de fa anys. (...)
Carod no ha admès mai que el dia de la seva reunió amb membres de la cúpula d’ETA ell fos el President en funcions de la Generalitat de Catalunya. No ho va admetre en el decurs de l’entrevista que Mònica Terribas li va fer l’endemà que esclatés l’afer, el 27 de gener de 2004 al programa ‘La nit al dia’ -convenientment desaparegut de l'arxiu de consulta pública de TV3- i ho va negar sistemàticament passats gairebé tres anys, misteriós i entossudit, amb motiu de l’entrevista que li va realitzar Xavier Sala i Martín com a cap de llista d’ERC i candidat a la presidència de la Generalitat a les eleccions del 2006 publicada el dia 20 d’octubre a ‘La Vanguardia’.
