Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

diumenge, 31 de desembre del 2006

zETAp dimissió

Les dues conclusions de Victoria Prego:

Primera y gravísima conclusión: el presidente no se entera de lo que pasa. Ni sabe lo que piensa ETA, ni sabe lo que planea, ni sabe si lo que le dicen es la verdad o le están engañando como a un chino.

Segunda e indignante conclusión: ETA ha querido humillar públicamente al presidente del Gobierno, que es lo mismo que humillarnos a todos los españoles.

No puede interpretarse de otra manera un atentado de esa violencia, con esa cantidad formidable de explosivo, destinada a hundir literalmente un lugar emblemático del país, de su avance y de su modernidad.

Ni la fecha elegida: el final de año.

La explosión de esta mañana ha sonado como una espantosa carcajada en los oídos de Zapatero. Le han engañado y han querido que se supiera que le habían engañado.

Terrorisme "científic"

El totalitarisme ecològic no para. Les últimes setmanes ha llançat una nova ofensiva amb l'informe Stern i ara amb el nou informe de l'IPCC. Autistes a les opinions i sobre tot a la investigació de molts científics no subvencionats per la màfia eco-onusiana, el feixisme verd accelera la seva campanya d'intimidació de l'opinió pública mundial. La por sempre dóna bons rendiments al totalitarisme polític que, en definició d'Albert Camus, és una fuita endavant, una mobilització de masses per un objectiu que mai es podrà assolir, com recorda Edgar Gätner a Le Figaro.


Le protocole de Kyoto part de la supposition que le changement climatique, qui est indéniable, est causé par l'augmentation de la concentration de gaz carbonique (CO2) dans l'atmosphère. Cette supposition ne peut pas s'appuyer sur des expériences scientifiques, mais relève d'un raisonnement spéculatif, jugé suffisant cependant, en Europe, pour justifier l'imposition de mesures coûteuses menaçant de manière radicale notre mode de vie.


Dans l'esquisse du nouveau rapport du Giec (Groupe intergouvernemental d'experts sur l'évolution du climat, l'organisme de l'ONU chargé de l'évaluation du changement climatique), qui est déjà accessible sur Internet, on estime le coût d'un plafonnement de la concentration du CO2 à 550 ppm (parts par million) à 5 % du PIB, ce qui est considérable. Mais l'Union européenne s'est fixé un but encore plus ambitieux : limiter le taux du CO2 à 450 ppm. Cela causerait un appauvrissement généralisé de la population certainement plus dommageable que la passivité face au changement climatique. Le rapport Stern, publié récemment en Angleterre, arrive à des conclusions différentes uniquement parce qu'il cache les gains possibles du réchauffement (comme par exemple la possibilité d'augmenter les rendements agricoles dans le Nord) et minore les estimations du coût des investissements nécessaires pour diminuer les émissions de CO2 par les centrales, usines, chauffages domestiques et transports.


En l'état actuel des connaissances, le diagnostic du Giec n'est pas scientifique mais politique. Il est établi scientifiquement depuis le « compendium météorologique » de la Société américaine de météorologie, en 1951, que le principal agent de l'effet de serre est la vapeur d'eau (à concurrence de 95 %), laquelle échappe à l'emprise humaine. Le CO2 joue un rôle mineur ; et encore les émissions de CO2 ne sont-elles que très partiellement d'origine humaine. Y a-t-il eu jamais une expérience dont les résultats pourraient contredire cette conclusion ?


On ne peut pas expérimenter avec l'atmosphère et il faut donc se contenter de simulations sur des ordinateurs puissants, rétorquent les défenseurs de Kyoto. Mais avec des simulations électroniques il est possible de démontrer n'importe quoi en manipulant les logarithmes dans la direction souhaitée. En réalité, il est aujourd'hui tout à fait possible de clarifier des questions clefs de la météorologie, soit par des observations directes de la circulation atmosphérique à l'aide de photos prises par des satellites ou, dans certains cas, par des expériences en laboratoire. Une équipe de physiciens danois sous la direction de Henrik Svensmark vient de publier, début octobre, les résultats très parlants d'une expérience en chambre close qui montrent que le réchauffement terrestre, enregistré ces dernières décennies, peut aussi bien avoir été provoqué par un accroissement parallèle du champ magnétique du soleil (indiqué par la présence plus grande de taches à la surface du soleil). Ce renforcement du champ magnétique solaire empêche l'entrée de particules cosmiques dans l'atmosphère, qui normalement favorisent la formation de bas nuages qui empêchent les rayons solaires de chauffer le sol terrestre. Une augmentation des taches solaires devrait donc être suivie, à l'inverse, d'une raréfaction des nuages : d'où le réchauffement. L'équipe de Svensmark a justement démontré dans une chambre dite de Wilson que les particules cosmiques qui ne sont pas déviées par le champ magnétique solaire provoquent l'ionisation de molécules d'air, ce qui facilite la formation de nuages. Voilà à n'en pas douter une théorie qui concurrence sérieusement la théorie du CO2.

dijous, 28 de desembre del 2006

Dos anys després

Avui fa dos anys de la promulgació de la "Llei de Mesures de Protecció Integral contra la violència de gènere". I, efectivament, s'ha demostrat que era una innocentada. És a dir, que era pura propaganda, que ha aixecat la camisa al personal i ha provocat un retrocés en la doctrina penal provocant una nova desigualtat. José Díaz Herrera, autor del llibre "El varón castrado" ho diu a Periodista digital:

Las estadísticas demuestras algo muy alarmante. En el primer año de funcionamiento han sido detenidas 140.000 personas y el 90% han salido absueltas. Lo pero es que cuando ese hombre sale a la calle sin cargos se encuentra con una situación en la que todos vecinos le señalan como maltratador.

En el seu dia ja ho va denunciar la jurista Cristina Alberdi:
La ya famosa Ley Integral contra la Violencia de Género
ha entrado en el Parlamento, en medio de una polémica
desatada por la decisión del Gobierno de incorporar a la
Ley un tipo penal distinto para hombres y mujeres,
aunque la conducta sea la misma, en este caso amenazas
y coacciones. Se entiende en la filosofía del precepto que
si un hombre amenaza o coacciona es más delito que si lo
hace una mujer.
A muchos juristas, sensatos y con experiencia,
penalistas acreditados, les parece un despropósito
jurídico y lo que es peor, un retroceso sobre lo que han
sido avances históricos. Antes, es cierto, en regímenes
predemocráticos, se tipificaba de forma distinta el
adulterio y el amancebamiento. Se castigaba con gran
dureza a la mujer que transgredía el deber de fidelidad matrimonial, mientras que con el marido se era muy benévolo y había de tener «manceba dentro del hogar o notoriamente fuera de él» para incurrir en la conducta castigada hasta con penas de prisión.
A la mujer, le bastaba un solo yacimiento. Caía sobre ella todo el peso de la ley. También la violación era un delito cuyo sujeto pasivo sólo podía ser la mujer. El bien jurídico protegido era la virginidad, que podía poner en cuestión la honra de toda una familia. Todo esto fue afortunadamente superado y nunca pensamos que sería precisamente un gobierno socialista quien volviera a los tipos penales discriminatorios en función del sexo.
Si lo que quería el Gobierno era controversia, lo ha conseguido. Si quería poder acusar a los que se oponen de reaccionarios y a los que lo defienden de progresistas, ha errado el tiro.
Nunca se había planteado una norma jurídica de este tipo. Ni en las resoluciones de los organismos internacionales, ni en las Cumbres de Naciones Unidas para el avance de las mujeres, celebradas en México, Copenhague, Nairobi y Pekín.

Etiòpia salva Somàlia dels islamistes


He trobat, via Barcepundit, aquesta petita anàlisi del que passa a Somàlia i a l'ONU. No cal afegir-hi res de substancial.

Todo estaba preparado para recibir con los brazos abiertos la victoria de los Tribunales Islámicos en su golpe de estado. La izquierda mundial ya estaba ensayando frente al espejo las lágrimas de cocodrilo y la cara de “qué le vamos a hacer” para el gobierno somalí legítimo. Yo ya había visto un reportaje de la CNN que decía que los Tribunales Islámicos no son como al-Qaeda ni los talibanes, hay diferencias, por ejemplo, éstos son negros, y hay muchas más cosas aún más fundamentales que ahora –y luego también– sería muy largo enumerar, vamos nada de nada que ver. Y resulta que al gobierno somalí se le ocurre pedir ayuda a su aliado, Etiopía. Qué atrevimiento, ni que fuera la España republicana. Y justo cuando la izquierda mundial, ONU incluida, esperaba una estrepitosa derrota de los ejércitos etíopes a manos de los heroicos partisanos muyahidin que tan sólo defendían su tierra –que acababan de robar a sangre y fuego–, va Etiopía y le da a los Tribunales Islámicos la paliza que un ejército tercermundista mínimamente organizado y provisto de aviación necesariamente ha de propinar a una horda bárbara. El plan perfecto por los suelos y consiguiente cabreo gordo; los Tribunales Islámicos declaran que su retirada es una maniobra de diversión (leñe entonces no te delates tú mismo).

Y entonces es cuando la ONU actúa con tal urgencia –la misma ONU que contempla inactiva Ruanda, Sudán, etcétera– que, al no poder obtener inmediatamente una resolución votada por los países miembros del Consejo de Seguridad, es la presidencia del Consejo la que emite una resolución exigiendo la retirada de las tropas etíopes. Eso sí, la resolución habla en nombre del “Consejo de Seguridad” sin más, después de todo el presidente del CS no responde ante nadie.

dimecres, 27 de desembre del 2006

Programa liberal

Le Mont de Sisyphe, el blog d'un jurista suís liberal-conservador, publica el que seria un programa liberal per a Suïssa. Dels seus 27 punts, alguns podrien servir perfectament per a casa nostra. En destacaré uns quants:

1.- Creació d'una comissió per suprimir totes les lleis inútils. Dotar totes les noves lleis d'una sunset-clause que les limiti temporalment. En el cas de no ser ratificades en un temps prudencial quedarien abrogades automàticament.

2.- Introducció d'un sistema fiscal simplificat i concurrent. Tipus únic d'IVA, gravar més el consum i menys la renda i gravar només la creació de nova riquessa. Introduir una "flat rate tax" proporcional només per a les rendes més baixes i fixar el tipus impositiu màxim en aquell que pagui la majoria.

3.- Suprimir totes les subvencions als particulars i compensar-ho per un únic crèdit fiscal.

4.-Legalitzar totes les drogues, si és possible de manera conjunta amb la resta de països del món.

5.- Liberalitzar la tinença d'armes, amb un exàmen similar al de conduir.

6.- Declarar la subdivisió en zones dels DVD crim contra la humanitat.

7.- Lliurar al poble iraquià els dipòsits bancaris de Kofi Annan i el seu fill Kojo domiciliats a Suïssa.

Justícia


No és la primera vegada que ho dic: sóc contrari a la pena de mort. Però no tant per raons ideològiques o morals, ja que hi ha tantes raons vàlides per defensar-la com per abolir-la, sinó per l'argument pragmàtic de la possibilitat de l'error judicial. Un error que no es pot resarcir o compensar a causa de la irreversibilitat de la pena capital.

Però en el cas de crims de naturalesa política crec justificada l'excepcionalitat de la pena de mort. No només perquè les responsabilitats solen ser inequívoques sinó també perquè no existeix altra pena que pugui ser mínimament proporcional amb el delicte comès. Aquest seria el cas de Saddam Hussein, com també ho seria el de Hitler, Pol Pot, Milosevic o Mengistu, per citar només uns quants exemples històrics. En els casos de genocidi i crims contra la humanitat crec, coincidint amb Barcepundit, que el compliment de la pena capital és un acte de justícia.

Yo ya escribí sobre el tema hace un tiempo: no estando a favor de la pena de muerte en general, sí creo que tiene sentido en casos de genocidio. Salvaría muchas vidas porque, primero, otros se lo pensarían dos veces al ver que no sale gratis, y segundo, evitaría la tentación de los fanáticos sunníes de emprender acciones suicidas para liberarlo de allá donde esté preso.

Tampoco 'compro' la teoría de que la ejecución de Saddam va a exacerbar los ánimos de sus seguidores, porque tenemos ejemplos históricos, algunos bastante recientes, de las virtudes terapéuticas de acabar con un tirano.

dimarts, 26 de desembre del 2006

Tres raons per preocupar-se

Daniel Pipes apunta tres raons per les quals Occident pot perdre la guerra contra el totalitarisme islamista: el pacifisme, l'autoodi i l'autosatisfacció.

Pacifism, self-hatred and complacency are lengthening the war against radical Islam and causing undue casualties. Only after absorbing catastrophic human and property losses will left-leaning Westerners likely overcome this triple affliction and confront the true scope of the threat. The civilized world will likely then prevail, but belatedly and at a higher cost than need have been.

Should Islamists get smart and avoid mass destruction, but instead stick to the lawful, political, non-violent route, and should their movement remain vital, it is difficult to see what will stop them.

diumenge, 24 de desembre del 2006

Quedar-se a l'Iraq però no de qualsevol manera

"The Sunday Telegraph" publicava el dia 10 d'aquest mes un article de l'historiador britànic Niall Ferguson que ofereix una lectura diferent de la que s'ha fet de l'Informe Baker-Hamilton. Segons Ferguson, si es llegeix detingudament l'informe es pot veure que no proposa "abandonar" l'Iraq ni posa tampoc serioses esperances d'aconseguir el suport iranià o sirià per ajudar a resoldre el conflicte. Pel contrari, Ferguson creu que estem davant d'una obra de persuassió digne dels clàssics, adreçada no tant a Bush i la seva administració com a la nova majoria demòcrata al congrés i als governs àrabs de tot el Pròxim Orient amb un mateix missatge: el que més heu de témer és una retirada de les tropes nord-americanes de la regió. Les seves recomanacions estan "tan hàbilment formulades que semblen cridar a desentendre's, quan en realitat són sinònim d'un compromís millor".
Persuasion in the realm of grand strategy is more a matter of rhetorical art than science. The first essential step is to identify your target audience. Most readers of the report assume that it is directed at President Bush. That is wrong. Its principal target audience is Congress, and particularly the new Democratic majorities in both houses. And the aim is not to persuade a stubborn president to admit defeat. Rather, the report's aim is to persuade legislators that withdrawal from Iraq — no matter how much their constituents may yearn for it — is not an option. The report's other intended readership is Arab governments throughout the Middle East. The message for them is the same: an American exit from the region is what you most have to fear.

The second step in the process of persuasion is to conjure up a nightmare vision of the future if the action you envisage is not taken. In The Economic Consequences of the Peace, for example, John Maynard Keynes depicted Central and Eastern Europe laid waste by anarchy and civil war, if the 1919 Versailles Treaty were not revised and Germany appeased. In his 1946 "Long Telegram", George F Kennan portrayed the entire world subverted by a ruthless Soviet Union, if the United States did not adopt a policy of retaliation and containment. Both masterpieces of persuasion; both highly influential.

The worst-case scenario proposed by the Iraq Study Group is the one about which I have been writing since February: "Sectarian warfare, growing violence [and] a slide toward chaos", leading to "the collapse of Iraq's government and a humanitarian catastrophe". Here are the report's most important lines: "Neighbouring countries could intervene. Sunni-Shia clashes could spread … across the Islamic world. [There could be] Shia insurrections — perhaps fomented by Iran — in Sunni-ruled states. Such a broader sectarian conflict could open a Pandora's box of problems."

The consequences would be much more than a propaganda victory for al-Qaeda and a humiliation for the United States, which is what they worry about on Capitol Hill. In such a conflagration, no Middle Eastern government — with the exception of the fundamentalist Shiite regime in Teheran — could feel secure. And that is precisely why Arab rulers should dread an American exit.

Step three in the art of persuasion is to propose remedies that sound attractive to your target audience. These the ISG has produced, and in profusion. But you need to read the small print of all 79 recommendations. Consider the long-anticipated "diplomatic offensive to build an international consensus for stability in Iraq and the region". Much has been made of the willingness of the ISG's co-chair, James A Baker III, former Secretary of State, to open negotiations with Iran, once a reviled member of President Bush's "Axis of Evil", as well as with Syria, no friend of the United States.

"A nation can and should engage its adversaries and enemies," declares the report in a sentence that Mr Baker must surely have written, and should offer them "incentives as well as disincentives". Note that word "disincentives". Mr Baker's idea here is not to go cap in hand to Damascus and Teheran. Rather, as he explained to the press this week, it is to "flip the Syrians" by appealing to Sunni solidarity, and to isolate the Iranian regime by exposing its "rejectionist attitude".

In other words: get the leaders of all Iraq's neighbours into the same room and play "spot the Shia". The calculation is that if Iranian aspirations to regional hegemony can be laid bare, then it will be much easier to get broad support for some serious "disincentives".

Now for the small print on troop numbers. "By the first quarter of 2008," the report says, "all combat brigades not necessary for force protection could be out of Iraq. At that time, US combat forces in Iraq could be deployed only in units embedded with Iraqi forces, in rapid-reaction and special operations teams." This has been widely interpreted as the first step towards the exit. It says "out of Iraq", right?

Wrong. Look more closely at some of the report's other recommendations:

• The number of US military personnel embedded in Iraqi army battalions and brigades should be increased from 3,000 or 4,000 to between 10,000 to 20,000.

• The number of US police trainers should be expanded.

• The US Department of Justice should lead the work of organisational transformation in the Ministry of the Interior.

• A Senior Advisor for Economic Reconstruction in Iraq is required.

• The State Department should train personnel to carry out civilian tasks associated with a complex stability operation… It should establish a Foreign Service Reserve Corps.

Does that sound like "out of Iraq" to you? I'd say it sounds more like "stay in Iraq". Only this time, don't screw up.


Nadala políticament correcte

want you to please accept with no obligation,
implied or implicit,
my best wishes for an environmentally conscious,
socially responsible, low stress, non-addictive,
gender neutral, celebration of
the winter solstice holiday,
practiced within the most enjoyable
traditions of the religious persuasion of your choice,
or secular practices of your choice,
with respect for the religious/secular
persuasions and/or traditions of others,
or their choice not to practice
religious or secular traditions at all...
...and a fiscally successful,
personally fulfilling, and medically uncomplicated
recognition of the onset of the generally accepted calendar year 2007,
but not without due respect for the calendars of choice of other cultures
whose contributions to society have helped make this planet great,
[not to imply that this
planet is necessarily greater than any other planet
or is the only planet in the known or unknown universe],
and without regard to the race, creed,
color, age, physical ability, religious faith, choice of computer
platform, or sexual preference of the wishee.


ADDENDA.- Nadala d'autor desconegut rebuda per e-mail el 23 de desembre.

dijous, 21 de desembre del 2006

Com posar fi al terrorisme islamista?

L’Islam moderat pot ser la clau per derrotar-lo, escriu Daniel Pipes:
Esta agresión no es producto de algún impulso perverso por causar daño de manera gratuita; tampoco procede de la religión del Islam, que apenas hace una generación no inspiraba tal criminalidad. En su lugar, resulta de ideas políticas.

Las ideas no tienen ningún papel en la criminalidad común, que tiene fines puramente egoístas. Pero las ideas, normalmente las que tratan de cambiar el mundo radicalmente, son centrales para el terrorismo, especialmente en su variedad suicida. Al contrario que el resto de nosotros, que generalmente aceptamos la vida tal y como es, los utópicos insisten en construir un orden nuevo y mejor. Para lograr esto, exigen todos los poderes para sí mismos, mostrando un tétrico desprecio a la vida humana, y albergan ambiciones de extender su visión globalmente. Existen varios planes utópicos, siendo el fascismo y el comunismo históricamente los más influyentes, cobrándose cada uno de ellos decenas de millones de vidas.

(...)

La forma más eficaz de contraterrorismo no combate a los terroristas, sino las ideas que les motivan. Esta estrategia implica dos etapas principales. En primer lugar, derrotar al movimiento islamista igual que fueron derrotados los movimientos fascistas y comunista - a todos los niveles y de todas las maneras, haciendo uso de todas las instituciones, públicas y privadas. Esta tarea recae principalmente en los no musulmanes, siendo las comunidades musulmanas generalmente incapaces o reticentes a purgar sus propias filas.

En contraste, solamente los musulmanes pueden llevar a cabo la segunda etapa, la formulación y expansión de un Islam que sea moderno, moderado, democrático, liberal, sociable, humano y respetuoso hacia la mujer. Los no musulmanes pueden ayudar aquí distanciándose de los islamistas y apoyando a los musulmanes moderados.

L’article original en anglès, aquí.

El nostre Pearl Harbor

GEES ha traduit finalment al castellà aquest magnífic article de Victor Davis Handson en que compara el Pearl Harbor el 7 de desembre de 1941 amb l’atac contra les Torres Bessones i el Pentàgon l’11 de setembre del 2001.

...hay 3 diferencias significativas entre la “guerra global contra el terrorismo” y la Segunda Guerra Mundial que sí explica por qué esta vez la victoria está tardando mucho más tiempo en llegar.

Lo más obvio es que, contra Japón y Alemania, nos enfrentamos a estados nación fácilmente identificables, con ejércitos convencionales. Los terroristas de hoy se entremezclan con los civiles y es difícil vincularlos con los gobiernos que los patrocinan o los habilitan en Irán, Arabia Saudí, Siria y Pakistán, y que encima niegan toda culpabilidad. También vamos dando pasos cuidadosamente en una era de omnipresentes armas aterrorizadoras cuando cualquier guerra en cualquier momento podría atraer sin mucho aviso previo a un beligerante nuclear no democrático.

Las limitaciones de nuestra forma de hacer la guerra por lo general no son más que autoimpuestas. Sí, nosotros derrotamos a los poderes del Eje en menos de 4 años, pero fue a un precio espantoso. Para derrotar a Japón y Alemania, perdimos un promedio de 8.000 americanos cada mes de la guerra, comparado con unos 50 al mes desde el 11-S.

Hasta ahora, Estados Unidos ha alentado a sus ciudadanos a hacer compras en vez de pedir sacrificio. Lo que se lee entre líneas es que podemos derrotar a los terroristas y sus autocráticos patrocinadores con solamente una fracción de nuestros recursos humanos disponibles, asegurándonos que no haya una verdadera interferencia en nuestros estilos de vida. Desde luego, ése no fue el caso con la generación que vivió la era de la Depresión y que libró la Segunda Guerra Mundial.

Y en esos días, paz y reconstrucción era lo que venía a continuación de la victoria, no lo que la precedía. De forma tenaz e inflexible, ofrecíamos amplia ayuda e imponíamos la democracia a las naciones rotas por la guerra, sólo después de que el enemigo había sido absolutamente derrotado y humillado. Hoy para evitar la carnicería, tratamos de ayudar y reformar países antes de que nuestros enemigos hayan sido vencidos, ponemos el carrito de la ayuda por delante del caballo de la victoria.
L’article original en anglès, aquí.

Qui va assassinar Litvinenko?

Charles Krauthammer ho té clar:
Algunos afirman que el crimen de Litvinenko fue tan obvio, tan descarado, tan desastroso -- cinco aviones contaminados, 30.000 personas alertadas, docenas de lugares radiactivos en Londres -- que probablemente no podría haber sido el KGB.

Pero esa es su belleza. Hazlo obvio, hazlo descarado y cuenta con esas lumbreras occidentales para encontrar lo improbable. Como aconsejaba el presidente del Consejo Central Anarquista (en The Man Who Was Thursday, de G.K. Chesterton): "Quieres un disfraz seguro, ¿no?... ¿Un disfraz en el que nadie buscaría una bomba? ¿Por qué entonces no te disfrazas de anarquista, idiota?"

El otro motivo para hacerlo obvio y descarado es enviar un mensaje. Esto es una advertencia a todos los Litvinenkos futuros de lo que les espera si continúan yendo tras el gobierno ruso. Te cazarán hasta en Londres, donde impera la ley. Y te cazarán incluso si supone mala prensa durante un mes.

Algunas personas dicen que el KGB no habría ido tan lejos para cazar un pez tan pequeño como Litvinenko. Bien, él puede haber sido un pez pequeño, pero sus investigaciones no. Estaba investigando las conexiones del Kremlin con el asesinato de Politkovskaya. Y Litvinenko afirmaba que el propio gobierno ruso voló los edificios de apartamentos en Moscú en 1999, matando a cientos de civiles inocentes, con el fin de echar la culpa a los chechenos y provocar la segunda guerra chechena. Material bastante dedicado.

Pero hasta la pequeña talla de Litvinenko sirve con precisión a los propósitos del KGB. Si llegan tan lejos y tan desastrosamente y tan arriesgadamente para matar a alguien tan poco importante como Litvinenko, entonces es que absolutamente ningún crítico de la dictadura de Putin esta seguro. Es lo definitivo en disuasión.

dimarts, 19 de desembre del 2006

Romania condemna el comunisme, que va fer 2 milions de víctimes

El president romanès Traian BasescuPocs dies abans del seu ingrés a la Unió Europea, Romania ha condemnat el comunsime per “il·legítim i criminal”. D’aquesta manera es converteix en el primer país de l’exbloc soviètic en fer-ho d’una manera oficial. La condemna es fonamenta en un exhaustiu informe elaborat per una comisió encapçalada per l’historiador Vladimir Tismaneanu, que ha analitzat els crims i els abusos de la dictadura comunista entre 1945 i 1989, any de la caiguda del mur de Berlín. El resultat de la investigació quantifica en uns 2.000.000 el nombre de romanesos assassinats, empresonats o deportats a camps de treball forçat. Ho explica Roumanie.com
Bucarest, 18 déc/Rompres/ - Le président Traian Basescu a condamné ce lundi le régime communiste de Roumanie, sur la base d’arguments soulignés aussi dans le rapport de la commission présidentielle avec en tête Vladimir Tismaneanu.
Ainsi, les principales actions criminelles mentionnées dans le rapport sont : l’abandon des intérêts nationaux par servilisme dans les relations avec l’URSS, après l’installation du régime-marionnette dirigé par Petru Groza /6 mars 1945/, ce qui a mené au retard de l’histoire roumaine de quleques décennies, l’annihilation de l’État de droit et du pluralisme par des mises en scène et fraudes, notamment après le vol des élections de novembre 1946 et la suppression des partis politiques et de la continuité constitutionnelle de l’État roumain, par l’abdication forcée du roi Michel 1er.
Un autre argument est représenté par la soviétisation totale, par la force, de la Roumanie, surtout dans la période 1948-1956, et l’imposition, sous le nom de "dictature du prolétariat", d’un système politique despotique, dirigé par un groupe réuni autour du leader suprême, ainsi que la politique d’annihilation de catégories sociales au nom de la lutte de classe.
Les représentants les plus importants des élites de Roumanie ont été éliminés soit pas meurtre, soit par déportation, prison, travail forcé ou marginalisation. On a recouru à une logique de la culpabilité collective et la persécution des familles de ceux qui étaient soupçonnés d’intentions ou actions anticommunistes. On a également recouru à l’utilisation de critères aberrants pour détruire les chances des enfants provenus de familles "à origine malsaine" d’étudier dans l’enseignement supérieur. Suite à la politique du régime communiste, des centaines de milliers de personnes ont été détenues dan des prisons et camps, déportées ou disloquées, a relevé Traian Basescu, citant du rapport de la commission.

No cal dir que com que les víctimes romaneses no ho van ser de Pinochet, la internacional mediàtica ha considerat que no era notícia.

L’economia iraquiana no sembla estar en guerra civil

Quan una gran part de la premsa nord-americana ha decidit des de les seves còmodes i políticament correctes redaccions metropolitanes que la violència a l’Iraq és ja una guerra civil, arriba ara “Newsweek” –publicació que no és precisament partidària de George W. Bush- i reconeix que l’economia iraquiana creix de manera sorprenent. Pel que sembla, no tot és un desastre. (Vía Barcepundit)
Civil war or not, Iraq has an economy, and—mother of all surprises—it's doing remarkably well. Real estate is booming. Construction, retail and wholesale trade sectors are healthy, too, according to a report by Global Insight in London. The U.S. Chamber of Commerce reports 34,000 registered companies in Iraq, up from 8,000 three years ago. Sales of secondhand cars, televisions and mobile phones have all risen sharply. Estimates vary, but one from Global Insight puts GDP growth at 17 percent last year and projects 13 percent for 2006. The World Bank has it lower: at 4 percent this year. But, given all the attention paid to deteriorating security, the startling fact is that Iraq is growing at all.

How? Iraq is a crippled nation growing on the financial equivalent of steroids, with money pouring in from abroad. National oil revenues and foreign grants look set to total $41 billion this year, according to the IMF. With security improving in one key spot—the southern oilfields—that figure could go up. Not too shabby, all things considered. Yes, Iraq's problems are daunting, to say the least. Unemployment runs between 30 and 50 percent. Many former state industries have all but ceased to function. As for all that money flowing in, much of it has gone to things that do little to advance the country's future. Security, for instance, gobbles up as much as a third of most companies' operating budgets, whereas what Iraq really needs are hospitals, highways and power-generating plants.

Even so, there's a vibrancy at the grass roots that is invisible in most international coverage of Iraq. Partly it's the trickle-down effect. However it's spent, whether on security or something else, money circulates. Nor are ordinary Iraqis themselves short on cash. After so many years of living under sanctions, with little to consume, many built up considerable nest eggs—which they are now spending. That's boosted economic activity, particularly in retail. Imported goods have grown increasingly affordable, thanks to the elimination of tariffs and trade barriers. Salaries have gone up more than 100 percent since the fall of Saddam, and income-tax cuts (from 45 percent to just 15 percent) have put more cash in Iraqi pockets. "The U.S. wanted to create the conditions in which small-scale private enterprise could blossom," says Jan Randolph, head of sovereign risk at Global Insight. "In a sense, they've succeeded."

Accident a l'estació de Provença

L'Arcadi ho diu tot:
Más de veinte años con los trenes traspasados. La única y puta reforma fue poner unas mamparas para que los animalitos no cayeran a la vía.

dilluns, 18 de desembre del 2006

Més democràcia, menys llibertat?

Gràcies a l'amic F.C. descobreixo aquest magnífic article -"¿Demasiada democracia?"- del professor Gabriel Tortella, publicat a El País el passat 22 de novembre. Magnífic, perquè té la virtud, d'una banda, d'explicar en poques i clares paraules la idea central de la democràcia liberal i, de l'altra, de mostrar-nos el carreró sense sortida al que se l'està portant amb la pretensió d'aprofondir-la.
En encuesta tras encuesta en los países desarrollados, el público declara confiar más en instituciones asistenciales, religiosas o, en los países monárquicos, la Monarquía, que en los partidos políticos o los parlamentos, que son las instituciones genuinamente democráticas. De un lado, esto es consecuencia de algo que ya demostró en su día Kenneth Arrow y que le valió el Premio Nobel: no hay coherencia en las decisiones colectivas. De otro lado, es necesario hacer una distinción en la que insiste Zakaria, ya advertida por el genio de John Stuart Mill y que le movió a escribir On Liberty: democracia y libertad no son sinónimos, y en muchas ocasiones son antagónicos.

El problema reside en la citada incoherencia colectiva. Los electores son objeto a menudo de aberraciones masivas cuando algún acontecimiento les produce miedo o inseguridad. Los alemanes votaron a Hitler ante el pavoroso aumento del desempleo a partir de 1930. En la España republicana, las elecciones produjeron tres vuelcos en cinco años. Estos bandazos democráticos trajeron una guerra mundial y una guerra civil. En Estados Unidos, los horrores del 11-S agitaron de tal modo al electorado estadounidense que lo arrojaron en los brazos de un presidente supuestamente firme y resuelto. En la España de hoy, el horror del 11-M produjo el conocido vuelco electoral. Bush y Zapatero deben sus triunfos electorales a reacciones populares simétricas de signo opuesto. Ante tal volubilidad, las instituciones que no se dejan influir por estos vaivenes porque no dependen del corto plazo electoral adquieren un merecido prestigio: monarcas, ciertos presidentes, bancos centrales, defensores del pueblo, fundaciones; o grandes estadistas que se mantienen firmes ante viento y marea, como Churchill ante el efímero apoyo popular al pacifismo de Chamberlain en Múnich. Por eso dice el tan citado Zakaria que "lo que se necesita en política hoy no es más democracia, sino menos". Es urgente buscar modos de fortalecer las instituciones ante los embates de la opinión y el oportunismo de los políticos. No es añoranza del autoritarismo: es rechazo a la demagogia.

dissabte, 16 de desembre del 2006

Mengistu, el Pol Pot africà

Mengistu Haile MariamUn tribunal etíop ha reconegut culpable Mengistu Haile Mariam dels delictes de genocidi i crims contra la humanitat. La sentència, que no es coneixerà fins poc abans de Nadal, no afectarà Mengistu, que viu ric i tranquil a Zimbabwe, perquè el seu amic Robert Mugabe no té cap intenció d'extradir-lo.

La notícia amb prou feines ha transcendit. Els mitjans no se'n han fet gaire ressò ni han aprofitat per parlar de la seva dictadura, una de les més criminals de la història d'Àfrica, que ja és dir. Per què? Doncs, perquè l'interès mediàtic decau quan es tracta de denunciar els gulags de l'esquerra.

Mengistu, dictador marxista-leninista aliat de la Unió Soviètica, que va estrangular amb les seves mans el Nègus, va ser una mena de Pol Pot de l'Àfrica. La seva especialitat era provocar artificalment fams massives per assegurar-se el poder total i aprofitar-se de l'ajuda humanitària occidental, com per exemple de l'organitzada per U2 , un grup musical irlandès que, en expressió de Sorman, estava molt interessat en salvar Etiòpia de la fam però molt poc en salvar-la de Mengistu.

ADDENDA.- Per a una informació més àmplia, veure l'extensa anotació de Fernando Díaz Villanueva, Mengistu, la sangrienta vía etíope al socialismo. (Gràcies Capità Cola)

Jo de gran vull ser comunista

Ho diu el blog "Un país de conya":

Primer volia ser bomber. Després m'imaginava astronauta. Però amb el pas del temps m'he adonat que la meva autèntica vocació és la de ser comunista. Polític comunista, per ser més exactes. Com en Xuan Saura, o la Mayol, o en Miralles, o en Boada, o la Camats... Gent que està cobrant sempre i en tots els casos per sobre dels 7.000 euros mensuals.

Cal saber que en Saura, per exemple, no només és conseller amb un sou brut anual superior als 100.000 euros...., en Saura també presideix dos consells d'administració i altres corporacions metropolitanes que li generen uns ingressos mensuals superiors als 9.000 euros. Tres quarts del mateix passa amb la seva mitja taronja, la Mayol. No és d'estranyar doncs que puguin acaparar un patrimoni important (inclosos dúplex a Gràcia, apartaments a Port de la Selva i casa a la Cerdanya). Propietats que amb la nova llei de l'habitatge seran expropiades i posades en lloguer? Segur que no.

L'exili fiscal de Johnny Hallyday

Le Monde:
L'annonce du départ de Johnny Hallyday en Suisse fait des vagues dans toute la classe politique. Le chanteur avait justifié jeudi sa décision sur la station de radio Europe 1 en déclarant qu'il en avait "marre, comme beaucoup de Français, de payer ce qu'on nous impose comme impôts". Nicolas Sarkozy a pris la défense du chanteur, soutien affiché du candidat à la présidentielle, en estimant, vendredi 15 décembre, que le départ de Johnny Hallyday en Suisse prouvait qu'il y avait un problème en France. "Je n'ai pas de commentaire à faire sur une situation personnelle. Je veux seulement dire une chose : un pays où tant de nos artistes, de nos créateurs, de nos chercheurs, où tant de gens se disent qu'il faut partir, c'est bien qu'il y a un problème", a déclaré M. Sarkozy, venu à Lyon pour le deuxième forum de la précampagne électorale de l'UMP, dans l'après-midi.

Quan els comunistes negociaven amb els nazis o l'altra memòria històrica

Ho publicava "Le Monde" dissabte passat: "Quand le PCF négociait avec les nazis".
Au lendemain de la Libération, auréolé du prestige qui s'attachait à son engagement dans la Résistance et au sacrifice d'un grand nombre de ses membres, le PCF a nié avoir jamais engagé les moindres pourparlers avec l'occupant. Puis il a reconnu qu'une telle démarche avait bien eu lieu, mais il a prétendu qu'elle avait été le fait de simples militants, privés de directives dans la débâcle. C'est seulement dans les années 1980 que l'historiographie communiste officielle a admis que des négociations avaient été menées, sur consigne de la direction du parti, par des responsables de haut niveau.

Les hasards de la recherche documentaire ont fait découvrir à des historiens, aux archives départementales de Paris, des notes établissant l'argumentaire employé par les représentants du PCF auprès des autorités d'occupation. Claude Pennetier et Jean-Pierre Besse publient leurs trouvailles sous le titre Juin 40, la négociation secrète (Les éditions de l'Atelier).
Unes notes significatives i reveladores de la connivència, oportunisme i antisemitisme de la direcció del Partit Comunista Francès. Aquí en teniu uns fragments:
"1°) Vous avez laissé paraître journaux communistes dans autres pays Danemark, Norvège, Belgique

Sommes venus normalement demander autorisation

2°) Sommes communistes avons appliqué ligne PC sous Daladier, Reynaud, juif Mandel

Juif Mandel après Daladier nous a emprisonnés. Fusillé des ouvriers qui sabotaient défense nationale.

Sommes PC français pas eu peur

3°) Pas cédé face dictature juif Mandel et du défenseur des intérêts capitalistes anglais Reynaud

courage ouvriers français ouvriers parisiens et quand ce sont des ouvriers français ou parisiens c'est le PCF

divendres, 15 de desembre del 2006

Deforme Baker

Acabo de fer una primera lectura en diagonal de l’informe Baker sobre l’Iraq i he quedat bastant decebut. No hi he trobat ni una sola idea nova, però prometo rellegir-m’ho en detall no fós cas que m’hagués passat per alt.

D'entrada, m’ha semblat un simple remake de la vella estratègia nord-americana pel Pròxim Orient que no només no va resoldre res sinó que ha portat precissament a l’actual situació. L’informe Baker és una macedònia -així la qualifica el mateix informe, que n'exigeix la seva acceptació global i no per ingredients separats- formada per evidències que tothom conexia i per diverses propostes, una gran part de les quals ja estaven sobre la taula, amanides amb l’oli de la vella política realista que renúncia a la promoció i defensa de la democràcia en favor dels tradicionals equilibris de poder, que en aquest cas passen per la rehabilitació de Síria i l'Iran. Resulta significatiu que en les seves 160 pàgines l'informe no esmenti ni una sola vegada la democràcia.

Aquesta autèntica parida, que entre bourbon i bourbon han embastat els deu membres de la comissió bipartidaria, ha estat acollida per la majoria dels mitjans gairebé com una revelació divina, d’una manera totalment acrítica i reverencial. Uns mitjans que quan els convé sempre estan a la que salta per trobar els draps bruts dels dolents de torn, però que semblen amnèsics quan els posibles afectats són de la seva corda o coincideixen amb el seu interès polític. Així, no només han oblidat d'explicar-nos que el gabinet d’advocats de James Baker a Huston és el representant dels interessos de la familia reial saudita sinó que ni tan sols ens han contextualitzat com l’aleshores secretari d’Estat de Bush pare va vendre el Líban a Síria a canvi del suport de Damasc a la Guerra del Golf de 1991. Ni tampoc com, no fent cas al general Schwarkoff, Baker va recomanar al president dels Estats Units de no arribar fins a Bagdad, traïnt els xiïtes i kurds que s'havien sublevat confiant en les promeses nord-americanes de donar-los suport per tombar Saddam Hussein. Baker pretén consumar ara la seva traició abandonant l'Iraq a mans de les "germanetes de la caritat" de Damasc i Teheran.

La situació a l’Iraq, especialment i sobre tot a Bagdad, ha anat empitjorant els últims sis o set mesos. Tot i les visites de les autoritats iraquianes a Síria i l'Iran, aquests dos països no han fet res més que continuar atiant el foc a l'Iraq. La insurgència terrorista sunnita i islamista va redoblar la seva ofensiva després de les eleccions iraquianes per atenallar i abortar l’acció del nou govern sorgit de les urnes i per colpejar l’administració Bush a les eleccions legislatives, a base d’entrar pilons de morts a totes les llars nord-americanes via mediàtica . I com aquesta estratègia ha tingut èxit, continuarà. Si hi ha una similitud entre la guerra del Vietnam i el conflicte iraquià és que tant aquest com aquell es decideix a l’interior dels Estats Units i no en el camp de batalla.

El millor que podria fer Bush, doncs, seria llançar l’informe Baker a la paperera i donar, com proposa Charles Krauthammer , un ultimátum al govern iraquià.

Estados Unidos debería dar al Primer Ministro Nouri al-Maliki un ultimátum claro: si no aparece con una solución política en dos meses o cede el poder a una nueva coalición que lo haga, Estados Unidos abandonará la Zona Verde, se retirará a sus bases, desplazará gran parte de su personal al Kurdistán, donde es bienvenido y está seguro, y dejará que la guerra civil siga su curso. Dejar que los actuales políticos de la Zona Verde protegida que siguen la estela de Moqtada al-Sadr afronten la insurgencia en solitario. Eso concentraría sus mentes o bien en hacer una generosa oferta a los sunníes, o en hacerse a un lado en favor de una nueva coalición que lo haga. La clave para el progreso es el cambio político dentro de Irak. La nueva corriente, sin embargo, es "ser regional", involucrando a Irán y Siria con el fin de hacer que les saquen las castañas del fuego. Esta idea descansa en la noción de que tanto Irán como Siria tienen interés en la estabilidad en Irak.

Sobre la mort de José Couso

Barcepundit reprodueix un mail del seu amic el periodista i blogger nord-americà Jules Crittenden en el que explica els esdeveniments que van acabar amb la mort del càmara espanyol, José Couso. Crittenden anava incrustat com a periodista en el tanc que va disparar contra l'Hotel Palestina.
Taras Protsyuk y José Couso murieron en un trágico accidente. El Hotel Palestine era un edificio alto más en medio de una verdadera nube de polvo. Habíamos estado recibiendo fuego procedente de edificios como aquél durante toda la mañana. Los tanquistas habían estado en combate de diferente intensidad durante las 30 horas anteriores. Los soldados estaban controlando las transmisiones de un puesto de observación iraquí, y todos los que estábamos en las ventanillas de los tanques estábamos intentando encontrarlo, incluido yo mismo. Cuando Gibson vio a alguien con binoculares que nos estaba observando desde un edificio alto mientras hablaba por teléfono, creyó que había encontrado el objetivo.

dijous, 14 de desembre del 2006

Pujol i el debat sobre la memòria històrica

La iniciativa de revolver en estos recuerdos ha surgido de sectores de izquierda. O simplemente de familias que conservan el recuerdo de un desaparecido. Y se comprende. Y cualquier persona o grupo que quiera actualizar aquella memoria está en su derecho. Es legítima. Otra cosa es si convenía hacerlo. Es dudoso. No es seguro que responda al interés general. Pero es legítima. Repito: la gente que reclama esta recuperación y esta reparación está en su derecho. Por consiguiente, no hay que oponerse a que se lleve a cabo. Pero siendo consciente de que hay que evitar ciertos riesgos.

El primero es que sea unidireccional. Da la impresión de que sólo se asesinó a gente del bando republicano (anarquistas - CNT, FAI-, comunistas, trotskistas, nacionalistas catalanes o afiliados a ERC, o simplemente demócratas, militares republicanos o personas que fueron víctimas de venganzas personales). Fueron varios millares las personas asesinadas a partir de 1938-1939 en Catalunya. Su muerte fue silenciada durante 50 o 60 años. Incluso en muchos casos no se sabía dónde habían sido enterrados. Es legítimo y justo que ahora este silencio sea recuperado.

Pero también por justicia hay que recordar las 7.500 personas asesinadas de 1936 a 1939, también en Catalunya. Gran parte de ellas por gente incontrolada, pero de formaciones políticas o sindicales que se proclamaban fieles a la República, que participaban en sus organismos de Gobierno y que en todo caso actuaban en territorio republicano. Se ha dicho que éstos, en contraste con las víctimas del franquismo, ya fueron recordados - algunos durante 40 años dando nombre a plazas y calles- y honrados. Pero esto no justificaría que ahora sus nombres fueran borrados de la memoria colectiva, en la cual deben tener todos su lugar.

Vía Barcepundit.

Sort que això és Europa i no els Estats Units!



1 euro = 2 euros

Quan vaig abandonar la militància psuquera a inicis de la dècada dels anys vuitanta, les ONG van esdevenir una mena de succedani “político-existencial” a la meva orfandat ideològica. D’aquesta manera em vaig fer soci pagador, que no activista, d’algunes d’elles (Amnistia Internacional, Intermón, Greenpeace...). De fet, crec que encara en subvenciono alguna. Però amb el pas del temps, he anat desertant també de la majoria d’aquestes opcions més o menys solidàries. Principalment, per tres raons. La primera, perquè han esdevingut cada vegada més organtizacions polítiques en les que la solidaritat acaba tenint un preu ideològic. La segona, per la hipocresia de no voler reconèixer que són també un “modus vivendi”, com qualsevol altra empresa. I la tercera, perquè em cansa i em repel l’ús i abús constant al catastrofisme per obtenir donacions.

Escric això després de llegir l’últim article de Xavier Sala i Martin, on exposa una recent iniciativa de la Fundació Umbele, inspirada en els microcrèdits del recent premi Nobèl de la Pau, Muhammad Yunus i el banc Grameen. Una iniciativa imaginativa per ajudar per partrida doble. D’una banda, oferint microcrèdits als petits emprenedors africans, i de l’altra, invertint les amortitzacions d’aquests crèdits en obres socials. Una iniciativa que em sembla molt més eficaç i respectuosa per la gent que la pretenciosa prèdica tercermundista de massa ONGs.
La idea es que usted puede hacer una donación para financiar una parte de un crédito a un microempresario africano. Desde el punto de vista de usted, eso es una donación en el sentido que no espera recibir el dinero de vuelta. El empresario africano, sin embargo, no recibe una donación sino un crédito que deberá devolver. ¿A quién va a devolver el dinero si, como todos ustedes saben, Umbele no tiene empleados en África que puedan ir a recaudar la deuda? La respuesta es que el dinero se devuelve a la figura central del programa Umbele: los misioneros que ya están desplegados por el continente. ¿Y por qué van los misioneros, que disponen de tan poco tiempo para realizar tareas fuera de sus hospitales y escuelas, a dedicar tiempo a hacer de cobradores? Pues ahí está el truco: porque el dinero que cobren de la deuda no va a ser devuelto a su donante original –es decir, usted- sino que lo van a poder utilizar ellos para realizar su obra social.

Las ventajas de este mecanismo son múltiples: Primero, dado que los créditos se van a conceder sólo a aquellas personas que los misioneros acrediten como “fiables” y dado que los misioneros son altamente respetados por los fieles de sus congregaciones, esperamos que los deudores se sientan “obligados” a devolver el dinero si no quieren sentir vergüenza ante sus vecinos. Segundo, dado que el dinero se va a tener que devolver, sólo pedirán créditos los emprendedores que piensen que pueden pagar y, por lo tanto, tengan un proyecto empresarial más o menos sólido (de hecho, los participantes en el programa también disfrutarán de asesoría por parte de empresarios europeos… pero eso ya se lo contaré otro día). Tercero, como los misioneros ya están desplegados en África, no es necesario gastar ni un euro para administrar todo el proceso con lo que se resuelve el problema de los enormes costes de administración de los bancos de microcréditos normales. Finalmente, el euro que usted dona acaba siendo utilizado dos veces: la primera vez por un emprendedor que quiere hacer crecer su micronegocio y la segunda, en una obra social como la ampliación de una escuela, salarios para niños puedan estudiar en lugar de trabajar o mejoras de hospitales (es decir, los programas que tradicionalmente ha financiado Umbele).
Fundació Umbele

dimecres, 13 de desembre del 2006

La mort de Pinochet i el gest de Mandela

El passat 31 d’octubre moria Pieter Botha, que va ser primer ministre i president de Sudàfrica succesivament entre 1978 i 1989. Botha, conegut també com “el vell cocodril” pel seu caràcter explosiu i autoritari, va mantenir pràcticament intacte el règim d’Apartheid, tot i donar alguns drets a altres minories de "color". També va ser el responsable que s’endegués un programa nuclear secret per obtenir la bomba atòmica. La seva mort va ser recollida pels mitjans de comunicació amb relativa discreció, fins el punt que alguns ni tan sols en van parlar.

Pel contrari, la mort diumenge passat de l’exdictador xilè, el general Augusto Pinochet, ha tingut una intensa cobertura mediàtica, gairebé similar a la de la mort del papa Joan Pau II, o poc se n’hi ha faltat.

Ambdós personatges són responsables de crims terribles i de reiterades violacions dels drets humans. Però, en canvi, el tracte mediàtic que han merescut ha sigut completament diferent. Pitjor encara, l’atenció que se’ls hi ha donat ha sigut inversament proporcional a les barbaritats que van cometre, van assumir o van consentir. Les dades són eloqüents.

El règim d’Apartheid, segons l’informe de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació, va assassinar 21.000 persones, en va torturar moltes més i va instaurar un règim de segregació racial que obligava els negres a viure subordinats i separats dels blancs, sense llibertat de moviment ni cap mena de drets. La dictadura de Pinochet, segons l’Informe Rettig de 1991, va assassinar 2.279 persones, en va torturar moltes més i unes dues-centes mil van haver de fugir a l’exili.

Tot i la diferent naturalesa i letalitat dels dos règims, Sudàfrica i Xile van tenir una cosa en comú: els seus dirigents, Frederik de Klerk d’una banda i el general Pinochet de l’altra, van acabar acceptant la democràcia i retornant la llibertat i els drets polítics als seus ciutadans. D’aquesta manera, els dos països van entrar en el camí de la reconciliació.

Però, mentre que a Sudàfrica l’enterrament de Pieter Botha s’ha fet sota la bandera d’un país que políticament ha aconseguit tancar les seves ferides, a Xile no. El govern xilè ha preferit quedar al marge de qualsevol condol oficial, mentre que, pel contrari, Nelson Mandela va decidir transmetre el seu condol personal a la família de Botha. Fins i tot, el govern de Tabo Mbeki va assistir als funerals. Mandela va explicar que Botha representava certament un període fosc i trist per a Sudàfrica, però que preferia mirar la història en el seu conjunt.

Suposo que no es pot demanar a tothom la generositat de Mandela, però són precisament aquests gestos els que donen un sentit ètic i moral a la política, els que permeten als pobles superar els odis i construir societats millors i, sobre tot, els que ofereixen l’exemple de la possibilitat de sortir de les dictadures pacíficament i sense revenges.


ADDENDA.- Arcadi Espada i l'ex Pinochet:

La alegría por la muerte del dictador Pinochet (abreviemos: porque ahora ya no sólo sería ex dictador sino también ex Pinochet) se extiende de lado a lado del orbe progresista. Se trata de una alegría contenida, pero perceptible en múltiples artículos periodísticos y llega al descorche en algunas calles chilenas. Incluso cuentan que, en España, un programa de televisión de claro clarín orwelliano interrumpió sus emisiones para proclamar su satisfacción, así, sin complejos. Entre los criminales de su especie el valor simbólico de Pinochet es incuestionable. Entre otras razones porque acabó trágicamente con «la vía chilena al socialismo» y esas palabras eran muy queridas entre la izquierda, cuya única vía al socialismo, hasta aquel momento, habían sido las armas. En España Pinochet gozó de una atención suplementaria. Entre 1973, el año del golpe, y la muerte de Franco, en noviembre de 1975, se le dijo al dictador chileno todo lo que no podía decirse al dictador patrio: algo parecido a lo que había hecho Calvo Serer con De Gaulle, aunque sin la consecuencia de que volaran el edificio de ningún periódico o revista ilustrada. Del mismo modo, y con la participación activa del juez Garzón, se le quiso juzgar por los crímenes de Franco, pretextando los suyos. Y ahora que ha muerto, corre públicamente (en grandes fotografías en los periódicos) el champán que en noviembre de 1975 sólo corrió en privado.

Abans i ara

La fi de la Pax Americana?

F.C. m'envia per mail aquest interesant article de Robert Samuelson. Com que no he aconseguit trobar-lo a la xarxa en una primera recerca, em permeto la llibertat de publicar-lo íntegrament.
WASHINGTON -- With hindsight, we may see 2006 as the end of Pax Americana. Ever since World War II, the United States has used its military and economic superiority to promote a stable world order that has, on the whole, kept the peace and spread prosperity. But the United States increasingly lacks both the power and the will to play this role. It isn't just Iraq, though Iraq has been profoundly destabilizing and demoralizing. Many other factors erode U.S. power: China's rise; probable nuclear proliferation; shrinking support for open trade; higher spending for Social Security and Medicare that squeezes the military; the weakness of traditional U.S. allies, Europe and Japan.

By objective measures, Pax Americana's legacy is enormous. Since Hiroshima and Nagasaki, no nuclear device has been used in anger. In World War II, an estimated 60 million people died. Only three subsequent conflicts have had more than a million deaths (Vietnam, 1.9 million; Korea, 1.3 million; and China's civil war, 1.2 million). Under the U.S. military umbrella, democracy flourished in Western Europe and Japan. It later spread to South Korea, Eastern Europe and elsewhere.

Prosperity has been unprecedented. Historian Angus Maddison tells us that from 1950 to 1998 the world economy expanded by a factor of six. Global trade increased 20 times. These growth rates were well beyond historic experience. Living standards exploded. Since 1950, average incomes have multiplied about 16 times in South Korea, 11 times in Japan and six times in Spain, reports Maddison. From higher bases, the increases were nearly five times in Germany and three in the United States.

It is fatuous to think all this would have occurred spontaneously. Since the Marshall Plan, the United States has been a stabilizing influence -- albeit with lapses (the Vietnam War, the 1970s inflation, now Iraq). Aside from security, it provided a global currency, the dollar. It championed lower tariffs and global investment, which transferred technology and management skills around the world. It kept its markets open.

To Americans, the lesson of World War II was that, to prevent a repetition, the United States had to promote global stability. It had to accept short-term costs and burdens to avoid larger long-term costs and burdens. But the triumphalism following the Cold War fed overconfidence. Pax Americana would continue forever. It was "the end of history'' -- democracy and free markets would spread. The United States was a "hyperpower.''

The flaw in all this theorizing was to mistake strength for power. Statistically, the United States remains the world's strongest nation. Its economy is the wealthiest, triple the size of Japan's. Its all-volunteer military is the best trained and most technologically advanced. "No other state is building nuclear-powered aircraft carriers, stealth fighters or unmanned aerial vehicles,'' writes Max Boot, author of "War Made New.''

The trouble is that strength -- measurable and impressive -- does not translate directly into power. Power is the ability to get others to do what you want. Here, America is weaker.

Iraq has reminded us that religious and ethnic loyalties dim the appeal of democracy and freedom. Militarily, "asymmetrical threats'' often neutralize conventional advantages, as Boot notes. Iraq has confirmed that, too. If Iran and North Korea become permanent nuclear powers, the U.S. military edge will decline further. Any action against either country would be tempered by the possibility of a nuclear exchange. Worse, other regional powers (Japan, South Korea, Egypt, Saudi Arabia) may decide to go nuclear to have deterrence. A black market in atomic technology would almost inevitably follow -- increasing the odds of terrorists' acquiring a bomb.

The end of the Cold War probably reduced, not increased, American power. Without the Soviet threat, Europe and Japan felt less reason to follow U.S. leadership. China's emergence is altering the world balance. In spirit, its economic policies are mercantilist. It subsidizes its exports with an artificially low exchange rate; it is seeking captive oil supplies. China's policies are for China, not a stable world order.

America won't retire from the world stage, but how active it will be is unclear. Iraq has reduced national confidence and credibility. Social Security, Medicare and Medicaid spending are already twice defense spending. Generational attitudes are shifting. A poll of 18- to 24-year-olds finds that 72 percent don't think the United States should take the lead in solving global crises, reports Paul Starobin in National Journal.

Given the rampant anti-Americanism abroad today, the fading of Pax Americana may inspire much glee. The United States is widely regarded as an arrogant source of instability, blamed for many global woes -- from greenhouse gases to Islamic militancy to unpopular globalization. No one can know what will replace Pax Americana, but with time, the people who now celebrate its decline may conclude that its failures were mainly those of good intentions and that its successes were unwisely taken for granted.
Durant una setmana no he pogut atendre el blog. Disculpes. Intentaré recuperar algunes coses que han passat i que tinc ganes de comentar. Gràcies.

dimarts, 5 de desembre del 2006

Jurar sobre l'Alcorà

Soposo que aquells que es passaven tot el dia denunciant la deriva religiosa del govern i de les institucions nord-americanes, denunciaran ara també les intencions de Keith Ellison, el primer musulmà elegit membre del Congrés dels Estats Units, de voler jurar el càrrec sobre l'Alcorà. Als Estats Units els parlamentaris no juren sobre la Bíblia ni sobre cap altra text religiós, cosa que seria contrària als principis de separació de poders i de neutralitat religiosa de la Constitució nord-americana, encara que si ho fan per a la fotografia oficial. En aquestes circumstàncies, la correcció política, que deixaria verd a qualsevol fonamentalista cristià que volgués jurar oficialment sobre la Bíblia, s'empassarà, en nom del multiculturalisme, que ho faci un musulmà?

dilluns, 4 de desembre del 2006

Ressaca postelectoral o punt d'inflexió?

Les dues dades més significatives del baròmetre de Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat, fet públic avui, són que Ciutadans superaria per 3 dècimes al PP i que la insatisfacció amb la politica preocupa més que la inseguretat ciutadana.
Barcelona, 4 des. (EFE).- CiU avantatja el PSC en 5,5 punts en intenció de vot dels ciutadans de Catalunya i, creix tant el nivell d'insatisfacció amb la política i els polítics com la preocupació per l'accés a l'habitatge, segons indica el baròmetre de tardor del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO).

El director del CEO, Gabriel Colomé, ha presentat avui els resultats d'aquest baròmetre, obtingut a partir de 2.100 enquestes telefòniques fetes entre els dies 6 a 20 de novembre -és a dir, després de les eleccions catalanes de l'1 de novembre- i amb un marge d'error de més o menys d'un 2,82 per cent.

Els resultats d'aquest sondeig indiquen que si ara mateix se celebressin unes altres eleccions catalanes CiU obtindria un 22,6 per cent dels vots, cinc punts més que en els comicis del passat 1 de novembre i 1,2 més que en l'anterior baròmetre del mes d'octubre, mentre que PSC puja 2,1 respecte a l '1 de juny però baixa 2,5 en relació amb el baròmetre d'octubre.

Colomé ha explicat que els resultats de CiU poden estar una mica "sobredimensionats" per la suposada indignació i decepció del seu electorat en no haver aconseguit accedir al govern.

ERC es manté estable en un 11 per cent (3,2 punts més que respecte a les eleccions però quatre dècimes per sota del baròmetre d'octubre), ICV continua pujant (9,6% en intenció de vot davant del 5,3 dels comicis i 7,6 del baròmetre d'octubre), mentre que PPC baixa respecte a les eleccions (4,1 davant del 5,3).

Aquest descens del PPC contrasta amb l'increment de Ciutadans-Partido de la Ciudanía (que passa de l'1,7 al 4,4), fet que li permet superar en unes dècimes els populars, si bé Colomé ha advertit que això pot ser un fenomen conjuntural a causa de l'"eufòria" del seu electorat per haver entrat al Parlament.

En el baròmetre, es reflecteix que els ciutadans de Catalunya situen com primer problema l'accés a l'habitatge (21,1), seguit de la immigració (17,8) i de la insatisfacció amb la política i els polítics (8,1), mentre que l'atur (7,9) i la inseguretat ciutadana (7,2 apareixen en quart i cinquè lloc.

Segons Colomé, els ciutadans són optimistes pel que fa a la situació econòmica i la situació política general però, en canvi, manifesten tenir una gran desconfiança social (56,9), suspenen els polítics (4,76) i afirmen que aquests només busquen el benefici propi (69,2) i que no tenen en compte l'opinió de la gent (77,2).

Un altre dada destacada és la ubicació dels partits en l'eix esquerra-dreta, on el PPC apareix gairebé a l'extrema dreta (8,03 en una escala de 10), seguit de Ciutadans (6,57), CiU (6,01), PSC (4,38), ICV-EUiA (3,56) i ERC (3,17), fet que comporta que sigui aquesta última formació la que és vista com situada més cap a l'esquerra.

Un 51,6% dels ciutadans considera "insuficient" el nivell d'autonomia que disposa Catalunya, davant un 37,4 que ho veu com suficient, un 44,3% es consideren "tant espanyols com catalans", un 27,2% "més catalans que espanyols", un 14,5% "només catalans", un 6,1% "només espanyols" i un 4,7% "més espanyols que catalans".

Pel que fa a la valoració de líders, Artur Mas obté un 5,44, seguit de Duran (5,40), Maragall (5,36), Joan Herrera (5,26), Joan Saura (5,16, Joan Puigcercós (5,08), José Montilla (5,04), Josep-Lluís Carod-Rovira (4,25), Dolors Nadal (4,21), Josep Piqué (3,55) i Albert Rivera (3,34).

Sobre la intenció de vot a les eleccions generals, el PSC obté un 29,2, CiU 15,7, ERC 9,2, PPC 7,3, ICV-EUiA 5,7 i Ciutadans 1,6.

Chávez o el triomf dels petrodòlars

CARACAS, 4 déc 2006 (AFP) - Le triomphe électoral de Hugo Chavez au Venezuela doit plus à ses généreux programmes sociaux à grand renfort de pétro-dollars qu'aux thèses révolutionnaires du champion de la gauche anti-américaine, selon les experts.

Depuis un putsch avorté contre lui en avril 2002, le chef d'Etat socialiste s'est forgé un puissant soutien électoral à travers ces dispositifs d'aide dont bénéficient les pauvres, la moitié de la population.

"Le triomphe apporté par le peuple à Chavez, c'est d'abord et surtout un appui offert à un dirigeant populaire qui distribue de l'argent aux pauvres grÔce au pétrole", a déclaré à l'AFP Luis Vicente Leon, directeur de l'Institut d'enquête d'opinion Datanalisis.

Huit Vénézuéliens sur dix rejettent le régime cubain de Fidel Castro, son père spirituel, ainsi que la violation de la propriété privée ou du respect des droits des citoyens, selon un récent sondage publié par Datanalisis.

Pour l'expert politique, le régime "prend le risque de se fissurer s'il persiste à croire que le peuple soutient le socialisme".

Sitôt réélu pour un nouveau mandat de six ans avec plus de 61% des voix, Hugo Chavez a lancé depuis le balcon de la présidence que la population avait "voté pour la révolution".

Mais les couches les plus modestes semblent surtout attendre que le régime poursuive ses "missions" dans les quartiers défavorisés.

"Nombreux électeurs, qui ne sont ni socialistes, ni anti-américains, ni révolutionnaires, ont voté pour lui dans l'espoir de voir seulement l'argent continuer à tomber dans leurs poches", explique à l'AFP Yolanda D'Elia, sociologue à l'Institut latino-américain d'investigation sociale (Ildis).

Selon elle, le président vénézuélien doit impérativement "ouvrir un dialogue avec les autres secteurs" de la société.

Critique sur l'aspect clientéliste de ces "missions", dépourvues de tout caractère institutionnel, la sociologue estime que Chavez doit répondre à "la demande sociale" des pauvres et "améliorer leur bien-être économique".

La réélection du chef d'Etat ne doit d'ailleurs pas occulter le redressement spectaculaire d'une opposition, longtemps exsangue et démunie, qui a su capter les déçus du régime.

"Beaucoup d'électeurs ont voté pour Chavez en disant que ce serait la dernière fois si les choses ne changent pas", note Yolanda D'Elia, soulignant que le candidat de l'opposition, le social-démocrate Manuel Rosales, "a montré le chemin d'une option démocratique".

La montée de ces revendications dans ce pays habitué aux violents mouvements sociaux constitue une menace pour le gouvernement dont les recettes dépendent surtout des cours du pétrole, poumon de l'économie vénézuélienne.

Or le discours anti-libéral de Chavez ne laisse pas augurer de "grands changement dans le domaine économique", remarque Pedro Palma, économiste au sein du cabinet MetroEconomia, consulté par les principales entreprises du pays.

Selon cet analyste, l'annonce d'une extension de sa révolution risque de "générer une incertitude auprès de tous les agents économiques et les investisseurs étrangers".

Le chef de campagne de M. Rosales, Teodoro Petkoff, a appelé lundi le président réélu à "rétablir au Venezuela une vie politique civilisée", déplorant la "non-communication absolue entre gouvernement et opposition".

Proche de Chavez, son conseiller militaire, l'ex-général Alberto M³ller, avait récemment exprimé des doutes sur le référendum projeté par le chef de l'Etat pour permettre sa réélection pour un nombre illimité de mandats présidentiels.

"A mon avis, ce ne serait pas la meilleure décision", a-t-il jugé, admettant que cette réforme constitutionnelle constituait à l'origine une "forme d'intimidation" de l'opposition


divendres, 1 de desembre del 2006

El pensament Alícia

El filòsof espanyol Gustavo Bueno acaba de publicar el llibre "Zapatero y el Pensamiento Alicia. Un presidente en el País de las Maravillas"

Para el filósofo Gustavo Bueno, lo sucedido en los últimos años de Gobierno socialista constituye un ejemplo manifiesto de que tanto José Luis Rodríguez Zapatero como gran parte de los miembros de su partido conciben un mundo más propio de la ensoñación infantil, que guarda evidentes paralelismos con el de los espejos o con el País de las Maravillas en los que se aventuraba de cuando en cuando la Alicia de Lewis Carroll. Este pensamiento acrítico y que sobrepasa con mucho los límites de la utopía es capaz de llamar personas humanas a los simios; progenitores A y B a los miembros de las parejas homosexuales a los que se les ha concecido un niño en adopción; o fascistas a quienes vencieron en la Guerra Civil española; de equivocar el alcance del término solidaridad –que puede aplicarse también al comportamiento de una banda de ladrones o terroristas–; y de plantear una Alianza de Civilizaciones sin delimitar antes lo que son éstas, encubriendo así los problemas reales de la gente bajo una nebulosa fantasiosa y carente de contenido.

Gràcies, Toni, per la referència.

Acudits de l'època

L'Institut de la Dona reclama a la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola fórmules per modificar els usos sexistes del llenguatge.

Sobre el tema, l'amic A.A. m'envia aquesta referència:

Hace no mucho nos ocupamos de la incorrección lingüística de la corrección política. Quien pensase que era exagerado, puede contrastarlo hoy con la campaña que ha presentado la directora del Instituto de la Mujer, que incluye una aplicación llamada nombra.en.red para "abrir un horizonte nuevo en el que la mujer se apropie de la lengua". Propone que se reconozcan, entre otras, 'albañila', 'estudianta', 'bachillera', 'bedela', 'elaboradora', 'miembra' (pero no 'artisto', 'telefonisto', 'transportisto', 'dentisto' u 'oculisto'), pese a ser muchas de ellas sustantivos de género común. No se queda ahí, sino que la directora aprovecha la ocasión para regañar a la Academia por su tendencia " antropocéntrica ".
ADDENDA.- En relació a aquest tema, Barcepundit es pregunta:
¿PERO ESTA GENTE sabe lo que es un sustantivo epiceno?

dimecres, 29 de novembre del 2006

"Me di cuenta de que no conocía a nadie que fuera menos inteligente que yo"

Agradablement sorprenent el discurs de Mariano Rajoy a la presentació de la pol·lèmica biografía d'Esperanza Aguirre, 'La presidenta', escrita per Virginia Drake. Vía Arcadi Espada.
"Hace algunos años, descubrí algo que me produjo una cierta perplejidad. Me di cuenta de que no conocía a nadie que fuera menos inteligente que yo. Este hallazgo tuvo lugar coincidiendo con los primeros meses de mi vida en Madrid, adonde yo había llegado desde un pequeño lugar en el lejano noroeste español.

Lo malo es que desde entonces no he cambiado de opinión. Y como necesitaba seguir vivo ustedes me entienden, uno quiere seguir por aquí al menos de momento, no me quedó otra que inventarme algo para suplir tan descomunal carencia. Bien es verdad que, dado el punto de partida del que les acabo de hablar, es decir, mi lugar en el escalafón de los niveles de inteligencia, no era fácil que de mi reflexión saliera algo bueno ni al uso.

Lo que se me ocurrió al final fue que mientras estuviera ocupado en asuntos políticos las cuestiones del resto de mi vida es evidente que no le importan a casi nadie, había que intentar, que otra cosa es conseguirlo, lo siguiente.

Defender el interés general. Es decir, el del común de los españoles. Es una buena referencia para tomar decisiones cuando hay que hacerlo y tienes dudas.

Defender el interés de mi partido, dado que si estoy en él y no en otro es porque pienso, acertado o no, que es el más útil para ese supremo objetivo del que antes les hablaba y al que llamaba interés general.

Distinguir entre personas. Esto no es baladí. Hay que convivir con quien corresponda, pero no olvidar que cada cual es cada cual, que de todo hay en la viña del Señor.

Decir la verdad, o al menos no decir lo que no es verdad.

Por último, prestar atención a lo que importa y desdeñar lo que es banal o accesorio. Lo más difícil de todo, porque los españoles tenemos una cierta tendencia a la distracción, como podemos comprobar casi todos los días.

Éstos son los principios en los que intento inspirarme cuando tengo dudas sobre lo que debo hacer, como por ejemplo ocurre en el día de hoy. Como saben, perdón por la obviedad, hoy presentamos un libro. Una biografía. Las biografías, se supone, sirven a un objetivo principal: que quien quiera pueda conocer o saber más de una determinada personalidad. En este caso hablamos de Esperanza Aguirre.

Conozco a Esperanza Aguirre desde hace muchos años. No necesito, por más que de todo y de todos se pueda aprender en esta vida, leer un libro para decir lo más importante que tengo que decir hoy. Esperanza es uno de los activos más importantes que tiene en la actualidad nuestra vida política. Y no andamos sobrados, precisamente, en la política española.

Entra en la categoría de los hechos objetivos, que no de los juicios de valor, la afirmación de que su dedicación a la política no responde a ningún interés personal, sino al intento de que las cosas vayan mejor para sus compatriotas, lo que naturalmente es compatible con la legítima ambición política. Queridos amigos, en la política busquen siempre a los que no tienen intereses personales, es la mejor forma de no equivocarse.

Ella es capaz, dedica su vida a la política, lo hace por vocación y lo hace bien. Y es persona, para mí eso cuenta. A otros eso les importa un comino. Y no es perfecta. Al igual que ustedes tampoco lo son, aunque alguno pueda pensar lo contrario. ¿O sí? De esa condición sólo conozco la excepción que confirma la regla general. De ésos no hay más que uno por generación. En la nuestra, el señor Rodríguez Zapatero. ¡Qué le vamos a hacer!

Esto es lo importante, lo que yo quería decir hoy. Ya he resumido el contenido del libro. Pero hay más. Por eso les digo que lo lean. Se lo digo con la autoridad que me da el hecho de que en él no se habla bien de mí... Tampoco mal, no sean ustedes mal pensados... Yo no soy el objeto del libro ni nadie pensó en mí al hacerlo.

La resta del discurs, aquí.

Anem cap a una nova era glacial?

Teleobjectivo recull la informació:

Eso es lo que afiman muchos investagores; el último, Khabibullo Abdusamatov, responsable de investigaciones especiales en el Observatorio Astronómico de Pulkvo. Este investigador afirma que en el 2012 comenzará un descenso de las temperaturas que desembocará en una nueva era glaciar.

En este artículo, el investigador ruso afirma que empezaremos a observar un descenso de temperatura entre el 2012 y el 2015, que culminará entre el 2050 y el 2060 dando paso a una era glaciar que prevee durará unos 60 años. La causa de este descenso de temperatura será un cambio en el ciclo solar, que no tendría nada que ver con la actividad humana.

Acús de rebut. Gràcies T.A.

L'èxit educatiu dels Estats Units

Enguany, tots els premis Nobel científics han anat a parar a ciutadans nod-americans. D'altra banda, el rànking mundial de la Jiao Tong de Shanghai mostra que, a l'any 2006, 17 de les 20 millors universitats del món eren amercianes. Aquests dos elements serveixen d'introducció a Xavier Sala i Martin per desfer alguns dels mites europeus respecte el sistema educatiu nord-americà:
Los detractores oficiales de lo americano dicen que la competencia conlleva elitismo y que en EEUU sólo los ricos pueden acceder a la universidad. Esto no es del todo cierto: todos los ciudadanos americanos tienen derecho a asistir a una universidad pública gratuita (e, insisto, muchas de esas públicas son líderes mundiales), el gobierno federal gasta unos 100.000 millones de dólares en becas, el 25% de los hijos de familias pobres van a la universidad y, lo más importante, las mejores universidades privadas son gratis para los estudiantes de las menos favorecidas: Harvard, por ejemplo, no cobra matrícula a las familias con ingresos inferiores a 40.000 dólares anuales y ofrece grandes descuentos a las que cobran menos de 60.000 dólares. Todo eso conlleva que, no sólo la proporción de jóvenes americanos que va a la universidad es superior (repito, superior) a la europea sino que, además, tienen el privilegio de ir a las mejores universidades del mundo.

La carta de Friedman a Pinochet

José Piñera, exministre xilè de Treball i Previsió Social, responsable de la privatització de les pensions al transformar el sistema de repartiment en un de capitalització, és un dels artífexs del sanejament econòmic de Xile. Piñera, i altres com ell, es van inspirar en les idees econòmiques del recentment traspassat Milton Frideman. Ara, i en la seava memòria, Piñera publica en castellà la carta que Friedman va enviar a Pinochet recomenant un seguit de mesures per sanejar l'economia xilena i portar el país camí de la prosperitat. Unes mesures que els resultats han demostrat encertades. Reprodueixo aquí només la part final de la carta. A la primera part és on Friedman exposa el diagnòstic i la teràpia.
Un programa de shock como este podría eliminar la inflación en cuestión de meses. También fundaría las bases necesarias para lograr la solución de su segundo problema- la promoción de una efectiva economía social de mercado.

Este no es un problema de reciente origen, sino que surge de tendencias al socialismo que comenzaron hace 40 años y que alcanzaron su lógico, y terrible clímax, durante el régimen de Allende. Ustedes han sido extremadamente sabios en la aplicación de las muchas medidas que ya han tomado para revertir esta tendencia.

La eliminación de la inflación llevará a una rápida expansión del mercado de capitales, lo cual facilitará en gran medida la privatización de empresas y actividades que aún se encuentran en manos del Estado.

El más importante paso en este sentido es la liberalización del comercio internacional para, de este modo, proveer de una efectiva competitividad a las empresas chilenas y promover la expansión tanto de las importaciones como de las exportaciones. Lo anterior no sólo mejorará el bienestar del chileno común al permitirle adquirir todos los bienes al menor costo, sino que también disminuirá la dependencia de Chile en un sola exportación de importancia: el cobre. Quizás la mayor recompensa en esta área se obtendría a través de la liberalización de la importación de vehículos motorizados.

Estoy conciente de que su Gobierno ya ha dado pasos importantes y planea otros futuros en orden a reducir las barreras al comercio internacional y a liberalizarlo, y que, como resultado de ello, la ventaja competitiva real de Chile se refleja mejor en éste hoy que en las décadas pasadas. Este es un gran logro. También veo que en esta área existe un fuerte argumento a favor de una gradualización para entregar a los productores chilenos una oportunidad para ajustarse a las nuevas condiciones. No obstante, gradualismo no debe significar quedarse estancado. En mi opinión personal, creo que un buen consejo para Chile sería dirigirse a la liberalización del comercio a una velocidad y en una extensión mucho mayores de las que hasta ahora han sido propuestas. Un comercio totalmente libre es el objetivo final deseable, aunque no sea posible de alcanzar en el más cercano futuro.

Quisiera concluir esta carta diciendo que estoy seguro que Chile tiene un gran potencial. Ha sido un pueblo capaz, letrado, creativo y lleno de energía, que tiene una larga historia y tradición de orden y paz social. Hace unos cuarenta años atrás, Chile, como muchos otros países, incluyendo el mío, se encausó en la ruta equivocada- por buenas razones y sin maldad, ya que fueron errores de hombres buenos y no malos. El mayor error, en mi opinión, fue concebir al Estado como el solucionador de todos los problemas, de creer que es posible administrar bien el dinero ajeno.

Si Chile toma hoy la senda correcta, creo que puede lograr otro milagro económico: despegar hacia un crecimiento económico sostenido que proveerá una ampliamente compartida prosperidad. Pero para aprovechar esta oportunidad, Chile deberá primero superar un muy dificultoso periodo de transición.
Avançant-me a les crítiques que inevitablement es faran contra Fridman per haver "col·laborat" amb el dictador Pinochet, reprodueixo la resposta que a les mateixes ha fet l'economista nòrdic Johan Norberg:
And of course, in the limited space they have few fail to mention Augusto Pinochet. [es refereix a les notes de premsa] But Friedman condemned dictatorship and contrary to many other economists he pointed out the necessary link between economic and political freedom. He said that one of the reasons to advocate economic liberal reforms in Chile was so that it would create a foundation for rebuilding democracy (and he also happened to be right). He also promoted economic liberal reforms in China, and that doesn´t make him a Maoist.

To explain this in a way that even those who disagree with economic liberalism should understand: If a scholar holds a few lectures in Myanmar or Libya, and explains that an impartial judiciary or a free media is good and will build a foundation for democracy, that doesn´t make this scholar a supporter of the dictatorship in Myanmar or Libya. Ok?

And if an apolitical scientist tells the Chinese leaders that they must deal with its environmental problems not even this makes him a supporter of China´s dictatorship. Or is he? In that case there are a lot of supporters of tyranny out there.

You can see the double standard here, right? The latter happens all the time, but no one would accuse such a scholar or scientist of being a supporter of the communist regime (or whatever regime it was). It´s Milton Friedman´s economic views his critics hate, but because they don´t know how to falsify them, they make up bizarre accusations about Pinochet that they would never dream of using against anyone whose views they share.

dimarts, 28 de novembre del 2006

El vídeo boomerang

San Sebastián, 28 nov (EFE).- El portavoz de Batasuna, Arnaldo Otegi, reclamó hoy al PSOE que explique "cómo quiere construir un proceso de paz" en el País Vasco "haciendo menos que lo que hizo el PP".
Otegi se refirió en una rueda de prensa celebrada en San Sebastián al vídeo del PSOE sobre la posición del Gobierno del PP durante la tregua de ETA de 1998 y calificó de "preocupante" que los socialistas hayan entrado en una "competición" con los populares en esa materia, lo que atribuyó a "razones electorales".
El portavoz abertzale lamentó que el Gobierno "se jacte" de hacer menos que el PP, "que no hizo nada", al tiempo que consideró que esta actitud de los socialistas debe incluirse entre las "claves" del bloqueo del proceso de paz.
"Existe una especie de pelea en la que la posición política del PSOE del Ebro para abajo se defiende diciendo 'yo he hecho menos que el PP durante la tregua de 1998'", subrayó Otegi, quien acusó a los socialistas de haberse "plegado a la estrategia del PP" y sostuvo que "esta posición del PSOE explica con nitidez la radiografía del momento actual".
El dirigente de la formación ilegalizada presentó un análisis sobre las causas del "bloqueo" de un proceso que a su juicio aún no se ha puesto en marcha, lo que atribuyó a la falta de acuerdo sobre sus "objetivos".
En su opinión, cada parte pretende "hacer un proceso a su medida", lo que plantea un problema que la izquierda abertzale "creía superado hace tiempo", por lo que defendió un proceso "compartido" en el que todos "den pasos" y que "no sea de nadie".
Insistió en que las claves de cualquier futuro acuerdo deben ser la territorialidad y el derecho de autodeterminación, tras lo que advirtió de que la izquierda abertzale "no hará una apuesta por un proceso que no tenga bases sólidas".
El portavoz de Batasuna sostuvo que su formación no suscribirá ningún acuerdo político "ni ahora, ni dentro de un año, ni dentro de siete" que no sirva para solucionar "definitivamente" el "conflicto político" vasco.
"No vamos a suscribir ningún documento que niegue a este país la capacidad de decidir o que le niegue hacer un debate y formular un nivel de vertebración territorial que sea el mínimo exigido por los ciudadanos", agregó.
Acusó al PSOE y al PNV de utilizar la "estrategia de la tinta del chipirón" al situar en Batasuna y en ETA la responsabilidad de la crisis del proceso, tras lo que preguntó a estos dos partidos cuál es su "alternativa", cuál es para ellos "el objetivo del proceso".
Otegi recordó que ETA ha hecho su "contribución" con la declaración del alto el fuego permanente, mientras que rechazó que se responsabilice de los problemas a una formación política que "tiene sus derechos políticos y civiles restringidos".
Se preguntó si la apuesta del PNV y el PSOE consiste en una "reforma estatutaria", posibilidad que Batasuna no apoyará al considerarla "un fraude" a los ciudadanos vascos.
El dirigente de Batasuna opinó que la solución pasa por lograr un "escenario político" en el que todos los proyectos políticos, incluida la independencia de Euskal Herria, puedan ser "no sólo defendidos, sino materializados", tras lo que se mostró convencido de que la izquierda abertzale "convencerá" a la mayoría de la población vasca para que apueste por la creación de un Estado independiente. EFE

Turquia

L'inici de la visita pastoral de Benet XVI a Turquia és un bon moment per reflexionar sobre l'adhesió d'aquest país a la Unió Europea. D'una banda, els sectors més conservadors del vell continent no ho volen i ens adverteixen des de fa temps dels perills reals que l'entrada de Turquia a l'UE pot comportar. De l'altra, l'esquerra es manifesta dividida al respecte, dividida entre els proteccionistes i els multiculturalistes.

Personalment, estic a favor de l'adhesió de Turquia a la UE. I ho estic per dues raons. La primera, perquè estic convençut que en el termini de 15 o 20 anys la UE haurà passat a la història entesa com a unitat política i que haurà esdevingut una zona més o menys especial de lliure canvi. En segon lloc, perquè si bé no crec en cap mena de determinisme considero que el creixement econòmic, el mercat, la llibertat i l'estat de dret són el millor remai contra la temptació totalitària, política i/o religiosa.

Ara no tinc temps per estendrem més en aquesta reflexió. Només voldria recomenar-vos dues anotacions de Guy Sorman, que és a Turquia per seguir in situ la visita del Papa i els seus efectes. La primera, és un reflexió fruit d'una conversa amb el germà del premi Nobel de Literatura, l'economista Sevket Pamuk:
Pamuk, le laïc, n’est pas convaincu par ce déterminisme culturel qui ne fonctionnerait qu’en Turquie et pas dans l’islam arabe. Il lui paraît que l’ouverture des frontières de l’Europe aux importations turques fut plus explicatif que des considérations culturalistes empruntées aux Saintes Ecritures. Il n’empêche que bien des Tigres anatoliens y croient, ce qui réconcilie en eux et autour d’eux, islam et développement : une nouvelle bourgeoisie en est sortie, entraînant dans son sillage, une nombreuse jeunesse qui aperçoit le chemin d’une ascension sociale par le travail et dans l’islam, l’islam tempéré de la Turquie.
Ce modèle turc, libéral et musulman, ne séduit-il pas le monde arabe ? »Ils ne nous regardent même pas », regrette Pamuk. »Si la violence islamique naît bien de la frustation économique et si le développement dissout l’islamisme », ajoute Pamuk, le monde arabe est dans une impasse. Pas parce qu’ils sont arabes mais parce que leurs dirigeants politiques ont détruit toutes leurs bourgeoisies, commerçants et classes moyennes. « Quand la mondialisation est arrivée dans les années 1980, les commerçants et petits bourgeois d’Anatolie ont pu saisir la vague et se développer en exploitant la main-d’œuvre locale. Mais dans le monde arabe, il n’y avait plus personne pour tirer avantage de la mondialisation. Telle est la pensée de Pamuk, convaincante mais peut-être pas aussi exclusive qu’il le souhaiterait ; il faut envisager aussi que certains éléments culturels et religieux puissent intervenir ; la culture et la religion en Turquie ne sont pas arabes, l’Etat turc et son ancêtre ottoman ont depuis des siècles imprégné leurs peuples d’un certain respect pour l’état de droit.
La Turquie, si elle est en bonne voie, conclut Pamuk, n’est pas pour autant sortie d’affaires : sa croissance comme la modération islamique qui l’escorte sont tributaires de la mondialisation, de l’exportation en particulier vers l’Europe ; sans l’Europe, tout s’arrêterait.

La segona, sobre l'aparent reislamització de Turquia.
L’apparente prolifération des voiles ces dernières années en Turquie, du moins dans la perception qu’en ont les Occidentaux ( tout comme le miltants laïcs turcs) , confondrait donc en un tout, appelé à tort réislamisation, des codes très divers. Le plus grand nombre de ces voiles nouvellement apparus dans les grandes villes , celles que fréquentent les Européens, doit moins à une réislamisation qu’à l’immigration dans ces villes de populations anatoliennes, traditionnelles et jusque-là invisibles. Les villes turques ne se sont pas véritablement islamisées ou réislamisées ; elles ne font que ressembler à la Turquie toute entière, effaçant la distinction entre l’islam discret des villes et l’islam populaire des campagnes.La Tuquie à 99% musulmane , un terme arc en ciel car être musulman est ici une civilisation autant qu'une religion ; on rencontre en Turquie des musulmans athées , des pratiquants intermittents et - c'est l'exception - des Salafites nostalgiques du temps du Prophète. On est en somme , musulman en Turquie à la manière dont on est Chrétien en Europe occidentale .