Xavier Sala-i-Martin és un dels pocs nacionalistes intel•ligents que conec, però en les
manifestacions anteriors crec que s'equivoca. I s'equivoca, no per què algunes de les coses que hi diu no siguin certes, sinó perquè eludeix, com tots els nacionalistes, la causa real del problema:
que l’aplicació de la política de normalització lingüística vulnera el dret dels ciutadans castellanoparlants a utilitzar en igualtat de condicions la seva llengua materna o pròpia. Un dret que no és una entelèquia , sinó que està consagrat en les lleis fonamentals d’aquest país en la figura de la cooficialitat de les dues llengües a Catalunya.
És per això, que el primer paràgraf de l’article de XSM em sembla un parany, per no dir una mentida. És cert que a la immensa majoria de països funciona la fórmula “un estat, una llengua”. Però a Catalunya, no. A Catalunya, agradi o no, hi ha dues llengües oficials que corresponen a una sola comunitat política de ciutadans amb igualtat de drets, de la qual la meitat de la població té per llengua materna el català i l’altra meitat el castellà. I aquest fet tossut és tan realitat ara com ho seria en el cas d’una Catalunya independent. Abans , això sí, que el poder absolut nacionalista procedís a d’una vegada per totes a “resoldre l’anomalia”.
Però mentre això no passi, Catalunya té dues llengües oficials. Un fet que XSM sembla ignorar quan escriu:
“si la definició d'obsessió nacionalista és que utilitzes la TEVA llengua a l'escola i no dones llibertat als pares de que els fills estudiïn en qualsevol altra llengua, aleshores els anglesos, els americans, els espanyols, els suecs, els francesos, i tota la resta del món té la mateixa "obsessió nacionalista" perquè, que jo sàpiga, els pares no poden triar la llengua de les escoles a cap d'aquests països”.
Aquest paràgraf és, primer, una fantasia i, segon, la manifestació d'una voluntat política que només vol reconèixer l'existència d'una sola llengua oficial a Catalunya. El parany d’aquest judici és que escamoteja el fet que no es tracta de
“qualsevol altra llengua” sinó
de l’altra llengua, tan cooficial com la primera, i que presenta com a única llengua del país la llengua pròpia d’una de les dues comunitats lingüístiques.
L’aplicació conseqüent d’aquest raonament ens portaria a la paradoxa que si tornés a governar el franquisme –o un partit nacionalista espanyol- i imposés el castellà a l’escola sense permetre als catalanoparlants triar la llengua en que volen educar els seus fills, no seria, segons l'argumentació de XSM, una imposició fruit de cap obssessió nacionalista i dictatorial sinó l’aplicació lògica del dret a fer servir , igual que a la majoria de països del món, la “SEVA” llengua a l’escola, ja que és la llengua materna de més de la meitat de la població de Catalunya.
A banda d’això, XSM es dedica a parlar extensament de la immersió lingüística i del fet que hi ha persones que porten 30 anys a Catalunya i no són capaces, ni per empatia ni per correspondència, de fer l’esforç de parlar o entendre el català. Dues coses que ningú no discuteix. Tant és així que l’article de “The Economist” ni tan sols esmenta la immersió lingüística.
La immersió, per ella mateixa, és una tècnica de provada eficiència per aconseguir el ple domini d’un idioma. Molts dels que critiquem la política lingüística discriminatòria de la Generalitat mai hem estat en contra de la “immersió lingüística”. És més, ens agradaria que també s’apliqués a l’anglès i, fins i tot, al castellà, en aquelles poques zones de Catalunya on aquest és molt minoritari. Al cap i a la fi, si la immersió facilita la igualtat d’oportunitats als castellanoparlants per accedir a ocupacions o càrrecs on també cal saber el català, la immersió en castellà hauria de servir als nois i noies catalanoparlants per accedir en igualtat de condicions a unes oposicions a Madrid o Salamanca.
Però, on crec que més s’equivoca XSM és en el penúltim paràgraf del seu text quan diu: “
si els Catalans hem votat legítimament un estatut que demana més recursos per a Catalunya, aquesta es la voluntat popular i punt. Sembla mentida que una revista teòricament liberal com l'Economist pensi que un estatut aprovat per la voluntat popular té menys validesa moral que un acord al que van arribar CIU i PP fa uns anys. I si els nacionalistes catalans volen cada dia més i ho volen de manera democràtica, quin problema hi veu l'Economist?”.
És a dir, que aquí XSM defensa una concepció finalista de la democràcia, aliena al gruix del pensament liberal. Un pensament que es caracteritza, entre moltes altres coses, per concebre la democràcia no com una finalitat sinó com un mitjà per garantir un bé superior: la llibertat i els drets fonamentals de les persones. La llibertat i la inviolabilitat dels drets humans són, o haurien de ser, la finalitat de la política, mentre que la democràcia és, o hauria de ser, el millor -o el menys dolent- dels mitjans de que disposa la comunitat política per garantir-los.
L’estat democràtic de dret es basa en dos principis clau: el respecte dels drets de la minoria i la subjecció a les normes i els procediments, sota l’imperi de la llei. Això vol dir, simplificant molt, respecte per a les regles del joc. I que si aquestes regles es volen canviar s’ha de fer, també, a través dels mecanismes previstos per llei, no per la via dels fets consumats o la imposició unilateral.
Els nacionalistes solen argumentar que seguint les regles del joc mai aconseguiran els seus objectius, perquè són minoria al conjunt de l’estat i que això justifica tirar pel dret. No negaré que és difícil que una part pugui convèncer al tot en temes que tots ells solen considerar com a “
sagrats”, però no és impossible. El que no és possible acceptar democràticament és que es vulneri la legalitat en benefici propi.
En aquest país es va fer una transició a una democràcia plena i homologable negociant amb els hereus del franquisme i el seu aparell de l’estat. Més difícil, impossible; com ho demostren els pocs precedents històrics. I es va aconseguir.
Modificar l’Estatut, o fer-ne un de nou, també s’hauria pogut fer seguint els procediments que l’Estatut aleshores vigent i la Constitució preveuen. El fet que el PP acceptés a l’Estatut andalús coses a les que s’havia oposat en l’Estatut català demostra, a banda de la incoherència, que si s’hagués fet l’esforç, la incorporació del PP al consens hagués pogut ser una realitat. Certament, l'Estatut resultant no hauria sigut el que hi ha ara, perquè el consens obliga a tothom a cedir, però sí que hauria sigut un Estatut acceptable per a la gran majoria, tan a Catalunya com al conjunt d'Espanya. Sense problemes polítics ni constitucionals.
Però aquest consens no era possible, no tant per la posició aparentment intransigent del PP, sinó sobre tot perquè l’operació política de l’Estatut va néixer no tant per a dotar Catalunya d’una millor marc institucional i competencial sinó com una eina partidista per desgastar el govern d’Aznar. Però aquesta és una vella història que depassa l’objectiu d’aquest comentari.
L'altra memòria històrica. La recorda avui a la contra de La Vanguardia, Jordi Albertí:
