Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 29 d’abril del 2011

L'objectivitat existeix

El periodista barceloní Arcadi Espada ha donat, en la inauguració de l'Escola de Periodisme de la Universitat Alberto Hurtado de Santiago de Chile, tres consells als joves estudiants de periodisme.

Dels tres, en destaco l'últim. Aquest:
La objetividad existe. Sé perfectamente, porque llevo más de quince años enseñando a jóvenes como ustedes, que lo primero que les dicen en las aulas de al lado a los muchachos cuando llegan, tiernos, es que la objetividad no existe. No creáis. Los muchachos, cuando el profesor les dice esto, la verdad es que se muestran aliviados, porque nunca son excesivamente trabajadores y piensan: “Bueno, si la objetividad no existe, un trabajo menos”.

Bien, existe. Existe como la verdad, que también existe, ciertamente. Es sorprendente, pero existe la verdad. Y existe la capacidad de explicar el mundo con independencia de las convicciones personales. La objetividad no es nada más que eso. Nuestra capacidad de narrar el mundo con independencia de lo que pensemos sobre él. Si yo creyera que la objetividad no existe, evidentemente no me habría hecho periodista. Si me he hecho periodista es porque en los nudos de esta profesión hay un instante extraordinario, de una gran conmoción intelectual, interior, que es cuando en la descripción de un hecho que afecta a tus convicciones más profundas y de un hecho que las perturba y que incluso las pone a los pies de los caballos, el periodista debe admitir que el hecho está siempre muy por encima de sus opiniones. Y ese es un momento duro, de sacrificio, pero también ilusionante y hermoso.

Si la objetividad no existiera, si la verdad no existiera, si Roma no hubiese vencido a Cartago y no al revés, si Alemania no hubiese invadido a Checoslovaquia y no al revés, si Santiago no fuera Santiago y ustedes no estuvieran aquí, evidentemente el edificio conceptual y moral de nuestro oficio se resquebrajaría. Pueden, y deben, explicar la verdad de los hechos. Existe.
Es cierto que a veces sobre ella sólo podemos tender a aproximaciones, hipótesis, pero en cualquier caso sabemos perfectamente y hemos de aprender a ello, a distinguir entre lo que es y lo que no es. Y creo que este es el consejo fundamental que yo puedo darles en esta hora.

dijous, 28 d’abril del 2011

Atemptat a Marràqueix

Nacionalisme


La Vanguardia publica aquesta peça en una pàgina de l'edició impresa dedicada al lliurament del Premi Cervantes a l'escriptora barcelonina Ana María Matute, però no a l'edició electrònica.

dimecres, 27 d’abril del 2011

Wikileaks: La connexió Al-Qaeda-Iraq confirmada, una vegada més

Dels documents de Wikileaks, els diaris que tenen l'exclusiva només publiquen el que els interessa. I això no els interessa perquè va en contra de la versió socialdemòcrata de la guerra de l'Iraq.
A former Guantanamo detainee “was identified as an Iraqi intelligence officer who relocated to Afghanistan (AF) in 1998 where he served as a senior Taliban Intelligence Directorate officer in Mazar-E-Sharif,” according to a recently leaked assessment written by American intelligence analysts. The former detainee, an Iraqi named Jawad Jabber Sadkhan, “admittedly forged official documents and reportedly provided liaison between the governments of Afghanistan and Iraq.”

Sadkhan’s al Qaeda ties reached all the way to Osama bin Laden, according to the intelligence assessment. He reportedly received money from Osama bin Laden both before and after the September 11 attacks.

(Via Barcepundit)

La nova lleva del biberó

U.S. army general David Petraeus to be nominated as CIA director

La paranoia americana


La Casa Blanca ha fet púbic el certificat de naixement de Barack Obama per sortir al pas de quatre paranoics que des de fa temps posaven en dubte la seva nacionalitat nord-americana. El certificat dóna fe del que tothom podia comprovar: que Obama va néixer a Honolulu (Hawaii) el 4 d'agost del 1961. La Casa Blanca espera que amb la publicació del certificat es posi punt i final a "la teoria conspirativa latent des de fa temps entre alguns conservadors sobre si [Obama] no va néixer als Estats Units i per tant no és un president legítim".

Els camarades d'Obama tindrien aquí bona munició contra els quatre pirats republicans que dubtaven de la nacionalitat del president sinó fos perquè, com destaca Barcepundit, el 50% dels demòcrates els superen en insuficiència mental al creure que Bush va ser còmplice de l'11-S.

Brossa radioactiva o energia pel futur?

Revista de Libros publica la llista dels 23 articles més llegits de la seva edició digital. Entre ells, destacaria "Brossa radioactiva o energia pel futur?", del professor Juan José Gómez Cadenas, per la seva actualitat després de l'accident a la central nuclear de Fukushima.

Al cabo de un siglo, es posible comprimir los residuos producidos durante un año por una central nuclear en unos tres metros cúbicos. Por tanto, harían falta unos 24 metros cúbicos (una sala de estar de tamaño mediano) para almacenar la producción anual de todos los reactores españoles.

¿Qué riesgo supone un ATC para la población? Recuerde el lector que cuando el combustible irradiado se transporta al almacén ha pasado ya varias décadas en las piscinas y la cantidad de calor ha disminuido lo suficiente para que pueda refrigerarse por circulación de aire. El transporte se realiza en el interior de bidones de acero reforzados, en transportes especiales y especialmente protegidos. El contenido de estos bidones no es inflamable, ni puede derramarse (al contrario, se trata de un material sólido y muy resistente). En términos de riesgo, un camión de botellas de butano es harto más peligroso y, sin embargo, rara vez nos preocupa verlo aparcado frente a nuestra casa, a pesar de que las explosiones de gas no son infrecuentes.

¿Es posible imaginar una catástrofe en el ATC? Hay que empeñarse bastante. Recordemos que la radiactividad que alberga nuestro huevo está encerrada en el interior de su cáscara. De hecho, no hay una cáscara, sino varias, a cual más impenetrable, empezando por las propias pastillas de cerámica, muy resistentes mecánica y térmicamente, siguiendo por las varillas de zirconio que las contienen, pasando por el barril de acero que las recubre y acabando en el sarcófago de hormigón armado en el que se empotra el barril. Para liberar los elementos radiactivos al medio ambiente, habría que romper el hormigón, corroer el acero, resquebrajar el zirconio y moler, fundir o disolver la durísima cerámica. A continuación habría que espolvorear el producto donde fuera pernicioso para la salud (por ejemplo, vertiéndolo en una corriente de agua). Y, aun así, los elementos más peligrosos tienden a ser pesados, lo cual quiere decir que se mueven lentamente incluso en una corriente de agua y tienden a fijarse en el sustrato de roca. Basta con multiplicar las pequeñas probabilidades de todos los eventos anteriores para concluir que la probabilidad de que se den todos a la vez es ridículamente pequeña. Mucho más pequeña, para el lector curioso, que la de que un meteorito nos despache en los próximos siglos9.

La República impossible

Frases de mítings electorals del líder socialista Largo Caballero a la campanya de 1936:

1) “La clase obrera debe adueñarse del poder político convencida de que la democracia es incompatible con el socialismo. Y como el que tiene el poder no ha de entregarlo voluntariamente, por eso hay que ir a la revolución”.

2) “Después del triunfo, se precisará salir a la calle con un fusil al brazo y la muerte al costado. Que no digan que nosotros decimos las cosas por decirlas. Nosotros las realizamos”.

3) “La clase obrera tiene que hacer la revolución. Si no nos dejan, iremos a la guerra civil. Cuando nos lancemos por segunda vez a la calle, que no nos hablen de generosidad y que no nos culpen si los excesos de la revolución se extreman hasta el punto de no respetar cosas ni personas”.

4) “La transformación total del país no se puede hacer echando papeletas en las urnas… Estamos ya hartos de ensayos de democracia; que se implante en el país nuestra democracia”.

5) “Si los socialistas son derrotados en las urnas irán a la violencia pues antes que el fascismo preferimos la anarquía y el caos”.

dimarts, 26 d’abril del 2011

La potència inexistent


Suposo que a aquestes alçades de la convulsió mundial -crisi financera, crisi del deute, dubtes sobre el model energètic, revoltes àrabs...- la part ensucrada del món s'en haurà adonant d'una vegada per totes que Obama no és res més que un miratge. Un producte evanescent de la retòrica de la imatge i de la imatge de la retòrica. Pura ficció emocional.

En dos anys, Obama ha aconseguit que els Estats Units hagin deixat de ser la potència indispensable per esdevenir la potència inexistent. O, si més no, la potència absent, abstreta i distreta. Una mica més i tothom enyorarà Bush.

On és Obama? On són els Estats Units? On és la potència que s'arremangava cada vegada que calia per treure les castanyes del foc a mig món, especialment als sempre endiumenjats i tiquis-miquis europeus? No se sap. Ha desaparegut del mapa. Ha fet mutis pel fòrum.

Els Estats Units han estat absents en totes les revoltes àrabs i a Líbia hi han entrat de puntetes, en una acció militar de 'coitus interruptus'. Una acció militar sense conclusió lògica que ha encoratjat el dictador sirià a ofegar a sang i foc la revolta al seu país, conscient que el més greu que li pot passar és que li muntin uns focs d'encenalls amb data de caducitat.

I és que Obama no té ni objectius ni voluntat. L'única política d'Obama és no mullar-se. Ni pels seus aliats, ni en suport dels rebels democràtics ni en contra dels seus enemics. És la política suïcida de l'estruç. La vella política covarda de tota potència inexistent.

Israel encén el llum

"Sobre Israel opinamos todos":
Mientras el coro habitual se empeña en repetir la cantinela de que Israel es un Estado cuya economía artificial no podría aguantar sin millones de dólares procedentes de Estados Unidos, estamos a punto de asistir a un hecho que puede dar un vuelco dramático a la situación de Israel en su entorno y a sus relaciones con Europa. Y es que la democracia israelí va a pasar de ser una importadora de energía a ser exportadora neta. Y sin recurrir a lo nuclear ni a nada situado en Cisjordania para frustración de la industria de la paz.

La combinación del descubrimiento de yacimientos de gas submarinos y explotables con la transformación de la industria del carbón al gas propio ya ha permitido, por ejemplo, que al Gobierno de Jerusalén ya no lo preocupen los constantes sabotajes al suministro de gas procedente de Egipto. De hecho Israel ha dejado de necesitarlo. Es más, ha abaratado en un 11% el costo de producción de energía eléctrica lo que supone un ahorro de 55.000 millones de dólares. Más o menos la mitad de lo que va a costar el rescate a Portugal.

Augmenta el fitoplancton

Antón Uriarte:

La biomasa del fitoplancton, esto es, de las microscópicas algas marinas, está aumentando. Así se deduce de un reciente y breve artículo en Nature, que pone en cuestión otro publicado hace un año y que decía lo contrario. Aquel artículo alarmista e incoherente, exagerado y aireado por los medios de comunicación ("Los océanos están perdiendo un 1% de fitoplancton al año por el calentamiento" se titulaba el firmado por Alicia Rivera en El País), es rebatido en éste, que seguramente no será reseñado.

dimarts, 19 d’abril del 2011

Coses que passen al país del "capitalisme salvatge"

L'any 2008, les llars nord-americanes van creuar una línia que no havia estat traspassada des de la Gran Depressió. Per primera vegada en 72 anys, el percentatge de les prestacions del govern a les llars va ser superior al dels impostos pagats al govern. Com diu Barcepundit, menys mal que es el país de l'ultraliberalisme que si no...

Un supòsit perillós

Arcadi Espada:
La prohibición de Madrid se fundamenta en un peligroso supuesto: que la procesión atea no es disenso sino ofensa. Como las ideas no pueden ofenderse unas a otras, ha de concluirse que la religión, para los que han prohibido el acto, es algo más que una idea. Exactamente, una forma de orden público, cuya alteración resultaría perseguible de (santo) oficio. Algo que resulta intolerable. Si la religión quiere ocupar, como tantas veces reclama, un lugar en el espacio público y quiere defender allí sus ideas debe hacerlo en pie de igualdad. Cuando una idea cualquiera, sean Dios, la Patria, el Partido o el Equipo, no se limita a exhibirse en el espacio de discusión pública, sino que pretende diseñar sus límites, a la sociedad democrática no le queda otro remedio que exigir su expulsión de ese espacio. La democracia puede acoger a los que quieren destruirla; pero naturalmente debe asegurarse de que no puedan cumplir sus propósitos.

dilluns, 18 d’abril del 2011

Ayaan Hirsi Alí presenta a Espanya el seu últim llibre: "Nómada"

"No basta con eliminar el burka de las calles europeas. Este es un gesto meramente simbólico. Los países occidentales tienen que ser menos ambiguos en la aplicación de sus políticas. La cultura de acogida debe exigir que los que llegan no solo aprendan el idioma y acaten las leyes sino que también acepten el sistema de valores".

"La emigración es algo voluntario. Te da derechos y libertades, pero también te reclama unas obligaciones".

"El burka simboliza la tradición, es cierto, pero su significado es el del control de la sexualidad. Indica a la mujer que se quede en casa y señala al hombre como incapaz de controlar sus instintos sexuales. Eso es lo que inculcan los islamistas radicales a la gente".

"El multiculturalismo tal como lo entendemos hoy es un fracaso"

Més informació, aquí.

El veritable fracàs escolar

Xavier Sala I Martín:
Se imaginan que Rafa Nadal hubiera nacido en un país en el que su talento hubiera pasado desapercibido? O peor aún: ¿se imaginan que se hubiera descubierto su talento pero que en aquel país no existieran ni los centros de alto rendimiento (CAR), ni los maestros, ni los médicos, ni las instalaciones, ni los mecanismos que le han permitido desarrollarse hasta convertirse en el mejor jugador de tenis del mundo? ¿Y se imaginan si hubiera pasado lo mismo con Xavi, Iniesta, Pau Gasol o todos los campeones del mundo en las diversas disciplinas individuales o de equipos?

No hace mucho, los triunfos internacionales de los deportistas españoles eran escasos. Todavía recuerdo a los comentaristas de TVE explicando que España no había conseguido medallas, pero había obtenido cuatro diplomas olímpicos, “que son casi como medallas…”. Una manera burda de disfrazar la realidad cuando se cosechan fracasos. Una manera que ya no es necesaria porque hoy se consiguen medallas en múltiples disciplinas. ¿Qué ha cambiado? ¿El talento innato? ¡No!: desde un punto de vista genético, los españoles de ahora son casi idénticos a los de entonces (digo casi porque la inmigración ha aportado savia distinta). Lo que ha cambiado es que ahora existe un sistema que identifica a los jóvenes de más talento y se han construido centros – llámense CAR deportivos o Masías-donde los deportistas que más prometen tienen acceso a los mejores entrenadores, médicos especialistas, tecnologías superiores y becas. El éxito de esta política deportiva es innegable.

Al mismo tiempo que nuestros jóvenes deportistas triunfan en todo el mundo, nuestros jóvenes no deportistas se enfrentan a una situación trágica, con tasas de paro de hasta el 50%, salarios ínfimos, productividad bajo mínimos, precariedad extrema y una manifiesta incapacidad de innovar, investigar o competir en el mercado laboral internacional. Claramente el sistema educativo no funciona para ellos y yo me pregunto: ¿Cuántos de estos jóvenes que hoy día están en el paro o trabajan a cambio de un salario ridículo tenían el talento innato para ser un Rafa Nadal oun Xavi de las ciencias, las matemáticas, las artes, la economía, la medicina, la informática o la ingeniería? La verdad es que sólo de pensar en la respuesta me entran escalofríos.

La comparación entre los éxitos deportivos y el fracaso educativo nos lleva a pensar en una posible solución: imitando lo que se ha hecho en el mundo del deporte, ¿por qué no crear centros de alto rendimiento científico para los jóvenes de más talento? Esa es, precisamente, la idea que tuvo la presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre, cuando propuso la creación de un centro de excelencia al que acudirían los jóvenes con mejores notas de su comunidad. ¡Bravo, presidenta!

Esa es una de las cosas que se necesitan.

No hace falta decir que la guardia pretoriana del papanatismo progresista español no tardó en saltar a la yugular de la presidenta con su tradicional letanía de simplezas populistas y acusó a doña Esperanza de ser una clasista, de querer introducir un sistema de castas, de perpetuar las desigualdades sociales… y toda una constelación de tonterías que repiten cada vez que alguien propone soluciones al problema de la educación en España. Curiosamente, toda esa gente que detesta la idea de los CAR educativos acepta sin rechistar los CAR deportivos. ¿Por qué? Pues supongo que deber de ser porque la educación de los jóvenes les importa un comino y lo único que importa es… ¡el deporte! Eso, o bien porque su ideología igualitarista que prima la igualdad por encima de todo les impide ver que sólo se puede conseguir que los niños más lentos corran al mismo ritmo que los más rápidos reduciendo la velocidad de todos y, por lo tanto, impidiendo que los rápidos desarrollen todo su potencial.

Crear centros de alto rendimiento para matemáticas, ciencias o arte no significa que los jóvenes con menos talento sean dejados de la mano de Dios. No. A esos también hay que ayudarlos a desarrollar todo su potencial. Pero lo cierto es que eso no se puede lograr a base de frenar el progreso de los jóvenes con más talento.

Los críticos dicen que los CAR perpetuarían las diferencias sociales. Eso no es verdad porque los niños con más talento no son los más ricos. Nolo son en el fútbol y tampoco lo son en las ciencias o las artes. Si los CAR educativos se modelan a imagen de los deportivos, la entrada se regulará basándose en el talento del joven y no en el estatus social o económico de los padres. De hecho, es la situación actual la que perpetúa las diferencias sociales: los niños pobres van a las escuelas públicas igualitarias donde no pueden desarrollar todo su potencial mientras que los niños ricos con talento pueden desarrollarlo estudiando en EE. UU. ¡El mundo al revés!

El problema de fondo es que el sistema educativo español persigue unos objetivos equivocados. El objetivo no debería ser que todos los jóvenes completen los estudios y los completen al mismo ritmo sino el que todos los jóvenes puedan desarrollar todo su potencial. Nuestros líderes hablan constantemente de fracaso escolar refiriéndose a los jóvenes que no completan los estudios. Nadie piensa nunca en los miles de Rafa Nadal o Xavi de las ciencias y las artes que tienen la mala suerte de haber nacido en un país que no ha sabido detectar su talento. O lo que es peor, que viven en un país que ha sabido detectarlo pero no ha hecho nada para desarrollarlo. Ese es el verdadero fracaso escolar.

Massacre de Rio de Janeiro: Wellington Menezes de Oliveira, el zombi d'Al·là



(Via)

dissabte, 16 d’abril del 2011

La pobresa extrema mundial es reduirà a gairebé la meitat

La pobresa extrema mundial baixarà fins als 883 milions d'persones el 2015, segons un informe conjunt del Banc Mundial (BM) i el Fons Monetari Internacional (FMI). Això significa que, d'acord a les estimacions, el 14,4% de la població mundial viurà amb menys de 1,25 dòlars al dia el 2015, enfront del 25,2% que ho feia el 2005.

divendres, 15 d’abril del 2011

El ridícul

Barack Obama, 28 de març del 2011, explicant la participació dels Estats Units a la guerra a Líbia:
Per descomptat, no hi ha dubte que Líbia - i el món - seria millor sense Gaddafi en el poder. Jo, juntament amb molts altres líders mundials, hem adoptat aquest objectiu, que perseguirem activament a través de mitjans no-militars. No obstant això, l'ampliació de la nostra missió militar per incloure el canvi de règim seria un error.
Barack Obama, David Cameron, Nicolas Sarkozy, ahir:
El bombardeig continuarà fins que Gaddafi se'n vagi. El nostre deure i el nostre mandat en virtut de la Resolució 1973 és protegir els civils, i estem fent això. No és treure Gaddafi per la força... No obstant això, mentre que Gaddafi estigui en el poder, l'OTAN i els seus socis de la coalició han de mantenir les seves operacions perquè els civils estiguin protegits i la pressió sobre el règim continui. Després, una autèntica transició de la dictadura a un procés constitucional podrà realment començar, dirigit per un nova generació de líders. Perquè la transició tingui èxit, el coronel Gaddafi se'n ha d'anar, marxar per sempre.

(Via)

Els palestins assassinen els seus partidaris

L'assassinat a Gaza de l'italià propalestí Vittorio Arrigoni per un grup salafista no és el primer d'aquesta naturalesa. Fa pocs dies, les Brigades dels Màrtis d'Al Aqsa van matar a trets l'artista israelià propalestí Juliano Mer Khamis i l'agost del 2006 la Jihad Islàmica apunyalava a Jerusalem Est al també italià Angelo Frammartino.

Tot i que els periodistes no són activistes, la majoria d'ells són propalestins. Però aquest biax anti-isralià tampoc els ha estalviat de ser víctimes de l'epidèmic fanatisme palestí. L'últim cas va ser el segrest, el 12 de març del 2007, del corresponsal de la BBC a Gaza, Alan Johnston, per l'Exèrcit de l'Islam.

Per Daniel Pipes, la societat palestina està tan malalta -amb el seu culte a la mort, la seva fàbrica de suïcides i la santificació dels terroristes- que també devora als seus admiradors.

La Segona República tampoc no va respectar la llibertat de premsa

Israel Viana:
«La suspensión gubernativa de ABC ha durado nada menos que tres meses y medio, ¡quince semanas! Ni en los tiempos de Calomarde, ni en los de Narváez, ni en los de Primo de Rivera; durante todos los gobiernos de seis reinados y de dos Repúblicas se aplicó jamás a un periódico una sanción gubernativa tan dura sin justificación legal». Este editorial del 30 de noviembre de 1932 era la respuesta de ABC a uno de los golpes más duros que ha recibido la libertad de prensa durante el siglo XX: la suspensión e incautación de más de 100 publicaciones, de un solo golpe, y en un solo día, por parte del Gobierno de Azaña tras la sublevación del general Sanjurjo.

Una medida que no era ni la primera ni la última de las que se establecieron durante la Segunda República contra los periódicos que alzaban la voz contra el nuevo régimen establecido hace 80 años. Porque, más allá del paraíso de libertad de expresión que pueda suponerse para un régimen democrático y constitucional -entre dos dictaduras donde no existió la prensa libre- lo cierto es que la Segunda República (1931-1936) estuvo plagado de amenazas gubernamentales a periodistas, multas económicas a los órganos de prensa que no eran afines al régimen, cierres por semanas e incluso meses de cabeceras importantes, secuestro de ejemplares, encarcelamiento de directores, censura previa y todo tipo de presiones y actuaciones que rozaban a veces el absurdo.

Vargas Llosa reclama un "suport actiu" a les revoltes del Pròxim Orient

El Premi Nobel de Literatura peruà Mario Vargas Llosa va reclamar als països d'Occident que donin suport de forma activa als ciutadans de l'Orient Mitjà en les seves revoltes contra els règims autoritaris de la regió. Ho ha dit durant la lectura inaugural del curs lectiu de la Universitat Catòlica, que va dictar a invitació del centre docent.
"Es indispensable que las democracias occidentales muestren su solidaridad y su apoyo activo a quienes hoy en día en todo el Oriente Medio luchan o mueren por vivir en libertad". Las revueltas en esa zona del mundo han devuelto el "entusiasmo" al mundo porque demuestran "que la cultura de la libertad está viva y es capaz de dar a la historia un vuelco radical en una región en que aquello parecía poco menos que imposible".

"El alzamiento de los pueblos árabes contra las corrompidas satrapías que los explotaban y mantenían en el oscurantismo" ha "derribado ya a dos tiranos, el egipcio Mubarak y el tunecino Ben Alí", y está "a punto de acabar con el régimen de Gadafi".

"Todo el resto de regímenes autoritarios de la región se encuentra amenazado por el despertar de millones de hombres y mujeres que aspiran a salir del autoritarismo, la censura, el saqueo de las riquezas, vivir sin miedo, encontrar trabajo y vivir en paz y libertad aprovechando la modernidad".

Para Vargas Llosa se trata de "un movimiento generoso, idealista, antiautoritario, popular y profundamente democrático". "Es por lo menos, hasta ahora, laico y civil, y no ha sido liberado ni fracturado por los sectores integristas que quisieran reemplazar las dictaduras militares por dictaduras religiosas".

Vargas Llosa habló también del periodismo y sus efectos en la sociedad, especialmente en la devaluación de la política. Como ejemplo de ello puso los cables secretos de la diplomacia estadounidense revelados por Wikileaks. "La frivolidad, la frenética busca del escándalo, la chismografía barata con la que se encarniza a los políticos ha tenido como consecuencia en muchas democracias que lo que mejor conozca de ellos el gran público sea lo peor que puedan exhibir".

Vargas Llosa calificó este fenómeno de "problema sin solución" y recalcó que es una "realidad de la civilización de nuestro tiempo, ante la cual no hay escapatoria". "El periodismo escandaloso es un perverso hijastro de la cultura de la libertad" y "hay que soportarlo como un tumor en un enfermo que no se extirpa por el miedo a que el paciente fallezca".

dijous, 14 d’abril del 2011

Egipte, entre Facebook i la mesquita

Guy Sorman (traduit del francès)
Vuit anys després de publicar la biografia de Rifà El Tahtawi, escriptor i estadista egipci ("Els Fills de rifa. Musulmans i moderns), finalment he pogut parlar en públic al Caire i Alexandria. Durant la dictadura de Mubarak, la repressió intel.lectual no l'havia permès: Rifa, a partir de la dictadura de Nasser, va ser censurat en tots els llibres d'història per haver anat a l'escola francesa (en 1830!), al costat dels colonitzadors, i perquè estava a favor d'una constitució que limités els poders de l'Estat (limitació inacceptable tant per Nasser com per Mubàrak, a diferència del que havia estat amb Mohamed Ali al segle XIX), que estava a favor d'un Islam moderat (així doncs un apòstata per als barbuts d'Al Azhar , seu dels conservadors). Heus aquí que Rifa tornin a Egipte, tant la seva memòria com el seu present perquè el seu descendent, Mihama Rifa, antic ambaixador a Líbia, s'ha unit a la revolució! Sí, una rifa en la Plaça Tahrir. És un signe feliç entre molts altres que alguna cosa va sortir bé el 25 de gener a la plaça Tahrir al Caire, i després en altres ciutats, Alexandria en particular. Però, què és el que va passar exactament?

"Hem fet una revolució o no?", Aquesta va ser la pregunta que més sovint em van fer al final de les meves conferències. Els egipcis volen estar segurs que el que han fet ha estat una revolució i que han entrat en una nova era de llibertat política, d'equitat social, d'interrupció de la brutalitat policial i de progrés econòmic. Alguns comentaristes cínics o obsolets, especialment l'ambaixador de França, estimen que no hi ha hagut revolució popular, només una revolució de palau que permet als militars mantenir el seu poder efectiu i la seva riquesa mal adquirida. Certament, l'exèrcit és present i visible. Mentre la odiada policia abandonava els espais públics, els militars fortament equipades i amb els seus tancs (de fabricació israeliana, es diu) ocupa les cruïlles estratègiques del Caire i Alexandria. Quan, el 8 d'abril, manifestants al Caire van demanar una transició més ràpida del poder dels militars als civils, la substitució dels buròcrates de l'antic règim i el judici dels ex dirigents més corruptes, l'exèrcit va colpejar a aquests "republicans "amb extrema violència.

Però, això no impedeix que la revolució sigui una revolució, perquè ha canviat la societat egípcia de manera irreversible. L'aixecament va demostrar que els egipcis no són ni seran una nació de bens terroritzats per un perdonavides: la llibertat d'expressió que han conquerit, no la cediran mai. Per silenciar, els hauran de colpejar però ni això serà suficient. El poble egipci es va treure de sobre, per si mateix, els estereotips de passivitat que li havien penjat tant els seus dirigents com la diplomàcia occidental. Els dèspotes d'Egipte-i això és general en el món àrab-desitjaven creure que el poble estimava el despotisme. A França, un cert relativisme cultural (un racisme de facto rebautizao com "respecte a la diversitat cultural") també deixava entendre que el despotisme responia a les expectatives del món àrab. Aquest "orientalisme", avatar del neocolonianismo, justament denunciat pel filòsof palestí Edward Said, ha mort i no ressuscitarà de nou, sigui quina sigui la forma dels futurs règims polítics. Flota clarament en l'ambient i en els rostres una mena de felicitat refrescant, que els confereix la dignitat restaurada. Això és la Revolució Àrab.

Els governs occidentals, en particular França, hauran doncs de renunciar al seu Realpolitik, als meus ulls, vergonyosa, que només dialogava amb els tirans, com si el poble no existís: una certa política àrab de França s'haurà de reformular per complet, allà on la revolució s'ha fet i en tots els llocs on, inevitablement, es farà.

Per què aquesta ceguesa? Tant a Tunísia, bressol d'aquesta "primavera àrab", com a Egipte, els poderosos no van veure res del que s'acostava. Sens dubte, la complicitat política i els negocis en els cercles de poder els van tornar estúpids. I l'obsessió amb l'islamisme, compartida a banda i banda de la Mediterrània, va impedir veure que la gent no estava més enamorada de l'Islam que de la tirania. L'aparició d'una nova generació, occidentalitzada, sinó americanitzada, va passar tan desapercebuda com l'aparició dels nous mitjans de comunicació social, l'existència debian ignorar tant Mubarak com els diplomàtics occidentals. De fet, els estudiants del Caire que es van donar cita a la Plaça Tahir el 25 gener, a través de Facebook, no esperaven trobar més d'uns pocs centenars de manifestants per mostrar el seu suport a la Revolució de Tunísia. Ells van ser els primers sorpresos per l'efecte de masses d'aquesta mobilització "virtual" i més encara pel suport popular, que van donar suport el seu moviment i ho van fer triomfar. Quan al govern de Mubarak no se li va ocórrer res millor que enviar camells armats amb garrots per dispersar els manifestants, ja no eren dos Egiptes què enfrentavan sinó dues èpoques: el tirà i els seus camells, contra els internautes. Igual que tots nosaltres, els egipcis no només són egipcis: són de la seva terra però són també ciutadans del seu temps. Descendint dels seus camells, els egipcis s'han unit al seu temps i al món: el nostre.

En aquesta revolució, l'Islam no va jugar el paper que alguns a Egipte ia Occident temien o esperava, però l'Islam no ha estat del tot absent. A El Caire, els manifestants es van mobilitzar per Facebook, però a Alexandria es va respondre a la convocatòria de la Germandat Musulmana i les prèdiques dels imams a les mesquites. Assistim a la mateixa Alexandria a un enfrontament entre diversos islams, recordant que aquesta religió és diversa: la Germandat Musulmana, hostil al règim, va cridar al seu enderrocament, mentre que les mesquites d'obediència sufí, mimat per Mubarak, va romandre en silenci. A Alexandria, els sufís es van incorporar a la Revolució després que va quedar clar que aquesta revolució era popular.

La revolució, doncs, s'ha fet, s'ha aconseguit de manera pràcticament irreversible, però la nova societat encara no s'ha inventat. No serà tan "republicana" com desitgen els revolucionaris: les forces armadasno tornaran del tot a les seves casernes. Però, certament, el nou règim es semblarà més a una autèntica república amb un govern més limitat, amb autèntics partits i una justícia més independent. El judici per corrupció contra els anteriors líders ho testifica. L'economia serà sens dubte més liberal, perquè hi ha unanimitat entre els revolucionaris en l'eficiència del mercat i en la necessitat de posar fi al "capitalisme de amiguets" que va caracteritzar el vell règim. Els monopolis estatals i les prebendes recularà per donar pas a veritables empresaris: d'aquests empresaris del futur, que traguessin a Egipte de la misèria, havia molts a la Plaça Tahrir. Serà possible obrir una fleca al Caire sense haver d'esperar dos anys ni haver de pagar un sens fi de suborns als buròcrates corruptes: aquestes reformes portessin temps, però aquesta serà la tendència i en l'economia és la "tendència" el que importa, el que fa voler invertir i retorna l'esperança. Tots els egipcis estan a favor del lliure mercat, em va dir Hisham Murad, director de la revista Hebdo El Abram, perquè el comerç té les seves arrels en la civilització musulmana. "El socialisme?-Em va dir-," està equiparat amb l'ateisme: per a la majoria dels egipcis, és inacceptable. "

I l'Islam polític? Preocupa menys a Egipte que a Europa. Els islamistes han tingut un paper menor en la Revolució, el que ha avidenciado seu "retard" respecte la societat egípcia. Els Germans Musulmans apareixen com un moviment arcaic, ancorat encara en la dècada de 1920, amb els seus orígens feixistes (els estatuts del Moviment van ser copiats dels del feixisme italià, que en el seu moment, semblava progressista i efectiu). Els actuals Germans Musulmans estan dividits entre una vella guàrdia que encara vol "islamitzar" la societat i una generació jove que es reclama del liberalisme econòmic: el programa econòmic dels Germans, escrit per Sameh Al-Barquier, sembla tret de la Universitat de Chicago , encara que acompanyat de consideracions piadoses sobre la importància de la justícia social en l'Islam. Probablement, el partit que crearà la Germandat Musulmana, tindrà una important representació en el futur Parlament: ¿i per què no si la República compta amb institucions sòlides? La islamització de la societat, que, a més, compta amb un 10% de cristians, no és l'aspiració dominant dels egipcis que mayoritariament solen distingir entre vida pública i religió privada. Observarem que el model que inspirarà als partits musulmans serà l'AKP de Turquia: un AKP que maneja molt bé l'economia turca, aspirant a unir-se aviat a la Unió Europea.

En un escenari optimista, però avui en dia realista, la futura República d'Egipte restiuirá al poble egipci la dignitat i la prosperitat: servirà de model per al món àrab i dispersarà els temors infundats que els europeus tenen sobre l'Islam. La combinació de Facebook i la mesquita secular és rostre futur del món àrab-musulmà.

Desmontant les Cassandres

Bernard-Henri Lévy desmonta una per una les objeccions de les Cassandres de sempre a la intervenció a Líbia.
Le Conseil national de transition. Que sait-on, après tout, de ce Conseil aux contours "nébuleux" ? Et la France, en le reconnaissant, n'est-elle pas allée trop vite en besogne ? Là encore, on se moque du monde. Et il y a, dans cette manière de dépeindre je ne sais quel pouvoir occulte, une Angkar comme au Cambodge, la boîte noire d'une Libye moins libre qu'elle ne le dit, il y a dans cette manière de semer le doute et d'insinuer, en réalité, le pire, quelque chose de profondément pervers. Car les membres de ce Conseil sont connus. Leurs biographies sont transparentes. Ce sont tantôt des ralliés dont la tête a été mise à prix par Tripoli et dont chacun connaît l'itinéraire, tantôt des hommes neufs mais qui parlent à qui veut et à visage découvert. Mais il est vrai qu'il faut, pour lever le prétendu mystère, prendre la peine d'aller jusqu'à Benghazi...

Et puis Al-Qaeda... Ah ! Al-Qaeda... Sous prétexte que, parmi les djihadistes étrangers partis, jadis, se battre en Irak, une petite majorité était libyenne, on en déduit qu'il y aurait, au sein de la Libye libre d'aujourd'hui, une majorité de djihadistes. Le sophisme, là, n'est pas seulement pervers, il est abject. Et c'est l'abjection même, par parenthèse, qui, voilà quinze ans, à Sarajevo, inférait de la présence d'une poignée d'Iraniens au sein du 7e corps de l'armée bosniaque, à la probable naissance, au coeur de l'Europe, d'un Etat fondamentaliste - et à la nécessité, donc, de laisser mourir la Bosnie tout entière. La vérité, en la circonstance, est simple. Qu'il y ait quelques djihadistes infiltrés à Derna ou Benghazi, c'est possible. Que ce type d'agents dormants profitent du désordre de la guerre pour renforcer leurs positions, c'est probablement la règle. Mais qu'ils aient un rôle significatif dans les rangs des insurgés est un mensonge que n'accréditent, pour l'heure, que d'insaisissables témoignages commandités par un kadhafisme à bout d'arguments et aux abois.

J'ajoute que la meilleure manière de livrer la Libye au chaos serait d'abandonner au milieu du gué ceux que nous avons encouragés et, à la dernière minute, de céder aux sirènes qui voudraient nous convaincre de sauver ce qui peut l'être du régime de Kadhafi. Lui, pour le coup, est non seulement un massacreur de civils, un haïsseur patenté de l'Occident et des valeurs démocratiques, l'ennemi déclaré du printemps arabe et, demain, africain - mais l'un des champions du monde, toutes catégories confondues, du terrorisme. Plus que jamais, cet homme-là doit dégager.

dimecres, 13 d’abril del 2011

Què s'ha fet dels 50 milions de refugiats climàtics? Una altra predicció fallida


L'any 2005, les Nacions Unides per al Medi Ambient va fer la següent predicció: que l'escalfament global crearia 50 milions de refugiats climàtics per a l'any 2010. Aquests refugiats fugirien d'una sèrie de desastres que anaven des de l'augment del nivell del mar a l'increment del nombre i severitat dels huracans, passant per la interrupció de la producció d'aliments. El PNUMA, fins i tot va proporcionar un mapa dels llocs on la possibilitat de catàstrofe era més imminent. Doncs, bé, superat amb escreix el termini de la predicció, es pot comprovar que a tots els llocs seleccionats no només no han perdut població sinó que en molts casos estan entre les regions de més ràpid creixement del món.

(Via Barcepundit)

Retallar provoca càncer



A ningú no ens agrada perdre la feina o que ens retallin el sou. Però quan no hi ha diners, no es poden mantenir els beneficis i els privilegis socials. Beneficis i privilegis que històricament l'esquerra ha elevat a la categoria de drets, amb la finalitat de relativitzar la vulneració dels drets humans fonamentals als països on havia fet la revolució i "demostrar" que les democràcies liberals també els vulneren.

Aquests dies, a Catalunya, mestres i personal sanitari han sortit al carrer per manifestar el seu desacord amb les retallades que el govern de torn es veu obligat a aplicar després d'anys i panys de tirar de beta, especialment durant els anys del Tripartit. La malaltia, però, vé de més lluny. Es remunta a la fi de la transició, quan no només els partits sinó també una gran part de la ciutadania es va apuntar a la moda molt progressista de la reivindicació permanent, de la queixa contínua, de l'exigència que l'administració pública ho pagués i ho subvencionés tot.

Durant molts anys, treballar al sector públic havia estat un privilegi. Un feina i un sou, fins fa poc, segur i unes condicions laborals sovint envejables en comparació amb una gran part del sector privat. Ara, quan els deutes ofeguen l'estat i les famílies, els que més es van destacar per inflar el sector públic, per exigir una despesa il·limitada, tenen la poca vergonya de sortir a liderar l'oposició a les retallades i la contenció.

El personal del sector públic afectat té, com qualsevol altre ciutadà, tot el dret a fer-se escoltar, a fer propostes alternatives per millorar l'estalvi i fer més eficient el servei, a esmenar possibles errors en els plans governamentals i a identificar els platejaments desencertats del govern, però el que no pot fer és demagògia, catastrofisme i tirar pel dret creient que la fi -que mai identifiquen amb els seus interessos particulars sinó amb una suposada defensa del servei públic- justifica els mitjans. No es pot col·lapsar tota una ciutat per criticar el govern i no es pot fer demagògia amb la salut dels ciutadans com a palanca contra la política d'austeritat, com palesa la pancarta de la foto.

No n'hem tingut prou de patir governs irresponsables, que ara hem de patir la irresponsabilitat i la demagògia de la claca. Gastar és saludable. Retallar provoca càncer.

Impressionant!


Roland Ries, senador socialista i alcalde d'Estrasburg


Sense precedents en el món musulmà

dimarts, 12 d’abril del 2011

L'ecologista radioactiu


Des d'aquest bloc he criticat la cobertura mediàtica de l'accident nuclear de Fukushima pel seu catastrofisme, sovint interessat. La demagògia va arribar al punt que les hipotètiques morts per radiació de la central nuclear van desbancar a les desenes de milers de víctimes reals del terratrèmol i el tsunami. S'ha jugat amb la por irracional d'un altre Txernòbil -encara que les seves conseqüències van ser molt baixes i astronòmicament allunyades de les del tsunami- per portar l'aigua al molí de l'ecologisme polític.

Curiosament, però, mentre la denúncia de l'energia nuclear era pràcticament unànime en els mitjans de comunicació, la divisió es feia palesa en els rengles del moviment ecologista. La causa d'aquesta divisió és l'escalfament global. Mentre alguns ecologistes, com el de l'entrevista de La Vanguardia, creuen que la fi justifica els mitjans i que, per tant, és millor optar per l'energia nuclear que per la dels combustibles fòssils, la vella guàrdia verda no vol saber res ni d'una ni d'una altra.

Els neo-ecologistes consideren dogmàtics i anti-científics als seus progenitors intel.lectuals, però no per això són més autocrítics. Ni per un moment han posat en dubte si la seva posició sobre l'origen humà de l'escalfament global no és també dogmàtica, més ideològica que científica. De la mateixa manera que per l'ecologisme originari les centrals nuclears era el més dolent que es podia imaginar, per als seus cadells el més dolent és ara el carbó i el petroli.

De sobte, tots els perills i condicionants del règim nuclear denunciats durant dècades pel moviment ecologista han desaparegut de l'agenda dels nous verds. Certament, la lletania ecologista sobre la maldat intrínseca de l'àtom no només era exagerada sinó també falsa en molts dels seus plantejaments. Però no per això, l'energia nuclear ha passat a ser una cosa de nens, una indústria trivial i innòcua sense transcendentals conseqüències econòmiques, polítiques i militars. El problema de l'energia nuclear no són tant els accidents o els residus radioactius, com la fabricació de l'urani enriquit i el que això comporta: la proliferació. O si ho prefereixen: la bomba atòmica. La crisi internacional provocada pel programa nuclear iranià ho exemplifica clarament.

L'entusiasme beatífic de l'ecologisme radioactiu en substitució del ranci ecologisme anti-nuclear no només no resol res sinó que crea nous fantasmes. Abans, demonitzaven l'àtom, ara, calumnien al carbó.

Però la defensa del carbó és millor deixar-la en mans de l'amic Antón Uriarte. Ningú com ell, que jo sàpiga, sap tant sobre el tema ni ha escrit tant reclamant la seva rehabilitació. Us recomano algunes de les seves anotacions al respecte: "Centralismo nuclear", "La tontería de Garoña", "Perjudicar al carbón" o "Carbón limpio", entre altres.

dilluns, 11 d’abril del 2011

200 anys de prediccions catastrofistes i cap encert

El professor expert en l'anàlisi de prediccions J. Scott Armstrong i dos companys seus van comparèixer recentment davant d'una comissió del Congrés nord-americà per donar als diputats el seu punt de vista respecte l'escalfament global. La seva intervenció i la dels seus col·legues va ser durament ridiculitzada pel Nobel d'Economia, Paul Krugman, en la seva columna al New York Times. Scott va respondre Krugman en una carta al mateix diari adreçant-lo al seu estudi sobre prediccions catastrofistes. Un estudi que identifica 26 situacions anàlogues a la de l'actual escalfament climàtic i que en el seu moment van provocar l'alarma mundial i la intervenció pública en la majoria d'elles. Ni una va resultar correcte.
Sóns aquestes:

1798 Creixement de població i fam de Malthus
1865 Escassetat de fusta
1883 Eugenèsia
1923 Danys als òrgans per la gasolina amb plom
1934 erosió del sòl
1939 L'amiant i les malalties pulmonars
1945 L'aigua potable amb fluor
1962 DDT i càncer
1968 Creixement de població i fam (Ehrlich)
1970 El refredament global
1970 Vols supersònics, forat d'ozò i càncer de pell
1971 Fumadors passius
1972 Creixement de la població i fam (Meadows)
1974 Producció industrial i pluja àcida
1976 Intoxicació per plaguicides i organofosforats
1979 Cablejat elèctric i càncer
1985 CFC, forat ozó i càncers cutanis
1985 Listèria
1985 El radó i el càncer de pulmó
1988 Salmonel·la als ous
1990 Toxines ambientals i càncer de pit
1996 Vaques boges
1999 Dioxines en pollastres belgues
2004 Mercuri en els peixos i efectes sobre el desenvolupament del sistema nerviós
2055 Mercuri en vacunes infantils i l'autisme
2008 Torres de telefonia mòbil i el càncer

El suport a Zapatero passa factura a CC.OO. i UGT

Els sindicats d'Ignacio Fernández Toxo i Cándido Méndez han pagat cara la seva política de pactes amb el Govern Zapatero, obtenint els pitjors resultats electorals de la seva història. CCOO i UGT han vist reduïts els seus suports en les Juntes de Personal Funcionari, on han perdut un important nombre de delegats pel que fa a 2007. Quan falten per elegir 847 representants més en uns nous comicis el 28 d'abril, el sindicat liderat per Toxo ha passat de 679 delegats a 388, i la central de Cándido Méndez, de 551-337.

Els secrets de la Reserva Federal

El Tribunal Suprem dels Estats Units ha obligat a la Reserva Federal a desclassificar tots els documents sobre els préstecs a entitats financeres l'any 2008 després del col·lapse de Lehman Brothers. El 70% dels bilions de dòlars prestats per la FED van ser a entitats estrangeres i van arribar a mans, fins i tot, de personatges de la calanya de Gaddafi.

El principal prestatario el 29 de septiembre fue Morgan Stanley con 61.300 millones de dólares. Ofreció garantías por valor de 66.500 millones, incluyendo 21.500 millones en acciones, 19.400 millones en activos de valoración desconocida y 6.700 millones en bonos basura y deuda impagada.

El segundo fue Merrill Lynch con 36.300 millones. Ofreció garantías por 39.100 millones que incluían 23.300 millones en acciones, 6.300 millones en activos de valoración desconocida y 3.000 millones en bonos basura o impagados.

Sin embargo, una de las sorpresas más sonadas de esta desclasificación ha sido que la mayoría de prestatarios no fueron bancos americanos sino extranjeros. Puesto que los préstamos se concedieron a filiales americanas de bancos extranjeros no se ha incumplido la ley a este respecto. Pero los críticos observan que, actuando así, la Reserva Federal se erige de facto en "el prestamista de última instancia" del mundo y no de Estados Unidos, es decir, en el banco central mundial.

Este tipo de préstamos de urgencia alcanzaron su punto álgido en octubre de 2008 con 111.000 millones. El 70% fue para bancos extranjeros. Concretamente, la mitad de dicha cuantía fue a parar a dos grandes bancos europeos: el belga Dexia y el irlandés Depfa. Otras entidades de la UE que recibieron préstamos ese mes fueron el alemán Deutsche Bank y el británico Barclays. De hecho, el Banco de China recibió más de 500 millones en un solo día.
(...)
Otro dato, cuanto menos sorprendente, es que el Arab Banking Corp. (ABC), con sede en Bahréin, se sirvió de una filial en Nueva York para hacerse con 73 préstamos de la FED por un total de 5.000 millones de dólares entre 2008 y 2009, momento en que un 29% de su capital estaba controlado por el Banco Central de Libia, en manos del dictador Gadafi, al que ahora la ONU (y por tanto EEUU) ha declarado la guerra.

En octubre de 2008, de los 111.000 millones de dólares que prestó la Reserva Federal mediante la llamada ventanilla de descuento, 1.100 millones fueron para ABC. En octubre del siguiente año obtuvo otros 4.000 millones.

Més informació, aquí.

dissabte, 9 d’abril del 2011

Sobre l'article de Sostres

Arcadi Espada:
Sostres dice en su artículo que el asesinato tiene causas. Y señala que la causa es el adulterio de la mujer asesinada. Naturalmente se trata de una irresponsable osadía intelectual. Qué sabrá Sostres ni nadie sobre los porqués, a 24 horas del qué. Pero, en absoluto, es una irresponsabilidad moral, al margen del hablar sin saber. Todo ese griterío espeluznante que clama contra el columnista también cree que hay causas. Concretamente, y en el caso que nos ocupa, el sexo masculino y su inexorable deslizamiento hacia el crimen por causas de índole biológica y cultural. A mí me parece lamentable que el periódico incluya el epígrafe «Terrorismo doméstico» en sus informaciones sobre el crimen de pareja. A mí me parece inmoral que el léxico y las actitudes de buena parte del periodismo y de la sociedad contemporáneos criminalicen al conjunto de los hombres en cada asesinato que comete un hombre. Trato de combatir esos argumentos, y hasta con pasión; pero nunca se me ha ocurrido exigir que los prohíban. Del mismo modo me repugnan todos aquellos que aún con las vísceras calientes de la víctima condenan, por ejemplo, el terrorismo islamista, pero enseguida añaden que hay causas: la presión israelí, el hambre, el atraso. Y me repugnan porque causas suele ser un eufemismo de causas justas. Ni siquiera voy a negar que ese eufemismo pueda hallarse activo en el artículo de Sostres, a pesar de sus empalagosos y constantes recordatorios a cada línea del carácter injustificable del crimen. Pero lo cierto es que esa inmoralidad, de haberla, impregna cada día las páginas del periódico, de Hernani a Bagdad, pasando, de vuelta, por Bengasi y Grozni. Sostres dice que el adulterio es la causa. Como otros dicen que la miseria es la causa. Como otras dicen que es el hombre en sí. Habría que exigirles estudios, no hogueras.

ADDENDA.- Jutgeu vosaltres mateixos:
UN CHICO NORMAL

El chico rumano de 21 años que ha estrangulado a su novia embarazada, también rumana, de 19, “era un chico normal”, según han dicho de él sus vecinos y conocidos. “Discutían como cualquier pareja”, ha explicado la madre de la víctima. Después de cometer el crimen –o de presuntamente cometerlo, hasta que no se celebre el juicio- el chaval, horrorizado por lo que había hecho, telefoneó a su padre a Rumanía y le mostró el cadáver de su novia muerta a través de una webcam.

Porque un chico normal de 21 años que está enamorado de su novia embarazada, es normal que pierda el corazón y la cabeza, el sentido y el mundo de vista, si un día llega a casa y su chica le dice que le va a dejar y que además el bebé que espera no es suyo.

Ni puedo justificar ni justifico un asesinato, ni cualquier forma de maltrato tenga consecuencias más leves o más graves. No pienso que haya causas morales que puedan justificar matar a alguien, ni que puedan servir siquiera de atenuantes en el juicio. Digo que a este chico les están presentando como un monstruo y no es verdad. No es un monstruo. Es un chico normal que se rompió por donde todos podríamos rompernos.

Porque hay muchas formas de violencia, y es atroz la violencia que el chico recibió al saber que iban a dejarle y que el niño que creía esperar no era suyo. No te causa la muerte física pero te mata por dentro y aquel día algo de ti muere para siempre. No justifico lo que hizo, ni creo que se pueda justificar, pero no es un monstruo: es un chico normal sometido a la presión de una violencia infinita, una violencia que no por no ser física es menos violenta; un chico que luego tuvo una reacción terrible, inaceptable e inasumible, criminal, y que no sólo terminó con la vida de su novia y la de la criatura que esperaba sino que terminó, en cierto modo, con la suya propia.

Espero que si algún día me sucede algo parecido disponga del temple suficiente para reaccionar quemándome por dentro sin que el incendio queme a nadie más. Pero me reconozco en el dolor del chico, en su hundimiento, en su caída al fondo de sí mismo oyendo las explicaciones de su novia. Me reconozco en su desesperación, muy normal y nada monstruosa: en su herida, en su desgarro. Quiero pensar que no tendría su reacción, como también lo quieres pensar tú. Pero ¿podríamos realmente asegurarlo? Cuando todo nuestro mundo se desmorona de repente, cuando se vuelve frágil y tan vertiginosa la línea entre el ser y el no ser, ¿puedes estar seguro de que conservarías tu serenidad, tu aplomo?, ¿puedes estar seguro de que serías en todo momento plenamente consciente de lo que hicieras?

Que la justicia dicte su sentencia y que sea tan severa como tenga que ser. Ante un asesinato no hay causas morales. Pero este chico no es un monstruo. Es un chico normal disparado al centro de su querer, arrancado a la vez de su novia y de su hijo, sometido a una violencia brutal que al no ser física nunca se considera pero que ahoga y machaca lo mismo que cualquier otra violencia.

Hay muchas formas de violencia. La mayoría de los que escriben y leen sobre sucesos ignoran cómo a veces el amor se convierte en escoria y en desgracia y se abraza desesperadamente a la tragedia.

divendres, 8 d’abril del 2011

Jo també tinc necessitat objectiva de viatjar en "busines"

Vidal-Quadras: "La razón por la que viajamos en 'business' no son el lujo, el placer o el capricho, sino que responde a una necesidad objetiva de que personas que están obligadas por razón de su trabajo a estar en el aire 15 días completos -30 días en los casos máximos-, puedan viajar en unas condiciones de una cierta comodidad y no lleguen machacados al trabajo después de ir con las rodillas pegadas al asiento delantero".

Si Vidal Quadras, que és un home molt intel·ligent, dóna una justificació tan poc convincent sobre la classe en que la que han de volar necessàriament els eurodiputats, és que realment no n'hi deu haver. Certament, viatjar en avió en classe turista és bastant incòmode i més encara si després s'ha d'anar a pencar, però milers de ciutadans viatgen cada dia en metro, trens de rodalia o autobusos urbans, durant dues o tres hores per anar i tornar d'una sovint llarga, dura i cada vegada més mal pagada, jornada de treball, sense demanar per això que la resta de ciutadans els paguem un taxi.

Entenc que per als senyors eurodiputats treballar en una forneria, una perruqueria, un supermercat, un taller o un restaurant no tingui la transcendència ni la dignitat que imposa el ser representant del poble, encara que a l'hora de la veritat la feina de la gran majoria de les seves senyories es limiti a votar a toc de pito -pura "necessitat objectiva"?- el que el president del grup ordena.

En un moment com aquest, amb milions de persones a l'atur i amb una crisi aguditzada per polítiques públiques errònies que s'estan intentant encarrilar dramàticament tard i malament, els gestos, per més incòmodes i fins i tot injustos que siguin, ténen un gran valor. El valor de que no es perdi del tot la confiança al comprovar que realment tothom s'estreny -no només institucionalment sinó també personalment- el cinturó. El valor d'evidenciar que les retallades són iguals per a tothom sense excecpcions i no només pels tontos de sempre.

La solidaritat no funciona així a la UE

Die Welt:
"És incomprensible que la UE estigui disposada a ajudar a un país en què els partits no estan disposats a acceptar, en una situació difícil, prendre les mesures d'austeritat necessàries. Abans de demanar l'ajuda dels contribuents d'altres països, Lisboa hauria d'haver fet les seves tasques. Ens podem, des de ja, imaginar molt bé com els partits polítics portuguesos-quan s'aprovi el paquet d'ajuda-culparan de tot a la UE. Així no funciona la solidaritat dins d'una unió monetària."
(Via)

Imprescindible

Els Estats Units, pel camí de Grècia, Portugal o Irlanda

Bill Gross, fundador de Pimco, el fons d'inversió més gran del món, ha eleminat tots els bons del tresor americà del fons d'un bilió de dòlars que administra. Segons Gross, els EUA tenen un any o dos de marge per canviar de rumb o s'enfrontaran a una crisi del deute similar a la que Grècia, Portugal i Irlanda han experimentat.

En una entrevista al "The Washington Post", Gross explica que ha sortit del Tresor nord-americà abans que ningú perquè el benefici era massa petit en relació amb l'enorme risc que hi ha a l'horitzó. La Reserva Federal, diu, ha emmascarat el problema, perquè "la mà dreta compra de l'esquerra", en referència a la controvertida mesura de la Fed del novembre passat de participar en la compra de l'enorme deute dels EUA.

Un deute, la meitat del qual, està en mans estrangeres. Serà un tsunami polític si abandonen els bons del Tresor americà. Els inversors institucionals buscaran altres opcions si temen que els seus bons no mantindran el seu valor perquè els Estats Units imprimeixen bitllets per pagar el deute. Existeix, es pregunta el rotatiu nord-americà, cap pla per evitar que USA pateixi l'agonia de Grècia, Irlanda i ara Portugal?

dijous, 7 d’abril del 2011

El 63% dels egipcis volen mantenir els acords de pau amb Israel

Una enquesta feta per un think tank de l'ONU a la que ha tingut accés el diari "The Wall Street Journal" indica que el 63% dels egipcis volen mantenir el tractat de pau amb Israel i que hi ha menys entusiasme per un govern islamista del que molts analistes podrien pensar. Mentre que el 38% diu tenir una opinió favorable dels Germans Musulmans, gairebé el 50% es decanten pel secular Partit Wafd. El 82% desitja que continui la liberalització econòmica, tot i que una majoria vol que l'estat protegeixi els llocs de treball.

The new poll indicates that there is less enthusiasm for an Islamist government in Egypt than many analysts may have thought. While 38% said they had a favorable opinion of the Muslim Brotherhood, nearly 50% said they thought positively of the secular Wafd Party.

More than 60% of those polled wanted Egypt to honor its peace treaty with Israel, while ensuring the creation of an independent Palestinian state.

"Maintaining and advancing peace with Israel has far wider appeal than a rupture in relations," reads the report on the poll.

Pollsters surveyed by telephone 615 randomly chosen people from across Egypt. Of those, 80% said they had favorable impression of Mr. Moussa, compared with 10% for the leader of the Muslim Brotherhood, Mohammed Badie. The group has said it won't field a candidate for the presidential election, for which a date has yet to be set.

Mohamed ElBaradei, whose Nobel Prize as head of the U.N.'s nuclear watchdog makes him perhaps best known in the West among likely candidates, garnered support from just 2% of those polled. Wael Ghonim, the Google executive who played a central role in fomenting the uprising that drove Mr. Mubarak from power, also had 2%.

"Amr Moussa appears as the front-runner for the presidential election," the report said. "But competition will increase once the presidential campaign commences."

Egyptians also gave high ratings to the country's military and an amalgam of liberal organizations that drove the revolution against Mr. Mubarak.

Of those polled, 82% wanted Cairo to continue to pursue economic liberalization and an opening to foreign trade, though there was also a desire for the state to play a more central job in preserving jobs.

Obama, l'esperança de Gaddafi

Carta de Gaddafi a Baraka Hussein Abu Oumama:
Our son, Excellency,

President Obama

U.S.A

We have been hurt more morally that physically because of what had happened against us in both deeds and words by you. Despite all this you will always remain our son whatever happened. We still pray that you continue to be president of the U.S.A. We Endeavour and hope that you will gain victory in the new election campaigne. You are a man who has enough courage to annul a wrong and mistaken action. I am sure that you are able to shoulder the responsibility for that. Enough evidence is available, Bearing in mind that you are the president of the strongest power in the world nowadays, and since Nato is waging an unjust war against a small people of a developing country. This country had already been subjected to embargo and sanctions, furthermore it also suffered a direct military armed aggression during Reagan’s time. This country is Libya. Hence, to serving world peace … Friendship between our peoples … and for the sake of economic, and security cooperation against terror, you are in a position to keep Nato off the Libyan affair for good.

As you know too well democracy and building of civil society cannot be achieved by means of missiles and aircraft, or by backing armed member of AlQuaeda in Benghazi.

You — yourself — said on many occasions, one of them in the UN General Assembly, I was witness to that personally, that America is not responsible for the security of other peoples. That America helps only. This is the right logic.

Our dear son, Excellency, Baraka Hussein Abu Oumama, your intervention is the name of the U.S.A. is a must, so that Nato would withdraw finally from the Libyan affair. Libya should be left to Libyans within the African union frame. The problem now stands as follows:-

1. There is Nato intervention politically as well as military.

2. Terror conducted by AlQaueda gangs that have been armed in some cities, and by force refused to allow people to go back to their normal life, and carry on with exercising their social people’s power as usual.

Mu’aumer Qaddaffi

Leader of the Revolution

Tripoli 5.4.2011

dimecres, 6 d’abril del 2011

La crisi del "socialisme de tots els partits"

L'anomenat model europeu no és altra cosa que el model del "socialisme de tots els partits", per dir-ho amb la coneguda expressió de Hayek. I és precisament aquest model, pactat fa dècades tàcitament entre la socialdemocràcia i la democràcia cristiana europees, el que s'està enfonsant per la crisi. Es el model de la despesa pública astronòmica, de la subvenció gratuita i permanent, de la irresponsabilitat econòmica i financera generada per l'Estat al pagar les pèrdues de bancs i caixes enlloc d'exigir responsabilitats als seus directius, de la corrupció moral que genera el subsidi permanent a tots aquells que no el necessiten, especialment el que s'atorga a tots els amiguets i companys empotrats no només en els Consells d'Adminsitració d'empreses públiques sinó també en el primer ERO que es té a la mà. Resulta curiós constatar que en aquesta hecatombe de l'estat del benestar els miops hi han vist no la crisi de l'estat intervencionista sinó la fi del capitalisme!

Cal fer notar que aquest model ha estat possible montant una estafa colossal a base de consumir recursos que es pagaran en el futur. Una piràmide gegantina que ha fet que diverses generacions de pares consumeixin el benestar dels seus fills. L'estafa funcionava mentre la natalitat hi ajudava i ara s'ha acabat. Aquesta bola inmensa de deute és el que anomenem socialisme.

De com els sindicats han fet fracassar l'estímul econòmic pels millors mestres

The Wall Street Journal:
In 2007, New York City and its teachers union launched an experiment to determine whether rewarding teachers with extra cash would boost student performance.

Four years and $57 million later, the answer appears to be no. Backers of incentive pay are blaming the way New York's program was structured, and school and union officials are pointing fingers at each other.

The hope was that the program would result in improved student test scores. But scores didn't budge, according to two studies, and the city recently suspended the program. The Department of Education is awaiting results of a RAND Corp. analysis of the program while still calling teacher incentives "critical."

The bonus program was billed as a test of a bold idea: Recognize and reward the best teachers beyond salaries set in a union contract.

But unlike traditional incentive programs, New York didn't identify stand-out teachers and shower them with money. Instead, in a compromise reached with the union, the city gave bonus pools to schools that had performed well.

Teachers could vote on whether to distribute the money evenly or to specific staffers. Most schools chose to distribute the money evenly, according to a Harvard University study. Backers of merit pay for teachers say that eliminated the direct link between individual performance and rewards.

Si l'OTAN no derroca Gaddafi deixarà el camp obert als islamistes

La gran majoria dels actuals líders occidentals no estan donant la talla, començant pel president dels Estats Units, Barack Obama. Van reaccionar tard i dubitativament davant les revoltes de Tunísia i Egipte, que en un temps récord van aconseguir foragitar els seus dictadors vitalicis. I quan, finalment, els líders mundials van pujar al carro dels canvis no van voler veure que les revoltes no tenien perquè seguir el mateix camí plàcid a tot arreu, ja que les realitats socials, econòmiques, polítiques, geogràfiques, demogràfiques, ètniques o històriques dels països contagiats son molt diferents.

Es per això que Líbia els va tornar a agafar per sorpresa. Gaddaffi, veient el poc futur que l'esperava si seguia les passes de Ben Ali i de Mubarak, va plantar cara, calcul·lant que la comunitat internacional no s’atreviria a intervenir militarment. I no es va equivocar del tot. Si no fós per la necessitat electoral de Sarkozy i per la ferma voluntat de les dames de ferro de l’administració nord-americana, ja se'n hauria sortit. El més calent, però, encara és a l'aigüera.

Tot i que la resolució 1973 permet fer, si es vol, gairebé qualsevol cosa, la manca d'objectius clars provoca la continencia aliada. El fet que s'hagi descartat explícitament el derrocament de Gadaffi ha convertit la intervenció en una pallassada. Però el que és més greu és que aquesta indecissió de la coalició està provocant el resentiment d'aquest pupurri de nacionalistes laics i islamistes que conformen l'oposició líbia. Si l'OTAN seguix així, enlloc d'apuntar-se un tanto i fer-se creditora de l'enderrocament del tirà, reforçant la seva influència en el canvi de règim, l'únic que aconseguirà és que l'ajuda als rebels acabi arribant de mans dels mujaidins, obrint la porta a Al Qaeda, que és el que més témen els aliats.

L'objectiu occidental hauria de ser la caiguda dels dictadors i la seva substitució per règims democràtics, quan es presenta l'ocasió. Probablement, en aquesta regió del món els nous règims democràtics seran d'inspiració islàmica -com Turquia, Indonèsia o Malaisia- però no islamistes. Seria paradoxal que la dreta conservadora, que sol ser religiosa, rebutgés els models democràtics musulmans inspirats en la democràcia cristiana, mentre que l'esquerra laica i sovint menjacapellans es convertís en el seu principal defensor.

The Economist ho explica d'una manera molt clara i entenedora:
Islam is bound to play a larger role in government in the Arab world than elsewhere. Most Muslims do not believe in the separation of religion and state, as America and France do, and have not lost their enthusiasm for religion, as many “Christian Democrats” in Europe have. Muslim democracies such as Turkey, Malaysia and Indonesia all have big Islamic parties.

But Islamic does not mean Islamist. Al-Qaeda in the past few years has lost ground in Arab hearts and minds. The jihadists are a small minority, widely hated by their milder co-religionists, not least for giving Islam a bad name across the world. Ideological battles between moderates and extremists within Islam are just as fierce as the animosity pitting Muslim, Christian and Jewish fundamentalists against each other. Younger Arabs, largely responsible for the upheavals, are better connected and attuned to the rest of the modern world than their conservative predecessors were.

Moreover, some Muslim countries are on the road to democracy, or already there. Some are doing well. Among Arab countries, Lebanon, with its profusion of religions and sects, has long had a democracy of a kind, albeit hobbled by sectarian quotas and an armed militia, Hizbullah. Iraq has at least elected a genuine multiparty parliament.

Outside the Arab world, in Turkey, Malaysia and Indonesia, Islam and democracy are cohabiting fairly comfortably. Many devout Muslims among the Arab protesters, including members of the Brotherhood, cite Turkey as a model. Its mildly Islamist government is showing worrying signs of authoritarianism these days, but it serves its people far better than the generals did. Iran, which once held so much sway, is not talked of as a model: theocracy does not appeal to the youngsters on the Arab street.

Still, Muslim countries may well make choices with which the West is not comfortable. But those inclined to worry should remember that no alternative would serve their interests, let alone the Arabs’, in the long run. The old autocrats deprived their people of freedom and opportunity; and the stability they promised, it is now clear, could not endure. Algeria’s civil war in the 1990s remains a horrible warning against depriving Islamists of power they have rightfully won.

Islam will never find an accommodation with the modern democratic world until Muslims can take responsibility for their own lives. Millions more have a chance of doing just that. It is a reason more for celebration than for worry.

El mapa de la corrupció a Espanya


Ver Mapa de Corrupción por Partidos Políticos en un mapa más grande

dilluns, 4 d’abril del 2011

Goldstone es retracta del seu informe contra Israel

Se'n recorden del jutge Richard Goldstone? El seu nom va aparèixer durant setmanes als mitjans de comunicació pel seu informe per al Consell de Drets Humans de l'ONU sobre la guerra de Gaza del 2008-09. Un informe que acusava Israel, una vegada més, de crims de guerra i contra la humanitat. L'informe també acusava Hamàs dels mateixos crims, però això els mitjans de comunicació només ho deien a la lletra petita.

Ara, Richard Goldstone s'ha retractat d'aquell informe. Ho ha fet arran la publicació d'un contrainforme de la jutge Mary McGowan Davis, encarregat també per l'ONU atenent les queixes d'Israel sobre la parcialitat de l'informe inicial. Goldstone ho ha fet en un article publicat fa un parell de dies al "The Washington Post" i que, segons sembla, el "The New York Times" no va voler publicar.

A l'article, Goldstone diu que amb les dades que disposa avui l'informe hauria estat molt diferent. Asenyala que mentre Israel ha obert més de 400 investigacions per denúncies de suposada mala conducta operativa a Gaza, Hamàs no n'ha obert ni una pels atacs amb coets i morters contra Israel. Goldstone lamenta que la falta de col·laboració d'Israel dificultés l'objectivitat de l'informe, però reconeix que les prevencions de l'estat jueu estan justificades ja que "la història de parcialitat [del Consell de Drets Humans] contra Israel no pot posar-se en dubte".
As I indicated from the very beginning, I would have welcomed Israel’s cooperation. The purpose of the Goldstone Report was never to prove a foregone conclusion against Israel. I insisted on changing the original mandate adopted by the Human Rights Council, which was skewed against Israel. I have always been clear that Israel, like any other sovereign nation, has the right and obligation to defend itself and its citizens against attacks from abroad and within. Something that has not been recognized often enough is the fact that our report marked the first time illegal acts of terrorism from Hamas were being investigated and condemned by the United Nations. I had hoped that our inquiry into all aspects of the Gaza conflict would begin a new era of evenhandedness at the U.N. Human Rights Council, whose history of bias against Israel cannot be doubted.

ADDENDA.- Hasbara-ts!!!
En realitat, el que el jutge Goldstone "sap ara que no sabia abans" és que un comitè format per tres juristes de reconegut prestigi internacional qüestionaria públicament la veracitat i la imparcialitat del seu Informe infamant. Ara li tocava justificar-se, un vell costum seu. També va provar de fer-ho quan es va fer públic el seu passat sinistre com a jutge a la Sudàfrica de l'aparthaid, quan va afirmar que feia assotar i executar gent (només negres, naturalment) o que va condemnar a la presó un nen de 13 anys pel delicte d'haver dut al col·legi una cassette amb una entrevista clandestina a Nelson Mandela perquè "era la seva manera de lluitar des de dins contra el sistema". 

El magistrat Barreiro diu a Garzón que la recerca de la veritat no es pot fer a "qualsevol preu"

Madrid, 4 abr (EFE).- El magistrado del Tribunal Supremo (TS) instructor de la causa contra Baltasar Garzón por ordenar las escuchas entre los imputados en el "caso Gürtel" y sus letrados en prisión, Alberto Jorge Barreiro, cree que los ciudadanos no asumen que la verdad material de un proceso se busque "a cualquier precio".
Así lo indica en un auto, en el que rechaza el recurso del juez Garzón contra la resolución en la que el pasado mes de octubre acordó continuar este procedimiento y dar un plazo a las partes para que solicitaran la apertura del juicio oral formulando escrito de acusación o el archivo de la causa.
En la resolución que ahora confirma el Supremo Jorge Barreiro concluyó que había indicios para juzgar a Garzón por delitos de prevaricación y contra las garantías constitucionales.
Según el instructor, "en un Estado de Derecho el fin de la búsqueda de la verdad material no justifica cualquier medio, sino que son los medios normativizados con garantías constitucionales los que justifican y legitiman la verdad procesal obtenible".
"En los Estados constitucionales de derecho son los medios impregnados de garantías constitucionales los que legitiman los fines, y no a la inversa", puntualiza.
A su juicio, cualquier ciudadano que se viera en la situación de hallarse preso preventivo por haber sido encausado en un proceso penal y que, después de dos meses de instrucción, comprobara que las conversaciones privadas y profesionales que ha mantenido con su letrado han sido íntegramente grabadas por decisión del juez instructor "estimaría que no se hallaba en un Estado de Derecho".
Garzón ha defendido las escuchas recordando las ordenadas entre presuntos implicados y sus letrados en casos como los de Marta del Castillo, Pablo Vioque o Palma Arena y al respecto el Supremo argumenta que "ninguno de tales supuestos es asimilable al que ahora se dilucida".
En su recurso, Garzón criticó la extensión del auto que ahora es confirmado, a lo que el instructor contesta que su escrito no es desproporcionado teniendo en cuenta que las partes han presentado más de 300 folios tratando las cuestiones jurídicas que suscitan las escuchas que son objeto del proceso.
El instructor añade que la extensión se ha debido a la "singular posición jurídica" adoptada por la Fiscalía, que ha defendido una tesis "sustancialmente contraria a las garantías constitucionales y legales" al dar validez como fuente de prueba a las grabaciones realizadas a los letrados en la cárcel.
Garzón ha alegado que ordenar las escuchas era la única vía para evitar que ocultaran pruebas o se perdieran los fondos que manejaban los implicados, a lo que Jorge Barreiro contesta que "en un Estado de Derecho a un preso preventivo no puede privársele ni limitársele de forma sustancial su derecho de defensa por la posibilidad o probabilidad de que ponga a buen recaudo el fruto económico de su actividad delictiva".
Además, explica que dado el elevado número de delitos económicos que se enjuician en España y de delitos de otra índole que también generan ingresos ilícitos susceptibles de ser ocultados "el derecho de defensa quedaría excluido de facto o mermado de forma capital en un elevado número de procesos con presos preventivos".EFE

dissabte, 2 d’abril del 2011

La carta que posa en evidència al PSC


La Vanguardia:
Este documento, que obra en poder de la Generalitat y también del Partit dels Socialistes (PSC) y al que ha tenido acceso La Vanguardia, pone en entredicho la polémica suscitada en Catalunya. El PSC, que ha abanderado las críticas al plan de austeridad anunciado por el Govern, pero apoya las políticas del Gobierno español, acusó al conseller de Economia de mentir cuando dijo que el Ministerio de Hacienda pretendía que la Generalitat practicara una reducción presupuestaria superior al 20%, lo que equivale a más de la mitad del presupuesto de Salut o a todas las obras públicas.

divendres, 1 d’abril del 2011

Qui és Khalifa Heft, el cap de l'Exèrcit Rebel libi?

El cap militar dels rebels de Líbia és un veterà guerriller nacionalista àrab enemic de Muammar Gaddafi i que en el pasat va tenir el suport de la CIA, segons la Fundació Jamestown. Khalifa Heft, seguidor de l'escola laica nasseriana, va recolzar el cop d'estat del 1969 que va portar Gaddafi al poder i es va convertir en un membre important del Consell del Comandament de la Revolució abans de trencar amb Gaddafi el 1987. Heft, que ha viscut durant els últims 20 anys als Estats Units, havia estat el comandant a l'exili de la Jamahiriya Exèrcit Nacional (LNA), el braç armat del Front Nacional per a la Salvació de Líbia (NFSL), un un grup d'exiliats de l'oposició.

Ron Paul, el que pensa el candidat més liberal (en el sentit europeu) dels EUA

Sensacional

El New York Times compara Catalunya amb Portugal

El  diari nord-americà "The New York Times" publica un article sobre la crisi econòmica de Catalunya i compara la seva economia a la de Portugal, a punt de ser intervinguda per la UE. El diari explica que "Catalunya s'enfronta a un dèficit de finançament", tot i "haver estat tradicionalment una de les regions més riques i industrialitzades d'Espanya".