Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 29 de febrer del 2008

Quan va ser l'última vegada que vam votar a favor?

Francesc de Carreras comenta la pregunta de Gregorio Morán:
“¿Cuándo votamos a favor por última vez?”, se pregunta Morán. Y prosigue: “Hubo un momento en que la gente, en España, dejó de votar a favor para votar en contra”. Efectivamente, desde hace ya un tiempo cunde la sensación de que la propaganda electoral consiste mucho más en denunciar unas supuestas maldades del contrario que en destacar las virtudes y propuestas propias, la propaganda se hace en negativo más que en positivo. Es la apelación al voto del miedo.

(...)

¿Cuándo empezó esta visión cainita de la política en la reciente historia democrática española? Situaría su inicio en la primera mitad de los años noventa, hace unos quince años, más o menos allá por las elecciones de 1993. En aquella época, se habían comenzado a descubrir algunos indicios de corrupción en el Gobierno socialista, especialmente la lamentable historia de los GAL, el asunto Amedo, seguro que recuerdan. Nuevos descubrimientos sucesivos aumentarían la gravedad de los hechos: el caso Roldán, los sobresueldos de los altos mandos del Ministerio del Interior y la información privilegiada utilizada en beneficio propio por el entonces gobernador del Banco de España. Fueron un conjunto de asuntos graves que acabaron dilucidándose, de forma ejemplar, ante los tribunales de justicia. Todo ello fue tergiversado por el PP al sacar una conclusión manifiestamente falsa: todos los socialistas, empezando por Felipe González, son unos ladrones, unos completos chorizos. Demencial.

Por su parte, el PSOE contraatacó también con malas artes: en la campaña electoral de 1993 exhibió un doberman, ese perro asesino, como imagen del Partido Popular y acusó a sus dirigentes de franquistas. Ahí se empezó a resquebrajar la reconciliación democrática de la transición y de nuevo, poco a poco, fue asomando el guerracivilismo, la mitificación pseudohistórica de un pasado nefasto, en el que las culpas se repartían por todos los bandos. En los años siguientes, la equiparación de PP con fascismo y de Aznar con Franco, hizo el resto. Las agresiones, algo natural.

La política, malgrat tot

Valentí Puig:
La política también defiende al individuo. Si el totalitarismo pretendía destruir toda libertad individual, la política de la libertad derrocó el muro de Berlín. Actualmente, la tentación más a mano es la antipolítica: resulta ser regresiva, cosa de nuevas masas y no de individualidades. Por buscar la turbo-felicidad, negamos la mesura de las cosas. En un mundo difícil, desearíamos retrotraernos a lo más fácil. La antipolítica es para quienes conciben las urnas ya como un estadio fósil de la vida pública, como una superfluidad caduca en una época de instantaneidades. La antipolítica niega la voluntad de vivir en la libertad sin ignorar la decepción. La vieja canción de la democracia directa frente a la democracia representativa es otro de los antifaces ilusionistas de la antipolítica. Pese a todo, la tolerancia y el pluralismo -el debate- sólo sobrevivirán en la tan traqueteada democracia constitucional y representativa. En no poca medida, será gracias a la política.


dimarts, 26 de febrer del 2008

El "burkini" arriba a les piscines d'Holanda


La Haya. (EFE).- Aunque puede ser la solución para que las más puritanas practiquen la natación, la moda del 'burkini' -nombre con el que se ha bautizado al bañador que usan algunas musulmanas y que solamente deja al descubierto los pies, las manos y la cara- no ha sido bien recibida en todas las piscinas holandesas.

La piscina de la ciudad de Zwole (norte del país), parcialmente financiada con fondos públicos, prohibió su uso en horarios regulares, argumentando que espanta a los usuarios que acuden a nadar con trajes de baño normales.

El director de la instalación, Hans Meijer, propuso a las musulmanas que deseasen utilizar ese tipo de bañador horarios especiales, igual que sucede con los nadadores nudistas. Pero esta postura costó a Meijer las críticas del Ayuntamiento, que amenazó con retirar la subvención de 1,5 millones anuales que concede a la piscina.

Guanya Rajoy, beneficiant Zapatero

Veig que no sóc l'únic que creu que Rajoy va guanyar el debat per punts. També ho creu l'Enric Juliana, que subratlla la paradoxa:
El debate lo ganó Mariano Rajoy, justito, por los puntos, pero lo ganó. Lo escribí ayer, al filo de la medianoche, para la edición impresa de "La Vanguardia" y lo mantengo ahora, después de haber leído con detenimiento la prensa del día y olfateado, un poco, el ambiente de las tertulias, algunas de ellas más acaloradas que propio debate. El cara a cara lo ganó Mariano Rajoy, aunque las encuestas coincidan, sin excepción, en señalar como vencedor a José Luís Rodrígurez Zapatero.

El presidente lo tenía que haber hecho muy mal, verdaderamente muy mal, para aparecer como perdedor en las encuestas. Por una sencilla razón: a las simpatías de los votantes del PSOE, Rodríguez Zapatero logra sumar la adhesión o la benevolencia de los votantes de los demás partidos con los que comparte algún tipo de alianza (Izquierda Unida-ICV, CiU, ERC, PNV, Bloque…). Mariano Rajoy está sólo con los suyos, que son muchos, muy convencidos, muy movilizados, cuando no excitados por las arengas de la Cope. Por este motivo, por la incapacidad de atraerse el voto o la simpatía de los electores más o menos fieles de los partidos nacionalistas moderados, básicamente CiU y PNV (en la emisora episcopal les niegan la condición de moderados y les insultan hasta el extremo de equipararles con los nazis), Rajoy perderá probablemente las elecciones del 9 de marzo.

Greenspan també s'equivoca

Alan Greenspan ha estat un dels millors directors de la història de la FED. Aquesta afirmació és compartida gairebé per tothom. Però al final dels seus 18 anys al capdavant del banc central nord-americà, Greenspan es va equivocar. El seu error va ser mantenir els tipus d’interès massa baixos durant massa temps.

Entre enero de 2001 y junio de 2003 la Fed recortó el precio del dinero del 6,5 al 1%. Este nivel de llegada situó los intereses en su cota más baja desde 1958. Por sí solo, este hecho ya ponía de manifiesto la excepcionalidad de la situación. Si el pinchazo de la burbuja tecnológica a partir de la primavera de 2000 ya venía poniendo en aprietos al crecimiento norteamericano, el shock provocado por los atentados del 11 de septiembre de 2001 paralizó la actividad económica.

De ahí que la Fed de Greenspan se viera obligada a poner toda la carne en el asador y redujera los tipos al 1%. ¿Se equivocó por abrir tanto el grifo del dinero? Los expertos no lo creen así. "Actuó de ese modo para luchar contra la recesión. Hizo lo correcto", afirma Erick Müller, director de inversión de renta fija de Fidelity. "Logró el propósito de que la economía saliera de la recesión", añade Marta Alonso, gestora de Atlas Capital.

Entonces, ¿por qué se le acusa? Básicamente, por no haber subido los tipos con la misma velocidad con la que los bajó. Para Erick Müller, esta asimetría "fue el detonante de la adopción de unos riesgos excesivos". En efecto, Greenspan mantuvo los intereses en el 1% hasta junio de 2004, momento en que empezó a subirlos. Eso sí, él mismo se encargó de adelantar que el incremento iba a ser "mesurado". En ese momento, los agentes económicos y financieros comprendieron que iban a disfrutar de unas condiciones históricamente favorables para endeudarse e invertir.

Y las consecuencias no se hicieron esperar: se disparó la concesión de hipotecas, la emisión de productos cada vez más sofisticados a partir de esos créditos, el apalancamiento de las compras empresariales, el endeudamiento familiar... Vamos, el caldo de cultivo ideal para que camparan a sus anchas productos como las subprime o hipotecas basura o de alto riesgo, que han terminado dando nombre a la crisis.

Greenspan, sin embargo, no ha dado su brazo a torcer. En su defensa, ha alegado que ningún banco central puede controlar el valor de los activos financieros y que resultaba imposible adivinar el desaguisado que han acabado provocando productos como las hipotecas basura. Pero no es suficiente.

Teniendo en cuenta su dilatada experiencia, ya que creó su propia consultora -Tonwsend- Greenspan - en 1953, debería haber previsto que unos intereses tan bajos eran como un caramelo en la puerta de un colegio para los agentes económicos y financieros. Desde esta perspectiva, el maestro no tiene un expediente inmaculado.

Guanya Rajoy

La victòria de Rajoy sobre Zapatero no ha sigut per noquejada, com la de Solbes sobre Pizarro, però ha estat una victòria clara per punts.

ADDENDA.- Segons diversos comentaristes citats per La Vanguardia, el que va guanyar per punts va ser Zapatero. Segons els sondejos d'Antena 3 i Cuatro, Zapatero va guanyar a Rajoy. A Internet, la cosa està més igualada.

dilluns, 25 de febrer del 2008

Vargas Llosa demana el vot per Rosa Díez

Vargas Llosa:
MADRID (AFP) — El escritor peruano Mario Vargas Llosa, nacionalizado español y con residencia en este país, anunció este lunes que retira su apoyo al Partido Popular (PP, conservador) ante las legislativas del 9 de marzo, en favor de la recién nacida Unidad, Progreso y Democracia (UPD).

Vargas Llosa hizo este anuncio en un texto del libro "Política razonable", publicado este lunes y firmado por él mismo y los principales promotores de UPD, fundado en septiembre por la ex eurodiputada socialista vasca Rosa Díez.

"Yo, que me considero un liberal, me siento cerca del Partido Popular en lo que son sus propuestas económicas" y "su defensa de la unidad española", "pero no me siento representado, en absoluto, en actitudes conservadoras reticentes por ejemplo al laicismo, a la separación de la Iglesia y el Estado, a la creación de una sociedad laica", explica.

Hi ha sensibilitats que maten



El director d'un museu de Noruega que ha trobat aquests dibuixos de Pinotxo i de tres nanets de Blancaneus diu que són de Hitler. Sí, sí, d'Adolf Hitler, el de la segona guerra mundial i de l'holocaust. Un home que pel que sembla era d'una gran sensibilitat. D'una sensibilitat que matava.

L'ecologisme militant, mata

Amb la seva primera gran victòria contra el DDT, l'ecologisme va sentenciar a la mort per malària a milions de persones a tot el món. Ara, amenaça amb provocar una altra fam a escala planetària al forçar polítiques públiques per promoure l'ús de biocarburants.

El aumento del precio de los alimentos está incrementando el número de personas que pasan hambre en el mundo, según advirtió la agencia de Naciones Unidas responsable de la ayuda alimentaria a los países pobres.

En una entrevista publicada en el diario británico Financial Times, la directora del Programa Mundial de Alimentos de la ONU, Josette Sheeran, dijo que podrían verse obligados a disminuir la ayuda que prestan debido al aumento de los precios en el sector agrícola. Según Naciones Unidas, en 2007 el precio global de los alimentos registró un aumento del 40%.

Entre las principales razones para ese incremento se encuentra el aumento de la producción de biocombustibles hechos a partir de maíz y la subida del precio del petróleo.
És cert que el camí de l'infern està enllosat de bones intencions, però ja han tingut prou temps per deixar d'anar amb el lliri a la mà. Ja van sent hora d'exigir-los responsabilitats.

Kosovo, el fracàs de la UE i de l'OTAN

Florentino Portero:
Los mismos que se escandalizaban en Europa porque Estados Unidos intervenía en Irak, sin una Resolución del Consejo de Seguridad que explícitamente le autorizara para ello, ahora consideran legítimo reconocer la independencia de Kosovo; la segregación de un territorio de soberanía serbia sin el consentimiento del Parlamento de Belgrado; sin un aval de la Unión Europea; sin una Resolución del Consejo de Seguridad; y contra otra Resolución de dicho organismo en la que se establecía, como uno de los objetivos de la presencia de las fuerzas internacionales en Kosovo, garantizar la integridad territorial de Serbia ¡Eso es coherencia! Claro, que esos mismos tampoco sintieron necesidad de Resolución cuando mendicaban en Washington una intervención militar en Kosovo, situación excepcional que interrumpía el cansino y estéril discurso antinorteamericano, expresión de la impotencia y decadencia europea.
(...)
La OTAN asumió el reto de estabilizar los Balcanes tras la desintegración de Yugoslavia y ha demostrado que hasta una crisis pequeña como la de Kosovo es demasiado plato para tan poco estómago. Llegaron para evitar la limpieza étnica contra los albano-kosovares y han concluido siendo los garantes de la limpieza étnica contra los serbios ¿Qué podemos esperar de este resto de la Guerra Fría en la campaña de Afganistán, una guerra en toda línea que se combate rechazando que es una guerra, negándose algunos de sus miembros a luchar y manteniendo a las tropas escondidas en sus cuarteles mientras la guerrilla talibán ocupa el terreno?


Foto del dia

La Hillary ja s'esmola els ullals!

diumenge, 24 de febrer del 2008

S'ha acabat la broma

Joseba Arregui. Com sempre, magnífic.
Puede parecer fuera de lugar plantear en plena precampaña electoral cuestiones vinculadas a transformaciones políticas y sociales que requieren tiempos largos en la Historia. Cuando la atención está centrada en tácticas a muy corto plazo -parece que todo depende de la movilización electoral y que todo lo que hacen los partidos se centra en conseguir una gran movilización general, o al menos la movilización de los suyos y la desmovilización de los posibles votantes del adversario-, no hay margen para analizar tendencias a más largo plazo.

Pero estas elecciones pasarán. Tendrán sus consecuencias, mayores o menores. Tiendo a pensar que serán menores que lo que augura cada uno de los partidos para el caso de que gane el adversario. Pero, en cualquier caso, la vida seguirá, muchos de los problemas seguirán existiendo, y como decía alguien cuando escuchaba la alegría de muchos por el resultado favorable del equipo de fútbol de sus entrañas, al día siguiente el pan seguirá costando lo mismo.

Por eso no es baladí, a pesar de las presiones cortoplacistas, tratar de mirar lo que sucede en plazos más largos. A ello se refiere lo que dice el título: Se acabó el juego. Y la frase se refiere precisamente a que poco a poco en la sociedad vasca y en la política vasca se va poniendo de manifiesto que los parámetros sobre los que se ha construido la forma de hacer política van cambiando radicalmente, que los códigos que han regulado el lenguaje de la política vasca se están transformando en su propio núcleo.

Porque mucho de la política vasca de los últimos treinta años ha consistido en jugar con la política, con las palabras, con los sentimientos, con las instituciones, con los marcos, con el lenguaje, con todo lo habido y por haber, situada como estaba esa política entre la brutal agresión del terrorismo de ETA, por un lado, y la segura existencia del Estado, con toda su provisión de servicios y seguridades, por otro.

Poco a poco se va acabando el juego. Y decir en la sociedad vasca poco a poco equivale a decir que, llegado un momento determinado, ese poco a poco se convierte en transformación drástica: la secularización comenzó más tarde que en ningún otro sitio, pero fue mucho más rápida que en cualquier otro, por ejemplo. Se va acabando el juego: de pensar que porque muchos de nosotros, los nacionalistas, hacemos como que el Estado no existe, como si España, el Estado español, fuera una ficción, la realidad del Estado no se corresponde con nuestra ficción.

Se va acabando el juego de creer que en democracia los sentimientos no están sujetos a la regulación de las normas y de las leyes, a la regulación del Derecho -algo que se entiende perfectamente si en lugar de sentimientos de pertenencia nacional ponemos sentimientos de pertenencia religiosa-. Se va acabando el juego de pretender poner el valor y la legitimidad de las instituciones en suspenso: ejerciendo el poder que otorgan, pero haciendo como que no terminan de valer, que en realidad se preferiría que fueran radicalmente distintas, no legítimas, sustentadas en una legitimidad distinta a la que realmente tienen. Eso sí, sin renunciar en el entretanto a ejercer la violencia legítima que implica cobrar impuestos, detener a ladrones e imponer todo tipo de multas.

Se va acabando el tiempo de creer que hacer política es una cuestión virtual: de pasarse el día imaginando proyectos y planteamientos que no tienen nada que ver con la realidad; el tiempo de creer que hacer política es una cuestión de ingeniería jurídica, de elucubraciones, de andar inventándose estructuras imposibles, sacándose de la chistera fórmulas que lo aguantan todo sobre el papel, incluso ser contradictorias en sí mismas.

Se va acabando el juego de poner en duda, por mero interés infantil en el juego, la legitimidad democrática del Estado del que se forma parte -y reconozco que la democracia española, como todas, es muy perfeccionable-, lo que daría sentido a imaginarse las cosas más abstrusas. Se va acabando el juego de pensar que en la sociedad vasca se da, por pertenencer al Estado, una situación de opresión lingüística, de opresión fiscal, financiera y económica, de opresión cultural, casi casi de ocupación militar -¿una encuesta del Gobierno vasco preguntaba si se estaría a favor de la independencia de Euskadi si España pretendiera defender militarmente la unidad!–.

Se va acabando el juego de hacer como si el País Vasco, Euskal Herria en su significado histórico y cultural, hubiera sido una especie de paraíso mancillado desde que por la fuerza forma parte del Estado español. Se va acabando el juego de olvidar que los vascos han participado desde hace siglos en el desarrollo de esa España construida como la fuente de todos nuestros males por medio de un juego infantil, mentiroso y de graves consecuencias demasiadas veces.

Se va acabando el juego de creer que el Estado no va a ejercer como tal y que su no ejercicio es muestra de la debilidad que se le quiere suponer. Lo ha tenido que ver ETA y todo su entorno político, habituados como estaban a jugar con la violencia, con las instituciones, con la democracia, con el sistema y contra el sistema, dentro del sistema y fuera del sistema, con la reforma y la revolución, con ser militar y política al mismo tiempo. El Estado, aunque tarde, le ha dicho que se acabó, que tiene que optar por ser o lo uno o lo otro, pero no ambas cosas a la vez. La suspensión judicial de actividades de ANV y EHAK, la imposibilidad de que ANV se presente a las próximas elecciones del 9 de marzo, es una muestra de ello.

Y se ha acabado el juego también para todos aquellos nacionalistas que -con la excusa de la defensa del Estado de Derecho y de las exigencias de sometimiento al imperio del Derecho- se han escudado en el juego de ETA de jugar en el campo del antisistema y en el campo del sistema al mismo tiempo para poder ellos seguir su juego propio de estar pero sin estar, de ser pero sin ser, de permitirse el lujo de ser radicales -contrarios al sistema del Estado al que pertenecen y cuyo poder ejercen- y moderados -pilares del sistema-.

Se ha acabado el juego de denigrar la democracia a partir de la ilusión imposible de la democracia perfecta. Se ha acabado el juego de vender la utopía gozando hasta límites insospechados de los poderes que permite el ‘topos’ del poder real, el lugar del poder real, el presupuesto y su gestión partidista. Se ha acabado el juego de creerse revolucionario, rompedor, superador de límites y condiciones históricas desde el cómodo y muy real, nada utópico ni idealista ejercicio del poder.

Se ha acabado el juego de interpretar la violencia y el terror de ETA según las necesidades instrumentales del momento: como fruto del espíritu revolucionario y marxista, o como manifestación del conflicto, es decir, de raíz básicamente nacionalista, o como absurdo que impide la consecución de lo que pretende. Se ha acabado la ilusión de que los mil asesinatos de ETA para deslegitimar las instituciones estatutarias, para defender un proyecto político nacionalista, han pasado por éste sin romperlo ni mancharlo. Se ha acabado la pretensión de que después de ETA se puede seguir siendo nacionalista como si ETA no hubiera existido, como si ETA no hubiera matado, amenazado, forzado al exilio a muchos ciudadanos. Se ha acabado el juego de pretender una reconciliación imposible sin pasar por el reconocimiento del significado político de las víctimas asesinadas.

Se ha acabado la mascarada de que Batasuna -o como se llame- tenga que bajar del monte a ETA, el PNV a Batasuna, el PSE al PNV: todo el mundo es mayorcito y sabe dónde está la democracia, la real o formal, no la utópica, no la irreal, no aquélla que viniera tras la destrucción de todas las cárceles. Todo el mundo sabe cuál es el camino y cómo llegar a él. Todo el mundo sabe ya que tiene que renunciar a pretensiones absolutas, sean de sentimiento o de ideología, para poder jugar en el espacio limitado de la democracia.

Se ha acabado, por fin, el juego de conceder que el nacionalismo, este nacionalismo que huyó a Estella-Lizarra y es incapaz de encontrar el camino de vuelta, que es el camino de su homologación democrática, tiene derecho de primogenitura sobre la sociedad vasca, sobre la cultura vasca, sobre el euskera, sobre la historia vasca.

Ha llegado la hora de liberar a la sociedad vasca de las ataduras a las que le está sometiendo este nacionalismo en su conjunto, ligado por la hipoteca de la violencia que no acierta a desanudar. Ha llegado la hora de liberar la historia vasca de la unilateralidad estéril en la que la ha convertido este nacionalismo. Ha llegado la hora de liberar el futuro de todos los vascos, repito, de todos los vascos, de las limitaciones, de las virtualidades, de las ensoñaciones improductivas, de las frustraciones inevitables a las que los esta sometiendo este nacionalismo.

Como escribió Fernando Pessoa: ¿Ésta es la Hora!…Valete, Fratres.

Las condiciones adecuadas

Fernando Savater:
Sería un excelente momento para que los constitucionalistas se dejaran de si son galgos o podencos y cerraran filas ofreciendo una alternativa conjunta en Euskadi. Pero los socialistas parecen más interesados en desmarcarse del PP que en mostrar firmeza ideológica ante el nacionalismo. No han escarmentado. Lo peor no es que se entendieran ayer con Batasuna, sino saber por una indiscreción de Miguel Buen que volverían a negociar “si se dieran de nuevo las condiciones adecuadas”. O sea que aún no se han dado cuenta de que nunca se dieron tales condiciones y que su primer error fue creer que se daban. Los que lo cometieron -y probablemente indujeron a Zapatero a cometerlo- siguen a la cabeza del PSE. Se ha dicho muchas veces que la permanencia de Acebes y Zaplana, ligados a la guerra de Irak, etcétera, al frente del PP dificulta la aceptación de este partido por votantes de centro. Pues bien, ¿cómo creer que el PSE no va a incurrir en sus viejos errores con ETA-Batasuna, mientras sigan como líderes Egiguren, López, Pastor, Ares, Buen… por no mencionar al insufrible Odón Elorza? Con ellos ahí hay pocos motivos para creer y muchos para desconfiar.

dissabte, 23 de febrer del 2008

Quatre lectures sobre la independència del Kosovo

La visió de Bernard Kouchner, ministre francès d'Afers Estrangers i exrepresentant del secretari general de l'ONU al Kosovo.
Nous avons vite compris que la réconciliation ne se ferait pas par le statu quo. Les débordements nationalistes, les haines et les tensions avaient laissé des traces indélébiles, nous savions que plusieurs générations seraient nécessaires et que la séparation devait être envisagée.
L'anàlisi d'Isabelle Lasserre:
Le nouveau pari des Occidentaux est donc d'attendre que les pays balkaniques se rapprochent de l'Union européenne, quitte à leur faciliter la tâche, espérant ainsi faire baisser les nationalismes. Ce pari est cependant risqué. Certains pays des Balkans, comme le Kosovo, sont en effet à des années lumières des standards occidentaux. Quant à la Serbie, elle s'est récemment éloignée de l'Europe. L'Union européenne, cette grande machine administrative peu efficace qui, pour les Serbes, s'est montrée injuste dans ses décisions, la fait d'autant moins rêver que la Russie de Poutine, avec sa puissance retrouvée, paraît plus attrayante.
Thomas Ferenczi: ha estat justa la secessió de Kosovo?

De Cicéron à Michael Walzer, en passant par Saint-Augustin, de nombreux philosophes ont tenté d'établir une distinction entre les guerres justes et les guerres injustes. Le cas du Kosovo incite à s'interroger pareillement sur la différence entre les sécessions légitimes et les sécessions illégitimes. En acceptant l'indépendance de l'ancienne province serbe, la majorité des Etats de l'Union européenne jugent que ses dirigeants sont dans leur droit. Dans le même temps, en refusant que la décision des Kosovars serve de précédent pour justifier d'autres séparatismes, notamment dans le Caucase, ils respectent d'une manière fort sélective le droit des peuples à l'autodétermination, au risque d'être accusés de pratiquer la politique du deux poids deux mesures.
Per l'historiador Serge Métais l'Estat-nació ja no és un model:
Quoi qu'il en soit des origines de la diversité culturelle ou de la «multiethnicité» du Kosovo, il demeure que le nouvel État n'a pas vocation à être un État-nation. Il ne doit pas être conçu comme l'État d'une nation, mais comme celui de ses citoyens, qu'ils s'identifient à la nation albanaise, à la nation serbe ou à d'autres nations. Le serbe sera nécessairement, avec l'albanais, langue officielle au Kosovo. Albanais et Serbes y seront citoyens d'un même État sans pour autant avoir vocation à former une «nation kosovare».

Tout cela est difficile à concevoir en France où, depuis la Révolution, le peuple français se serait constitué en nation. La nation serait affaire de volonté politique. Ainsi confond-on, chez nous, les concepts de nationalité et de citoyenneté. C'est à une autre conception de l'État que nous invite le Conseil de l'Europe pour lequel «la protection des minorités nationales et des droits et libertés des personnes appartenant à ces minorités fait partie intégrante de la protection internationale des droits de l'homme». Cette conception s'impose partout en Europe, du Royaume-Uni, où l'Écosse est une nation, à la Roumanie où le statut de minorité nationale est reconnu aux Hongrois de Transylvanie. Soucieuse de la protection des droits de la minorité serbe au Kosovo, l'Union européenne devra veiller à ce que le nouvel État ne soit pas seulement l'État de sa majorité albanaise, mais aussi celui de sa minorité serbe. C'est la seule option viable non seulement pour le Kosovo, mais aussi pour l'intégration européenne de la Serbie.

Decapitar els maniquins



Aquesta és l'ordre que han donat a totes les botigues de roba als Emirats Àrabs Units. Pel que sembla, el cap femení, rapat o amb cabells, encara que sigui d'un maniquí, és ofensiu.

divendres, 22 de febrer del 2008

Pizarro i el manual d'instruccions

Coincideixo amb les enquestes. El debat d'ahir a Antena 3 sobre economia el va guanyar Solbes. Avorrit? Tecnocràtic? Sí, però tranquil i demostrant que dominava la situació. Pizarro, desbordat per les xifres, va caure en el parany de respondre amb el tòpic. Enlloc de centrar-se en les xifres més febles, com la inflació, i entrar-hi a fons, va optar per arguments recurrents i passar d’una cosa a l’altra.

Però el pitjor de tot no és això. El pitjor és la indefinició ideològica que va transmetre. Especialment, quan va voler demostrar que era tan o més partidari que els socialistes del sistema públic de pensions. En què quedem? Son vostès liberals, si més no en economia? sí o no?

Aquest és el gran problema de la dreta espanyola. Acostumada, a gust o a desgrat, que la política la fes el general –en aquest sentit és també una víctima no cruenta del franquisme- va haver d’improvitzar a córrer cuita una classe política i una ideologia. Trobar un grapat de noms i cognoms no va ser el més difícil, però bastir una alternativa político-ideològica a l’hegemonia de l’esquerra no s’imporvitza d’una dia per altra.

Una gran majoria dels actuals líders del PP, llevat d’algunes excepcions, manifesten una rigidesa mental i un tracte espinós que delata la inseguretat del que estrena ideologia. En algunes coses manifesten el dogmatisme de la fe del convers, en altres no s'atreveixen a sortir de la correcció política. Els falta cintura i solera. Podran vèncer, però només podran convèncer el dia que facin política sense haver de recórrer al manual d’instruccions.

ADDENDA.- Maty recomana el "Ganó Solbes" de Marc Vidal. Val la pena.

dijous, 21 de febrer del 2008

La confiança en la política es desploma

L'índex de satisfacció política a Catalunya ha baixat per quarta vegada consecutiva. Segons el sondeig que ha fet públic avui el Centre d'Estudis d'Opinió, la satisfacció dels ciutadans amb la política se situa a -1,39 punts. És a dir, al gener hi havia un 63,4% de catalans insatisfets amb la política. Això, segons el CEO, pot afectar la participació a les eleccions generals del 9 de març que se situaria en un 58,9%, 18 punts per sota de les eleccions del 2004.



dimecres, 20 de febrer del 2008

Els danys col·laterals de l'AVE

A l'estació de Sants s'han donat cita aquest matí les dues cares de la moneda de l'AVE Barcelona Madrid. D'una banda, les autoritats ferroviàries per celebrar-ho. De l'altra, els trelladors de les obres per denunciar el preu en vides humanes que ha costat.

Segons els sindicats, han mort 14 treballadors, a raó d'un per cada 20 quilòmetres. Aquesta mortalitat tan elevada l'atribueixen a les subcontractacions en cadena de personal barato i inexpert i a les fortes pressions polítiques per acabar les obres abans de les eleccions.

No sé si els sindicats tenen tota, part o cap raó en la seva queixa, encara que em temo que en tenen bastanta. Em limitaré només a constatar que si en lloc d'una obra pública s'hagués tractat d'una obra privada, els seus promotors ja serien al jutjat, s'haurien declarat no sé quantes vages en el ram de la construcció i la majoria dels partits haurien posat el crit al cel. Tots en contra de l'explotació capitalista, salvatge i neoliberal.

Com que l'obra era pública i, sobre tot, feta per un govern socialista emanació de la classe obrera i treballadora, doncs ni mú. Tots callats i mirant cap un altra cantó. Els 14 treballadors morts en els obres de l'AVE són els "danys col·laterals" de la nostra "correcció política".

El miratge de la independència inevitable

El fantasma que torna a recórrer Europa no és el fantasma de comunisme sinó el fantasma de la fragmentació ètnica i del minifundisme nacional. No es tracta d’un fantasma nou, ja que va tenir la seva gran embranzida després de la primera guerra mundial gràcies al conill de l’autodeterminació que un mal dia Woodrow Wilson es va treure del barret.

Contingut durant la guerra freda en el congelador de la història, la caiguda del mur de Berlín va fer reviure l’espectre. Especialment als balcans, on de les entranyes d’un comunisme iugoslau en fase terminal va renéixer, com si sortís del túnel del temps, un brutal nacionalisme serbi. Mentre a l’Europa occidental s’evolucionava cap a una superació del nacionalisme, a la seva perifèria tornava a provocar catàstrofes.

El genocidi serbi parcialment consumat contra bosnians, croats i kosovars va sentenciar el somni d’una Iugoslàvia pluriidentitària al dinamitar qualsevol possibilitat d’una convivència democràtica i civilitzada. És, doncs, la impossibilitat de conviure amb el botxí l’única raó que explica ara la independència del Kosovo, com la impossibilitat de conviure amb Auschwitz va explicar la creació de l’estat d’Israel. No n’hi ha cap més, ni en cal cap altra.

Però si bé en determinades circumstàncies històriques la creació artificial d’un estat pot arribar a ser una solució, molt sovint crea un problema més gran que el que resol. A vegades, al nou estat li ho posen molt difícil i no acaba d’aconseguir el que pretenia quan es va proclamar. Altres vegades, resulta senzillament inviable.

El primer cas seria el de l’estat d’Israel, que va néixer amb la voluntat de garantir la seguretat dels jues però que no ho ha aconseguit del tot després de 50 anys d’existència. La veritat és que els jueus viuen més segurs als Estats Units o l’Argentina que a Israel. És per això que, entre altres motius, la majoria de jueus nord-americans no hi han anat a viure o que molts dels que hi van emigrar des de l’URSS ho van fer més pensant que seria una estació de pas en el camí cap a Amèrica que un destí definitiu. En els últims anys, molts joves israelians han abandonat el seu país davant la impossibilitat d’aconseguir una pau ferma i duradora.

Aquesta realitat no justifica en cap cas la violència terrorista dels palestins i l’hostilitat permanent dels països àrabs, ni vol dir que l’estat d’Israel hagi de desaparèixer o ser traslladat a un altra lloc on sigui més ben rebut. Això seria cometre un error encara més greu. Però ens il•lustra i ens hauria de posar en guàrdia sobre les limitacions i les conseqüències del constructivisme, de l’enginyeria social, ja sigui nacionalista o socialista. No oblidem que els dos grans pares d’Israel van ser el nacionalista Theodor Herzl i el socialista Ben Gurión.

El segon cas és el de Kosovo. Per més esforços que s’hi esmercin, no hi ha res que permeti pensar en la seva viabilitat, llevat del cas que s’integri a Albània. Però això, ara per ara, no és assumible per la comunitat internacional. Conegut el percal, el que l’informe de Martti Ahtisaari preveu és més una sobirania tutelada per un temps indefinit que una independència real i plena. La proposta de l’enviat especial de l’ONU preveu el nomenament d’una mena de Virrei anomenat Representant Civil Internacional que exercirà al mateix temps les funcions de Representant Especial de la UE.

Aquest Virrei tindrà poders dictatorials, ja que podrà anular les decisions i els textos legislatius aprovats per les autoritats del Kosovo, així com podrà sancionar i deposar a tots aquells funcionaris públics que consideri incompatibles amb els objectius que es proposa la comunitat internacional. La Missió militar europea tindrà facultats per a investigar i processar amb jurisdicció pròpia diversos delictes, com la delinqüència organitzada, la delinqüència interètnica, els delictes financers i els crims de guerra. També exercirà el control de les fronteres i de les manifestacions i aldarulls a l’interior de l’antiga província sèrbia.

Diumenge passat, el Kosovo va proclamar la secessió de Sèrbia, però no va assolir la independència perquè quedarà sota una fèrria tutela internacional. Acabarà sent algun dia un estat independent i viable, sense tuteles de cap mena?. Està per veure. Però el més probable és que el Kosovo acabi passant de ser una província sèrbia a ser una província albanesa.

dimarts, 19 de febrer del 2008

El principi de la fi



Les bones notícies del Pakistan

El més significatiu de les eleccions de dilluns al Pakistan no és tant la victòria del partit de Benaziir Bhutto o la derrota del partit de Musharraf, sinó la pràctica desaparició parlamentària de l’islamisme radical.

A l’anterior legislatura, el Muttahida Majlis-e Amal, MMA, una aliança heteròclita de partits islamistes, molts dels quals donaven suport si més no verbal als talibans i Al Qaeda, tenien 50 dels 272 membres de la cambra legislativa, gairebé el 19% dels diputats. Ara, s’han quedat al carrer perquè la gent no els ha votat. En un primer moment, la democràcia semblava actuar a favor dels islamistes, però finalment ha acabat derrotant-los.

Els ciutadans de països àrabs o islàmics s’estan adonant ràpidament que són ells i no Occident les principals víctimes de l’islamisme. La derrota definitiva d’Al Qaeda a l’Iraq va començar a ser possible quan els sunnites van entendre que el seu enemic no eren les tropes nord-americanes sinó la brutalitat jihadista. Una conclusió que cada dia comparteixen més musulmans a Algèria, l’Afganistan i tots aquells països afectats per la plaga del terrorisme islamista.

L’estat de la llibertat d’expressió a Espanya



Ja ho veuen. Els “progres” no toleren ni la llibertat ni les dones: María San Gil a Galícia, Dolors Nadal a Barcelona, Rosa Díez a Madrid...

dilluns, 18 de febrer del 2008

Intifada a Dinamarca

Vuit nits consecutives d'aldarulls a Dinamarca. Joves musulmans han cremat centenars de cotxes i diverses escoles en protesta per la detenció d'un grup d'islamistes que volien matar el dibuixant de les primeres caricatures de Mahoma. Religió de pau!

diumenge, 17 de febrer del 2008

Lliçó magistral

Totalment d'acord amb Barcepundit: és una magnífica lliçó d'economia pressupostària en un parell de minuts.

Bardem

Teresa Amat escriu una reflexió sobre Bardem que val la pena llegir.
Després d’haver encarnat (i molt bé, per cert) Reinaldo Arenas a Antes que anochezca (Julian Schnabel, 2000) va sortir-ne del tot indemne. Tota una proesa digna d’admirar, i més si ens hem de creure el que Bardem va dir de la seva interpretació d’Arenas: «Cuando empecé a leer sus libros, encontré algo que me era familiar. […] Como actor, no puedes interpretar un papel como éste si no tiene nada que ver contigo, de lo contrario no respetarías a esa persona. Así que éste fue un gran regalo para mí». Regal que potser va apreciar molt "como actor" (certament un privilegi que va saber aprofitar) però que va apreciar ben poc més enllà d'això, per més que digués. Bardem, impassible i immutable, ha continuat i continua sent fidel al coma-andante. I si es fa això després de llegir de debò els llibres d’Arenas, sobretot Antes que anochezca(1), l’autobiografia en què es basa la pel·lícula, és que es va ben equipat amb una cuirassa del tot impenetrable.
La Teresa acaba la seva anotació amb aquest vídeo de Reinaldo Arenas que no puc estar-me d'enllaçar.

Embarcats en el Titànic

Mentre altres països emprenien reformes econòmiques importants, aquí vivíem del "cuento". Ara, quan el vaixell fa aigues per tots costats, el govern de Zapatero es comporta com l'orquestra del Titànic. Ho explica avui en Xavier Sala i Martin a "La Vanguardia".
Pero, en lugar de reformar, España seguía basando su crecimiento en el ladrillo, hasta el punto que entre el 15% y el 19% del PIB español dependía de la construcción (en comparación, en Estados Unidos esa proporción no llegaba al 5%). Eso creó una dependencia tan grande que ponía en peligro las bases del crecimiento si algún día llegaba la crisis al sector.

Y, naturalmente, la crisis llegó al sector. Y, lógicamente, España no estaba preparada porque la rana ya estaba hervida: las familias americanas “subprime” dejaron de pagar su hipoteca, las viviendas bajaron de precio, los consumidores se empobrecieron, los bancos dejaron de prestar y se precipitó la recesión. Claro que todo eso sucedía en Estados Unidos… o al menos eso proclamaban nerviosamente esperanzados el presidente Zapatero y el ministro Solbes.

El problema es que luego llegaron los dramáticos datos del mes de enero: la inflación más alta de los últimos 12 años, la producción industrial se derrumbó en 2,4 puntos (la mayor caída de los últimos 6 años), el índice PMI empresarial sufrió el descenso más brusco de la historia al pasar de 51 a 42, el paro sufrió el mayor aumento desde que se construyen estadísticas, las reservas de vivienda bajaron en un 60% (lo que obligará a reducir todavía más la construcción en los próximos meses), el déficit exterior llegó al 10% del PIB, el stock de divisas cayó hasta 13.000 millones y sólo permite comprar el equivalente de 12 días de importaciones, la confianza de los consumidores se desmoronó de 72,3 a 70,9 y la bolsa sufrió dos desplomes históricos en una semana.

¿Y qué hicieron los líderes españoles ante todo esto? Pues, de hecho… ¡nada! Se limitaron proclamar que el superávit fiscal representaba un gran seguro para el país y que todo iba la mar de bien. Pero en economía, la actitud del gobierno es importante, aunque sólo sea para no generar desconfianza. Si uno dice que no pasa nada pero los números indican lo contrario, uno da la impresión de que está perdido, o que no entiende que existe un problema, o que no sabe solucionarlo… o, simplemente, que está rezando para que la crisis no explote hasta después de las elecciones, a ver si le salva la campana. Sea como fuere, esa actitud pasiva e interesadamente optimista provoca una desconfianza que no hace más que empeorar la situación.


divendres, 15 de febrer del 2008

Spielberg i la Xina

Sorman retrata en poques paraules la inconsistència de la correcció política hollywoodiana:
Spielberg cédant à Mia Farrow, renonce à mettre en scène les JO de Pékin , pour ne pas cautionner la repression des démocrates chinois. Pardon, je rectifie : parce que le gouvernement Chinois est responsable des massacres au Darfour ( sic ) . Mais Pékin s'est rallié à la force miltaire de l'ONU qui se trouve au Darfour. Spielberg et Mia Farrow ont donc un (dernier ) métro de retard . Ou alors , on s'émeut plus à Hollywood sur les Africains que sur les Chinois ? Les vies n'ont pas le même poids . C'est vrai , nous n'avons aucune photo de Hu Jia en prison, aucune photo des Centres chinois de rééducation par le travail ni des dix milles exécutions par an . Sans photo , Hollywood n'éprouve aucune émotion. Mettre en relation les positions chinoises au Soudan avec la nature totalitaire du régime chinois , cela réclamerait sans doute un effort de concentration cérébral trop intense sous le soleil de Beverley Hills. Ou alors , hypothése cynique , on s'indigne pour le Darfour sans affronter directement le régime chinois : une posture mais sans risque de se voir dénier un visa pour la Chine.

dijous, 14 de febrer del 2008

Per què estaran sempre tan cabrejats?


Em sembla que a partir d'ara celebraré el dia de Sant Valentí.

L'última víctima del canvi climàtic!



Als seus 85 anys, el legendari caçador del monstre del Llac Ness, Robert Rines, ha tirat la tovallola. Després de 37 anys d’investigacions, ha decidit que no valia la pena seguir. Per què? Doncs perquè ha arribat a la conclusió que ja no trobarà la Nessie perquè ha estat víctima... del canvi climàtic!.

(Via Extrême centre)

Carta de Pilar Rahola a Boris Izaguirre



Si me permites, querido Boris, intentaré razonar algunos de los motivos de mi perpleja disidencia. Primero, el numerito me pareció más propio de la transición política que de una democracia estable. Todo rezumaba una estética muy antigua, con Víctor Manuel, Ana Belén, Serrat y el resto de sospechosos habituales de estas contiendas, todos muy divinos, todos queridos por todos nosotros, y todos más antiguos que las maracas de Machín. Por supuesto, soy una loca de las canciones de Sabina, y Serrat me emociona hasta los tuétanos, pero su trabajo artístico, perenne e intenso, no es precisamente lo más moderno del panorama. Por decirlo de forma precisa, se reunieron los de siempre y dijeron más de lo mismo. La capillita conocida, con el discurso conocido. Además, y quizás es lo que me resulta más molesto, lejos de una plataforma de apoyo a un candidato, el grupo se estructuró como una plataforma a la contra, como si el cielo estuviera a punto de caernos sobre la cabeza, como si llegara la marabunta, y los concienciados artistas tuvieran que dar su paso adelante. A vueltas con la mentalidad de la transición...

Querido Boris. El PP no me gusta nada de nada. Casi tan nada como a ti, pero estoy en contra de crear estos discursos demonizadores, que excluyen a millones de votantes de la cordura y el sentido común, que desprecian a los otros, que se elevan como si tuvieran la verdad universal y que respiran un cierto tufillo de despotismo ilustrado. Las palabras de Cuerda son propias de un pequeño déspota, y lo siento, porque me gusta Cuerda. Pero ¿es necesario despreciar hasta ese nivel a los votantes de otro partido para ganar la razón? ¿Qué pensamiento libre, crítico, razonable, existe detrás de una pendejada como esa? Yo no veo más que consigna, propaganda y servil compostura. Nada me suena a crítico. Ergo, nada me suena a libre. Por supuesto, los ataques posteriores de Rajoy, hablando de estómagos agradecidos y cánones varios, eran pura demagogia, pero ¿qué os esperabais? ¡Si se lo pusisteis a tiro! Uno no puede subir a las altas tribunas de su fama, vociferar contra millones de votantes, y esperar que no le caigan chuzos. Estratégicamente, creo que es un error de bulto. Pero, además, democráticamente es una inmoralidad. Tenemos que empezar a entender que la democracia juega a muchas cartas, que todas son lícitas y que si gana la que no nos gusta, tenemos que volver a ganarnos la razón. La razón, que no el desprecio.

El text íntegre, aquí.

dimecres, 13 de febrer del 2008

El capitalisme no està en crisi

La preocupació per l'evolució de l'economia està provocant autèntiques paradoxes polítiques. Si bé l'estratègia socialista de fer-se l'orni fins a les eleccions del 9 de març és totalment irresponsable, comunica un missatge subliminal de confiança en la bona salut del capitalisme espanyol. Pel contrari, el PP, que hauria de ser la força política més insubornablement favorable a l'economia de mercat, destil·la, més enllà de la critica a la immobilitat del govern, una sensació de desconfiança en la capacitat del mercat per superar la crisi digne del millor dels seus enemics. Guy Sorman ens ajuda a posar les coses al seu lloc:
Une juste analyse de la situation économique doit reposer sur la distinction essentielle entre le trend, tendance de fond et la conjoncture. Le trend américain qui, depuis un siècle, détermine le trend mondial est de l’ordre de 3% par an : grâce au trend, la richesse américaine se maintient à un tiers de la richesse mondiale, malgré la montée en puissance de la Chine, de l’Europe ou de l’Inde. La perturbation actuelle ne paraît pas de nature à affecter ce trend parce que celui-ci repose sur des avantages fondamentaux : le leadership de l’innovation, la sécurité juridique des investissements, une fiscalité favorable à la création d’entreprises, le dollar monnaie des réserves. Ces avantages fondamentaux restent stables et non concurrencés. Sur ce trend historique, viennent se greffer des fluctuations qui ne sont pas des crises. Une crise affecte le système lui-même ; ce fut le cas en 1930. Mais une fluctuation dans le système, ce n’est pas une crise.

Au XXe siècle, les Etats-Unis ont subi deux crises véritables : en 1930, parce que la Banque centrale américaine commit l’erreur d’assécher le crédit . En 1973, parce que Jimmy Carter a appliqué la théorie keynésienne erronée de relance par la demande ; il n’a que généré l’inflation et le chômage. Mais depuis trente-cinq ans, les fluctuations n’ont plus jamais dégénéré en crises : les gouvernements américains (Démocrates et Républicains) ont appris de leurs erreurs passées. Désormais, la Banque fédérale remplit son office en alimentant les demandes de crédit, mais pas trop, de manière à ne pas réveiller l’inflation. De son côté, le Congrès accorde quelques baisses d’impôt, dont l’objet principal est de calmer l’opinion anxieuse. L’expérience et la science économique ont enseigné que la meilleure manière d’échapper à une crise exigeait de ne pas trop agir et de laisser le marché purger ses excès.

Quels excès ? Toute économie de marché est fondée sur le principe dit de destruction créatrice : des entrepreneurs innovent mais toutes les innovations, techniques ou financières, ne sont pas couronnées de succès. On l’avait constaté en 2000, avec la bulle Internet. En ce moment, nous assistons à un autre nettoyage : le marché trie entre les innovations financières utiles au progrès économique et d’autres qui ne le sont pas. S’il est probable que la panique actuelle sur les marchés a été provoquée par une mauvaise gestion des crédits immobiliers aux Etats-Unis et au-delà, on ne doit pas en conclure que le capitalisme financier et la création de nouveax instruments dits dérivés sont une erreur. La complexité croissante des marchés financiers permet de répartir un plus grand nombre de risques sur un plus grand nombre d’investisseurs ; grâce à cette répartition des risques, un plus grand nombre d’entrepreneurs peuvent s’aventurer dans un plus grand nombre d’innovations. Les erreurs seront corrigées par le marché lui-même. Au terme de cette destruction créatrice, des entreprises vont disparaître, d’autres naîtront, des emplois seront déplacés et la croissance retrouvera son bon rythme.

Ce cycle cruel émeut : expliquer qu’il est globalement positif à long terme, ne saurait rassurer les individus directement atteints. Mais c’est dans les moments difficiles qu’il convient de défendre l’économie de marché et d’en illustrer les principes. En période de fluctuation, il revient aux journalistes, politiciens, experts d’expliquer la réalité plutôt que de semer l’affolement. Ainsi, ne devrait-on pas appeler récession ce qui est une croissance ralentie.

Est-ce à dire que l’Etat est inutile au bon fonctionnement du capitalisme ? Certes non : là où il n’y a pas d’Etat, le capitalisme ne fonctionne pas. L’Etat est le garant des règles du jeu et l’assureur de dernier recours. Particulièrement dans la tradition européenne, il est indispensable que les politiques publiques facilitent les reclassements d’un métier à l’autre, d’une entreprise à l’autre. Mais quand l’Etat s’oppose à la destruction créatrice, il devient dangereux.

Obama, el candidat del penediment blanc

L’investigador de qüestions racials de la Universitat californiana de Stanford i autor del llibre “Un home presoner. Per què ens sentim atrets per Obama i per què no pot guanyar”, el mestís Shelby Steele, explica el “fenòmen” Obama en una entrevista concedida al rotatiu francès Liberation, gens sospitós d’incorreció política.

Pensez-vous toujours qu’il perdra en dépit de ses bons scores répétés dans les primaires ?

Je crois toujours, pour l’heure, qu’il ne peut pas devenir président des Etats-Unis. A moins qu’il dévoile réellement qui il est, quelle est son idéologie, mais il n’a pas encore commencé à le faire. On ignore presque tout de lui. Il ne dit pas dans quelles circonstances il déclenchera une intervention militaire. Que pense-t-il de la doctrine de la guerre préventive ? De la discrimination positive ?

N’est-il pas aussi perçu comme une sorte de rédempteur pour le passé raciste et les erreurs de la guerre d’Irak ?

En disant qu’il ne peut pas gagner, je sous-estime peut-être la profondeur de cette aspiration qui peut au final lui apporter la victoire. Mais ce sera une victoire née de ce profond désir de rédemption des Blancs qui n’effacera pas le passé raciste ni les controverses de la guerre d’Irak. Il y aura juste un Noir à la Maison Blanche et rien ne changera vraiment. Quand Carl Stokes a été le premier maire noir élu d’une grande ville [Cleveland en 1967, ndlr], tout le monde disait que ça bouleverserait toute la culture américaine. En réalité, c’était juste un maire noir et c’est tout. La race n’a pas d’importance. Ce qui importe, c’est qui vous êtes, en quoi vous croyez, pas la couleur de votre peau.

Mais Obama ne se présente pas comme un candidat noir…

Si. Et il trompe les gens sur ce point. Il dit qu’il transcende la question raciale et que c’est la raison pour laquelle il faut voter pour lui. Mais par le simple fait d’énoncer cela, il démontre que toute sa campagne est précisément axée sur la question raciale. Quand il dit «qu’il ne voit pas une Amérique noire et une Amérique blanche, mais des Américains», c’est délibérément le message inverse qu’il veut faire passer. Si Barack Obama n’était pas noir, on ne connaîtrait probablement même pas son nom… Il propose une convergence entre sa peau noire et la présidence, et ses supporteurs applaudissent car ils pensent que cette convergence sera rédemptrice pour les Etats-Unis, qu’il blanchira l’Amérique de son pire péché : le racisme. C’est ça qu’il vend aux Américains, sa peau noire, pas son programme économique.

Comment la communauté noire le considère-t-elle ?

Les Blancs sont l’électorat naturel de Barack Obama. Les Noirs ont été ambivalents à son égard dès le début. Pourtant, dès que Barack Obama a pu démontrer qu’il emportait les voix des Blancs en grand nombre, et donc qu’il était capable d’arriver au pouvoir, les Noirs se sont rangés à ses côtés. C’est ce qui s’est passé en Caroline du Sud. Et c’est ça l’ironie : Il a fallu que Barack Obama gagne les voix blanches pour emporter les voix noires. Il n’a commencé à avoir ces voix noires qu’après avoir emporté le vote blanc lors de la primaire en Iowa.

Chapeau!

Disset diaris danesos, entre ells els tres de major difusió al país, han publicat avui, en nom de la llibertat d'expressió, una caricatura del profeta Mahoma feta pel dibuixant que era l'objectiu d'un atemptat islamista, avortat per la policia.


Papanates

Catòlics holandesos rebategen la Quaresma com a "el Ramadà cristià" perquè els joves coneixen més el Ramadà que la Quaresma.

dilluns, 11 de febrer del 2008

La norma "Daniel Pearl"


S'acaben de complir 6 anys del brutal assassinat del periodista nord-americà, Daniel Pearl. En un article al The Wall Street Journal, el seu pare reflexiona sobre la funció del periodista i proposa un criteri, una "norma Daniel Pearl de l'autèntic periodisme", per ajudar-nos a distingir el periodisme de veritat de la seva caricatura. ( Via Neopàtria).

diumenge, 10 de febrer del 2008

Les dones no fan aquestes coses

Tota ideologia amb pedigrí disposa sempre d'un subjecte històric propi que és el bo de la pel·lícula. Els obrers, els estudiants, els camperols o les dones. Durant anys i panys hem sentit a dir que si les dones talléssin el bacallà de la política mundial aquesta seria més humana, més pacífica i menys violenta. El pur i simple fet de ser dona conferiria aquesta suposada virtud femenina a la política. Lamentablement, aquesta fabulació mai s'ha vist confirmada pels fets. És cert que hi ha moltes menys dones que homes en els poders terrenals, però quan aquestes l'han tingut a les seves mans no s'han diferenciat gaire del criminalitzat gènere masculí. Clar que, com tots vostès saben, Margaret Thatcher o Condoleezza Rice no compten. Per a moltes feministes ni tant sols són dones. Com tampoc no serà dona la ministre ruandesa de la Promoció Femenina, Pauline Nyiramasuhuko, jutjada per genocidi i incitació a la violació de 250.000 dones.

Torna la Teresa

Teresa Amat ha tornat. I ho ha fet amb el seu nou blog Alírica. Poseu-lo en els vostres favorits i llegiu-lo cada dia, segur que valdrà la pena. Felicitat, sort i moltes ganes!

dijous, 7 de febrer del 2008

Subprimes i correcció política

La crisi de les subprimes l’hauria provocat no tant l’excesiu amor al risc generat per la voracitat financera de banquers sense escrúpols com un seguit de regulacions dels anys 90 tendents a introduir la discriminació positiva en l’accés al crèdit. Aquest és, si més no, el diagnòstic del professor d’Economia de la Business School at the University of Texas, Stan Liebowitz.

Durant els anys vuitanta, l’organització d’esquerres ACORN (Association of Community Organizations for Reform Now) va endegar una campanya denunciant que la banca discriminava les minories alhora de concedir-los un crèdit. La mobilització va tenir èxit i l’any 1992, després d’un estudi que confirmava la discriminació (posteriorment es va comprovar que era erroni), la Reserva Federal va modificar el manual de comportament del sector bancari indicant que “hi ha discriminació quan un organisme de crèdit utilitza, en l’atribució de préstecs, criteris arbitratris o anticuats que descarten a nombrosos pobres o membres de minories amb baixos ingressos”.

En definitiva, el regulador va demanar a la banca rebaixar les seves exigències i a través d’una modificació de la Community Reinvestment Act de 1995 els va exigir implementar fórmules per donar crèdits hipotecaris a la gent més pobre. Les entitats que no ho van fer van ser castigades, algunes refusant-los acords de fusió o d’adquisició i d’altres perseguides directament pel Departament de Justícia. A causa d’aquestes mesures, el “programa de crèdits flexibles” va augmentar astronòmicament i amb ell el risc d’una crisi.

Una crisi que ha arribat quan una part dels hipotecats, com era previsible, no ha pogut afrontar el seu deute i els banc s’han vist obligats a quedar-se amb les seves cases. El problema és que el preu de les vivendes ha baixat i els tipus d’interès han pujat, de manera que les entitats financeres s’han quedat sense negoci i amb una gran cartera d’habitatges que no poden vendre.


This damage was quite predictable: "After the warm and fuzzy glow of 'flexible underwriting standards' has worn off, we may discover that they are nothing more than standards that lead to bad loans . . . these policies will have done a disservice to their putative beneficiaries if . . . they are dispossessed from their homes." I wrote that, with Ted Day, in a 1998 academic article.

Sadly, we were spitting into the wind.

These days, everyone claims to favor strong lending standards. What about all those self-righteous newspapers, politicians and regulators who were intent on loosening lending standards?

As you might expect, they are now self-righteously blaming those, such as Countrywide, who did what they were told.

dimarts, 5 de febrer del 2008

Nou menors seran executats quan compleixin 18 anys



Nou menors condemnats a mort a l'Iran -Benjamin Rasouli, Behrooz Shojaii, Morteza Feizi, Massoud Kafishir, Saiid Gazi, Hossein Taranj, Mehdi Azimi, Hamed Pour Heydari i Mostafa Naghdsi- esperen a la presó complir 18 anys per ser executats. Com a mínim, hi ha 75 adolescents al corredor de la mort.

El carbó progressa



Antón Uriarte:
...en España, en el 2007 ,la fuente eléctrica que más aumentó su producción en términos absolutos fue el carbón (5.848.793 MWh más en 2007 que en 2006).

La energía eólica, a pesar de aumentar un 30 % la potencia instalada, aumentó bastante menos que el carbón (3.863.704 MWh más en 2007 que en 2006).

En total, en 2007, el carbón produjo 71.854.742 MWh y la energía eólica produjo 26.367.533 MWh.

Alguien del foro meteored comenta que esta noticia no saldrá en los medios. Ni a los de la energía nuclear, tan modernos ellos, ni a los de las renovables, tan limpitamente falsos, les interesa airear el progreso de la energía negra.
El carbó és el que tira millor:

Según la Agencia Internacional de la Energía, el consumo global de carbón aumenta cada año un 4,5%. El 40% de la electricidad mundial se obtiene en centrales térmicas de carbón.

dilluns, 4 de febrer del 2008

Islam contra higiene

Segons publica el Daily Telegraph, cada vegada hi ha més metgeses musulmanes als hospitals britànics que es neguen a rentar-se les mans fins els colzes, incomplint les normes que prescriu la higiene sanitària. Aquest refús està avalat per la Islamic Medical Association, que considera innacceptable aquesta pràctica perquè obliga a les dones a mostrar la pell del braç.

dissabte, 2 de febrer del 2008

La miserable alegria mediàtica

La internacional mediàtica estava ahir eufòrica perquè podia portar a taula els cadàvers estripats de 90 iraquians de Bagdad. Han estat ignorant l'Iraq durant els últims mesos perquè no hi havia la sang i fetge suficient per avalar el seu discurs catastrofista. Finalment, ahir, van poder esplaiar-se explicant-nos com els dos atemptats "demostren" que la pacificació està molt lluny d'arribar.
`
La realitat, però, és que els dos atemptats no fan sinó confirmar com han canviat les coses al país mesopotàmic. El punt d'inflexió en la derrota política dels insurgents, especialment dels islamistes d'Al Qaeda, va començar ara fa un any amb la aliança de sunnites i xiïtes contra el terrorisme insurgent en el context de la nova estratègia nord-americana a l'Iraq. Aquest és el punt que va permetre donar el tomb a la situació i el que ha endegat el procés de derrota militar del terror.

Però, com molt bé sabem a Espanya, una cosa és haver revertit la situació i haver guanyat la batalla política i una altra que els assassins deixin de matar. Ho continuaran fent a la que puguin. La diferència amb el passat és que cada vegada poden menys, com ho demostra la manera en que van cometre l'atemptat d'ahir. Ja no tenen prous jihadistes disposats al suïcidi. Ja no tenen prou infraestructura i possibilitats d'utiltzar fàcilment cotxes bomba. Ja només poden recórrer a la misèria moral i material d'utilitzar dues dones amb síndrome de Down i fer-les esclatar amb control remot per garantir la seva anada al paradís.

divendres, 1 de febrer del 2008

McCain

Fa dies que em pregunten que qui crec que serà el futur president dels Estats Units. No qui m’agradaria a mi, sinó a qui acabaran votant els nord-americans. Respondre a una pregunta així és sempre una temeritat, però m’ho agafaré com una aposta.

Crec que el successor de George W. Bush a la Casa Blanca serà el republicà John McCain.

Per què? Doncs, perquè l’enfrontament amb Obama deixarà Hillary malmesa i serà el passat heroic de McCain el que marcarà, com pronostica Sorman, la diferència.

Anticlericalisme ranci

No només no sóc creient sinó que també sóc apòstata. No perquè ara estigui de moda, sinó perquè a l'època d'en Franco si et volies casar només pel civil havies d'abjurar del baptisme. I ho vaig fer per coherència amb la ideologia que en aquells anys de joventut voluntàriament havia assumit. Amb el pas dels anys, he canviant de manera de pensar i he abandonat la ideologia marxista-leninista per acostar-me a la filosofia liberal, però no he recuperat la fe, si es que alguna vegada en vaig tenir. Segueixo sent un descregut racionalista.

Dic tot això perquè s'entengui millor el que ara diré: ha estat una vergonya la manera com s'ha manipulat políticament i mediàtica la "Nota de la Comisión Permanente de la Conferencia Episcopal Española ante las elecciones generales de 2008".

Els mateixos que per Batasuna es van omplir la boca cridant a favor de "todas las ideas, todos los partidos" ara s'indignen perquè l'Església catòlica defensi les seves públicament. No només consideren intolerable el dret a la llibertat d'expressió de la Conferència Episcopal, sinó que a més a més li fan dir el que no ha dit.

No comparteixo els preceptes morals catòlics respecte el divorci o l'homosexualitat, però com a demòcrata he de defensar el dret que tenen, es consideri o no oportú, a proclamar-los quan vulguin i com vulguin. I sobretot, el dret que tenen, com la resta dels mortals, a que no es deformin les seves paraules. Entre altres coses, perquè sense saber el que de veritat es diu no és possible ni el debat ni la crítica democràtica.

Sense el coneixement dels fets no hi ha informació, hi ha propaganda.