Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dilluns, 26 de gener del 2015

Grècia encimbella l'escombraria ideològica reciclada del femer de la història

Europa va llançar el feixisme i el nazisme al femer de la història el 1945 després de sis anys de guerra brutal, i va fer el mateix amb el comunisme amb la caiguda del Mur de Berlín el 9 de novembre de 1989, després de més de 40 anys d'una llarga i paralitzant guerra freda. Ahir, Grècia va decidir fer marxa enrere i recuperar d'aquest abocador al comunisme i al nazisme, ara anomenats pomposament Coalició d'Esquerra Radical i Alba Daurada, que han obtingut respectivament el primer i tercer lloc en nombre de vots.

Davant d'aquest resultat, molts parlen avui de respectar la democràcia, i tenen raó, especialment perquè els vencedors d'aquestes eleccions són els primers que no semblen molt disposats a fer-ho. Els uns perquè volen fer el mateix que Hitler el 1933 i els altres perquè el seu objectiu final és la demolició de la democràcia liberal, que abans anomenaven burgesa, per substituir-la per la democràcia absoluta, que és la gran parida intel·lectual de l'esquerra radical per fer presentable el que era la dictadura del proletariat o democràcia popular.

Per a aquesta 'nova' esquerra radical, el seu model més proper és l'anomenada revolució bolivariana d'Hugo Chávez, que es va iniciar el 1998 sota l'etiqueta de socialisme del segle XXI i que ha conduït a Veneçuela al desproveïment, la carestia, la corrupció institucionalitzada, la delinqüència desbocada, la violència política, la inseguretat jurídica i la retallada de drets i llibertats individuals que han convertit l'Estat de Dret en una caricatura.

Avui, davant la victòria electoral a Grècia d'aquesta esquerra del 'segle XXI', la gran pregunta és: ¿s'atrevirà Syriza a seguir el camí de Veneçuela o incomplirà el seu programa electoral? No ho sabem. Però el que si sabem és que d'aplicar-lo provocaria la fallida total del país, enfonsant als grecs en una situació molt pitjor a la soferta fins ara. Per tant, el més intel·ligent per a ells seria governar i negociar amb pragmatisme, nedant i guardant la roba sense que sembli que han traït el seu electorat, encara que per a alguns la traïció ideològica de Syriza és inevitable.

Vist des de la perspectiva espanyola, el millor seria que Syriza complís la seva paraula i apliqués, amb celeritat i decisió, el seu programa electoral perquè les conseqüències desastroses del mateix servirien de vacuna electoral davant el frontpopulisme de Podem, els cosins germans de Syriza.

Des d'una perspectiva europeista, la victòria de Syriza, es mantingui fidel o no els seus principis, és una mala notícia sense pal·liatius. L'europeisme de l'esquerra radical no té res a veure amb l'europeisme dels pares fundadors de l'Europa comunitària i el seu 'sobiranisme' no és una cosa molt diferent al nacionalisme. Governi o no amb pragmatisme, es mantingui o no a l'euro, Grècia no estarà per la culminació de la unitat d'una Europa que considera dels 'mercaders', sumant-se així al cada vegada més ple calaix de sastre de l'euroescepticisme. No és estrany, doncs, que Le Pen hagi felicitat tan efusivament Tsipras. Igual que Putin, que ha rebut ja el suport del nou primer ministre grec a l'anunciar la seva oposició a noves sancions contra Rússia. I és que l'escombraria ideològica sent la seva afinitat tot just reciclada del femer de la història.

divendres, 23 de gener del 2015

Nacionalisme, immigració, BCE... la fi d'Europa?

El BCE ha aprovat un pla de compra de bons sobirans durant un any i mig per 1,08 bilions d'euros. Amb aquest pla, el BCE i la UE entren de ple en el que s'ha anomenat la 'flexibilització quantitativa, que no és altra cosa que crear diners del no-res en el compte del banc central mitjançant una anotació per ordinador. El diner així creat s'usarà per comprar deute públic, com els bons sobirans, en un intent d'augmentar la demanda dels mateixos i de forçar a la baixa la pressió sobre els tipus d'interès, especialment dels venciments a llarg termini, així com per combatre el risc de deflació. D'aquesta manera, i amb independència de l'opinió que ens mereixi aquesta política monetària, la UE i el BCE segueixen el camí dels EUA i la Reserva Federal (FED). Però amb una diferència significativa que ha passat desapercebuda: el Banc Central Europeu imprimirà els diners però, a diferència de la FED, el 80% de la compra dels bons la realitzaran els bancs centrals de cada país de l'eurozona, que només podran comprar deute del seu propi govern.

Aquesta diferència no és una mera qüestió tècnica, és l'evidència que la naturalesa de la crisi europea no és tant una crisi econòmica com una crisi política i moral derivada del predomini dels interessos nacionals sobre els interessos generals. Com apunta George Friedman:
Els països europeus no volen cobrir els dèficits dels altres, ja sigui directament o mitjançant l'exposició del banc central a les pèrdues, una mesura que faria a tots els membres responsables. En particular, Berlín no vol estar en una posició en la qual una sèrie d'impagaments pugui paralitzar Europa en el seu conjunt i, per tant, paralitzar a Alemanya. Per això, el país s'ha resistit a la flexibilització quantitativa, fins i tot a costa de depressions al sud d'Europa, recessions en altres llocs i contraccions en la demanda de productes alemanys tot i que impulsaven el creixement de l'economia alemanya a la baixa . Berlín prefereix aquests resultats a assumir el risc de convertir-se en responsable dels incompliments d'altres països. La principal negociació va tenir lloc entre el president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, i la cancellera alemanya, Angela Merkel. Draghi es va adonar que si la flexibilització quantitativa no es feia, l'economia d'Europa podria enfonsar-se. Tot que Merkel és sobretot la responsable del destí d'Alemanya, no de la d'Europa, sap també que necessita una zona de lliure comerç viable a Europa perquè Alemanya exporta més del 50 per cent del seu producte interior brut. El país no pot suportar perdre el lliure accés als mercats a causa de l'enfonsament de la demanda d'Europa, però no finançarà el deute d'Europa. Els dos líders van arribar al compromís d'acceptar que el banc central imprimeixi els diners però que siguin els bancs centrals nacionals els que comprin deute.


Aquesta fórmula plasma la impotència del projecte europeu. La unió va funcionar mentre va funcionar la prosperitat, mentre els fons comunitaris fluïen a discreció, però ha deixat de fer-ho quan hem deixat de lligar els gossos amb llonganisses i s'ha imposat el campi qui pugui. Tan fràgil era el projecte europeu que s'està enfonsant en la primera gran crisi que ha hagut d'afrontar, igual que el Titanic es va enfonsar en el seu primer viatge. Europa segueix sent un continent, però no una idea. I molt menys un destí comú.

Reprendre ara mateix el rumb cap a una major unitat europea sembla molt difícil per no dir impossible. El renaixement del nacionalisme en gairebé tots els països europeus mina la base electoral dels partidaris de més Europa i ens condueix a una major desunió. No estem d'acord en com respondre a Rússia a Ucraïna. No estem d'acord en com respondre al terrorisme islamista. No estem d'acord en com integrar la immigració més enllà de la multiculturalitat. Però sobretot no estem d'acord sobre el futur d'Europa. ¿S'ha acabat el somni europeu? Ara mateix em conformaria amb no despertar en el passat.



dimarts, 13 de gener del 2015

Charlie Hebdo i el silenci dels anyells

Silenci. Aquest país ha estat i segueix estant en silenci davant la massacre de París. No és que s'hagi quedat mut, és que no sap que dir. És el silenci dels anyells. O més exactament, el silenci dels borregos. A Barcelona, la ciutat que bat tots els Guinnes en manifestacions contra Bush i contra el Tribunal Constitucional, ningú ha organitzat o convocat ni una sola concentració pública de rebuig. No ja una V o una cadeneta, és que ni tan sols una d'aquestes cassolades 'espontànies' a les quals som tan aficionats. Amb prou feines, com recorda Arcadi Espada, una simbòlica concentració de deu o dotze musulmans al barri del Raval. I això ha estat tot.

Tot i que el cas de Barcelona és de un desvergonyiment sense igual, a la resta d'Espanya la reacció al carrer ha brillat també pel seu raquitisme i inanitat. Algunes fugaces concentracions per cobrir l'expedient o el compromís institucional i poca cosa més. Realment sorprenent, fins i tot per a un país on ja no ens sorprèn res.

Sorprenent que el PP, que va perdre el govern per l'atemptat islamista de l'11-M, hagi estat incapaç de mobilitzar el rebuig i rehabilitar la seva política de compromís internacional contra el terror. Sorprenent que, després de les dures crítiques a la Llei Mordassa, l'oposició socialista i d'esquerra unida no hagi sortit en tromba al carrer en defensa de la llibertat d'expressió. Sorprenent que aquests xavals que tantes manifestacions, ocupacions i escraxes han muntat i que pretenen arribar al govern en les pròximes eleccions generals, no hagin mogut un dit ni hagin dit ni mú. Només dos tristos twits, un de l'Errejón i un altre de l'Echenique, el dia dels atemptats. Potser és que estaven molt ocupats preparant la revolució al bar del Parlament Europeu i no van Poder ... i això que les víctimes de Charlie Hebdo eren els seus cosins germans polítics!

La mort de Voltaire a París ha mobilitzat Europa, que ha alçat la veu en defensa de la llibertat i de la civilització democràtica. Un crit que contrasta amb el nostre silenci. Un silenci autista, com el silenci dels anyells. Amb pell de llop, però anyells.

¿Despertarà a Europa l'assassinat de Voltaire?

L'assassinat de Voltaire al cor de París hauria de significar a Europa un contundent abans i després davant l'amenaça totalitària islamista. Els milions de francesos que han sortit al carrer en defensa de la civilització i la presència en aquesta gran manifestació de París de caps d'estat i de govern dels països europeus i de més enllà, entre ells de l'israelià Netanyahu i del palestí Abbas, semblen marcar un canvi d'actitud respecte a la naturalesa de l'amenaça.

Una amenaça, però, de la qual els grups jihadistes -els quals cal combatre sense contemplacions- són tan sols la punta de llança violenta d'un moviment més ampli que pretén si no islamitzar les societats europees almenys legalitzar la xaria a determinades zones geogràfiques o per a determinats col·lectius o comunitats musulmanes. Emparats en el relativisme moral instal·lat des de fa anys en les societats occidentals, basat en determinades idees comunitaristes i multiculturals, el braç secular del renaixement islàmic treballa no en una concepció privada de la religió sinó en la seva imposició jurídica, política i social. Aquest braç 'civil' de l'Islam, que pot ser sincer o no en la condemna de la violència jihadista, és l'autèntic problema de fons al qual ens enfrontem.

L'Islam no és una religió més. L'Islam és, sobretot, un model polític de societat que rebutja la separació entre religió i estat i que no concep la praxi religiosa com un acte privat. Mentre l'Islam no reformi aquests aspectes, no serà soluble en les democràcies occidentals i seguirà sent una font de tensió i conflicte. Durant dècades, la majoria d'immigrants musulmans a Europa van acceptar pragmàticament i sense més problemes viure privadament la seva religió, de la mateixa manera que ho fan els catòlics o els jueus. Però això va començar a canviar a partir de 1979 quan triomfa la revolució islàmica de Khomeini a l'Iran i amb ella els intents posteriors d'exportar-la a tots els països on hi hagués musulmans. Exportació del xiisme que va alarmar als règims sunnites i que els va impulsar a combatre-ho i contrarestar-ho per tots els mitjans, entre ells invertint milions de petrodòlars en la construcció de mesquites a Europa i en imams de la seva plena confiança i obediència que portessin l'aigua de les prèdiques al seu molí. D'aquesta manera es va expandir la visió rigorista de l'Islam i es va reintroduir el control social dels musulmans a la immigració. Una situació que no només perdura sinó que ha anat en augment, com ha denunciat l'alcalde musulmà de Rotterdam:"És incomprensible que puguin tornar-se en contra de la llibertat... Però si no us agrada la llibertat, per l'amor de Déu feu les maletes i marxeu".

Aquest renéixement islàmic a Europa, sumat a la crisi i a la globalització, ha acabat per donar ales a nous partits alternatius d'encuny nacionalpopulista. La incapacitat de la dreta conservadora clàssica i de l'esquerra socialdemòcrata tradicional, encotillades en la complaença i la correcció política, els ha obert les portes del poder. Barrar-los el pas és ara la seva missió històrica. I per això, el primer que han de fer és trencar el cercle que retroalimenta l'islamisme radical i al nacionalpopulisme, capitalitzant decididament i sense titubejos la mobilització més gran de la història de França. I ho han de fer per moltes raons, però sobretot perquè si no ho fan ells ho farà el nacionalpopulisme, que ja ha començat a destapar les ampolles de xampany.