Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 30 de novembre del 2010

Wikileaks, l'antípode del periodisme

Nada substancial salvo el daño

Cerca de 250.000 documentos confidenciales o secretos han quedado expuestos al dominio público tal como se vanaglorian ahora Wikileads y sus colaboradores en la difusión de los mismos. Y nos lo quieren vender como una gesta del periodismo y la lucha por la transparencia. En realidad no es periodismo ni nada parecido. Es una filtración de delincuentes que Wikileaks orquesta y distribuye y sus difusores administran como les viene en gana. La publicación de unos documentos de procedencia ilícita, clasificados por motivos de seguridad en una democracia, en un Estado de Derecho, sólo tiene una justificación si revelan un delito mayor que su filtración. Y por tanto un interés general por la revelación del delito. Por ejemplo, sería deseable que se publicaran aquí en España todos los documentos y grabaciones y confesiones aun por hacer de todos los implicados en el caso «El Faisán». Quienes ahora publican el gossip (cotilleo) del departamento de estado son los que más posibilidades tienen de hacerlo dada su íntima relación con el protagonista del escándalo, que no es otro que nuestro vicepresidente y ministro del interior. Aquí sí existe un genuino interés general por saber quién dio la orden aberrante a mandos policiales de colaborar con ETA, los asesinos de sus compañeros y subordinados. Eso sí sería un «scoop».

Confondre el secret amb la veritat

ARCADI ESPADA:
...resulta sorprendente que el periodismo no aplique a las narraciones confidenciales los mismos protocolos que aplica a las públicas e identifique con un mecanicismo conmovedor, que refleja su gusto por las novelas y por las teorías de la conspiración, el secreto con la verdad.

Amanece que no es poco (eleccions)

ERC s'esquerda

Puigcercós posa el càrrec a disposició del Consell Nacional
del 18 de desembre

Benach renuncia a l'escó al Parlament de Catalunya

La Reserva Federal està fent el que Milton Friedman va recomanar al Japó fa 10 anys

David Laidler: Many commentators are claiming that, in Japan, with short interest rates essentially at zero, monetary policy is as expansionary as it can get, but has had no stimulative effect on the economy. Do you have a view on this issue?

Milton Friedman: Yes, indeed. As far as Japan is concerned, the situation is very clear. And it’s a good example. I’m glad you brought it up, because it shows how unreliable interest rates can be as an indicator of appropriate monetary policy.

During the 1970s, you had the bubble period. Monetary growth was very high. There was a so-called speculative bubble in the stock market. In 1989, the Bank of Japan stepped on the brakes very hard and brought money supply down to negative rates for a while. The stock market broke. The economy went into a recession, and it’s been in a state of quasi recession ever since. Monetary growth has been too low. Now, the Bank of Japan’s argument is, “Oh well, we’ve got the interest rate down to zero; what more can we do?”

It’s very simple. They can buy long-term government securities, and they can keep buying them and providing high-powered money until the high powered money starts getting the economy in an expansion. What Japan needs is a more expansive domestic monetary policy.

The Japanese bank has supposedly had, until very recently, a zero interest rate policy. Yet that zero interest rate policy was evidence of an extremely tight monetary policy. Essentially, you had deflation. The real interest rate was positive; it was not negative. What you needed in Japan was more liquidity.

Déu els crea i ells s'apleguen

L'Equador ofereix residència a Julian Assange,
fundador de WikiLeaks

QUITO, Nov 30 (Reuters) - An Ecuadorean government official has invited the founder of the WikiLeaks whistleblower website to live and lecture in the country, days after the site caused an international uproar by releasing additional sensitive U.S. documents.

Deputy Foreign Minister Kintto Lucas told local media that Ecuador was attempting to get in touch with WikiLeaks chief Julian Assange to invite him to the country, praising his work as an investigator.

Ecuador is part of a leftist bloc of governments in South America, including Venezuela and Bolivia, that have been highly critical of U.S. policy in the region.

More than 250,000 State Department cables were obtained by WikiLeaks and given to media groups, which began publishing stories on Sunday exposing the inner workings of U.S. diplomacy, including candid and embarrassing assessments of world leaders. WikiLeaks previously had released U.S. documents on the wars in Iraq and Afghanistan.

"We are inviting him to give conferences and, if he wants, we have offered him Ecuadorean residency," Lucas said in an interview published on Tuesday in local newspaper Hoy.

Australian citizen Assange's whereabouts are not known and he is believed to move from country to country. He had been seeking residency in Sweden but is now wanted in that country on sexual abuse charges that the former hacker says are part of a conspiracy against him.

Asked if the offer of residency was a formal invitation from the government, Lucas said, "sure."

The U.S. government said on Monday it deeply regretted the release of any classified information and would tighten security to prevent leaks such as WikiLeaks' disclosure of a trove of State Department cables. The U.S. Justice Department said it was conducting a criminal investigation of the leaks.

Més denúncies per la limitació de la llibertat d'expressió a la UE

Transcric de Monjoies: Elisabeth Sabaditsch-Wolff va fer el passat 27 de novembre, a Copenhagen, davant la International Free Press Society, una conferència sobre les limitacions a la llibertat d’expressió imposades, tan discretament com efectivament, per la Unió Europea (...). No es tracta de cap paranoia sobre una hipotètica conspiració, sinó d’una disposició legal:  Décision-cadre 2008/913/JAI du Conseil du 28 novembre 2008 sur la lutte contre certaines formes et manifestations de racisme et de xénophobie au moyen du droit pénal (pdf).

Si el govern […] d’Àustria s’oposa a una caricatura publicada a Dinamarca per Kurt Westergaard, el ministre austríac de justícia pot demanar-ne l’extradició perquè respongui, a Àustria, de l’acusació per haver fet un discurs d’odi. L’ordre de detenció europea garanteix que el govern danès no pot legalment oposar-se a aquesta extradició, i la European Gendarmerie Force, de 800 membres, podrà ser mobilitzada per treure el senyor Westergaard del llit i portar-lo a Viena, amb total impunitat.

Wikileaks o com El País es pica els dits


Barcepundit:
...estoy leyendo finalmente el famoso cable del embajador Aguirre. Reto a cualquiera que lo lea a que encuentre algo más que una descripción de la situación. Los motivos por los que De La Vega o Conde Pumpido estaban de acuerdo con la posición de EEUU en temas como el caso Couso no puedo saberlos. Pero, como en tantas cosas en el ámbito jurídico, existen diferentes interpretaciones de las leyes, sin que unas sean menos legítimas que otras. Por el cable no se deduce en absoluto que cambiasen de postura tras hablar con la embajada y que por tanto de algún modo "se corrompieran". Aguirre sólo explica lo que le han dicho.

De hecho creo que El País acabará sin pie de tanto dispararse en él: después de estar horas afirmando que la embajada de EEUU maniobró/presionó, para después mostrar el cable donde se ve que el gobierno español estaba de acuerdo motu proprio, es algo que afecta seriamente a la credibilidad del diario (me pregunto qué dirán sus nuevos propietarios estadounidenses...). Es de suponer que el que había escrito el artículo anticipando el cable lo había leído. Aunque quizás supongo demasiado...

"Els EUA aprofiten la filtració i els periodistes no s'enteren"

Els Estats Units fa temps que sabien que hi hauria aquesta filtració i, davant la impossibilitat d'impedir-la, han decidit aprofitar-la. D'una banda, per revisar i enfortir la seguretat dels seus sistemes de comunicació diplomàtics i, de l'altra, per aprofitar les informacions difoses en benefici propi. Per exemple, ara tothom sap amb bombo i platerets -cosa que no era cap secret per a la gent mitjanament informada- que els estats àrabs del Golf volen impedir com sigui un Iran nuclear.

La filtració -explica Pérez Colomé- era coneguda pel govern nord-americà perquè el diari "The New York Times" els hi va passar per saber si afectaven a la seguretat nacional. El govern va demanar retallades i el diari en va acceptar algunes. Del quart de milió de documents filtrats per Wikileaks, NYT en publicarà un centenar. La resta són documents que es poden obtenir a través de la Llei de Llibertat Informativa dels EUA.

Jordi Pérez Colomé:

Wikileaks presume de ser el azote del poder americano. Los periodistas se hacen los importantes y debaten con los lectores los detalles de unas filtraciones “históricas”. Estados Unidos pone el grito en el cielo, dice que la gente de Wikileaks son criminales y amenaza con acciones legales. La diplomacia es precisamente eso, hacer doble juego: lamentar por ejemplo en público una cosa y aprovecharse de las consecuencias.

La teoría de la conspiración es tan sencilla que es irreal: Estados Unidos daría a conocer informaciones interesadas a cambio de un poco de alpiste para periodistas hambrientos de gloria. Sería un guion magnífico de cine negro. La realidad me parece más compleja (aunque para amantes de conspiraciones, como dicen aquí, por qué Estados Unidos ha esperado a la cuarta revelación de Wikileaks a iniciar acciones legales). Solo esto es evidente: la reacción americana a una mala noticia ha sido por ahora genial.

dilluns, 29 de novembre del 2010

"Extremos totalmente contrarios a los principios de nuestra sociedad"


Aquestes són les "raons" que ha donat la dictadura cubana per segrestar 10 llibres de la dissident Yoani Sánchez, famosa a tot el món pel seu blog opositor "Generación Y".

Montilla anuncia que deixa l'escó al Parlament

Decanten la número dos, Montserrat Tura, perquè Joaquim Nadal sigui el líder parlamentari

CiU eliminará conselleries y el impuesto de sucesiones en sus primeras medidas

Wikileaks, el mitjà és el missatge



Només cal donar una ullada als documents publicats per Wikileaks per comprovar que no hi ha res que no sabéssim o que no intuíssim. Un fotimer de paperassa indiscriminada d'anotacions, opinions, informes, etc., que conformen la rutinària correspondència diplomàtica de qualsevol administració. És a dir, piles de documents la majoria dels quals solen acabar a la paperera o que, en el millior dels casos, serveixen per ajudar a conformar algunes tàctiques polítiques, però rarament les estratègies de fons que, als EUA com a quaselvol altra país seriós del món, s'adopten fonalmentalment a partir d'altres criteris.

Amb aquestes publicacions, Wikileaks ha esdevingut l'equivalent polític de la premsa del cor. La tafaneria elevada a la categoria de revelació de "secret d'estat". I quatre grans mitjans de comunicació convencional fent d'escolanets. Més que mai, el mitjà és el missatge.

ADDENDA.- Alguns exemples de les grans revelacions "top secret" de Wikileaks:

Iran 'lied to UN inspectors about Qom nuclear site'

Israel grateful for US support

Iran abuses Iranian Red Crescent to send agents and weapons overseas

Gaddafi no se separa de "voluptuosa" enfermera ucraniana

La embajada de EEUU habló del "gran fracaso" de Zapatero en la cumbre UE-EEUU

De tripartits a triturats

Algunes reflexions dels resultats electorals d'aquesta nit a Catalunya.

1.- L'esquerra ha quedat laminada. El PSC obté el pitjor resultat de la seva història. ERC perd bous i esquelles i ICV continua amb la seva lenta però imparable desaparició vegetativa.

2.- L'independentisme, que semblava que havia de créixer geomètricament, inflat per les consultes independentistes i la manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional, ha reculat considerablement. El triomf de Joan Laporta és en realitat el certificat de defunció de l'independentisme fins ara realment existent. Pel contrari, les forces constitucionalistes -PPC i Ciutadans- han assolit els millors resultats de la seva història.

3.- Per primera vegada la majoria de polítics -llevat d'un Joan Herrera autista i immune al desànim- han reconegut la veritat dels resultats. Els que han perdut ho han acceptat amb totes les lletres -la magnitud de la derrota difícilment facilitava una altra lectura- i els que han guanyat s'han mostrat més humils de l'habitual -les dificultats que els esperen no són per cantar i ballar.

4.- L'abstenció continua sent molt important. Supera el 40 per cent. Tot i això, la participació ha pujat d'un 3,89% respecte les eleccions del 2006. Aquest increment segurament ha estat degut, en vista dels resultats, a la voluntat d'alguns ciutadans d'assegurar-se la defunció definitiva del tripartit.

6.- CiU té una oportunitat de deixar-se de somnis i gestionar correctament la sortida de la crisi. Ha rebut el vot de gent que probablement no l'havia votat mai i que ho han fet perquè han cregut que eren els únics que estaven en condicions de respondre de la manera més eficient a la crisi. Si no fan aixó i a sobre provoquen una nova crisi institucional amb la resta de l'Estat, serà el final de les poques coses que encara resten dempeus.

divendres, 26 de novembre del 2010

Tremoleu!!!!!!!!!!!!!!!

Una gallega és la propietària del Sol

La Voz de Galicia:
Ella es viguesa, se llama Ángeles Durán y vive en Salvaterra de Miño. «Existe un convenio internacional por el cual ningún país puede hacerse dueño de los planetas», explica la nueva terrateniente. Pero tal acuerdo no vincula a las personas «y hay un americano que escrituró casi todos los planetas y la luna; pero no el Sol», cuenta. Así que vio una clara oportunidad y decidió convertirse en su dueña y señora.

Lo hizo gracias a un método muy apropiado a las circunstancias: «La adquisición de la propiedad referida constituye una aprehensión electromagnética y radiactiva, al no existir ni conocerse en cinco mil millones de años propietario alguno hasta la fecha», dice el escrito notarial, que también la declara dueña «por usucapión, habiendo hecho de la propiedad del Sol de buena fe, de forma pacífica e ininterrumpidamente durante más de 31 años».

Dice que ya se ha reunido con el Ministerio de Industria -con idéntico asombro- para explicarles lo que hay. Incluso asegura que podría cobrar un canon a todo el mundo que utilice la energía solar. Que para eso es su dueña: «Si se paga por los ríos, ¿por qué por esto no?». Sea cierto o no, asegura que daría el 50% de los ingresos a los Presupuestos Generales del Estado, el 20% para las pensiones mínimas, un 10% para investigación y sanidad y otro 10% para erradicar el hambre. Quedaría un 10% para su bolsillo.

dimecres, 24 de novembre del 2010

La mort del periodisme

Des que internet va irrompre en el mercat de la informació, repiquen campanes per la mort del periodisme. Però el periodisme ja està mort. O si preferiu, terminal. A casa nostra, per exemple, va començar a morir quan un conegut periodista barceloní, imitant al Che, va dir que calia fer de cada taula de redacció un nou Vietnam. Era la reclamació, des de l'oposició antifranquista, d'utilitzar també el periodisme com a instrument d'una ideologia. D'una militància político-periodística que valora els fets -com valorava Trotski la moral- en funció de si fan avançar o no la lluita de classes. Ara en dirien -més socialdemòcrates- si van en la direcció de la concepció progressista del món i de la vida, o de la construcció nacional.

Així, han liquidat l'objectivitat. I no per la dificultat d'assolir-la, sinó perquè limita la voluntat. El periodista, encarnació del revolucionari, no ha de ser un notari crític de la realitat sinó un agent actiu de la seva transformació. Un petit Prometeu que encén una llumeta als humans cada vegada que escriu una crònica. Una figura romàntica i, com a tal, un paradigma de la subjectivitat.

Amb la mort de l'objectivitat s'enterra el concepte de veritat. La veritat no existeix, diuen, perquè n'hi ha moltes i cadascú té la seva. I el periodista també. Per tant, no se li pot exigir que hi renuncii i menys encara en l'exercici de la seva professió. Així s'arriba a la màxima del periodisme modern (dels últims 50 anys): el periodista no pot ser objectiu però si honest. És a dir, que ha d'actuar d'acord a com pensa i a com sent. El que es demana al periodista, doncs, no és que esbrini la realitat factual sinó que l'expliqui en concordança amb les seves creences i sentiments. La coherència personal desbanca la deontologia professional. És l'alliberament definitiu de Sísif.

D'aquesta manera han forjat, no el quart poder, sinó un autèntic contrapoder. No volen el contrapès dels altres poders que actuen en un estat de dret, sinó un contrapoder impune, que disfressen anomenat-lo independent. Sota el mantra de la "professionalitat" -que ningú no sap ben bé el que és- pretenen estar per sobre de la llei i revestir-se d'una infalibilitat que ja voldria el sant pare. El poder mediàtic ha depassat a bastament la funció de criticar i controlar, amb la resta de poders, el poder del govern, per esdevenir de fet un poder il·limitat i pornogràfic.

Però la fórmula contra l'excés de poder fa segles que està inventada. No és perfecte, però funciona raonablement bé. És simple: tot poder ha de tenir el seu contrapès. El poder mediàtic, també.

"Sarkozy llama 'pedófilo' al periodista que le recordó un caso de corrupción"

Arcadi Espada:
El sintético titular surge de la siguiente retórica. En la última cumbre de la OTAN el presidente se reúne con un grupo de periodistas. Uno le pregunta por un asunto de corrupción, vinculado a Pakistan, tres submarinos y comisiones ilegales para el partido de Sarkozy. El presidente subraya ante el periodista la falta de pruebas, incluso de indicios razonables de su exposición y achaca toda la historia al delirio conspirativo de nuestro mundo. Y añade entonces:

«Y fíjate tú. No tengo nada en contra de ti pero al parecer eres un pedófilo. ¿Quién me lo ha dicho? Ah, es mi opinión personal. He visto informes de inteligencia, pero no te diré cuáles; he visto a alguien, pero no te diré quién. Tengo la convicción absoluta de que eres un pedófilo. ¿Puedes negarlo?»

La parodia del presidente, la proyección sobre el periodista de la misma estrategia que, a su juicio, se practica contra él, la pedagógica exhibición de que nadie puede demostrar su inocencia se convierte en:

Sarkozy-llama-pedófilo-a-un-periodista.

O sea que no sólo corrupto sino también calumniador e injurioso.

dimarts, 23 de novembre del 2010

Els hotels catalans superiors a quatre estrelles hauran d'oferir pa amb tomàquet per esmorzar

No es conya, és l'última xorrada del govern tripatit. Autèntic deliri.
Els hotels de Catalunya superiors a quatre estrelles hauran d'oferir de forma obligatòria productes de proximitat per esmorzar, com el pa amb tomàquet i embotits típics de la zona, per aconseguir aquesta categoria, segons el nou decret d'establiments d'allotjament turístic de la Generalitat.

La banca irlandesa també va aprovar els tests d'estrès...

El Confidencial:
...si los test de estrés fueron incapaces de detectar que la banca irlandesa estaba al borde del abismo, ¿cómo podemos tener la certeza de que no va a ocurrir lo mismo con la banca española? (...) ...durante unos cuantos meses, los mercados parecieron creerse el argumento y aflojaron su presión sobre nuestras entidades.

Pero esa tregua ha llegado a su fin con la nueva crisis de la deuda. Y la evidencia del fracaso de los test de estrés en Irlanda no hace sino incrementar las dudas sobre nuestra banca, que nunca ha dejado de estar bajo sospecha para los inversores internacionales por su extraordinaria exposición a la burbuja inmobiliaria y lo poco que su estallido ha impactado hasta ahora en las cuentas de bancos y cajas.
Hay una semejanza muy llamativa entre los test de estrés realizados en Irlanda y España: la valoración de los activos inmobiliarios y de la deuda pública en los escenarios adversos. Respecto a los primeros, el escenario adverso contemplaba una caída del precio de la vivienda del 17% en 2010 y del 5% adicional en 2011 para Irlanda, mientras que para España las asunciones eran bastante similares, aunque con un ajuste más lento: del 8,8% este año y del 15,2% el próximo

Después de la crisis de la deuda soberana de mayo, los tests incluyeron la posibilidad de un nuevo derrumbe de los bonos. En ambos casos, el haircut (o recorte de valoración) de las carteras de bonos en el balance de los bancos, en el peor escenario posible, era muy parecido: del 12,8% en 2011 para el bono irlandés y del 12% para el español.

En el primer caso, se ha cumplido. Es decir, aunque se trate de un escenario altamente improbable, como no se cansan de repetir nuestros banqueros y el gobernador Fernández Ordóñez, puede cumplirse igual que ha ocurrido en Irlanda.

Alfons X, Gregori XIII i Quevedo van ser contraris a les corrides de toros

El Economista:
El rey Alfonso X el Sabio, el papa Gregorio XIII, y escritores como Francisco de Quevedo, Félix Lope de Vega o Miguel de Unamuno tienen en común su postura contraria a las corridas, según se recoge en el libro "Clásicos españoles contra toros y toreros", del periodista mexicano Paulo César Juárez.

En una entrevista con Efe, Juárez ha explicado hoy que durante meses ha estado recopilando todos los textos que ha podido consultar de personajes históricos, todos ellos fallecidos, que en un momento u otro de su vida se posicionaron contra la "fiesta", ya fuera por "cuestiones morales y religiosas, de sensibilidad y conciencia humana o incluso económicas".

El autor de esta obra, publicada por ediciones La tempestad, sostiene que la cuestión antitaurina "no es nada moderna y siempre ha estado acompañada por la controversia", demostrándolo con textos que van del siglo XIII hasta el siglo XX.

Asimismo, defiende en su obra la tesis de que la cuestión tanto ha provocado el rechazo de grandes pensadores provenientes de Castilla, como de reyes como Carlos III o Carlos IV, e incluso de papas como Pío V, que llegó a redactar una bula contraria a la fiesta. "No sólo tiene detractores en Cataluña, a pesar de lo que pudiera parecer por la polémica de los últimos meses", apostilla Juárez.

dilluns, 22 de novembre del 2010

Human Rights Watch confirma la xifra de morts donada pel Marroc

Peter Bouckaert, director d'Emergències d'Human Rights Watch, ha estat cinc dies a Al-Aaiun. S'ha entrevistat amb les autoritats marroquines i amb saharauis detinguts i ferits. El seu serà el primer informe fet sobre el terreny dels incidents que van passar fa més d'una setmana. Un informe que començarà a posar les coses al seu lloc.

Morts:
"No hemos encontrado ninguna prueba hasta el momento que sugiera que el número de muertos es tan alto como dice el Polisario, sólo pudimos confirmar dos muertos civiles. Tampoco encontramos familias que estuvieran buscando a desaparecidos. Por tanto tenemos algunas dudas sobre ese balance y no sabemos de dónde vienen esos datos."

Maltractaments:
"Sabemos que hubo un desalojo muy violento del campamento de protesta y mucha violencia luego en El Aaiún. Desde ese momento las autoridades marroquíes han llevado a cabo una campaña de detenciones, y hemos encontrado muchas pruebas de abusos contra la gente que ha estado detenida.

Hasta el momento las autoridades marroquíes han presentado ante los juzgados civiles a 100 personas y han enviado ante el tribunal militar de Rabat a 8 detenidos. Muchos otros ya han sido liberados, pero toda la gente que hemos entrevistado y que fue detenida asegura haber sido golpeada duramente durante su detención. Algunos fueron golpeados por los agentes marroquíes hasta perder el conocimiento.

A algunos los amenazaron con violarlos. Según sus abogados, uno de ellos fue efectivamente violado. A otros los ataron boca abajo y a algunos los amenazaron con violarlos.Según sus abogados al menos un hombre detenido dijo al juez y a los fiscales que había sido efectivamente violado".

Dessallotjament del campament:
"Las autoridades marroquíes aseguran que no se utilizaron armas de fuego durante los acontecimientos del lunes. Bien, no encontramos ninguna prueba de que las fuerzas de seguridad marroquíes usaran armas de fuego en el campamento, pero entrevistamos a gente en El Aaiun que recibió disparos durante los disturbios posteriores. Incluso recibieron disparos sin razón alguna."

No portaven armes:
"Es muy inusual encontrar una situación de violencia extrema, incendios de edificios públicos y con civiles furiosos matando a las fuerzas de seguridad pero las pruebas que hemos podido recoger -y hay que resaltar que es una investigación preliminar y por eso es importante que los periodistas puedan acceder a El Aaiun para averiguar lo que ocurrió- es que las fuerzas de seguridad, aunque hicieron uso de la violencia en el campamento, golpeando a la gente con porras y obligándola a abandonarlo, no iban armados, y si hubieran ido armados habría habido un número de muertos mucho mayor.

Al mismo tiempo, al no ir armados eran mucho más vulnerables a ser atacados por la muchedumbre encolerizada. A muchos agentes los sacaron de sus vehículos y murieron en las calles o en el campamento a manos de esa muchedumbre”.

Hi va haver negociació:
"Hay pruebas de que las autoridades marroquíes mantuvieron una larga negociación con el comité del campamento para llegar a un acuerdo. Las demandas de la gente en el campo eran sociales, de empleo, vivienda y trabajo, no la independencia o la autonomía. Parece que se alcanzó algún tipo de acuerdo preliminar entre las partes, pero cuando el comité presentó el acuerdo a la gente del campamento, se negaron a firmarlo y fue entonces cuando las autoridades marroquíes decidieron el desalojo.

No tenemos ninguna prueba, tras nuestra investigación preliminar, de que el Polisario o las autoridades argelinas estuvieran implicadas en la violencia. Nuestras averiguaciones preliminares sugieren que la violencia fue relativamente espontánea, especialmente en la ciudad, y que la gente reaccionó al hecho de que se les impedía llegar al campamento y a los rumores de que mucha gente había muerto allí, lo que resultó ser falso.

Pero desde luego la violencia fue muy grande, muchos edificios públicos fueron incendiados, incluyendo la Corte de Apelaciones y algunos bancos, y las infraestructuras de la ciudad resultaron muy dañadas".

A exigència dels països musulmans, l'ONU deixa de condemnar les execucions d'homosexuals

L'Assemblea General de l'ONU va votar la setmana passada a favor d'excloure la discriminació per raons d'orientació sexual en una resolució que condemnava les "execucions extrajudicials". Ho va fer a exigència de diversos països musulmans. La moció va ser aprovada per 79 vots a favor i 70 en contra. Hi va haver 17 abstencions i 26 països absents de la votació.

Reuters:
UNITED NATIONS (Reuters) – Arab and African nations succeeded Tuesday in getting a U.N. General Assembly panel to delete from a resolution condemning unjustified executions a specific reference to killings due to sexual orientation.

Western delegations expressed disappointment in the human rights committee's vote to remove the reference to slayings due to sexual orientation from the resolution on extrajudicial, summary and arbitrary executions.

"The subject of this amendment -- the need for prompt and thorough investigations of all killing, including those committed for ... sexual orientation -- exists in this resolution simply because it is a continuing cause for concern," a British statement to the committee said.

The General Assembly passes a resolution condemning extrajudicial, summary and arbitrary executions and other killings every two years. The 2008 declaration included an explicit reference to killings committed because of the victims' sexual preferences.

But this year, Morocco and Mali introduced an amendment on behalf of African and Islamic nations that called for deleting the words "sexual orientation" and replacing them with "discriminatory reasons on any basis."
La resolució, abans de l'esmena, es pot descarregar aquí (punt 6, paràgraf b, pàg 3, edició en espanyol), i després de l'esmena, aquí.

L'esmena va ser votada a favor per l'Afganistan, l'Aràbia Saudita, Algèria, Angola, Azerbaidjan, Bahames, Bahrain, Bangla Desh, Belize, Benín, Birmània, Botswana, Brunei, Burkina Faso, Burundi, Camerun, Xina, Comores, Congo, República del Congo, Costa d'Ivori, Cuba, Corea del Nord, Djibouti, Egipte, Emirats Àrabs Units, Eritrea, Etiòpia, Ghana, Granada, Guyana, Haití, Indonèsia, Iran, Iraq, Jamaica, Jordània, Kazakhstan, Kenya, Kuwait , Líban, Lesotho, Libèria, Líbia, Madagascar, Malawi, Malàisia, Maldives, Mali, Marroc, Moçambic, Namíbia, Níger, Nigèria, Oman, Pakistan, Qatar, Rwanda, Rússia, Sant Cristòfol i Nevis, Saint Lucia, Saint Vincent i les Grenadines, Senegal, Síria, Sierra Leone, Somàlia, Sudan, Sud-àfrica, Surinam, Swazilàndia, Tanzània, Tadjikistan, Tunísia, Uganda, Uzbekistan, Vietnam, Iemen, Zàmbia i Zimbabwe.

La majoria dels països europeus i llatinoamericans ho va fer en contra. Alguns estats d'Amèrica Llatina no van votar o es van abstenir: Colòmbia, Bolívia, Hondures i Nicaragua.

ADDENDA.- Un reportatge de la cadena de televisió nord-americana CBN News mostra la degradació de la llibertat d'expressió a Europa a causa de l'Islam.

diumenge, 21 de novembre del 2010

CiU frega la majoria absoluta

La encuesta de Sigma Dos para El Mundo da a la formación liderada por Artur Mas un 40,4% de los votos y entre 61 y 64 escaños, mientras que el sondeo de Noxa para La Vanguardia es ligeramente más optimista, y le concede entre 63 y 65 representantes, de los 135 que serán elegidos.

El PSC sería el gran damnificado de estos comicios. Los años del tripartito han hecho mella en la candidatura encabezada por José Montilla, que sólo obtendría entre 31 y 32 escaños según la encuesta de La Vanguardia y entre 30 y 32 según El Mundo.

divendres, 19 de novembre del 2010

Reformar o complicar?


Aquest és calendari de reformes aprovat avui pel govern de Zapatero. No qüestiono ni la necessitat ni la urgència d'una part important del que es vol modificar, però m'espanta que tot plegat enlloc de facilitar la resolució dels problemes els acabi complicant encara més.

M'explicaré. En aquest país hi ha una gran fal·lera legislativa. Probablement siguem el país on es fan i desfan més lleis, normes i reglaments en cada legislatura (encara que em temo que és un mal general a les democràcies occidentals). Els governs, partits i diputats volen presentar a la galeria el màxim de resultats concrets i de la manera més ràpida possible. Això fa que enlloc d'estudiar a fons les reformes s'opti pels retocs, més o menys cosmètics. Unes modificacions mínimes que facilitin una majoria i unes redaccions confosament ambigües que permetin el consens.

Això ha creat amb el pas dels anys una maranya legislativa, de lleis i normatives que canvien contínuament, que se sobreposen unes a les altres i que moltes vegades es contradiuen entre elles. Una selva que desborda advocats i jutges i que acaba creant més inseguretat jurídica.

Si això passa en situacions normals, la pregunta és: que no passarà ara quan es volen reformar 26 lleis, moltes d'elles molt complexes, en poc més de sis mesos?

Tots els partits es presenten a les eleccions prometent més i més coses per fer, per legislar. Quan arribarà el dia que un partit en lloc de fer proposi com a prioritat desfer totes les coses que no serveixen o que han deixat de funcionar?

Faran amb "El Jueves" el que han fet amb Sostres i Dragó?



Faran el mateix amb el vídeo orgasmàtic del PSC


La soprano catalana Montserrat Caballé ha afirmado en una entrevista con Europa Press que ve "tensión" lingüística en Cataluña, sobre todo a raíz de las declaraciones que ve en televisión, y ha remarcado: "Estar orgulloso de tu lengua no es obligar al prójimo a hablarla, es una exageración".

   Caballé, que de joven emigró a Suiza, ha asegurado que allí aprendió que ser bilingüe o incluso trilingüe es una "riqueza para el país". "Allí nadie se enfadaba", ha recordado, y ha recordado que durante sus viajes por el mundo todos han intentado entenderla, tanto en catalán como en castellano.


 Renunciar a una cosa que no es té ni es tindrà és una fantasmada.  
Si volia deixar-ho, ara era el moment. 

Digo Diego, donde dije digo




(Via Beroyblog)

Transforma Espanya

Cent coneguts empresaris i professionals han reclamat al Rei noves reformes econòmiques i del funcionament de l'Estat a través d'un document elaborat per la Fundació Everis. Aquest centre, dirigit per l'exministre Eduardo Serra, va presentar dilluns al rei Joan Carles, en una audiència privada a la Zarzuela, el document Transforma Espanya.

Entre els firmants hi ha César Alierta, Antonio Bufrau, Juan Abelló, Luis Atienza, Antonio Catalán, José Manuel Entrecanales, José Manuel Lara, Ignacio Polanco, Borja Prado o Ignacio Sánchez Galán. Però probablement més significatius són els noms dels especialistes que dónen suport al document, entre els que hi ha Eduard Punset, Xavier Sala i Martín o Pedro Schwartz.

Més informació, aquí.

dijous, 18 de novembre del 2010

Qui té la culpa?



La veu que comenta les imatges és de Richard Falk, professor de Princeton i expert de l'ONU. Aquest senyor, per a qui no el conegui, havia suggerit que l'Administració Bush estava al darrere de l'11-S, ha elogiat l'aiatol·là Khomeini i ha comparat reiteradament les accions israelianes amb les dels nazis durant l'Holocaust. Tot i això, la descripció que fa dels camps palestins no falta a la veritat.

Traducció del text afegit al final del vídeo:

"Diverses generacions de palestins han crescut i continuen vivint en camps de refugiats a tota la regió. Cap d'aquests camps és a Israel.

Israel els va desmantellar en el seu territori l'any 1952, manifestant a la UNRWA que la idea de camps per als ciutadans àrabs era "repugnant". Tots aquells àrabs refugiats i els seus descendents han esdevingut ciutadans de ple dret d'Israel durant sis dècades.

Pel contrari, el països àrabs han mantingut els palestins refugiats en camps, àpatrides, on encara romanen. I on augmenten demogràficament. La Lliga Àrab va aprovar una resolució prohibint als palestins àrabs esdevenir ciutadans de qüalsevol país àrab. Fins i tot si ells ho volien.

Encara hi ha camps de refugiats a Cisjordània i Gaza, en arees sota control exclusiu palestí. Cap ha estat desmantellat. Durant 60 anys, només els àrabs han tractat els seus "hostes" pelstins com a presoners.

Qui té la culpa?"

Per si algú encara no ho tenia clar

El Comitè noruec del Premi Nobel de la Pau ha anunciat que sis països, Rússia, Kazakhstan, Cuba, Marroc, Iraq i la pròpia Xina, han anunciat que no assistiran a la cerimònia del lliurament del guardó - concedit al dissident xinès Liu Xiaobo - a causa de la "pressió sense precedents" exercida per Pequín.

Iranium


 i després vindran les que tinguin un directiu català (a Catalunya) o extremeny (a Extremadura), o gai, o immigrant, o no fumador, o que s'alimenti de productes ecològics, o que tingui algun títol en reciclatge de residus domèstics... qualsevol cosa menys que sigui la més eficient i competitiva.

Suècia ordena la captura del fundador de Wikileaks, el pijoprogre Julian Assange, per  violació

El vídeo "porno" de Montserrat Nebrera

dimecres, 17 de novembre del 2010

La vida dels altres

Que estigui tranquil el Papa de Roma, que a Espanya és l'esquerra la que ha alçat la bandera de la moral més rància i conservadora. En diuen moral de gènere, però actua com la més estricta de les morals confessionals. Una nova inquisició civil que amenaça impunement les llibertats individuals. Fa quatre dies van carregar contra Sánchez Dragó i ara ho fan amb Salvador Sostres. Cap dels dos son sants de la meva devoció, però una cosa és que em pugui ser desagradable el que diuen, o com ho diuen, i una altra molt diferent que hagi d'acceptar, mut i a la gàbia, el seu linxament pel fet d'haver-ho dit.

No hi sol haver res més immoral que les denúncies per immoralitat, perquè aquestes es fonamenten, la majoria de les vegades, en la violació de la intimitat dels altres. El Comitè d'Empresa de Telemadrid, al donar suport a una filtració d'uns comentaris de Salvador Sostres fets moments abans que sortís a l'aire el programa Alto y Claro, s'ha fet còmplice d'una delació. S'ha posat a l'alçada de "La vida dels altres", aquèlla gran pel·lícula que tan poc els devia agradar.


El País:

El Defensor del Menor de Madrid ha abierto un expediente por los comentarios sexuales sobre jóvenes del tertuliano del programa Alto y Claro de Telemadrid Salvador Sostres. Comentarios como que las jovencitas de 17, 18 y 19 años están "en su punto mágico de tensión sexual", provocan, según el Defensor, el sonrojo de "cualquiera con dos dedos de frente". Al respecto de las palabras de Sostre se han pronunciado también PSOE, PP, que han las han censurado, y el Instituto de la Mujer que reprobado los comentarios vejatorios, públicos o privados, porque "con ellos se perpetúa la violencia de género". Sostre se ha defendido alegando que es "una conversación privada" y ha atacado a los trabajadores de Telemadrid por hacerlas públicas. La cadena sostiene que "no va a entrar a juzgar conversaciones efectuadas en el ámbito privado y en el ejercicio de la libertad de expresión" mientras el Comité de Empresa no se puede seguir "pagando con dinero público a colaboradores que no respetan las mínimas normas éticas".

Que no hayan sido emitidas sino filtradas y que no sea una declaración pública no son argumentos que convenzan al Defensor del Menor de la Comunidad de Madrid. Arturo Canalda ha abierto ya un expediente -por estas declaraciones, "no por una emisión de Telemadrid"- porque "alguien que crea opinión no puede verter ese tipo de opiniones" y "la responsabilidad es de quien hace esas declaraciones" y no de quien las hace públicas. No obstante, ha destacado que "no ha habido delito", por lo que no puede llevar el caso a la Fiscalía, sólo puede abrir una investigación y declarar que "hay determinados límites que no se pueden traspasar".

Dos consellers politics demòcrates demanen a Obama que no es presenti a la reelecció el 2012

Dos consellers politics demòcrates -Patrick H. Caddell, assessor del president Jimmy Carter, i Douglas E. Schoen, col·laborador de Bill Clinton- han demanat a Obama que NO es presenti a la reelecció el 2012. I ho han fet des de les pàgines del Washinton Post.

Obama owes his election in large measure to the fact that he rejected this approach during his historic campaign. Indeed, we were among those millions of Democrats, Republicans and independents who were genuinely moved by his rhetoric and purpose. Now, the only way he can make real progress is to return to those values and to say that for the good of the country, he will not be a candidate in 2012.

Should the president do that, he - and the country - would face virtually no bad outcomes. The worst-case scenario for Obama? In January 2013, he walks away from the White House having been transformative in two ways: as the first black president, yes, but also as a man who governed in a manner unmatched by any modern leader. He will have reconciled the nation, continued the economic recovery, gained a measure of control over the fiscal problems that threaten our future, and forged critical solutions to our international challenges. He will, at last, be the figure globally he has sought to be, and will almost certainly leave a better regarded president than he is today. History will look upon him kindly - and so will the public.

It is no secret that we have been openly critical of the president in recent days, but we make this proposal with the deepest sincerity and hope for him and for the country.

We have both advised presidents facing great national crises and have seen challenges from inside the Oval Office. We are convinced that if Obama immediately declares his intention not to run for reelection, he will be able to unite the country, provide national and international leadership, escape the hold of the left, isolate the right and achieve results that would be otherwise unachievable.


Reforma fiscal? Rellegir John F. Kennedy




Institut de Recherches Économiques et Fiscales (IREF):
Dans son « Histoire intéressante de la fiscalité américaine », ouvrage publié en 2004, William Federer a rassemblé un certain nombre de citations de John Fitzgerald Kennedy extraites de rapports devant le Congrès ou de discours radio-télévisés.

Les phrases de JFK annoncent la courbe de Laffer et la réforme fiscale de Reagan, mais elles sont aussi en écho de ce qu’écrivait Frédéric Bastiat en 1840 !

L’IREF n’a cessé de rappeler cette évidence : la baisse des impôts est une bonne affaire, y compris pour le budget. Si l’on veut réduire le déficit, il ne faut pas augmenter les impôts mais les diminuer !

« Vérités paradoxales : les taux d’imposition sont trop élevés, et les revenus fiscaux sont trop bas, de sorte que le moyen le plus sûr d’accroître ceux-ci est d’abaisser ceux-là. Baisser les impôts maintenant ce n’est pas risquer un déficit du budget, c’est bâtir une économie la plus prospère et la plus dynamique, de nature à nous valoir un budget en excédent ».
John F. Kennedy, 20 novembre 1962, conférence de presse du Président.

« Des taux d’imposition abaissés stimuleront l’activité économique, et relèveront ainsi les niveaux de revenus des particuliers et des entreprises, de sorte que dans les prochaines années ils créeront un flux de recettes pour le gouvernement fédéral non pas diminué, mais augmenté ».
John F. Kennedy, 17 Janvier 1963, Message annuel au Congrès à l’occasion du vote du budget 1964.

« Dans l’économie d’aujourd’hui, la prudence et la responsabilité en matière d’impôts commandent une réduction de la fiscalité, même si elle accroît le déficit budgétaire – parce qu’une moindre pression fiscale est le meilleur moyen qui nous soit offert pour accroître les revenus ».
John F. Kennedy, 21 janvier 1963, message annuel au Congrès (rapport économique du président).

« Chaque dollar soustrait à l’impôt, qui est dépensé ou investi, créera un nouvel emploi et un nouveau salaire. Et ces nouveaux emplois et salaires créeront d’autres emplois et d’autres salaires, et plus de clients, et plus de croissance pour une économie américaine en plein expansion ».
John F. Kennedy, 13 août 1962, rapport radiodiffusé et télévisé sur l’état de l’économie nationale.

« Une baisse des impôts signifie un revenu plus élevé pour les familles, et des profits plus importants pour les entreprises, et un budget fédéral en équilibre. Chaque contribuable et sa famille auront davantage d’argent disponible après impôt pour s’acheter une nouvelle voiture, une nouvelle maison, de nouveaux équipements, pour la formation et l’investissement. Chaque chef d’entreprise peut garder à sa disposition un pourcentage plus élevé de ses profits pour accroître ses fonds propres ou pour mettre en œuvre l’expansion ou l’amélioration de son affaire. Et quand le revenu national est en croissance, le gouvernement fédéral, en fin de compte, se retrouvera avec des recettes accrues ».
John F. Kennedy, 18 septembre 1963, message à la nation radiodiffusé et télévisé sur un projet de loi de réduction des impôts.

Notre système fiscal aspire dans le secteur privé de l’économie une trop grande part du pouvoir d’achat des ménages et des entreprise, et réduit l’incitation au risque, à l’investissement et à l’effort – et par là-même il tue dans l’œuf nos recettes et étouffe notre taux de croissance national
John F. Kennedy, 24 janvier 1963, message au Congrès sur la réforme fiscale.
(Via Extrême-Centre)

dilluns, 15 de novembre del 2010

Carta oberta de 23 economistes a Bernanke

The Wall Street Journal:
Creiem que el pla de la Reserva Federal de compra a gran escala d'actius (l'anomenada "flexibilització quantitativa") ha de ser reconsiderat i abandonat. No creiem que aquest pla sigui necessari o convenient en les actuals circumstàncies. El pla de compra d'actius augmenta el risc d'inflació i de desequilibris en el mercat de divises, i no creiem que aconsegueixi l'objectiu de la Fed de promoure la creació de llocs de treball.

Subscribim la vostre declaració al Washington Post el 4 de novembre que "la Reserva Federal no pot solucionar tots els problemes de l'economia ella sola." Però això, pensem que les millores en els impostos, la despesa i les polítiques de reglamentació han de tenir prioritat en un programa de creixement nacional, sense més estímuls monetaris.

No estem d'acord amb l'opinió que cal estimular la inflació, i ens preocupa que una nova ronda de compres d'actius, amb taxes d'interès properes a zero encara més d'un any durant la recuperació, distorsionin els mercats financers i compliquin en gran mesura els esforços futurs de la Fed per normalitzar la política monetària.

El programa de compra de la Fed també ha recollir una àmplia oposició d'altres bancs centrals i compartim la seva preocupació que la flexibilització quantitativa de la Fed no està ni justificada ni és útil en el tractament dels problemes econòmics dels Estats Units i del món.

Cliff Asness
AQR Capital

Michael J. Boskin
Stanford University
Former Chairman, President’s Council of Economic Advisors (George H.W. Bush Administration)

Richard X. Bove
Rochdale Securities

Charles W. Calomiris
Columbia University Graduate School of Business

Jim Chanos
Kynikos Associates

John F. Cogan
Stanford University
Former Associate Director, U.S. Office of Management and Budget (Reagan Administration)

Niall Ferguson
Harvard University
Author, The Ascent of Money: A Financial History of the World

Nicole Gelinas
Manhattan Institute & e21
Author, After the Fall: Saving Capitalism from Wall Street—and Washington

James Grant
Grant’s Interest Rate Observer

Kevin A. Hassett
American Enterprise Institute
Former Senior Economist, Board of Governors of the Federal Reserve

Roger Hertog
The Hertog Foundation

Gregory Hess
Claremont McKenna College

Douglas Holtz-Eakin
Former Director, Congressional Budget Office

Seth Klarman
Baupost Group

William Kristol
Editor, The Weekly Standard

David Malpass
GroPac
Former Deputy Assistant Treasury Secretary (Reagan Administration)

Ronald I. McKinnon
Stanford University

Dan Senor
Council on Foreign Relations
Co-Author, Start-Up Nation: The Story of Israel’s Economic Miracle

Amity Shlaes
Council on Foreign Relations
Author, The Forgotten Man: A New History of the Great Depression

Paul E. Singer
Elliott Associates

John B. Taylor
Stanford University
Former Undersecretary of Treasury for International Affairs (George W. Bush Administration)

Peter J. Wallison
American Enterprise Institute
Former Treasury and White House Counsel (Reagan Administration)

Geoffrey Wood
Cass Business School at City University London

Votarà Laporta

Dimecres vinent, 17 de novembre, Xavier Sala i Martín publicarà a La Vanguardia un article titulat: "Jo votaré a Joan Laporta". El Xavier ja ha penjat l'article al Facebook. Un aperitiu:
La decisión del tribunal constitucional ha cerrado toda opción de mejorar dentro del marco constitucional por lo que, en este momento, no hay que pensar en una buena gestión sino en tomar decisiones comprometidas y valientes. CIU es un partido esencialmente cobarde porque tiene demasiados flancos y demasiadas deudas. Necesitamos personas nuevas y valientes.

En este sentido, mi candidato es Joan Laporta. He trabajado con él durante siete años y les puedo asegurar que, digan lo que digan los medios antilaportistas, Joan Laporta es absolutamente honesto, de la máxima integridad, extraordinariamente inteligente y, además, es la persona más valientes del mundo.

ADDENDA.- The Guardian se'n fot d'en Laporta i de la porno-star María Lapiedra.

divendres, 12 de novembre del 2010

Periodisme de "kalidá", que diria Barcepundit


Els principals diaris espanyols han publicat avui aquesta foto de dos nens ensangonats i amb els caps embenats presentat-los com a víctimes dels atacs marroquins a Al-Aaiun. La imatge, que en el cas del diari El País els va arribar directament de persones afins al Front Polisario, va ser difosa ahir al vespre per l'agència de notícies EFE amb aquest peu de foto: "Foto feta pública avui de nens rebent cures metges a Al-Aaiun, capital administrativa del Sàhara Occidental, després del desmantellament per part de l'exèrcit marroquí, el passat dilluns, del campament sahrauí de protesta Gdaim Iziko (Justícia i Dignitat), situat a les proximitats d'Al-Aaiun". La imatge, però, ni és actual ni és del Sàhara occidental. Es tracta d'una fotografia del 21 de juny del 2006 i correpòn a un atac israelià a Gaza.

Jerusalem no és un "assentament"

La construcció de nous habitatges a l'anomenat "Jerusalem Est" es presenta sistemàticament com una estratègia israeliana per sabotejar el procés de pau amb els palestins. La internacional mediàtica considera aquestes llicències d'obres com l'autorització per a crear més assentaments en "territori palestí". L'administració Obama i els mitjans de comunicació occidentals tracten els "assentaments" israelians com la clau per pau al Pròxim Orient. En realitat, però, és el menor dels seus problemes.

El lector no informat es queda amb la idea simplista que Jerusalem està clarament dividit per la meitat entre els jueus a l'oest i els palestins a l'est i que les construccions israelianes es fan físicament envaint els barris àrabs. La realitat, però, és molt diferent. Actualment, Jerusalem és un mosaic de barris jueus, àrabs i mixtes on res impedeix als residents àrabs desplaçar-se cap a barris predominantment jueus arreu de la ciutat. De fet, hi ha un nombre creixent d'àrabs que es traslladen a Pisgat Zeev, un dels llocs inclosos en el pla de construcció.

De fet, l'única vegada que la part oriental de Jerusalem va ser exclusivament àrab va ser entre 1949 i 1967, i es devia al fet que Jordània va ocupar la zona i va expulsar per la força a tots els jueus.

Els tres llocs on s'ha proposat de construir són barris jueus situats dins dels límits municipals de Jerusalem i no es troben en "terra àrab". La denominació de Jerusalem Est és també inadequada ja que Ramot i Pisgat Zeev, construït en la dècada del 1970, es troben al nord de la ciutat, mentre que Har Homa és al sud.

Dos aviadors francesos van travessar l'Atlàntic 11 dies abans que Lindbergh

Un bloger francès podria capgirar la història de l'aviació mundial en demostrar que Lindbergh no va ser el primer aviador que va travessar l'oceà Atlàntic. Segons Bernard Decré, fundador del Tour de França a vela i un gran aficionat a l'aviació, els dos pilots francesos, Nungesser i Coli, van creuar l'Atlàntic amb el biplà "L'Oiseau Blanc" onze dies abans que ho fés Lindbergh. El biplà es va estavellar a poca distància de la costa i el corrent marí del Labrador va enviar les restes de l'aparell mar endins.

Decré diu haver trobat un telegrama que va localitzar als arxius nacionals dels Estats Units, en el que s'informa que el 18 d'agost del 1927 es van trobar prop de les illes Sable, a uns 180 quilòmetres de la costa canadenca, dues ales d'avió de color blanc que podien ser de "L'Oiseau Blanc". Bernard Decré està convençut que és així i que les autoritats nord-americanes van amagar intencionadament aquesta prova perquè en aquells anys hi havia una gran competència aeronàutica entre les dues ribes de l'Atlàntic i els nord-americans volien demostrar la seva superioritat.

De fet, alguns diaris francesos de l'època van informar de la proesa del pilots francesos, però dies després van haver de desmentir-ho en saber-se que l'"Oiseau-Blanc" no havia arribat a la seva destinació perquè havia desaparegut enmig de l'oceà. Bernard Decré es va interessar per aquest cas a partir d'un llibre sobre naufragis que el va fascinar. Des de llavors, fa quatre anys que no ha parat de buscar "L'Oiseau Blanc"; ha fet diversos viatges al Canadà per buscar testimonis de l'accident i, fins i tot, ha organitzat missions d'exploració del fons marí.

No era Felipe contra ETA, sinó la Llei contra ETA

Pilar Rahola:
Me parece tan escandalosa la confesión que aún estoy más escandalizada por el poco debate democrático que ha provocado, como si diéramos por sentado que es normal tener esa "duda moral" cuando alguien es el presidente democrático de un gobierno. Personalmente, no sólo no lo doy por sentado, sino que niego la mayor. Me puede decir el señor González ¿en qué momento los ciudadanos le otorgamos el derecho a matar a alguien, fuera de la ley, como si fuera Dios o su verdugo? ¿En qué momento se restauró la pena de muerte en España, y con sentencia sin juicio y en manos de un solo tipo? ¿Por qué matar a los etarras y no a un violador en serie de niños? ¿Quién es él para ir más allá de la gestión pública de las leyes democráticas que nos amparan? Los mato o no los mato..., linda margarita. ¿Puede decirme el señor González si se formuló otras veces esa pregunta, y si alguna se la respondió afirmativamente?

Compromís monetari mínim i de la resta ja se'n parlarà

Declaració final de la cimera de Seül del G20

Los jefes de Estado y de Gobierno del G20 concluyeron hoy en Seúl su quinta cumbre desde que se inició la crisis en 2008, con la siguiente declaración:

1. Nosotros, los Líderes del G20, estamos unidos en nuestra convicción de que trabajando juntos podemos asegurar un futuro más próspero para los ciudadanos de todos los países
2. Cuando nos encontramos por primera vez en noviembre de 2008 para hacer frente a la recesión mundial más severa a la que se ha enfrentado nuestra generación, nos comprometimos a apoyar y estabilizar la economía mundial y,al mismo tiempo, a establecer las bases de reforma para asegurar que el mundo no volviese nunca a sufrir otro episodio igual otra vez.
3. Durante las últimas cuatro Cumbres, hemos trabajado, cooperando sin precedentes, para romper la dramática caída de la actividad de la economía global y establecer las bases de la recuperación y un renovado crecimiento.
4. Los pasos concretos que hemos dado permitirán asegurar que estamos mejor preparados para prevenir y, si es necesario, superar futuras crisis. Nos comprometemos a continuar nuestros esfuerzos de cooperación y a actuar juntos para generar crecimiento fuerte, equilibrado y sostenible.
5. Reconocemos la importancia de hacer frente a las preocupaciones de los más vulnerables. Con este fin, estamos comprometidos a poner el empleo en el centro de la recuperación, proveer protección social y un trabajo digno, y asegurar un crecimiento acelerado en los países de baja renta.
6.- Nuestros esfuerzos compartidos y sin descanso realizados en los dos últimos años nos han dado resultados sólidos. Sin embargo, debemos estar vigilantes.
7.- Sigue habiendo riesgos. Algunos de nuestros países están experimentado fuertes crecimientos, mientras que otros afrontan altos niveles de desempleo y débiles recuperaciones. El crecimiento desigual y los amplios desequilibrios están creando tentaciones de abandonar las soluciones globales y adoptar medidas des coordinadas.
8.- Desde 2008, una visión común de los desafíos de la economía del mundo, la necesidad de responder y nuestra determinación a no caer en el proteccionismo nos ha permitido tanto atacar la raíz de los problemas como proteger la recuperación. Hoy hemos alcanzado el acuerdo de seguir afrontando nuestros desafíos y de proseguir por el camino del crecimiento fuerte, sostenible y equilibrado.
9 Hoy, la Cumbre de Seúl hace entrega de:
A.- El Plan de Acción de Seúl, compuesto por medidas de política económica comprensivas, cooperativas y específicas por país que nos acercan a nuestro objetivo común. El Plan incluye el compromiso de:
- Acometer políticas macroeconómicas, incluyendo de consolidación fiscal, donde sea preciso, para asegurar una recuperación sostenida y sostenible e incrementar la estabilidad de los mercados financieros, en particular avanzando hacia tipos de cambios más determinados por el mercado, incrementando su flexibilidad para reflejar los fundamentos económicos subyacentes y absteniéndonos de adoptar devaluaciones competitivas. Las economías avanzadas, incluyendo aquellas con divisas que ejercen papel de reserva, estarán atentas frente a la volatilidad excesiva y movimientos bruscos de los tipos de cambio. Estas acciones ayudarán a mitigar el riesgo de una excesiva volatilidad de los flujos de capital en algunas economías emergentes.
- Implementar un conjunto de reformas estructurales que impulsen y sostengan la demanda global, favorezcan la creación de empleo e incrementen el potencial de crecimiento;
- Desarrollar el conjunto de actuaciones que reduzcan los desequilibrios externos excesivos y mantengan los desequilibrios por cuenta corriente en niveles sostenibles. Llamamos a nuestros Ministros de Finanzas y Gobernadores Centrales (para su primera reunión en 2011) a desarrollar guías indicativas para alcanzar este fin, tal y como hemos redactado en nuestro Documento de la Cumbre de Seúl.
B.- Un FMI modernizado que refleje en mejor medida los cambios que han tenido lugar en la economía mundial a través de una mayor representación de las economías emergentes dinámicas y los países en desarrollo. Estas reformas comprensivas de cuotas y de buen gobierno, como han sido detalladas en el Documento de la Cumbre, fortalecerán la legitimidad, credibilidad y efectividad del FMI, haciéndola una institución más fuerte para promover la estabilidad financiera y el crecimiento global.
C.- Instrumentos para fortalecer las redes globales de seguridad financiera, que permitan a los países hacer frente a la volatilidad financiera, al proveerles con herramientas prácticas para superar movimientos bruscos en los flujos de capital internacional.
D.- Elementos que forman el núcleo del nuevo marco de regulación financiera, incluyendo el capital bancario, estándares de liquidez, así como medidas para regular mejor y resolver efectivamente instituciones financieras de naturaleza sistémica, complementadas con una supervisión más efectiva. Este nuevo marco, complementado por otros logros, como desarrollamos en el Documento de la Cumbre de Seúl, asegurarán un sistema financiero más robusto, al domar los excesos pasados en el sector financiero y atender en mejor medida a las necesidades de nuestras economías.
E.- El Consenso de Desarrollo de Seúl para un Crecimiento Compartido,que establece nuestro compromiso a trabajar asociados con otros países en desarrollo y los países de baja renta en particular, al ayudarles a construir la capacidad de alcanzar y maximizar su potencial decrecimiento, contribuyendo así a un reequilibrio mundial. El Consenso de Seúl complementa nuestro compromiso de alcanzar los Objetivos de Desarrollo del Milenio (ODMs) y se centra en medidas concretas resumidas en nuestro Plan de Acción Plurianual de Desarrollo para hacer una diferencia tangible y significativa en la vida de las personas,incluyendo en particular el desarrollo de infraestructuras en los países en desarrollo.
El Plan de Inclusión Financiera, la Asociación Global para la Inclusión Financiera y un Marco Financiero flexible para PYMES, todos los cuales pueden contribuir significativamente a mejorar el acceso a los servicios financieros y expandir las oportunidades de los hogares pobres y las PYMES.
Nuestro fuerte compromiso para dirigir a nuestros negociadores a entablar negociaciones a lo largo y ancho que permitan alcanzar una exitosa, ambiciosa, comprensiva y equilibrada conclusión de la Ronda de Desarrollo de Doha y construir sobre los progresos ya alcanzados. Reconocemos que 2011 es una ventana de oportunidad crítica, aunque estrecha, y que nuestros negociadores deben de intensificar y expandir sus intercambios. Necesitamos alcanzar el punto final. Una vez alcancemos ese resultado, nos comprometemos a buscar su ratificación, donde sea necesario, en nuestros respectivos sistemas. También estamos comprometidos a resistir toda medida proteccionista.
10.- Continuaremos monitorizando y evaluando la implementación de los compromisos que asumimos hoy y en el pasado de una manera transparente y objetiva. Estamos sujetos al rendimiento de cuentas. Haremos entrega de lo que prometemos.
11.Construyendo sobre nuestros logros hasta el momento, hemos acordado desarrollar los marcos macro-prudenciales; reflejar mejor la perspectiva de las economías emergentes en la reforma de la regulación financiera; fortalecer la regulación y supervisión del sistema bancario en la sombra y la regulación y supervisión de los mercados de derivados financieros de materias primas; mejorar la eficiencia y la integridad en los mercados; fortalecer la protección de los consumidores; finalizar todas las reformas de gobernanza del FMI y el Banco Mundial todavía restantes; y construir un sistema monetario internacional más estable y menos vulnerable, incluido a través del fortalecimiento de las redes globales de seguridad financiera. También expandimos nuestro Proceso de Evaluación Mutua. basado en las guías indicativas que deben de ser acordadas.
12.Para promover el fortalecimiento, la creación de empleo y mitigar los riesgos del desarrollo, bajo el Consenso de Seúl daremos prioridad a acciones que hagan frente a cuellos de botella críticos, incluidos los déficit de infraestructura, volatilidad de los mercados de alimentos, e inclusión financiera.
13.Para proveer un liderazgo más amplio que mire hacia el futuro de una economía post-crisis, también continuaremos trabajando para prevenir y hacer frente a la corrupción, a través de nuestro Plan de Acción Anticorrupción; racionalizar y retirar en el medio plazo los subsidios a los combustibles fósiles; mitigar la volatilidad excesiva de los precios de los combustibles fósiles y salvaguardar el medio marino; y combatir los retos del cambio climático.
14. Reafirmamos nuestro compromiso sin ambages para luchar contra el cambio climático, como queda patente en el Documento de la Cumbre de Líderes de Seúl. Apreciamos el resumen del Presidente Felipe Calderon sobre el estatus de las negociaciones de la Convencion de Naciones Unidas sobre Cambio Climático.
15. Damos la bienvenida a la Cuarta Cumbre de la ONU sobre Países de Baja Renta en Turquía y el Cuarto Foro de Alto Nivel sobre la Efectividad de la Ayuda en Corea, ambos en 2011.
16. Reconociendo la importancia de un crecimiento económico y del empleo liderado por el sector privado, damos la bienvenida a la Cumbre Empresarial de Seúl 2010 y esperamos con anhelo continuar la Cumbre Empresarial del G20 en futuras Cumbres.
17. Las acciones que adoptamos hoy permitirán fortalecer la economía global, acelerar la creación de empleo, asegurar unos mercados financieros más estables, reducir la brecha de desarrollo y promover un crecimiento compartido más allá de la crisis.
18. Esperamos con anhelo nuestra siguiente reunión en Francia en 2011 y la reunión posterior en México.
19. Damos las gracias a Corea por su Presidencia del G20 y por acoger una Cumbre de Seúl exitosa.
20. El Documento de la Cumbre de Seúl que hemos acordado sigue...(anexo).

Espanya no condemna els incidents d'Al-Aaiun perquè ningú "ho ha fet"

MADRID, 12 Nov. (EUROPA PRESS) -

La ministra de Asuntos Exteriores y de Cooperación, Trinidad Jiménez, ha insistido en no condenar los "graves hechos" ocurridos el lunes en El Aaiún ante la confusión que persiste y ante el hecho de que otros gobiernos y organismos internacionales tampoco lo han hecho.

"Para condenar habría que tener un conocimiento completo de cuáles han sido los hechos que se han producido", ha subrayado al término del Consejo de Ministros.

Según Jiménez, el Gobierno no se quiere "apresurar" en su condena y está a la "espera" de que algún organismo internacional ofrezca un balance de lo ocurrido. En este sentido, ha hecho especial hincapié en que "ninguna institución, ningún organismo ni gobierno lo ha hecho".

Por otra parte, ha negado que el Ejecutivo tenga "ningún tipo de temor" a represalias por parte de Marruecos si se condena su intervención para desmantelar el campamento de protesta de El Aaiún.

Sempre al darrera

Sempre al darrera d'algú. Millor, però, al darrera de Cameron que d'Obama.

Així estan les coses a Catalunya 3

Segons el CIS:

1 CiU guanyaria les eleccions amb el 38% dels vots i 59 escons (ara, 48). La majoria absoluta són 68 escons.

2 El PSC obtindria el 23% dels vots i 33 escons (ara, 37).

3 ERC es mantindria com a tercera força amb 15-16 escons (ara, 21)

4 El PP es quedaria igual a l'obtenir entre 13 i 14 escons (ara, 14)

5 ICV recularia una mica i es quedaria amb 11 escons (ara, 12)

6 Ciutadans mantindria els 3 escons que ara té.

dijous, 11 de novembre del 2010

Així estan les coses a Catalunya

1 CiU guanyarà les eleccions amb el 42,4% dels vots i entre 65 i 66 escons (ara, 48). La majoria absoluta són 68 escons.

2 El PSC es quedaria amb només el 18,4% dels vots i entre 30 i 32 escons (ara 37).

3 El PP tornaria a ser tercera força amb el 11,6% dels vots i entre 14 i 16 escon (ara 14).

4 ERC perd la meitat dels seus vots en caure fins al 7,3% amb 10 o 11 escons (ara 21).

5 ICV-Els Verds aconseguiria el 7,5% dels vots i entre 7 o 8 escons (ara 12).

6 Ciutadans mantindria els seus 3 diputats amb el 4% dels vots.

7 Entraria al Parlament el nou partit independentista de Joan Laporta amb entre dos i tres escons i el 3'5% dels vots.

Són dades del Pulsómetro de la cadena SER.
Niño Becerra aplaza el cataclismo económico a 2011 tras sus errores garrafales de 2010

El economista prevé que el PIB caiga entre el 7% y el 8% y el paro pueda llegar al 30%. -Para 2010 dijo que la economía caería el 4,3% y el descenso va a ser de solo el 0,3%
 
Més informació, aquí.

Així estan les coses a Catalunya 2

'Manifest de la Vergonya' contra la política de subvencions teatrals a Catalunya
BARCELONA, 11 (EUROPA PRESS) .- Un grup de representants d'actors i directors catalans ha presentat aquest dijous a Barcelona el 'Manifest de la Vergonya', que critica que les subvencions al teatre s'atorguen de manera "partidista" i al servei del "clientelisme".

En roda de premsa, els portaveus Ricard Reguant, Antonio Alcalde, Jaume Nadal, Caterina Munar i Eva Losada, de l'associació Debatart, han criticat que només treballa en teatres públics un dos per cent de la professió, i han lamentat especialment el cas de símbols com el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i el Teatre Lliure. Segons el manifest, els teatres públics i les companyies "constantment subvencionades" exerceixen una "competència deslleial" que dificulta l'activitat artística des del sector privat. El manifest té 600 seguidors a Facebook.

A més, parlen d'uns pocs "escollits" que són avalats de manera "abusiva" i "sense control" pels responsables dels teatres públics. A tall d'exemple han assegurat que hi ha només deu directors -vuit homes i dues dones- que han dirigit la meitat dels muntatges que s'han estrenat al TNC en l'última dècada.

També es critica el "dirigisme cultural" i la "muralla administrativa" de la burocràcia, així com els "sobredimensionats" pressupostos dels teatres públics. Així, han destacat que, sumant la recaptació en taquilla i les subvencions, un espectador del Lliure val '137 euros, mentre que un del TNC 240 euros. "Ens sembla desproporcionat", ha remarcat Reguant.

L'últim punt del manifest lamenta la "no existència d'una política cultural", i reclama una llei d'arts escèniques de Catalunya que posi "ordre" i doni "cos legal" a les situacions que critiquen. Els portaveus que han presentat el manifest davant els mitjans de comunicació han confessat haver rebut "amenaçades vetllades, coaccions i burles".

dimecres, 10 de novembre del 2010

Per putero

Berlusconi, entre moltes altres coses, és un putero de vida dissoluta. Una activitat greument pecaminosa, no només per a l'Església catòlica, apostòlica i romana, sinó també i sobre tot pel pensament socialdemòcrata i la correcció política que ja ha posat el crit al cel, que com tothom sap és el que correspòn.

El que la judicatura i les urnes no han aconseguit, ho volen obtenir tafanejant el llit del primer ministre. Gran victòria. No hauran aconseguit derrotar-lo per fer lleis a la seva mida, sinó per anar de putes.




Aquest és un dels vídeos publicats per la revista Oggi.it en el que es veu l'entrada d'«escorts» (prostitutes de luxe) a la casa de Berlusconi a Arcore.

La història geològica contradiu Darwin

Ho afirma el geòleg de la Universitat de Nova York Michael Rampino en un assaig publicat a la revista Historical Biology:
La teoría de Charles Darwin de la evolución gradual no es compatible con la historia geológica, tal y como concluye el geólogo de la Universidad de Nueva York Michael Rampino en un ensayo publicado en la revista Historical Biology. De hecho, Rampino respalda una teoría más precisa de la evolución gradual, que postula que los largos periodos de estabilidad evolutiva se ven afectados por las extinciones en masa de la vida, y que fue propuesta por el escocés Patrick Matthew antes de que Darwin publicase su obra sobre el tema.

"Matthew descubrió y claramente enunció la idea de selección natural, aplicándola al origen de las especies, y la puso en el contexto de un registro geológico marcado por extinciones en masa catastróficas seguidas de adaptaciones relativamente rápidas", dice Rampino, cuya investigación sobre los eventos catastróficos incluye estudios sobre las erupciones volcánicas y los impactos de asteroides.

"A la luz de la reciente aceptación de la importancia de las extinciones en masa catastróficas en la historia de la vida, tal vez sea hora de reconsiderar el punto de vista evolutivo de Patrick Matthew, mucho más en consonancia con las ideas actuales sobre la evolución biológica que la visión de Darwin".

Palin a Bernanke: “Plega i canvieu de política”


Sarah Palin:
Estic profundament preocupat pels plans de la Reserva Federal de comprar entre 600 mil milions i un bilió de dòlars en títols de l’Estat. El terme tècnic és "flexibilització quantitativa”. Això vol dir que el nostre govern està injectant diners al sistema bancari mitjançant la compra de bons del tresor. I si pregunteu d'on treu els diners per a pagar tot això? Per l'art de màgia de la impremta.

La Fed espera obtenir així una mica de creixement econòmic temporal a través de subministrar als bancs diner extra que aquests podrien prestar a les empreses. Però no hi ha res que avali que això pot funcionar. Perquè, al capdavall, el problema no és que els bancs no tinguin prou diner en efectiu, sinò que no volen fer prèstecs perquè no confien en el clima econòmic actual.

I si no funciona, què farem? Imprimir més diners? Quin serà el final d’aquest cercle viciós? On anirem a parar amb aquesta impressió a una escala sense precedents? Tenim garanties que QE2 no serà seguit per un QN3, 4 i 5, fins que finalment -inevitablement – ja ningú vulgui comprar el nostre deute? Què passarà si la Fed no només es converteix en el comprador d'últim recurs, sinó en el comprador de l'únic recurs?

Tot això farà pujar els preus.. I ho dic literalment: tothom que va a comprar al supermercat sap que els preus han augmentat considerablement en l'últim any. I això els farà pujar encara més. I no és només el menjar. El petroli recentment va assolir el seu cim més alt en sis mesos, fins als 87 $ per barril. Un dòlar dèbil, consequència directa de la decisió de la Reserva Federal d'inundar de dólars el mercat, està empenyent amunt el preu del petroli. Això és com un impost addicional sobre els ingressos. I el pitjor de tot plegat és que la negativa de la Casa Blanca d'Obama a obrir les nostres reserves de petroli a terra i en alta mar per a la seva exploració, farà que la majoria d'aquests diners vagin directament a règims estrangers que no es caracteritzen per estimar precisament els interessos nord-americans.

No podem jugar amb la inflació. No per res Reagan deia d’ella que és “tan violenta com un atracador, fa tanta por com un pistoler i és tan mortal com un assassí a sou”. L'addicció de la Reservaa engreixar la bomba ha espantat la petita i mitjana empresa i preocupa als nostres aliats. El ministre de finances alemany ha criticat que la proposta de la Reserva vol dir que no “en té ni idea”. Quan Alemanya, un país que sap bastantes coses sobre els perills de la inflació, ens avisa que millor ens ho repensem, potser és hora que el president de la Reserva Bernanke cessi i desisteixi. No volem un artificial creixement temporal obtingut a expenses d'una inflació permanent més alta que erosioni el valor de la nostra renda i dels nostres estalvis. Volem un dòlar estable combinat amb reformes econòmiques reals.

dimarts, 9 de novembre del 2010

Ja 21 anys que els alemanys de l'Est van fer caure el Mur de Berlín

El calvari dels vietnamites fills de soldats nord-americans

EFE:
Ho Chi Minh (Vietnam), 9 nov (EFE).- Los vietnamitas hijos de soldados estadounidenses que participaron en la Guerra de Vietnam viven 35 años después en la marginalidad, soportando burlas de sus vecinos debido a su aspecto y vetados de los empleos públicos.

A Cao Thi My Kieu, una mujer nacida hace 41 años en la localidad de Na Trang, se le sigue escapando algún sollozo cuando recuerda el infierno de su infancia y los insultos que le dedicaban los demás niños.

"Me llamaban 'my lai' (medio americana) o 'my den' (negra americana), se burlaban de mí y tuve que dejar de ir al colegio; por suerte un vecino me enseñó durante unos meses, lo justo para aprender a leer y escribir", relata a Efe.

Esta mujer de piel oscura y pelo rizado, con un corpachón impropio de una asiática y ojos menos rasgados que los de la mayoría de sus compatriotas, vive junto a su marido, Tran Van Thach, y su hija Zao, de 10 años, en una exigua habitación de una barriada humilde de las afueras de Ho Chi Minh, la antigua Saigón.

Unos 50.000 niños amerasiáticos se quedaron en Vietnam al finalizar la guerra en 1975, de los cuales 23.000 pudieron emigrar a Estados Unidos gracias a un programa de acogida impulsado por Washington y la ONU en los años 80.

A diferencia de dos de sus hermanos, que hoy viven en EEUU, Kieu nunca cumplió los requisitos del programa porque carece de documentos que prueben su origen: su madre quemó su partida de nacimiento después del conflicto por miedo a posibles represalias.