Sí, jo també estic a favor de la independència.

Sí, han llegit bé, jo també estic a favor de la independència. Però no de la que crea o rehabilita estats-nació per tot arreu; la que erigeix ​​estats motlle, cisellats sobre la diferència, real o imaginària, d'una ètnia, una raça, una religió, una cultura, una idea política o, simplement, una llengua. O de totes elles alhora. D'aquesta independència, efectivament, vull independitzar-me.

Per a mi, a Occident i al segle XXI, l'única independència política moralment acceptable és la que correspon als individus, als ciutadans solidaris de les democràcies modernes. No vull que la meva independència personal quedi empresonada entre noves fronteres, encara que siguin les fronteres de la meva tribu, ni que un nou Leviatan, un nou gran germà, vetlli per la meva identitat. No vull tornar al primitivisme polític que entén l'Estat com una emanació inevitable de la biologia, de la terra o de la tradició i la llegenda. Només concebo, com a mal menor, la creació de nous estats com a últim recurs per a la supervivència física de grups humans víctimes de genocidi o persecució política, com va ser el cas dels jueus o més recentment dels kosovars.

En societats democràtiques basades en l'Estat de dret i la igualtat davant la llei, la idea de secessió per crear un estat-nació propi és fruit d'un deliri romàntic. D'aquest romanticisme que va esquerdar, no només la unitat conceptual del món hel·lenístic i cristià, sinó també la universalitat de les idees fonamentals de la Il·lustració. La gran revolució, la gran ruptura amb el pensament mil·lenari europeu, no la va produir ni el Renaixement ni la Il·lustració sinó, com va dir Berlin, el romanticisme. Un romanticisme que va menysprear la raó i va sacralitzar l'emoció, que va enaltir la voluntat de l'individu com un valor en si mateix al marge que les seves accions fossin bones o dolentes, i que va trobar en la llegenda i no en la història les arrels dels pobles i de la gent, les identitats latents, les ànimes adormides, les creences ancestrals, els tòtems i els mites perduts en la nit dels temps. El romanticisme va fragmentar el jo, va fragmentar la terra, va fragmentar Europa fins a nivells gairebé prehistòrics. Europa va deixar de ser la finca d'uns quants grans imperis per esdevenir un arxipèlag de minifundis polítics.

Aquest atac a la línia de flotació del racionalisme europeu va tenir moltes conseqüències. Va impregnar d'arravatament i violència les revoltes socials del segle XIX i va enardir d'orgull i excepcionalisme als estats i les nacions que van néixer o es van reconstruir un segle després. Aquesta embriaguesa, aquesta fúria desbocadade la destí dels pobles, va esclatar el 1914 amb la Primera Guerra Mundial, una contesa que va sumir a Europa en l'abisme de la violència nacionalista moderna. Una violència que va ocasionar milions de morts i que només es va desactivar després de la Segona Guerra Mundial gràcies, no a noves utopies, sinó al retorn a la raó. La raó de la democràcia i la superació dels estats nacionals.

Conseqüentment, Europa va iniciar un procés per desarmar -que no eradicar- les identitats; situar l'individu, la persona, com a únic subjecte dels drets polítics per sobre de tribus, estats o grups; va protegir els drets de les minories; va compartir el carbó i l'acer, va obrir les portes a un mercat únic, va obrir progressivament les seves fronteres interiors i es va dotar d'una moneda comuna que va substituir les monedes nacionals.

Però els errors en el procés de construcció europea, la crisi econòmica i la globalització han disparat el replegament de molts ciutadans europeus cap al que els sembla més segur: el que es proper. I aquest replegament en ells mateixos, enquistat i latent des de molt abans de la crisi, ha estat capitalitzat per un nacionalisme ressuscitat. Es parla molt de populisme i d'extrema-dreta, però en realitat, ara per ara, el que amenaça el procés d'integració europea no és el feixisme sinó el nacionalisme, ja sigui el de cara amable o el d'alè repugnant. L'euroescepticisme no és altra cosa que nacionalisme. El Front Nacional francès no és un partit neonazi, és un partit nacionalista, xovinista, pur i dur. El UKIP no és tampoc un partit d'extrema dreta sinó un ranci partit nacionalista britànic. De la mateixa manera, CiU no és un partit fatxenda sinó un partit nacionalista que ara vol la independència de Catalunya. CiU va voler ser liberal, però la seva deriva nacional-independentista l'ha portat a plantejar-se abandonar el grup liberal europeu per integrar-se al grup dels euroescèptics, que és en realitat on hauria d'estar.

Les coses, doncs, son cada vegada més clares. El gran problema d'Europa torna a ser el nacionalisme. El nacionalisme d'aquells que volen destruir la UE, dels que no volen desarmar ni compartir el seu estat, dels que volen crear nous estats independents com a panacea per a tots els problemes polítics, econòmics i socials. D'aquest tropell que marxa cap al reforçament dels estats i la creació d'altres nous, dels que corren cap a aquest nou rapte d'Europa per les nacions, no en vull saber res. El 1957, a Roma, sis països de l'Oest d'Europa van iniciar l'abdicació de les seves independències nacionals per donar pas a la independència dels ciutadans europeus en una Europa unida. Aquesta i no altra és la meva independència.

ARTICLE PUBLICAT A LINK2NEWS.INFO

L2N

Us invito a que seguiu el portal Link2News, L2N, que com el seu nom indica ofereix una selecció d'enllaços en forma de titular als millors articles d'informació i opinió de més d'un centenar de mitjans de comunicació de tot el món. També inclou columnes pròpies d'opinió de Nihil Obstat, Carles Dijous, entre altres.

El cant del cigne del simbiòtic Duran Lleida

Salvador Sostres explica que Josep Antoni Duran Lleida va respondre a l'enuig del nou director de La Vanguardia per no haver-li donat l'exclusiva de la seva possible dimissió dient-li que la va donar a El Periódico per poder desmenti-lar més fàcilment. 'Se non è vero, è ben trovatto' perquè, amb independència que l'anècdota sigui certa o no, la veritat és que Duran Lleida s'ha passat tota la seva vida política fent córrer oportuns rumors que després desmenteix també amb gran oportunitat.

Duran Lleida practica, com alguns han dit, una manera florentina de fer política, que traduït a llengua vulgar vol dir una manera hipòcrita, falsa i traïdora d'actuar envers amics i enemics. Això ho sap tothom, fins i tot jo. És per això que, en un primer moment, molts vam reaccionar amb escepticisme a la notícia de la seva amenaça de dimissió i ho vam interpretar com una nova maniobra per seguir xuclant de la mamella.

Això no obstant, Duran (i nosaltres amb ell) potser es va equivocar. La rebequeria de Duran ha estat més o menys la de sempre, però la resposta de CDC no ha estat exactament la mateixa. Encara tàcticament han optat per pair una vegada més els escarafalls del líder demòcrata-cristià -als convergents no els convé en aquest moment seguir perdent suports- estratègicament ja no necessiten Duran per mantenir la major part del seu electorat, cada vegada més independentista .

Així les coses, la jugada de Duran apareix cada vegada més o com un error de càlcul que el deixarà definitivament a la cuneta o com el cant del cigne, l'últim i efímer moment de glòria, del simbiòtic Josep Antoni Duran Lleida.

El Qaeda vol crear el seu estat entre Síria i l'Iraq

L'Estat Islàmic de l'Iraq i Síria, ISIS per les sigles en anglès, va llançar fa una setmana la gran ofensiva militar que venia preparant des de fa un any per prendre Mossul i provocar el col · lapse de les forces de seguretat iraquianes al nord de Bagdad. En aquesta operació ha tingut el suport del grup baasista (el partit de Saddam Hussein) Jaysh al-Rijal Tariqah al-Naqshabandia, JRTN, que també participa en l'expansió cap al sud, cap a Bagdad, de la jihad.

La presa de Mossul, la segona ciutat més gran de l'Iraq, en només dos dies demostra la gran capacitat militar dels insurgents, que nan aconseguit una gran victòria política enfront d'un exèrcit iraquià que no va oferir gran resistència. Això li ha permès a l'ISIS alliberar uns 3.000 presoners i ocupar instal · lacions militars clau que van ostatjar a unitats de l'exèrcit dels EUA, incloent l'Aeroport Internacional de Mossul i el Camp Ghazlani.

El Ministeri de Defensa iraquià va ordenar el 10 de juny el replegament de les forces de seguretat iraquians a Taji, una de les instal · lacions militars més importants situada molt a prop de Bagdad, deixant el camp lliure als jihadistes a tot el nord del país.

La complexitat i la simultaneïtat de la campanya indiquen que el comandament central militar de l'ISIS ha dissenyat una gran ofensiva per aixafar les forces de seguretat iraquianes en prendre el control en múltiples àrees alhora. A més de l'avanç cap al sud de Mossul, també ha llançat ofensives per prendre el control de les ciutats de la província de Kirkuk. Aquestes ciutats inclouen Hawija, Riad, i Zab.

Però per què ha llançat l'ISIS aquesta ofensiva militar? Per establir un estat islàmic a l'Iraq i Síria. L'ISIS busca prendre el control de les capitals de província del nord de l'Iraq per tal d'integrar-les en el seu estat islàmic, que es va proclamar l'abril del 2013 a al-Raqqa, a Síria.

El califat siriano-iraquià inclou tot el territori de l'Iraq? Vol l'ISIS prendre el control de Bagdad? En qualsevol cas, la integritat territorial de l'Iraq està en qüestió. Les forces de seguretat iraquianes han fugit de les províncies del nord. L'ISIS està exercint pressió militar sobre Kirkuk i la regió kurda i pot estar tractant d'obrir una bretxa permanent entre Iraq kurd i l'àrab.

L'Estat islàmic d'al-Raqqa, controlat per una fracció d'al-Qaida al cor de l'Orient Mitjà, és un camp d'entrenament per combatents estrangers. L'ISIS probablement adoptarà Mossul com la seva capital, des d'on controla els corredors i moviments des del nord de Síria a les regions kurdes, i d'allà a Bagdad i Anbar.

Les forces de seguretat iraquianes difícilment podran recuperar tot el terreny perdut. Fins i tot poden no ser capaçes de mantenir el que encara tenen. De moment, el millor escenari seria un carreró sense sortida en què els iraquians se les arreglessin per contenir l'estat de l'ISIS. Això no obstant, el més probable és l'esclat d'un nou conflicte a l'estil sirià, amb un ISIS amb creixent suport internacional en contra de les milícies xiïtes, desesperades i brutals, juntament amb elements de les forces de seguretat. Les dues guerres civils, que ara ja s'han fusionat completament, se seguiran ampliant, desestabilitzant el ja inestable Orient Mitjà i convidant a una nova intervenció dels estats àrabs sunnites i de l'Iran. En el pitjor dels casos, la caiguda de Mossul podria ser un pas en el camí cap a una guerra regional. Sigui com sigui, tot sembla apuntar a la creació d'un estat d'al-Qaida, a cavall entre l'Iraq i Síria, que els permeti tenir la base segura d'operacions que no han tingut des de la caiguda dels talibans.

REDACTAT EN BASE A INFORMES DE JESSICA LEWIS I AHMED ALI

Lo que pasa en Irak no es la herencia de Bush sino el error de Obama

Hace unos días un general del ejército comunista chino decía que la política exterior de EE.UU. padecía de ‘disfunción eréctil’. Una buena metáfora para definir la política exterior de Obama que casi todo el mundo percibe. Sin embargo, esa impotencia de la pax americana no es algo inevitable sino algo querido. Obama, cuya única política ha consistido en hacer todo lo contrario que Bush, ha llevado a Estados Unidos a desaparecer de la escena internacional, abandonando a su suerte a los amigos y dejando el campo libre a sus enemigos.

Obama estuvo contra la guerra de Irak, lo cual es muy legítimo. Sin embargo, cuando ese opositor a la guerra llega al poder tiene que actuar con responsabilidad. Y no me refiero tanto a la responsabilidad con su propio país como con el país en el que se libró el conflicto. Justa o injusta, necesaria o innecesaria, la guerra de Irak se convirtió en el frente principal de la guerra contra Al Qaeda. En 15 dias se acabó con la amenaza de Saddam Hussein y se instauró una incipiente democracia que todavía resiste, pero la lucha contra el yihadismo islamista y sus aliados fue larga y difícil. Se necesitaron más de siete años para derrotar militarmente a Al Qaeda en Irak. Una derrota que para consolidarse requería de una permanencia militar norteamericana más prolongada en Iraq, como suplicaba Bagdad. Pero no, Obama sólo pensó en si mismo, y abandonó a los iraquíes a su suerte. Sufrieron una guerra cruel y ahora, por intereses políticos personales de Obama, han de seguir padeciéndola.

Al llegar a la Casa Blanca, Obama sólo se preocupó por desahcer lo que habia hecho Bush. Y lo primero fue salir de inmediato de Irak, lo que devolvió la esperanza a los yihadistas. Y lo segundo, fue abandonar a sus aliados árabes sin apoyar a las incipientes fuerzas democráticas que promovieron la primavera árabe. Esa inhibición fue fatal porqué envalentonó no sólo a los islamistas sino a todos los zares y mandarines del mundo. Putin se anexionó Crimea y está intentando partir Ucrania; China interfiere a su antojo en los países vecinos y Al Qaeda ha recompuesto su ejército en la sombra en África y el Oriente Próximo.

Sin embargo, para el imaginario colectivo, avivado por la internacional mediática, la culpa de todo esto sigue siendo de Bush y no de la disfunción eréctil de Obama.

Dos conceptos de democracia

En 1958, Isaiah Berlin pronunció su famosa conferencia “Dos conceptos de libertad” en la que diferenciaba entre libertad negativa y libertad positiva. La primera, entendía el concepto de libertad como ausencia de coacción, cuando una persona no está forzada a cumplir la voluntad de otra; la segunda, como posibilidad de autorrealización, como capacidad de satisfacer deseos y aspiraciones.

Según Berlín, la primera, la libertad negativa, es el fundamento de las democracias liberales, basado en un concepto político racional, objetivo y genuino de la libertad. Por el contrario, la segunda, la libertad positiva, es un concepto metafórico dónde la libertad ya no se define por su relación social con los demás sino por la voluntad subjetiva de poder satisfacer deseos y aspiraciones, ya sean materiales y/o intelectuales. Esta concepción positiva de la libertad, de profundas raíces románticas y muy seriamente cuestionada por las neurociencias, es la preferida de las ideologías intervencionistas, cuando no totalitarias, que encuentran en la satisfacción de los deseos de la gente una justificación de toda clase de políticas públicas.

Pues bien, de la misma manera que hay dos tipos de libertad, también existen dos conceptos distintos de democracia. El equivalente a la libertad negativa seria la democracia liberal, mientras que el vástago de la libertad positiva sería la democracia absoluta. En la primera, el valor principal no es tanto la elección del gobernante como los límites fijados a su poder. Para la democracia liberal la piedra angular de la política no es quién gobierna sino cómo gobierna. Por el contrario, para la democracia absoluta el principal valor es la voluntad de la mayoría, que no está sometida a ninguna limitación política. Para ella, la política es el principio y el fin de la democracia. No hay valores previos, pre existentes, yusnaturalistas o evolutivos, que puedan estar por encima de la voluntad política general.

La originalidad y modernidad de la democracia liberal se fundamenta en que, por primera vez en la historia, el gobierno está sujeto a unos límites que no puede vulnerar. Esos límites son los derechos humanos, los derechos políticos y el respeto a las minorías. La función del gobierno ya no es la de imponer modelos religiosos o ideológicos a todos los ciudadanos sino el garantizar que los ciudadanos puedan vivir libremente según sus convicciones y posibilidades. Por eso, las Constituciones nacieron para limitar todo poder; el poder de las monarquías absolutas, sí, pero también y especialmente el poder de las mayorías.

La derecha liberal y/o conservadora y la socialdemocracia clásica asumen el modelo de democracia liberal, mientras que las izquierdas radicales, rojas o verdes, y los nacionalismos más o menos amables optan por la democracia absoluta. Una democracia absoluta que resulta seductora en un momento en que las sociedades occidentales viven bajo el influjo de concepciones neorrománticas que explotan las emociones y fanatizan la razón. Es por ello que corremos el peligro que, de la misma manera que la libertad positiva socava la libertad negativa, la democracia absoluta puede acabar también con la única democracia real: la democracia liberal.

Nihil Obstat ressucita

Després d'uns mesos sense activitat en aquest blog, espero reprendre l'activitat en els propers díes. El motiu d'aquesta absència ha estat l'edegament d'un projecte periodístic que ja ha complert dos mesos a la xarxa i que es diu Link2News o L2N. Les entrades en aquest blog també espublicaran en una de les columnes del L2N amb el mateix nom Nihil Obstat. Espero que us agradi i que em seguíu en aquesta nova aventura personal i professional. Moltes gràcies a tots.