Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimecres, 31 de gener del 2007

La tràgica redundància

Per aquells que sempre estan a la parra els esdeveniments d’ahir a l’Equador i d’avui a Veneçuela haurien d’obrir-los els ulls. No hi ha res de nou a l’esquerra llatinoamericana, amb l’excepció potser de Lula da Silva. Es tracta de la vella esquerra totalitària de sempre que, ressucitada de l’abocador de la història, vol portar els seus pobles, una vegada més, als més alts cims de la misèria. L’experiència històrica, pròpia i aliena, no ha servit de gaire. L’autisme polític i ideològic de l’esquerra llatinoamericana no és una simple nostàlgia passatgera sinó una patològia crònica. Repetir els mateixos errors és condemnar-se als mateixos horrors. Obrir l’espiral de la ruptura de la democràcia no treurà els pobres de la misèria, ni portarà la prosperitat, la llibertat i la felicitat als seus ciutadans. Tothom ho sap. Morales, Chavez i Correa ho saben. “Socialismo o muerte” no és res més que una tràgica redundància.

“The Economist” alerta d’un crack a l’economia espanyola

La recuperació de la competivitat de l’economia alemanya es pot fer a costa d’Espanya, que es vaticina com la pròxima víctima d’un crack en la zona euro. Això ho afirma un article de la revista britànica “The Economist” que cita el professor Olivier Blanchard, membre del departament econòmic del Massachussets Institute of Technology (MIT).


For Mr Blanchard, Spain is at a potentially dangerous point in the relative-cost cycle. Wages are still rising at a rate roughly twice the euro zone's average and well ahead of productivity growth. Spain's real exchange rate is up by nearly a quarter since 2000 (see chart). But so far the economy shows few symptoms of ill health. GDP probably grew by 3.6% last year and forecasts for this year suggest only a modest slowdown.

One clear sign of something amiss is Spain's current-account deficit, which widened to 8.8% of GDP last year, estimates the OECD. Such imbalances can reflect shifts in competitiveness and warn of trouble ahead—especially, perhaps, in a currency union where the costs of wage adjustment are high. Within America, by contrast, cost imbalances are resolved less painfully, because workers are willing to move from depressed states to where jobs are more plentiful.

Portugal's ballooning trade deficit in the late 1990s was a symptom of declining competitiveness and the economy has yet to recover from the subsequent bust. Spain now has the second-largest current-account deficit in the world in dollar terms and looks dangerously overheated. Germany's resurgence has set a challenge for the euro zone's southern members. Without the option of devaluation, their medium-term outlook looks less than rosy.

dimarts, 30 de gener del 2007



Peace comes as a result for victory and not as a substitute for victory.

(Newt Gingrich)

A Obama li agrada el carbó

El senador per Illinois, Barack Obama, té moltes possibilitats d’esdevenir el candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units. Les últimes setmanes li està menjant terreny a l’altra gran candidata, la senadora per Nova York, Hillary Clinton. En última instància, però, tot dependrà de si electors del seu partit prefereixen un negre o una dona per ocupar la Casa Blanca. En el cas que Obama aconsegueixi el que no ha aconseguit cap ciutadanà nord-americà de la seva raça, és bo de saber que podriem tenir a la presidència dels Estats Units un membre de “lobby” del carbó. A Obama li agrada el carbó, no tant pel color (black is beautiful), sinó com a font d’energia (vade retro Satanàs!).

Ho explica en el seu blog el meteoròleg basc, Antón Uriarte.



el senador Obama, presentó el pasado día 4 de Enero, junto al senador republicano Jim Bunning de Kentucky (otro estado carbonífero), un proyecto al Senado para que se apoye la industria de transformación del carbón en gasolina (o carbón líquido). La "Coal-To-Liquid Fuel Promotion Act of 2007" pretende imitar lo que hacen los sudafricanos desde hace años, en donde, como ya expliqué en otro post, el 30% de la gasolina normal ha sido sustiuída por carbón líquido. Lo "malo" del asunto es que hoy por hoy, si no se recoge el CO2 producido en el proceso de fabricación, las emisiones aumentan (lo cual produce, como saben ustedes, Urticaria Global).

El mite del diàleg

Val la pena llegir aquest article de Fernando Savater sobre la confusió de conceptes en torn als mots dìàleg i negociació.

En una democracia parlamentaria, elogiar el diálogo es un empeño tan aparatosamente ocioso como pasearse por un hospital cantando loores a la medicina. En ambos casos parece más útil indicar los requisitos para que uno y otra sean efectivos, así como señalar sus límites en el tratamiento de males especialmente graves. Para empezar por lo más obvio, se dialoga con los amigos y se negocia con los enemigos o adversarios. El diálogo supone aceptar una base común de valores, a partir de los cuales se discute para ver qué orientación común es preferible en tal o cual proyecto. En la negociación se contraponen fuerzas y se pretenden ventajas estratégicas: es un pulso, no un intercambio argumental. En ciertos casos, los más civilizados, puede aliviarse la brusquedad negociadora con la persuasión dialogante, combinando ambos métodos. Pero la presencia de la violencia o la amenaza contra una de las partes anula dramáticamente esa posibilidad.

Els límits de la democràcia

Com era de preveure, l'article de Gabriel Tortella ¿Demasiada democracia? publicat el mes de Novembre a "El País" ha generar un seguit de reaccions crítiques absolutament fora de lloc. Fins el punt que el professor Tortella s'ha vist obligat a sortir-en al pas amb un altra article titulat: Contra la corriente.

Decir que se corre el peligro de un exceso de democracia no significa reclamar un aumento del autoritarismo, sino recomendar medidas que incrementen la estabilidad de la institución democrática, dotándola de un mejor y más potente sistema de límites y contrapesos (los checks and balances anglosajones, sobre los que teorizó “el celebrado Montesquieu”, como le llamaba James Madison). Abundan los ejemplos históricos en que un exceso de democracia puso en peligro la continuidad del régimen. Ocurrió así con las dos repúblicas españolas (1873-1875 y 1931-1936), por mucha simpatía que tales regímenes nos inspiren a muchos. En el Chile de Allende, del que tanto se ha hablado últimamente con motivo de la muerte de Pinochet, los excesos democráticos crearon un ambiente enrarecido que favoreció el golpe del general y dejó aislados a los grupos que lo resistieron. Se podrían aducir muchos más, pero el contraejemplo de la naciente república norteamericana es interesante. La rebelión contra la monarquía inglesa en 1776 provocó en las ex colonias tal revulsión anti-autoritaria que las trece se proclamaron soberanas e independientes, y la mayoría de ellas se dieron regímenes asamblearios, con ejecutivos y judicaturas muy débiles. Los excesos democráticos debilitaron seriamente al esfuerzo bélico contra Inglaterra. Si la guerra duró casi ocho años y exigió la ayuda decisiva de Francia y España, fue por el caos fiscal que la organización ultrademocrática causó. Consumada la independencia, la anarquía no hizo sino aumentar, lo que indujo a un grupo de distinguidos revolucionarios, como Washington, Madison, Hamilton o Franklin, a proponer la Constitución Federal que acabó proclamándose, con grandes dificultades y en medio de amargos debates, en 1787. Fue la primera Constitución escrita en la historia y uno de sus muchos logros fue el consagrar el principio de la separación de poderes, piedra angular de la democracia moderna. Como establecía una presidencia relativamente fuerte y un Estado nacional federal unitario, la primera constitución democrática de la historia fue tachada de autoritaria por numerosos contemporáneos. En general para los ultrademócratas, para los revolucionarios y para los mesiánicos, esto de la separación de poderes es un engorro poco democrático que impide o dificulta llevar a cabo un programa radical o revolucionario.

En España hoy corremos el peligro de desandar el camino que recorrieron los padres de la patria estadounidense. Allí ellos pusieron límites al democratismo asambleario. Aquí, porque la Constitución de 1978 quiso orillar temas polémicos y temió legislar “contra la corriente”, dejó la cuestión de las autonomías y su relación con el poder central en una indefinición que en su momento muchos aplaudieron, pero cuyas consecuencias caen hoy sobre las cabezas de la generación siguiente. Aprovechando los huecos constitucionales, los rancios precedentes de los “reinos de taifas”, y la heroica lucha contra el cadáver de Franco, las camarillas locales han logrado convencer a una minoría significativa, magnificada por una burda ley electoral, de que los derechos humanos (otro pilar democrático) deben ceder ante los derechos territoriales, de pura estirpe medieval; y de que los fueros son superiores a las leyes. El sueño de la razón democrática ha producido monstruos feudales. Lo cual demuestra que las democracias pueden progresar, pero también pueden regresar y degenerar en tiranías o en anarquías; y que, a veces, cuando se dan signos de descomposición, se debe imitar a los padres de la primera Constitución escrita y saber ir contra la corriente. En ocasiones se debe poner límites a la democracia para salvarla de sí misma

Els 10 mites de la guerra de l'Iraq

A força de repetir-les, les mentides acaben semblant veritats. És per això que, de tant en tant, val la pena recordar els fets i contrastar-los amb els que la internacional mediàtica difon constantment. Strategy Page publica els 10 mites de la guerra de l'Iraq (via Barcepundit). Val la pena llegir-los:


1-No Weapons of Mass Destruction (WMD). Several hundred chemical weapons were found, and Saddam had all his WMD scientists and technicians ready. Just end the sanctions and add money, and the weapons would be back in production within a year. At the time of the invasion, all intelligence agencies, world-wide, believed Saddam still had a functioning WMD program. Saddam had shut them down because of the cost, but created the illusion that the program was still operating in order to fool the Iranians. The Iranians wanted revenge on Saddam because of the Iraq invasion of Iran in 1980, and the eight year war that followed.


2-The 2003 Invasion was Illegal. Only according to some in the UN. By that standard, the invasion of Kosovo and bombing of Serbia in 1999 was also illegal. Saddam was already at war with the U.S. and Britain, because Iraq had not carried out the terms of the 1991 ceasefire, and was trying to shoot down coalition aircraft patrolling the no-fly zone.


3-Sanctions were working. The sanctions worked for Saddam, not for Iraq. Saddam used the sanctions as an excuse to punish the Shia majority for their 1991 uprising, and help prevent a new one. The "Oil For Food" program was corrupted with the help of bribed UN officials, and mass media outlets that believed Iraqi propaganda. Saddam was waiting out the sanctions, and bribing France, Russia and China, with promises of oil contracts and debt repayments, to convince the UN to lift the sanctions.


4-Overthrowing Saddam Only Helped Iran. Of course, and this was supposed to make Iran more approachable and open to negotiations. With the Iraqi "threat" gone, it was believed that Iran might lose its radical ways and behave. Iran got worse as a supporter of terrorism and developer of WMD. Irans clerical dictatorship did not want a democracy next door. The ancient struggle between the Iranians and Arabs was brought to the surface, and the UN became more active in dealing with problems caused by pro-terrorist government of Iran. As a result of this, the Iranian police state has faced more internal dissent. From inside Iran, Iraq does not look like an Iranian victory.


5-The Invasion Was a Failure. Saddam's police state was overthrown and a democracy established, which was the objective of the operation. Peace did not ensue because Saddam's supporters, the Sunni Arab minority, were not willing to deal with majority rule, and war crimes trials. A terror campaign followed. Few expected the Sunni Arabs to be so stupid. There's a lesson to be learned there.


6-The Invasion Helped Al Qaeda. Compared to what? Al Qaeda was a growing movement before 2003, and before 2001. But after the Iraq invasion, and especially the Sunni Arab terrorism, al Qaeda fell in popularity throughout the Moslem world. Arab countries cracked down on al Qaeda operations more than ever before. Without the Iraq invasion, al Qaeda would still have safe havens all over the Arab world.


7-Iraq Is In A State of Civil War. Then so was Britain when the IRA was active, and so is Spain today because ETA is still active. Both IRA and ETA are terrorist organizations based on ethnic identity. India also has tribal separatist rebels who are quite active. That's not considered a civil war. This is all about partisans playing with labels for political ends, not accurately describing a terror campaign.


8-Iraqis Were Better Off Under Saddam. Most Iraqis disagree. Check election results and opinion polls. Reporters tend to ask Iraqi Sunni Arabs this question, but they were the only ones who benefited from Saddams rule.


9-The Iraq War Caused Islamic Terrorism to Increase in Europe. The Moslem unrest in Europe was there before 2001, and 2003. Interviews of Islamic radicals in Europe reveals that the hatred is not motivated by Iraq, but by daily encounters with hostile natives. Blaming Islamic terrorism on Iraq is another attempt to avoid dealing with a homegrown problem.


10- The War in Iraq is Lost. By what measure? Saddam and his Baath party are out of power. There is a democratically elected government. Part of the Sunni Arab minority continues to support terror attacks, in an attempt to restore the Sunni Arab dictatorship. In response, extremist Shia Arabs formed vigilante death squads to expel all Sunni Arabs. Given the history of democracy in the Middle East, Iraq is working through its problems. Otherwise, one is to believe that the Arabs are incapable of democracy and only a tyrant like Saddam can make Iraqi "work." If democracy were easy, the Arab states would all have it. There are problems, and solutions have to be found and implemented. That takes time, but Americans have, since the 18th century, grown weary of wars after three years. If the war goes on longer, the politicians have to scramble to survive the bad press and opinion polls. Opposition politicians take advantage of the situation, but this has nothing to do with Iraq, and everything to do with local politics in the United States.

Cal penalitzar el negacionisme?

El filòsof francès Bernard-Henry Lévi es pronuncia a favor de les lleis que penalitzen la negació del genocidi en un article a "El Mundo".

Dicen que los negacionistas expresan una opinión, pero lo que realmente hacen es perpetuar un crimen. Se presentan como librepensadores, como apóstoles de la duda y de la sospecha, pero lo que hacen es concluir una tarea de muerte. Es necesaria una ley contra el negacionismo, porque éste es, en sentido estricto, el estadio supremo del genocidio.


Una setmana per atemorir els ciutadans

El "lobby" climàtic i la internacional mediàtica es disposen, una vegada més, a atemorir l'opinió pública mundial. A partir d'avui, i mentre duri l'akelarre de París, cada dia esmorçarem, dinarem i soparem, amb alguna profecia de nova catàstrofe apocalíptica. Aquest matí, Le Monde obre la seva edició digital així:



Com podeu comprovar, el missatge d'aquesta nova religió laica no és ni tan sols original. Es fonamenta en la vella explotació de la credulitat i del sentiment de culpa: penediu-vos, perquè els vostres pecats ens estan portant a la fi del món!

dilluns, 29 de gener del 2007

El “lobby” de la Bíblia climàtica

Avui ha començat a París una nova cerimònia de la més existosa operació de “lobbing” científic internacional de l’últim mig segle, només comparable –en paraules de “Le Monde”- a la campanya per a la consecució de la bomba atòmica pels Estats Units durant la segona guerra mundial. Es tracta de l’operació consistent a mantenir com a primera preocupació internacional la hispòtesi del canvi climàtic d’orígen humà. Uns 500 delegats del Grup Intergovernamental sobre l’Evolució del Clima de les Nacions Unides tancaran a París, entre avui i divendres, el IV Informe científic global sobre aquesta matèria, és a dir, la nova Bíblia climàtica que fixarà els preceptes de la nova fe per als pròxims cinc anys.

Com tota operació de “lobbing” digne d’aquest nom, al seu darrera hi ha un seguit de persones, grups i institucions que en volen treure un benefici. D’una banda, els científics, que d’aquesta manera obtenen diners en abundància per investigar, viatjar i fer conferències i congresos d’una punta a l’altra del planeta. D’altra banda, els polítics, que troben en la por de la gent a una apocalipsi climàtica una mina electoral que els permet augmentar i crear nous impostos i obtenir més i més poder d’intervenció, justificat en la necessitat de garantir la supervivència de l’espècie. Finalment, el periodisme guanya lectors i/o espectadors al poder explotar a fons la vella màxima de que les “bones notícies són les males notícies”. D’aquesta manera, l’editor troba una beta d’or per augmentar els ingressos i el periodista militant pot predicar amb apariència d’objectivitat científica contra la perversa maldat del sistema de producció industrial-capitalista, culpable de tots els mals haguts i per haver.

Al meu parer, aquesta coincidència d’interessos, aquesta barreja de ciència i política, d’anàlisi científica i d’ideologia revolucionària i ecològica, converteix la hipòtesi de l’escalfament global en inevitablement sospitosa. La quantitat d’interessos personals, científics, polítics i empresarials que s’han creat a l’entorn de la hipòtesi del canvi climàtic d’orígen humà no té la més mínima comparació amb els suposats interessos a favor de les petroleres amb que durant anys s’ha volgut tapar la boca als científics discrepants, com els firmants de la Petition Project , de la Crida de Heidelberg o, fins i tot, de l’ecologista escèptic, Bjorn Lomborg.

En la història, la combinació de ciència i política només ha produit mentides, quan no monstruositats. La història del segle XX n’està plena, des de la negació de la teoria de l’herència de Mendel pel científic comunista soviètic Trofim Denisovich Lysenko que la considerava incompatible amb el materialisme dialèctic, fins els experiments mèdics realtizats en els camps d’extermini nazi. Però, probablement, l’antecedent històric més similar al fenònem col·lectiu que ha provocat la hipòtesi del canvi climàtic en sigui un altra. El que descriu detalladament Michael Crichton en la seva obra State of Fear.


Imaginez qu’une nouvelle théorie scientifique alerte le monde sur une crise imminente et indique la voie pour y échapper. Cette théorie s’attire rapidement le soutien de scientifiques, d’hommes politiques et de célébrités de premier plan de par le monde. La recherche est financée par des organismes caritatifs reconnus et entreprise dans de prestigieuses universités. La crise est souvent abordée dans les médias. Sa science est enseignée au lycée et à l’université. Je ne parle pas du réchauffement planétaire. Je parle d’une autre théorie qui devint un enjeu majeur il y a un siècle de cela.

Ses soutiens incluaient Théodore Roosevelt, Woodrow Wilson et Winston Churchill. Elle fut approuvée par deux membres de la Cour suprême, Olivier Wendell Holmes et Louis Brandeis, qui votèrent en sa faveur. D’autres individus célèbres apportèrent leur soutien, parmi lesquels Alexander Graham Bell, l’inventeur du téléphone; la militante Margaret Sanger; le botaniste Luther Burbank; Leland Stanford, le fondateur de l’université éponyme; le romancier H. G. Wells; le dramaturge George Bernard Shaw; et des centaines d’autres, dont plusieurs prix Nobel. La recherche fut en partie financée par les fondations Carnegie et Rockefeller. Le Cold Springs Harbor Institute fut construit pour entreprendre des travaux sur le sujet, mais un effort important fut également effectué aux universités Harvard, Yale, Princeton, Standford et John Hopkins. Des lois furent votées de l’Etat de New York à celui de Californie pour répondre aux enjeux de cette crise.

Ces efforts reçurent le soutien de la National Academy of Sciences, de l’American Medical Association et du National Resarch Council. Il état dit que si Jésus était encore en vie, il aurait lui aussi été en faveur de cette cause.

Globalement, les recherches, les lois et le façonnement de l’opinion publique quant à cette théorie continuèrent durant près d’un demi-siècle. Ceux qui s’opposèrent à cette thèse furent réduits au silence et traités de réactionnaires, d’aveugles ou tout simplement d’ignorants. Mais plus particulièrement, ce qui est surprenant c’est que si peu de gens refusèrent cette théorie.
Aujourd’hui, nous savons que cette célèbre théorie qui reçut tant de soutien ne constituait en fait qu’une pseudoscience. La crise qu’elle prédisait était inexistante. Et les actions prises en son nom furent moralement et légalement mauvaises. Finalement, elles conduisirent à la mort de millions de gens.

Cette théorie était l’eugénisme et son histoire est si terrible - et, pour ceux qui y succombèrent, tellement embarrassante - qu’elle est aujourd’hui rarement abordée. Mais c’est un récit qui devrait être bien connu de chaque citoyen, ce afin que les horreurs qu’elle a engendrées ne se reproduisent pas.

La théorie de l’eugénisme postulait une crise du génome qui mènerait à la détérioration de la race humaine. Les meilleurs êtres humains ne se reproduisaient pas aussi rapidement que les inférieurs - les étrangers, les immigrés, les Juifs, les dégénérés, les handicapés, et les “faibles d’esprit”. Francis Galton, un scientifique britannique respecté, fut le premier à spéculer dans ce domaine, mais ses idées furent réutilisées bien au delà de ses intentions. Elles furent adoptées par les hommes de science américains et par ceux que la science n’intéressait pas mais que l’immigration des races inférieures au début du vingtième siècle inquiétait - de “la vermine humaine dangereuse” qui représentait “une vague naissante d’imbéciles” polluant le meilleur de la race humaine.

Les eugénistes et les opposants à l’immigration joignirent leurs forces pour mettre un terme à ceci. Leur plan était d’identifier les individus faibles d’esprit - les Juifs, mais aussi nombre d’étrangers ainsi que les Noirs, furent reconnus comme largement débiles - et de les empêcher de se reproduire via une isolation dans des institutions ou par le biais de la stérilisation.
Comme l’affirma Margaret Sanger, “nourrir les bons à rien aux dépens des bons c’est de l’extrême cruauté … il n’y a pas de malédiction plus grande pour la postérité que de lui léguer une population croissante d’imbéciles”. Elle parla du fardeau qu’était de s’occuper “de ce poids mort composé de déchets humains”.

De telles vues étaient largement partagées. H. G. Wells dénonça “la vermine incompétente des citoyens inférieurs”. Théodore Roosevelt affirma que “la société n’a pas intérêt à ce que les dégénérés se reproduisent”, Luther Burbank qu’il fallait “arrêter de permettre aux criminels et aux faibles de se reproduire”. George Bernard Shaw soutint que seul l’eugénisme pouvait sauver l’humanité.

Il y avait du racisme ouvert dans ce mouvement, comme dans des textes tels que “La vague naissante de la couleur contre la suprématie du monde blanc” par l’auteur américain Lothrop Stoddard. Mais, à cette époque, le racisme était considéré comme l’aspect négligeable d’un effort qui visait un objectif fantastique - l’amélioration future du genre humain. C’est cette notion d’avant garde qui a attiré les esprits les plus libéraux et les plus progressistes de toute une génération. La Californie fut l’un des 29 Etats américains à passer des lois autorisant la stérilisation, mais elle fut le plus enthousiaste - plus de stérilisations furent effectuées en Californie que n’importe où ailleurs aux Etats-unis.

La recherche eugéniste fut financée par la fondation Carnégie, et plus tard par la fondation Rockefeller. Cette dernière était si enthousiaste, même après le transfert du gros des efforts en eugénisme vers l’Allemagne et le gazage d’individus dans des institutions psychiatriques, qu’elle continua à financer à un niveau très élevé les chercheurs allemands. (La fondation demeura silencieuse sur ce sujet, mais elle continua tout de même à fournir des fonds jusqu’en 1939, quelques mois seulement avant le déclenchement de la seconde guerre mondiale).

Depuis les années 1920, les eugénistes américains étaient jaloux de leurs confrères allemands qui leur avaient pris le leadership du mouvement. Ces derniers étaient admirablement progressistes. Ils construisirent des bâtiments d’apparence ordinaire où “les déficients mentaux” étaient amenés et interrogés un par un, avant d’être conduits dans une arrière salle, qui, en fait, était une chambre à gaz. Ils y furent gazés au monoxyde de carbone, et leurs corps furent incinérés dans un crematorium situé sur les lieux.

Finalement, ce programme fut étendu en un vaste réseau de camps de concentration situés près des lignes de chemin de fer, permettant ainsi efficacement le transport et le meurtre de dix millions d’indésirables.

Au lendemain de la seconde guerre mondiale, personne n’était eugéniste et personne ne l’avait jamais été. Les biographes des célèbres et des puissants occultèrent l’attraction exercée par cette philosophie sur leurs sujets d’écriture, et ne mentionnèrent quelques fois même pas cette dernière. L’eugénisme cessa de constituer un sujet étudié dans les salles de classe des universités, bien que certains avancent que ces idées continuent de vivre sous une forme déguisée.

Mais rétrospectivement, trois points ressortent. Tout d’abord, malgré la construction du laboratoire de Cold Springs Harbor, et en dépit des efforts des travaux universitaires et des plaidoiries des avocats, l’eugénisme n’avait aucune base scientifique. En fait, personne à cette époque ne savait ce qu’était réellement un gène. Le mouvement fut capable de prospérer car il employait des termes vagues jamais rigoureusement définis. “Faible d’esprit” pouvait signifier tout aussi bien l’illettrisme que l’épilepsie. De même, il n’y avait aucune définition claire de “dégénéré” ou d’ “inapte”.

Deuxièmement, le mouvement eugéniste constituait véritablement un programme social arborant des airs scientifiques. Son dynamisme provenait de l’inquiétude engendrée par l’immigration, le racisme et l’arrivée dans le voisinage ou dans le pays d’individus indésirables. Encore une fois, la terminologie vague permit de dissimuler ce qui se déroulait réellement.

Troisième point, le plus bouleversant, l’establishment scientifique aux Etats-unis et en Allemagne ne protesta jamais réellement. Bien au contraire. En Allemagne, les scientifiques se rallièrent rapidement à la ligne directrice du programme. Les chercheurs allemands de ces dernières années ont fouillé les documents nazis, remontant jusqu’en 1930. Ils s’attendaient à trouver des directives indiquant aux scientifiques quelles recherches devaient être effectuées. Mais aucune ne fut nécessaire. Selon Ute Deichman, “les scientifiques, dont ceux qui n’étaient pas membres du parti [nazi], réussirent à obtenir des fonds pour leurs travaux en modifiant leur comportement et en coopérant directement avec l’Etat”. Deichman parle d’ “un rôle actif des scientifiques eux même quant à la politique raciale des nazis … où [la recherche] visait à confirmer la doctrine raciale … les documents ne témoignent d’aucune pression extérieure”. Les scientifiques allemands ajustèrent leurs sujets de recherche aux nouvelles politiques. Et ceux qui ne le firent pas disparurent tout simplement.

La resta d’aquest extracte, aquí.

Glucksmann votarà Sarkozy

El filòsof francès André Glucksmann publica avui un article a “Le Monde” titulat « Perquè he escollit Nicolas Sarkozy ». Glucksmann creu que Sarkozy és la millor opció, tot i no estar d’acord amb totes les seves propostes, perquè representa una possibilitat real de canvi front a l’immobilisme conservador, tant de la dreta com de l’esquerra francesa. És a dir, una opció que s’escapa a les dues cares de l’eterna moneda estatista i estatitzada que representen el socialisme miterrandista i el neogaullisme chiraquià.

La gauche officielle se croit moralement infaillible et mentalement intouchable. Le Mouvement et la République, c'est elle. Voilà qui était relativement exact jusqu'en 1945. La gauche avait osé les remises en question et mené les combats d'où naquit notre démocratie laïque et sociale. Mais depuis 1945, Vichy ayant enterré la bien-pensance de droite, la gauche professionnelle s'est endormie sur ses lauriers. Elle méprisa les discussions allemandes (autour de Bad Godesberg) ou anglaises (à propos du New Labour), elle ignora l'explosion spirituelle de la dissidence à l'Est, elle se fiche des "révolutions de velours" de Prague à Kiev et Tbilissi.
Marinant dans son narcissisme, elle se trouve fort dépourvue, lorsque Nicolas Sarkozy, prenant à contre-pied son camp, se réclame des révoltés et des opprimés, du jeune résistant communiste Guy Môquet, des femmes musulmanes martyrisées, de Simone Veil abolissant la souffrance des avortements clandestins, de Frère Christian à Tibéhirine comme des républicains espagnols. Au lieu de crier à la captation d'héritage, permettez que je me réjouisse. En retrouvant dans le discours du candidat Hugo, Jaurès, Mandel, Chaban, Camus, je me sens un peu chez moi.
(...)
J'ai un temps rêvé d'une candidature de Bernard Kouchner, restituant à la gauche française une dimension internationale perdue. Veto d'un PS effrayé par l'audace de l'électron libre. J'aurais aimé un ticket Sarkozy-Kouchner. En prenant position pour le premier, je vais perdre des amis. Ma décision, faite de douleurs anciennes et de perspectives nouvelles, est réfléchie. Je ne partage pas toutes les options du candidat UMP. Exemple : les "sans-papiers", je souhaite une régularisation plus ample, fondée sur des critères d'humanité mieux respectés. Voter n'est pas entrer en religion, c'est opter pour le projet le plus proche de ses convictions.
L'humanisme du XXIe siècle s'abstient d'imposer une idée parfaite de l'homme. Garde-fou contre l'inhumain, en nous et autour de nous, il ne peut se satisfaire de déplorer les victimes et de recenser morts ou laissés-pour-compte. Récusant l'indifférence coupable et la manie doctrinaire, l'humaniste s'obstine - lutte sans cesse recommencée - à "faire barrage à la folie des hommes en refusant de se laisser emporter par elle" (discours du 14 janvier). Le "murmure des âmes innocentes" que Sarkozy entendit à Yad Vashem lui dicte cette définition de la politique. Depuis toujours, c'est ce murmure qui porte ma philosophie.



El 40% dels joves musulmans britànics volen l'aplicació de la sharia al Regne Unit

Aquesta xifra apareix en un estudi que avui publica el Telegraph. Es interessant constatar la diferència d'opinió entre els musulmans més joves i els més adults. Aixi com, el comprovar, una vegada més, el radicalisme polític de la joventut i les similituts i paral·lelismes que es poden fer amb altres moviments radicals jovenils que van saccejar la història recent del món occidental.
Forty per cent of Muslims between the ages of 16 and 24 said they would prefer to live under sharia law in Britain, a legal system based on the teachings of the Koran. The figure among over-55s, in contrast, was only 17 per cent.

In some countries, people found guilty under sharia law face penalties such as beheading, stoning, the severing of a hand or being lashed.

The study, by the Right-wing think-tank Policy Exchange, also found a significant minority who expressed backing for Islamic terrorism.

One in eight young Muslims said they admired groups such as al-Qa'eda that "are prepared to fight the West".

Turning to issues of faith, 36 per cent of the young people questioned said they believed that a Muslim who converts to another religion should be "punished by death." Among the over 55s, the figure is only 19 per cent.

Three out of four young Muslims would prefer Muslim women to "choose to wear the veil or hijab," compared to only a quarter of over-55s.

Support was also strong for Islamic schools, according to the Populus survey of 1,000 people commissioned by Policy Exchange.

Forty per cent of younger Muslims said they would want their children to attend an Islamic school, compared to only 20 per cent of over-55s.




Les preguntes que no responen els opositors a la guerra de l'Iraq

Unes preguntes que formula Robert Kagan en un article al "The Washington Post":

But they’re not honest either, since they refuse to answer the most obvious and necessary questions: What do they propose the United States do when, as a result of withdrawal, Iraq explodes and ethnic cleansing on a truly horrific scale begins? What do they propose our response should be when the entire region becomes a war zone, when al-Qaeda and other terrorist organizations establish bases in Iraq from which to attack neighboring states as well as the United States? Even the Iraq Study Group acknowledged that these are likely consequences of precipitate withdrawal.

Those who call for an “end to the war” don’t want to talk about the fact that the war in Iraq and in the region will not end but will only grow more dangerous. Do they recommend that we then do nothing, regardless of the consequences? Or are they willing to say publicly, right now, that they would favor sending U.S. troops back into Iraq to confront those new dangers? Answering those questions really would be honest and brave.

Of course, most of the discussion of Iraq isn’t about Iraq at all. The war has become a political abstraction, a means of positioning oneself at home.

To the extent that people think about Iraq, many seem to believe it is a problem that can be made to go away. Once American forces depart, Iraq will no longer be our problem. Joseph Biden, one of the smartest foreign policy hands in the Senate, recently accused President Bush of sending more troops so that he could pass the Iraq war on to his successor. Biden must assume that if the president took his advice and canceled the troop increase, then somehow Iraq would no longer be a serious crisis when President Biden entered the White House in 2009.

This is a delusion, but it is by no means only a Democratic delusion. Many conservatives and Republicans, including erstwhile supporters of the war, have thrown up their hands in anger at the Iraqi people or the Iraqi government. They, too, seem to believe that if American troops leave, because Iraqis don’t “deserve” our help, then somehow the whole mess will solve itself or simply fade away. Talk about a fantasy. The fact is, the United States cannot escape the Iraq crisis, or the Middle East crisis of which it is a part, and will not be able to escape it for years. And if Iraq does collapse, it will not be the end of our problems but the beginning of a new and much bigger set of problems.

I would think that anyone wanting to be president in January 2009 would be hoping and praying that the troop increase works. The United States will be dealing with Iraq one way or another in 2009, no matter what anyone says or does today. The only question is whether it is an Iraq that is salvageable or an Iraq sinking further into chaos and destruction and dragging America along with it.

A big part of the answer will come soon in the battle for Baghdad. Politicians in both parties should realize that success in this mission is in their interest, as well as the nation’s. Here’s a wild idea: Forget the political posturing, be responsible, and provide the moral and material support our forces need and expect. The next president will thank you.

diumenge, 28 de gener del 2007

Les notícies de l'Iraq, segons el NYT

James Taranto escriu això a WSJ:


Good news from Iraq: Parliament has approved Prime Minister Nuri al-Maliki's plan for securing Baghdad, which means that President Bush's new strategy has the legal approval of the Iraqi government.

Bad news from Iraq, according to the New York Times:

Iraq's Shiite prime minister and Sunni lawmakers hurled insults at one another during a raucous session of Parliament on Thursday, with the prime minister threatening a Sunni lawmaker with arrest and the Sunni speaker of Parliament threatening to quit.

That's the lead paragraph. The 27th paragraph--yes, the twenty-seventh--finally informs us of the outcome:

Eventually, though, the tensions eased and Parliament approved the security plan.

If Parliament had rejected the plan, do you think the Times would have waited until the 27th paragraph to tell us?


dissabte, 27 de gener del 2007

Prohibit lapidar les dones!

Pot semblar broma, però es veritat. El petit municipi de Hérouxville, a la regió quebequesa de la Mauricie, al Canadà, ha promulgat unes normes per recordar als immigrants musulmans que s'hi vulguin instal·lar -ara encara no n'hi han- les coses que no es poden fer. La iniciativa ha estat del regidor André Drouin, que es lamenta d'haver de lluitar a aquestes alçades pel que és evident.


le conseiller Drouin a rédigé un document, signé par les sept élus municipaux, qui a été adopté jeudi soir au conseil municipal : les «normes» officielles de la municipalité d’Hérouxville. Elles se lisent ainsi : «Nous considérons que les hommes et les femmes ont la même valeur. À cet effet, une femme peut, entre autres : conduire une voiture, voter librement, signer des chèques, danser, décider par elle-même.»

En conséquence, poursuit-on, «nous considérons comme hors norme le fait de tuer les femmes par lapidation sur la place publique ou en les faisant brûler vives, les brûler avec de l’acide, les exciser».

«Il est aussi à propos de se montrer à visage découvert, en tout temps, dans les lieux publics, pour faciliter l’identification. La seule exemption possible à cette règle se produit à l’Halloween.»

L'Holocaust, Ahmadinejad i Khatami

Avui se celebra per segona vegada el Dia Internacional en Commemoració de les Víctimes de l'Holocaust. Ahir, a proposta dels Estats Units, l'Assemblea General de l'ONU va aprovar per unanimitat una declaració de condemna de la negació de l'Holocaust. Una proposta nord-americana de resposta no només al revifament de l'antisemitisme sinó implícitament també a les continuades declaracions del president iranià, Mahmud Ahmadinejad, negant el genocidi jueu comès pels nazis. És molt probable que a Ahmadinejad li porti fluixa la condemna moral de l'ONU però segur que no ha paït gaire bé les declaracions que va fer abans d'ahir a Davos a un diàri isrealià el seu antecessor en el càrrec, Mohamad Khatami. L'expresident iranià va dir textualment que no només l'Holocaust és una cosa absolutament demostrada sinó que ha estat l'atemptat més greu comès contra la humanitat en la nostra època.

JERUSALEM, 26 jan 2007 (AFP) - L'ancien président iranien Mohammad Khatami a condamné l'organisation en décembre à Téhéran d'une conférence révisionniste sur la Shoah dans un rare entretien publié vendredi par un journal israélien.

"Je condamne fermement la tenue de cette conférence. La Shoah contre le peuple juif a été l'atteinte la plus grave commise contre l'humanité à notre époque. Il n'y a aucun doute sur le fait qu'elle se soit produite," a-t-il déclaré à l'envoyé spécial du quotidien Yédiot Aharonot en marge du Forum économique mondial de Davos en Suisse.

"Je suggère à tous de dissocier la Shoah des discussions israélo-palestiniennes et israélo-arabes. Elle est sans précédent et ne peut être comparée à rien d'autre," a-t-il ajouté.

La conférence sur l'Holocauste qui s'est tenue à Téhéran a largement donné la parole à des révisionnistes occidentaux niant la réalité du génocide des juifs pendant la Seconde guerre mondiale. Cette conférence a été abondamment condamnée par la communauté internationale.

Le président iranien Mahmoud Ahmadinejad a qualifié le génocide des juifs pendant la seconde guerre mondiale de "mythe", mis en doute son ampleur et affirmé qu'il avait été utilisé pour justifier la création de l'Etat d'Israèl, que l'Iran ne reconnaît pas.

Tripartit 2.0

El redactor en cap de política de La Vangurdia, Jordi Barbeta, publica una anàlisi amb el títol Mano tendida, pero de hierro, en la qual afirma que:

"con sonrisa socarrona y armado hasta el bigote de cinismo político, el conseller Carod-Rovira definió como 'gestos explícitos de tender no una, sino dos manos' una decisión gubernamental sin precedentes en la democracia catalana como es expulsar al partido más votado de los órganos institucionales encargados de desarrollar el Estatut. Ni Pujol en tiempos de mayoría absoluta se atrevió a hacer una cosa así. Montilla prometió mano tendida. Tendida, sí, pero de hierro. En la primera reunión entre el president y el líder de la oposición no hubo ni un solo acuerdo, pero no porque Montilla y Mas tengan discrepancias enormes, sino porque el Govern ha optado por la táctica más antigua: al enemigo, ni agua. El problema no lo tienen Montilla, ni el tripartito, sino Artur Mas. El líder de CiU está amenazado con morirse de asco en un escenario político caracterizado por un Govern que huye de la política. El tripartito 2.0 se aprovecha de que la gente quedó tan harta del Estatut y del primer tripartito, que ya le da todo igual. El caso es que Montilla perdió las elecciones, pero aparece ahora imbatible ante un Mas que, a diferencia de Lenin, no sabe qué hacer".
Gràcies, F.C.

Voegelin i el retrat premonitori de Zapatero

L'amic A.A. m'envia aquesta cita del llibre "Nueva ciencia de la política" (edició original del 1951 i reeditat recentment a Katzs editores) d'Eric Voegelin, en la que es fa un retrat premonitori de la política de Zapatero.

"La identificación entre sueño y realidad como cuestión de principio
tiene resultados prácticos que podrán parecer raros, pero que no
pueden considerarse sorprendentes. La exploración, por medio de la
crítica, del principio de causalidad en la historia está prohibida y,
por consiguiente, resulta imposible en política la coordinación
racional de medios y fines. Las sociedades gnósticas y sus dirigentes
reconocerán que existen peligros contra su existencia cuando se
presenten, pero no los harán frente mediante acciones adecuadas en el mundo de la realidad; por el contrario, los combatirán con operaciones mágicas pertenecientes al mundo del ensueño, tales como la desaprobación, la condena moral, las declaraciones de propositos, resoluciones y llamamientos a la opinión mundial, la calificación de los enemigos como agresores, la proscripción de la guerra, la propaganda por la paz universal y el gobierno mundial, etc. La corrupción intelectual y moral que se manifiesta mediante este conjunto de operaciones mágicas puede arrojar una sociedad en la atmósfera extraña y fantasmal de un asilo de lunáticos..."

Suprimir l'impost de Societats

Segons un informe del govern francès publicat per Le Figaro, l'Estat va ingressar 40.688 milions d'euros l'any 2005 gràcies a l'Impost de Societats mentre que les empreses en van rebre 65.000 milions en subvencions. Jean-Pierre Chevallier ho comenta al seu blog:
Supprimer l’impôt sur les sociétés et les subventions devrait être la principale proposition de tout candidat à l’élection présidentielle !

Les capitaux afflueraient en France pour y créer des entreprises qui pourraient faire des bénéfices et les réinvestir. L’effet boule de neige ferait repartir la croissance du PIB et avec elle les créations d’emplois. Le chômage diminuerait. Cerises sur le gâteau : les autres impôts pourraient diminuer de 25 milliards d’euros toutes choses égales par ailleurs, et les postes de fonctionnaires gérant l’impôt sur les sociétés et les subventions pourraient être supprimés.

Les dirigeants des entreprises seraient incités à chercher à augmenter leurs bénéfices en gagnant de nouveaux clients au lieu de magouiller pour obtenir des subventions. Les experts comptables feraient moins d’acrobaties pour mettre en évidence des bénéfices. Les comptes des entreprises pourraient commencer à donner une image plus fidèle de la réalité.

La diminution des prélèvements obligatoires et la suppression des réglementations sont les bases de la croissance et de la richesse des nations (et de tout le monde) comme le répètent les libéraux, et en particulier les Reaganomics.

… Une solution optimale serait de maintenir un impôt sur les sociétés au taux de 15 à 20 % ce qui permettrait d’alimenter les caisses de l’Etat, et de diminuer fortement les prélèvements obligatoires frappant les revenus du travail : c’est la flat tax aux alentours de 20 % comme en Irlande par exemple. La croissance du PIB serait alors de 5 % par an et le taux de chômage à moins de 5 % comme l’ont fort bien montré les économistes de Work For All.

Gràcies a tots

Abans de reprendre les anotacions voldria donar una vegada més les gràcies a tots els que públicament i/o privadament m'heu fet arribar el vostre condol. Ha estat reconfortant rebre els vostres missatges. Moltes gràcies i una abraçada.

dijous, 25 de gener del 2007

Al meu pare

La mort, aquesta sobtada davallada en l'absència infinita, remou tots els sentiments i totes les preguntes. Sentiments i preguntes que els que no som poetes només podem deixar escrites en la memòria de l'ànima. La setmana passada enterrava el meu pare i descobria massa tard -per què sempre és massa tard?- que l'arrogància intel·lectual és com un laberint que t'allunya dels valors essencials. Uns valors que estaven en ell, però que jo buscava (quan no estava) a la lluna. En realitat, tot era tan senzill com deixar de mirar enlaire per mirar al meu costat. Tan evident, tan obvi, tan clar, però tan invisible tan de temps als meus ulls. Hi ha lliçons que només s’aprenen quan ressonen ensordidores en el silenci definitiu.

dimarts, 23 de gener del 2007



La mort del meu pare m’ha fet abandonar el manteniment d’aquest blog. Quan el meu ànim millori, espero reprendre les anotacions. Gràcies.

dijous, 11 de gener del 2007

Bush dixit

Resum esquemàtic de la nova estratègia per a Iraq anunciada aquesta matinada pel president dels Estats Units, George W. Bush. Font: whitehouse.gov


Componentes clave de la nueva estrategia: Seguridad

Iraquíes:

Reconocer públicamente que todos los partidos tienen la responsabilidad de acabar con la violencia sectaria.

Trabajar con ayuda adicional de la coalición para recuperar el control de la capital y proteger a la población iraquí.

Proporcionar las fuerzas iraquíes necesarias en Bagdad y proteger a dichas fuerzas de la interferencia política.

Comprometerse a intensificar esfuerzos para lograr el equilibrio de las fuerzas de seguridad en todo el país que protejan por igual a todos los iraquíes.

Planear y financiar un futuro programa de desarticulación de milicias.

Coalición:

Aceptar que la ayuda a los iraquíes para velar por la seguridad de la población es necesaria para posibilitar una transición acelerada y el progreso político.

Proporcionar recursos militares y civiles adicionales para cumplir con esta misión.
Aumentar los esfuerzos de apoyo a las tribus dispuestas a ayudar a los iraquíes a combatir a Al Qaida en Anbar.

Acelerar y ampliar el programa de personal anexo y, a la vez, minimizar el riesgo que corren los participantes.

Coalición e iraquíes:

Continuar las operaciones de antiterrorismo contra Al Qaida y las organizaciones de insurgentes.

Tomar medidas más enérgicas contra los escuadrones de la muerte.

Acelerar la transición de entrega de responsabilidad a Iraq y aumentar la participación de Iraq.

Aumentar la capacidad de las fuerzas de seguridad de Iraq, tanto en número como eficacia, de 10 a 13 divisiones del Ejército, de 36 a 41 brigadas de Ejército, y de 112 a 132 batallones del Ejército.

* Establecer un Centro Nacional de Operaciones, Fuerza Nacional Antiterrorismo y Fuerza Nacional de Ataque.

* Reformar el Ministerio del Interior para aumentar la transparencia y responsabilidad, y transformar la Policía Nacional.


Componentes clave de la nueva estrategia: Política

Iraquíes:

El gobierno de Iraq se compromete a:

* Reformar su gabinete para prestar servicios a todos por igual.
* Cumplir con los programas prometidos de reconciliación (ley del petróleo, ley de des- baazificación, elecciones provinciales).
* Darles a la coalición y las Fuerzas de Seguridad de Iraq el poder de perseguir a TODOS los extremistas.

Respaldo de la reconciliación por todos los líderes iraquíes.

Surgimiento de una coalición moderada como base sólida de respaldo del gobierno de unidad.

Coalición:

Apoyar a los moderados políticos para que puedan enfrentarse a los extremistas.

* Forjar y mantener alianzas estratégicas con chiítas, suníes y curdos moderados.

Apoyar el pacto nacional y los componentes clave de la reconciliación con los iraquíes al mando.

Diversificar los esfuerzos de Estados Unidos para promover la avenencia política fuera de Bagdad (más flexibilidad para los comandantes locales y líderes civiles).

* Ampliar y aumentar la flexibilidad en el plan del Equipo Provincial de Reconstrucción (PRT).
* Concentrar los recursos políticos, económicos y de seguridad en el nivel local para darles cabida a los moderados, con prioridad inicial en Bagdad y Anbar.

Coalición e iraquíes:

Alianza entre el Primer Ministro Maliki, los iraquíes moderados y Estados Unidos en la que todos los partidos entienden claramente las expectativas y responsabilidades.
Reforzar el imperio de la ley y combatir la corrupción.

Aumentar los logros con respecto a la seguridad para promover la avenencia política local y nacional.

Hacer que las instituciones iraquíes sean equitativas y presten servicios a todas las comunidades de Iraq de manera imparcial.


Componentes clave de la nueva estrategia: Económico

Iraquíes:

Proporcionar recursos económicos y servicios esenciales a todas las regiones y comunidades.

Poner en vigor la ley de hidrocarburos y propiciar la inversión, unidad nacional y reconciliación.

Aprovechar y ejecutar programas para la generación de empleo.

Realizar esfuerzos, al igual que Estados Unidos, para crear empleo con programas iraquíes sostenibles a largo plazo.

Concentrar más esfuerzos económicos en regiones relativamente seguras para atraer empleo y crecimiento.

Coalición:

Reenfocar los esfuerzos para ayudar a que los iraquíes aumenten su capacidad en regiones vitales para el éxito del gobierno (por ejemplo, ejecución presupuestaria, ministerios clave).

Descentralizar los esfuerzos para aumentar la capacidad iraquí fuera de la Zona Verde.

* Aumentar al doble el número de los PRT y civiles en servicio fuera de la Zona Verde.
* Establecer prerrogativas para los PRT dentro de los Equipos de Combate de las Brigadas (Brigade Combat Teams o BCT) que realizan maniobras.

Mayor integración entre la estrategia económica y el esfuerzo militar.

* Planes conjuntos entre el sector civil y el militar formulados por los PRT y BCT.
* Desarticular barreras legales y burocráticas para maximizar cooperación y flexibilidad.


Componentes clave de la nueva estrategia: Regional

Iraquíes

Procurar vigorosamente la participación de los estados árabes.

Asumir el liderazgo en el establecimiento de un foro regional para apoyar y ayudar desde el interior de la región.

Contrarrestar la actividad extranjera negativa en Iraq.

Aumentar los esfuerzos para contrarrestar el Partido de Trabajadores de Kurdistán.

Coalición:

Intensificar los esfuerzos para contrarrestar la influencia iraní y siria dentro de Iraq.

Incrementar la presencia militar en la región.

Fortalecer los vínculos de defensa con los estados aliados en la región.

Alentar el apoyo de los estados árabes al gobierno de Iraq.

Continuar los esfuerzos para ayudar con el manejo de las relaciones entre Iraq y Turquía.

Continuar procurando el apoyo total de la región a la guerra contra el terrorismo.

Iraquíes y coalición:

Centrarse en el Pacto Internacional.

Mantener la participación activa de Naciones Unidas en Iraq, particularmente como apoyo electoral y revisión de la constitución.

Text íntegre del discurs de Bush (en castellà).

És la llibertat, estúpids!

Si Batasuna fos una organització neonazi o d’extrema dreta faria anys que estaria il•legalitzada i a tothom li semblaria molt bé. L’existència d’una “base social” (perquè els partits d’extrema dreta també tenen votants) ni tan sol es tindria en compte. Si demà s’il•legalitzés a França el Front Nacional, la gran majoria dels que defensen la legalitat de Batasuna estarien encantats. I és que per aquesta mena de gent, la vulneració de les llibertats fonamentals per la dreta és un escàndol, mentre que la mateixa vulneració de la llibertat per l’esquerra és aceptable -tolerable si més no- ja que respon a una suposada “necessitat històrica” que pretén acabar amb alguna “opressió”. Per aquesta gent, la línia divisòria no és la que separa la democràcia i la llibertat de la dictadura i el totalitarisme, sinó la que oposa la dreta a l’esquerra. És a dir, la que oposa bons i dolents, àngels i dimonis, segons determina el manual ideològic d'instruccions.

Fa uns quants anys, poc abans de la seva mort, vaig tenir l’oportunitat d’escoltar Mario Onaindia en una conferència que va fer a Mataró. L’exetarra condemnat a mort en el consell de guerra de Burgos i aleshores dirigent del Partit Socialista d’Euskadi, explicava que no li feia cap vergonya lluitar per la llibertat al costat del Partit Popular. Explicava que les seves idees polítiques i el seu estil de vida personal eren molt diferents al de la majoria de membres del PP, però això no era, ni havia de ser, cap obstacle per estar plegats a la mateixa trinxera, ja que per damunt de totes les diferències els demòcrates tenen un mateix mínim comú denominador: la defensa de la llibertat i la democràcia contra el fanatisme, la violència i el totalitarisme.

No és estrany, doncs, que el llibre de memòries d’Onaindia es titulés: “El precio de la Libertad”. I no és estrany perquè el problema d’Euskadi és un problema de llibertat.

Llibertat, la paraula que precisament la UGT no vol que surti a la pancarta que ha d’encapçalar la manifestació de dissabte a Madrid contra l’atemptat de Barajas. Una oposició que no entenen les víctimes socialistes i ugetistes d'ETA, com molt bé explica Maite Pagazurtundúa a "El correo digital".

Aquest despreci per la llibertat és el que ha portat a Maite a publicar una carta inèdita del seu germà -assassinat ara fa quatre anys per ETA- adreçada a l'artista basc, Agustín Ibarrola, en defensa precisament de la llibertat:

«Andoain, 7 de noviembre de 2001.

Estimados Agustín y Mari Luz:

Soy Joxeba Pagazaurtundúa, de Andoain, hemos estado juntos en Andoain y en vuestra casa. Era amigo de José Luis López de la Calle. Espero que con esta presentación os situaréis sobre mi persona.

¿Nos ha dolido! Nos ha dolido hasta el infinito el nuevo ataque integrista a la obra de Agustín.

Es imparable la ola fascista que nos asedia. Está alimentada desde el fascismo, desde el sabinismo más exacerbado, desde la intolerancia más inquisidora.

Pero a pesar de ser imparable, puede ser eludida, esquivada, desviada. No podemos cejar en el empeño de defender nuestras ideas, la tolerancia, el mestizaje, la democracia y la LIBERTAD.

Los mensajeros de la muerte, de la incultura, de la ignorancia y el racismo no pueden callarnos, ni evitar que nuestra voz se alce en defensa de los eternos valores de la vida y la libertad.

Somos más y somos mejores. A pesar de que los mensajeros del terror griten más alto. Vuestro bosque, el bosque de Oma, es un referente para las buenas personas que habitan esta atribulada Euskadi.

Es más, tu txapela y tu bigote, tus gafas colgando de la cuerda, son el símbolo libre de unos ciudadanos que se asfixian por falta de aire y sólo lo encuentran en personas como tú, como vosotros.

¿Adelante! ¿No podemos parar! Aunque nos cueste. Hoy más que nunca sois necesarios para la causa más importante de Euskadi: LA LIBERTAD .

Agustín, Mari Luz: Recibid un fuerte abrazo, apoyo y solidaridad desde Andoain de vuestros amigos de estos lares.

SALUD Y LIBERTAD.

Joxeba».

Després de publicar la carta, com a testimoni i testament del seu germà, Maite conclou:


Su viuda y su madre no encuentran consuelo al ver el espectáculo de bronca y presión, de cegueras políticas voluntarias o involuntarias, de tantos autosatisfechos y vanidosos de lo suyo actuando en el escenario público de todos. La palabra libertad tal vez no vaya en la pancarta de la manifestación del sábado en Madrid. UGT pone problemas. Ojalá reconsideren lo que significaba para Joxeba, afiliado a UGT hasta el día de su asesinato. Me gustaría que tuvieran en cuenta durante un minuto, no más, lo que significa ese lema para su viuda, para su hermano y para mí misma, todavía afiliados todos a UGT. Lo que significa para los Ibarrola: Mari Luz y Agustín, para tanta gente valiente.

Iraq: aprendre de les lliçons del Vietnam

Els demòcrates van aconseguir fer perdre la guerra del Vietnam a l'aprovar al Congrés la supressió del finançament militar al govern de Saigón. Ara volen fer una cosa semblant a l'Iraq. Per evitar-ho, Melvin R. Laird, que va ser secretari de Defensa amb Richard Nixon, recomana aprendre de les lliçons de Vietnam. Unes lliçons que explica detalladament en un complet article publicat al Foreign Affairs:

The truth about Vietnam that revisionist historians conveniently forget is that the United States had not lost when we withdrew in 1973. In fact, we grabbed defeat from the jaws of victory two years later when Congress cut off the funding for South Vietnam that had allowed it to continue to fight on its own. Over the four years of Nixon's first term, I had cautiously engineered the withdrawal of the majority of our forces while building up South Vietnam's ability to defend itself. My colleague and friend Henry Kissinger, meanwhile, had negotiated a viable agreement between North and South Vietnam, which was signed in January 1973. It allowed for the United States to withdraw completely its few remaining troops and for the United States and the Soviet Union to continue funding their respective allies in the war at a specified level. Each superpower was permitted to pay for replacement arms and equipment. Documents released from North Vietnamese historical files in recent years have proved that the Soviets violated the treaty from the moment the ink was dry, continuing to send more than $1 billion a year to Hanoi. The United States barely stuck to the allowed amount of military aid for two years, and that was a mere fraction of the Soviet contribution.

Yet during those two years, South Vietnam held its own courageously and respectably against a better-bankrolled enemy. Peace talks continued between the North and the South until the day in 1975 when Congress cut off U.S. funding. The Communists walked out of the talks and never returned. Without U.S. funding, South Vietnam was quickly overrun. We saved a mere $297 million a year and in the process doomed South Vietnam, which had been ably fighting the war without our troops since 1973.

I believed then and still believe today that given enough outside resources, South Vietnam was capable of defending itself, just as I believe Iraq can do the same now. From the Tet offensive in 1968 up to the fall of Saigon in 1975, South Vietnam never lost a major battle. The Tet offensive itself was a victory for South Vietnam and devastated the North Vietnamese army, which lost 289,000 men in 1968 alone. Yet the overriding media portrayal of the Tet offensive and the war thereafter was that of defeat for the United States and the Saigon government. Just so, the overriding media portrayal of the Iraq war is one of failure and futility.

Vietnam gave the United States the reputation for not supporting its allies. The shame of Vietnam is not that we were there in the first place, but that we betrayed our ally in the end. It was Congress that turned its back on the promises of the Paris accord.

dimecres, 10 de gener del 2007

El govern sabia des del dia 20 de desembre que ETA preparava un atemptat o un segrest

Periodista Digital assegura que 10 dies abans de l'atemptat de Barajas els serveis secrets i de seguretat van advertir al govern de la imminència "d'un atemptat o segrest d'ETA". Tot i això, Zapatero va decidir ignorar-ho i comparèixer davant de tots els mitjans afirmant que "hoy estamos mejor que hace un año, y dentro de un año estaremos mejor que hoy".


Diez días antes del bombazo de Barajas, que produjo el asesinato de dos personas, y uno antes de finalizar el plazo dado por la banda terrorista ETA al Gobierno para que cumpliera sus "compromisos", el CNI y los servicios antiterroristas de la Policía Nacional y la Guardia Civil alertaron mediante informes restringidos al Gobierno de "un inminente atentado contra símbolos de la Nación o un secuestro de una alta personalidad o empresario vasco", aprovechando la falta de protección.
(...)
Sin ir más lejos, pocos días antes de que se produjera el fatal atentado, el número tres del CNI, Miguel Sánchez, presentaba su dimisión por desacuerdo con la interpretación que el Gobierno daba a las informaciones que se les suministraba. El jefe de la División Antiterrorista del CNI es considerado por los servicios de Inteligencia de la Unión Europea como uno de los grandes conocedores de terrorismo etarra e islámico.

El hecho es que en uno de los encuentros producidos entre los socialistas vascos y la propia ETA, con Josu Ternera como interlocutor principal, el CNI consiguió saber lo que allí se coció. En definitiva, el etarra se comprometió a seguir adelante con el alto el fuego.

Pero desde la División Antiterrorista del CNI barajaba más información y así se lo dijo al Gobierno. El compromiso de Ternera no era más que un anzuelo y el atentado iba a ser inminente. El Gobierno prefirió creer las palabras de los socialistas vascos que se habían reunido con la banda en Ankara, y ante la sucesión de las declaraciones, el número tres del CNI presentó su dimisión.

Si volen un procés com l'irlandès, és hora doncs de suspendre l'autonomia

Fernando Savater / "Los límites de la paz":

Hace unas semanas, José Blanco acuñó un apotegma taoísta: “Los que no saben, hablan, y los que saben, callan”. Bueno, a partir del 30 de diciembre ya quedó claro en cuál de las dos categorías hay que apuntar al Presidente del Gobierno. Aunque la calificación puede extenderse -y con agravantes- a la pléyade de expertos en el asentimiento y el hosanna que se han apiñado últimamente para “asesorar” al prócer en lo tocante al fementido “proceso de paz”. Rodeado de tantos empeñados en dar jabón, no es raro que el hombre haya resbalado. Y aún se les oye tocar el tambor a los más obstinados, como a los conejitos de las pilas incansables, llamando al somatén contra el PP, que no apoyó al Gobierno en su confusa aventura. Por cierto que no aclaran lo que hubiéramos ganado si la oposición hubiera brindado en este punto su adhesión inquebrantable al Ejecutivo, salvo que tras el atentado de Barajas se les habría quedado cara de tontos a dos líderes en lugar de sólo a uno. Seguir a estas alturas tratando de culpabilizar a los críticos de Zapatero en nombre de lo que hizo o dejó de hacer Aznar es cubrirse de ridículo, cuando no de alguna sustancia aún más fétida. Pero no cejan porque cuando se les acaba el sectarismo se les agotan las ideas. Incluso hay algún caradura ignorante que sigue llamando “enemigos del proceso de paz” a quienes hicieron desde el primer día las reservas y advertencias que luego se han revelado tan dolorosamente pertinentes.

(...)

Sí, hay que hacer algo, claro que hay que hacer algo. Por supuesto, recuperar el Pacto Antiterrorista, sobre todo en su preámbulo, que condenaba el nacionalismo obligatorio estilo Lizarra (luego plan Ibarretxe) como precio al cese del terror. Pero es hora de ir decididamente más allá. Del famoso “proceso” queda en pie una frase que Zapatero repitió varias veces: primero el final de la violencia, luego la política. A lo largo de todos estos años hemos intentado hacer política en el País Vasco a pesar de la violencia y de su permanente adulteración de la voluntad ciudadana intimidada. Pero puede que el Presidente tenga razón y que debamos tomar su fórmula al pie de la letra. Es hora de que los constitucionalistas nos neguemos a participar en el juego político mientras dure el terrorismo. No más elecciones, no más fingimiento de que se puede ser normal en plena anormalidad y de que quienes sacan ventaja de la situación la padecen tanto como sus víctimas directas. La autonomía no puede beneficiar sólo a unos, no es un derecho divino sin contrapartidas ni obligaciones con el Estado. Ya que tanto se invoca el caso irlandés en otras ocasiones, podemos recordar que Blair no ha vacilado en suspender la autonomía mientras no se daban las condiciones políticas y la aceptación de la legalidad necesarias para la convivencia. La pervivencia del terrorismo y de quienes no lo condenan (o lo apoyan) y lo rentabilizan crea una situación excepcional que es preciso encarar con medios políticos excepcionales si queremos alguna vez romper el círculo diabólico en el que estamos metidos. Me parece que todos los ciudadanos que no esperan ventajas directas o indirectas de la coacción etarra o de la subasta política de su liquidación condicional pueden comprender, aceptar y apoyar estas medidas clarificadoras.

Un último recuerdo para nuestros hermanos de Ecuador, que vinieron a España con su esfuerzo y sacrificio para labrarse un futuro, colaborando al desarrollo de nuestro país (como la inmensa mayoría de los inmigrantes, conviene recordarlo), y murieron víctimas de un terrorismo en el que los ricos asesinan a los humildes en nombre de ideales xenófobos y retrógrados, a menudo con la comprensión política -cuando no con la complicidad- del izquierdismo más obtuso y falsario de Europa.



ETA porta el timó

Antonio Elorza, escriu:


El acertijo era de fácil resolución: si antes del atentado de Barajas ETA no había anunciado el fin de la tregua era porque su objetivo consistía en mostrar que el ‘alto el fuego’ seguía vigente después de la explosión de más de media tonelada de amonal. Se trataba de un simple aviso para los navegantes despistados que como el presidente Zapatero creían que cada día sin muertos -cuántas veces se ha repetido esto, como si la tregua tuviera ya tres años de edad- suponía un aval para una política apoyada sobre la ciega confianza en que pasase lo que pasase todo iba hacia lo mejor, en dirección a ‘la paz’, aunque se descubrieran zulos, robos masivos de pistolas y los etarras se exhibieran con ráfagas de disparos. Los dos ecuatorianos fallecidos vinieron a enturbiar ese escenario, pero han bastado unos días de confusión entre los demócratas para que ETA comprobase que su increíble pretensión estaba en curso de ser atendida.

Fue primero EA la que clamó para evitar que tan maravilloso proceso, cargado de ilusiones, se desvaneciese por un simple acto de violencia. Siguió el lehendakari, ágil a la hora de percibir que una vez más el terrorismo de ETA le otorgaba la condición de protagonista. La manifestación convocada por el Gobierno vasco para el sábado ‘Por la paz y el diálogo’ es su expresión más acabada. En apariencia, es la consigna generosa de tantos ciudadanos vascos que desean una normalización de su sociedad. Palabras hermosas, aunque un tanto desgastadas: paz y diálogo. ¿Quién no desea la paz tras un prolongado período de ‘violencia’? ¿Quién no prefiere que la solución de un grave conflicto se alcance con los buenos modos del ‘diálogo’, sin el recurso a la fuerza? En la práctica, sin embargo, desde el ‘Arbeit macht frei’ de Auschwitz, sabemos que las palabras hermosas son utilizadas con excesiva frecuencia para encubrir horrores y errores. El caso actual lo confirma.

dimarts, 9 de gener del 2007

Per ETA, Barajas és un “dany colateral”

El comunicat d’ETA és un atemptat a la lògica. A la lògica metodològica i a la lògica democràtica. Però no a la lògica militar. ETA mai no ha estat negociant la seva rendició a canvi d’esdevenir un partit polític normal. El que ETA està negociant, amb les pistoles sobre la taula, són les modalitats de rendició del govern espanyol, concretades en el reconeixement de la independència i l’anexió de Navarra. Per tant, no ha de sorprendre en absolut que ETA consideri que l’atemptat de Barajas no és una violació de la treva. L’atemptat és, simplement, un “dany colateral” derivat de la pròpia lògica del "procés negociador".

Bush: més soldats cap a l'Iraq i traspàs del control de la seguretat pel novembre

Segons una filtració, Bush anunciarà aquesta matinada l'enviament de 20.000 soldats suplementaris a l'Iraq amb l'objectiu d'acabar amb la violència a Bagdad i la regió d'Anbar i aplanar el camí perquè a partir del mes de novembre les forces de seguretat iraquianes assumeixin el control de tot el país.

WASHINGTON (Reuters) - The latest draft of President George W. Bush's new Iraq strategy calls for an increase of more than 20,000 troops, with most going to Baghdad and 4,000 to Anbar province, a defense official said on Tuesday.

The plan -- due to be unveiled by Bush on Wednesday -- also calls for responsibility for security for all the country's provinces to be turned over to Iraqi forces by November, the official said, speaking on condition of anonymity.

D'aquí unes hores ho sabrem de primera mà.

Monckton desmunta l'informe Stern






The large, full-colour "hockey-stick" was the key graph in the UN's 2001 report, and the only one to appear six times. The Canadian Government copied it to every household. Four years passed before a leading scientific journal would publish the truth about the graph. Did the UN or the Canadian government apologise? Of course not. The UN still uses the graph in its publications.

Even after the "hockey stick" graph was exposed, scientific papers apparently confirming its abolition of the medieval warm period appeared. The US Senate asked independent statisticians to investigate. They found that the graph was meretricious, and that known associates of the scientists who had compiled it had written many of the papers supporting its conclusion.

The UN, echoed by Stern, says the graph isn't important. It is. Scores of scientific papers show that the medieval warm period was real, global and up to 3C warmer than now. Then, there were no glaciers in the tropical Andes: today they're there. There were Viking farms in Greenland: now they're under permafrost. There was little ice at the North Pole: a Chinese naval squadron sailed right round the Arctic in 1421 and found none.

The Antarctic, which holds 90 per cent of the world's ice and nearly all its 160,000 glaciers, has cooled and gained ice-mass in the past 30 years, reversing a 6,000-year melting trend. Data from 6,000 boreholes worldwide show global temperatures were higher in the Middle Ages than now. And the snows of Kilimanjaro are vanishing not because summit temperature is rising (it isn't) but because post-colonial deforestation has dried the air. Al Gore please note.

In some places it was also warmer than now in the Bronze Age and in Roman times. It wasn't CO2 that caused those warm periods. It was the sun. So the UN adjusted the maths and all but extinguished the sun's role in today's warming.


Text íntegre de l'article pel Telegraph.

Descarregueu el text íntegre amb les referències i els càlculs detallats de l'estudi de Monckton (en pdf i en anglès).

Seguretat social liberal contra seguretat social socialista

L'economista francès Jean-Pierre Chevallier publica en el seu blog un article sobre el funcionament del sistema d'assegurança de malaltia als Estats Units i de les reformes que s'hi han introduït els últims anys. Un sistema que ofereix una "atenció ràpida, correcta i a un cost inferior" que l'europeu. Tant és així, que la seguretat social francesa és el doble de cara que el sistema americà.

Aux Etats-Unis, chaque salarié peut disposer d'un compte d'épargne santé individuel défiscalisé sur lequel l'entreprise qui l'emploie verse une certaine somme, par exemple $ 2 000 pour une année. Ce compte est géré par une société d'assurance santé privée de droit commercial ordinaire de type MCO, Managed Care Organization (qui s'apparenterait en France à une sorte de mutuelle pouvant être cotée en bourse).

Le système d'assurance santé des Etats-Unis fait bien la distinction pour les salariés entre les différents types d'assurances santé :

-les dépenses courantes et normales de santé sont financées par un système d'assurances privées de type mutualiste en concurrence, avec des contrats modulables selon la volonté des parties dans le cadre d'un compte d'épargne santé financé à parité par le salarié et son employeur,

-les dépenses de santé non indispensables sont financées par les Américains eux-mêmes en puisant dans leur compte d'épargne santé (ou dans leur poche s'il n'est plus approvisionné),

-les dépenses des maladies graves et imprévisibles sont couvertes par une assurance appelée catastrophe (par les Nord-Américains).
Les personnes qui n'ont pas la possibilité de contracter une assurance santé par l'intermédiaire de leur employeur peuvent souscrire une assurance santé auprès d'un assureur du secteur commercial (de type actuariel) ou d'une MCO.

Les Américains paient leur propre assurance santé et ils ne veulent surtout pas financer un système de Sécurité Sociale irresponsable de type socialiste.

-Les dépenses médicales pour les personnes âgées de plus de 65 ans sont prises en charge par l'ensemble de tous les Américains, c'est à dire par les impôts dans le cadre de Medicare, avec des compléments financés par un système analogue à celui qui existe pour les salariés en activité (dans le cadre d'une MCO et d'un compte d'épargne santé).

-Les dépenses de santé des handicapés et des personnes qui ne sont pas assurées (des marginaux imprévoyants) sont couvertes par les impôts dans le cadre de Medicaid.

Le coût de l'assurance santé pour un Américain est en moyenne de $ 5 000 par an, supporté pour moitié par l'employeur dans le cadre d'une MCO et pour l'autre moitié par le salarié par déduction sur son salaire, et de 7 000 € pour un salarié français moyen.

Notre Sécurité Sociale est moitié plus coûteuse que le système américain qui est basé sur l'existence de sociétés d'assurance santé privées en concurrence.


El tema és d'una especial actualitat després de la victòria demòcrata a les eleccions legislatives de novembre. Ja són nombroses les veus que volen tornar a intentar imposar un model de cobertura sanitària universal, després del fracàs del projecte de Hillary Clinton dels anys noranta. En aquesta cursa hi participen polítics demòcrates però també alguns republicans, com el governador de Califòrnia, Armold Schwarzenegger.


The once-taboo subject of universal health care has picked up bipartisan momentum and is likely to play out as a key domestic issue in the 2008 presidential election.

Just yesterday Senator Clinton, speaking at an event convened by the Rev. Jesse Jackson in Manhattan, said, "We must move to a system of universal health care in this country as soon as we reasonably can." Also yesterday, Governor Schwarzenegger outlined a sweeping health care overhaul that will require all residents of California to be insured.

The nod for universal health care from Mrs. Clinton, a probable Democratic presidential candidate, and from Mr. Schwarzenegger, a maverick Republican, comes amid a wave of similar support.

Last week at his State of the State address, Governor Spitzer, a Democrat, vowed to get all children enrolled in health care. And, before leaving office, Governor Romney, a Republican of Massachusetts who is officially exploring a run for president, signed into law the country's first mandatory health coverage act, which requires residents to have health insurance in the same way most states mandate that car owners have auto insurance.

"I think the big shift is probably Massachusetts," the chairwoman of the health policy and management department at Columbia University's Mailman School of Public Health, Sherry Glied, said. "Given the experience of the Clinton health care plan in the 1990s, I don't think she could have been the person who opened this issue up, but Romney did," said Ms. Glied, who served on the president's Council of Economic Advisers during the administrations of presidents George H.W. Bush and Clinton.

After Mrs. Clinton's proposal to create a national universal health care system failed to win congressional backing in 1994, the issue receded from the public conversation, with lawmakers tinkering around the edges and creating Medicaid-run programs such as Child Health Plus and Family Health Plus in New York.

L'atemptat d'ETA i la bronca de Rodríguez Ibarra

Després de l'atemptat d'ETA a Barajas, el president d'Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, va esbroncar per telèfon Rodríguez Zapatero i José Blanco, segons El Confidencial Digital:

El extremeño [Juan Carlos Rodríguez Ibarra] habló personalmente por teléfono con Zapatero en las horas siguientes al atentado, en tono bastante elevado. Hasta se utiliza la palabra “bronca”, para reflejar el tono de su intervención.

Más dura dicen que fue la charla de Rodríguez Ibarra con el número dos del PSOE, José Blanco. Tuvo que aguantar las arremetidas del fogoso presidente autonómico, quien se contiene mucho menos con el secretario de Organización que con el inquilino de La Moncloa.

L'Aliança de Civilitzacions comença a fer aigues

Tras su sustitución por Ban Ki Moon en la Secretaría General, Kofi Annan, que acogió el proyecto presentado por Zapatero y apoyado por el turco Erdogan, ha decidido desengancharse de lo ofrecido por el Gobierno de España: la tutela absoluta del proyecto, con sede a su elección y, por supuesto, todos los gastos sufragados. Uno de los motivos por los que Annan parece haber dicho que no radica en que no tendría interés en depender de su sustituto, Ban Ki Moon.

La propuesta de Alianza de Civilizaciones no deja de ser considerada con escepticismo por Estados Unidos, país con el que Ban Ki Moon, hombre de consenso, no quiere tener roces al principio de su mandato. Moon tiene, por lo demás, otras prioridades en su agenda: desde luego, el tema de las dos Coreas, pero también Darfur, Kosovo, Irán, Sahara, la propia reforma de las Naciones Unidas y la confección de un gabinete a su medida.


Més informació, aquí.

dilluns, 8 de gener del 2007

El bo i el dolent

Els contactes del govern amb ETA es podrien reprendre a partir del mes de març, quan se suposa que la banda terrorista farà un gest "definitiu" com ara retornar les armes robades a França. De moment, però, el gest més inequívoc d'ETA ha sigut el bombasso criminal a la T4 de Barajas. Un gest del que no en té la culpa ni ETA ni Zapatero sinó Rubalcaba, que apareix ara com el dolent de la pel·lícula a major glòria de déu pare que està a la Moncloa. Aquest és el globus sonda que publica avui el Confidencial digital:

Los “negociadores” consideran que el momento clave será marzo, en el que ETA podría realizar un gesto que puede ser “definitivo” para valorar sus intenciones sobre un abandono rotundo de la violencia. Una acción del estilo de la entrega de las pistolas que se robaron en Francia, tal como se contó en El Confidencial Digital el 19 de diciembre pasado.

Entre los “negociadores” se sigue echando la “culpa” de lo ocurrido, es decir, de la decisión de la banda terrorista de interrumpir su alto el fuego indefinido, al ministro del Interior por no haber permitido ese “gesto” que reclamaba ETA, y que habría bastado con algún movimiento de presos. De hecho, los “negociadores” no tienen la menor relación con Rubalcaba y se niegan a hablar con él.

Cindy Sheehan comença a fer nosa als demòcrates

Cindy Sheehan, la mare pacifista i antiguerra amb un fill mort a l'Iraq, havia servit als demòcrates fins a les eleccions, però ara comença a fer nosa.

In an item yesterday, we noted that we were hard-pressed to find any commentary on the Angry Left blogs about fascist fishwife Cindy Sheehan's latest antics, directed against congressional Democrats. But a reader calls our attention to an anti-Sheehan post by one Steve Soto of the Left Coaster blog, who acknowledges that Sheehan has outlasted her usefulness: "Please put a sock in it Cindy, at least for now," he says.
This prompts a storm of
comments, with Sheehanoids and the Sheehan-annoyed vying to see who can rage more intensely. It's a real hoot (though some language is not appropriate for family reading).

diumenge, 7 de gener del 2007

L'atac israelià contra l'Iran contempla l'ús d'armes nucelars tàctiques

L'atac d'Israel a les instal·lacions atòmiques iranianes es farà amb armes convencionals i amb bombes nuclears tàctiques. Segons publica "The Sunday Times", els plans d'atac ja estan elaborats després d'haver definit els tres objectius principals: Natanz, Isfahan i Arak.


ISRAEL has drawn up secret plans to destroy Iran’s uranium enrichment facilities with tactical nuclear weapons.

Two Israeli air force squadrons are training to blow up an Iranian facility using low-yield nuclear “bunker-busters”, according to several Israeli military sources.

The attack would be the first with nuclear weapons since 1945, when the United States dropped atomic bombs on Hiroshima and Nagasaki. The Israeli weapons would each have a force equivalent to one-fifteenth of the Hiroshima bomb.

Under the plans, conventional laser-guided bombs would open “tunnels” into the targets. “Mini-nukes” would then immediately be fired into a plant at Natanz, exploding deep underground to reduce the risk of radioactive fallout.

(...)

Israel has identified three prime targets south of Tehran which are believed to be involved in Iran’s nuclear programme:

- Natanz, where thousands of centrifuges are being installed for uranium enrichment

- A uranium conversion facility near Isfahan where, according to a statement by an Iranian vice-president last week, 250 tons of gas for the enrichment process have been stored in tunnels

- A heavy water reactor at Arak, which may in future produce enough plutonium for a bomb

ADDENDA.- Sembla que hi ha seriosos dubtes sobre la fiabilitat d'aquesta informació, segons recull Pajamas Media:


UPDATE: The Reporter Who Cried Wolf?

PJM Middle East Editor Allison Kaplan Sommer reports:

Anyone reading the Sunday Times story and is waiting for the nukes to start dropping any moment can take a deep breath and relax. There are several reasons to doubt that such an attack is truly imminent or even imaginable.

First and foremost - one must consider the source of this story. The Sunday Times journalist in question Uzi Mahnaimi, is a controversial figure, who co-authored a book with Bassam Abu Sharif, former senior adviser to Yasser Arafat and PLO press officer.
(...)

dissabte, 6 de gener del 2007

Iraqui Freedom: Nous caps per a una nova doctrina militar no convencional

Com molt oportunament recorda Ludovic Monnerat, el període habitual de destí d’un comandament de l’èxercit nord-americà és d’uns 3 anys. Es per això que ara s’ha procedit al relleu –i no cessament com han dit molts mitjans- dels màxims responsables militars de l’operació "Iraqui Freedom": el cap del Comandament Central, el general John Abizaid, i el comandant de la Força Internacional a l’Iraq, el general George Casey. Però si el relleu en ell mateix no té cap significació política o estratègica si que ho té el perfil dels homes proposats per a substituir-los. Es tracta de l’almirall William J. "Fox" Fallon, cap del Comandament del Pacífic, i del tinent-general David Petraeus. Qui són i, sobre tot, que representen aquests dos homes?

Monnerat ens ho explica:


D'une part, l'amiral Fallon s'est distingué à la tête du Pacific Command par des réflexions stratégiques novatrices, ancrées dans la réalité socio-économique mais aussi dans les fluctuations de la puissance dans le Pacifique. En désaccord avec Donald Rumsfeld sur la posture à adopter face à la Chine, Fallon a également exercé un rôle majeur dans la pression militaire face à la Corée du Nord et dans la coopération de défense avec le Japon. Autant militaire que diplomate, il possède exactement la dimension nécessaire à sa future tâche ; parvenu au terme de sa carrière (c'est l'un des derniers vétérans du Vietnam encore en activité), il ne devrait par ailleurs connaître aucun problème pour sa confirmation au Congrès.

D'autre part, le lieutenant-général Petraeus s'est distingué dans les premiers mois de l'opération "Iraqi Freedom", à la fois comme un divisionnaire
efficace à la tête de la 101e aéroportée, comme un commandant territorial attentif aux besoins du nord de l'Irak, comme un responsable performant de l'instruction des troupes irakiennes, et surtout comme un chef novateur pour l'instruction des troupes américaines. Il est notamment connu pour avoir dirigé et influencé la publication récente d'un nouveau manuel sur la contre-insurrection (format PDF), avec tous les efforts de transformation doctrinale que cela implique. Vu sa renommée au sein de l'US Army et son profil sans tache auprès du public, il ne devrait pas non plus subir d'obstacle dans sa confirmation.

Que peut-on dire de ces deux nominations ? Par leur formation et par leur expérience, ces deux officiers généraux semblent les mieux à même de mener une campagne non conventionnelle en Irak. (...) Cependant, des chefs militaires dotés d'une vision stratégique claire et d'une compréhension aiguë des opérations contemporaines dépendant également de décisions politiques soutenant leur action. Ces derniers mois, plusieurs officiers généraux en retraite se sont plaints du manque de troupes US en Irak et ont fustigé Rumsfeld pour cela. Nous verrons dans quelques jours si une nouvelle stratégique américaine est bel et bien sur les rails, ou si c'est davantage une adaptation de la campagne en cours qui se prépare. En se rappelant les risques liés à une augmentation des forces américaines sur place...

Les xifres parlen soles

Enrique de Diego ho deixa clar:

Detenciones de etarras

Año 2001 149 de ellos 27 en Francia
Año 2002 142 de ellos 48 en Francia
Año 2003 152 de ellos 40 en Francia
Año 2004 117 de ellos 49 en Francia
Año 2005 87 de ellos 30 en Francia
Año 2006 31 de ellos 17 en Francia

En sus años de gobierno, señor Zapatero, hay un descenso constante de detenciones, hasta la cifra ridícula e insultante del 2006. ¿Saben cuántos etarras ha detenido la Guardia Civil en 2006? ¿Saben cuántos etarras ha detenido la Guardia Civil? Me produce sonrojo el pronunciar la cifra. Dos etarras. ¡Dos!

(...)

Ha habido más detenciones en Francia que en España. La gran operación, con doce detenidos, casi el 50% de todos los detenidos en el año, contra el aparato logístico, fue llevada a cabo por el juez Grande-Marlaska contra los criterios y presuntamente la obstrucción del gobierno. Pudo haber incluso un chivatazo desde la Comisaría General de Información y el juez terminó por dejar de la investigación al entonces responsable de la comisaría emblemática, Telesforo Rubio.