De la palla de Berlusconi a la viga d'Strauss-Kahn

L'esquerra, que sempre s'ha cregut moralment superior a la dreta, s'ha fet l'escandalitzada i ha posat el crit al cel per les festasses del putero Berlusconi. Ha montat un culebrot inexhaurible per mostrar, ampliada amb objectiu mediàtic, la palla a l'ull del líder de la dretassa. I ara es topa amb la viga. La viga incontinent i violenta del socialdemòcrata Strauss-Khan. Impossible! O no era d'esquerres o hi ha conspiració! Pura paranoia.

Arcadi Espada:

En la habitación del Sofitel se ve a un hombre que se abalanza sobre una mujer, abusando de su fuerza. Y más de cerca se observa a un poderoso del mundo que intenta violar a la criada negra que ha ido a limpiarle la habitación. La izquierda no es nada si no puede demostrar que ese tipo de hombres votan a la derecha. Hay otro modo de interpretar la actitud de Strauss-Kahn. Un modo que no tiene al despotismo, la adrenalina y la vocación de riesgo del poderoso como explicación, sino que lo considera una víctima de su biología, capaz de llegar a una agresión (y a una autoagresión) de semejantes características. Pero la hipótesis es igualmente demoledora: tendría que reconocer la izquierda que la naturaleza humana dicta su palabra por encima de la cultura. Es decir, que en cierto modo… ¡todos los seres humanos son iguales!
Asunto terrible.

Acta d'acusació dontra Dominique Strauss-Kahn

Així ens prenen el pèl

Un año después del ‘tijeretazo’. La Administración tiene 100.000 empleados más que en 2010.

A què espera Obama?

Aquest matí han descobert una fossa comuna a Dara, epicentre de les revoltes a Síria, però les autoritats hi han tancat els accesos i han prohibit el lliurament dels cadàvers a les seves famílies.

Solucionar la crisi creant-ne una altra

Entrevista a Xavier Sala i Martín:

"Los problemas que atraviesa España son fruto de soluciones equivocadas que se tomaron cuando empezó la crisis."
...
"Si no arreglas el problema con los gobiernos de Grecia, Irlanda, Portugal y España, quien pringará será el sector bancario, y por tanto el conjunto de la economía europea."
...
"La salida [de Grecia] del euro tampoco aportaría nada. Quizás en un primer momento se podría hacer un «corralito», devaluar el dracma, automáticamente la deuda sería más pequeña, pero eso es lo mismo que no pagar. No es solución"
...
El Banco Central Europeo (BCE) tiene la máquina de hacer euros, como los americanos tienen la de hacer dólares, y, como ellos, la han puesto a funcionar. Imprimir dinero para salvar la situación. (...) Estamos creando una espiral inflacionaria que dentro de cinco años para bajarla será necesario provocar otra crisis."

Una estafa anomenada Freud

Juan José R. Calaza:

Científicamente, el psicoanálisis es una estafa teórica y práctica. Freud rehabilitó el inmaterialismo del inconsciente contra el materialismo neuronal. Y ahí, no es para menos, con el advenimiento de las neurociencias se le vino abajo todo el tinglado.

(...)

Aportando dinamita a la empresa de demolición sistemática del pensamiento mágico freudiano, de París llega a España un libro de Michel Onfray (“Le crépuscule d’une idole”). No es lo mejor que se ha escrito al respecto –yo prefiero, de la escuela francesa, “Le livre noir de la psychanalise”, de C.Meyer, o “Mensonges freudiens” de J. Bénesteau– pero entierra un clavo más en el ataúd del que espero no vuelva a salir la enorme y dañina mentira que es el psicoanálisis. En la actualidad esta teoría no encuentra prácticamente defensores en el seno de la comunidad científica. Ni la sicología experimental, ni las neurociencias, ni las ciencias cognitivas avalan las pretensiones de Freud.

Freud rechazaba la prioridad fisiológica y biológica de las enfermedades mentales estableciendo una manipulada etiología de patologías que pretendía surgidas del laberinto de un dispositivo síquico cuya existencia –sin demostración alguna– remitía a postulados. Sobra decir que si los fundamentos epistémicos del psicoanálisis no pueden adscribirse al campo de las ciencias naturales entonces su pretendida racionalidad degenera en simple actividad de gurús atentos al control de almas y conciencias. A falta de fundamento científico, la indefensión del paciente se manifiesta en una sumisión de esclavo a amo que permite al psicoanalista explotarlo espiritualmente cuando no ideológicamente, sexualmente o económicamente.

Onfray barre el falso lugar común, ampliamente propalado por hagiógrafos y biógrafos, del Freud naturalista científico, liberal y demócrata. Por muchos injertos con los que hayan intentado adornarlo ex-post el freudismo pertenece a la corriente antifilosófica del conservadurismo papanatas. La leyenda ha hecho de Freud un filósofo racionalista pero la verdad es que creía a pie juntillas en la numerología, la telepatía y el simbolismo. Para mayor inri, el conservadurismo de Freud no era solamente de carácter científico. El 26 de abril de 1933 dedicó un libro a Mussolini con estas palabras: “A Benito Mussolini, con respetuosos saludos de este hombre añoso que reconoce en el dirigente un héroe de la cultura”. Aunque, las cosa como son, Onfray se quedó corto a la vista de lo que nos dice Paul Weindling (“Health, Race, and German Politics between National Unification and Nazism”) respecto a la defensa del eugenismo que Freud tuvo a gala. En 1911 firmó una petición internacional que preconizaba “la selección en la reproducción de la especie para favorecer la evolución de la humanidad hacia un perfeccionamiento físico y psíquico de la raza”. Ahí queda eso

Mira que en vaig perdre d'hores empassant-me la teoria psicoanalítica, entre altres teories fantàstiques que volien canviar la història i la humanitat sencera!

Per què Líbia sí i Síria no?

Bin Laden tenia videos porno

(Via)

La corrupció del relativisme moral

Un jutge denuncia Merkel per alegrar-se de la mort de Bin Laden

Un jutge d'Hamburg ha denunciat la cancellera alemanya Angela Merkel per "donar suport a un delicte" quan va dir públicament que s'alegrava de la mort del terrorista Ossama bin Laden. Una última enquesta mostra que la majoria d'alemanys no creuen que la mort del terrorista sigui motiu de celebració. (Der Spiegel)

Confirmat! Els EUA van respectar el ritus islàmic al llançar al mar les despulles de Bin Laden

Al·là una
Al·là dues
Al·là tres!

(Via)

Carrega't Bin Laden en un videojoc gratuït

L’editor de videojocs Kuma Games ha creat un joc gratuit que té per escenari l'assalt a la casa de Bin Laden a Abbottabad. Per jugar-hi, només cal descarregar-lo aquí.

Obsessió: l'Islam radical contra Occident

Obsession: Radical Islam Against the West - Full Version from Clarion Fund on Vimeo.

Arcadi Espada:

Errandonea no tenía ninguna obligación jurídica de exhibir sus arrepentimientos ni de abjurar de su pasado. Hizo y pagó, hasta el último día.

Obama propondrá una nueva política sobre Oriente Próximo

Barack Obama porta dos anys i mig al capdavant dels Estats Units i tot just ara, quan només li resten 18 mesos de mandat, s'ha decidit a anunciar "una nova política" pel Pròxim Orient. Una anunci retòric destinat a la claca, entre altres raons perquè es molt difícil portar a la pràctica una "nova política" -i menys encara un canvi de doctrina- a aquestes alçades del mandat i quan hi ha seriosos dubtes que Obama, si no es capgira la situació econòmica, pugui guanyar la reelecció. No cal, doncs, tanta expectació per acabar parint un ratolí. Senyor President: ens hauriem conformat amb que hagués tingut, simplement, una política, i no la inexistent que ha mantingut fins ara.

Intentar viure del rèdit de la mort de Bin Laden és lògic i legítim, però no és una política. Des que Obama va arribar a la presidència, els Estats Units han estat al marge del món i d'una manera especial del Pròxim Orient, llevat dels bolos que va fer a la Universitat d'El Caire. L'anomenada primavera àrab li ha passat per alt i quan s'hi han ficat ho han fet tard i malament. Vergonyosament, la guerra de Líbia s'està gangrenant, quan amb un clara voluntat política ja s'hauria acabat. I encara és més vergonyosa la posició respecte a Síria, per no parlar sobre el conflicte israeliano-palestí.

Senyor President, si vol fer realment alguna cosa efectiva, el millor seria que enlloc d'anunciar "noves" polítiques recuperés l'agenda per a la democràcia dels seu antecesor en  el càrrec i la desenvolupés d'acord amb la nova situació. Tindria el suport del Congrés i recuperaria la unitat bipartidista en la política exterior. Al cap i a la fi, la mort de Bin Laden no ha estat fruit de cap nova política sinó de la continuitat -encara que dissimulada- de la política antiterrorista iniciada després de l'11-S.

Egipte aixecarà les restriccions a la construcció d'Esglésies

El govern egipci ha anunciat que el termini d'un mes tindrà llesta una llei que aixecarà les restriccions per a la construcció d'esglésies i prohibirà les manifestacions al davant dels llocs de culte, després de la mort de 15 persones per l'atac d'extremistes musulmans contra dues esglésies cristianess coptes al Caire.

L'actual legislació religiosa egípcia, que data del període otomà, estableix que els cristians han d'obtenir un permís per construir una església, obligació que no tenen els musulmans per construir mesquites. Els cristians necessiten també d'autorització expressa per renovar i reparar els seus llocs de culte.

La decissió de donar el permís correspon habitualment als governadors, que solen consultar els serveis de seguretat sobre la possible reacció dels musulmans a la construcció d'una església al seu barri, ja que la seva construcció sovint provoca reaccions violentes per part dels musulmans.

La llei prohibirà també la utilització d'eslògans religiosos durant les campanyes electorals.

Síria tortura activistes per obtenir el password del seu perfil a Facebook

Per què Obama no guanyarà la reelecció el 2012

En un article publicat a Forbes, el professor Merrill Matthews explica les raons per les quals creu que Obama no serà reelegit president dels Estats Units per a un segon mandat. Entre totes elles en destaca les econòmiques, que sempre solen ser determinants en les eleccions nord-americanes.

Matthews explica que des de l'any 1940 cap president dels Estats Units ha estat reelegit amb un índex d'atur per sobre de 7.5 per cent. En l'actualitat és del 8,8 per cent. Però hi ha estats, com ara Califòrnia, Nevada, Michigan, Oregon i Florida, entre altres, que tenen un atur per sobre del 10 per cent. Aquests estats són essencials per a la reelecció d'Obama. Tot i que Califòrnia i Oregon difícilment canviaran de color polític, Michigan, Nevada i Florida podrien expressar el seu descontentament votant republicà. Tot i que l'economia probablement remuntarà en els propers 18 mesos, ho farà, segons les previsions, molt lentament. Això vol dir que milions de famílies en dificultats aniran a les urnes i votaran en conseqüència.

El preu dels carburants és també, segons Matthewss, un factor electoral important. En les últimes dècades hi ha hagut als Estats Units tres grans pujades del preu del petroli: a mitjans de la dècada de 1970, quan Gerald Ford era president; seguit per un repunt encara més gran quan Jimmy Carter va ocupar la Casa Blanca, i finalment a l'any 2008, quan el petroli va superar els 100 dòlars el barril entre gener i setembre, just abans de les eleccions presidencials. No cal dir que Gerald Ford va perdre la seva reelecció, igual que Jimmy Carter. Buish no podia perdre perquè ja no podia presentar-se a la relecció, però si que ho va fer el candidat republicà John McCain.

Per si tot això no fos poc en la percepció popular, l'astronòmic dèficit públic és un altra factor que treballa en contra de la reelecció d'Obama. Tot i queixar-se del dèficit heredat de la presidència Bush, Obama l'ha duplicat fins a 1,4 bilions de dòlars el 2009 i 1,29 bilions el 2010, segons dades de l'Oficina del Pressupost del Congrés (CBO), que preveu que pel 2011 el dèficit sigui d'1,43 bilions i d'1,16 bilions pel 2012.

Després d'examinar les enquestes i les promeses incomplertes (i que ja difícilment podrà complir), Matthews conclou que Obama no pot guanyar la reelecció.

Escuchar

Per què Grècia sortirà de l'euro

Mark Weisbrot:

SOMETIMES there is turmoil in the markets because a government threatens to do what is best for its citizens. This seemed to be the case in Europe last week, when the German magazine Der Spiegel reported that the Greek government was threatening to stop using the euro. The euro suffered its worst two-day plunge since December 2008.

Greek and European Union officials denied the report, but a threat by Greece to jettison the euro is long overdue, and it should be prepared to carry it out. As much as the move might cost Greece in the short term, it is very unlikely that such costs would be greater than the many years of recession, stagnation and high unemployment that the European authorities are offering.

The experience of Argentina at the end of 2001 is instructive. For more than three and a half years Argentina had suffered through one of the deepest recessions of the 20th century. Its peso was pegged to the dollar, which is similar to Greece having the euro as its national currency. The Argentines took loans from the International Monetary Fund, and cut spending as poverty and unemployment soared. It was all in vain as the recession deepened.

Then Argentina defaulted on its foreign debt and cut loose from the dollar. Most economists and the business press predicted that years of disaster would ensue. But the economy shrank for just one more quarter after the devaluation and default; it then grew 63 percent over the next six years. More than 11 million people, in a nation of 39 million, were pulled out of poverty.

Within three years Argentina was back to its pre-recession level of output, despite losing more than twice as much of its gross domestic product as Greece has lost in its current recession. By contrast, in Greece, even if things go well, the I.M.F. projects that the economy will take eight years to reach its pre-crisis G.D.P. But this is likely optimistic — the I.M.F. has repeatedly lowered its near-term growth projections for Greece since the crisis began.

The main reason for Argentina’s rapid recovery was that it was finally freed from adhering to fiscal and monetary policies that stifled growth. The same would be true for Greece if it were to drop the euro. Greece would also get a boost from the devaluation’s effect on the trade balance (as Argentina did for the first six months of recovery), since its exports would be more competitive, and imports would be more expensive.

Press reports have also warned of a sharp increase in Greek debt from devaluation if it were to leave the euro zone. But the fact is that Greece would not pay this debt, as Argentina did not pay two-thirds of its foreign debt after its devaluation and default.

Portugal just concluded an agreement with the I.M.F. that projects two more years of recession. No government should accept this kind of punishment. A responsible leader would point out to the European authorities that they have the money to support Greece with countercyclical policies (like fiscal stimulus), though they are choosing not to.

From a creditors’ point of view, which the European Union authorities have apparently adopted, a country that has accumulated too much debt must be punished, so as not to encourage “bad behavior.” But punishing an entire country for the past mistakes of some of its leaders, while morally satisfying to some, is hardly the basis for sound policy.

There is also the idea that Greece — as well as Ireland, Spain and Portugal — can recover by means of an “internal devaluation.” This means increasing unemployment so much that wages fall enough to make the country more internationally competitive. The social costs of such a move, however, are extremely high and it rarely if ever works. Unemployment has doubled in Greece (to 14.7 percent), more than doubled in Spain (to 20.7 percent) and more than tripled in Ireland (to 14.7 percent). But recovery is still elusive.

You can be sure that the European authorities would offer Greece a better deal under a credible threat of leaving the euro zone. In fact, there are indications that they may have already moved in response to last week’s threat.

But the bottom line is that Greece cannot afford to settle for any deal that does not allow it to grow and make its way out of the recession. Loans that require what economists call “pro-cyclical” policies — cutting spending and raising taxes in the face of recession — should be off the table. The attempt to shrink Greece’s way out has failed. If that’s all that the European authorities have to offer, then it is time for Greece, and perhaps others, to say goodbye to the euro.

Sobre la sentència de Bildu

Joaquín Leguina:

Y yo me pregunto: ¿qué interés tienen los socialistas (incluidos los vascos) en que los batasunos estén en los ayunta- mientos? Y por lo tanto, ¿qué ventaja va a sacar el PSOE de semejante engaño? ¿Acabar con el pacto antiterrorista y con la Ley de Partidos? ¿Poner en peligro al Gobierno vasco? ¿Enseñar el trasero en vísperas electorales ante una ciudadanía española que -en más del 80 por ciento- está en contra de la legalización de partidos próximos a ETA?

Por eso me resisto a creer en ese doble juego, pero he de admitir que en contra de mi resistencia juegan, al menos, dos factores: 1) la odiosa politización de la que han dado muestra no pocos magistrados del TC y muy claramente su presidente, Pascual Sala, y 2) el conocido zigzagueo con el que suele abordar Zapatero cualquier objetivo político, empeñado, al parecer, en demostrar que el camino más corto entre dos puntos nunca es la línea recta.

Mas, aunque ese engaño fuera cierto, me cuesta entender tanta estupidez. Claro que ya Hanna Arendt nos advirtió escribiendo: "La maldad es plana, carece de profundidad".

Obama, atrapat en els seus fantasmes

Tot i el respir que li ha donat a Obama l'èxit de l'operació contra Bin Laden, la política exterior de la seva administració continua absent de l'escenari mundial. L'estancament de la situació a Líbia, l'apatia davant la repressió a Síria, la inexistència d'un pla actiu de suport a la democràcia als països del nord d'Àfrica per evitar que la seva primavera esdevingui una tardor anticipada o la falta de resposta fàctica, més enllà d'algunes declaracions, a l'acord entre l'Autoritat Palestina i Hamàs, així ho testifiquen. Obama continua al marge, atenallat pels seus fantasmes.

Però el més preocupant no és la paràlisi sinó la incapacitat que sembla existir per superar-la. Quan l'administració Obama, davant d'un èxit indubtable com és la mort de Bin Laden, manifesta més dubtes, contradiccions i incerteses que unitat, coherència i convicció, és que alguna cosa falla en l'epicentre de les seves concepcions polítiques. Un epicentre buit, que no va gaire més enllà de fer el contrari de Bush.

Obama voldria exhibir la mort de Bin Laden com un èxit personal, però li molesta que sigui en gran part també l'èxit de la política que ell sempre ha criticat (derrocament de Saddam Hussein, Guantánamo...). El problema per Obama és que la seva crítica a Bush era una crítica cega, “ad hominem”, una crítica a la totalitat; i ara no pot acceptar res que se'n desprengui sense entrar en contradicció.

Resulta curiós observar com davant la reivindicació que fan sectors republicans de l'eficiència de les anomenades ”tècniques d'interrogatori millorades” la resposta de l'administració demòcrata sigui tan confusa. El mateix cap de la CIA, León Panetta, ha acceptat implícitament que aquestes tècniques van servir també per localitzar Bin Laden però es nega a dir-ho explícitament. Vostès creuen que si sabessin realment que aquestes tècniques “millorades” no han tingut res a veure amb la captura del cap d'Al Qaeda no ho haurien explotat?

Això demostra la desorientació i falta de solidesa del titular de la Casa Blanca i el seu equip. Perquè si hi ha un punt realment inacceptable en tota la política de Bush contra el terrorisme és precisament aquest: que les ”tècniques d'interrogatori millorades” hagin estat un eufemisme de tortura, encara que aquesta hagi estat aplicada d'una manera limitada i selectiva (una trentena dels milers de detinguts)..

Es pot reconèixer l'eficiència d'aquests mètodes d'interrogatori i no estar-hi d'acord. Aleshores, perquè tanta ambigüitat? O és que els demòcrates dubten del principi "la fi no justifica els mitjans" quan els mitjans són efectius? O és, potser, que no tenen clar si les "tècniques d'interrogatori millorades" eren alguna cosa més que un maltractament o alguna cosa menys que una tortura? O és, en última instància, que aquesta ambigüitat els serveix de coartada per justificar la seva decissió de tornar als "assassinats selectius"?

El "submarí", no; però matar, sí. Obama continua atrapat pels seus fantasmes.