Mapa d'Espanya segons el primer cognom més freqüent a cada província

Elaborat per Cristina Juesas amb dades de l'INE

BEAUTY, per a quedar bocabadats

Des de la caiguda del comunisme hi ha menys guerres civils i les que hi ha duren menys temps

El setmanari britànic The Economist va publicar no fa gaire aquesta infografia de suport a una anàlisi de les guerres civils a tot el món des del 1946 i les millors maneres d'acabarles. Resulta revelador que la caiguda del mur de Berlín el 1989 i la fi de la Guerra Freda van marcar un punt d'inflexió. Ara, no només hi ha menys guerres civils sinó que són més curtes (3,7 anys de mitjana a partir del 1991, contra 4,6 anys abans d'aquesta data).

Al Qaeda més forta que mai, gràcies a Obama

Després de sis anys de mandat presidencial queda clar que l'únic enemic que Obama volia derrotar era Bush i no Al Qaeda. La prova és que aquesta organització está avui més viva que mai. La mort d'Ossama bin Laden, que Obama no es va atrevir a impedir i que va ser fruit d'anys d'investigacions anteriors al seu mandat, podia haver estat el cop de gràcia al terrorisme islàmic. Però no ha estat així. Avui, Al Qaeda s'ha assentat a Síria, al sud de Líbia, a Beirut i ha tornat a l'Iraq. Controla un territori que s'estén 400 km a través del cor del Pròxim Orient. Alguns analistes afirmen que l'organització de Bin Laden controla actualment més territori que en cap moment de la seva història. Per què? Perquè tenen camp lliure, perquè Obama no només no vol implicar-se sinó que només aspira a sortir cames ajudeume de l'Afganistan, de la mateixa manera que ho va fer de l'Iraq. La seva manca de lideratge ha estat denunciada aquesta setmana fins i tot pel seu exsecretari de Defensa, Robert Gates. Alguns creuen que Obama finalment reaccionarà, però no hi ha cap dada que sostingui aquesta esperança. Manquen més de dos anys pel relleu a la Casa Blanca. Esperem que no sigui massa tard.

Camí de servitud

"Es preferible meterse las manos en los bolsillos y echar a andar por el mundo, por la parte habitable de mundo que nos queda, aun a sabiendas de que en esta época de estrechos y egoístas nacionalismos el exiliado, el sin patria, es en todas partes un huésped indeseable que tiene que hacerse perdonar a fuerza de humildad y servidumbre su existencia. De cualquier modo, soporto mejor la servidumbre en tierra ajena que en mi propia casa" / Manuel Chaves Nogales

Any Nou, entrada nova

Reprenc les anotacions que, per diverses causes, vaig deixar de fer ara fa un mes i mig. Espero que el nou any ens porti coses suggestives per comentar,

El retorn de la violència racial als Estats Units i com els mitjans la ignoren

'White Girl Bleed A Lot': The Return of Racial Violence to America and How the Media Ignore It

"La violència racial ha tornat. Juntament amb el crim racial generalitzat, inclosos aldarulls. En
centenars d'episodis en més de 80 ciutats des del 2010, grups de persones negres han estat vagant pels carrers d'Amèrica -assaltant, intimidant, assetjant, amenaçant, vandalitzant, robant, disparant, apunyalant i, fins i tot, violant i matant. A les ciutats grans i petites. De manera esperada i inesperada. Però els mitjans de comunicació locals i els funcionaris públics resten en silenci.

El delicte és daltònic, diu un cap de policia de Milwaukee. La raça no és important, ens assegura l'editor d'un periòdic de Xicago, negant el que és obvi: els Estats Units és la societat més conscient de la raça en el món. Ens assabentem tots els dies d'actes de negres, de sindicats negres, de ministres negres, d'escoles negres, de música negre, de magnats negres, de propietaris de negocis negres, d'empleats públics negres, d'art negre, del nom de poetes negres, d'inventors negres, de soldats negres, de policies negres. Ens assabentem de les històries escrites pels membres de l'Associació Nacional de Periodistes Negres. Parlem de tot sobre els negres, menys de la violència i l'anarquiade negres al carrer. Això és tabú. Resultat: pocs ho coneixen. I menys encara se'n parla.

Avui dia, aquesta violència ha assolit nivells d'epidèmia a gairebé totes les ciutats del país. La llista de les ciutats cada dia es més llarga: Xicago, Miami,Filadèlfia, Las Vegas, Nova York, Atlantic City, Milwaukee, Charlotte, Kansas City, Denver, Birmingham, Saratoga Springs, Seattle, Portland, Nashville, Washington DC, Los Angele, Rochester, Wilmington, Georgetown, Greensboro, Nashville, Peoria, Vallejo, Des Moines, Dallas, Rehoboth Beach, Baltimore, Comtat de Montgomery, Boston, St Louis, Brighton Beach. I moltes més. A Donis Moines, a Iowa; a Peoria, a Illinois, i especialment a Milwaukee, on el quatre de juliol, després de saquejar una botiga propera, una multitud de gairebé 100 negres van atacr alguns adolescents blancs en un pícnic. Després de tombar a una noia blanca, una noia va dir: "Oh!, la nena blanca sagna molt". Aquest incident és probablement el més explícit delcite d'odi públic que s'ha vist en anys.

No n'havies sentit a parlar?

Ressenyes editorials

"Llegint el llibre de Colin Flaherty m'ha quedat dolorosament clar que la magnitud d'aquest problema és encara més gran del que havia descobert en la meva pròpia investigació. Es documenta tant els disturbis racials, com els mitjans de comunicació i les evasions polítiques en desenes de ciutats de tot el país" . - Thomas Sowell , National Review.

 Colin Flaherty ha donat més informació que qualsevol altre periodista en el que sembla ser una tendència nacional a la pujada de la delinqüència dels negres sobre els blancs, la violència i l'abús". - WND.com

"Aquest és un llibre important. S'ha de llegir" - Rev. Jesse Lee Peterson

"El que està succeint, i el llibre ho fa indiscutiblement clar, és, en primer lloc , la violència urbana de persones negres contra persones que no ho són i contra la propietat , i, en segon lloc, la indiferència atroç, la negació i l'encobriment per part de la policia i els mitjans de comunicació" - John Derbyshire

Sobre l'autor

Colin Flaherty és un guardonat escriptor. Els seus treballs han estat publicat en més d'un miler de publicacions de tot el món , incloent el New York Times, Los Angeles Times, Boston Globe, Miami Herald, Washington Post, Bloomberg Business Week, la revista Time i altres. Com a periodista, ha guanyat més de 40 premis de periodisme, inclòs el de Millor Investigació de la Societat de Periodistes Professionals. Flaherty és actualment reporter de WND.

Aquest any compraré Freixenet

El gran germà Obama

L'error no és del Tribunal d'Estrasburg sinó de Felipe González

La fi d'ETA no pot ser mai una fi sense vencedors ni vençuts. Pel contrari, ha de ser un final amb un únic vencedor: la democràcia i l'estat der dret, i amb un únic vençut: la violència com a instrument polític en una societat democràtica. És a dir, l'únic final possible d' ETA és la seva derrota total: desarmament, desmobilització, penediment públic i reconeixement i acceptació de l'estat democràtic de dret.

Però per aconseguir aquesta derrota d'ETA no valen dreçeres que vulnerin, ni descaradament ni subliminalment, l'Estat de dret. No val la dreçera criminal dels GAL, ni val tampoc la dreçera paliativa de la doctrina Parot. Una dreçera, aquesta última, que pretenia evitar una escandalosa injustícia (que persones condemnades per desenes de crims a milers d'anys de presó sortíssin en llibertat amb prou feines complerts 20 anys d'empresonament efectiu) amb una mesura penal de caràcter retroactiu que deixava sense efectes pràctics les redencions de pena, en un intent, tan benintencionat com desesperat, d'aturar l'escarceració d'etarres que s'estava produint.

Però aquesta decissió judicial, políticament i moralment comprensible, vulneraba ni que sigui lleument un principi bàsic de l'estat de dret: la irretroactivitat de les normes penals. D'aquí, la sentència condemnatòria per a Espanya del Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg. Una sentència que, es digui el que es digui ara, no podia sorprendre ningú perquè estava cantada. No calia ser un expert penalista ni recórrer a teories conspiratives més o menys rebuscades per saber que la sentència seria condemnatòria per a l'Estat espanyol.

Per això resulta lamentable que la majoria de partits polítics hagin reaccionat acusant la sentència d'injusta i, fins i tot, de "cop humiliant" d'Europa a les víctimes, enlloc de fer autocrítica i reconèixer la responsabilitat de la classe política per no haver reformat el Codi Penal en el seu moment.

Des de l'any 1978 -any de l'aprovació de la Constitució- fins el 1995 -data de la gran reforma del Codi Penal-, va estar vigent el Codi Penal franquista de 1944 que recollia en el seu article 100 un decret del general Franco de 1937 que permetia la redenció de penes pel treball als presos "rojos".

El 1983, Felipe González va aprovar una primera reforma parcial del Codi Penal. Però en aquesta reforma no només no va suprimir la redenció de penes -tot i la insistència del Consell General del Poder Judicial perquè fos derogada- sinó que va voler ampliar-la als presos preventius. Tampoc ho va fer tres anys després, el 1986, quan just  iniciada la segona legislatura socialista i amb una segona gran onada d'atemptats d'ETA, el cap de l'oposició Manuel Fraga Iribarne li va demanar una reforma urgent del Codi Penal que permetés que els culpables de delictes de terrorisme cumplíssin les penes íntegrament.

La reforma en profunditat hauria d'esperar gairebé deu anys més, fins al 1995, quan es va aprovar de la mà del ministre Juan Alberto Belloch en el crepúscul d'un llarg mandat socialista que agonitzava esquitxat pel terrorisme d'Estat..

Si Felipe González hagués fet les coses bé i en el seu moment, ara no existiria la sentència d'Estrasburg ni la doctrina Parot. I, el que és més important, cap pres etarra no huria sortit mai de la presó sense haver complert la totalitat de la condemna.

Mas, indignat perquè la NSA no li punxa el mòbil

Crec que l'Artur Mas, preocupat com està perquè la dignitat de Catalunya no quedi fora de la foto, hauria de presentar una queixa indignada i sonada davant la NSA. Com és que s'espia la Merkel, Hollande i, en el seu dia, fins i tot a Zapatero i no al president de la Generalitat? Qui s'han cregut que som, aquests nord-americans? És que s'han pensat que es pot prescindir de nosaltres? És que no saben que el futur de la UE -i, potser, del món occidental- depen de Catalunya? Sàpiguen aquests senyors de la NSA, el Capitoli i el president dels EUA, Barack Obama, que d'aquí a quatre dies exercirem el nostre dret a decidir. A decidir que volem ser espiats com Déu mana gracies al nostre estat independent i sobirà.

Per què la major part d'investigacions científiques publicades és probablement falsa

THE ECONOMIST

Correlació no vol dir causació, però...

La responsabilitat política en la "doctrina Parot"

La Grand Chambre del Tribunal Europeo de Derechos Humanos no ha “tumbado” la llamada doctrina Parot sobre la forma de cumplimiento de las penas privativas de libertad. Esta doctrina está hoy día integrada en la legislación vigente y se aplica y aplicará sin ningún problema a todos los delitos terroristas cometidos con posterioridad a su entrada en vigor. El TEDH ni siquiera ha soñado impugnarla.

Lo que este tribunal ha declarado incompatible con el Convenio Europeo de Derechos Humanos es la aplicación retroactiva de esa “doctrina” a delincuentes que habían comenzado a cumplir sus penas antes de que, en una malhadada decisión de 2006, el Tribunal Supremo español decidiera cambiar sobre la marcha las reglas del juego y mantener a una terrorista en prisión más tiempo del que le correspondía.

(...)

Los ciudadanos, incluidos los terroristas, tenemos el derecho sacrosanto a que el castigo que se nos imponga por nuestros delitos sea el que está establecido en la ley en el momento de cometerlos También es momento de señalar a los grandes y a los pequeños culpables de lo sucedido. Los grandes culpables son los políticos y los Gobiernos de hace muchos años, de aquellos años en que se sabía a ciencia cierta que la aplicación del Código Penal y del sistema de redención de penas llevaba inexorablemente a que los presos condenados a miles de años de cárcel cumplieran en realidad menos de 20 años de efectiva privación de libertad. Fueron los Gobiernos de aquella época, que prefirieron mirar para otro lado y no modificar la ley entonces vigente, los que propiciaron que llegase el día en que terroristas sanguinarios tuviesen que ser puestos en libertad por los tribunales. En los años setenta y ochenta del pasado siglo se prefirió no agravar las penas a los terroristas porque se pensaba que cabía una solución del terror por el apaciguamiento. Craso error, cuyas consecuencias hirientes para la sensibilidad ciudadana se manifestaron cuando en el presente siglo los peores terroristas presentaron sus cuentas y pidieron su libertad.

Y entonces vino otro error, el de exigirles a los jueces que arreglasen de alguna forma lo que los legisladores habían permitido con su inacción. El de levantar un clamor social contra la evidente injusticia que suponía liberar a los asesinos con tan pocos años de cárcel, a pesar de que era bastante claro que era la ley la que lo exigía. Y la ley, como entonces se decía, no tolera atajos. Pero nuestros representantes son capaces de reclamar al mismo tiempo que se cumpla la ley y que se deje de cumplir. No son conscientes del valor intrínseco de las normas.

Article de José Maria Ruiz Soroa a El País.
Text íntegre de la resoluciò de l'Audiència Nacional decretant la llibertat immediata de l'etarra Del Río Prada.

El nou Movimiento Nacional

GREGORIO MORAN: Como en todas partes se trata del reparto del beneficio. Con una diferencia: la sociedad civil siciliana en determinados momentos se enfrenta a la Cosa Nostra. Aquí no se enfrenta nadie. Y no hay que matar a nadie. Para qué carajo matarlo. Lo compras y ya está, porque además sale baratísimo. El precio del periodista y del intelectual es absolutamente desdeñable. Las posiciones tomadas por ciertos intelectuales son escandalosas. Haga una investigación sobre media docena de intelectuales catalanes: desde Josep Ramoneda a Joan B. Culla. Vaya seleccionado y pregunte cuántos cargos y regalías tienen de las instituciones. No podrían vivir sin ello. O Pilar Rahola. ¡Esa mujer es una mina! Esa gente está dispuesta a defender lo que yo empiezo a definir como el nuevo Movimiento Nacional. Quiero desarrollar la idea y posiblemente dentro de un mes escriba alguna cosa en La Vanguardia, porque me parece fundamental. Sin ir más lejos, Rubert de Ventós en una sociedad normal sería un tipo despreciable, pues es el oportunista más desvergonzado de los últimos años. Les ha sacado la pasta a todos. Pero, bueno, sigue siendo una patum, que se dice aquí.

¿La Plaza de San Jaime como metáfora del eje derecha-izquierda en Cataluña ha resultado ser una ficción?

Eso era muy divertido. Cuando se traía a los turistas políticos, para entendernos, se les ponía en la Plaza de San Jaime y se les decía: "Fíjate, Cataluña es una cosa muy especial. Aquí a la derecha, la derecha [Generalidad] y a la izquierda, el PSC gobernando el Ayuntamiento. Y en verdad eran lo mismo. Podían cruzar de acera y no pasaría absolutamente nada.

Señala que el PSUC se hizo el haraquiri en los años 80. ¿Cree que al PSC puede sucederle algo similar?

Ya está en ello. El PSC es insostenible. Lo que no era calculable es el haraquiri de Convergència. Una cosa realmente sorprendente. La política convergente, el talento probado de Homs y Mas, pueden llevar a que ERC se quede con el pastel. El problema es que no hay pastel. El suflé ha bajado y todo el tema del soberanismo está de capa caída. Y más ahora que han empezado a verle las orejas al lobo. Por no hablar de la desvergüenza de decir que Madrid no quiere negociar. Perdone, cuando fueron a Madrid afirmaron que no era negociable y punto.

El vídeo més espectacular de l'any

"Jo sóc un feixista fastigós que em manifestaré demà per la unitat d'Espanya"

En guerra civil

El còctel del que s'alimenten les guerres civils té un grapat d'ingredients habituals. Crisi econòmica més o menys profunda. Corrupció política generalitzada (o així percebuda). Creixent crispació i polarització social. Augment del radicalisme i el fanatisme polític i, sobre tot, una epidèmica deslegitimació i descrèdit de les institucions i del sistema polític vigent. Tots aquests ingredients tornen a estar dins l'actual coctelera espanyola.

Si no fos pel context europeu, podriem afirmar que Espanya camina inconscientment però decidida cap a una nova guerra civil, de la mateixa manera que la Segona República ho va fer a partir del 1934. Aquesta vegada, però, espero que la tragèdia històrica es repeteixi només com a caricatura.

No es tracta d'una simple qüestió de percepció. El clima guerracivilista ha anat augmentat paulatinament en els últims anys. Una part de l'esquerra, del nacionalisme català i dels nous moviments socials, aprofitant-se del drama de la crisi econòmica i de la misèria moral de la corrupció, han radicalitzat les seves posicions i han acabat optant obertament per la ruptura política. Alguns d'ells criden sense embuts a guanyar d'una vegada per totes la guerra civil que van perdre el 1939.

Però la deriva guerracivilista no prové tant de l'existència d'opcions polítiques radicalíssimes o tossudament independentistes com de l'atac sistemàtic a la legitimitat democràtica de l'Espanya constitucional. Les tesis revisionistes sobre la transició política han anat subministrat coartades "intel·lectuals" perquè es pugui afirmar impunement que a Espanya no existeix un règim democràtic; perquè des del carrer i les institucions s'ignori quan convingui la Constitució del 1978; per fer-nos sentir culpables de la més humana i generosa de totes les lleis de la transició:  la Llei d'Amnistia del 1977.

Gràcies a una concepció autista de la memòria històrica, s'ha insistit a reivindicar els republicans com les úniques víctimes de la guerra civil; s'ha tornat a atiar l'anticapitalisme més groller i l'anticlericalisme més primari; s'ha demonitzat qualsevol opció política democràtica de la dreta espanyola i, en alguns llocs, s'ha arribat a fer creure que existeix una ciutadania identitària que està per sobre de la ciutadania constitucional, quan la realitat és exactament la contrària:  és la ciudania constitucional la que garanteix la igualtat de totes les persones que viuen dins els límits territorials d'un Estat amb independència de les seves legítimes diferències identitàries. En resum: han anat imposant la mentida que la transició va ser poca cosa més que la cirurgía estètica del franquisme, que continua en el poder amb un rostre més humà..

En realitat, però, el franquisme només sobreviu en l'antifranquisme militant que encara persisteix. Agradi o no, Franco va morir físicament el 1975 i políticament el 1978 amb l'aprovació d'una Constitució democràtica, plenament homologada internacionalment, que va ser negociada per exfranquistes, conservadors, socialistes, comunistes i nacionalistes catalans. S'ha dit, per a desacreditar-la, que es va redactar sota l'espasa de l'exèrcit, però havia de ser més aviat sota un sabre de Sant Simó ja que no va tenir cap efecte dissuassori, com ho demostra el fet que no va quedar ni rastre de les institucions sorgides de la sublevació militar del 18 de juliol.

Aquesta Constitució va estar precedida d'unes eleccions democràtiques, les primeres en més de 30 anys, i per la Llei d'Amnistia llargament reivindicada per totes les forces polítiques clandestines, especialment pels partits d'esquerra. Una llei imprescindible que va permetre, d'una banda, treure de la presó tots els presos polítics i, de l'altre, facilitar la imprescindible reconciliació entre els vencedors i els vençuts. És a dir, l'oblit de la resposabilitat penal -que no de la civil- dels delictes comesos per uns i altres en un conflicte en el que els dos bàndols van amuntegar -uns més que altres, segons el lloc i el moment- muntanyes de cadàvers, ja sigui a les cunetes, a les txeques, a les places de toros o a les presons.

La transició va enterrar definitivament la guerra civil. Però hi ha gent que no només no s'ho creu sinó que està convençuda que la guerra encara no ha acabat i, cosa més greu, que la guanyaran un dia d'aquests, quan derrotin el feixisme rediviu i implantin finalment l'autèntica democràcia: la seva.

Unes 20.000 persones es manifesten per la unitat d'Espanya a Barcelona

Una vegada més, la guerra de xifres ignora la realitat física. Els organitzadors de la concentració d'avui, 12 d'octubre, a la plaça de Catalunya de Barcelona xifren la participació en 160.000 persones. La guàrdia urbana en 30.000 i la Delegació del Govern en 105.000.

Tot i que aquesta vegada no hi ha -o jo almenys no he sapigut trobar- fotos aèries que ens indiquin amb una certa aproximació la densitat de la concentració, un càlcul de superficie per densitat mitjana ens donaria un màxim de 20.000 persones.

Aquesta xifra surt dels 30.000 metres quadrats de superfície que té la plaça de Catalunya, descomptar-hi una tercera part de mobiliari urbà i multiplicar la superfície resultant per una densistat mitjana estimada d'una persona per metre quadrat. 

20.000 metres quadrats x 1 pers./m2 = 20.000 persones

20.000 metres quadrats x 2 pers./m2 = 40.000 persones

20.000 metres quadrats x 3 pers./m2 = 60.000 persones

20.000 metres quadrats x 4 pers./m2 = 80.000 persones

Xifres a banda, els convocants de la manifestació poden sentir-se raonablement satisfets, Han multiplicat l'assistència en un any i han començat a esberlar el mur de silenci, de burla i d'estigmatització (fatxes, espanyolistes...) a que estan sotmesos per l'entorn nacional-independentista. En paraules d'Anna Grau:

Más que mayoría silenciosa, a los que este sábado 12 de octubre salieron a manifestarse en Barcelona por la unidad de catalanes y españoles, de españoles y catalanes (tanto monta, monta tanto…) yo los llamaría mayoría valiente. Mayoría con un par. Servidora que nació en Girona y que es catalana a rabiar y española a mucha honra está hasta y afónica de decirlo: hoy en día tiene más mérito y requiere más coraje gritar que eres español en medio de la plaça Catalunya, que gritar que eres independentista catalán en la Puerta del Sol.