Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 17 de juliol del 2007

Sisè suïcidi aquest any a Peugeot Citroën

Si els suïcidis haugéssin tingut lloc a la Ford dels Estats Units i no a la Peugeot Citroën de França serien notícia de portada cada dia a tots els mitjans. Ens explicarien del dret i de l’inrevés la maldat del capitalisme salvatge nord-americà que explota sense pietat als seus treballadors, fins i tot els directius, que pobrets no tenen altra sortida que el suïcidi, ja que per no tenir no tenen ni dret al carnet d’atur.

Llàstima, però, que el fenòmen tingui lloc a França, on regeix un model social avançat i genuinament europeu que és, com tots vostès saben, l’enveja del món sencer. Davant la impossibilitat en que es troba la premsa progressista –o socialdemòcrata, que adjectivaria Espada- de trobar-hi un perquè que li permeti alliçonar-nos convenientment, prefereix no parlar-ne o passar-hi de puntetes. Ja ho veuen, el periodisme modern o és oracle o no és res.

Jenin i Nahr al Bared, les dues cares mediàtiques d'una mateixa realitat

Se’n recorden de Jenin, el camp de refugiats palestins que Israel va atacar el 2002? Se’n recorden del gran desplegament que va fer la internacional mediàtica que va seguir dia a dia, minut a minut, el suposat “genocidi” palestí? Se’n recorden que l’ONU va obrir una investigació i que la final totes le acusacions van ser desmentides?

Doncs, bé, al Líban, al camp de refugiats de Nahr al Bared, està passant actualment una situació semblant a la de Jenin. Porten gairebé dos mesos de combats entre l’exèrcit libanès i les milícies islamistes palestines de Fath al Islam. El nombre de morts s’acosta als 200 (un centenar de militars libanesos i una vuitantena de terroristas palestins), però als mitjans de comunicació només se’n parla esporàdicament. Per què? Perquè el tema no té ni la meitat d’interès si no es pot culpabilitzar directament Israel o els Estats Units. Un exemple més de la hipòcrita doble moral de la "correcció informativa" i el seu esviaxament sectari.

De tot plegat, Ludovic Monnerat n’extreu una lliçó :
laisser faire le sale travail à des forces locales, que ce soit au Liban, au Pakistan, en Somalie ou en Irak, est un avantage énorme pour les armées occidentales et leur redonne la liberté d'action perdue par la perception biaisée de leurs propres médias.

Som més progres que ningú

Article genial de Xavier Sala i Martin sobre la rebaixa del límit de velocidad a 80 km/h a la zona metropolitana de Barcelona, aprovada recentment pel govern de la Generalitat.
Dada la tendencia que tiene a gastar millones en propaganda… perdón, información, ¿por qué no nos informa de donde están los estudios que demuestran que las medidas tomadas son deseables? Y no me refiero a una simulación que demuestre que las emisiones a 80 por hora son inferiores a las de 120. Me refiero a un estudio que demuestre que la reducción de emisiones, si es que la hay, será suficiente para compensar la pérdida de bienestar que la ley nos va a causar a todos.

Al fin y al cabo, muchos tendremos que levantarnos 20 minutos antes y llegaremos a casa 20 minutos después cosa que supondrá perder, entre todos, millones de horas adicionales en la carretera. Tendremos que pasar menos tiempo con nuestros hijos y eso nos creará malestar. O tendremos que dormir menos, iremos más cansados al trabajo y nuestra productividad será menor. O estaremos cabreados porque se discrimina a los que vivimos cerca de Barcelona (¿o es que los coches que van a 120 por Osona no contaminan igual que los de Barcelona?) O nos sentiremos engañados por esos políticos que nos han dicho durante años que los extravagantes impuestos sobre la gasolina eran para compensar las emisiones de los coches (si eso es así, ¿a que vienen estas restricciones adicionales?) O estaremos hasta las narices de que la policía nos ponga multas esperpénticas por ir a 100 por hora (los conductores de las rondas saben que es imposible ir a 80 cuando hay una bajada y, por lo tanto, habrá multas a toneladas).

Insisto: ¿dónde está el estudio que demuestra que todos estos efectos negativos son menores que los beneficios que genera la prohibición de ir a más de 80? La verdad es que tanta pregunta sin responder resulta cómica. O quizá trágica, porque la ley se publicó el día en que Merck decidía trasladar su sede a Madrid. La excusa que pone la empresa es que los ministerios están allí. Pero eso es mentira: los ministerios ya estaban en Madrid cuando Merck decidió instalarse en Barcelona hace años. ¿Por qué se va ahora? Pues porque antes Barcelona era competitiva y ahora, con tanta regulación y tanta “política de progreso y de izquierdas” nuestra economía es cada vez menos atractiva para las empresas que crean riqueza y puestos de trabajo.


Llegiu-lo sencer perquè val la pena.

dilluns, 16 de juliol del 2007

Els alemanys van treballar exclusivament per a l’Estat fins divendres passat

Segons els càlculs de l’Associació de contribuents, divendres passat, dia 13 de juliol, els alemanys van deixar de treballar per a l’Estat i van començar a treballar per a ells mateixos. El 2006, entre impostos i càrregues socials, els alemanys han entregat a l'Estat un 53,01% del seu sou. (Via Marta Salazar).


El primer congressista musulmà dels EUA compara Bush amb Hitler

En una reunió al seu estat de Minnesota, el representant demòcrata Keith Ellison ha comparat els atemtptats de l’11-S a Nova York i Washington del 2001 amb l’incendi del Reishstag, el 1933, suggerint que Bush hi podria estar al darrera.

¿Dónde estáis “nunca mais”?





Dos operaris retiren el fuel vessat pel mercant esfonsat "Don Pedro" en una platja d'Eivissa.

La ridícula censura iraniana




Els censors iranians semblen tan estúpids i ridículs com els censors franquistes. Aquí podreu trobar diverses imatges censurades a revistes com The Economist o el National Geographic, entre altres.

Autocrítica d’un periodista de la BBC

Un productor de la BBC, Antony Jay, s’ha decidit a fer una autocrítica pública de la generació de periodistes “progres” que es van acabar imposant a la BBC i com això va comportar l’esviaxament informatiu de la corporació mediàtica britànica cap a la “correcció política”. Com diu Barcepundit, si això passava i passa al Regne Unit que no passarà a Espanya que sempre som més papistes que el Papa.


I think I am beginning to see the answer to a question that has puzzled me for the past 40 years. The question is simple - much simpler than the answer: what is behind the opinions and attitudes of what are called the chattering classes? They are that minority characterised (or caricatured) by sandals and macrobiotic diets, but in a less extreme form found in the Guardian, Channel 4, the Church of England, academia, showbusiness and BBC News and Current Affairs, who constitute our metropolitan liberal media consensus - though the word “liberal” would have Adam Smith rotating at maximum velocity in his grave. Let's call it "media liberalism".

It is of particular interest to me because for nine years (1955-1964) I was part of this media liberal consensus. For six of those nine years I was working on Tonight, a nightly BBC current affairs television programme. My stint coincided almost exactly with Macmillan's premiership, and I do not think my ex-colleagues would quibble if I said we were not exactly diehard supporters. But we were not just anti-Macmillan; we were anti-industry, anti-capitalism, anti-advertising, anti-selling, anti-profit, anti-patriotism, anti-monarchy, anti-Empire, anti-police, anti-armed forces, anti-bomb, anti-authority. Almost anything that made the world a freer, safer and more prosperous place, you name it, we were anti it.

Josu Jon Imaz per la derrota policial d'ETA i contra la celebració d'un referèndum d'autodeterminació

El president del PNB, Josu Jon Imaz, s'acosta a les tesis del PP i defensa la derrota policial d'ETA i el final de la reivindicació de la independència en l’article titulat “No imponer, no impedir”, publicat ahir a diversos diaris bascos.
ETA va a marcar la agenda. Nos guste o no. En estos momentos en los que la organización terrorista ha tomado la decisión de violentar la democracia en Euskadi, la prioridad es hacerle frente. La primera medida, que hasta el momento está siendo además efectiva, no debe ser otra que la eficacia policial. Si ETA mostrase una voluntad inequívoca de querer poner fin a la violencia, lo cual desgraciadamente no es el caso, el recurso al final dialogado recuperaría su sentido. En las circunstancias actuales, sólo la acción policial y la deslegitimación social y política de su entorno son los caminos que nos permiten trabajar por la paz y la libertad en Euskadi. Ojalá lleguen otros tiempos. Pero, mientras tanto, reconozcamos que sólo su debilitamiento operativo, social y político llevará a ETA a la reflexión necesaria para que opte por cerrar definitivamente su persiana. Lo demás es voluntarismo.

(...)

Una consulta ciudadana planteada como escenario de acumulación de fuerzas para una confrontación política es muy discutible, y desde luego contraria al espíritu y a la letra de la posición de EAJ-PNV expresada en el documento de octubre de 2005. Pero en las condiciones actuales es más grave. Puede ser el 'plan b' al que se acoja una ETA, que declare un alto el fuego 'permanente' como los anteriores, esperando que la misma se lleve a cabo. ¿Qué pasaría el día después si no hubiera acuerdo político con el Estado? Visto lo visto durante tantos años, no hace falta ser adivino para imaginar a ETA matando en nombre de la defensa de una presunta voluntad popular no atendida. La consecuencia de todo ello puede ser diabólica. No en nuestro nombre.

diumenge, 15 de juliol del 2007

La canalla demòcrata

Poques vegades la misèria política havia esdevingut tan canalla. Els demòcrates nord-americans, que controlen un Congrés amb encara més desaprovació que Bush a les enquestes, estan disposats a sacrificar els 24 milions d’iraquians per obtenir la Casa Blanca a les eleccions presidencials de l’any que ve i consolidar la seva majoria al Congrés. Estan disposats a rendir-se i oferir una gran victòria a Al-Qaeda a l’Iraq –que no la té ni molt menys guanyada- tot i les tràgiques conseqüències que això comportaria per a tota la regió i el món sencer.

L’autisme electoralista dels demòcrates ha assolit els cims més alts de la irresponsabilitat i la paradoxa. Si tenim en compte la tradicional política intervencionista del partit demòcrata –els grans conflictes bèl·lics de l’últim segle (la Gran Guerra, la Segona Guerra Mundial, la guerra de Corea o la guerra del Vietnam ) els van emprendre presidents demòcrates (Wilson, Roosevelt, Truman o Johnson)- l’actual pataleta contra la guerra de l’Iraq sembla respondre més al fet que no l’han liderada ells sinó un republicà tan pocacosa com Bush.

De fet, cap dels “arguments” demòcrates contra la guerra de l’Iraq tenen consistència. Diuen, per exemple, que cal abandonar l’Iraq per poder guanyar la guerra contra Al Qaeda, quan el mateix número dos de l’organització terrorista, Al Zawahiri, ha reiterat diverses vegades que el camí de la seva victòria comença a l’Iraq.

També han dit que el conflicte de l’Iraq s’ha convertit en un segon Vietnam en el que milers de soldats nord-americans perden la vida inútilment. La veritat és que no només les diferències polítiques i militars entre els dos conflictes són abismals sinó que també ho son respecte al nombre de baixes nord-americanes: 72 al mes a l’Iraq per 526 al Vietnam.

En el mateix fil “argumentatiu” s’ha dit que l’Iraq viu un nivell violència que abans –és a dir, amb Saddam Hussein- no coneixia, comparant també dues situacions totalment diferents (seria com queixar-se, per exemple, que hi haguéssin més morts des que els aliats van desembarcar a Normandia que durant l’ocupació nazi). Però, fins i tot, s’hi acceptem la comparació, resulta que la dictadura de Saddam va matar 32 vegades més gent -2.235.000 morts contra uns 70.000- que l’actual conflicte entre les tropes iraquianes i nord-americanes contra Al-Qaeda i les restes del terrorisme sunnita-baazista.

La pressa preelectoral dels demòcrates també els ha fet concloure precipitadament que la nova estratègia per a l’Iraq no funciona, quan només fa tres mesos que s’ha començat aplicar i encara sense el desplegament de tots els efectius previstos. La realitat, però, és que els primers resultats, tot i ser insuficients, són alentadorament significatius: considerable reducció de la violència a Bagdad, revolta de les tribus sunnites contra Al Qaeda i notable pacificació de la província d’Anbar.El pla de seguretat ha endegat les operacions militars més importants realitzades a l’Iraq des de la invasió. En el decurs de les mateixes, durant els mesos de maig i juny, 26 quadres d’Al Qaeda i centenars de jihadistes han estat morts o detinguts, així com s’han localitzat diversos arsenals, càmares de tortura i un centre de producció de propaganda i reclutament de jihadistes de tot el món.

Però on la miopia política dels demòcrates arriba a la seva màxima dioptria és en la ignorància interessada dels canvis estratègics que s’estan produint en la lluita contra el jihadisme i el terrorisme islamista a nivell internacional, especialment en el món àrabo-musulmà. La guerra civil palestina entre Hamàs i Fatah, les operacions ofensives de l’exèrcit libanès contra la milícia islamista palestina Fatah al Islam, la sublevació de les tribus sunnites contra Al Qaeda a l’Iraq o l’assalt de la mesquita vermella d’Islamabad, presa per integristes talibans, per l’exèrcit paquistanès, apunten cap el que Ludovic Monnerat qualifica de l’inici del gran combat.

Cette évolution de la situation montre par la bande la leçon qui a été tirée des changements de régime opérés en Afghanistan et en Irak : dans la mesure où combattre un État revient toujours à favoriser les non-États, à ouvrir des espaces où le chaos prolifère, le renforcement des États fragilisés et fréquentables est une priorité stratégique. Il pemet d'avoir des partenaires et des alliés susceptible de mener en leur nom propre et sur leur sol la lutte nécessaire au niveau planétaire. Par opposition, les États infréquentables doivent être fragilisés jusqu'au point d'être contraints à la négociation aussi longtemps qu'un changement de régime implique largement plus de risques que d'opportunités ; ce qui est probablement la position retenue face à l'Iran, avec le caractère dilatoire et incertain d'une telle démarche, mais avec l'avantage de prouver en grande partie l'insanité des conceptions islamistes.
En aquesta situació, el replegament militar nord-americà de l’Iraq seria suïcida. Es per això que l’administració Bush ha de mantenir el seu veto fins al final de mandat i passar la patata calenta al seu sucesor, perquè un inquil·lí demócrata de la Casa Blanca mínimament sensat mai s’atrevirà a sortir de l’Iraq amb la cua entre les cames. O sí?

divendres, 13 de juliol del 2007

De la Vega perd els papers

En la conferència de premsa posterior al Consell de Ministres d’avui, la vicepresidenta primera del govern, Maria Teresa Fernández de la Vega, ha qualificat Aznar de “traidor” per haver participat a la guerra de l’Iraq.
En la rueda de prensa posterior al Consejo de Ministros, Fernández de la Vega ha respondido a las palabras de Aznar en las que ayer acusó al Gobierno de haber traicionado el "espíritu de Ermua", señalando que "quien habla de traición es quien traicionó la voluntad de todos los españoles metiendo a España en una guerra ilegal e injusta".

Immigrants: o assimilació del "demos" o porta!

L'antropòleg i professor de la Universitat del País Basc, Mikel Azurmendi, ho té clar:

“Los inmigrantes que no son de nuestros valores, de nuestras creencias, de nuestras propensiones a actuar, los que no son casi como nosotros tienen que serlo, para ser ciudadanos. Porque si no, serán simple mano de obra”.

“Estoy por la absoluta asimilación". El criterio es la “asimilación del demos” o valores democráticos y liberales de la sociedad occidental. “El que no es de nuestra cultura democrática, tiene que serlo, y si no, puerta. Coman lo que coman, follen lo que follen, cada cual con sus coranes, sus talmudes, sus biblias, pero tienen que vivir con nuestros valores, ser ciudadanos, para vivir aquí”.

Azurmendi critica la doctrina económica que ofrece la inmigración como solución a la crisis de natalidad de las sociedades desarrolladas. “La solución a la demografía no la van a dar los inmigrantes”, anuncia. “Los inmigrantes sólo dan la solución a los trabajos que no queremos hacer, pero no a nuestra grave crisis de natalidad”. Y apunta lo que llama “la paradoja de la inmigración”: “Creemos que van a solucionar nuestro grave problema demográfico, pero no es así. Si tienen tantos hijos como en sus países, entonces no se asimilarán, y si se asimilan, entonces no resolverán nuestro problema demográfico”, comenta.

Mugabe prohibeix la inflació

El dictador de Zimbabwe, Robert Mugabe, acaba de fer la més gran aportació a la ciència econòmica des que el seu ídol Carles Marx redactés El Capital. Ha decidit acabar amb la inflació, prohibint-la!.

Pénurie d'aliments de première nécessité et de carburant, scènes de panique dans les magasins : la décision, annoncée fin juin, par le régime zimbabwéen de réduire autoritairement de moitié, puis de geler les prix de l'ensemble des biens et des services, commence à peser lourdement sur la vie quotidienne de ce pays ravagé par une inflation à quatre chiffres.

Désignés comme responsables de la vertigineuse hausse des prix, les commerçants refusent de baisser leurs tarifs, arguant qu'ils vont se trouver dans l'incapacité de payer leurs fournisseurs. Des entrepreneurs ont cessé leur activité, affirmant ne plus pouvoir couvrir leurs coûts de production. La pénurie a même gagné les transports en commun. Sommés de diminuer leurs tarifs des trois quarts, des propriétaires de bus préfèrent abandonner leur service, multipliant retards et absentéisme au travail.

Algunes notícies del matí

Rajoy asegura que cambiar la ley electoral será una de sus 'prioridades básicas'

Peces Barba critica las "malas formas" del Gobierno al anunciar la vuelta de Bono

Piqué asegura ver a Rato «predispuesto a volver a la política»

ETA ha emprendido la fabricación de potentes explosivos habituales en los islamistas

Policías expertos en la lucha contra la inmigración ilegal denuncian la resistencia de los Fiscales a “acusar a los patronos de las pateras”

Ségolene Royal se querella contra «Paris-Match» por las fotos en bañador

Sarkozy a affirmé, hier à Épinal, qu'il voulait «moderniser» les institutions «sans tourner la page» de la République actuelle.

La Cámara Baja de EE.UU. aprueba una nueva propuesta para la retirada de Iraq

dijous, 12 de juliol del 2007

Volen prohibir “Tintín al Congo” per racista

La Comissió britànica per a la Igualtat Racial (CRE) ha demanat que es prohibeixi la venda de “Tintín al Congo” per contenir estereotips racistes. La Inquisició antiracista pretén decidir una vegada més el que hem de llegir i el que no, i llançar a la foguera tot allò que no els agrada.

LONDRES (AFP) - Le groupe américain Borders a demandé à toutes ses librairies en Grande-Bretagne de déplacer leurs exemplaires de l'album "Tintin au Congo" des rayons enfants à la section des BD pour adultes, après la dénonciation par une association britannique de son caractère "raciste".

La commission pour l'égalité raciale (CRE) a jugé que la vente de cet album "dépassait l'entendement", dans la mesure où il contient "des éléments potentiellement très choquants" pour beaucoup de lecteurs.

“Ce livre contient des images et des dialogues porteurs de préjugés racistes abominables, où les +indigènes sauvages+ ressemblent à des singes et parlent comme des imbéciles", a déclaré une porte-parole de la CRE.

No us deixeu l’abric

La nevada a l’Argentina no és un fet tan insòlit com podria semblar. Ho és en la mesura que feia gairebé un segle que no queien volves de neu als carrers de Buenos Aires, però no perquè aquesta nevada s’hagi produit en un context d’increment progressiu de les temperatures a la regió. La nevada ha tingut lloc després que en els últims anys s’hagi constatat un refredament del conjunt de l’hemisferi sud i, per tant, que l’existència d’una nevada fós una probabilitat. Cosa diferent és que aquesta “probabilitat” no es tingués en compte, ja que contradeia els principis sacrosants de l’escalfament global. El servei meteorològic, per exemple, no es va atrevir a fer el pronòstic fins que les primeres volves van caure a Buenos Aires.

Si els defensors de l’escalfament global per causes humanes tenen raó, un descens no puntual de les temperatures mitges del planeta no seria possible sense haver suprimit prèviament la seva causa: la generació humana de CO2. Com que això no ha passat, el descens de temperatures a l’hemisferi sud hauria d’obeïr a altres raons.

L’any 2001, l’investigador Robert Essenhigh va predir que en pocs anys -10 o 20- la temperatura mitja del planeta començaria a refredar-se per causes naturals i que podriem entrar en una nova era glacial.
Para Essenhigh, cuando las temperaturas aumentan, el equilibrio del CO2 en el agua cambia, liberándose más dióxido de carbono a la atmósfera. Este aumento sería, pues, el resultado, no la causa. En este sentido, el actual incremento global de las temperaturas respondería a una fase del ciclo natural de calentamiento y enfriamiento.

Observando las temperaturas que ha experimentado la Tierra durante el último millón de años, se aprecia una suave oscilación, con un aumento medio gradual, y esto ha ocurrido mucho antes de que el Hombre tuviera ninguna influencia en el envío de CO2 a la atmósfera. Así, las temperaturas globales habrían aumentando menos de un grado como media durante el último millón de años, mientras que la amplitud de la oscilación ha crecido desde los 5 grados a los actuales 10 grados (en los últimos 100.000 años).

Essenhigh considera que nos encontramos cerca del pico del actual ciclo que empezamos hace unos 25.000 años y que dentro de 10 ó 20 años la Tierra podría reiniciar un enfriamiento que nos lleve a una nueva era glacial.

El ciclo de 100.000 años tendría su origen en el océano Artico, que actúa como un gigantesco regulador de temperatura. Cuando este mar se encuentra congelado, como es el caso de ahora, se evita la evaporación de agua que de otro modo volvería a caer en forma de nieve. Cuando hay menos nieve para recargar el polo ártico, éste empieza a disminuir de tamaño. Esto debería causar un calentamiento de la Tierra, hasta que vuelva a haber suficiente agua evaporándose para restaurar la producción de nieve y reiniciar el ciclo. Cuando el hielo ártico se empiece a expandir, la temperatura global bajará y la Tierra se dirigirá hacia una nueva era glacial.

La veritat és que no sabem com evolucionarà el clima, però els que som escèptics farem bé de tenir sempre a mà un bon abric. No fós cas que tot esperant la calor [la setmana que ve asseguren que tindrem per fi calor africana]se’ns congeli la quincalla.

ADDENDA.- El nou secretari general de l'ONU ja comença a parlar de donar un "enfoc totalment nou" al debat sobre el canvi climàtic i aconseguir un consens [però no n'hi havia ja de consens?] sobre el tema.
El debate internacional sobre el clima necesita "un enfoque totalmente nuevo", según el secretario general de Naciones Unidas, Ban Ki-moon.

Se ha perdido mucho tiempo discutiendo sobre "responsabilidades históricas", remarcó el funcionario, quien llamó tanto a naciones industrializadas como a países en desarrollo a centrarse en limitar futuras emisiones de gases de efecto invernadero.

Ban Ki-moon aseguró que auspiciará una cumbre para ayudar a que se logre un plan global de consenso para combatir el cambio climático.

Cap a la reforma de la Cinquena República

Aquest vespre el president francès Nicolas Sarkozy anunciarà la reforma institucional de la cinquena República. Una reforma "sense tabús" però tampoc "sense ruptura", segons fonts de l'Elisi. Sarkozy traçarà les grans línies del llibret que donarà a la comisió de reflexió o comitè de sabis que serà l'encarregat d'escriure la partitura. La composició de la comissió haurà d'estar tancada abans de finals de mes. Per tant, hauran de treballar durant tot l'estiu per poder presentar les conclusions el mes d'octubre. Entre els deu membres ja anunciats de la mateixa n'hi ha quatre d'esquerres: el constitucionalista Guy Carcassonne, l'exdirector del gabinet de Lionel Jospin, Olivier Schrameck, l'exeurodiputat Olivier Duhamel, i el fins ara secretari nacional del PSF, Jack Lang, que si bé encara no ha confirmat la seva participació tothom la dona per feta.

En una entrevista a Liberation, Jack Lang critica durament la direcció del PSF:
Pourquoi annoncez-vous vous-même votre démission des instances du PS?
Le climat humain s’est détérioré au PS. Aujourd’hui, je ne me sens pas heureux dans cette maison. Je n’accepte pas le caporalisme. J’ai depuis cinq ans participé activement à de nombreux combats : les campagnes électorales, l’ouverture aux nouveaux adhérents, l’inscription des jeunes sur les listes électorales, l’élaboration du projet présidentiel. J’ai consacré beaucoup de temps, auprès de François Hollande, au PS. Je ne m’en plains pas. Je ne demande aucune reconnaissance. Ce serait trop demander, car le mot «merci» est absent de la langue pratiquée dans les instances du parti. Mais au moins pourrait-on espérer une attitude respectueuse des personnes de la part de ses dirigeants.

Vous visez le premier secrétaire?
J’ai soutenu François Hollande dans des circonstances parfois très difficiles pour lui. Mais je ne peux pas ne pas constater que la liste est longue, de Fabius à Strauss-Kahn, de Kouchner à moi-même, des personnalités à qui on a coupé les ailes. Mitterrand, lui, n’avait pas peur de s’entourer de personnalités fortes.

Vous en voulez à Hollande?
Non. C’est une faiblesse en politique d’en vouloir aux autres. Et ce n’est pas mon tempérament. J’ai pris plaisir à travailler avec lui. Mais j’attends des dirigeants du PS plus d’humilité. Nous avons connu une grave défaite. Pas un mot d’autocritique ni d’analyse. Au lieu de cela, on jette l’anathème, on pratique l’excommunication. Ces méthodes sont si décevantes que je n’ai aucune raison de m’infliger la tristesse de participer aux travaux de nos instances.

Pouvait-il ne rien dire face aux débauchages ?
Mais de quoi parle-t-on ? S’agit-il d’entrer au gouvernement ? Evidemment pas. S’agit-il de renoncer à ses convictions ? Je suis plus opposant que jamais. Il s’agit d’une mission pluraliste sur la rénovation des institutions. C’est l’un des combats de ma vie. Il n’est pas anormal que le pouvoir exécutif, avant de saisir le Parlement, veuille se forger une opinion et se tourne vers des personnalités qui ont une compétence en la matière. C’est quand même le Président qui a le pouvoir d’initiative en matière de réforme institutionnelle. J’ajoute que ce n’est pas la première fois que des personnalités socialistes sont ainsi sollicitées. Quand Michel Delebarre a participé à une mission sur la laïcité créée par Jaques Chirac, personne n’a poussé les mêmes cris d’orfraie. De plus, j’ai été totalement loyal. Quand j’ai été approché par l’Élysée, j’ai aussitôt demandé l’avis de Hollande et Ayrault. Je n’ai pas agi en catimini. Et au moment où ils lancent indirectement une fatwa contre moi, je n’ai toujours pas donné ma réponse au pouvoir exécutif. C’est hallucinant !

dimecres, 11 de juliol del 2007

Fa 12 anys que l'ONU està enterrada a Srebrenica




11-13 de juliol de 1995.- Els milicians serbis separen els homes i els nois de les dones i els vells a la porta de la caserna dels cascos blaus holandesos de l’ONU a Potocari, on milers de bosniomusulmans havien acudit cercant la protecció internacional. Però les "forces de pau" de l'ONU no van moure un dit per salvar la població indefensa. En tres dies, més de 8.000 homes van ser executats i enterrats en fosses comunes a Srebrenica per les tropes sèrbies de Radko Mladic i Radovan Karadzic, encara fugitius de la justícia dotze anys després. A Srebrenica hi ha enterrades les víctimes innocents de l'odi ètnico-nacionalista. També hi ha enterrada l’ONU, víctima culpable de la seva poca vergonya.


En dotze anys, 65 fosses han estat inhumades pels meges forenses de les Nacions Unides i de les autoritats bosnianes. Es calcula que n’hi podria haver una vintena més a la rodalia de Srebrenica.


2.400 cadàvers han estat identificats gràcies a l’ADN, però queden encara a tota Bòsnia més de 7.000 “sacs mortuoris” amb els esquelets complets pendents d’identificació.

Al sol que més escalfa

Un estudi fet a corre cuita per repl¡car el documental “El gran frau de l’escalfament global” , emès a començaments d’any pel Canal 4 de la televisió britànica, conclou que el Sol "no en té la culpa". Les dades conegudes d’aquest estudi publicades per la BBC –el treball només és accessible previ pagament al web de la Royal Society- contrasten amb l’article publicat ahir per Bruce Merrifield “Global Warming and Solar Radiation” (Via Barcepundit), bastant més seriós i ponderat.