Música contra els aiatol·làs

Pel grup iraniano-canadenc, Blurred Vision.

Dones, de Martinho da Vila

Zapatero, el marxista-leninista

Afons Quintà:

¿Té algun sentit imaginar que Zapatero pot ser dolent en tot, com els fets mostren que és, sense que hi hagi una causa comuna al seu desencaixament total? Ara se l'acusa de ser erràtic. Només ho és en la tàctica, perquè tot li va fallant. Però no ho és en l'estratègia, que sempre ha estat de radicalitzar-ho tot, destrossant al màxim l'economia lliure de mercat i les llibertats culturals, en benefici d'un estatisme que ja no té cap sentit. Precisament ?perquè el seu estatisme no té viabilitat pràctica -cosa que ja han entès la pràctica totalitat dels polítics europeus, inclosos els francesos, jacobins fins fa quatre dies- hi ha d'haver una explicació ideològica. Constatat això, ¿a l'esquerra del socialisme democràtic què hi ha, excepte el comunisme?
Afegim-hi més dades concretes. N'hi ha una que m'és fàcil exposar, per haver escrit durant molts anys de política internacional. Consisteix a comparar el que diu i ?pretén Zapatero amb el que diuen i pretenen fer Oskar Lafontaine a Alemanya (ja fusionat amb les escorrialles del comunisme de l'Est, vaja, els de la Stasi), el repugnant Luc Melenchon a França i el sinistre ?Fausto Bertinotti a Itàlia. Per ara, deixo de banda la delirant i expressa simpatia de ?Zapatero pels Castro i el goril·la Chávez.
No he citat l'antic primer ministre ?Romano Prodi, perquè aquest no va ser tan ximple com per empassar-se el ?comunisme de Bertinotti, però sí que es va deixar ?entabanar i empresonar per aquest. El resultat ha estat que a Itàlia (on hi ha un partit majoritari a l'esquerra autènticament socialdemòcrata, malgrat procedir del ?comunisme) hauran de passar molt anys ?perquè l'esquerra torni al poder. Des del PSC i des del PSOE haurien d'analitzar aquest perill, ben real i reproduïble aquí.

Han perdut les dades

El castell de cartes s'esfondra. Els gurús de l'escalfament global, que inicialment es van negar a revelar les dades que feien servir, ara diuen que les han perdut i admeten que des del 1995 no hi ha hagut cap escalfament.

The academic at the centre of the ‘Climategate’ affair, whose raw data is crucial to the theory of climate change, has admitted that he has trouble ‘keeping track’ of the information. Colleagues say that the reason Professor Phil Jones has refused Freedom of Information requests is that he may have actually lost the relevant papers.

Entrevistat a la BBC, Jones intenta excusar-se dient que les dades estaven mal organitzades i el periodista s'ho creu!

ADDENDA.- Hitler i el canvi climàtic. Via Barcepundit.

Diversos científics que van participar en el quart informe del Panell Internacional sobre el Canvi Climàtic (IPCC) diuen ara que, malgrat tot, potser el planeta no s'està escalfant. I per si això no fos poc, membres del IPCC s'escusen al·legant que aquest organisme és polític i no científic.

L'editor de "Nature" no podrà investigar el Climagate per no ser imparcial

Phillip Campbell, en la seva condició d'editor en cap de Nature, va fer una declaració ridiculitzant i minimitzant el Climagate, afirmant que "els científics no han amagat dades. Si es llegeixen els correus hi ha un parell de coses que no són més que simple argot de professionals". 

Ara s'ha constituït una comissió d'investigació, de la qual formava part inicialment Phillip Campbell, però ha estat obligat a dimitir per falta d'imparcialitat. Ell mateix reconeix que les seves primeres declaracions van ser un error: "Les vaig fer de bona fe, sobre la base del que la premsa publicava en relació als correus filtrats".

Mandela, l'heroi de la llibertat

"He lluitat contra la dominació blanca i he lluitat contra la dominació negra. Estimo l'ideal d'una societat democràtica i lliure, en la que totes les persones puguin viure plegades i en harmonia i en igualtat d'oportunitats. Aquest és l'ideal pel que visc i espero veure realitzat. Però per Déu que, si es necessari, aquest és un ideal pel que estic disposat a morir." (Nelson Mandela, 1964)

Krugman: L'epicentre de la crisi està a Espanya

El Nobel d'Economia Paul Krugman considera que el "cor" de la crisi es troba a Espanya, per a la qual augura anys de deflació i elevada desocupació com a conseqüència dels xocs asimètrics que afecten la zona euro, que han demostrat ser encara pitjors del que temien els més fervents euroescèptics.

En un article publicat en el bloc de l'economista en el diari 'The New York Times' titulat 'Anatomia d'un Eurodesastre', Krugman defensa que els problemes de l'economia espanyola "no són conseqüència de la irresponsabilitat fiscal", sinó que reflecteixen els xocs asimètrics' a l'eurozona, una cosa que sempre es va saber que era un problema, però que ha superat les expectatives més negatives

Most press coverage of the eurozone troubles has focused on Greece, which is understandable: Greece is up against the wall to a greater extent than anyone else. But the Greek economy is also very small; in economic terms the heart of the crisis is in Spain, which is much bigger. And as I’ve tried to point out in a number of posts, Spain’s troubles are not, despite what you may have read, the result of fiscal irresponsibility. Instead, they reflect “asymmetric shocks” within the eurozone, which were always known to be a problem, but have turned out to be an even worse problem than the euroskeptics feared.

Ayaan Hirsi Ali: "L'islam no és una religió europea"

"L'islam no és una religió europea. Hi ha musulmans a Europa que han portat amb ells l'islam a Europa. L'islam és un conjunt de creences, un conjunt de valors i el que veiem a Europa és un conflicte entre els valors de l'islam i els d'Europa. Els musulmans que escullen adaptar l'islam als valors d'Europa esdevenen europeus, vivint les dimensions estrictament religioses de l'islam, mentre que altres no n'esdevindran si volen viure la dimensió política de l'islam".

Via Extrême-Centre

Podria ser un foto trucada, però Bob Collins, periodista de la Minnesota Public Radio, assegura que l'ha vist amb els seus ulls. Es tracta d'una valla publicitària situada a la I-35, prop de Wyoming, a l'estat de Minnesota.

Via Extreme-Centre

Salgado es remunta a Aznar per guanyar credibilitat

Salgado va recórrer a Aznar, però sense esmentar-lo, per guanyar credibilitat davant la City, a l'afirmar (veure slide 22) que a Espanya "ja hem sigut capaços en el passat de reduir brutalment el dèficit".

Aquest és el Power Point que Salgado va presentar a Londres

Spain Economic Policy and 2010 Funding Strategy

View more presentations from oscarm.

Via Barcepundit

L'estafa homeopàtica

L'associació homeopàtica britànica, BHA, ha estat accusada de falsejar proves científiques sobre aquesta medicina alternativa en documents entregats a una comissió parlamentària, fent veure que diversos estudis científics donaven suport a l'homeopatia.

The organisation claimed several scientific reviews offered support for homeopathy in material submitted to the cross-party science and technology select committee, which is holding an investigation into the products. Robert Mathie, a researcher at the BHA, said the reviews found evidence for a difference between homeopathic remedies and sugar pills, which contain no active ingredients.

But the claim has dismayed some of the scientists who wrote the reviews and angered MPs on the committee who are in the final stages of writing their report.

One review cited was written by Edzard Ernst, a scientist who investigates complementary medicine at the Penisula Medical School in Exeter. He said the BHA's interpretation of his study was "grossly misleading" because they failed to mention important caveats published in the study. Another review, by Jean-Pierre Boissel at the Hospitals of Lyon and University Claude Bernard in France, was quoted as evidence that homeopathic treatments differ to placebos. Boissel said his conclusion was that homeopathy tended to fare worse in the best-designed studies.
"It is extremely disappointing to be fed misrepresentations of science, whether it's deliberate or incompetence," said Evan Harris MP, science spokesman for the Lib Dems and a member of the parliamentary committee.

Les arrels comunes del nazisme i el comunisme

Un magnífic reportatge sobre els crims del nazisme i el comunisme i les seves arrels comunes ha estat emès en edició especial del Glenn Beck Show a la cadena nord-americana Fox. El vídeo, penjat a YouTube, consta de 6 parts que s'encadenen automàticament. No us els perdeu!

La lògica dels "escalfadors climàtics" al descobert!

Un llenyataire li pregunta a un indi:
- L'hivern serà fred?
- Sí, l'hivern serà molt fred.
I el llenyataire es va posar a tallar més llenya que mai.
Al dia següent, torna a passar l'indi i el llenyataire li torna a preguntar si l'hivern serà realment tan fred com diuen.
-Sí, serà un hivern dur, respon l'indi.
El llenyataire treu la seva serra i talla una muntanya de fusta.
Al dia següent, torna a passar l'indi i li torna a dir que l'hivern serà molt rigorós.
El llenyataire, perplex, li pregunta:
- Però, com ho saps que l'hivern serà molt fred?
I l'indi respòn: Perquè aquí tenim una dita que diu que quan l'home blanc talla fusta, és que l'hivern serà fred.

Jutges per damunt de tota sospita?

La politització de justícia és un fenomen que afecta diversos països. En un magnífic article, Guy Sorman passa revista als més destacats: Itàlia, França, Espanya, Turquia i l'Argentina. En els tres primers, es tracta de jutges d'esquerres que només pleitegen contra empresaris i polítics de dreta. En els dos últims, a l'inrevés. Però en tots els casos, per damunt de tot, el que preval és l'interès corporatiu.

En démocratie, la Justice est censée être indépendante. Mais juges et procureurs sont-ils, eux, indépendants ? En fait, nombre d’entre eux sont impliqués dans des affaires politiques et poursuivent des objectifs – voire des vendettas – qui leur sont propres.

Cette politisation des procureurs et des juges d’instruction se manifeste dans des démocraties aussi diverses que le Japon, l’Italie, la France, l’Espagne, la Turquie et l’Argentine. Dans tous ces pays, procureurs et juges d’instruction n'hésitent pas à lancer des accusations de corruption contre les gouvernements et les partis au pouvoir – des charges qui se trouvent servir les intérêts partisans et corporatistes de ces magistrats.

Le ministère public du Japon vient ainsi d'accuser en fanfare Ichiro Ozawa, le secrétaire général du Parti démocratique du Japon (PDJ), vainqueur des dernières élections, d’avoir reçu des fonds illégaux pour financer sa campagne électorale contre le parti libéral-démocrate sortant (PLD). L’opinion publique japonaise s’étonne de l’inculpation de collaborateurs d’Ozawa, quelques mois seulement après la victoire électorale du PDJ, compte tenu de la corruption notoire du PLD quand lui était au pouvoir et jamais inquiété.

De fait, le PLD travaillait main dans la main avec une bureaucratie japonaise établie, dont font partie les procureurs. Le PDJ s’est engagé à mettre fin à ce concubinage entre les bureaucrates, les politiciens et les conglomérats japonais. En inculpant des proches d’Ozawa, le parquet n'agit qu'en défense d'un statu quo qui convenait à la magistrature.

En Italie, des procureurs romains ont ouvert une nouvelle enquête contre le Premier ministre Silvio Berlusconi. Les juges italiens ont toujours refusé d’accepter la popularité et le succès électoral de cet homme d’affaires qu’ils tentent d’inculper depuis de nombreuses années. Berlusconi n’est peut-être pas le plus raffiné des Italiens, mais il n’a jamais été prouvé, après plusieurs procès, qu’il ait commis le moindre crime. Les magistrats persistent à le traîner en justice pour des raisons à l'évidence extra judiciaires.

En France, les juges d’instruction tentent depuis des années d'inculper Jacques Chirac pour des affaires de corruption. Tant qu'il était président, il était intouchable. Maintenant qu’il est en retraite, une juge d’instruction « indépendante» a renvoyé l’ancien président en correctionnelle pour avoir utilisé des employés municipaux, alors qu’il était maire de Paris il y a 20 ans, à des fins électorales. Aucun juge n’avait jamais inculpé François Mitterrand pour avoir entretenu sa maîtresse et sa fille illégitime grâce à des fonds publics.

Une preuve de la politisation ? Immédiatement après la relaxe de Dominique de Villepin, accusé de complicité de dénonciation calomnieuse envers le président Nicolas Sarkozy, le procureur a annoncé qu’il ferait appel du jugement et engagerait de nouvelles poursuites. Déniant qu'il cédait aux exigences de Nicolas Sarkozy, le procureur a déclaré agir en conscience : voudrait-il à lui seul purifier la vie politique française ? Le souvenir de Fouquier Tinville, qui guillotinait l'aristocratie, hanterait-il les procureurs français ?

En Argentine, on s’interrogera sur les motivations de la Cour Suprême qui a interdit à la présidente Cristina Kirchner de remplacer le président de la banque centrale. Bien que Madame Kirchner ne soit pas au-dessus de tout soupçon, l’annulation par une juge fédérale d'un décret du gouvernement laisse croire en des motivations d’ordre politique.

La situation est plus byzantine, mais tout aussi politisée en Turquie : les procureurs et les juges y ont régulièrement instruit des procédures visant à dissoudre le parti musulman au pouvoir, le Parti pour la justice et le développement (AKP), au nom de la défense de la Constitution laïque. Après la victoire électorale de l’AKP en 2003, la Cour constitutionnelle a dissous le parti pour empêcher Recep Tayyip Erdogan de devenir Premier ministre. L’AKP a dû changer de nom et Erdogan a dû, pour un temps, renoncer aux fonctions de Premier ministre.

L’an dernier, l’AKP a de nouveau fait l’objet d’une procédure d’interdiction, sous prétexte qu’il mettait en péril la laïcité de la Constitution. Fin 2009, la Cour constitutionnelle turque a dissous le principal parti kurde, le DTP, accusé de collusion avec les rebelles. Cette décision arbitraire a privé des millions de Kurdes d’une représentation légale et entravé le processus engagé par le gouvernement AKP pour réconcilier la communauté kurde et la République turque.

Le juge d’instruction espagnol, Baltasar Garzón, est généralement décrit comme un croisé de la justice, par-delà les frontières nationales. Mais les cibles de ses instructions appartiennent invariablement à la droite politique. Les sympathies des procureurs européens vont plutôt à la gauche politique mais celles de leurs homologues latino-américains et japonais plutôt à la droite.

Au lieu de suivre un ordre du jour aussi clairement idéologique, la plupart des magistrats militants tendent à agir comme une corporation : même si leurs objectifs paraissent partisans, leurs intérêts, corporatistes, l’emportent.

Au temps de l’Ancien Régime en France, les juges étaient connus pour agir comme une classe sociale autonome et soudée : la Révolution française et l’adoption du suffrage universel eurent autant pour but de débarrasser la France de la corporation judiciaire que d’en terminer avec la noblesse.

Malgré la démocratisation, juges d’instruction et procureurs ont tendance à ressurgir comme une élite autoproclamée et protégée par le mythe de l'indépendance de la Justice. Lorsqu’on examine de près les carrières des juges dans les pays ici mentionnés, on constate que, même si les lois varient, la cooptation est la règle du jeu dominante : un juge ou un procureur doit, pour grimper les échelons professionnels, suivre les codes de ses pairs et accroître l’influence de sa corporation.

On peut aussi s’interroger sur les raisons pour lesquelles on souhaite embrasser la profession de juge. La plupart des magistrats en herbe ont le désir de « nettoyer » la société. Le fait que la campagne menée par les juges italiens dans les années 1980 contre la mafia sicilienne ait été qualifiée d’opération « mains propres » est évocateur. Dans ce cas précis, les termes étaient adaptés. Mais le nettoyage est plus souvent utilisé comme prétexte pour changer de direction politique quand les électeurs ont voté dans un sens opposé à celui souhaitable par les magistrats.

Toute démocratie est supposée être basée sur une séparation et un équilibre des pouvoirs. Cet équilibre n’est possible que lorsque chaque institution est soumise à un examen attentif – un examen que les juges et procureurs sont parvenus jusqu'ici à éviter.

Or, je ne vois aucune raison de faire davantage confiance aux juges et aux procureurs qu’aux présidents et législateurs. Il est temps que le quatrième pouvoir – les médias – enquêtent sur l’attitude et les motivations des juges et des procureurs, à la fois individuellement et collectivement, comme ils enquêtent sur les élus.

Quan l'Afganistan és a Cunit

Aquest article, Maruja, t'ha sortit brodat!

Señora Chacón, dígame que nuestros soldados no están muriendo en vano en Afganistán. Que la arriesgada misión que España desarrolla en dicho país va consiguiendo enterrar el burka, promover la educación de las mujeres, abrirles la asistencia sanitaria y otras minucias que suelen agradar al bello sexo, e incluso, en ocasiones, facilitar su ascenso hasta las más empinadas cimas. Júreme que las tropas extranjeras han conseguido allí algo más que construir un estadio de fútbol, apisonar unas cuantas carreteras, montar unos dispensarios y regalarle un armario para abrigos al títere Karzai.

Si nuestra lucha es noble, me cuente entonces por qué demonios sigue en su sitio la alcaldesa de Cunit, después de su conducta en el caso Fatima Ghailan. Fatima, musulmana y mediadora cultural en el Ayuntamiento de esa localidad tarraconense, fue acosada por el imán de su comunidad y otros fanáticos por no seguir sus rancias costumbres, e interpuso denuncia contra ellos. Alberich la amonestó, diciéndole que iba a causar un conflicto social.

Explíquenmelo, señora Chacón y otras damas del Gobierno: ¿conflicto social por aceptar la forma de vida, más civilizada y libre, que este país ofrece a sus mujeres, y que nosotras queremos para nuestras hermanas sometidas? Que el señor Montilla no sepa y no conteste es natural. Por eso es el señor Montilla: quizá si fuera la señora Pubilla estaría de acuerdo conmigo. Pero que ustedes, las encumbradas socialistas, no pongan firmes a Judit Alberich, es una ofensa. No ya a las mujeres, que estamos acostumbradas, sino a los muchachos que mueren en Afganistán, según dicen, por defender nuestros valores.

Fatima debería recibir de ustedes una medalla póstuma. Ha caído víctima de la insensibilidad oficial, y con ella caen las esperanzas de cuantas quieren quitarse el velo de la mente y de la cabeza. Ganan los extremistas. Felicidades.

Recordeu Churchill quan penseu en l'Iraq

Aquests dies s'està celebrant a Londres un espectacle lamentable. Un circ, amb pretensions de tribunal moral, s'ha constituït per judicar l'actuació del govern de Tony Blair en la guerra de l'Iraq. Tant absurd i ridícul com si després de la rendició d'Alemanya s'hagués jutjat Winston Churchill. Les dimensions de les dues guerres no són comparables, però en les dues hi ha un element comú: tant Curchill com Blair miraven no només les possibles consequències d'actuar, sinó també i sobre tot les de no actuar.

Ho explica meridianament clar Daniel Finkelstein en l'article "Remember Churchill when you think of Irak" publicat ahir a "The Times". Tot seguit, uns extractes de l'article en forma de sinopsi traduits per Josep C. Vergés:

El 13 maig 1940, Winston Churchill s'alçava per donar el seu primer discurs com a primer ministre: “No puc oferir-vos res més que sang, esforç, llàgrimes i suor, batallant per mar, terra i aire amb totes les nostres forces per la victòria, costi el que costi, trigui el que trigui i per molt dur que sigui el camí, perquè sense la victòria no sobreviurem." Aquestes són les paraules més famoses mai pronuciades al Parlament, però molts creien que una victòria costi el que costi era una política estúpida. Lord Halifax, el ministre d'afers estrangers, pressionava per una pau negociada. Churchill només va evitar per molt poc perdre l'argument. La seva postura avui es veu heròica. Churchill temia de debó una derrota: “Espero que no sigui massa tard. Molt em temo que sigui així.” Tenia bones raons pel pessimisme. Un desastre darrera l'altre. Lluitar semblava oferir només sang, esforç, llàgrimes i suor. Fins la derrota. La grandesa de Churchill fou que s'adonà no només que les possibilitats de victòria eren remotes, sinó tambè que les consequències d'una derrota o tan sols d'una pau negociada eren horroroses. Saddam Hussein no era cap Hitler ni Iraq remotament comparable a l'Alemanya nazi. Però valorant Churchill ens permet valorar Tony Blair. L'únic tema central del pensament de Churchill era què passaria si no s'actuava. Jutgem les coses que passen més durament si fem que passin, que si les coses que passen aposta deixem que passin. Preferim els pecats d'omissió als de comissió. Les sancions no funcionaven i cada cop que Saddam es sentia lliure d'aquestes limitacions iniciava una guerra d'agressió. Encara seria pitjor si els seus fills haguessin pres el relleu. El status quo no s'aguantava, i per aixó calia envair.

L'assalt al darwinisme

Si hi ha un animal capaç d'ensopegar tres cops a la mateixa pedra, la major part de les vegades és un animal d'esquerres. Les seves utopies socials -projectes magníficament dissenyats per cervells il•luminats que després volen imposar a la resta de mortals- han fracassat una darrera l'altra. I han fracassat, essencialment, perquè eren pura fantasia. Una fantasia, però, que ha tingut un immens poder de seducció. A diferència dels moviments reformadors religiosos anteriors, les utopies de l’esquerra pretenien trobar la seva justificació no en la teologia sinó en la ciència. Una mena de síntesi entre raó il•lustrada i rebel•lía romàntica que s’ha revelat com un dels èxits més importants de la història del màrqueting polític.

En realitat, peròl, des dels falansteris, les arcàdies o els kibbutz als règims comunistes de Lenin-Stalin, Mao Tse Tung o Pol Pot, l’esquerra ha construit les seves utopies sistemàticament en contra de la naturalesa humana i de la ciència. Només cal recordar el rebuig soviètic a les teories de l’herència de Mendel o l’obligació que tenien les terres de llac Balaton de fer créixer tarongers perquè així ho havia ordenat el Comitè Central del Partit Comunista hongarès.

Però per mantenir la seducció, la utopia de l’esquerra necessita de la coartada “científica”. Els marxistes la van trobar en l’historicisme del materialisme històric i del materialisme dialèctic de Marx i Engels. Però quan la història no va seguir les seves prediccions i l’invent va fer fallida, l’esquerra va trobar en l’ecologia i els models climàtics el flotador per sobreviure al naufragi.

Ara, quan l’ecologisme polític s’està desacreditant a marxes forçades, han començat a buscar una nova façana científica en nom de la qual rellançar les seves utopies. Després de l’assalt a la història, després de l’assalt al planeta ara han començat l’assalt a l’evolució. Tot i que Darwin ha sigut un anatema per a l’esquerra, hi ha un grupet molt sorollós de científics militants que intenten pujar-se al carro de la biologia o la psicologia evolutives per intentar portar l’aigua al seu molí.

Ho diu clarament Peter Singer, l’autor de “La izquierda darwinista”:

La izquierda necesita un nuevo paradigma. Los partidos socialistas democráticos han abandonado el tradicional objetivo socialista de la propiedad pública, y esto, junto con la caída del comunismo, ha dejado a la izquierda sin las metas que anheló durante los dos siglos en que alcanzó una posición de gran poder político e influencia intelectual. Me ocupo aquí no tanto de la izquierda como una fuerza política organizada, sino de la izquierda como un amplio cuerpo de pensamiento, un espectro de ideas en torno a la consecución de una sociedad mejor. En tanto tal, la izquierda necesita urgentemente de ideas nuevas. Quiero proponer como fuente de tales ideas una aproximación al comportamiento humano basada firmemente en la comprensión moderna de la naturaleza del hombre. Ya es tiempo de que la izquierda tome en serio el hecho de que hemos evolucionado desde otros animales; llevamos las pruebas de esta herencia no sólo en nuestra anatomía y en nuestro ADN, sino en nuestros anhelos y en la manera en que muy probablemente tratemos de satisfacerlos. En otras palabras, ya es tiempo de desarrollar una izquierda darwinista.

(...)

La lección política del pensamiento darwiniano del siglo XX es totalmente diferente de la del darwinismo social del siglo XIX. Los darwinistas sociales consideraban que, si los menos aptos eran abandonados en el camino, esto no era más que la forma en que la naturaleza descartaba a los débiles: un resultado inevitable de la lucha por la existencia. Tratar de superar esto les parecía inútil, si no es que claramente dañino. Una izquierda darwinista que comprende las condiciones para la cooperación mutua, así como sus beneficios, luchará por evitar las condiciones económicas que generan marginación.

Permítaseme entretejer algunas líneas de pensamiento. ¿Qué distingue a una izquierda darwinista de las versiones anteriores de la izquierda? En primer lugar, la izquierda darwinista no negaría la existencia de una naturaleza humana, ni insistiría en que la naturaleza humana es intrínsecamente buena, ni infinitamente maleable. En segundo lugar, esta izquierda no pretendería poner fin a todo conflicto y toda lucha entre los seres humanos. En tercer lugar, no supondría que todas las desigualdades se deben a la discriminación, al prejuicio, a la opresión o al condicionamiento social. Algunas se deberán a estos factores, pero no todas. Por ejemplo, el hecho de que entre los directores ejecutivos haya menos mujeres que hombres puede deberse a que los hombres están más dispuestos a subordinar sus vidas e intereses personales a sus metas profesionales; las diferencias biológicas entre hombres y mujeres pueden ser un factor en la medida en que puede haber entre los primeros una mayor disposición a sacrificar todo con tal de llegar a la cima.

¿Y qué hay de aquello que una izquierda darwinista sostendría? En primer lugar, esta izquierda reconocería que hay algo llamado naturaleza humana, e intentaría saber más sobre ella, de manera tal que lograra fundarse en la mejor evidencia disponible sobre lo que los seres humanos son. En segundo lugar, anticiparía que, aun bajo sistemas sociales y económicos muy distintos, mucha gente actuará de manera competitiva para afianzar su estatus, ganar poder y alimentar los intereses de su estirpe y los propios. En tercer lugar, la izquierda darwinista esperaría que, sin importar el sistema social y económico en que viva, la mayoría de la gente responderá positivamente a una invitación a involucrarse en formas de cooperación que resulten en el beneficio mutuo, siempre y cuando la invitación sea genuina. En cuarto lugar, esta izquierda promovería estructuras que fomentaran la cooperación antes que la competencia, e intentaría canalizar la competencia hacia fines socialmente deseables. En quinto lugar, reconocería que la manera en que explotamos a los animales es el legado de un pasado predarwiniano que exageró el abismo entre los humanos y otros animales y, por ende, trabajaría en pos de un estatus moral más alto para los animales. Y en sexto lugar, la izquierda darwinista sustentaría los valores tradicionales de la izquierda poniéndose del lado de los débiles, de los pobres y de los oprimidos, pero pensando muy cuidadosamente qué opciones sí funcionarían para beneficiarlos de verdad.

En algunos sentidos, esta es una visión mucho más modesta de la izquierda, en la que se sustituye sus ideas utópicas por una visión realista y desapasionada de lo que puede lograrse. Sin embargo, en el plazo largo, no sabemos si nuestra capacidad de razonar nos pueda llevar más allá de las restricciones darwinistas convencionales sobre el grado de altruismo que una sociedad puede fomentar. Somos seres racionales. Una vez que comenzamos a razonar, podemos sentirnos impulsados a seguir una cadena de argumentos hasta una conclusión que no habíamos anticipado. La razón nos permite reconocer que cada uno de nosotros es sencillamente un ser entre otros, otros que tienen deseos y necesidades que los preocupan, de la misma manera en que nos preocupan nuestros deseos y necesidades. ¿Podrá esta concepción sobreponerse algún día a la fuerza de otros elementos en nuestra naturaleza evolucionada que actúan contra la idea de velar imparcialmente por todos los demás seres humanos o, lo que sería aún mejor, por todos los demás seres que sienten?

Un defensor del darwinismo como Richard Dawkins, ni más ni menos, sostiene la posibilidad de “cultivar y alimentar deliberadamente un altruismo puro y desinteresado, algo que no tiene lugar en la naturaleza, algo que nunca ha existido antes en la historia entera del mundo”. Aunque “estamos construidos como máquinas de genes”, nos dice Dawkins, “tenemos el poder de oponernos a nuestros creadores”. He aquí una verdad importante. Somos la primera generación que comprende no sólo que hemos evolucionado, sino también los mecanismos por los cuales hemos evolucionado. En su épica filosófica, la Fenomenología del espíritu, Hegel esbozaba el fin de la historia como un estado de sabiduría absoluta, en el que la mente se conoce a sí misma tal como es, y de esta manera obtiene su propia libertad. No tenemos que aceptar la metafísica de Hegel para darnos cuenta de que algo parecido ha sucedido durante los últimos cincuenta años. Por primera vez desde que la vida surgiera del caldo primigenio, hay seres que entienden cómo han llegado a ser lo que son. En un futuro más distante, que apenas alcanzamos a vislumbrar, esto podría ser un requisito para una nueva forma de libertad: la libertad de moldear nuestros genes para que, en lugar de vivir en sociedades limitadas por su origen evolutivo, podamos construir esa sociedad que consideremos la mejor de todas.

L'FMI adverteix que Espanya haurà de baixar els sous

Ho va dir Krugman. Ara ho diu l'economista en cap del FMI Olivier Blanchard: 

Les avantages et les inconvénients d'une zone monétaire unique étaient connus dès le départ. Une monnaie commune apporte plus de discipline, augmente la concurrence et élimine les problèmes liés aux taux de change. Ces effets bénéfiques se sont vérifiés. L'Europe s'est certainement mieux sortie de la crise avec l'euro qu'avec des politiques de changes nationales. Néanmoins, une union a un coût lors de chocs asymétriques. L'ajustement habituel par les taux de change pour regagner de la compétitivité ne peut être réalisé. Au cours des 5 à 6 premières années, tout s'est bien passé. Maintenant, avec la crise, le Portugal, l'Espagne et la Grèce éprouvent de sérieuses difficultés. Celles-ci impliquent des ajustements très pénibles. Surtout lorsque l'environnement inflationniste est très bas. Le rétablissement de leur compétitivité peut nécessiter de lourds sacrifices, comme une baisse des salaires.

Climagate: Les dades de la Xina també són falses

El primer que vam saber, gràcies al Climagate, és que les dades termomètriques de Rússia eren falses perquè només es prenien en consideració un 20%, que eren les que més o menys quadraven amb la teoria de l'escalfament. Ara sabem que s'ha fet el mateix amb les dades de la Xina. Els gurús de l'escalfament global ho sabien i ho van amagar per mantenir l'enganyifa. Ho publica The Guardian, gens sospitós d'estar venut a les multinacionals del carbó o el petroli.

(Via Barcepundit)

ADDENDA.- Segons The Guardian, els responsables de la Universitat d'East Anglia (Regne Unit), un dels principals centres acadèmics difusors de la teoria de l'escalfament global, van amagar dades que van ser clau per consolidar la teoria de la influència humana en l'escalfament global de l'atmosfera. El diari britànic torna a posar en el centre de la polèmica al professor Phil Jones, el responsable de la Unitat de Canvi Climàtic (CRU) de l'esmentada Universitat, al voltant del qual es va generar l'anomenat "Climagate" en vigílies de la cimera de Copenhaguen el mes de desembre.

Llavors, el robatori d'una sèrie de correus electrònics a Jones va revelar que es va ocultar informació al Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic de l'ONU (IPCC) per no sembrar dubtes sobre l'efecte del diòxid de carboni (CO2) a la temperatura del planeta.

El que "The Guardian" afegeix ara és que milers de correus electrònics i documents de la Universitat que també van ser piratejats demostren que una sèrie de mesures de temperatures preses en estacions meteorològiques a la Xina contenien dades falses que van ser amagades de manera intencionada. Segons aquesta informació, Jones no va revelar l'existència de dades falses fetes per uns dels seus col.laboradors, el professor Wei-Chyung Wang, de la Universitat de Albany (EUA), tot i que altres col legues li van advertir que "hi havia ficat la pota". 

Aquests intents d'ocultar "errors" en les dades sobre temperatura a la Xina demostren, segons el diari britànic, la relació entre el "Climagate" i l'IPCC, ja que un estudi basat en aquestes mesures defectuoses va servir perquè aquest organisme de l'ONU advertís dels perills immediats del canvi climàtic. 

La informació arriba en un moment delicat per l'IPCC, acusat també recentment de no haver comprovat amb el degut rigor les dades d'una investigació que pronosticava que totes les glaceres de la serralada de l'Himàlaia s'haurien fos per a l'any 2035.  

"The Guardian" denuncia que la Universitat d'East Anglia ha rebutjat sistemàticament les peticions de difondre els documents elaborats per la Unitat de Canvi Climàtic que va dirigir Jones fins al desembre.  

Les dades en qüestió són una sèrie històrica recollida en estacions meteorològiques a la Xina sobre les variacions de temperatura en l'últim mig segle i van aparèixer per primera vegada publicats a la revista científica "Nature", i van ser utilitzats per l'IPCC com un dels elements clau de la seva hipòtesi.

La meitat de les estacions estaven situades en enclavaments rurals i l'altra meitat en enclavaments urbans, i la conclusió de l'estudi publicat el 1990 va ser que l'augment de les temperatures registrat a la Xina era conseqüència d'un fenomen global de canvi climàtic i no de l'escalfament produït per les ciutats. L'IPCC es va basar en aquestes dades per concloure en el seu informe de 2007 que la influència de les grans aglomeracions urbanes en l'augment de la temperatura de l'atmosfera és escassa.
 
El que revelen també els correus electrònics als quals ha tingut accés "The Guardian" és que l'exdirector de la Unitat de Canvi Climàtic de la Universitat d'East Anglia Tom Wigley va tenir seriosos dubtes sobre el fonament científic de l'estudi, que va marcar un abans i un després en la teoria del canvi climàtic.

En un dels correus enviats en aquella època, Wigley li preguntava a Jones: "Confies plenament en W-CW (Wang). Per què, per què i per què no ho vau dir al principi (que hi va haver errors en el procés de registrar els canvis de temperatura)?".

Pla Paulson: pitjor el remei públic que la malaltia privada

Com recordareu, davant l'esclat de la bombolla immobiliària als EUA i a Europa i la crisi consegüent, tota la classe política, de dreta i esquerra en promiscua unitat, va pregonar la superioritat moral de l'Estat i va endegar una mena de creuada intervencionista per, dèien, moralitzar el capitalisme i, fins i tot, per refundar-lo, segons napoleònica expressió de Sarkozy. Doncs, bé. El primer balanç oficial del pla de rescat nord-americà mostra que en gairebé tot ha estat pitjor el remei públic que la malaltia privada.

Divendres passat es va publicar el primer informe del Supervisor General del programa TARP, "Troubled Assets Relief Program", més conegut com a "Pla Paulson". Un pla que, com recordareu, destinava 787.000 milions de dòlars a impedir la fallida dels grans bancs i també de la General Motors i Chrysler.

Si bé l'informe constata que el TARP ha impedit que algunes de les grans institucions bancàreis nord-americanes s'estalviéssin la fallida, el to de la resta de l'informe suggereix que els autors no estan segurs de que això hagi sigut una bona cosa.

Many of TARP’s stated goals, however, have simply not been met. Despite the fact that the explicit goal of the Capital Purchase Program (“CPP”) was to increase financing to U.S. businesses and consumers, lending continues to decrease, month after month, and the TARP program designed specifically to address small-business lending — announced in March 2009 — has still not been implemented by Treasury.

Notwithstanding the fact that preserving homeownership and promoting jobs were explicit purposes of the Emergency Economic Stabilization Act of 2008 (“EESA”), the statute that created TARP, nearly 16 months later, home foreclosures remain at record levels, the TARP foreclosure prevention program has only permanently modified a small fraction of eligible mortgages, and unemployment is the highest it has been in a generation. Whether these goals can effectively be met through existing TARP programs is very much an open question at this time.

És a dir, que no ha servit de res ajudar la banca perquè continuen sense estar en condicions de donar crèdits a les petites i mitjanes empreses. Les ajudes a les famílies hipotacades no han servit per evitar els deshaucis i l’atur s’ha disparat.

It is hard to see how any of the fundamental problems in the system have been addressed to date, to the extent that huge, interconnected, “too big to fail” institutions contributed to the crisis, those institutions are now even larger, in part because of the substantial subsidies provided by TARP and other bailout programs.

Els bancs cosiderats “massa grans per permetre que facin fallida” son ara més grans encara, gràcies a les ajudes públiques i perquè els concurrents més petits, que no en tenien, han fet fallida. Això ha creat el sentiment que, facin el que facin, la seva dimensió els garanteix que l’Estat correrà a pagar les seves factures.

(...) Institutions were previously incentivized to take reckless risks through a “heads, I win; tails, the Government will bail me out” mentality, the market is more convinced than ever that the Government will step in as necessary to save systemically significant institutions. This perception was reinforced when TARP was extended until October 3, 2010.

Per si tot això no fos poc, l’informe constata que el TARP ha propiciat l’aparició de desenes de casos de frau i corrupció. A l’informe del supervisor es diu que s’han obert prop de 90 investigacions.

SIGTARP’s Investigations Division has continued to develop into a sophisticated white-collar investigative agency.

Through December 31, 2009, SIGTARP has opened 86 and has 77 ongoing criminal and civil investigations. These investigations include complex issues concerning suspected TARP fraud, accounting fraud, securities fraud, insider trading, bank fraud, mortgage fraud, mortgage servicer misconduct, fraudulent advance-fee schemes, public corruption, false statements, obstruction of justice, money laundering, and tax-related investigations.

I això no és tot, seguiu llegint...

(Extractes de Vincent Bénard)