Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dijous, 27 d’abril del 2006

Antisionisme i antisemitisme eren la mateixa cosa per Martin Luther King

Martin Luther King Extractes de M.L. King Jr., "Letter to an Anti-Zionist Friend" (via cXc):
L'antisémitisme, la haine envers le peuple juif, a été et reste une tache sur l'âme de l'humanité. Nous sommes pleinement d'accord sur ce point. Alors sache aussi cela : antisioniste signifie de manière inhérente antisémite, et il en sera toujours ainsi.

Pourquoi en est-il ainsi? Tu sais que le Sionisme n'est rien moins que le rêve et l'idéal du peuple juif de retourner vivre sur sa propre terre. Le peuple juif, nous disent les Ecritures, vécut en union florissante sur la Terre Sainte, sa patrie. Ils en furent expulsés par le tyran de Rome, les mêmes Romains qui assassinèrent si cruellement Notre Seigneur. Chassé de sa patrie, sa nation en cendres, le peuple juif fut forcé d'errer sur le globe. Encore et encore, le peuple juif souffrit aux mains de chaque tyran qui vint à régner sur lui.

"Le peuple noir, sait, mon ami, ce que signifie souffrir les tourments de la tyrannie, sous un joug que l'on n'a pas choisi. Nos frères en Afrique ont supplié, plaidé, demandé, EXIGE la reconnaissance et la réalisation de leur droit naturel de vivre en paix sous leur propre souveraineté, dans leur propre pays.

Pour quiconque chérit ce droit inaliénable de toute l'humanité, il devrait être si facile de comprendre, de soutenir le droit du Peuple Juif à vivre sur l'antique Terre d'Israël. Tous les hommes de bonne volonté se réjouiront de la réalisation de la promesse de dieu, que son Peuple retourne dans la joie sur la terre qui lui a été volée. C'est cela le Sionisme, rien de plus, rien de moins.

Et qu'est l'antisionisme ? C'est le déni au peuple juif d'un droit fondamental que nous réclamons à juste titre pour le peuple d'Afrique et accordons librement à toutes les nations de la terre. C'est de la discrimination envers les Juifs, mon ami, parce qu'ils sont Juifs. En un mot, c'est de l'antisémitisme.

Com celebren els feixistes d'esquerra l'alliberament d'Itàlia dels feixistes de dreta




Així han celebrat un bon grapat de votants de Prodi el 25è aniversari de l'alliberament d'Itàlia per les forces aliades.

Més informació, aquí.

Bolívia, Veneçuela i Cuba firmaran demà un insòlit "Tractat de Comerç dels Pobles"

El sorpresivo anuncio del presidente de Bolivia, Evo Morales, de que firmará el sábado próximo con Venezuela y Cuba un "Tratado de Comercio de los Pueblos" desató hoy, jueves 27 de abril, una viva polémica sobre su alcance real y sus efectos políticos y económicos. Empresarios, diarios y analistas recibieron con dudas y reparos la noticia de que Morales, Hugo Chávez y Fidel Castro suscribirán en Cuba ese convenio, cuyo contenido concreto aún es un misterio y que se presenta como alternativa a los Tratados de Libre Comercio con Estados Unidos. (EFE)

El conseller Vendrell va ser membre de Terra Lliure

Segons e-notícies.com:
El nou conseller de Governació, Xavier Vendrell, va ser membre de Terra Lliure abans d’integrar-se a Esquerra Republicana, segons han confirmat a e-notícies fonts de la direcció d'ERC i de l’antiga organització terrorista. Vendrell fins i tot va prestar declaració davant l’Audiència Nacional després de la detenció el desembre del 1992 dels independentistes Jordi Vera, Gustau Navarro i Salvador Soutullo, ordenades per l’aleshores jutge Carlos Buerén en un serrell de l’operació Garzón, feta abans dels Jocs Olímpics del 92.
És bo de saber-ho. Però si va renunciar a la violència i la justícia va arxivar el seu cas, no hi tinc res a dir ni res a reclamar-l'hi. En canvi, com a ciutadà, si que tinc dret a saber si va pressionar o no els funcionaris perquè contribuissin a finançar ERC. I a saber si el president de la Generalitat tenia indicis o no de la pressumpta responsabilitat de Vendrell quan va decidir acceptar-lo com a conseller.

Una reflexió de Josep Pla sobre el liberalisme

Divagant entre les cròniques parlamentàries de Josep Pla he trobat això, escrit el 28 de desembre de 1930:
Tothom es diu liberal, però no hi ha manera de veure enlloc una posició real de liberalisme. El liberalisme a Anglaterra -que és el país que ha creat la doctrina- no és una ideologia ni quelcom subjecte a la discussió doctrinal. És una doctrina infinitament més senzilla. El liberalisme anglès és una tècnica al servei de l'home que paga contribució, és la defensa que té el contribuent per a fer efectius, en tant que contribuent, els seus drets principalíssims, imprescriptibles. Des del punt de vista de l'ideòleg, la subversió d'una classe és un fenomen a discutir, perquè per a un ideòleg la política és també una metafísica. Des del punt de vista de l'home que paga contribució, un fenomen de subversió és, en canvi, un fet execrable, una usurpació intolerable de drets que cap raó no pot fer admissible. el contribuet ha de manar perquè paga. Els esclafons han d'obeir perquè cobren. si voleu basar la supremacia del poder civil sobre la filosofia, aconseguireu formular un galimaties. Si baseu, en canvi, la supremacia el poder civil sobre el fet de pagar la contribució -que és el fet més sagrat i més definitiu que realitza l'home en tant que element d'una vida en comú-, veureu que la supremacia es presenta com un fet quadrat i essencialíssim.

dimecres, 26 d’abril del 2006

Tres raons per no bombardejar encara l'Iran

Edward N. Luttwak Les exposa EDWARD N. LUTTWAK en l'avanç de l article Three Reasons Not To Bomb Iran—Yet que publicarà el mes de maig la revista COMMENTARY.
Because of the continuing flow of detailed and timely information out of Iran, it is possible both to overcome the regime’s attempts at dispersion, camouflage, and deception and—if that should become necessary—to target air strikes accurately enough to delay Iran’s manufacture of nuclear weapons very considerably. At the same time, there is no reason to attack prematurely, because there will be ample time to do so before it is too late—that is, before enough fissile material has been produced for one bomb.
And that brings us back to the beginning. What gives great significance to the factor of time is the advanced stage of the regime’s degeneration. High oil prices and the handouts they fund now help to sustain the regime—but then it might last even without them, simply because of the power of any dictatorship undefeated in war. There is thus no indication that the regime will fall before it acquires nuclear weapons. Yet, because there is still time, it is not irresponsible to hope that it will.
By the same token, however, it is irresponsible to argue for coexistence with a future nuclear-armed Iran on the basis of a shared faith in mutual deterrence. How indeed could deterrence work against those who believe in the return of the twelfth imam and the end of life on earth, and who additionally believe that this redeemer may be forced to reveal himself by provoking a nuclear catastrophe?
But it is not necessary to raise such questions in order to reject coexistence with a nuclear Iran under its present leaders. As of now, in early 2006, with American and allied ground and air forces deployed on both sides of Iran in Afghanistan and Iraq, with powerful U.S. naval forces at sea to its south, with their own armed forces in shambles and no nuclear weapons, the rulers of Iran are openly financing, arming, training, and inciting anti-American terrorist organizations and militias at large. Under very thin cover, they are doing the same thing within neighboring Iraq, where they pursue a logic of their own by helping Sunni insurgents who kill Shiites, as well as rival Shiite militias that fight one another.
If this is what Iran’s extremist rulers are doing now even without the shield of nuclear weapons to protect them, what would they do if they had it? Even more aggression is the only reasonable answer, beginning with the subversion of the Arabian oil dynasties, where very conveniently there are Shiite minorities to be mobilized.
These, then, are the clear boundaries of prudent action in response to Iran’s vast, costly, and most dangerous nuclear program. No premature and therefore unnecessary attack is warranted while there is still time to wait in assured safety for a better solution. But also and equally, Iran under its present rulers cannot be allowed finally to acquire nuclear weapons—for these would not guarantee stability by mutual deterrence but would instead threaten us with uncontrollable perils.

dimarts, 25 d’abril del 2006

Brussel·les aprova la compra d’Endesa per E.ON i decideix sancionar Madrid per obstruccionisme

Nota oficial de l’acord adoptat per la Comissió Europea

Informació de l'Agència France Press:
BRUXELLES, 25 avr 2006 (AFP) - La Commission européenne a dégagé mardi la voie au rachat de l'électricien espagnol Endesa par l'allemand E.ON, en estimant l'opération conforme aux règles de la concurrence et en annonçant la sanction prochaine de Madrid qui tente de bloquer ce rachat. L'action de la Commission sape encore un peu plus les espoirs du gouvernement espagnol de former un géant énergétique ibérique, en mariant Endesa à son compatriote Gas Natural.

Bruxelles a en effet jugé mardi que l'offre du géant allemand sur Endesa, d'un montant de 29,1 milliards d'euros, "n'entraverait pas de façon significative" la concurrence en Europe ou dans une partie de l'Europe, dans un communiqué. Les services de la concurrence de la Commission ont notamment estimé "peu probable que l'opération prévue ait une incidence négative sensible sur la concurrence sur les marchés de l'énergie en France, en Italie, en Allemagne, en Pologne et en Espagne en particulier, ainsi que dans l'Espace économique européen (UE plus Islande, Liechtenstein, Norvège, NDLR) dans son ensemble".

Autre mauvaise nouvelle pour Madrid et ses espoirs de voir Endesa et Gas Natural former un champion énergétique européen : la Commission devrait lancer le 3 mai une procédure d'infraction contre le décret-loi adopté par le gouvernement espagnol pour contrer l'OPA d'E.ON sur Endesa.

Gas Natural avait annoncé en septembre 2005 une OPA hostile de 22,5 milliards d'euros sur son compatriote, avec la bénédiction du gouvernement espagnol. Mais l'opération, déjà compromise par la contre-offre supérieure d'E.ON, a subi un nouveau revers vendredi. Le Tribunal suprême espagnol a en effet suspendu provisoirement l'autorisation du gouvernement à cette OPA, après qu'Endesa eut déposé un recours.

Le décret-loi en question, adopté le 24 février, soit quatre jours après l'annonce par E.ON de son OPA sur Endesa, renforce les prérogatives du régulateur espagnol, la Commission nationale de l'énergie (CNE), en lui permettant d'étudier des opérations d'acquisition pouvant affecter les intérêts stratégiques du pays. La CNE a reçu mercredi les documents d'E.ON relatifs à son offre sur Endesa. Le ministre espagnol de l'Industrie, José Montilla, a immédiatement mis en doute certaines allégations faites par l'allemand, qui affirme notamment qu'en rachetant Endesa il améliorerait les garanties d'approvisionnement en énergie des consommateurs espagnols.

Plusieurs Etats membres ont taxé le décret-loi espagnol de tentative de protectionnisme contraire aux règles du "grand marché" européen, comme ils ont dénoncé l'attitude du gouvernerment français, qui a annoncé une fusion entre Gaz de France et le groupe privé français Suez afin d'éviter que ce dernier ne soit racheté par l'italien Enel. La Commission a indiqué mardi qu'elle poursuivait toujours l'analyse des réponses françaises à ses interrogations sur l'attitude de Paris dans ce dossier. "On n'a jamais dit que nous avions l'intention d'ouvrir une procédure contre la France. On veut rassembler des informations pour comprendre la chronologie des événements", a indiqué un porte-parole. L'affaire E.ON/Endesa est plus simple "car on a un texte dont on vérifie la conformité au droit communautaire", a ajouté ce porte-parole. La commissaire à la Concurrence, Neelie Kroes, a fait de l'ouverture des marchés européens de l'énergie une priorité. Début avril, elle a épinglé 17 des 25 Etats membres accusés de tarder à ouvrir à la concurrence leurs marchés du gaz et de l'électricité.

diumenge, 23 d’abril del 2006

L'aliança Castro-Chávez

La falsa entrevista d'Ignacio Ramonet a Fidel Castro, que va evidenciar en el seu dia el periodista barceloní Arcadi Espada, és, com diu Carlos Alberto Montaner, falsa, perquè està feta de retalls d'altres entrevistes, declaracions i discuros de Fidel, i verdadera perquè les frases i opinions del dictador cubà són autèntiques. Entre les opinions oficialitzades de Castro, Montaner hi ha trobat algunes perles d'interès. Per exemple, aquesta:
Fidel Castro salvó a Chávez durante el golpe militar que lo sacó del poder durante 24 horas el 11 de abril del 2002. Según el comandante, gracias a su esfuerzo personal, a sus constantes llamadas a los golpistas, a los oficiales chavistas y a los jefes de gobierno de medio mundo, logró mantener a Chávez con vida hasta que los militares le devolvieron la autoridad al asustado presidente, quien, a la sazón, ya había renunciado a su cargo, como en su momento revelara el general Lucas Rincón, jefe del ejército venezolano.

Pero más notable que esa afirmación, fundamentalmente cierta, es la razón por la que ahora se divulga: Castro quiere demostrarles a los chavistas que si continúan mandando y enriqueciéndose sin límite en Venezuela es debido a su oportuna intervención en aquellos momentos dramáticos. No deben, pues, quejarse sotto voce del astronómico subsidio económico con que Chávez remunera a La Habana por los servicios prestados (más de $2 mil millones hasta la fecha), ni de los cien mil barriles de petróleo que llegan a las costas cubanas todos los días (más de la mitad de lo que consume la isla), ni de los cuantiosos créditos a fondo perdido graciosamente concedidos para adquirir en Venezuela muchos de los productos que necesita la desastrosa economía cubana.
Però això no és tot. Pel que sembla, alguns caps calents de Cuba i Veneçuela volen reeditar, en versió tropical, la R.A.U., aquèlla fabulació panarabista dels anys seixanta que pretenia unir en una sola nació el mónb àrab començant per Egipte i Síria.
como consecuencia de los íntimos lazos surgidos entre Castro y Chávez tras el episodio del golpe de 2002, maestro y discípulo llegaron a la peregrina conclusión de que lo conveniente para que no se rompieran esos vínculos tras la previsible muerte de Fidel, dado que el comandante está muy enfermo y cumplirá ochenta años en agosto del 2006, era federar los dos países dentro de una misma entidad política. Decisión que confirma la reciente declaración en Caracas de Carlos Lage, vicepresidente del Consejo de Estado, en la que afirmó que Cuba tenía dos presidentes, Castro y Chávez, y el posterior discurso del canciller cubano Felipe Pérez Roque en el mismo sentido, designado por Castro como virrey dentro de ese Estado bicéfalo que subrepticiamente intentan poner en marcha de manera inconsulta, tanto en Cuba como en Venezuela.

ADDENDA:


Dissabte es va celebrar a Caraques una gran manifestació per recordar els 70.000 morts provocats per l'augment de la violència des que Chávez va arribar al poder. FÉS CLIC DAMUNT LA FOTO PER VEURE'N MÉS.

Més informació al blog "Venezuela News and Views" (Vía Barcepundit)

dissabte, 22 d’abril del 2006

L'exRDA, bressol de racisme

L'agressió racista contra un enginyer alemany, d'orígen etíop, a Postdam, ha tornat a posar sobre la taula a Alemanya el debat sobre les seves causes. Ermyas M., que va ser apallissat brutalment fa una setmana per dos individus d'estètica rechtsradikalen (extrema dreta), està en coma.

Ermyas, a l'esquerra. A la dreta, els seus pressumptes agressors
Marta Salazar ens facilita en el seu blog una significativa gràfica de l'Oficina Nacional d'Estadística i del Ministeri Federal de l'Interior que recull el nombre de delictes racistes comesos als diferents lands alemanys. Es comprova que els estats federats amb més delictes d'aquesta naturalesa corresponen, amb diferència, als que pertanyien a l'antiga República Democràtica Alemanya, amb l'única notable excepció de Thuringen.
Els resultats de l'estadística no són nous, el que resulta preocupant és la persistència del fenomen després de quinze anys de reunificació.

Més enllà de la desilusió revolucionària

Vaclav Havel, escriu:
Todas las revoluciones, al final, pasan de la euforia a la desilusión. En una atmósfera revolucionaria de solidaridad y autosacrificio, los participantes suelen pensar que, cuando su victoria sea completa, el Paraíso en la Tierra será inevitable. Naturalmente, nunca llega el Paraíso, sino la decepción, lógicamente. Eso es lo que parece suceder en la Ucrania actual, cuando su población se prepara para votar un nuevo parlamento poco más de un año después de su lograda "revolución anaranjada".

La desilusión posrevolucionaria, en particular después de las revoluciones contra el comunismo –y en el caso de Ucrania la revolución contra el poscomunismo– está arraigada en la psicología humana. Unas nuevas circunstancias imponen nuevos imperativos para la mayoría de las personas. Antes, el Estado lo decidía todo y muchas personas, en particular de las generaciones de edad mediana y avanzada, empezaron a ver la libertad como una carga, porque entrañaba la necesidad de adoptar decisiones continuamente.

A veces he comparado ese ennui psicológico con mi propia situación poscarcelaria: durante años anhelé la libertad, pero, cuando por fin fui liberado, tenía que adoptar decisiones todo el tiempo. Al verse de repente en la necesidad de adoptar muchas decisiones todos los días, se empieza a sentir dolor de cabeza y a veces, inconscientemente, se desea volver a la cárcel.

Probablemente esa depresión sea inevitable, pero, en una escala social, con el tiempo se supera, al crecer las nuevas generaciones. De hecho, quince años después de la desintegración de la Unión Soviética, una nueva catarsis parece estar en marcha y la "revolución anaranjada" de Ucrania formó parte de ella.

Como muy bien muestra Ucrania, el proceso de autoliberación del comunismo fue acompañado, por definición, de una gigantesca privatización. Naturalmente, los miembros de la antigua clase dirigente, con sus privilegiados conocimientos y conexiones, consiguieron gran parte de la propiedad privatizada.

Ese proceso "inevitable" corrompió la vida política y los medios de comunicación, lo que propició una extraña situación de libertad limitada y ambiente en cierto modo mafioso. Entre un país y otro del mundo poscomunista hubo diferencias de matiz, pero ahora las nuevas generaciones que están creciendo en esas sociedades parecen hartas de dicha situación.

La "revolución anaranjada" de Ucrania parece confirmarlo, como también la "revolución rosa" de Georgia. Mientras que las revoluciones del final del decenio de 1980 y principios del de 1990 fueron dirigidas contra los totalitarios regímenes comunistas, en la actualidad van encaminadas a liberarse de ese poscomunismo semejante a la mafia.

La democràcia posa fi a la tiranía?

Hi ha un debat, que no és nou, sobre si es possible que la democràcia liberal i les seves institucions arrelin, via eleccions pluralistes, en societats profundament antiliberals com poden ser, per exemple, les societats islàmiques del Pròxim Orient. El debat -que ningú no s'enganyi- no és un debat entre una concepció liberal i una concepció socialista de la democràcia, sinó entre els mateixos liberals.

La gran majoria de liberals solen acceptar, sobre la base de l'experiència històrica de l'evolució de les societats occidentals, que l'existència d'una societat democràtica estable depen més de l'arrelament de les institucions de la llibertat -drets individuals inviolables, dret a la propietat, separació de poders de l'Estat, justícia independent, imperi de la llei...- que de la celebració d'eleccions. Al cap i a la fi, les eleccions són només un mecanisme, un instrument, per canviar el govern sense violència i no una finalitat en elles mateixes. Mentre que les institucions de la llibertat són les que dónen cos a la llibertat real al permetre als ciutadans decidir, triar i actuar amb autonomia i sense coacció. L'evolució històrica dels dos factors, institucions de la llibertat més eleccions democràtiques, han donat com a resultat el sistema que actualment coneixem com a democràcies liberals.

De resultes d'aquesta constatació històrica, alguns liberals creuen que és molt dífícil, per no dir impossible, que la convocatòria d'eleccions democràtiques sigui la porta d'entrada a la societat liberal. I la veritat és que tenen moltes evidències empíriques al seu favor. Per exemple, una gran part dels procesos de descolonització de la dècada dels anys seixanta del segle XX es van fer a través de referèndums o celebració d'eleccions, que pràcticament en la majoria dels casos només van servir per elegir els futurs dictadors. Ara, al Pròxim Orient, està passant una cosa semblant. Llevat del cas de l'Iraq -que encara està per veure com acaba-, Palestina ha elegit el seu Hitler Hamas; a Egipte els Germans Musulmans demostren la seva força i al Marroc, a les eleccions de l'any 2007, tothom dóna per segura la victòria dels islamistes.

El problema és que, si acceptem aquesta espècie de determinisme històric, l'única conclusió possible és que no hi ha res a fer. Si les eleccions només serveixen per elegir els futurs dictadors i els governs autocràtics, per la seva pròpia naturalesa, ni poden ni volen fomentar les institucions liberals, l'únic que cal fer és abandonar-los a la seva sort i que s'espabilin ells solets.

Aquesta hauria estat l'opció més sensata si no hagués existit l'11-S. La guerra contra el terrorisme islamista i els estats que li dónen suport requereix d'una estratègia nova i molt àmplia, que aplega tant la lluita policial i militar com el combat ideològic, ètic i moral. Ja no serveixen les polítiques "realistes" de mantenir l'amistat dels dèspotes àrabs, perquè ha estat precisament sota els seus regims on s'ha incubat l'ou de la serp. El cercle viciós de l'estancament de les societats àrabs i musulmanes s'ha de trencar per algún cantó. No hi ha una única fórmula, però precipitar les contradiccions a través d'unes eleccions lliures no resulta més dolent que el manteniment de l'statu quo, tot i les aparences.

Era millor, més liberal, més democràtic, més favorable a Israel el govern d'Arafat que el de Hamàs? En absolut. Era millor el règim genocida de Saddam, promotor del terrorisme palestí, obsessionat per disposar d'armes de destrucció massiva que l'actual règim democràtic de l'Iraq? Tampoc.

Estem a l'inici d'un terratrèmol. A curt termini no tot seran èxits. Probablement, hi hagi més fracassos aparents que èxits sonats. El que és important, però, és no perdre de vista l'objectiu principal encara que de moment sembli allunyar-se. Natan Sharansky, llicenciat en Matemàtica Aplicada per l'Institut Tecnològic de Física de Moscou i supervivent del Gulag soviètic, ministre en diversos governs de l'Estat d'Israel, és crític per la manera com s'han fet les eleccions a Palestina, però té molt clar el que s'ha de fer:
Cualquier régimen, elegido democráticamente o no, que trabaje para crear una sociedad libre debería ser visto como socio, por no decir amigo. De igual manera, cualquier régimen, elegido democráticamente o no, que obstruya la democracia, debería verse como adversario, por no decir enemigo. Obviamente, cualquier régimen que apoye el terrorismo es hostil a los principios más fundamentales de una sociedad libre, y por tanto debería ser tratado como un enemigo.

Què hi ha al darrera del "boom" econòmic de la Xina?

Un reportatge d'Sky News mostra la brutalitat i l'explotació que utilitza el govern xinès per "desenvolupar" la seva economia. (Via Le Mont de Sisyphe)

No tenen remei

El nou conseller de Governació, Xavier Vendrell, ha provocat la
primera crisi amb el PSC just després del seu nomenament. Vendrell ha
fet unes declaracions a la cadena Ser en les que ha assegurat que
"este Estatuto es una tomadura de pelo".

Pourquoi j'ai cessé d'admirer la France

Acús de rebut. Un amic m'envia aquest article de Denis MacShane, diputat laborista i exministre britànic d'afers europeus.
La crise politique et économique en France n'est plus l'affaire privée des Français. A travers le monde, les francophiles observent les événements de France avec stupéfaction. Les Européens voient leurs espoirs et leurs ambitions s'évanouir au spectacle d'un Etat pilier de l'Europe qui rejette la modernité. Quand l'Union Européenne devrait être audacieuse, innovante, incarner un continent du mouvement, la France choisit l'immobilisme, effarée par le changement. S'incliner devant une poignée d'étudiants et un quarteron de leaders syndicaux est une chose. Mais, désormais, Matignon capitule devant les buralistes en renvoyant à des jours meilleurs une loi contre la cigarette dans les lieux publics que le reste de l'Europe a déjà mise en place.

Mais quand la France approuvera-t-elle une réforme ? Les conservateurs, à droite comme à gauche, sont la force dominante en France. En 1968, jeune étudiant à Oxford, je suis venu à Paris pour partager l'enthousiasme du changement. Aujourd'hui, les étudiants protestent contre la novation. Le dieu du statu quo est l'idole du moment. Pour emprunter à Tomaso di Lampedusa, «rien en France ne doit évoluer de manière que tout soit pareil». C'est la voie royale vers nulle part alors que l'acceptation de la modernité favoriserait tout sauf l'immobilisme.

Les élites françaises, de droite comme de gauche, paient là le prix de leur refus de la modernité. Quand Jacques Chirac s'oppose à la directive sur les services, quand Laurent Fabius rejette la Constitution européenne et quand Valéry Giscard d'Estaing s'oppose à l'élargissement de l'Europe, naturellement les étudiants et les syndicats s'intègrent, à leur manière, au choeur de ces «nonistes». Quand la société et l'économie sont, ainsi, bloquées, c'est au politique d'assumer ses responsabilités. C'est ce qu'a fait, courageusement, Gerhard Schröder en Allemagne quand il a admis ne pas pouvoir réaliser son programme de gouvernement. Il a organisé des élections anticipées pour permettre à l'Allemagne d'aller, quand même, de l'avant. La France attendra-t-elle jusqu'en mai 2007 ?

Pour un Britannique, la France est comme un remake des années 70 au Royaume-Uni. A l'époque, toutes les réformes, fussent-elles modestes, étaient systématiquement rejetées par les syndicats et le Labour. En 1974, quand le Parti travailliste est arrivé au pouvoir, son autorité était nulle en ceci que pour y parvenir, il avait pactisé avec les opposants des réformes. On connaît la suite avec la voie ouverte à Mrs Thatcher par les «nonistes» du moment.

Dans les années 70, le Labour, allié aux syndicalistes communistes et aux étudiants trotskistes, employait le langage qui est celui du PS aujourd'hui. Résultat ? La droite au pouvoir durant deux générations. Alors, de voir côte à côte, dans les manifestations, la hiérarchie socialiste avec Marie-George Buffet et Alain Krivine, c'était comme assister à un défilé de la 3e et de la 4e Internationale. Au XXIe siècle !

Les forces conservatrices, à droite et à gauche, dominent, en France, depuis deux décennies. La gauche a souffert de l'incapacité de Mitterrand et du PS de renouveler les idées et la pratique socialistes après leur défaite, en 1986. Elle n'a pas fait son aggiornamento. Tony Blair, lui, a éradiqué la pensée rétrograde d'un Labour déphasé. Willy Brandt, en Allemagne, et Felipe Gonzalez l'avaient précédé. Les vieilles politiques, les vieilles doctrines et les vieux leaders ont été mis au rancart. Radical et même brutal, mais nécessaire. En France, à gauche, personne ne semble vouloir être radical ni prendre de risques. Une sorte de «molletisme» convenu s'est installé.

Ala fin du communisme, la France a esquivé l'adaptation au monde global. Elle s'est persuadée de la fin de l'Histoire et des vertus de son contrat social sans besoin de l'ajuster aux exigences de la modernité. La France a cessé de penser il y a quinze ans. Ou ses penseurs ont sombré dans le négativisme. Mais je suis confiant, une
nouvelle génération de penseurs et de leaders politiques apparaîtra bientôt.

Il faut récuser les chants funèbres des «déclinistes». Ils dénoncent, ils dénigrent, mais ils ne proposent aucune alternative. L'Europe offre une palette de différentes politiques. Si les élites du PS et de l'UMP sont gênées de s'inspirer des bonnes réformes du Royaume-Uni, qu'ils regardent du côté de l'Espagne ! Ou qu'ils s'inspirent du modèle suédois. Dans ce dernier cas, cela suppose une révolution dans la pensée et l'organisation des syndicats. Il n'y a jamais de grèves en Suède. Les syndicats sont unis. Ils ont rejeté les 35 heures dans les années 80. Les activistes communistes et trotskistes sont expulsés et marginalisés. Les syndicats ont accepté la globalisation et pratiquent la concertation avec les employeurs. Le modèle scandinave pourrait fonctionner en France mais à la condition que les syndicats, à l'occasion du centenaire de la Charte d'Amiens, fassent peau neuve. Les ouvriers britanniques de Peugeot en passe de perdre leur emploi, résultat de la mondialisation, n'attendent rien de leurs camarades français. Les syndicats français ont abandonné depuis longtemps les concepts de solidarité européenne et internationale. Les élus de Coventry ne feront pas de grève de la faim, pure posture dans une tranchée illusoire à l'ère de la mobilité et d'une nouvelle économie.

Cette crise française n'est pas une exclusivité. L'Italie concentre de fortes réticences au changement au coeur de la coalition qui doit succéder au gouvernement à Silvio Berlusconi. Tant que la France, l'Italie et l'Allemagne ne seront pas en harmonie avec le rythme anglo-espagnol-scandinave de croissance et de création d'emplois, l'Europe demeurera au point mort.

De surcroît, l'apparition de différentes formes de protectionnisme et d'égoïsme national dans plusieurs pays rend plus difficiles l'unité et l'intégration européennes. Ouverte ou bien fermée, l'Europe. La France et ses partenaires doivent trouver les leaders prêts à dire la vérité même au prix de manifestations et de grèves de la faim : une Europe refermée sur elle-même est une Europe qui consent à sa disparition.

Toute ma vie, j'ai aimé la France. J'ai perdu l'admiration qu'elle m'inspirait. J'en suis navré. J'ai cessé de vanter ses vertus à mes collègues. Une France qui refuse le changement, qui appréhende la modernité comme une menace est une source d'inquiétude pour quiconque croit dans l'Europe. Et dans la France elle-même.

El Tripartit a la italiana

Article enviat per un amic. El futur govern italià promet ser més divertit que el Tripartit, encara que sembli impossible:
ROMA. Da due giorni Massimo D'Alema aveva capito che Fausto Bertinotti se l'era giocata con più spregiudicatezza. Aveva capito che Romano Prodi non lo avrebbe favorito. In parole povere aveva capito di non avere più chances. Ha resistito e combattuto per 48 ore, poi alle otto della sera, D'Alema ha riletto per l'ultima volta il comunicato col quale annunciava di rinunciare: «Vi è una contrapposizione che potrebbe portare dolorose lacerazioni e indebolire il governo», «ringazio i ds», ma «appartiene alle responsabilità del maggior partito assicurare la tenuta della maggioranza». E con parole meno formali in un comizio a Ravenna, D'Alema ha spiegato così il beau geste: «Non è mia abitudine fare i capricci per le poltrone». Da Romano Prodi un ringraziamento doveroso: «Ancora una volta i ds hanno dimostrato spirito di sacrificio e lealtà».

Il forfeit di D'Alema è arrivato quando mancavano pochi minuti alle 21, ma ovviamente è stato il frutto di una lunga trattativa a distanza. Anche se il colpo di grazia è arrivato nel colloquio serale tra Prodi e Bertinotti. Il segretario di Rifondazione avrebbe detto che lui era «pronto a tirarsi indietro», ma che il suo partito «a quel punto era interessato a postazioni importanti come gli Esteri e
l'Economia». Conosciuto il prezzo della rinuncia, D'Alema tra sé e sé ha commentato quel rilancio alla stregua di «una provocazione» e ha gettato la spugna.

Cosa farà ora colui che è stato il primo presidente del Consiglio nella storia italiana ad aver militato nel Pci? Nei colloqui informali delle ultime ore solidi ponti sul futuro non sono stati lanciati, ma Prodi ha fatto sapere che se D'Alema accettasse, sarà proprio lui il ministro degli Esteri del governo in via di formazione. Un amico di D'Alema, di quelli veri, non ha dubbi: «Massimo resterà presidente del partito, magari con un altro segretario. Questa vicenda è stata gestita in modo immorale: non si tiene per mesi e mesi un ex presidente del Consiglio a galleggiare così...». Uno dei personaggi più influenti del mondo dalemiano, il presidente della Regione Liguria Claudio Burlando, abbozza uno scenario diverso: «Poiché non ci sono motivi per escludere i ds dalle cariche istituzionali, credo che per quanto riguarda la presidenza della Repubblica sia opportuno pensare ad una personalità della sinistra italiana. Penso a Ciampi, se sarà disponibile, penso a Massimo D'Alema, a Giuliano Amato». Ma per "Baffino" la scalata al Colle si profila accidentatissima, perché Silvio Berlusconi - imprescindibile per il Quirinale - è pronto a votare per Ciampi, anche se, per dirla con Francesco Cossiga, il «candidato preferito del Cavaliere è Giuliano Amato».

Per il presidente ds è stata una rinuncia faticosa, costata giornate amare, segnate anche da qualche sprazzo del "vecchio" D'Alema, quello brusco con i cronisti: «Ma lei è de' coccio?», aveva detto due sere fa ad un giornalista di una tv privata. E ad una domanda pacifica di una cronista di "Radio Popolare" aveva risposto: «Lo vada a chiedere a Prodi, lassù al piano di sopra...», indicando con il dito l'ufficio del Professore. E certamente Prodi ha giocato un ruolo nella rinuncia di D'Alema, anche se il forfeit dalemiano si è prodotto per effetto di una mossa a tenaglia: da una parte il Professore non lo ha favorito, dall'altra Bertinotti ha alzato il prezzo, con la capacità negoziale di un sindacalista interessato non soltanto a scioperare ma anche ad incassare. Da mesi Prodi aveva sempre preferito la soluzione Bertinotti perché gli sembrava potesse blindare meglio la maggioranza. Ma poi nel convulso dopo-elezioni il Professore ha lasciato correre le due candidature contrapposte con l'effetto che il dualismo D'Alema-Bertinotti nelle ultime 48 ore era diventata una mina esplosiva come dimostano le telefonate e le e-mail piovute nelle sedi dei partiti: «Già vi dividete?». Il consiglio di Arturo Parisi, interpellato a vicenda oramai avanzata, ha consentito a Prodi di produrre un'argomentazione persuasiva con Fassino e D'Alema: «Ma vi sembra giusto che l'Ulivo abbia entrambe le presidenze delle Camere?». Più pesante l'argomento calato da Bertinotti nel colloquio con Prodi a Pasquetta: «Senza la presidenza della Camera, Rifondazione potrebbe limitarsi ad un appoggio esterno al governo». Ipotesi da brivido per Prodi ma anche per i Ds che di fatto ha chiuso la trattativa

divendres, 21 d’abril del 2006

Canvien l'orientació dels wàters perquè els presos musulmans no defequin de cara a la Meca

No és un acudit escatològic. És el que fan a la presó de Brixton, al Regne Unit. Ho explica la BBC. (Via Chroniques de l'Extrême-Centre)
Facilities in a prison are being built so Muslim inmates do not have to face Mecca while sitting on the toilet. The Home Office said two new toilet blocks are being installed as part of a refurbishment at Brixton jail in south London.

Faith leaders had told prison bosses it was unacceptable for Muslim inmates to face Mecca while using the toilet. "The refurbishment has been carried out with due consideration for all faiths", a Home Office spokeswoman said.

"Following consultation with faith leaders within the prison, various small adjustments were made to ensure the faith issues of all prisoners are taken into account". he added: "The money spent did not affect the overall cost of the refurbishment programme."

dijous, 20 d’abril del 2006

La UE revisa el seu vocabulari institucional per evitar l'expressió "terrorisme islàmic"

Vía Neopàtria:
REUTERS.- L’Union européenne, qui marche sur la pointe des pieds dans un champ de mines de sensibilités culturelles, est en train de réviser discrètement le langage qu’elle utilise pour décrire les terroristes qui prétendent agir au nom de l’islam.

Les fonctionnaires de l’Union européenne sont en train d’élaborer un « lexique » pour la communication publique en matière de terrorisme et d’islam, dont le but est de préciser qu’il n’y a rien, dans cette religion, qui justifie des crimes comme les attentats du 11 septembre, ou les explosions de Madrid et de Londres.

Ce lexique entend rédiger des directives pour les fonctionnaires et les politiciens de l’Union européenne.

« Il est certain que "terrorisme islamique" est une expression que nous n’utiliserons pas… nous parlons de "terroristes qui se réclament abusivement de l’islam" », a déclaré à Reuters un fonctionnaire européen.

Parmi les autres termes passés en revue figurent "islamiste", "fondamentaliste", et "djihad". Ce dernier mot, par exemple, est souvent utilisé par al-Qaïda et d’autres groupes pour parler de la guerre contre les infidèles, mais, pour la plupart des musulmans, il indique un combat spirituel.

«Djihad signifie quelque chose pour vous et moi, il signifie autre chose pour un musulman. Djihad est un concept absolument positif pour désigner l’effort de lutter contre le mal en nous », a expliqué le fonctionnaire qui s’est exprimé sous couvert d’anonymat, car cette "révision" est un document intérieur qui ne doit pas être rendu public.

Selon Gijs de Vries, chef du contre-terrorisme européen, le terrorisme n’est inhérent à aucune religion. Et de louer les musulmans modérés qui s’opposent à la prise en otage de l’islam.

« Ils se sont de plus en plus impliqués dans l’isolement des éléments radicaux qui font un usage abusif de l’islam pour des buts politiques, et ils méritent le soutien de tous. Ce qui inclut le choix d’un langage qui précise que l’on parle d’une minorité meurtrière qui abuse d’une religion et n’en est pas représentative. »

La polémique à propos des caricatures de Mahomet

Le langage utilisé par l’Occident pour parler des musulmans et du terrorisme, en particulier l’accusation formulée par des critiques de l’islam, selon laquelle, ce dernier serait une religion fondamentalement violente, sont extrêmement sensibles et sont matière à controverses en Europe.

Les caricatures des journaux représentant le prophète Mohammed, dont celle qui le montre avec une bombe dans son turban, ont provoqué de violentes protestations au début de cette année dans un certain nombre de pays musulmans où les gens les ont considérées comme blasphématoires. Au moins 50 personnes ont été tuées.

Des personnalités comme la politicienne néerlandaise, musulmane de naissance, Ayan Hirsi Ali, ont argué, durant le tumulte causé par les caricatures, qu’il existe, au sein de l’islam, un mouvement extrémiste et intolérant qui rejette la liberté d’expression et la démocratie, et qui mérite d’être mis sur la sellette et critiqué.

Le fonctionnaire européen qui connaît le contenu de la révision du lexique a ajouté que « le but de l’utilisation d’un langage circonspect était de ne pas "tomber dans le piège", consistant à offenser et aliéner des citoyens.

«Personne ne veut utiliser une terminologie qui aggraverait le problème», dit-il. « Il s’agit d’une tentative… de rendre conscient des sensibilités incluses dans l’usage d’un certain langage. »

Il est prévu qu’un rapport initial sur ce sujet soit adopté en juin. « C’est pour nous aider à comprendre ce que nous disons et tenter d’éviter de faire des erreurs. C’est pour la formation individuelle des institutions et des Etats-membres de l’UE », précise le fonctionnaire.

Omar Faruk, avocat britannique musulman, qui a conseillé le gouvernement britannique en matière de problèmes communautaires, a affirmé qu’il y avait un grand besoin d’une «nouvelle sorte de dialogue et de terminologie communautaires».
Interrogé à propos de l’expression "terrorisme islamique", il a déclaré : «Ces mots ne peuvent aller ensemble. En réalité, l’islam est fermement opposé à toute forme de terrorisme… Le mot islam lui-même signifie "paix". L’usage répandu de cette expression «ne fait que créer une culture où le terrorisme est de fait identifié avec l’islam. Ce qui me stresse énormément», ajoute Faruk.
Com que l'esquerra no ha pogut canviar el món ni millorar-lo allà on ha tingut el poder absolut, va decidir dedicar-se a canviar les paraules. Aparentment, sembla més inofensiu, però a la llarga fa impossible el reconeixement de la realitat i facilita la victòria de la demagògia. És la substitució de l'estratègia leninista d'assalt al poder per l'estratègia gramsciana de conquesta de l'hegemonia cultural. D'aquesta manera, i només a tall d'exemple, les prostitutes es passen a dir treballadores sexuals, els pares i mares esdevenen progenitors A o B, i el terrorisme islàmic terrorisme que es reclama abusivament de l'Islam. No poso més exemples perquè la llista és llarguíssima i prou coneguda.

Acabo amb una proposta: a partir d'ara, als camps d'extermini nazi els podriem anomenar camps de traspassos induits, per no ferir la sensibilitat dels milions d'alemanys que, com tots sabem, es van oposar tan ferotgement a Hitler i els seus botxins.

La tragèdia que va seguir al bombardeig de l'Iran per Hillary Clinton el 2009

Un magnífic article de Timothy Garton Ash al "The Guardian" en el que fa un paral·lelisme entre les causes i les conseqüències de la guerra contra l'Iraq i les d'una futura guerra contra l'Iran. Amb la pardoxa que mentre la primera guerra ha estat dirigida pel republicà George W. Bush, la segona ho sigui per la demòcrata Hillary Clinton.

Davant la dificultat de tallar-lo per extreure'n un fragment significatiu, em permeto lallibertat de reproduir l'article íntegrament.
May 7 2009 will surely go down in history alongside September 11 2001. "5/7″, as it inevitably became known, saw massive suicide bombings in Tel Aviv, London and New York, as well as simultaneous attacks on the remaining western troops in Iraq and Afghanistan. Total casualties were estimated at around 10,000 dead and many more wounded. The attacks, which included the explosion of a so-called dirty bomb in London, were orchestrated by a Tehran-based organisation for "martyrdom-seeking operations" established in 2004. "5/7″ was the Islamic Republic of Iran's response to the bombing of its nuclear facilities, which President Hillary Clinton had ordered in March 2009.

Despite massive protests across the Islamic world, and in many European capitals, the US-led military operation had initially appeared to be successful. The US, supported by British and Israeli special forces, had bombed 37 sites, including underground facilities in which Iran was said to be on the verge of making a nuclear weapon using its own version of P-2 centrifuges. The model for these had been originally supplied by AQ Khan, the rogue Pakistani nuclear scientist.US forces had taken down Iran's air defences and destroyed much of its air force. Inevitably, there were civilian casualties - estimated by the Iranian government at 197 dead and 533 injured. A Pentagon spokesman insisted that "collateral damage" had been confined to "an acceptable level". He claimed Iran's nuclear weapons programme had been "knocked back to first base".

The US navy had also successfully broken an attempted Iranian naval blockade of the Strait of Hormuz, one of the main arteries of the world's oil supplies. A US gunship had been damaged by an Iranian underwater missile attack, but with no loss of American lives. In panic on the oil markets, the price of crude oil had soared to more than $100 a barrel, but the Bush administration had built up America's strategic oil reserves and the new Clinton administration was able to draw on these. European economies were worse hit.

As experts had predicted, however, the biggest challenge for the west was Iran's ability to wage asymmetric warfare through Hizbullah, Hamas and its own suicide-bombing brigades. The Islamic Republic had for years been openly recruiting suicide bombers through an organisation described as the Committee to Commemorate Martyrs of the Global Islamic Movement. As early as April 2006, it had held a recruitment fair in the grounds of the former US embassy in Tehran, claiming it already had more than 50,000 volunteers for operations against "the al-Quds occupiers" (that is, Israel), "the occupiers of Islamic lands", especially the US and Britain, and the British writer Salman Rushdie. Recruits could also sign up through the internet (www.esteshhad.com) While Hizbullah and Hamas provided the infrastructure for the Tel Aviv bombings, the key to the attacks on London and New York was the recruitment of British and American Muslims through this group. The man who detonated the dirty bomb at Euston station, Bradford-born Muhammad Hussein, had been secretly trained by the Committee to Commemorate Martyrs at a camp in northern Iran.

With hindsight, it appears that the turning point may have come in the spring of 2006. Iran's president, Mahmoud Ahmadinejad, having proclaimed his intention to wipe Israel off the face of the earth, announced that his country had already successfully enriched uranium and hinted that it had the superior P-2 centrifuge technology. Whether true or not, these claims effectively destroyed the last hopes of achieving a diplomatic solution through negotiations led by the so-called E3 - France, Germany and Britain.

A long, tortuous diplomatic dance followed, with China and Russia eventually agreeing to minimal UN sanctions on Iran, including visa bans on selected members of the regime. These had little perceptible impact on the Iranian nuclear programme, but were successfully exploited by the regime to stoke up an always strong national sense of victimisation. Meanwhile, the exposure of the clumsy channelling of US government financial support through a California-based monarchist exile organisation to a student group in Isfahan was used as a pretext for a brutal clampdown on all potentially dissident groups. Several show trials for "treason" were staged despite international protests. This produced a further hardening of US policy in the last years of the Bush administration. In the 2008 US presidential campaign, the Democratic candidate, Hillary Clinton, felt compelled - perhaps against her own better judgment - to use the Iran issue to demonstrate that she could be tougher than John McCain on national security issues.

When she came into office, she was already committed to preventing Iran obtaining a nuclear weapon, by military means if necessary. Meanwhile, the Iranian regime had abandoned all restraint in its pursuit of that objective, calculating that its own best chances of survival lay in the swiftest possible acquisition of a nuclear deterrent. In February 2009, an alarming intelligence report reached Washington, suggesting that Tehran - using a secret cascade of its version of the P-2 centrifuge - was much closer to obtaining a bomb than had been thought. In a series of crisis meetings, President Clinton, her new secretary of state, Richard Holbrooke, and her new secretary of defence, Joe Biden, decided that they could afford to wait no longer. Operation Gulf Peace, for which the Pentagon had long made detailed contingency plans, started on March 6 2009.

Washington claimed that it had legal authorisation under earlier UN security council resolutions sanctioning Iran for its non-compliance on the nuclear issue, but these claims were disputed by China and Russia. Most European countries did not back the operation either, producing another big transatlantic rift. However, under enormous pressure from his close friends among US Democrats, the British prime minister, Gordon Brown, reluctantly decided to give it his approval, and allowed the token deployment of a small number of British special forces in a supporting role. This provoked a revolt from the Labour backbenches - led by the former foreign secretary, Jack Straw - and a demonstration of more than 1 million people in London. Even the Conservative leader, David Cameron, mindful that a general election was expected soon, criticised Brown's support for the American action. Brown therefore postponed the British election, which had been provisionally scheduled for May 2009. Instead of an election, the country experienced a tragedy.

Meanwhile, President Ahmadinejad faced a presidential election in June 2009. Unlike Brown, he was riding high on a wave of national solidarity. Even the many millions of Iranians disappointed by his failure to deliver on his material promises, and those who despaired of their country's international isolation, felt impelled to rally round the leader in time of war.

Many prominent Americans criticised the US military action. Some claimed to know that the presidential spouse, Bill Clinton, was privately among those critics, although in public he was loyalty itself. But Dr Patrick Smith of the Washington-based Committee for a Better World, which had long advocated bombing Iran, demanded of the critics: "What was your alternative?".

L'última maragallada

Lluís Bou a l'AVUI:
Són les 7 de la tarda. A Josep Bargalló li sona el mòbil. És el president. "Bargalló, que remodelo el govern. Ho faig avui". El conseller primer es queda de pedra. Però Maragall està aquesta vegada del tot decidit. Tant, que just després marca al telèfon el número de l'emblemàtic Joan Carretero per comunicar-li formalment el seu cessament. El president ha pres la determinació de bon matí, convençut que pot tirar pel dret i que se'n sortirà. Però Carretero està en aquell moment recorrent carreteres del Baix Penedès i no té cobertura. Maragall ho torna a intentar, i no hi ha manera. Però no pensa fer com quan abans de Setmana Santa va intentar substituir el conseller de Governació i ERC ho va evitar fent-ne bandera. Ara el president sospita que no hi haurà problema si actua amb decisió, perquè ara està convençut que els republicans no arribaran a trencar el govern.

Només el primer secretari socialista, José Montilla, està al corrent de l'operació, i deixa fer, cosa que vol dir que aquesta vegada no hi haurà veto del PSC com va succeir a l'octubre. Les enquestes del govern detecten un retrocés del PSC, i el partit veu bé un cop de timó de Maragall.

Bargalló telefona immediatament a Josep-Lluís Carod i Joan Puigcercós. La indignació dels dirigents d'ERC és monumental. El president ha actuat igual amb Joan Saura, i la reacció d'ICV també és molt crítica. "Això no són maneres" és frase comuna en els dos partits.
Llegiu-lo sencer. No té desperdici.

dimecres, 19 d’abril del 2006

Un sentit condol des de Catalunya

Als germans Omar i Mohammed, els bloggers d'Iraq the Model, que un atemptat criminal els ha arrebassat la vida del seu cunyat.

Tot i el dolor, Omar i Mohammed tenen el coratge de no tirar la tovallola i dir en veu alta: Mateu-nos, però no ens esclavitzareu.
Last week our little and peaceful family was struck by the tragic loss of one of its members in a savage criminal act of assassination. The member we lost was my sister's husband who lived with their two little children in our house.
He was a brilliant young doctor with a whole future awaiting him, the couple were the top graduates in their branch of specialty. They had to travel abroad to get their degrees and the war started while they were there but months after Saddam fallen they decided to come back to help rebuild the country and serve their people.
We welcomed them with all love and care, we would sit and talk everyday about our hopes and dreams for a better future for the new generation and for their two little children. We realized that time is needed before they could have a secure and prosperous life and we were satisfied with the little we could make because we believed in the future.

He was not affiliated with any political party or movement and spent all his time working at the hospital or studying at home and he was dreaming of building a medical center for his specialty to serve the poor who cannot afford going to expensive private clinics.
We didn't know or anticipate that cruel times were waiting for a chance to assassinate the dream and kill the future.

It was the day he was celebrating the opening of a foundation that was going to offer essential services to the poor but the criminals were waiting for him to end his life with their evil bullets and to stab our family deep in the heart.

Grief and pain is killing me everyday as I hold my dear nephews, my sister is shocked beyond words while my parents are dead worried about the rest of us.
We are trying hard to close the wound, summon our patience and protect those still alive while we look forward to the future that we hope can bring peace for us.

The terrorists and criminals are targeting all elements of life and they target anyone who wants to do something good for this country…They think by assassinating one of us they could deter us from going forward but will never succeed, they can delay us for years but we will never go back and abandon our dream.
We have vowed to follow the steps of our true martyrs and we will raise the new generation to continue the march, these children of today are the hope and the future.

What a difference between those who work to preserve life and those who work to end it…it's terrorism and crime and there are no other words to describe these acts.
They will keep trying to steal life from us and we will keep fighting back and we will keep exposing them but not with bullets and swords, we never carried arms and we will never do because we are not afraid and because we are not weak unlike those cowards who know no language but that of treason.
April will always be there to remind us of the sacrifice and remind us of the dream we fight for.

My God keep safe the Iraqis and their friends who stand with them in their noble cause, peace and prosperity may seem far away but we will get there and I hope our sacrifices be a bridge to a better world.

Poder llatí o ciutadania transnacional?



Andrés Oppenheimer analitza les manifestacions d'immigrants als Estats Units i resalta les diferències entre la immigració actual i l'anterior. Unes diferències marcades per la tecnologia i els beneficis de la globalització:
Los nuevos inmigrantes están mucho más conectados a sus países de origen que sus predecesores, principalmente por la caída de los costos del transporte y las comunicaciones. Millones de inmigrantes se han convertido en verdaderos ''ciudadanos trasnacionales''. Fíjense:

• Hace apenas una o dos décadas, la mayoría de los inmigrantes latinoamericanos sólo podían darse el lujo de hablar a sus países natales una o dos veces por mes. Hoy, gracias al abaratamiento de las tarifas telefónicas --una tarjeta telefónica de $5 permite hacer llamadas a México, por ejemplo, por un total de siete horas-- muchos inmigrantes hablan con sus seres queridos en América Latina varias veces al día.

• Hace una década, la mayoría de los inmigrantes latinoamericanos se enteraban de lo que pasaba en sus países natales en las secciones de ''noticias breves'' de los medios en español. Ahora, gracias a las empresas de televisión por cable que ofrecen más de 500 canales, muchos inmigrantes pueden ver los noticieros de sus países en vivo y en directo, en sus casas.

• Muchos de los estimados 14 millones de hispanos en Estados Unidos que usan la internet leen los periódicos de sus países de origen, en lugar de los periódicos de los Estados Unidos. Es lógico que así sea, considerando que la mayoría de los periódicos de los Estados Unidos tienen muy poca información sobre América Latina.

• Gracias a tarifas aéreas más baratas, millones de inmigrantes pueden visitar sus hogares con mucha mayor frecuencia que sus predecesores.

• El hecho de que México, Colombia, Argentina y otros países hayan aceptado la doble nacionalidad hace que muchos inmigrantes ya no enfrenten agonizantes dilemas sobre su lealtad nacional. Los ciudadanos trasnacionales se encogen los hombros cuando se les pregunta que país consideran su casa: dicen que es como si se les preguntara a quién quieren más, a su mamá o a su papá.

• Mientras hace algunas generaciones la mayoría de inmigrantes mexicanos en California y Texas prohibían a sus hijos hablar español, para que se integren más rápidamente a la sociedad estadounidense, hoy día muchos les enseñan a sus hijos el español. En la era del libre comercio, la globalización y el credo de que siempre hay que satisfacer al cliente, los nuevos inmigrantes ven el bilingüísmo como una ventaja competitiva.

Oppenheimer conclou:
Mi conclusión: no creo que el nuevo ''Poder Latino'' se convierta en un movimiento estridente, ni separatista. Lo más probable es que será una masa relativamente silenciosa de descendientes de inmigrantes y ciudadanos trasnacionales, pero que tomará la calle cuando se sienta amenazada por políticos o presentadores de televisión que perciba como promotores del odio antilatino.
Resulta interessant contrastar les dades i les conclusions d'Oppenheimer amb les de Samuel Huntington a "El reto hispano".
Si continúa esta inmigración sin que mejore el proceso de asimilación, EE UU podría acabar siendo un país dividido en dos lenguas y dos culturas. Es el modelo que siguen algunas democracias estables y prósperas, como Canadá y Bélgica. Pero las diferencias culturales en esos países no son equiparables a las que hay entre EE UU y México, e incluso en esos lugares persisten las diferencias lingüísticas. No hay muchos canadienses angloparlantes que tengan el mismo dominio del inglés y el francés, y el Gobierno canadiense ha impuesto multas para conseguir que sus altos funcionarios hablaran los dos idiomas. Lo mismo ocurre en Bélgica. La transformación de Estados Unidos en un país como éstos no tendría por qué ser el fin del mundo, pero sí sería el fin del país que conocemos desde hace tres siglos. Los estadounidenses no deben dejar que ocurra, a no ser que estén convencidos de que esa nueva nación sería mejor.

Una transformación así no sólo revolucionaría el país, sino que tendría serias consecuencias para los hispanos, que estarían en Estados Unidos pero no serían de EE UU. Sosa termina su libro, El sueño americano (Plume, 1998), con unas palabras de aliento para empresarios hispanos ambiciosos. "¿El sueño americano?", pregunta. "Existe, es realista y está al alcance de todos". Sosa se equivoca. No existe el sueño americano. Sólo existe el American dream creado por una sociedad angloprotestante. Si los estadounidenses de origen mexicano quieren participar en ese sueño y esa sociedad, tendrán que soñar en inglés.

The Lost City

The Lost City, la primera pel·lícula d’Andy García com a director, promet. Si més no, els primers comentaris –aquí i aquí- a la preestrena de la pel·lícula als EUA la deixen molt bé. El guió és de l’escriptor cubà Guillermo Cabrera Infante, mort fa poc a l’exili, que ha adaptat al cinema la seva famosa novel.la Tres tristes tigres, on s’explica la història d’una família durant el temps immediatament anterior i posterior a la revolució cubana.

Acusen la Xina de vendre els òrgans de milers de presoners executats

Segons la BBC:
The British Transplantation Society says an accumulating weight of evidence suggests the organs of thousands of executed prisoners in China are being removed for transplants without consent.

Professor Stephen Wigmore, who chairs the society's ethics committee, told the BBC that the speed of matching donors and patients, sometimes as little as a week, implied prisoners were being selected before execution.

Chinese officials deny the allegations.

Just last week a Chinese health official said publicly that organs from executed prisoners were sometimes used, but only with prior permission and in a very few cases.

But widespread allegations have persisted for several years - including from international human rights groups.

Barcepundit recupera l’informe Butler sobre l’urani comprat per Saddam

SIGO LEYENDO varios artículos que desmontan el meme de que Bush mintió sobre el hecho de que Saddam intentó comprar uranio en Níger (Hitchens ayer, John Leo hoy), y las referencias de pasada al informe Butler en el Reino Unido que confirmaba que eso había sido así. Pero es que hay mucho más porque, ¿acaso nadie recuerda lo que dice el informe en su página 122?

494. There was further and separate intelligence that in 1999 the Iraqi regime had also made inquiries about the purchase of uranium ore in the Democratic Republic of Congo. In this case, there was some evidence that by 2002 an agreement for a sale had been reached.

dimarts, 18 d’abril del 2006

El Manifest d'Euston

Bé, sembla que l'esquerra evoluciona. És, indubtablement, una bona i important notícia. No comparteixo fil per randa tot el que diu aquest esborrany de manifest d'Euston, però una gran part dels seus fonaments teòrics poden ser perfectament compartibles amb una òptica liberal. De fet, aquest manifest situa la confrontació ideològica no tant entre dreta i esquerra sinó entre democràcia i dictadura, entre llibertat i imposició. Em permeto la llibertat de reproduir el manifest íntegre en castellà (via Arcadi Espada).
Por una renovación de la política progresista

A. Preámbulo

Somos demócratas y progresistas, y proponemos un nuevo alineamiento político. Muchos pertenecemos a la izquierda, pero los principios que propugnamos no provienen exclusivamente de este ámbito. De hecho, abarcamos desde la izquierda socialista hasta los liberales igualitarios y otros comprometidos de manera clara con la democracia. En realidad, la reconfiguración del pensamiento progresista a la que aspiramos implica el trazado de una frontera entre las fuerzas de izquierdas que permanecen fieles a sus valores auténticos y otras corrientes que últimamente han manifestado una excesiva flexibilidad respecto de esos valores. Supone hacer frente común con los demócratas de verdad, sean o no socialistas.

Nuestra iniciativa hunde sus raíces en Internet, especialmente en la “blogosfera”, a través del cual ha hallado su base de simpatizantes. Somos conscientes, sin embargo, de que esta base política está infrarrepresentada en otros ámbitos, como los medios de comunicación y otros foros de la vida política contemporánea.

A continuación exponemos nuestra declaración de intenciones, resumida en principios básicos que suscribimos. Con ella inauguramos un nuevo sitio en la Web que brindará apoyo a la corriente de opinión que aspiramos a representar y que acogerá diversos blogs fundacionales y otros sitios en la Web que se asocian a este llamamiento por una nueva configuración progresista.

B. Declaración de principios

1. Por la democracia
Manifestamos nuestro compromiso con las normas democráticas, sus procedimientos e instituciones, entre las que destacamos la libertad de opinión y reunión, los comicios libres, la separación de los poderes legislativo, ejecutivo y judicial y la del Estado y la religión. Apreciamos las tradiciones e instituciones y el legado de buen gobierno de aquellos países en los que ha arraigado la democracia pluralista y liberal.

2. Contra la apología de la tiranía
Nos negamos a justificar o a manifestar nuestra indulgente “comprensión” de los regímenes y movimientos reaccionarios para los cuales la democracia es un enemigo detestado; unos regímenes que oprimen a sus propios pueblos y unos movimientos que aspiran a poder hacerlo. Trazamos con mano firme una frontera entre nosotros y quienes desde posturas progresistas de izquierdas se apresuran actualmente a brindar razones exculpatorias a estas fuerzas políticas.

3. Derechos humanos para todos
Consideramos que los derechos humanos fundamentales inscritos en la Declaración Universal son precisamente universales y que son obligatorios para todos los Estados y movimientos políticos y, de hecho, para todos los seres humanos. Las violaciones de estos derechos deben ser condenadas, con independencia de quiénes sean sus responsables y de cuál sea su contexto cultural. Rechazamos el doble rasero que actualmente aplica buena parte de la autoproclamada opinión progresista, para la que las violaciones de los derechos humanos más benignas (aunque desgraciadamente existentes) cometidas cerca de casa o a manos de gobiernos desfavorecidos son siempre más denunciables que otras violaciones flagrantemente más graves. Rechazamos asimismo el relativismo cultural en virtud del cual es posible sostener que estos derechos humanos básicos no son aplicables a determinadas naciones o pueblos.

4. Igualdad
Abrazamos los principios de una política igualitaria universal. Aspiramos al progreso en las relaciones entre los sexos (hasta lograr la igualdad de género plena), entre diferentes comunidades étnicas, entre los seguidores de las diversas religiones y quienes no tienen afiliación religiosa y entre personas de distintas orientaciones sexuales, así como a la igualdad social y económica más amplia en todos los ámbitos. Por manifestarse entre nosotros diferencias de apreciación al respecto, dejamos abierta la definición de las mejores formas económicas de lograr esta igualdad generalizada, pero apoyamos los intereses de los trabajadores en todo lugar y su derecho a organizarse para defenderlos. Los sindicatos democráticos son las organizaciones de base en la defensa de los intereses de los trabajadores y una de las más importantes fuentes de los derechos humanos, la promoción de la democracia y el internacionalismo igualitario. Los derechos laborales son derechos humanos. Consideramos una prioridad la adopción universal de las Convenciones Internacionales de Regulación del Trabajo, en la actualidad sistemáticamente ignoradas por los gobiernos de todo el planeta. Estamos comprometidos en la defensa de los derechos de la infancia y en la protección de las personas contra la esclavitud sexual y cualquier forma de malos tratos institucionalizados.

5. Desarrollo para la libertad
Defendemos el desarrollo económico global para la libertad y contra la opresión económica estructural y la degradación del medio ambiente. La expansión actual de los mercados globales y la libertad de comercio no deben servir los limitados intereses de una pequeña elite corporativa del mundo desarrollado y sus asociados en los países en desarrollo. Los beneficios del desarrollo a gran escala a través de la expansión del comercio global deben distribuirse los más ampliamente posible a fin de servir los intereses económicos y sociales de los trabajadores, agricultores y consumidores de todos los países. La globalización debe aspirar a una integración social global y al compromiso con la justicia social. Apoyamos una reforma radical de las principales instituciones encargadas del gobierno global de la economía (Organización Internacional de Comercio, Fondo Monetario Internacional, Banco Mundial) para que lleven a cabo estas políticas, y apoyamos asimismo el comercio justo, el incremento de las ayudas, la cancelación de la deuda y la campaña “Make Poverty History”. El desarrollo puede garantizar el incremento de la esperanza de vida y la mejora de su disfrute, mediante la atenuación de los trabajos más pesados y la disminución de la jornada laboral. También puede aportar una mayor libertad a los jóvenes, posibilidades de nuevas actividades para los adultos y seguridad para los ancianos. Incrementa las perspectivas y oportunidades de viajar y contribuye a que los extraños se hagan amigos. El desarrollo global debe implementarse de manera que garantice un crecimiento sostenible para el medio ambiente.

6. Oposición al antiamericanismo
Rechazamos con la mayor firmeza el antiamericanismo que actualmente infecta una parte importante del pensamiento progresista de izquierdas y parte del conservador. No se trata de postular a EE.UU. como modelo de sociedad, de cuyos problemas y defectos somos conscientes. Pero éstos forman parte también, en mayor o menor medida, de todo el mundo desarrollado. Estados Unidos de América es un gran país y una gran nación, que alberga una democracia consolidada con una noble tradición a sus espaldas y logros sociales y constitucionales duraderos alcanzados en su nombre. Sus gentes han producido una cultura llena de vida que procura placer, conocimiento y envidia a millones de personas. El hecho de que la política exterior de EE.UU. con frecuencia haya luchado contra gobiernos y movimientos progresistas y apoyado a algunos que son autoritarios y regresivos no puede justificar un prejuicio generalizado contra ese país y sus gentes.

7. Por la solución de los dos estados
Reconocemos el derecho tanto del pueblo israelí como del palestino a la autodeterminación, en el marco de dos estados distintos. La subordinación o eliminación de los legítimos derechos e intereses de una de las dos partes del conflicto no puede constituir una solución razonable del mismo.

8. Contra el racismo
Para los progresistas y la izquierda el antirracismo es un axioma de base. Nos oponemos a cualquier forma de prejuicios y comportamientos racistas, trátese del racismo antiinmigrantes de la extrema derecha; del racismo interétnico y tribal; del racismo contra personas originarias de países musulmanes y sus descendientes, especialmente en el marco de la Guerra contra el Terrorismo. La reciente reaparición de otra forma ancestral de racismo, el antisemitismo, no ha sido aún convenientemente reconocida en ambientes progresistas y de izquierda. Algunos explotan los legítimos agravios del pueblo palestino sometido a la ocupación israelí para enmascarar sus prejuicios contra el pueblo judío detrás del eslogan del “antisionismo”. De más está decir que también nos oponemos a este tipo de racismo.

9. Unidos contra el terror
Nos oponemos a todas las formas de terrorismo. El asesinato deliberado de civiles es un crimen reconocido por las leyes internacionales y todos los códigos de conducta bélica, y no puede ser justificado con el argumento de que se realiza en nombre de una causa justa. El terrorismo de inspiración islamista es hoy una realidad generalizada. Constituye una amenaza a los valores democráticos y la libertad de las personas en numerosos países. Ello no debe servir de justificación para los prejuicios contra los musulmanes, que son sus principales víctimas y entre los que se encuentran algunos de sus más valientes opositores. Pero como todo terrorismo, éste constituye una amenaza que ha de ser combatida y no justificada.

10. Un nuevo internacionalismo
Apoyamos una política internacionalista y la reforma de las leyes internacionales en pro de la democratización y el desarrollo globales. Las intervenciones humanitarias, cuando son necesarias, no son un desprecio de la soberanía sino su conveniente aplicación a la “vida en común” de las personas. Sólo los Estados que protegen mínimamente la vida en común de sus gentes (porque no torturan, asesinan o masacran a sus propios civiles y cubren sus necesidades vitales básicas) merecen que su soberanía sea respetada. Pero si el mismo Estado viola la vida en común de manera flagrante, su derecho a la soberanía queda revocado, y la comunidad internacional tiene la obligación de intervenir humanitariamente. Cada vez que se traspasa el límite de la inhumanidad, se impone la “responsabilidad de proteger”.

11. Apertura crítica
Basándonos en la desastrosa experiencia de las justificaciones de los crímenes del estalinismo y el maoísmo avaladas por la izquierda, así como en más recientes ejemplos de esta conducta (algunas reacciones a los crímenes del 11-S, la búsqueda de excusas para el terrorismo suicida, la reciente y vergonzosa colaboración entre el movimiento del “no a la guerra” y los teócratas dogmáticos), rechazamos la idea de que no puede haber enemigos en la izquierda. Del mismo modo, rechazamos la idea de que no pueden tenderse puentes a ideas y personas situadas a nuestra derecha. Los izquierdistas que hacen causa común con. o hallan excusas para, las fuerzas antidemocráticas deben ser criticados de la manera más clara y contundente. A la inversa, prestamos atención a voces e ideas liberales y conservadoras que contribuyen al fortalecimiento de las normas y prácticas democráticas y a la lucha por el progreso de la humanidad.

12. La verdad histórica
En sintonía con los presupuestos humanistas de base del movimiento a favor del progreso de la humanidad, manifestamos enfáticamente el deber de los genuinos demócratas de respetar la verdad histórica. No sólo los fascistas, los negacionistas y otros de esta especie han intentado borrar las huellas de la historia. Una de las tragedias de la izquierda es que su misma reputación se vio masivamente comprometida por el movimiento comunista internacional, y algunos de sus miembros aún no han aprendido la lección que se impone. La honradez política y la franqueza son para nosotros una obligación fundamental.

13. Libertad de pensamiento
Defendemos la tradicional libertad de pensamiento liberal. Más que nunca, hoy es necesario afirmar que, con las normales limitaciones contra la difamación, el insulto y la incitación a la violencia, se debe defender el derecho a criticar ideas (incluso sistemas de ideas) suscritas por otros. Esto incluye la libertad de criticar las religiones, tanto los credos específicos como la religión en general. El respecto debido a los otros no supone el silenciar las propias creencias cuando se constata que están siendo relegadas.

14. Código abierto
En el marco del libre intercambio de ideas, y con el fin de fomentar las iniciativas intelectuales conjuntas, apoyamos el desarrollo sin trabas del software y otras herramientas creativas y nos oponemos al registro de genes, algoritmos y fenómenos de la naturaleza. Nos oponemos a la aplicación retroactiva de las leyes de propiedad intelectual en beneficio de los intereses corporativos de los propietarios de derechos de autor. El modelo “open source” (código abierto) es colectivo y competitivo, colaborativo y meritocrático. No es un ideal teórico sino una realidad comprobada que ha generado un conjunto de bienes comunes cuya solidez y fortaleza se ha consolidado durante décadas. De hecho, la colaboración en el marco del código abierto se desprende de los ideales colegiados de la comunidad de investigadores científicos, que han sido la fuente del progreso del hombre a lo largo de los siglos.

15. Una herencia que hay que proteger
Rechazamos el miedo a la modernidad, el miedo a la libertad, el irracionalismo, la subordinación de las mujeres. Y reafirmamos las ideas que inspiraron los grandes llamamientos colectivos de las revoluciones democráticas del siglo XVIII: libertad, igualdad y solidaridad, derechos humanos, búsqueda de la felicidad. Estas ideas seminales se convirtieron en nuestra herencia gracias a las transformaciones socialdemócratas, igualitarias, feministas y anticolonialistas de los siglos XIX y XX, que aspiraron a la búsqueda de la justicia social, el estado del bienestar, la hermandad y sororidad de todos los hombres y mujeres. Nadie puede verse excluido, nadie debe quedar marginado. Somos partidarios de estos valores. Pero no somos fanáticos, y por ello abrazamos igualmente los valores del libre cuestionamiento, el diálogo abierto y la duda creativa, del juicio ponderado y la conciencia de los límites impuestos por la realidad. Nos oponemos con el mayor vigor a la imposición de una verdad total, incuestionable y acrítica.


C. Elaboraciones

Defendemos las democracias pluralistas y liberales contra quienes ignoran las diferencias entre ellas y los totalitarismos y otros regímenes tiránicos. Pero las democracias tienen sus propios defectos y limitaciones. La lucha por el desarrollo de instituciones y actuaciones más democráticas, y a favor del acceso al poder de quienes carecen de influencia, voz o recursos políticos, es un aspecto vigente para cualquier programa de izquierdas.

Las bases económicas y sociales en las que las democracias liberales se asientan están marcadas por profundas desigualdades de riqueza y salarios y por la pervivencia de privilegios inmerecidos. A su vez, las desigualdades globales son objeto de escándalo para la conciencia moral de la humanidad. Millones de seres humanos viven en la más terrible pobreza. Cada semana, decenas de miles de personas (sobre todo niños) mueren de enfermedades curables. La desigual fortuna, entre individuos y entre países, reparte arbitrariamente entre los hombres la posibilidad de sobrevivir.
Este estado de cosas es un reproche permanente a la comunidad internacional. Nosotros, personas de izquierdas, respetando nuestras tradiciones, luchamos por la justicia y una vida digna para todos. En nombre de esas mismas tradiciones, también hemos de luchar contra las poderosas fuerzas de tiranías de corte totalitario que han vuelto a ponerse de manifiesto. Tenemos que librar estas dos batallas simultáneamente. No es posible sacrificar ninguna.

Repudiamos el modo de pensamiento según el cual los sucesos del 11 de septiembre de 2001 fueron la moneda justamente devuelta a Estados Unidos, y que son “comprensibles” a la luz de los legítimos agravios generados por la política exterior de este país. Ese día se perpetró un asesinato masivo, inspirado por odiosas creencias fundamentalistas, que nada puede redimir. Ninguna formulación evasiva es capaz de ocultar este hecho.

Los impulsores fundacionales de este manifiesto adoptaron posturas diferentes ante la intervención militar en Irak, unos a favor y otros en contra. Reconocemos que era posible disentir razonablemente de las justificaciones de dicha intervención, la manera en que fue llevada a cabo, la planificación (o falta de planificación) del período posterior y las posibilidades reales de una implementación exitosa del cambio democrático en ese país. No obstante, todos coincidimos en la valoración del carácter reaccionario, semifascista y asesino del régimen baasista iraquí, y reconocemos en su derrocamiento la liberación del pueblo iraquí. También nos reúne la opinión de que, desde ese día, la primordial preocupación de los auténticos progresistas e izquierdistas debió de ser la lucha por lograr la implantación en Irak de un orden político democrático y la reconstrucción de las infraestructuras del país, así como la creación, después de décadas de la más brutal opresión, de un marco de vida para los iraquíes condigno con el que quienes viven en países democráticos dan por supuesto, en lugar de escarbar entre las ruinas de Irak en busca de argumentos sobre la intervención.

Esta actitud nos opone no solamente a quienes en la izquierda se han manifestado abiertamente a favor de las bandas de criminales djihadistas y baasistas de la mal llamada resistencia iraquí, sino también a quienes han buscado la manera de situarse entre estas fuerzas y los grupos que luchan por instaurar en ese país nuevas formas de vida democrática. Tampoco somos de la cuerda de quienes con la boca pequeña se declaran a favor de estos fines, mientras dedican la mayor parte de sus energías a criticar a sus adversarios políticos en casa (supuestamente responsables de todas las dificultades encontradas en Irak) y mantienen un silencio táctico casi total sobre las impresentables fuerzas de la “insurgencia” iraquí. Los numerosos opositores de izquierdas a un cambio de régimen en Irak que han sido incapaces de comprender los motivos que han conducido a otros miembros de la izquierda a apoyar ese proceso y que se dedican a decretar su anatema y excomunión, llegando recientemente a exigirles que hagan acto de contrición y se arrepientan, delatan con claridad meridiana los valores democráticos en los que creen. Las agresiones vandálicas contra sinagogas y cementerios judíos y los ataques a las personas judías están incrementándose en toda Europa. El “antisionismo” ha crecido hasta el punto de que supuestas organizaciones de izquierdas aplauden y apoyan a oradores abiertamente antisemitas y forman alianzas con grupos antisemitas. Entre personas cultas y acaudaladas se hallan individuos que no tienen empacho en afirmar que la guerra de Irak se hizo para defender intereses judíos o que elaboran otras sutiles y “educadas” insinuaciones acerca de la influencia de los judíos en la política nacional e internacional; unas insinuaciones que durante más de cincuenta años, y a consecuencia del Holocausto, nadie se hubiese atrevido a hacer públicamente sin correr el riesgo de deshonrarse. Nos oponemos firmemente a cualquier manifestación de este tipo de intolerancia.

La violación de derechos humanos básicos en Abu Graib y en Guantánamo y la práctica de la “rendición” deben ser vigorosamente condenadas por lo que son: una desviación de los principios universales de cuya histórica adopción los mismos países democráticos, y principalmente Estados Unidos, son mayoritariamente responsables. Pero rechazamos el doble rasero que hoy permite a la mayor parte de la izquierda calificar de máximas violaciones de los derechos humanos las perpetradas por las democracias, mientras silencian o callan infracciones que las superan con creces. Esta tendencia ha alcanzado un grado tal que miembros oficiales de Amnistía Internacional, una organización que se ha ganado un enorme respeto en todo el mundo por su invalorable labor de décadas, puede ahora permitirse elaborar grotescas comparaciones entre Guantánamo y el Gulag, y afirmar que las leyes adoptadas por EE.UU. y otras democracias liberales en su Guerra contra el Terrorismo constituyen el mayor ataque contra los principios de los derechos humanos de los últimos 50 años, mientras voces progresistas y de izquierdas los aplauden por ello.

D. Conclusión

Es de vital importancia para el futuro de las políticas progresistas que las personas de sensibilidad liberal, igualitaria e internacionalista alcen hoy su voz con claridad. Debemos definirnos en contra de todos aquellos para quienes las políticas democráticas y progresistas han quedado subordinadas a un simplista y elemental “antiimperialismo” y/o a la hostilidad hacia la actual administración estadounidense. Los valores y objetivos que realmente constituyen esas políticas –los valores de la democracia, los derechos humanos, la batalla permanente contra el poder y los privilegios injustificados, la solidaridad con los pueblos que luchan contra la tiranía y la opresión– son los que más duraderamente definen los contornos de cualquier izquierda a la que valga la pena pertenecer.


Rumsfeld, la guerra i el "bellum interruptus"

La segona guerra mundial és el paradigma del que és una guerra sense pal·liatius. Un enfrontament armat devastador que acaba amb la derrota inequívoca i la rendició sense condicions de l'enemic. Comparteixo gairebé totes les malediccions ètiques i morals contra la guerra; comparteixo la voluntat de fer tots els esforços possibles per evitar-la i comparteixo que la guerra sol ser una derrota de la raó. Però quan esclata, la guerra ha de culminar amb la victòria contundent d'un bàndol sobre l'altra. Dit d'una altra manera: " la crònica històrica demostra que les guerres es guanyen quan un dels dos camps es veu obligat a renunciar als seus objectius" (Daniel Pipes). Si no passa això, la pau esdevé una aparença perquè el conflicte, en el millor dels casos, continua latent i, en el pitjor, s'expressa amb erupcions episòdiques o continuades de violència que eternitza la seva resolució, enverina diverses generacions posteriors al seu esclat i deixa un degoteig de víctimes gairebé sempre més gran que el que hauria provocat la guerra oberta. Això és el que ha passat, per exemple, amb la guerra de Corea o el conflicte àrabo-israelià, per citar dos exemples diferents de la segona meitat del segle XX. I va passar perquè les Nacions Unides, en el context de la guerra freda, van acabar imposant el pitjor dels criteris d'intervenció possibles. Sota una aparent neutralitat, és forçava a les parts a declarar un alto-el-foc i tot seguit es desplegaven tropes d'interposició de cascos blaus per separar els contendents. Enlloc d'intervenir decantant la balança cap el bàndol que lluitava en defensa dels principis democràtics i dels drets humans continguts a la Carta de les Nacions Unides, s'optava per no prendre partit i contenir els púgils a les puntes del quadrilàter. D'aquesta manera, vint, trenta o quaranta anys després, els conflictes no només no s'han resolt sinó que s'han enverinat encara més, s'han podrit i han infectat tota la societat que els ha hagut de suportar i, sobre tot, ha provocat més víctimes, misèria i desesperació que 4 o 5 anys de guerra declarada. Només cal veure els camps de refugiats palestins per comprovar l'èxit d'aquesta concepció de la resolució dels conflictes.

Tot i aquest fracàs, una part de la progressia internacional continua mesurant la bondat o maldat d'un conflicte sobre la base d'aquesta concepció "neutralista" de l'intervencionisme multilateral. Aquest és el cas de la guerra de l'Iraq que, a banda de moltes altres motivacions més, s'ha rebutjat formalment per no ajustar-se al model onusenc. Tot i que la intervenció anglo-americana es va fer al marge del Consell de Seguretat, en realitat va ser una guerra quirúrgica amb un ús limitat de la força amb l'objectiu, no d'aniquilar l'enemic, sinó d'aconseguir l'esfondrament del règim. Aquesta opció va ser un èxit perquè va significar la fi de la dictadura genocida de Saddam Hussein, però no va crear un sentiment d'autèntica derrota entre els seus partidaris, que es van apressar a organitzar la "resistència". Una "resistència" que ha provocat molts més morts civils que els pocs que hi va haver durant la invasió i ocupació de l'Iraq per les forces de la coalició. És a dir, que des de la lògica de la guerra, va ser un error no haver colpejat més fort d'entrada l'aparell político-militar de Saddam Hussein. La reacció violenta posterior hauria estat molt menor, el mal tràngol s'hauria digerit més ràpidament i la percepció de millora tres anys després seria molt més alta. Aquesta i no altra és, per a mi, la principal crítica al secretari de Defensa nord-americà, Donald Rumsfeld.

ADDENDA.- Veure anotació de Barcepundit.

dimarts, 11 d’abril del 2006

ETA comença a passar factura

ETA ha precisat avui que l'anunci d'alto el foc permanent que va anunciar el passat dia 22 respon al seu desig d'"impulsar un procés democràtic" que conclogui en la consecució d'un "canvi de l'estatus polític actual" del País Basc. En un número especial corresponent al mes d'abril del seu butlletí intern, 'Zutabe', a què ha tingut accés EiTB, la banda terrorista destaca la seva intenció de portar el procés polític iniciat després de l'anunci "fins al final", encara que reconeix que serà un procés "llarg i irregular". Tot i això, ETA exigeix l'amnistia total dels presos -que "no és una qüestió tècnica", diu- i l'expulsió de les forces armades i de les diferents policies del territori basc. Alhora, reclama la "desactivació" dels cossos especials de l'Ertzaintza.

En aquesta mateixa línia, considera necessari construir un acord al voltant de les fórmules per "respectar els drets d'Euskal Herria i donar la paraula i la decisió als ciutadans bascos". És a dir, un acord al voltant de les maneres en què es materialitzin el dret d'autodeterminació i la territorialitat.

Per aconseguir aquest canvi d'estatus polític, segons ETA, són tres els "nusos que cal deixar anar" al llarg d'aquest procés: examinar les bases del conflicte i demostrar la voluntat de trobar una sortida al contenciós; respectar el dret de decisió dels bascos; i, per últim, veure com garantiran i respectaran els Estats aquests drets.

Si el procés es construeix sobre aquestes bases, l'organització indica que "estaríem davant una situació per poder superar el conflicte". Després de fer una repassada històrica de diferents processos de negociació anteriors, ETA remarca que "els processos de negociació solen ser llargs i irregulars", i assenyala que el camí emprès "pot tenir alts i baixos i moments de ruptura". En tot cas, ETA indica que el seu objectiu "és portar el procés fins al final" encara que adverteix que, si l'altra part no té voluntat, "haurà de combatre-ho i denunciar-ho".

ETA també adverteix dels perills que poden obstaculitzar el camí iniciat i precisa que si no es produeixen passos concrets ni es prenen decisions valentes, "deixant podrir el procés, aquest no tirarà endavant".

60 científics més contra el protocol de Kyoto

Seixanta científics canadencs, però també d'altres nacionalitats, han enviat una carta oberta al nou primer ministre del Canadà per demanar-li que no apliqui el protocol de Kyoto. Per dues raons. La primera, perquè no hi ha proves concloents sobre que l'activitat humana provoqui el canvi climàtic. La segona, queen el casx que fos cert, el que s'aconseguiria amb l'aplicació del protocol de Kyoto seria insignificant. (Vía Barcepundit)
Observational evidence does not support today's computer climate models, so there is little reason to trust model predictions of the future. Yet this is precisely what the United Nations did in creating and promoting Kyoto and still does in the alarmist forecasts on which Canada's climate policies are based. Even if the climate models were realistic, the environmental impact of Canada delaying implementation of Kyoto or other greenhouse-gas reduction schemes, pending completion of consultations, would be insignificant. Directing your government to convene balanced, open hearings as soon as possible would be a most prudent and responsible course of action.

While the confident pronouncements of scientifically unqualified environmental groups may provide for sensational headlines, they are no basis for mature policy formulation. The study of global climate change is, as you have said, an "emerging science," one that is perhaps the most complex ever tackled. It may be many years yet before we properly understand the Earth's climate system. Nevertheless, significant advances have been made since the protocol was created, many of which are taking us away from a concern about increasing greenhouse gases. If, back in the mid-1990s, we knew what we know today about climate, Kyoto would almost certainly not exist, because we would have concluded it was not necessary.
Per si això no fós prou, el professor de geologia de la James Cook University, Bob Carter, i especialista en paleoclimatologi, assegura que el canvi climàtic es va aturar el 1998.

Ningú no guanya, Itàlia perd

Escric això quan encara no està clar qui ha guanyat aritmèticament les eleccions italianes. Però, sigui qui sigui qui s'emporti les dècimes que faran decantar la balança i el titular de la victòria, resulta evident que Itàlia ha perdut. I ha perdut perquè sense un vencedor clar serà molt difícil emprendre les reformes que el país necessita. L'herència de Berlusconi és dramàtica: un creixement zero en els últims cinc anys i cap de les reformes promeses per revifar el desenvolupament -retallada d'impostos, liberalitzacions o privatitzacions- fetes realitat. Si guanya Prodi, haurà de governar amb un programa comú ambigu, inconcret i sobre el que hi ha discrepàncies en molts punts entre els mateixos socis de la coalició de cetreesquerra. Si guanya Berlusconi, dependrà més que mai de socis com la Lliga Nord i és de témer que accentui encara més les tendències populistes. En qualsevol cas, mani qui mani, sembla difícil que el govern que es pugui formar duri gaire. Itàlia tornarà, doncs, a la inestabilitat. De fet, això no seria un problema -històricament, els italians estan acostumats a anar a dormir amb un govern i llevar-se amb un altra- si no fos perquè ara -amb la globalització i la moneda depenent de Frankfurt- ja no tot queda a casa.

dilluns, 10 d’abril del 2006

L'Estatut devora els seus pares?

Saturn devorant els seu fills (Goya)Una bona pregunta de Francesc de Carreras:
...ahora estamos, de nuevo, en el momento de las prisas. Ya hubo prisas hace un año, y por ello la tramitación parlamentaria en Catalunya tuvo lugar en verano. El Estatut quemaba a Maragall. Ahora el Senado está acortando plazos con el objetivo de que el referéndum pueda celebrarse el 18 de junio, fecha mágica antes de la desbandada veraniega que permite albergar ciertas esperanzas de que la participación sea decorosa. En otro caso, la consulta debería retrasarse al otoño, con el peligro de que se alargue la ya tradicional agonía que acompaña a quienes avalan este Estatut. Ahora, a quien le quema en las manos el nuevo Estatut es a Zapatero. Deprisa, deprisa, hay que cerrar, hay que cerrar, ¡pero ya, pero ya! Curioso proyecto: se sostiene que es bueno para Catalunya y para España, que nadie de izquierdas debe dejar de votarlo, pero todos hacen lo posible y lo imposible para quitárselo de encima cuanto antes, para que de una vez deje de hablarse de él. Curioso proyecto, sin duda, cuando ocasiona tan contradictorias reacciones. Curioso proyecto del que tantas bondades se predican y tan necesario parece ser, pero también del que tanto se desconfía a la hora de buscar el apoyo ciudadano. ¿No será que, así como, según se dice, la revolución devora a sus hijos, se tema que el nuevo Estatut esté devorando a sus padres?