Són tan dispars Pablito Iglesias i Sílvio Berlusconi? Aparentment, si. Un diu que és d'esquerres i l'altre de dretes. Afirmacions ambdues que poden dir molt, però també no dir res. Si ens atenim als fets i no a les declaracions de fe, el més rellevant de tots dos casos és que els dos són un producte mediàtic. Sense la tele no serien, o no hauríen estat, res. L'un, utilitza els mitjans que li han obert les portes pel seu ganxo mediàtic; l'altre, va utilitzar els mitjans de comunicació que disposava com a empresari per utilitzar-los quan es va transmutar en polític.
Però no s'acaben aquí les similituds. Qualsevol que hagi seguit una mica de prop l'època Berlusconi observarà que els dos, o els seus sequaços, utilitzen la mateixa tècnica en els debats televisats o radiofònics: sempre responen a les preguntes -excepte quan es tracta de discos sol·licitats- atancat l'adversari. És a dir, no responen a la pregunta que se'ls formula, que substitueixen per una altra pregunta o per una acusació contra l'oponent. En el cas de Berlusconi això era així perquè no tenia gairebé res a dir, ja que el seu programa polític es centrava en eludir la Justícia i modificar la legislació per romandre impune. En el cas d'Iglesias, no respon perquè el que ha de dir el delataria com al nou palanganer de models socials, econòmics i polítics fracassats a tot el món.
Iglesias i Berlusconi són les dues cares de la mateixa moneda. Programes indefensables camuflats en el glamour mediàtic. Berlusconi, però, només pretenia salvar-se ell i no salvar Itàlia ni al món de res. Moralment reprovable, però políticament sense conseqüències tràgiques. Iglesias, per contra, vol salvar-nos a tots (i a totes) fins i tot de nosaltres mateixos. Ho va dir un dia a la tele quan encara exercia de professor i no de líder polític: 'la guillotina és la mare de la democràcia'. No és res personal, és simplement la dialèctica de la història.
Si Pablo Iglesias arriba a ser el Berlusconi espanyol, Sílvio ens semblarà una germaneta de la caritat.
dimecres, 23 de juliol del 2014
dilluns, 21 de juliol del 2014
La mort deliberada de nens palestins
En els primers onze dies de guerra a Gaza van morir, segons xifres d'UNICEF, 340 palestins, dels quals 73 eren menors d'edat. Més d'un 21% del total de víctimes. Com és això possible? Com es pot produir una xifra tan elevada de nens morts? Una de dues, o Israel provoca aquestes morts deliberadament en els seus atacs o les autoritats palestines de Gaza no compleixen eficaçment amb la seva obligació de protegir la població civil, especialment dones i nens.
¿Mata Israel deliberadament als nens palestins? Si això fos així es tractaria d'un genocidi moralment abominable i estratègicament estúpid. És cert que Israel fa dècades que va perdre la guerra mediàtica, però no per això pot passar de tot i arriscar-se a perdre també el suport dels seus aliats cometent accions inassumibles per a ningú. Israel no necessita matar nens per defensar-se. Fer-ho, dinamitaria els valors morals en els que diu sustentar-se, perdria el suport polític, econòmic i militar dels EUA i quedaria a mercè dels seus enemics reduït a un estat pària.
Llavors, per què moren tants nens? Per què hi ha tants nens en zones de combat? Per què no estan en refugis o en zones segures? Per que ningú organitza la seva protecció efectiva? ¿Que fa la ONUy les infinites ONG de tot el món que tenen franquícia a Gaza? Però sobretot, què fa el govern de Hamas? Què fa un govern que sap perfectament quins són els objectius militars d'Israel i no evacua a la seva població a zones protegides?
A la vista dels fets, l'única resposta lògica és que, en el millor dels casos, Hamas no fa res, ja sigui per incompetència o insensibilitat, i, en el pitjor, que no vulgui evitar les morts per càlcul polític. Hamas creu que cada nen palestí mort és la millor publicitat de la seva causa. Igual que altres grups terroristes, Hamas sap que no pot obtenir una victòria militar contra un enemic tan poderós com Israel, però sí que pot guanyar la batalla de les relacions públiques, fomentant la il·lusió que Israel és l'agressor i els palestins les seves víctimes. I cada dia aquesta il·lusió es manifesta més poderosa que els fets a les pantalles de televisió de tot el món.
Però, com diu Max Boot, què són els fets davant el poder d'una imatge?
¿Mata Israel deliberadament als nens palestins? Si això fos així es tractaria d'un genocidi moralment abominable i estratègicament estúpid. És cert que Israel fa dècades que va perdre la guerra mediàtica, però no per això pot passar de tot i arriscar-se a perdre també el suport dels seus aliats cometent accions inassumibles per a ningú. Israel no necessita matar nens per defensar-se. Fer-ho, dinamitaria els valors morals en els que diu sustentar-se, perdria el suport polític, econòmic i militar dels EUA i quedaria a mercè dels seus enemics reduït a un estat pària.
Llavors, per què moren tants nens? Per què hi ha tants nens en zones de combat? Per què no estan en refugis o en zones segures? Per que ningú organitza la seva protecció efectiva? ¿Que fa la ONUy les infinites ONG de tot el món que tenen franquícia a Gaza? Però sobretot, què fa el govern de Hamas? Què fa un govern que sap perfectament quins són els objectius militars d'Israel i no evacua a la seva població a zones protegides?
A la vista dels fets, l'única resposta lògica és que, en el millor dels casos, Hamas no fa res, ja sigui per incompetència o insensibilitat, i, en el pitjor, que no vulgui evitar les morts per càlcul polític. Hamas creu que cada nen palestí mort és la millor publicitat de la seva causa. Igual que altres grups terroristes, Hamas sap que no pot obtenir una victòria militar contra un enemic tan poderós com Israel, però sí que pot guanyar la batalla de les relacions públiques, fomentant la il·lusió que Israel és l'agressor i els palestins les seves víctimes. I cada dia aquesta il·lusió es manifesta més poderosa que els fets a les pantalles de televisió de tot el món.
Però, com diu Max Boot, què són els fets davant el poder d'una imatge?
dilluns, 14 de juliol del 2014
Seguretat, nacionalisme jueu i incompetència palestina
La idea de crear l'Estat d'Israel va ser fruit del nacionalisme, que era la ideologia política que feia furor a Europa al segle XIX. Un nacionalisme que pretenia garantir, a través de la creació d'un Estat-nació, la seguretat que tant mancava al poble jueu. Les expulsions, les persecucions, els pogroms pesaven en la consciència moral de la humanitat, però va ser l'Holocaust nazi el que va decantar la balança a favor de donar una pàtria als jueus. Tant va influir l'Holocaust en aquesta decisió de la comunitat internacional que alguns imbècils van arribar a dir que tot havia estat un complot dels mateixos jueus amb Hitler per aconseguir el seu Estat.
L'Estat d'Israel es va assentar en una part del territori històric en què s'havia desenvolupat la civilització jueva abans de la seva diàspora. No obstant això, l'entroncament amb la seva història mil·lenària, real i imaginària, no pot amagar el fet que el modern estat d'Israel és una creació política imposada per la majoria dels estats membres de les Nacions Unides. Una creació necessària i moralment justa, sí, però també una obra artificial d'enginyeria social i política que de la mateixa manera que es va crear pot desaparèixer, almenys a ulls dels àrabs residents, veïns o desplaçats. Però també a ulls dels jueus nacionalistes, que van acceptar tàcticament els límits artificials de la partició però sense renunciar a ocupar en el seu moment l'Eretz Israel, la Terra Promesa o pàtria 'natural' de l'Israel bíblic.
La gran paradoxa de l'Estat d'Israel és que es va construir per obtenir una seguretat que no ha aconseguit. Això és un fet, com també ho és que gràcies a aquest estat els jueus israelians han aconseguit viure decentment, resistir i mantenir a ratlla als seus enemics. Uns enemics que no accepten la seva existència i que tenen com a objectiu final la seva desaparició. Aquest va ser l'objectiu inicial de l'OLP i del seu líder indiscutit i indiscutible Yàsser Arafat. Un objectiu al qual va renunciar aparentment quan el fi de la guerra freda el va deixar sense el suport polític, i sobretot financer, de la Unió Soviètica. Un suport que li havia permès a ell i a la direcció palestina un exili perillós però daurat, lluny del poble palestí. Un poble en què va començar a arrelar l'islamisme, potenciat per l'arribada al poder a l'Iran l'aiatol·là Khomeini.
Arafat, que veia esvair la seva autoritat a favor de Hamas i els islamistes, fidel a la seva biografia i a la seva ànima antisionista i sobretot a la seva obsessió per mantenir el suport de totes les faccions palestines al voltant de la seva figura, va rebutjar l'acord que hauria permès l'creació d'un Estat palestí en el 95% dels territoris ocupats per Israel. No només ho va rebutjar sinó que va encoratjar la violenta segona Intifada. Això li va servir per mantenir-se al poder fins a la seva mort, en circumstàncies encara no totalment aclarides. A partir de llavors, l'ascens de Hamàs, que rebutja els acords de pau amb Israel (encara que de vegades els accepti per conveniència) ha diluït el somni de la pau i a tornat a posar sobre la taula l'objectiu de la desaparició de l'Estat de Israel.
Hamàs i els islamistes es van fer amb el control de la Franja de Gaza, evacuada per Ariel Sharon, no tant per construir un estat palestí com per tenir una base des d'on atacar Israel. I ho ha fet contínua i reiteradament. Al principi, amb coets artesanals; posteriorment, amb míssils de major abast i potència subministrats per Iran i Hezbollah. Hamas amaga les llançadores dels seus 10.000 míssils en zones urbanes densament poblades, utilitzant la població civil com a escuts humans. No respecta res, ni cases familiars, escoles, hospitals o mesquites per ocultar les seves armes. Per això és inevitable l'existència de baixes civils quan Israel decideix respondre als atacs palestins per destruir políticament i militar els arsenals, llançadores i casernes generals dels seus enemics.
Israel es defensa però també aprofita la inseguretat per consolidar la seva ocupació, més enllà del que estableix la partició de 1947 o de la línia verda de l'armistici de 1949. Una ocupació que va començar el 1967 amb la guerra dels sis dies, però que els atacs i atemptats palestins paradoxalment justifiquen. El problema d'Israel és el problema de la seguretat. Sense entendre això, no es pot entendre res. La recerca de la seguretat està inscrita en els gens del poble jueu. Només a canvi d'una seguretat creïble, Israel acceptarà un Estat palestí i es posarà fre als nacionalistes jueus partidaris del Gran Israel.
Però el camí de la història no sembla anar, de moment, en aquesta direcció. Els palestins semblen entestats en el seu suïcidi col·lectiu atiats per una elit dirigent corrupta, fanàtica i totalitària. Han perdut l'oportunitat de la pau i han perdut també l'oportunitat de construir un estat decent. Els palestins segueixen, doncs, on han estat sempre. En la posició, com va dir Abba Eban, de no perdre mai l'oportunitat de perdre una oportunitat.
L'Estat d'Israel es va assentar en una part del territori històric en què s'havia desenvolupat la civilització jueva abans de la seva diàspora. No obstant això, l'entroncament amb la seva història mil·lenària, real i imaginària, no pot amagar el fet que el modern estat d'Israel és una creació política imposada per la majoria dels estats membres de les Nacions Unides. Una creació necessària i moralment justa, sí, però també una obra artificial d'enginyeria social i política que de la mateixa manera que es va crear pot desaparèixer, almenys a ulls dels àrabs residents, veïns o desplaçats. Però també a ulls dels jueus nacionalistes, que van acceptar tàcticament els límits artificials de la partició però sense renunciar a ocupar en el seu moment l'Eretz Israel, la Terra Promesa o pàtria 'natural' de l'Israel bíblic.
La gran paradoxa de l'Estat d'Israel és que es va construir per obtenir una seguretat que no ha aconseguit. Això és un fet, com també ho és que gràcies a aquest estat els jueus israelians han aconseguit viure decentment, resistir i mantenir a ratlla als seus enemics. Uns enemics que no accepten la seva existència i que tenen com a objectiu final la seva desaparició. Aquest va ser l'objectiu inicial de l'OLP i del seu líder indiscutit i indiscutible Yàsser Arafat. Un objectiu al qual va renunciar aparentment quan el fi de la guerra freda el va deixar sense el suport polític, i sobretot financer, de la Unió Soviètica. Un suport que li havia permès a ell i a la direcció palestina un exili perillós però daurat, lluny del poble palestí. Un poble en què va començar a arrelar l'islamisme, potenciat per l'arribada al poder a l'Iran l'aiatol·là Khomeini.
Arafat, que veia esvair la seva autoritat a favor de Hamas i els islamistes, fidel a la seva biografia i a la seva ànima antisionista i sobretot a la seva obsessió per mantenir el suport de totes les faccions palestines al voltant de la seva figura, va rebutjar l'acord que hauria permès l'creació d'un Estat palestí en el 95% dels territoris ocupats per Israel. No només ho va rebutjar sinó que va encoratjar la violenta segona Intifada. Això li va servir per mantenir-se al poder fins a la seva mort, en circumstàncies encara no totalment aclarides. A partir de llavors, l'ascens de Hamàs, que rebutja els acords de pau amb Israel (encara que de vegades els accepti per conveniència) ha diluït el somni de la pau i a tornat a posar sobre la taula l'objectiu de la desaparició de l'Estat de Israel.
Hamàs i els islamistes es van fer amb el control de la Franja de Gaza, evacuada per Ariel Sharon, no tant per construir un estat palestí com per tenir una base des d'on atacar Israel. I ho ha fet contínua i reiteradament. Al principi, amb coets artesanals; posteriorment, amb míssils de major abast i potència subministrats per Iran i Hezbollah. Hamas amaga les llançadores dels seus 10.000 míssils en zones urbanes densament poblades, utilitzant la població civil com a escuts humans. No respecta res, ni cases familiars, escoles, hospitals o mesquites per ocultar les seves armes. Per això és inevitable l'existència de baixes civils quan Israel decideix respondre als atacs palestins per destruir políticament i militar els arsenals, llançadores i casernes generals dels seus enemics.
Israel es defensa però també aprofita la inseguretat per consolidar la seva ocupació, més enllà del que estableix la partició de 1947 o de la línia verda de l'armistici de 1949. Una ocupació que va començar el 1967 amb la guerra dels sis dies, però que els atacs i atemptats palestins paradoxalment justifiquen. El problema d'Israel és el problema de la seguretat. Sense entendre això, no es pot entendre res. La recerca de la seguretat està inscrita en els gens del poble jueu. Només a canvi d'una seguretat creïble, Israel acceptarà un Estat palestí i es posarà fre als nacionalistes jueus partidaris del Gran Israel.
Però el camí de la història no sembla anar, de moment, en aquesta direcció. Els palestins semblen entestats en el seu suïcidi col·lectiu atiats per una elit dirigent corrupta, fanàtica i totalitària. Han perdut l'oportunitat de la pau i han perdut també l'oportunitat de construir un estat decent. Els palestins segueixen, doncs, on han estat sempre. En la posició, com va dir Abba Eban, de no perdre mai l'oportunitat de perdre una oportunitat.
dijous, 10 de juliol del 2014
El vot no és la democràcia
El dret de vot forma part indissoluble de la democràcia però no és la democràcia mateixa. A Catalunya, però, des del poder polític s'ha insuflat la idea contrària: si Espanya no permet que se celebri la consulta que diversos partits han pactat entre ells és que no hi ha democràcia. No importa que hi hagi eleccions periòdiques per triar el govern, per votar Podemos o Falange Espanyola. L'única cosa que importa, o més exactament, l'única cosa que els importa, és que se celebri un referèndum concret que s'han convertit en pedra de toc del que és i el que no és democràtic. Han erigit un nou mantra: el vot, i només el vot, és la democràcia i la democràcia és, i només és, el vot. Tanto monta, monta tanto. Sense consulta no hi ha democràcia.
L'argument no és només infantil sinó fals. El vot no és altra cosa que l'instrument per imposar la voluntat de la majoria. Aquesta voluntat, però, està limitada pels drets de les persones i per les lleis i procediments de l'estat de dret. Dit en plata: la democràcia limita el poder del vot. Si no fos així, i en contra del que reivindiquen els seguidors del dret a decidir, s'hauria de permetre i acatar qualsevol decisió del govern de la majoria, s'hauria de permetre i acatar el resultat dels referèndums que els diferents grups socials volguessin proposar: ja sigui la legalització de la pedofília, l'expulsió dels immigrants, la retallada de drets a grups ètnics o racials, la restauració de la pena de mort o la imposició d'un nou estat per part d'una minoria sobre una altra.
La majoria d'aquests referèndums no són possibles perquè atempten contra els drets inviolables de les persones o perquè vulneren les garanties que tenen tots els ciutadans d'un Estat que els conflictes es resolguin pels mecanismes pactats conjunta i democràticament en el moment constituent. Aquests mecanismes permeten que una majoria simple atorgui el poder a un partit o grup de partits que hagin concorregut a les eleccions amb un programa centrat, per exemple, en la independència. Però no permeten imposar-la per decret ni a Espanya ni a tots els catalans.
Aquests mecanismes estableixen un procediment per a la reforma constitucional basat en una majoria qualificada que els que volen els canvis han d'aconseguir. I mentre no aconsegueixin convèncer a la majoria s'hauran d'esperar. I quan ho aconsegueixin, tampoc podran aplicar-la automàticament. Hauran encara de consultar-ho prèviament als ciutadans perquè ho beneeixin o ho rebutgin. Així, i només així, els ciutadans tenen realment l'última paraula. Fer-ho a l'inrevés, com és la seva intenció fer-ho el 9-N, no només és il · legal sinó que és una barroera utilització del ciutadà perquè doni carta blanca als polítics perquè facin l'estat federal, confederal o independent que els doni la gana.
El vot no és la democràcia. La democràcia, xavals, es moltíssim més que el vot.
L'argument no és només infantil sinó fals. El vot no és altra cosa que l'instrument per imposar la voluntat de la majoria. Aquesta voluntat, però, està limitada pels drets de les persones i per les lleis i procediments de l'estat de dret. Dit en plata: la democràcia limita el poder del vot. Si no fos així, i en contra del que reivindiquen els seguidors del dret a decidir, s'hauria de permetre i acatar qualsevol decisió del govern de la majoria, s'hauria de permetre i acatar el resultat dels referèndums que els diferents grups socials volguessin proposar: ja sigui la legalització de la pedofília, l'expulsió dels immigrants, la retallada de drets a grups ètnics o racials, la restauració de la pena de mort o la imposició d'un nou estat per part d'una minoria sobre una altra.
La majoria d'aquests referèndums no són possibles perquè atempten contra els drets inviolables de les persones o perquè vulneren les garanties que tenen tots els ciutadans d'un Estat que els conflictes es resolguin pels mecanismes pactats conjunta i democràticament en el moment constituent. Aquests mecanismes permeten que una majoria simple atorgui el poder a un partit o grup de partits que hagin concorregut a les eleccions amb un programa centrat, per exemple, en la independència. Però no permeten imposar-la per decret ni a Espanya ni a tots els catalans.
Aquests mecanismes estableixen un procediment per a la reforma constitucional basat en una majoria qualificada que els que volen els canvis han d'aconseguir. I mentre no aconsegueixin convèncer a la majoria s'hauran d'esperar. I quan ho aconsegueixin, tampoc podran aplicar-la automàticament. Hauran encara de consultar-ho prèviament als ciutadans perquè ho beneeixin o ho rebutgin. Així, i només així, els ciutadans tenen realment l'última paraula. Fer-ho a l'inrevés, com és la seva intenció fer-ho el 9-N, no només és il · legal sinó que és una barroera utilització del ciutadà perquè doni carta blanca als polítics perquè facin l'estat federal, confederal o independent que els doni la gana.
El vot no és la democràcia. La democràcia, xavals, es moltíssim més que el vot.
dimecres, 2 de juliol del 2014
El pitjor de les crisis solen ser els seus salvadors
La història, i especialment la del segle XX, està plena de salvadors. Una espècie que es creia en vies d'extinció però que la crisi ha ressucitat. Com identificar els nous salvadors? No és difícil. Encara que es presenten com una cosa nova, repeteixen com l'all.
Els salvadors solen ser persones creients, homes i dones de fe. De fe religiosa com els jihadistes o de fe ideològica com els nois de Podemos. Solen ser els fills ociosos, de vegades brillants, de les classes mitjanes amb prou temps per invertir en la revolució de torn. Es presenten com els més ferms i sincers defensors dels pobres, del poble, i la major part de les vegades acaben per creure-s'ho. Estan convençuts de la seva superioritat moral, de la superioritat moral i intel · lectual de les seves idees. Unes idees fruit de la revelació d'un paradís perdut o del coneixement presumptament científic dels mecanismes d'evolució i desenvolupament de la societat.
Els salvadors són personatges romàntics que se senten investits d'un saber, mitològic o racional, que els impulsa pel camí de la història cap als models socials que han de prevaler. Models de vida personal i col·lectiva que ells encarnen, sense cap dubte. Saben el futur i per això el futur els pertany. Un futur inevitable que, però, convé forçar perquè arribi com més aviat i no es faci el ronso.
Fa cinquanta anys, els salvadors parien aquest futur esplendorós amb l'ajuda de les armes, amb la violència. Però, escolti, no amb qualsevol violència, no, sinó amb l'única violència per a ells legítima: la violència revolucionària. La violència dels pobres, la violència dels desheretats, la violència del poble i no la carnisseria dels fatxes i els reaccionaris. I així segueixen en la major part del planeta, especialment en el món àrab i musulmà. Aquí, de moment, sembla que han aparcat la lluita armada, però això no significa ni molt menys que hagin renunciat a la força. La seva via no és altra que la que en el seu dia va ser la via xilena al socialisme o, més recentment, la via bolivariana a no se sap on.
Els nostres salvadors domèstics s'omplen la boca denunciant el segrest de la democràcia per les elits, per la 'casta', com diuen ells tan castissos. No obstant això, el seu amor per la democràcia és purament instrumental. Només la conceben com a mitjà per obtenir el poder i des d'allà, amb tots els instruments coercitius de l'Estat, imposar el seu model econòmic, social i polític a tothom. Volen el poder i sense condicions, encara que ho dissimulin sota una aparença hiperdemocrática. Presumeixen del que no tenen.
No són ignorants. Saben perfectament que les democràcies constitucionals van néixer no només per elegir el govern sinó sobretot per limitar el seu poder. Limitar el poder del rei, sí, però també per limitar el poder del poble. Per limitar tant el poder personal com el poder de la majoria. Per primera vegada en la història de la humanitat es van establir límits estrictes al poder polític. Es va proclamar que ningú pot imposar des del govern la seva religió o la seva utopia als altres, que els drets fonamentals de les persones no poden ser violats i que la minoria ha de ser respectada.
Probablement, les democràcies constitucionals s'hagin oxidat, grinyolin les seves frontisses i hagin arribat a ser per al ciutadà un autèntic mal de cap. Un mal de cap que pot tractar-se amb una aspirina però que els salvadors de la humanitat s'afanyen a curar-lo amb la guillotina. Aquesta passió per l'exaltació i la desmesura delata la pulsió totalitària dels salvadors.
El problema que avui afecta a la democràcia no és que no deixi governar al poble i que limiti en excés el poder del govern, sinó que el govern ha desbordat impunement molts dels límits fixats al seu poder. Per a aquest problema, els demòcrates sense adjectius optem per limitar encara més el poder polític, el poder de l'estat, mentre que els salvadors de la humanitat persegueixen justament el contrari: trencar els límits que impedeixen el poder il·limitat de la majoria.
Podemos, ve de Poder. No de poder fer el vulguis amb la teva vida, sinó de poder imposar el teu model de vida als altres. És un miratge de la crisi. Però els miratges, mentre duren, poden ser molt perillosos. Les crisis fan mal, però el pitjor d'elles solen ser els seus salvadors.
Els salvadors solen ser persones creients, homes i dones de fe. De fe religiosa com els jihadistes o de fe ideològica com els nois de Podemos. Solen ser els fills ociosos, de vegades brillants, de les classes mitjanes amb prou temps per invertir en la revolució de torn. Es presenten com els més ferms i sincers defensors dels pobres, del poble, i la major part de les vegades acaben per creure-s'ho. Estan convençuts de la seva superioritat moral, de la superioritat moral i intel · lectual de les seves idees. Unes idees fruit de la revelació d'un paradís perdut o del coneixement presumptament científic dels mecanismes d'evolució i desenvolupament de la societat.
Els salvadors són personatges romàntics que se senten investits d'un saber, mitològic o racional, que els impulsa pel camí de la història cap als models socials que han de prevaler. Models de vida personal i col·lectiva que ells encarnen, sense cap dubte. Saben el futur i per això el futur els pertany. Un futur inevitable que, però, convé forçar perquè arribi com més aviat i no es faci el ronso.
Fa cinquanta anys, els salvadors parien aquest futur esplendorós amb l'ajuda de les armes, amb la violència. Però, escolti, no amb qualsevol violència, no, sinó amb l'única violència per a ells legítima: la violència revolucionària. La violència dels pobres, la violència dels desheretats, la violència del poble i no la carnisseria dels fatxes i els reaccionaris. I així segueixen en la major part del planeta, especialment en el món àrab i musulmà. Aquí, de moment, sembla que han aparcat la lluita armada, però això no significa ni molt menys que hagin renunciat a la força. La seva via no és altra que la que en el seu dia va ser la via xilena al socialisme o, més recentment, la via bolivariana a no se sap on.
Els nostres salvadors domèstics s'omplen la boca denunciant el segrest de la democràcia per les elits, per la 'casta', com diuen ells tan castissos. No obstant això, el seu amor per la democràcia és purament instrumental. Només la conceben com a mitjà per obtenir el poder i des d'allà, amb tots els instruments coercitius de l'Estat, imposar el seu model econòmic, social i polític a tothom. Volen el poder i sense condicions, encara que ho dissimulin sota una aparença hiperdemocrática. Presumeixen del que no tenen.
No són ignorants. Saben perfectament que les democràcies constitucionals van néixer no només per elegir el govern sinó sobretot per limitar el seu poder. Limitar el poder del rei, sí, però també per limitar el poder del poble. Per limitar tant el poder personal com el poder de la majoria. Per primera vegada en la història de la humanitat es van establir límits estrictes al poder polític. Es va proclamar que ningú pot imposar des del govern la seva religió o la seva utopia als altres, que els drets fonamentals de les persones no poden ser violats i que la minoria ha de ser respectada.
Probablement, les democràcies constitucionals s'hagin oxidat, grinyolin les seves frontisses i hagin arribat a ser per al ciutadà un autèntic mal de cap. Un mal de cap que pot tractar-se amb una aspirina però que els salvadors de la humanitat s'afanyen a curar-lo amb la guillotina. Aquesta passió per l'exaltació i la desmesura delata la pulsió totalitària dels salvadors.
El problema que avui afecta a la democràcia no és que no deixi governar al poble i que limiti en excés el poder del govern, sinó que el govern ha desbordat impunement molts dels límits fixats al seu poder. Per a aquest problema, els demòcrates sense adjectius optem per limitar encara més el poder polític, el poder de l'estat, mentre que els salvadors de la humanitat persegueixen justament el contrari: trencar els límits que impedeixen el poder il·limitat de la majoria.
Podemos, ve de Poder. No de poder fer el vulguis amb la teva vida, sinó de poder imposar el teu model de vida als altres. És un miratge de la crisi. Però els miratges, mentre duren, poden ser molt perillosos. Les crisis fan mal, però el pitjor d'elles solen ser els seus salvadors.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)