Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dilluns, 28 d’abril del 2008

Qui no corre, vola!

Ara, tots s'apunten contra els biocarburants. Reconeixen que alguns governs han actuat com aprenents de bruixot i que s'ha de fer marxa enrera. Jorge Valín resumeix l'estat del "mea culpa" general.

El World Food Program (WFP) de Naciones Unidas dijo que "estamos quemando la comida en nuestros automóviles". El principal causante, las subvenciones.

El Banco Mundial ha dicho que están provocando una crisis alimentaria.

La Santa Sede ha afirmado que: "[los biocombustibles son] hoy como la causa primaria de un aumento de los precios sin precedentes respecto a la década pasada, así como de un rápido cambio en el uso de terrenos agrícolas sometidos a cultivos intensivos que les empobrecen".

The Lancet, en su editorial comenta que la producción extensiva de biocombustibles es una de las principales causas del encarecimiento de los cereales. El volumen de "maíz" consumido actualmente por los vehículos en EEUU "cubriría las necesidades de importación de 82 países" en los que falta comida.

EL FMI apunta sobre el combustible ecológico que "un verdadero problema moral". Responsable último de las revueltas de Haití y Bangladesh.

El Royal United Services Institute (RUSI), ya se adelanta y nos dice que podría "provocar de guerras" en el futuro.

La OCDE pide suprimir los subsidios a los biocombustibles.
També demanaran responsabilitats polítiques?

Contra preus, llibertat!

Guy Sorman:
C'est une histoire trés connue. Au dix-huitiéme siècle , alors que la population française croît et que son "pouvoir d'achat " ( anachronisme ) progresse , elle exige un pain plus blanc. Le froment vient à manquer . Le peuple accuse les affameurs : un "complot de famine" priverait les Français de pain. On accuse les princes de spéculer ; aujourd'hui , ce sont les grandes surfaces. Puis Turgot vint . Il observe que l'interdiction du commerce des grains et les taxes , empêchent les provinces excédentaires de secourir celles qui sont affamées . Premier adepte français du libre échange , Turgot libére le commerce des grains en 1774 .

Patatras ! L'hiver qui suit fut rude et les récoltes , médiocres. La disette qui en résultera , les Français l'attribueront ... au libre échange. Sommes-nous remis de cette histoire longue ? Pas certain.

Le monde agricole en 2008 , ressemble à la France de 1774. Confrontés à une demande en hausse ( les Chinois veulent manger de la viande et on convertit le maïs en carburant ) , les gouvernements jugent plus facile à court terme de bloquer les prix et les exportations. La palme revient à la présidente Argentine , Madame Kirchner , qui par haine de l'économie de marché et des entrepreneurs , va réussir à détruire son économie agricole.

Creuem el dits!

No en teníem prou amb els creacionistes nord-americans que ara arriben els antidarwinistes islàmics!

Le Figaro: Offensive du créationnisme islamique en France

Le Monde: Un ouvrage turc antidarwinien diffusé en masse auprès de l’éducation nationale

Espero que no se'ls acudeixi, per allò del respecte multicultural, a incloure el creacionisme islàmic a la Educación para la Ciudadania. Creuem els dits!

Amb perdó del consens

"Sorry to ruin the fun, but an ice age cometh"... (via Barcepundit).

dissabte, 26 d’abril del 2008

De com la globalització redueix les desigualtats

Johan Norberg:
If there is something everybody agrees on, it is that inequlity is increasing in the US, and that trade with China is partly to blame. But everybody haven´t read this yet. Chicago economists Christian Broda and John Romalis look (pdf) at inflation rates between 1994 and 2005, and find that rates are much lower for goods (partly because of imports from China) than on services. This is interesting because the poor consume more goods and the rich more services.

This means that inflation rates for the richest ten percent outpaced inflation rates for the poorest by about 4 percent. This wipes out two thirds of the rise in inequality during these years, and China is responsible for half of that reduction. This is - or at least, it should be - influential findings in the US trade debate. Inequality is rising because of bigger education premiums, but trade helps to keep it lower. So the protectionists would not just make Ameria poorer but also more unequal.

La merda

Els fets van passar poc després que el PP perdés el poder a Galícia. Era l'estiu i els incendis forestals socarrimaven els boscos. El nou govern, format per socialistes i nacionalistes, van espolsar-se les responsabilitats donant a entendre que al darrera del foc hi havia la llarga mà del Partit Popular. Quan la policia va detenir i inculpar d'un dels incendis d'Orense al brigadista rural Julio Pascual Díaz, el ministre de l'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, el va elevar a la categoria de piròman de Galícia: «Es una detención paradigmática. Quien está prendiendo fuego, sabe perfectamente lo que está haciendo». Ara, Pascual Díaz ha estat absolt. L'acusació no tenia cap fonament. El seu cas va omplir planes i minutatges, però la seva absolució, incòmoda, ha passat pràcticament desapercebuda. O més exactament, ha estat conscientment devaluada pels "capos" de la correcció informativa. El contrari del que ha fet, per exemple, l'Arcadi Espada:
El inocente pasó tres meses de su vida en prisión y ha estado casi dos años (y los que colgarán) sometido al señalamiento infamante de sus vecinos, sin que hubiese ninguna razón para ello. No fueron errores de apreciación los que lo llevaron a la cárcel. Fue la histeria organizada del pueblo, por el pueblo y para el pueblo. Todos los árboles quemados en Galicia aquel verano no valen uno solo de los días de prisión e infamia de un hombre. Para vergüenza del medio ambiente hay que añadir que la madrugada del día de autos el inocente volvía a su casa después de doce horas de trabajo, ¡apagando fuegos!, en lugares diversos de la provincia y hasta de la raya de Portugal, con los pies reventando de ampollas y roto de cansancio. Así, en realidad, habían sido todos los días de aquel agosto, cuando pasaba del bosque a la cama, sin vida enmedio. Volvía a casa, pero se cruzó el bosque encendido. Y Alfredo Pérez Rubalcaba, el ministro del Interior. Aún no ha llamado al brigadista para pedirle, humilde y paradigmáticamente, perdón.

divendres, 25 d’abril del 2008

Pot l'Islam acceptar la democràcia?

Daniel Pipes:
El dato de que los países de mayoría musulmana son menos democráticos hace tentador concluir que la religión del islam, su común denominador, es en sí misma incompatible con la democracia.

Yo discrepo de esa conclusión. El desaguisado musulmán de hoy en día, en su lugar, refleja más las circunstancias históricas que los rasgos innatos del islam. Dicho de manera diferente, el islam, al igual que todas las religiones pre-modernas, es de espíritu antidemocrático. No menos que las demás, sin embargo, tiene potencial para evolucionar en un sentido democrático.

Tal evolución no es fácil para ninguna religión. En el caso cristiano, la batalla por limitar el papel político de la Iglesia Católica se prolongó demasiado. Si la transición arrancó cuando Marsiglio de Padua publicaba en el año 1324 el Defensor pacis, se necesitaron otros seis siglos para que la Iglesia se reconciliase por completo con la democracia. ¿Por qué debería ser más fácil o más tranquila la transición del islam?

Hacer al islam consistente con las costumbres democráticas exigirá cambios profundos en su interpretación. Por ejemplo, el antidemocrático Derecho del islam, la sharia, se encuentra en el corazón del problema. Desarrollada hace un milenio, presupone dictadores autócratas y súbditos sumisos, pone el acento en la voluntad de Dios en lugar de la soberanía popular, e insta a la jihad violenta para expandir las fronteras del islam. Además, concede privilegios antidemocráticamente a los musulmanes sobre los no musulmanes, a los varones sobre las mujeres, y a las personas libres sobre esclavos.

Para que los musulmanes construyan democracias en pleno funcionamiento, básicamente tienen que rechazar los aspectos públicos de la sharia. Atatürk hizo precisamente eso en Turquía, pero otros han ofrecido enfoques más sutiles. Mahmud Mohamed Taha, un pensador sudanés, se desembarazaba de las leyes públicas islámicas reinterpretando el Corán de manera fundamental.

Los esfuerzos de Atatürk y las ideas de Taha implican que el islam está en permanente evolución, y que considerarlo inamovible es un error grave. O, en la viva metáfora de Hassán Hanafi, profesor de la filosofía en la universidad de El Cairo, el Corán "es un supermercado donde uno coge lo que quiere y deja lo que no quiere”.

El problema del islam no es tanto ser anti-moderno como que su proceso de modernización apenas ha comenzado. Los musulmanes pueden modernizar su religión, pero eso exige cambios importantes: desaparece el emprender la jihad para imponer el gobierno musulmán, la ciudadanía de segunda clase para los no musulmanes, y la pena capital por blasfemia o apostasía. Entran las libertades individuales, los derechos civiles, la participación política, la soberanía popular, la igualdad ante la ley y las elecciones representativas.

Dos obstáculos se interponen no obstante en el camino a estos cambios. Especialmente en Oriente Medio, la afiliación tribal conserva una importancia supina. Como explica Philip Carl Salzman en su reciente libro Cultura y conflicto en Oriente Medio, estos vínculos dan lugar a un complejo patrón de autonomía tribal y centralismo tiránico que obstaculiza el desarrollo del constitucionalismo, el estado de derecho, la ciudadanía, la igualdad entre los sexos y otros prerrequisitos de un estado democrático. Hasta que este arcaico sistema social fundamentado en la familia sea superado, la democracia no podrá hacer verdaderos progresos en Oriente Medio.

A nivel global, el poderoso e irresistible movimiento islamista obstruye la democracia. Busca lo contrario a la reforma y la modernización -- a saber, la reinstauración de la sharia en su totalidad. Un jihadista al estilo de Osama bin Laden puede explicar este objetivo de manera más explícita que un político del estamento como el Primer Ministro de Turquía Recep Tayyip Erdoğan, pero ambos pretenden crear un orden integralmente antidemocrático, por no decir totalitario.

Los islamistas responden a la democracia de dos maneras. En primer lugar, la denuncian por anti islámica. El fundador de la Hermandad Musulmana, Hasán al-Banna, consideraba a la democracia una traición a los valores islámicos. El teórico de la Hermandad Sayyid Qutb rechazaba la soberanía popular, al igual que Abú al-A'la al-Mawdudi, fundador del partido político de Pakistán Jamaat-e-Islami. Yusuf al-Qaradawi, imán de la cadena de televisión Al-Jazira, sostiene que las elecciones son heréticas.

A pesar de este desprecio, los islamistas no tienen problema ninguno en utilizar las elecciones para ganar poder, y han demostrado ser captadores ágiles de votos; hasta una organización terrorista (Hamas) ha ganado unas elecciones. Esta trayectoria no convierte a los islamistas en demócratas, sino que indica su flexibilidad táctica y su determinación a la hora de hacerse con el poder. Como ha explicado Erdoğan reveladoramente, "La democracia es como un tranvía. Cuando llegas a tu parada, te bajas”.

El trabajo duro podrá hacer democrático al islam un día. En el ínterin, el islamismo representa la principal fuerza antidemocrática del mundo.

Contra malària, DDT!

Avui, 25 d’abril, hauria d’haver estat designat Dia Mundial del Cinisme enlloc de Dia Mundial contra la Malària. Amb aquesta commemoració, que avui s’estrena, es pretén anar recordant els milers de persones que moren cada any d’aquesta malaltia a tot el món. Una malaltia que estava pràcticament eradicada quan l’ecologisme va aconseguir, l’abril de 1972, la prohibició del DDT com a pesticida. Des d’aleshores, han mort per malària prop de 97 milions de persones.

Entre els defensors del vell pestidida hi ha científics, estadísitics i ecologistes escèptics com Bjørn Lomborg, que argumenten que és un mètode barat i eficaç contra la malària. Afirmen que, gràcies al DDT, la malaltia va desparèixer d’Europa, on era endèmica a Grècia o Itàlia. A Sri Lanka, els casos de malària van baixar de 2.800.000 el 1948 a 17 el 1963. A l’Índia, de 100 milions de casos el 1935 es va passar a 300.000 el 1969, i Bangladesh va ser declarada zona lliure de malària.

Recentment, l’OMS va autoritzar l’ús domèstic del DDT a alguns països africans. Ho va fer amb discreció i com aquell no vol la cosa. Per entendre’ns, va actuar com ho ha fet el tripartit autoritzant un traspàs, que no un trasvasament, d’aigua de l’Ebre a Barcelona.

Cada cultura política genera els seus tabús, els seus pecats i les seves excomunicacions. I el mediambientalisme polític no és una excepció. Com tota ideologia paratotalitària acaba sent víctima dels seus propis prejudicis i fantasies. Comparats amb els complexos de culpa que genera el catastrofisme ecocondríac, els quatre pecadets del catecisme catòlic, apostòlic i romà, semblen una collonada.

Fernando Savater i Mario Vargas Llosa entre els 100 millors intel·lectuals del món

La revista Foreing Policy publica una llista amb els 100 intel·lectuals més destacats del món. Entre tots ells, només n'hi ha dos d'hispànics: el filòsof Fernando Savater i l'escriptor Mario Vargas Llosa. Maria Teresa Giménez Barbat destaca que els dos han donat suport a UPyD.

La revista proposa una votació popular a través d'internet per escollir, d'entre aquests 100, els 20 millors.

22 anys de Txernòbil o el que mata més és la política

Avui fa 22 anys de la catàstrofe nuclear de Txernòbil. Un catàstrofe que va demostrar que hi ha una cosa que mata més que totes les radioactivitats possibles: el poder polític i la ideologia que el sustenta. Es bo recordar-ho quan tanta correcció política insisteix a atribuïr al mercat, a les multinacionals o a l'especulació, totes les catàstrofes que afecten la humanitat, reivindicant més Estat com a garantia de salvació.

A l'últim capítol de "La societat oberta i els seus enemics", Popper afirmava que "la història del poder polític no és altra cosa que la història de la delinqüència internacional i de l'assassinat en massa". Un advertiment que seria bo tenir-lo sempre present.

Yon Goicoechea, guanyador del Premi Milton Friedman per la Llibertat


Yon agredit per militants chavistas
Yon Goicoechea, de 23 anys, és un dels principals líders del moviment estudiantil de Vençuela. La notorietat del seu lideratge l'ha convertit en un dels dissidents més reconeguts del seu país.

Goicoechea emergió como una figura nacional en Venezuela a principios del 2007 cuando lideró la respuesta estudiantil al cierre de Radio Caracas Televisión por parte del gobierno. En una dramática comparecencia ante la Asamblea Nacional en junio de ese año, y a través de peticiones a los poderes ejecutivo y legislativo, él ayudo a exponer las crecientes violaciones a los derechos civiles que estaban teniendo lugar a lo largo del país.

Durante el 2007, Goicoechea organizó más de 40 marchas estudiantiles de protesta, promediando 80.000 personas cada una. Estas demostraciones masivas capturaron la atención mundial y mostraron que un gran segmento de la población sentía que sus libertades civiles corrían peligro.

A fines del año pasado se opuso públicamente a la reforma constitucional propuesta por el Presidente Chávez y lideró varias actividades de protesta. El 25 de octubre de 2007, Goicoechea fue golpeado y herido por un grupo de chavistas en un foro sobre la reforma constitucional en el Instituto Pedagógico de Caracas. Aquí pueden ver las declaraciones de Goicoechea el día en que fue agredido.

En la tarde del 2 de diciembre del 2007, momentos en que mucha gente esperaba la victoria del “SÍ” en el referéndum constitucional que le hubiera dado al presidente venezolano amplios poderes dictatoriales, Goicoechea apareció en vivo en la televisión nacional e inspiró a todos aquellos que habían luchado a favor de la democracia. Con una sonrisa llena de confianza declaró:


“El reto para la próxima hora es comprobar con hechos la vocación democrática de los venezolanos...Repudiamos la matriz de opinión que se haya generado porque eso tiene el objeto de desmovilizar a nuestras gentes en las mesas. ¡Hay muchos motivos para quedarse en la mesa, para recoger las actas, para pelear por los votos y para quedarse hasta el final de este proceso electoral!”

El movimiento estudiantil, a través de sus marchas y el monitoreo de las mesas de votación, ha sido acreditado con derrotar la reforma constitucional propuesta por Chávez. Luego de la victoria del “NO”, Goicoechea anunció:


“El día de hoy ha ganado la posibilidad de una mejor Venezuela... Queremos decirle a todos los venezolanos, a los que votaron por el 'SI', a los que apoyan al presidente de la República, que aquí estamos celebrando con humildad y que este triunfo se lo dedicamos a ustedes... Esta victoria es la victoria del pueblo venezolano que hoy defendió sus libertades pero sobre todo la victoria del futuro y de las enormes posibilidades que tenemos de construir un país juntos”.

Antes de su papel liderando el movimiento estudiantil venezolano, Goicoechea estuvo involucrado en una serie de actividades sociales, trabajando como voluntario en organizaciones que brindan asesoría jurídica a residentes de barrios pobres, brindando cuidado médico a niños enfermos y llevando a cabo trabajo social en las cárceles.

François Hardy sobre el maig del 68

Françoise Hardy:
"Lorsque les évènements de Mai 68 eurent lieu, Jacques et moi étions à Paris. Notre attaché de presse commun nous conseilla de quitter Paris jusqu'à ce que le calme revienne...Ma conscience politique était nulle, je ne me sentais guère concernée par ce qui se passait, et cela m'intéressait d'autant moins que la violence sous toutes ses formes, y compris celle du vandalisme, a toujours discrédité à mes yeux ceux qui s'y livrent, quel que soit le bien fondé de leurs revendications. Il me semble que l'attribution de certains changements majeurs au mouvement qui marqua le printemps de cette année-là relève d'une confusion entre les effets et les causes : Mai 68 a simplement mis en lumière et ratifié une évolution dont le processus, enclenché depuis longtemps, arrivait à maturité. Si Mai 68 n'avait pas eu lieu, l'évolution de la société française aurait été la même. Celle de la société britannique n'a pas eu besoin de ce genre de manifestation. La libération sexuelle, que l'on met, à tord je crois, dans le fourre-tout de Mai 68, ne me concernait pas non plus. Je me sentais socialement libre sur ce plan, tout en déplorant la confusion trop fréquente entre ce genre de liberté et le débridement consistant à multiplier les partenaires. J'ai été l'une des premières jeunes femmes à utiliser la contraception - plus importante pour la libération sexuelle que Mai 68 -, quelques années avant sa législation en 1967" .

dijous, 24 d’abril del 2008

Un "Disneyland" arriba a Bagdad




Un parc temàtic estil "Disneyland" es construirà a Bagadad. La primera secció serà un parc de skate que obrirà el pròxim mes de juliol. Uns 200.000 monopatins es lliuraran gratuitament als nens iraquians perquè hi puguin jugar. Sembla que Bagadad no es l'Stalingrad que encara ens venen...

dimecres, 23 d’abril del 2008

El dia de la rosa


Josep Pla a "El Carrer Estret":

Per Sant Ponç floreixen les roses roges que porten el nom del patró del dia d'avui. En els petits jardins familiars de Torrelles hi ha molts rosers de Sant Ponç. Són d'una carnositat densa, d'un teixit mòrbid i suavíssim. Però les roses, tan belles a la vista, d'una prodigiosa fascinació, no tenen el perfum de la seva bellesa. Són potser massar belles de forma perquè puguin tenir alguna altra qualitat. La flor de les acàcies fa una olor més deliciosa, més embriagant. Després de ploure, aquest perfum emplena l'aire d'un baf de feminitat pertorbadora.

divendres, 18 d’abril del 2008

Moren més joves per suïcidi que en accident de circulació

No són xifres de l'infern nord-americà; són xifres del paradís europeu. "Desenes de milers" de nens i joves d'entre 11 i 24 anys se suïciden cada any a la Unió Europea, superant el nombre de víctimes en accident de circulació. Aquesta crua realitat es recull en una resolució que acaba de publicar l'Assemblea del Consell d'Europa, que ha denunciat el tabú que envolta aquest fenòmen i ha demanat que el problema esdevingui una prioritat política i s'acabi amb el silenci informatiu que l'envolta.
Le suicide touche profondément les sociétés occidentales. Il tue plus que les accidents de la route. Parmi les Etats membres du Conseil de l’Europe, la Fédération de Russie, la Hongrie et la Slovénie figurent parmi les pays où le taux de suicides est le plus important Il touche toutes les catégories de la population et notamment, les enfants et les adolescents.

Parmi les jeunes, 2/3 des cas sont des jeunes hommes et 1/3 des cas des jeunes femmes dont la tranche d’âge se situe entre 11 et 24 ans. Cette proportion étant inversée pour les tentatives de suicide. Si les tentatives de suicide sont surtout un cri d’alarme ou un geste de souffrance, l’acte suicidaire est un geste beaucoup plus violent, qui est parfois planifié et répété pendant un certain temps.

L’adolescence, période transitoire de la vie qui varie selon les traditions nationales, peut schématiquement se situer entre 11 et 24 ans. Elle représente surtout le moment où l’on se cherche pour se construire, ce qui se traduit très souvent par un besoin de tout contrôler, même sa mort. Les adolescents se font souvent des confidences qui subliment la mort et la douleur.

Le suicide est lié à l’interaction complexe de différents facteurs, à savoir les troubles mentaux, la pauvreté, l’abus de drogues et d’alcool, l’isolement, le deuil, les difficultés relationnelles, les problèmes liés au travail et les discriminations subies. Le suicide demeure un révélateur du mal-être social moins lié à l’alcoolisme que dans le passé, mais lié surtout à la montée du chômage et de la précarité ainsi qu’au relâchement des liens familiaux. Pour beaucoup d’adolescents, le suicide est lié à une situation d’échec ou de peur de l’échec. En outre, il est prouvé que l’abus d’alcool ou de drogue est associé au suicide des jeunes et que les addictions fournissent souvent le terrain propice au suicide chez les jeunes.

En Europe, le taux de suicide est souvent bas dans les pays où la religion occupe une place importante comme en Italie ou en Pologne, de même que dans les pays musulmans et dans quelques pays asiatiques. Les croyances religieuses peuvent permettre de prévenir le suicide car pour les croyants de toutes les religions, seul Dieu peut décider de la mort. Enfin, les religions offrent un cadre communautaire partageant des valeurs de vérité ou de paix et permettent aux adolescents de se sentir intégrés dans un groupe à un moment donné où l’adolescent recherche la reconnaissance des adultes et de ses pairs. Mais cette démarche peut également conduire à des dérives notamment à l’intérieur de sectes ou de mouvements religieux millénaristes, où l’endoctrinement peut conduire à des suicides collectifs ou à une volonté de mettre fin à sa vie pour rejoindre un monde meilleur. Ce fut le cas par exemple en Albanie en février 2005 où plusieurs enfants de 9 à 16 ans se suicidèrent après avoir eu des contacts avec des témoins de Jéhovah.

Borlaug contra els neomalthusians




Aquest home que veuen a la foto, Norman Borlaug, el pare de la revolució verda dels anys seixanta, avui no rebria el Premi Nobel. Va salvar mil milions de persones de la fam, segons el comitè que li va concedir el Premi Nobel de la Pau el 1970, però avui se l'ignoraria per la seva defensa dels trangènics. Borlaug, que va derrotar les prediccions catastrofistes dels neomalthusians amb les llavors híbrides i els adobs químics, creu que l'enginyeria genètica és la base d'una segona revolució verda que permetria alimentar un món cada vegada més poblat. Ho ha intentat a l'Àfrica, però l'exsecretari general de l'ONU, Kofi Annan, li va barrar el pas.


En 1985, il a commencé à travailler avec l'ancien président Jimmy Carter pour tenter d'exporter la Révolution Verte à l'Afrique sub-saharienne. Il insista alors sur la nécessité d'utiliser des méthodes d'agriculture intensive moderne et des semences OGM pour réduire la destruction et la combustion des environnements sauvages quand le sol manque de nutriments.

Malheureusement, leurs progrès pourraient bien être stoppés par Kofi Annan, l'ancien Secrétaire Général des Nations Unies, et par son Alliance pour une Révolution Verte en Afrique, dont le nom est trompeur. Annan explique que les récoltes OGM sont dangereuses, mal connues, et pourraient asservir de pauvres agriculteurs à des multinationales qui les forceraient à acheter des graines chères. Il entend s'attaquer à la pauvreté et à la malnutrition de l'Afrique avec des graines et des méthodes « traditionnelles ».

Borlaug craint que cela ne se transforme en un échec dramatique. Comme il l'a affirmé en 2005 lors d'une conférence sur les biotechnologies parrainée par le Congrès pour l'Égalité Raciale aux Nations Unies, il ne voit aucun moyen de nourrir la population mondiale sans avoir recours à des céréales génétiquement modifiées, surtout si l'on souhaite développer les biocarburants de manière croissante.

Il n'apprécie guère « les utopistes bien nourris qui vivent dans les beaux quartiers et viennent dans le Tiers Monde pour y causer de graves dommages » en effrayant les populations et en bloquant l'usage des biotechnologies. Ces militants particulièrement durs ont ainsi persuadé la Zambie de laisser sa population mourir de faim plutôt que de leur permettre de manger du maïs OGM donné par les États-Unis. Ils s'opposent également aux insecticides pour combattre la malaria, aux énergies fossiles, aux barrages hydroélectriques, et à l'énergie nucléaire pour produire une énergie abondante, fiable et peu chère dans les pays pauvres.

« Notre planète compte 6,5 milliards d'habitants, explique Borlaug. Je vous en prie, utilisez du fumier. Vous ne pouvez pas rester assis à ne rien faire. Mais si l'on utilise que des engrais organiques et des méthodes naturelles sur les terres arables existantes, nous ne pouvons nourrir que 4 milliards de personnes. J'ai du mal à imaginer 2,5 milliards de personnes se portant bénévoles pour disparaître. »


(Via Extrême-Centre)

Del SMS al Nobel

Cinc de les deu novel·les que més es van vendre al Japó l'any passat es van escriure en telèfons mòbils. (The Economist)

dijous, 17 d’abril del 2008

Més sobre la crisi alimentària

L’increment espectacular dels preus dels aliments bàsics a nivell mundial no és el resultat de males collites generals. L’any passat, la producció alimentària va ser més gran que mai i es preveu que aquest any torni a batre el rècord. Les causes, doncs, no cal buscar-les aquí. Per a l’economista suec, Johan Norberg, els presu s’han disparat per tres importants aconteixements: menys pobresa (per tant, augment del consum), promoció dels biocarburants (que han afectat un 5% de la collita mundial) i controls dels preus d’exportació i barreres a la importació (que han imposat països com Rusia, Ucraïna, Kazajstán, l’Índia o el Vietnam). Com fer front a aquestes causes?
In the short term, we should abolish the ethanol subsidies, the price controls and the export barriers (and obviously the food tariffs) to soften the blow. But in the long term we must become better at producing food. There will be another 3 to 4 billion people on the planet in the next decades and they will eat much more per capita than we do today. We need to give farmers ownership to their land so that they can invest, we need to upgrade the entire food infrastructure with transport, communications, agricultural technology, water harvesting etc, and we need GMOs.

But for all of this to happen markets must be opened and rich country subsidies abolished so that farmers in poor countries get economics of scale and prices must be allowed to rise so that investments are encouraged. Any help to poor consumers must come as money or vouchers so that they can buy food, not in attempts to keep prices artificially low.

dimarts, 15 d’abril del 2008

El camí de l'infern continua enlllosat de bones intencions

La por al canvi climàtic s’està demostrant molt més catastròfica que l’escalfament global, en el supòsit que aquest arribi un dia a existir. La gran majoria de governs i institucions internacionals han acceptat com un axioma -com un autèntic dogma de fe- l’orígen antròpic del suposat canvi en el clima i tots plegats s’han posat a “treballar” per salvar la humanitat d’aquesta nova plaga bíblica.

Però a diferència d’abans, quan per a resoldre els problemes del temps es dedicaven a resar, ara es dediquen a intervenir. Segurament les processons contra la pertinaç sequera no servien de gaire, però eren inofensives. Com inofesiva era la petició de pluja del conseller Baltasar a la Moreneta. Però la intervenció com a remei, sobre tot quan les receptes provenen més del regne de la ideologia que de la realitat, sol ser pitjor que la malaltia. Ho acabem de veure en les conseqüències dramàtiques que han començant a provocar la política de promoció i subvenció a la fabricació de biocombustibles. Unes conseqüències que l’ONU ha qualificat, amb l’exageració que la caracteritza, d’autèntic crim contra la humanitat, però que en qualsevol cas estan empobrint i portant a la fam a la població més pobre del planeta.

Durant anys, i contra tota evidència, han estat acusant al capitalisme, a l’economia de mercat i a la globalització de ser els responsables de la misèria del tercer món. Però en realitat, els únics responsables que avui els més pobres de la terra es vegin abocats a la fam són, com sempre, els que volen planificar des d’un despatx la felicitat humana, segons la utopia ideològica de torn.

Es dirà que la causa de l’increment del preu dels cereals no obeeix unicament als biocarburants, sinó també a la major demanda d’aliments per part de la Xina i l’Índia i les males collites d’Austràlia. Però mentre que el mercat sol adaptar-se ràpidament als canvis de la demanda, la distorsió que provoquen les subvencions públiques, tant pel que fa a la producció de biocombustibles com per a les subvencions a l’agricultura dels països rics, són molt més difícils de superar si no es deroguen. Aquestes distorsions provocades per la ideologia ecocondríaca, afegides al tabú cap els productes transgènics, amenacen amb destruir el que 20 anys de globalització havien aconseguit. Com veuen, el camí de l’infern continua enllosat de molt bones intencions.

Els verds, contra la investigació amb cel·lules mare embrionàries

Volker BeckHi ha molt de progre a casa nostra que creu encara que els que s’oposen a la investigació amb cel·lules mare embrionàries són tots uns reaccionaris pagats per l’or del Vaticà. Però, no. Els verds alemanys també hi estan en contra. Volker Beck, que és un dels seus diputats, homosexual i pacifista, divendres passat va fer un discurs al Bundestag demanat la prohibició absoluta d’aquesta experimentació. Una petició compartida per tot el seu grup parlamentari. Marta Salazar ha extret i traduït algunes de les coses que va dir Beck.

Con la unión del óvulo y del esperma surge nueva vida humana, está ya fijada la identidad genética de un ser humano.

Con esta unión, estamos ante un ser humano, no ante material celular o ante un conglomerado (por no traducirlo por montón) de células.

El ser humano no puede ser instrumentalizado (una mala traducción de la palabra alemana verzwecken = negar, imedir o destruir su finalidad).

Por esta razón, aquí no puede haber compromiso alguno. Cada compromiso nos transporta a un plano torcido (schiefe Ebene = una superficie de la cual nos podemos caer, eso es lo que quiere decir, plano inclinado, es un término que no reflejaría bien lo que Volker quiere exponer).

Yo promociono (werben es hacer publicidad) asimismo, en favor de una prohibición absoluta de trabajar con células embrionales, ya que, para cada una de estas células, una persona no puede vivir, sino que tiene que morir.

Negociant en secret

Els Estats Units i l’Iran porten 5 anys negociant en secret el programa nuclear.
Ho explica avui el diari britànic “The Independent”. ( Via Barcepundit)
The Luers-Pickering-Walsh initiative gives Iran the opportunity to prove that its nuclear intentions are peaceful by yielding to the Iranians' key demand for a uranium enrichment programme on Iranian soil. The enrichment activities would take place under the supervision of a jointly managed international consortium. The plan is the most detailed of its kind since 2005. Conditions to be negotiated with Iran would include:

*a UN Security Council resolution authorising the arrangement and specifying that if Iran breaks the agreement, member states would be authorised to take punitive action;

*Iran would be barred from producing highly enriched uranium, which is weapons grade fuel, or reprocessed plutonium, which can be an alternative route to producing a bomb;

*Iran would implement the stringent inspection measures in the Additional Protocol to the nuclear non-proliferation treaty;

*Iran would commit itself to building only "safe" light-water reactors.

La manipulació política de les xifres de morts

Les xifres del CRED posen al descobert la manipulació política i mediàtica respecte al nombre de morts en conflictes internacionals que es difonen. Ho explica “Le Monde” en un article que publico sencer ja que només és accessible per a subscriptors:
Les bilans, communément cités, dépassent l’entendement et bousculent les consciences : 5,4 millions de morts en République démocratique du Congo (RDC, ex-Zaïre) depuis 1997, selon l’International Rescue Committee (IRC) ; plus de 650 000 morts en Irak entre 2003 et 2006, selon une enquête publiée par le magazine médical The Lancet ; 400 000 morts au Darfour depuis 2003, selon l’organisation Save Darfur.
Ces chiffres ont contribué à tirer de l’indifférence des populations martyrisées. Mais sont-ils justes ? Fruits de techniques récentes, qui cumulent les approximations, ils sont en tout cas rarement expliqués ou présentés avec les précautions dues.
A la manière de sondages, ces bilans sont des extrapolations, produites sur la base d’enquêtes auprès de quelques centaines ou de milliers de foyers, plus ou moins représentatifs, qu’on interroge sur le nombre de personnes décédées dans leur famille. Selon les techniques retenues ou les inclinaisons des auteurs, les résultats varient considérablement. Au Darfour, les bilans les plus pessimistes (plus de 450 000 morts, selon le militant Eric Reeves) sont quatre fois supérieurs aux bilans les plus prudents. En Irak, les chiffres les plus alarmistes (plus d’un million de morts, selon Opinion Research Business, un institut de sondage britannique) sont dix fois supérieurs aux estimations conservatrices.
La pratique est “devenue un monstre : tout le monde fait des échantillons”, estime Debarati Guha-Sapir, directrice, à l’université de Louvain, du Center for Research on the Epidemiology of Disasters (CRED), une référence. “C’est très vite politisé”, ajoute la chercheuse, qui prédit que “le château de cartes va s’écrouler”. Et de citer la guerre en Bosnie, où le bilan des victimes, longtemps évalué à 200 000, a depuis été établi à près de 100 000 morts. “Les lobbies de bonne volonté, comme Save Darfur, font du tort à la vérité et à leur cause”, estime Mme Guha-Sapir, qui craint un “effet boomerang” pour les scientifiques qui s’efforcent de compter objectivement les morts.
Alors que, jusqu’à la guerre du Kosovo ou aux troubles au Timor-Oriental, les bilans ne reflétaient que les victimes des violences, les chiffres les plus cités additionnent aujourd’hui les victimes des conséquences des guerres : sous-alimentation, maladies, manque d’accès aux soins…
En RDC, selon l’IRC, moins de 0,4 % des morts sont attribuées aux violences. Au Darfour, environ les trois quarts des victimes sont mortes de malaria, de diarrhées et autres causes indirectes. Ce calcul est, plus encore, subjectif. Il consiste à évaluer la “surmortalité” dans une zone, c’est-à-dire la différence entre la mortalité qu’on aurait pu anticiper en temps de paix et la mortalité observée dans le conflit. Si, faute de chiffres solides, la mortalité avant le conflit est sous-évaluée, le bilan de la guerre est mécaniquement surévalué.
A condition d’être clairement expliquée, la présentation du bilan global d’un conflit reste pertinente, dans la mesure où elle reflète mieux le véritable coût humain. Mais c’est rarement le cas.
Du coup, cette présentation peut être “fondamentalement trompeuse”, estime Andrew Mack, directeur de l’institut Human Security Center, qui juge la réalité “suffisamment terrible” pour éviter les dramatisations.
En août 2007, Save Darfur a été épinglé par la British Advertising Standards Authority, gardienne de la véracité des publicités, pour une campagne qui affirmait, sans preuves : “En 2003, le président soudanais Omar Al-Bachir (…) a lancé des milices armées brutales pour massacrer des villages entiers de ses propres citoyens. Trois ans plus tard, 400 000 hommes, femmes et enfants innocents avaient été tués.”
En novembre 2006, le Government Accountability Office (GAO, qui enquête pour le Congrès américain) a soumis les principales études sur la mortalité au Darfour au contrôle de douze experts en épidémiologie, statistiques et histoire de la région.
Aucune des études n’a pleinement convaincu le panel, qui a toutefois jugé que la plus solide était celle du CRED, lequel a évalué à 125 000 (intervalle 95 000 à 210 000) le nombre de victimes de février 2003 à juin 2005, dont près de 33 000 à cause des violences (intervalle 25 000 à 50 000). L’estimation retenue dans la presse de référence s’appuie, elle, sur des déclarations de l’ancien coordonnateur humanitaire de l’ONU, Jan Egeland, qui, en mars 2005, a extrapolé des chiffres de l’Organisation mondiale de la santé (OMS) pour évaluer à 200 000 les victimes directes et indirectes du conflit. Ce chiffre était alors, selon le CRED, vraisemblablement excessif, mais il n’a jamais été mis à jour pour refléter la poursuite du conflit, et, selon Debarati Guha-Sapir, il semble désormais “raisonnable”.
En Irak, le CRED a évalué le bilan, jusqu’en juin 2006, entre 120 000 et 130 000 morts et estime que l’étude très controversée publiée par The Lancet souffre de deux handicaps : l’engagement contre la guerre de certains de ses auteurs et l’absence de contrôle de la qualité des données recueillies sur place par des équipes irakiennes.
Selon Olivier Degomme, chercheur au CRED, les méthodes utilisées par les épidémiologistes, les démographes ou les biostatisticiens pour compter les morts “n’ont jamais été validées à 100 %”. Utilisées par l’OMS il y a quinze ans pour des campagnes de vaccination, ces techniques ont été étendues aux enquêtes nutritionnelles puis de mortalité, et, bien qu’elles donnent une idée de la “magnitude” des conflits, “on commence à en voir les limites”, admet le médecin. Comment savoir qu’un échantillon est représentatif ? Ou qu’un “sondé” n’exagère pas le nombre de morts dans sa famille, pour discréditer l’occupant ou recevoir plus d’aide ?
Parmi les défenseurs des droits de l’homme, l’avalanche de chiffres suscite des interrogations. Selon Iain Levine, directeur de programme de Human Rights Watch, l’organisation “a passé du temps à tenter de maîtriser ces approches quantitatives” et “essaye de donner des chiffres conservateurs quand la source est jugée digne de confiance”. Ne vaut-il pas mieux afficher les scénarios les plus pessimistes, pour alerter l’opinion ? “Notre crédibilité et notre aptitude à changer les choses est mieux servie à long terme en étant prudents”, estime M. Levine.

dilluns, 14 d’abril del 2008

Guanya Berlusconi

Com ho haurà fet de malament el govern de Romano Prodi per què els italians hagin tornat a elegir el pocavergonya de Berlusconi!

L'oportunisme hidràulic del tripartit

Miquel Porta Perales:
En un principio, el tripartito dijo «no» al trasvase de agua del río Ebro. En este caso, la esencia del progresismo ecologista impone su ley. ¿La solidaridad con las Autonomías españolas que necesitan agua? «Ni una gota del Ebro para Valencia», se afirmó textualmente en su día. En este caso, la esencia nacional catalana se niega a compartir lo propio -¿quizá el agua tiene propietario?- con el otro. Y más si ese otro -Comunidad Valenciana y Región de Murcia- está gobernado -la esencia del progresismo político entra en acción- por una derecha a la cual hay que acorralar como sea. Al enemigo ni agua, reza el dicho. Pero, en eso que Cataluña, según el consejero de Medio Ambiente del gobierno autonómico, entra en fase de «emergencia nacional» -en Cataluña todo es siempre nacional- por culpa de la pertinaz sequía. Veamos. ¿Qué hace el consejero? Busca agua. Nada que objetar: al fin y al cabo, esa es su obligación. Pero, ¿dónde está el agua? A falta de lluvia, con los embalses bajo mínimos, con las desalinizadoras prometidas sin construir, el agua está en el río. Y el consejero propone sacar agua del Segre, un afluente del Ebro. O lo que es lo mismo, un trasvase en toda regla que el consejero -usos y costumbres del progresismo semántico- encubre y disfraza con la expresión «captación temporal del agua». Un trasvase que recibe el apoyo del Govern de la Generalitat con el President José Montilla a la cabeza.

Pero, ¿acaso no se habían negado al trasvase del Ebro por considerarlo insostenible? ¿Acaso no se habían manifestado en contra movilizando, también, a la ciudadanía y a lo que en Cataluña llaman el «territorio»? Sí, eso habían dicho y hecho -un brillante ejercicio de demagogia, sin duda- en 2003 y 2004 como banderín de enganche electoral contra Convergencia i Unió y el Partido Popular entonces en el poder y partidarios del trasvase. Y ahora, cuando la sequía aprieta, ¿cómo salir de la trampa que, finalmente, el tripartito se ha tendido a sí mismo? No hay escapatoria posible. Quien a discurso mata a discurso muere, podríamos decir. En definitiva, el cazador cazado. Y la farsa prosigue cuando se solicita agua de Carboneras. Noten el detalle: del Ebro no se puede transportar agua a Almería, pero de Carboneras a Barcelona, aunque se trate de una desalinizadora, sí puede transportarse. Una visión muy particular de la solidaridad. De una solidaridad que, por cierto, no existe entre las propias comarcas catalanas enzarzadas en una particular batalla del agua. Y menudo oportunismo el de un socialismo catalán que, después de negar el trasvase del Ebro a otras Comunidades, dice ahora que «Cataluña también es España» y reclama «coordinación y lealtad institucional». Y está la prepotencia de un socialismo catalán que amenaza (¿rebelión a bordo?) con el trasvase del Segre sin el permiso del Gobierno. La guinda: el hermeneuta José Montilla aclarando -así se presiona al Gobierno desde el poder autonómico por la vía de los hechos consumados- que la promesa de José Luis Rodríguez Zapatero de estudiar el trasvase del Ródano obedece a un acto de «cortesía» del Presidente.

La crisis del agua ha puesto al descubierto las miserias y contradicciones de un tripartito catalán que, prisionero de sus propias palabras, se ha quedado sin discurso y sin autoridad moral. Se ha quedado sin discurso, porque resulta muy difícil confiar en quienes dicen una cosa o la contraria en función de sus intereses más inmediatos y prosaicos, porque resulta muy difícil creer en las palabras de quienes ocultan el trasvase del Segre y el Ebro después de haber asegurado que nunca tendría lugar, porque resulta muy difícil fiarse de quienes cuando se descubre el engaño retuercen la semántica, porque resulta muy difícil esperar algo de quienes impulsan un trasvase saltándose la legalidad vigente y al margen del Gobierno. Y el tripartito, decíamos, se ha quedado sin autoridad moral, porque ha supeditado la política del agua al corto plazo electoral vía criminalización del adversario político, porque ha cortado de raíz cualquier debate sobre las ventajas e inconvenientes del trasvase del Ebro, porque ha sido incapaz de tomar soluciones estructurales para enfrentarse a la escasez crónica de agua que padece Cataluña, porque ha impulsado la delación de quienes supuestamente hacen un mal uso del agua, porque ha utilizado la solidaridad a conveniencia propia. En definitiva, por su aldeanismo y oportunismo hidráulicos. El tripartito catalán se ha quedado sin autoridad moral por ineficaz e irresponsable. Y por no responder a lo que cabe esperar de un gobierno en cuestiones de Estado: gobernar de acuerdo al interés general. Y en eso el gobierno catalán de José Montilla tiene en quien inspirarse: el gobierno español de un José Luis Rodríguez Zapatero que, por oportunismo electoralista, se niega a aceptar que el agua es de todos los españoles.


Pírrics

Gabriel Tortella:
Yo creo que en las pasadas elecciones del 9 de marzo han sido pírricas tanto las victorias como las derrotas: todos han salido en peor situación de como entraron, quizá con la única excepción de UPyD, aunque en este caso lo pírrico (o, mejor, escandaloso) es que con más votos que los partidos nacionalistas (menos CiU), tenga sólo un escaño.

Veamos por qué me parece a mí pírrica la victoria del Partido Socialista. En apariencia ha sido brillante, ganando cinco escaños que le acercan a la mayoría absoluta. Sin embargo, hay circunstancias que empañan tal ejecutoria. Lo que le dio la victoria en “España entera” fue su triunfo aplastante en Cataluña. También venció claramente en Andalucía y en el País Vasco se convirtió en la primera fuerza, pero en Andalucía retrocediendo algo. Y poco más.

Y no es eso lo peor: lo peor es la procedencia de sus nuevos sufragios, que no vinieron del centro izquierda, sino que fueron arrebatados a sus anteriores socios, los nacionalistas catalanes y vascos e Izquierda Unida, cuyo apoyo le había permitido gobernar muy cómodamente en la pasada legislatura.

Ahora los nacionalistas e Izquierda Unida no pueden sino pensar que su apoyo al Gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero les ha costado caro y, naturalmente, se sienten recelosos y nada dispuestos a continuar la pasada asociación.

Esto explica la paradoja de que, con más escaños en el Parlamento, el Partido Socialista no haya conseguido mayorías absolutas en las investiduras de los presidentes del Congreso y del Gobierno, algo que logró fácilmente hace cuatro años.

Estos problemas iniciales tienen todos los visos de persistir a lo largo de esta recién estrenada legislatura, lo que, añadido a la crisis económica y al difícil encaje de las pretensiones de los gobiernos y partidos en las autonomías (el actual conflicto de la sequía en Cataluña es un ejemplo paladino), augura unos años bastante problemáticos para el Gobierno que, previsiblemente, Rodríguez Zapatero anunciará este fin de semana.

Podemos ahora preguntarnos: ¿puede haber también derrotas pírricas? La respuesta afirmativa hace violencia al registro histórico, pero puede sostenerse que el fracaso del Partido Popular tuvo también su carácter pírrico. A diferencia de los nacionalistas vascos y catalanes, el PP creció considerablemente en votos y, como vimos, aunque por los pelos, ganó en el “resto de España” y avanzó en número total de escaños aún más que su rival socialista. Incluso su fracaso en Cataluña estuvo mitigado por el hecho de haber ganado allí dos escaños.

Fue una derrota muy honrosa, y así se ha repetido una y otra vez. Tan honrosa que fue pírrica. Y lo fue porque, de haber sufrido un serio varapalo, la renovación de su cúpula hubiera sido más sencilla y eficaz de lo que está siendo. Recordemos que el PSOE, tras la derrota de 2000, llevó a cabo una renovación radical y bastante democrática, con primarias, un congreso abierto y la sorprendente victoria final de Rodríguez Zapatero. Algo así es de suponer que estaría ocurriendo ahora en el PP, con una catarsis más o menos larga pero sin duda con una verdadera renovación.

Por el contrario, estas elecciones, al haber tenido tantas atenuantes, han dejado la dirección del partido en la peor situación posible: su presidente, dos veces perdedor, se aferra al cargo alegando que la victoria fue honrosa y quizá arguyendo que “a la tercera va la vencida”. Y lo que en realidad le mantiene en su puesto, en mi modesta opinión, son más las rencillas entre barones que el entusiasmo de votantes y afiliados.

dijous, 10 d’abril del 2008

Capitalisme, sí, però democràcia, també

Estic convençut que si la dictadura del Partit Comunista xinès no hagués optat pel model econòmic capitalista, la crida al boicot dels Jocs Olímpics de Pequín hauria tingut molt menys ressò. Els que no perdonen la "traició" de la Xina, han aprofitat l'actualitat mediàtica de la repressió al Tibet per carregar contra Pequín.

Però aquesta repressió fa 60 anys que dura, com fa 60 anys que dura la repressió de les llibertats i dels drets humans fonamentals de més de mil milions de xinesos. En tot aquest temps, ningú va dir ni mú i els activistes a favor del Tibet calia buscar-los amb lupa.

La implantació progressiva de l'economia de mercat ha millorat les condicions de vida de milions de xinesos i ha permès obtenir els recursos necessaris per construir les grans infraestuctures dels Jocs Olímpics, cosa inimaginable en els temps del Gran Salt Endavant o de la Revolució Cultural. Els Jocs són, doncs, el símbol de l'èxit de les reformes i per això és important que se celebrin.

Però a diferència del boicot dels traïts, el boicot que proposen alguns països democràtics a la cerimònia inaugural dels Jocs, que no a la celebració de les competicions esportives, no és en cap cas un rebuig a les reformes. És la denúncia que la vulneració sistemàtica dels drets i llibertats de tots els xinesos -i no només dels tibetans- continua, malgrat les reformes. Es tracta, doncs, d'un boicot per dir a la Xina: capitalisme, sí, però democràcia, també.

ADDENDA.- El caràcter polític de les cerimònies inaugurals dels Jocs Olímpics no és una cosa nova. Mirin sinó aquest vídeo que Marta Salazar ha recuperat del túnel del temps.



Per cert, que Marta Salazar explica una cosa que no sabia: que van ser el nazis, concretament Joseph Goebbels, els que van incorporar als Jocs Olímpics moderns això de portar la torxa olímpica corrent.

dimecres, 9 d’abril del 2008

Contra recessió, més globalització

Si per afrontar la recessió de l’economia nord-americana es torna a polítiques proteccionistes serà com fer front a un incendi amb la prohibició de l’aigua. Ho diu Daniel Griswold, director del Center for Trade Policy Studies del Cato Institute, que fonamenta la seva opinió en un estudi de l’evolució dels cicles econòmics en relació amb l’obertura dels mercats.

Cinc anys després

Com que ja no tenen gaires arguments polítics o militars amb els que oposar-se a la guerra de l’Iraq, els demòcrates pretenen agafar-se ara a la recessió de l’economia nord-americana i atribuïr-la no tant a les “subprimes” com a la despesa militar. Amb l’ajuda del Nobel Stiglitz, ja han començat a donar la tabarra. La veritat, però, és que ho tenen difícil per convèncer a ningú. En els cinc anys de guerra, el govern nord-americà ha gastat 750.000 milions (de billion) de dòlars, és a dir, l’1% dels 63 bilions (de trillion) de dòlars del PIB en el mateix període.

More important, the real question we ought to be asking ourselves is what is the cost of freedom? While the Left refuses to acknowledge it, the undeniable fact is that the United States homeland has not been attacked since September 11. Meanwhile, over in Iraq, al Qaeda and other extremist terrorist groups have been utterly routed by U.S. forces. It’s another fact the Left hates to acknowledge.

Perhaps the anti-war forces should recall the portion of John F. Kennedy’s inaugural address, where he called on Americans to pay any price, and bear any burden, in order to preserve freedom, liberty, and democracy. Do these folks actually think 1 percent of GDP is too large a price, too heavy a burden? I sure hope not.

And by the way, despite the current slowdown, during the five years of the Iraq war the U.S. economy has performed remarkably well. Real GDP has increased by 16 percent, or 3 percent annually. The unemployment rate has hovered below a historically low 5 percent for quite some time. Nearly 10 million jobs have been created. Household net worth has increased by $20 trillion. Industrial production has expanded by 13.5 percent. Even home prices, despite the current correction, have increased by 20 percent.
Via Extrême-Centre

ADDENDA.- Si voleu expressar el vostre suport al general Petraeus podeu fer-ho clicant la imatge:


Hugo Chávez prohibeix "Els Simpson"


El govern de Veneçuela ha obligat a retirar la sèrie "Els Simpson" de la programació del canal privat Televen. La raó: perquè no s'han d'emetre aquest tipus de continguts en l'horari infantil. El seu substitut: "Els vigilants de la platja".

Un Pulitzer d'acudis


Els acudits no sempre políticament correctes de Michael Ramírez li han fet guanyar un Premi Pulitzer.

dimarts, 8 d’abril del 2008

Maig del 68, la revolta dels pijoprogres

El mes que ve es compleixen 40 anys del “maig del 68”. A França, ja es preparen manifestacions commemoratives i panegírics complaents. Molt d’elogi i poca crítica. Es repetirà la certesa -l’única, probablement- que el maig del 68 va introduir una bona dosi de llibertat individual en els hàbits i costums d'una societat massa rígida i puritana. Però no es parlarà gaire de les conseqüències negatives que l’empanada mental dels ideòlegs del moviment ha provocat en generacions posteriors.

Vist amb perspectiva, el maig del 68 va ser el moviment de la primera generació de nens pijos europeus nescuts després de la segona guerra mundial. Una generació que no havia conegut, com els seus pares i els seus avis, ni les dificultats econòmiques, ni la inseguretat social, ni l’ocupació nazi, ni les dues guerres mundials. Una generació de joves “nous rics” que jugaven a fer la revolució, amb el plat calent a taula i la matrícula ben pagada a la Universitat. Una generació que, a diferència dels seus coetanis de Praga, podia manifestar-se sense gaires riscos pels carrers i places de París.

La gran diferència entre Daniel Cohn-Bendit i Jan Palach era que el primer podia manifestar-se sabent que l’objectiu que l’apuntava era el de les càmares fotogràfiques i de televisió, mentre que l’objectiu que apuntava al segón era el canó dels tancs soviètics.

Quaranta anys després, França recorda i celebra amb entusiasme les bretolades del París de 1968, mentre continua menystenint la repressió de la primavera de Praga. Injust, però comprensible. La generació protagonista d’aquell maig a París és la que talla el bacallà en la política, l’escola, els sindicats, la universitat o els mitjans de comunicació francesos. La generació esquerranista del 68 és, doncs, la que escriu ara la història. D’aquí, les seves memòries i els seus oblits.

dilluns, 7 d’abril del 2008

Mequinensa? Connais pas!



Mentre la classe política catalana no se’n surt sobre la millor manera –ecològica, sostenible i climàticament correcte- de resoldre el problema d’abastament d’aigua a Barcelona si la sequera persisteix, resulta que a poc més de 150 kilòmetres de Barcelona en línia recte hi ha aculmulats més de 1.200 Hm cúbics d’aigua a l’embassament de Mequinensa. Un embassament del que sorprenentment ningú no en parla, llevat de l’Antón Uriarte en la seva anotació d’avui:


Pero a este embalse [el de Mequinensa] ni se le nombra. Es por eso normal que la mayor parte de la gente no sepa ni que existe. Por eso también se cree, de forma equivocada, que las aguas de Ebro que días pasados bajaban muy crecidas, debido a las fuertes lluvias de su cuenca alta, fueron a perderse en el mar.

Pues no, se quedaron en Mequinenza. Lo que baja y llega luego a Tortosa y al delta depende fundamentalmente de sus desagües. Es el embalse mayor del Ebro y de los mayores de España. Sin embargo, al parecer no existe. Por ejemplo, hoy le dan en El País una página entera a un profesor de Análisis Económico de la Universidad de Zaragoza. Defiende a la ministra y a las plantas desaladoras. Y dice que con las crecidas no se puede hacer nada, mas que evacuarlas al mar. O sea, que ni sabe que existe Mequinenza.

Yo viajo lento, y el otro día, viniendo de Barcelona, con un tiempo magnífico, me desvié para ver cómo estaba. Pues eso, casi lleno, a pesar del cambio climático.

L'Arcadi Espada també en parlava dissabte a El Mundo:
En la serie de plagas bíblicas que azotan desde hace tiempo a este territorio tan religioso, y después de los derrumbes y los apagones, le ha tocado el turno a la sed. Barcelona atraviesa por un período de sequía, característico de la zona mediterránea. Naturalmente lo primero que ha hecho la política es calificar la situación de excepcional. Calificada la situación de excepcional, se rebaja de inmediato el nivel de exigencia en el acierto. Hasta tal punto ha llegado el blindaje de la excepción que el responsable gubernamental del Medio Ambiente se ha ido a la montaña de Montserrat a invocar la ayuda de la Virgen. Es fama y ya historia en el rap de los políticos (junto al “por-qué-no-te-callas”, de Juan Carlos, Rey; “el-lárgate-pobre-gilipollas”, de Nicolas Sarkozy y el “hola-hola-felicidades”, de Bush) la plegaria agnóstica del consejero Baltasar a la Virgen negra: “Ja-saps-que-sóc-agnòstic-però-si-pots-fer-quelcom-fes-ho”. Estaríamos, pues, ante una sequía no ya excepcional, sino declaradamente sobrenatural.

Pero, por supuesto, no sucede nada de eso. Es cierto que el actual período de sequía barcelonés es importante; pero el de mitad de los años setenta, e incluso el de los comienzos de este siglo, fueron peores. La propia Agencia Catalana del Agua lo recoge en un documento sobre la pluviometría acumulada en la ciudad de Barcelona desde el año 1941: “[los datos actuales] son sintomáticos de la gravedad de la situación (…) pero en el caso de Barcelona la situación no se puede llegar a calificar de extraordinaria”.

divendres, 4 d’abril del 2008

L'aïllament internacional d'Espanya



Una càmera ha captat la solitutd del president Zapatero. Durant uns 10 minuts d’enregistrament, mostra el president del govern espanyol assegut en una taula buida, allunyat de la resta de líders polítics i sense mantenir cap contacte amb els seus homòlegs, que la feien petar mentre esperaven començar la reunió. Una clara imatge del que és la política exterior espanyola.

L'Esclavatge encara perdura en terra musulmana

Pot semblar mentida, però és veritat: l’esclavatge no és una pràctica del passat. Pel contrari, és un fenòmen relativament estès, especialment en els països musulmans on adopta diverses formes, sovint amb reconeixement oficial. Per descomptat, no porta aquest nom, però s’amaga al darrera de denominacions més respectables com “tutel·la” o “criades”. Les dones i els nens són les primeres víctimes.

Ara, Malek Chebel, antropòleg i especialista algerià de l’islam, ho explica en el libre “L'esclavage en terre d'Islam : Un tabou bien gardé”. Chebel destaca sense embuts que algunes formes de l’esclavatge tenen les seves arrels en l’islam.

Més informació, aquí. ( Via Extrême-Centre)

L'excepció catalana

Tot i que Catalunya sembla ser una de les poques excepcions, l'últim any ha estat el més fred des del 2001. A pràcticament tot el món, aquest ha estat un any de pluges, nevades i fred, amb una baixada de temperatures que en només dotze mesos ha anul·lat l'augment mig de temperatura dels últims 20 anys.

«Un millier de personnes sont mortes dans des tempêtes de neige durant l’un des plus rudes hivers d’Afghanistan » « L’Acropole d’Athènes était couverte de neige dimanche et restait fermée pour les touristes en raison de fortes chutes de neige, un phénomène peu fréquent pour la capitale grecque. » « C’est un véritable chaos climatique que doit affronter la Chine en cet hiver 2008. La moitié sud du pays connaît des nuits de gel jamais observées en plus d’un demi-siècle. » En fait, les dépêches d’agence faisant état de froid extrême et de chutes de neige intempestives n’ont pas cessé de se succéder depuis le mois d’août. Ce furent d’abord neige et froid en Argentine en septembre, neige dans le sud des Etats-Unis en novembre et décembre, froid polaire au Canada et dans le Middle West, puis neige en Jordanie et en Iran ; en Sibérie, le thermomètre a battu cette année des records à-60 °C. L’Amérique du Nord a enregistré les plus fortes chutes de neige depuis cinquante ans. Les records ont été battus dans le Minnesota, le Texas, la Floride, l’Australie, l’Afrique du Sud, l’Argentine et le Chili. Il ne s’agit pas seulement d’impressions fugitives régionales, superposées. Les très officielles et respectées agences Hadley Center, Nasa, GISS ont effectivement confirmé que l’année 2007 avait été caractérisée par une chute des températures de 0,60 à 0,75 °C, une valeur qui annule en un an l’augmentation moyenne de températures depuis vingt ans. Nos Alpes n’ont pas échappé à l’enneigement à la grande joie des professionnels et des amateurs de sports d’hiver.

Hu Jia, condemnat a tres anys i mig de presó

No són només el tibetans, és el poble xinès en el seu conjunt que és víctima de la dictadura del Partit Comunista Xinès. Ara, una nova condemna política. Una altra raó pel boicot olímpic.

Hu Jia a été condamné ce matin à trois ans et demi de prison par un tribunal fantoche de Pékin : la répression ne s’abat pas que sur les Tibétains, les Chinois de Chine sont tout autant tyrannisés. Le crime de Hu Jia ? Atteinte à la sûreté de l’Etat , l’inculpation retenue contre tout critique du Parti . Le vrai crime de Hu Jia ? C’est un impertinent . Il feint de respecter la loi chinoise comme s’il existait des lois en Chine. Dans le cadre de ces lois , il a osé aider les victimes au SIDA au Hunan, il ose se recueillir seul, chaque année , Place Tiananmen sur les lieux du massacre de 1989, il ose se réclamer de la non violence et du Bouddhisme , il ose tenir un blog où parfois , apparaissait le mot de démocratie. On aura compris que Hu Jia est l’honneur de la Chine et que ses soi-disants juges en constituent la honte .
Par –delà Hu Jia, ces sinophiles qui croient ou feignent de croire en une évolution pacifique de la Chine du capitalisme à la démocratie sont des idiots ou des pourris : le Parti exclut toute évolution puisque la tyrannie est bonne pour eux , de l’argent , du pouvoir et les JO en prime.

dimecres, 2 d’abril del 2008

Petició en defensa de Geert Wilders

Podeu firmar aquí aquesta petició al govern holandès en defensa del diputat Geert Wilders, autor del vídeo Fitna que denuncia el contingut violent de l'Alcorà:
To: The Dutch Government

WHEREAS Geert Wilders has exercised his fundamental human right of freedom of expression and spoken out, with facts and evidence, of the threat posed by radical Islam;

WHEREAS certain elements within Islamic communities have threatened a boycott of Dutch goods if Geert Wilders is not punished by the Dutch government for exercising his freedom of expression; and

WHEREAS certain elements in Dutch industry and the Dutch government are suggesting that Geert Wilders be prosecuted civilly or criminally, in order to prevent such a boycott;

IT IS RESOLVED that, in the event that the Dutch government attempts, in any way, to punish or prosecute Geert Wilders, civilly or criminally, for exercising his freedom of expression, the undersigned will initiate a boycott of any and all Dutch goods.

Sincerely,
La internacional mediàtica i socialdemòcrata ha titllat Geert Wilders de diputat d'extrema-dreta, cosa que és literalment falsa. Si voleu saber alguna cosa més sobre aquest diputat holandès podeu llegir aquest article de l'edició anglesa de Der Spiegel:
Geert Wilders may be many things -- he is self-confident to the point of vanity and stubborn to the point of sacrificing himself. But he's not a right-wing populist.

For one thing, he's a radical liberal. For another, what he's doing at the moment is extremely unpopular. Six years ago, Pim Fortuyn, who was murdered by an animal rights fanatic, was also called a "right-wing populist." He was indeed very popular -- not because he was "right-wing" but because he insisted on drawing attention to things that the traditional elites of Dutch society had steadfastly ignored.

The label "right-wing populist" resonates negatively today the same way that "communist" did in the '50s and '60s, "fascist" did in the '70s and '80s and "climate change denier" does today. It saves the speaker from having to engage with the actual content of the argument and makes the bearer of the term solely responsible for the consequences of his or her actions.

If fanatical Muslims do, in fact, go ballistic over Wilder's film "Fitna," it's not because they have a flawed relationship to freedom of speech and religion, but because they've been insulted and provoked by Wilders -- or so the reasoning goes.
(Via Extrêm-Centre)

L'ONU contra els drets humans

Llegiu i firmeu el manifest, si hi esteu d'acord:
L’année 2008 verra-t-elle simultanément le soixantième anniversaire de la déclaration universelle des droits de l’homme par l’ONU et la destruction de ses principes par la même ONU ? Tout porte à le redouter, tant depuis un certain nombre d’années, par ses dérives, l’ONU s’est caricaturée.

A Durban, en Afrique du sud, s’est tenue en 2001 la Conférence mondiale contre le racisme, à l’initiative des Nations Unies, dans la ville même où Gandhi avait commencé à exercer son métier d’avocat. C’est au nom des droits des peuples que furent scandés des « mort à l’Amérique » et « mort à Israël » ; et c’est au nom du relativisme culturel qu’on fit silence sur les discriminations et violences commises contre les femmes.

Alarmée par les graves dysfonctionnements ainsi mis en lumière au sein de sa « Commission des droits de l’Homme », l’ONU inaugurait en juin 2006 un tout nouveau « Conseil des Droits de l’Homme » (CDH), censé remédier à de si préoccupantes dérives. Aujourd’hui, le constat est plus qu’amer : c’est à la consécration même de ces dérives que nous assistons dans la perspective du forum dit de Durban 2, qui se tiendra en 2009. Plus gravement encore, l’élaboration officielle de nouvelles normes marquera, si celles-ci sont gravées dans le marbre d’une nouvelle et très particulière Déclaration des droits de l’homme, la mise à mort de l’universalité des droits.

Par sa mécanique interne, les coalitions et les alliances qui s’y constituent, les discours qui s’y tiennent, les textes qui s’y négocient et la terminologie utilisée anéantissent la liberté d’expression, légitiment l’oppression des femmes et stigmatisent systématiquement les démocraties occidentales. Le CDH est devenu une machine de guerre idéologique à l’encontre de ses principes fondateurs. Ignorée des grands médias, jour après jour, session après session, résolution après résolution, une rhétorique politique est forgée pour légitimer les passages à l’acte et les violences de demain.

Une « triple alliance » composée de l'Organisation de la Conférence Islamique (OCI) représentée jusqu’à ce jour par le Pakistan, du Mouvement des Non Alignés où Cuba, le Venezuela et l’Iran ont un rôle central, et de la Chine - avec la complaisance cynique de la Russie – œuvre ainsi à la mise en place d’une véritable révolution prétendument « multiculturelle ». Ainsi, le Rapporteur spécial de l’ONU sur les formes contemporaines de racisme Doudou Diène déclare d’ores et déjà qu’énoncer une critique contre le port de la Burqa constitue une agression raciste, que la laïcité est ancrée dans une culture esclavagiste et colonialiste et que la loi française contre le port des signes religieux à l’école participe du racisme antimusulman, renommé « islamophobie occidentale ».

La confusion des esprits est à son comble quand est dénoncée comme une attitude raciste toute critique de la religion. C’est une menace radicale contre la liberté de penser qui est en train d’être cautionnée par l’ONU. En assimilant au racisme toute critique des dérives de ceux qui parlent au nom de l’islam, parce que supposée relever d’attitudes néo-colonialistes, les porte-paroles de cette nouvelle alliance serrent un peu plus le garrot qu’ils ont passé au cou de leurs propres peuples et sapent les fondements d’une civilité très chèrement acquise en Europe depuis les guerres de religion.

En septembre 2007, la Haute Commissaire aux droits de l’homme, Mme Louise Arbour, participait à une conférence à Téhéran consacrée aux « droits de l’homme et la diversité culturelle ». Portant le voile, comme la loi de la République islamique l’exige, la Haute commissaire a été le témoin passif de l’énoncé des principes à venir ainsi résumés : « offense aux valeurs religieuses considérée comme raciste ». Bien pire, c’est dès le lendemain de cette visite que 21 iraniens, dont plusieurs mineurs, furent pendus en public. C’est en sa présence que le président Ahmadinejad a renouvelé son appel à la destruction d’Israël, pays membre de l’ONU créé par cette dernière. Interrogée sur son silence, la Haute Commissaire a justifié sa passivité par le respect de la loi iranienne auquel, en tant que juriste, elle s’estimait tenue et par souci de « ne pas offenser ses hôtes ». Charbonnier est maître chez soi… c’est le Docteur Gœbbels qui utilisait cet argument d’opportunité, à la tribune de la SDN (Société des Nations) en 1933, pour se soustraire à toute critique d’une institution internationale impuissante mais dont les principes n’étaient au moins pas dévoyés comme ceux de l’ONU aujourd’hui.

Les grands crimes politiques ont toujours eu besoin de mots pour se légitimer. La parole annonce le passage à l’acte. De Mein kampf à radio Mille Collines, de Staline à Pol Pot, les exemples abondent pour confirmer la nécessaire extermination de l’ennemi du peuple au nom de la race, au nom de l’émancipation des masses laborieuses, ou au nom d’un ordre supposé divin. Les idéologies totalitaires avaient remplacé les religions. Leurs crimes, les promesses non tenues «d’avenir radieux », ont ouvert grande la porte au retour de Dieu en politique. Le 11 septembre 2001, quelques jours après la fin de la conférence de Durban, c’est bien au nom de Dieu que le plus grand crime terroriste de l’histoire fut commis.

Face à cette stratégie, les démocraties, d’abord soucieuses de leur balance commerciale, font preuve d’une extraordinaire passivité. Que pèse le sort du peuple tibétain face aux enjeux des exportations vers la Chine ? Quel est le prix de la liberté pour Ayaan Hirsi Ali, ex-députée néerlandaise, menacée de mort, après l’assassinat en 2004 de son ami le réalisateur Théo Van Gogh, accusé d’avoir blasphémé l’islam dans le film Soumission ? Les exemples s’additionnent, qui de Taslima Nasreen à Salman Rushdie, de Robert Redeker à Mohamed Sifaoui, apportent la preuve que l’intégrisme islamiste impose sa loi par la terreur. Combien d’algériens, de femmes au Maghreb, au Proche-Orient, en Turquie, au Pakistan ont déjà payé du prix de leur vie le refus de se soumettre à l’obscurantisme religieux ?

Si par malheur, l’ONU devait consacrer l’imposition de tels critères, si le blasphème devait être assimilé à du racisme, si le droit à la critique de la religion devait être mis hors la loi, si la loi religieuse devait s’inscrire dans les normes internationales, ce serait une régression aux conséquences désastreuses, et une perversion radicale de toute notre tradition de lutte contre le racisme, qui n’a pu et ne peut se développer que dans la liberté de conscience la plus absolue. L’Assemblée Générale de décembre 2007 a déjà entériné des textes condamnant des formes d’expression considérées comme diffamatoires de l’islam. L’enjeu est clair ; il est mondial : c’est de la défense des libertés de l’individu dont il est question. Soit les démocraties se ressaisissent et, à l’exemple du Canada qui vient d’annoncer son refus de participer à la conférence de Durban 2, estimant qu’elle risquait d’être « marquée par des expressions d’intolérance et d’antisémitisme », cessent de s’abstenir ou de voter des résolutions contraires à l’idéal universel de 1948, soit l’obscurantisme religieux et son cortège de crimes politiques triompheront sous les bons auspices des Nations Unies. Et lorsque les paroles de haine seront transformées en actes, nul ne pourra dire « nous ne savions pas ».

Signataires : Elisabeth BADINTER, Adrien BARROT, Patrice BILLAUD, Pascal BRUCKNER, Jean-Claude BUHRER, Chala CHAFIQ, Georges CHARPAK, Christian CHARRIERE-BOURNAZEL, Bernard DEBRE, Chahdortt DJAVANN, Jacques DUGOWSON, Frédéric ENCEL, Alain FINKIELKRAUT, Elisabeth de FONTENAY, Patrick GAUBERT, Claude GOASGUEN, Thierry JONQUET, Liliane KANDEL, Patrick KESSEL, Catherine KINTZLER, Claude LANZMANN, Michel LAVAL, Barbara LEFEVBRE, Corinne LEPAGE, Malka MARCOVICH, Albert MEMMI, Jean-Philippe MOINET, Jean-Claude PECKER, Philippe SCHMIDT, Alain SEKSIG, Mohamed SIFAOUI, Antoine SPIRE, Pierre-André TAGUIEFF, Jacques TARNERO, Michèle TRIBALAT, Michèle VIANES, Elie WIESEL, Michel ZAOUI, etc.

dimarts, 1 d’abril del 2008

El narcisisme conspiranoic

Robert redekder, el professor i filòsof franc ès que viu sota protecció policial per estar amenaçat de mort per grups islamistes, ha publicat a Le Monde un article sobre les teories de la conspiració.
En apparence, il s’agit d’une négation généralisée : nier par principe toute vérité attestée par des procédures reconnues et diffusée par les canaux habituels. En réalité cette négation masque une double affirmation : d’une part, toute vérité officielle, fût-elle inscrite dans les livres d’histoire, n’est que mensonge ; d’autre part, la vérité cachée est le contraire de ce qu’on nous dit. On nous dit que Coluche est mort d’un accident, le vrai est qu’il a été assassiné ! On nous dit qu’Al-Qaida a commis les attentats du 11-Septembre, le vrai est que ce sont les Américains qui en sont les auteurs ! On nous dit que l’homme a marché sur la Lune ? Mensonge ! La preuve ? Cette fable profite aux Américains ! La dialectique conspirationniste postule que la vérité est l’exact contraire de la vérité affirmée et attestée. Cette dialectique ne s’alimente que de quelques détails insignifiants mis en exergue au titre de preuves.

Rien de plus dangereux que ce tour d’esprit ! On y reconnaît la logique négationniste. Le succès dans les masses de cette façon de raisonner faux, conduisant à tenir pour vérité le contraire de la vérité dès lors que celle-ci est officielle, ne laisse pas d’inquiéter - c’est ainsi qu’argumentent les négationnistes, ces autres faussaires de l’histoire.

On devine les avantages narcissiques de la croyance dans cette théorie : son adepte s’épanouit dans le sentiment de détenir un secret d’une extrême importance. Il jouit d’en savoir plus que les plus grands savants. Il n’a pas eu à produire d’efforts pour s’élever au-dessus des sommités, il lui a suffi d’appliquer une disposition d’esprit : le rejet de toute vérité affirmée officiellement. Dans cette négation triomphe le ressentiment contre les élites de la connaissance et se déploie une figure contemporaine de l’anti-intellectualisme. Plus gratifiant encore : l’adepte de cette théorie éprouve l’ivresse d’avoir réussi à déjouer un piège collectif, dans lequel l’humanité ordinaire tombe. Il se découvre plus malin que le conspirateur qui, sous des guises diverses, trompe l’humanité depuis des siècles !

La immigració tampoc dóna beneficis al Regne Unit

Fa uns dies era un estudi francès el que posava sobre la taula el dèficit de 26.000 milions d'euros que provoca la massificació de la immigració a França. Ara, és un estudi de la Cambra dels Lords, que publica el Daily Telegraph, el que mostra que el benefici net a llarg termini de la immigració massiva al Regne Unit és pràcticament zero.

Retornar a Montesquieu per salvar la Justícia

Manuel Jiménez de Parga:
En diciembre de 1969 la revista «Cuadernos para el diálogo» dedicó un número extraordinario a la Administración de la Justicia en España. Nos encontrábamos en pleno franquismo. No obstante un grupo de aficionados a los temas jurídicos nos arriesgamos a enfocar el asunto con criterios liberales y democráticos. Mi colaboración la titulé «La independencia del poder judicial», el mismo encabezamiento de estas reflexiones escritas cuarenta años después.

Resulta obligado iniciar el razonamiento, entonces y ahora, con las sabias advertencias de Montesquieu: «No habrá libertad si el poder de juzgar no se separa del poder legislativo y del poder ejecutivo» (De l´Esprit des Lois, XI, 6). En 1969 el régimen establecido en España se articulaba con un Ministerio de Justicia que podía mediatizar la tarea de los jueces. La Constitución de 1978 pretendió acabar con cualquier dependencia de quienes debían administrar la justicia y dedica su título VI al Poder Judicial, el único de los poderes del Estado consagrado nominalmente.

Sin embargo, el órgano de gobierno de jueces y magistrados, o sea el Consejo General del Poder Judicial, experimentó una profunda desvirtuación el año 1985. La mitad de sus miembros sería elegida, conforme a la nueva Ley Orgánica, por el Congreso de los Diputados y la otra mitad por el Senado. Quiere esto decir que era el Poder Legislativo el que iba a decidir la composición del órgano de gobierno del Poder Judicial. ¿Dónde quedó la separación que defendía Montesquieu? A mi entender, el cambio operado por la Ley Orgánica de 1985 fue una auténtica modificación del orden constitucional. Fue un cambio sin reforma, una mutación de la Constitución sin modificar el texto de 1978. Así lo escribí en aquellos días de 1985. He insistido en mi crítica varias veces, pero mis palabras cayeron en el vacío.

El mal camino entonces iniciado nos ha llevado a la mala situación presente, con deformaciones parecidas, y algunas idénticas, a las que se detectaban con facilidad en 1969, cuando propugnábamos en «Cuadernos» el fin de lo dictatorialmente existente. Se avanzó en 1978 y luego se retrocedió.

La decadència nacionalista

Juan José Solozábal:
La crisis del nacionalismo, que es verdaderamente de alcance estructural, tiene que ver con la dificultad del mismo, en cuanto ideología fuerte, para ocupar escenarios que no son de tensión o de peligro en los que, como es sabido, se mueve perfectamente. Ocurre que los actuales no son tiempos recios en los que la identidad o las perspectivas del propio grupo estén en peligro, pues en realidad no están ni siquiera cuestionadas.

La rutina es bien difícil para el nacionalismo que parece ideado para la agonía y la excepción. Pero es poco creíble construirse un enemigo con el Estado constitucional, que asume entre sus valores el pluralismo y la descentralización, y que reputa como un ataque a sí mismo el cuestionamiento de la autonomía de sus integrantes.

A los nacionalistas ha debido de parecerles inconcebible la disposición de bastantes votantes vascos a cambiar su voto y mudarse a otro campamento distinto del habitual. Sin embargo, el tensionamiento, la exageración, la solicitud de la excepción o el privilegio no gustan en una sociedad cuya cultura cada vez es más secular, que no necesita planteamientos salvíficos, que se orienta por el pragmatismo y que, asegurado el mantenimiento de lo peculiar, asume la racionalidad y las ventajas de la igualdad compartida.