En una anotació anterior constatava la persistència del pensament determinista alhora de valorar esdeveniments polítics com els de Tunísia i Egipte, sobre els que encara no es poden tenir ni totes les dades ni una perspectiva suficient. Uns esdeveniments que estan evolucionant vertiginosament a cada minut i que no han fet més que començar. Però poc importa. Impassible a la realitat, gairebé tothom sembla saber per avançat com acabarà la cosa. Segons el color de la bola de cristall ideològica de cadascú, la revolta acabarà amb el triomf immaculat de la democràcia o amb el descens a l'infern del totalitarisme islamista.
Els més pessimistes insisteixen a destacar, per avalar el seu escepticisme, unes declaracions d’un grupet d’islamistes a la CNN amenaçant Israel, l’incendi d’una sinagoga a Tunísia o l’intent de saqueig contra el Museu Egipci del Caire, sense voler veure que el realment sorprenent és precisament just el contrari: la pràctica absència d’incidents d’aquesta naturalesa després de setmanes de revolta i amb centenars de milers de persones als carrers, com molt justament destaca The Jerusalem Post.
Els pesssimistes han de saber que el Museu Egipci va ser ràpidament protegit per iniciativa de ciutadans anònims que el van encerclar per impedir el seu saqueig. A Tunísia, s’han alçat moltes veus diferents per lamentar i denunciar l’incendi de la sinagoga i en cap lloc, malgrat la insidiosa insistència d’alguns entrevistadors, la majoria dels manifestants no han dit ni una sola paraula ni sobre Israel ni sobre els palestins, tot i suposar-se que aquest és el “gran problema” dels àrabs musulmans.
Els pessimistes també destaquen la nul·la presència de dones en la revolta o que quan n'apareixen totes porten vel, especialment burka o nicab. La veritat, però, és que la presència de dones és perceptiblement superior a la de manifestacions anteriors en aquests països. Especialment a Tunísia, però també a Egipte, on predomina el vel. El vel, però no el nikab o el burka, absolutament minoritaris.
L'abast del terratrèmol que sacceja els règims àrabs s’escapa en gran mesura a la teoria de la conspiració islamista perquè, entre altres coses, no afecta exclusivament a estats laics pro-occidentals, sinó també a països islamistes, com el Sudàn , o dictadures anti-americanes i anti-israelianes, com Síria, on ja s'han convocat les primeres manifestacions. La por al contagi també fa tremolar a les autoritats palestines de Fatah, però també i sobretot de Hamàs, que ja han reprimit els intents de manifestació en suport a la revolta egipcia a Gaza i Cisjordània.
La revolta, que arrenca per la pujada del preu dels cereals, conseqüència de la crisi internacional, ha desfermat el que pot culminar en una autèntica revolució. En un canvi de paradigma polític en el món àrab similar, com ja s'ha dit, al que va significar per a l'Europa de l'Est la caiguda del mur de Berlín. Però això encara està per decidir. La balança pot oscil·lar, una vegada més, cap al cantó dels totalitaris, cap a l'assalt del Palau d'Hivern o l'incendi del Reichtag. Evitar-ho és el gran repte d'Occident. A menys, és clar, que alguns líders occidentals pensin que no seria tan greu o que no hi ha res a fer.
