dimarts, 17 d’abril del 2012
dilluns, 16 d’abril del 2012
divendres, 13 d’abril del 2012
De com la nova regulació bancària ha agreujat la crisi
Xavier Sala i Martín:
La nueva regulación de Basilea está obligando a los bancos a (a) o bien ampliar capital o (b) o bien substituir créditos de alto riesgo (a empresas productivas) por créditos de bajo riesgo (al gobierno). Como los bancos españoles tienen dificultad para ampliar capital, lo que está pasando es que la regulación de Basilea está OBLIGANDO a los bancos a dejar de dar créditos al sector productivo para dárselo al sector público. Es decir, la incompetencia de los reguladores está ahogando la actividad productiva, está secando el crédito de la economía y está contribuyendo a la destrucción de riqueza y puestos de trabajo. La regulación inteligente protege. Pero la experiencia española demuestra, nuevamente, que la regulación compulsiva empobrece.
Relativisme moral, relativisme criminal
Aquestes paraules les va dir l'escriptor alemany Günter Grass en una entrevista publicada pel diari Haaretz el 26 d'agost de l'any passat sense que li caigués la cara de vergonya. L'exSS i posterior pare espiritual de l'esquerra alemanya, compara sense immutar-se els 6 milions de jueus exterminats per ser jueus amb els sis milions de soldats alemanys morts per invasors."Però la bogeria i el crim no s'han expressat només en l'Holocaust i no es van aturar al final de la guerra. Dels vuit milions de soldats alemanys que van ser capturats pels russos, potser dos milions van sobreviure i tots els altres van ser liquidats. Hi havia prop de 14 milions de refugiats a Alemanya, la meitat del país va passar directament de la tirania nazi a la tirania comunista. No estic dient això per disminuir la gravetat dels crims contra els jueus, però l'Holocaust no va ser l'únic crim. Tenim una responsabilitat pels crims dels nazis. Però els crims han causat als alemanys greus desastres, convertint-los en víctimes."
Via
Un exmembre del govern de Felipe González defensa la reforma laboral
Guillermo de la Dehesa, president del Centre for Economic Policy Research i exsecretari d'Estat d'Economia amb Carlos Solchaga.
dijous, 12 d’abril del 2012
Els punts febles de Romney
Segons Gallup, els punts febles de Mitt Romney són els joves, els religiosos conservadors i el Mitjà Oest.
dimecres, 11 d’abril del 2012
dimarts, 10 d’abril del 2012
El que hauria de fer Rajoy
Totes les mesures decidides i anunciades fins ara per Rajoy les podria haver pres perfectament Zapatero, si no hagués sigut tan ruc. I és que, es mirin com es mirin, totes elles tenen per objectiu mantenir l'estat del benestar, convenientment podat i retallat. L'ambició de Rajoy sembla limitar-se a passar a la història com el gestor més prudent i assenyat de la socialdemocràcia espanyola. En cap cas no es planteja el que realment seria necessari de cara al futur: un canvi del model, com va fer Suècia arran la crisi del 1993. Ja sé que Rajoy no és precisament un revolucionari, però tampoc ho era la dreta sueca -encara que sí més llegida- i va ser capaç d'encarrilar la transformació de l'estat del benestar en el que ara es coneix com la societat del benestar.
Però per canviar de model cal que les retallades i les reformes tinguin un objectiu polític transformador. Com que Rajoy no sap no contesta, aquí van cinc de les grans reformes que Espanya hauria d'emprendre per situar-se en el segle XXI:
1.- Acabar amb el "café para todos". Suprimir totes les autonomies ordinàries, que haurien de quedar reduides a organismes administratius i no polítics. Només Catalunya i el País Basc -com a molt, també Galícia-.haurien de mantenir l'autonomia política en el marc d'un estat federal o, fins i tot, confederal, on les atribucions i competències estiguin clarament definides, fixades i garantides.
2.- Acabar amb el model decimonònic d'ensenyament públic, inspirat en el model militar d'escoles-caserna repartides per tota la geografia del país amb un exèrcit de funcionaris que imparteixen coneixements estandaritzats i uniformadors segons un model pedagògic únic, si és que n'hi ha algun. Amb la introducció de l'estat de les autonomies aquest model va seguir sent substancialment igual, simplement va canviar de mans, es va fer més provincià i va adoptar continguts i models pedagògics i més afins a la ideologia del poder local.
La reforma sueca ha consistit en acabar amb el monopoli públic de l'ensenyament, promocionant escoles lliures o independents que ofereixen als pares la capacitat d'elegir entre mètodes pedagògics, models d'escola o simplement triar l'escola que consideren més eficient. L'estat garanteix la gratuitat de l'educació, habitualment a través de l'anomenat xec o vaucher escolar, així com la permanència de l'escola pública en les zones rurals o en aquells indrets on no hi ha opcions alternatives. La creació d'escoles lliures o independents es pot facilitar també cedint edificis d'escoles públiques a cooperatives de mestres o la iniciativa privada.
3.- Acabar amb el semimonopoli públic sanitari espanyol. L'Estat s'hauria de limitar a garantir la gratuitat de l'atenció mèdica, especialment als que no se la podrien pagar, així com vetllar per la seva qualitat i evitar fraus o sistemes injustos de selecció de pacients.
El nou sistema suec promou la llibertat d'elecció i de competència. El pagament del servei sanitari es fà, com a l'escola, a través d'un xec o vaucher sanitari a càrrec de l'estat. Els nous centres mèdics privats suecs han de cobrir totes les despeses efectives del tractament dels seus pacients, la qual cosa ha incentivat als proveidors de serveis de salut a invertir en mesures de prevenció.
4.- Abolir el sistema de pensions de repartiment, basat en l'estafa de la piràmide, i substituir-lo progressivament per un sistema de capitalització.
A Suècia s'ha creat un sistema mixt de repartiment i capitalització en què gairebé tots els estalvis segueixen anant al fons comú (que té un component no gens menyspreable de capitalització), però ara també es permet que una porció dels estalvis vagin als comptes individuals d'estalvi. El treballador decideix amb tota llibertat en quin fons privats diposita aquests estalvis entre un total de més de 700 opcions autoritzades. També és important esmentar que s'ha separat totalment el sistema de pensions del pressupost de l'estat.
5.- Acabar amb la "dictadura legislativa". Cal simplificar l'entramat legislatiu i donar-li coherència. Cal abolir totes les lleis, normes, reglaments i regulacions que no serveixen de res i que entren en contradicció amb altres lleis, normes i reglamentacions convertint la la legislació espanyola en un autèntic laberint jurídic. No endebades l'Estat i les Comunitats Autònomes publiquen un milió de pàgines cada any en els seus butlletins oficials.
Per explicar algunes d'aquestes reformes he fet referència a la reforma del model suec. Cal dir, però, que si bé la reforma sueca ha estat positiva també és cert que ha estat clarament insuficient. Suècia necessita fer encara altres reformes per guanyar competivitat i embranzida econòmica.Aquí, però, encara no n'hem fet cap, llevat d'una tímida reforma laboral, necessària però que es queda curta.
Fins quan?
Però per canviar de model cal que les retallades i les reformes tinguin un objectiu polític transformador. Com que Rajoy no sap no contesta, aquí van cinc de les grans reformes que Espanya hauria d'emprendre per situar-se en el segle XXI:
1.- Acabar amb el "café para todos". Suprimir totes les autonomies ordinàries, que haurien de quedar reduides a organismes administratius i no polítics. Només Catalunya i el País Basc -com a molt, també Galícia-.haurien de mantenir l'autonomia política en el marc d'un estat federal o, fins i tot, confederal, on les atribucions i competències estiguin clarament definides, fixades i garantides.
2.- Acabar amb el model decimonònic d'ensenyament públic, inspirat en el model militar d'escoles-caserna repartides per tota la geografia del país amb un exèrcit de funcionaris que imparteixen coneixements estandaritzats i uniformadors segons un model pedagògic únic, si és que n'hi ha algun. Amb la introducció de l'estat de les autonomies aquest model va seguir sent substancialment igual, simplement va canviar de mans, es va fer més provincià i va adoptar continguts i models pedagògics i més afins a la ideologia del poder local.
La reforma sueca ha consistit en acabar amb el monopoli públic de l'ensenyament, promocionant escoles lliures o independents que ofereixen als pares la capacitat d'elegir entre mètodes pedagògics, models d'escola o simplement triar l'escola que consideren més eficient. L'estat garanteix la gratuitat de l'educació, habitualment a través de l'anomenat xec o vaucher escolar, així com la permanència de l'escola pública en les zones rurals o en aquells indrets on no hi ha opcions alternatives. La creació d'escoles lliures o independents es pot facilitar també cedint edificis d'escoles públiques a cooperatives de mestres o la iniciativa privada.
3.- Acabar amb el semimonopoli públic sanitari espanyol. L'Estat s'hauria de limitar a garantir la gratuitat de l'atenció mèdica, especialment als que no se la podrien pagar, així com vetllar per la seva qualitat i evitar fraus o sistemes injustos de selecció de pacients.
El nou sistema suec promou la llibertat d'elecció i de competència. El pagament del servei sanitari es fà, com a l'escola, a través d'un xec o vaucher sanitari a càrrec de l'estat. Els nous centres mèdics privats suecs han de cobrir totes les despeses efectives del tractament dels seus pacients, la qual cosa ha incentivat als proveidors de serveis de salut a invertir en mesures de prevenció.
4.- Abolir el sistema de pensions de repartiment, basat en l'estafa de la piràmide, i substituir-lo progressivament per un sistema de capitalització.
A Suècia s'ha creat un sistema mixt de repartiment i capitalització en què gairebé tots els estalvis segueixen anant al fons comú (que té un component no gens menyspreable de capitalització), però ara també es permet que una porció dels estalvis vagin als comptes individuals d'estalvi. El treballador decideix amb tota llibertat en quin fons privats diposita aquests estalvis entre un total de més de 700 opcions autoritzades. També és important esmentar que s'ha separat totalment el sistema de pensions del pressupost de l'estat.
5.- Acabar amb la "dictadura legislativa". Cal simplificar l'entramat legislatiu i donar-li coherència. Cal abolir totes les lleis, normes, reglaments i regulacions que no serveixen de res i que entren en contradicció amb altres lleis, normes i reglamentacions convertint la la legislació espanyola en un autèntic laberint jurídic. No endebades l'Estat i les Comunitats Autònomes publiquen un milió de pàgines cada any en els seus butlletins oficials.
Per explicar algunes d'aquestes reformes he fet referència a la reforma del model suec. Cal dir, però, que si bé la reforma sueca ha estat positiva també és cert que ha estat clarament insuficient. Suècia necessita fer encara altres reformes per guanyar competivitat i embranzida econòmica.Aquí, però, encara no n'hem fet cap, llevat d'una tímida reforma laboral, necessària però que es queda curta.
Fins quan?
dilluns, 9 d’abril del 2012
La perfecta explotadora
Edurne Uriarte:
Si Karl Marx pudiera resucitar por un día tendría la oportunidad de conocer la versión más perfecta de su teoría de la explotación. Se llama Arianna Huffington y es una importante empresaria de comunicación que fundó The Huffington Post, lo convirtió en un medio digital de enorme éxito y lo vendió por nada menos de 315 millones de dólares a AOL. Y aquí viene lo que maravillaría al propio Marx, la teoría de la plusvalía llevada a su máxima realización. Pues Huffington no es que pagara una mínima parte de sus beneficios a los trabajadores del Huffington Post, no, es que no les pagaba nada. Que es lo que hacía con la legión de blogueros que colaboraron gratuitamente con su medio durante años y, por supuesto, no cobraron un duro de los beneficios logrados por la venta.
dimecres, 4 d’abril del 2012
dimarts, 3 d’abril del 2012
dilluns, 2 d’abril del 2012
Banc Mundial: Europa ha de votar contra Obama
Xavier Sala i Martín:
Dentro de un par de meses se tiene que “elegir” un nuevo presidente del Banco Mundial. Hay tres candidatos. El propuesto por los Estados Unidos es el doctor Jim Yong Kim, nacido en Korea del Sur, actualmente el presidente de la Universidad de Dartmouth y médico especialista en SIDA. Como era de esperar, Europa no ha propuesto ningún candidato. Y desde los países emergentes han surgido de manera espontánea, la ministra de finanzas de Nigeria, la señora Ngozi Okonjo-Iweala y el ex ministro de finanzas de Colombia, don José Antonio Ocampo. Estos dos candidatos son economistas con experiencia de gobierno en países en desarrollo y ambos han realizado su trabajo correctamente. Okonjo-Iweala, además, tiene experiencia en el propio Banco Mundial donde ha trabajado como economista y directora ejecutiva.
Okonjo-Iweala
De los dos candidatos del mundo emergente, yo prefiero a Okonjo-Iweala básicamente porque, siendo ministro de finanzas en Colombia, el gasto público durante la época Ocampo se infló de manera inexplicable. Y en los tiempos que corren, el Banco Mundial necesita un presidente que no piense que la solución a todos los problemas sea más gasto público.
En cualquier caso, los dos candidatos emergentes son tremendamente superiores al Dr. Kim, propuesto por Barak Obama. No solo Kim no es economista y nunca ha tenido que tomar decisiones difíciles en situaciones complicadas en países con pocos recursos, ni dirigido ningún ministerio de ningún país, ni ha administrado ni una organización internacional (aunque sí es cierto que, como experto en SIDA, dirigió el grupo de SIDA de la Organización Mundial de la Salud). Pero nada de esto es el problema. Al fin y al cabo, ninguno de sus predecesores tampoco tenía experiencia en ninguna de esas áreas. Tampoco me preocupa que haya nacido en Korea del Sur y que parezca que Obama nos toma el pelo haciendo ver que un americano nacido en Korea es menos americano que los demás, por lo que debería ser aceptado por los países emergentes que quieren cambiar la tradición (aunque por ese intento de tomadura de pelo, Obama ya debería ser castigado con la no elección de su candidato). Lo realmente preocupante de Kim es su visión económica del desarrollo económico. En 2000 escribió un libro titulado “Dying For Growth”. En ese libro se dice que “la búsqueda del crecimiento del PIB y los beneficios empresariales ha empeorado la vida de millones de hombres y mujeres”. Dejando de lado el hecho de que eso es una sandez (en diferentes artículos he demostrado que el crecimiento económico ha reducido la pobreza en todos los países del mundo), el problema es que ese tipo de afirmaciones van contra la visión del Banco Mundial que el Dr. Kim pretende dirigir.
(...)
La elección del Dr. Kim como candidato por parte de Obama es una oportunidad de oro para que Europa vote en contra de Kim y a favor de Okonjo-Iweala. No porque la hegemonía de Europa y Estados Unidos en la dirección de las dos instituciones económicas internacionales más importantes les haga perder credibilidad. Que también. Sino porque ya es hora de que el Banco Mundial sea liderado por alguien que esté capacitado para el cargo y crea de verdad que la pobreza sólo se va a erradicar a través de la economía de mercado y la creación de empresas. Europa debe votar a favor de Ngozi Okonjo-Iweala.
La presa de pèl dels Pressupostos 2012
Xavier Sala i Martín:
Se abre el telón y salen Montoro y Sáenz de Santamaría con lagrimitas en los ojos diciendo que han hecho un sacrificio muy serio de 27.000 millones y resulta que 13.400 son sacrificios de los ciudadanos a los que se había prometido no subir impuestos, 5.000 de las comunidades autónomas y solo unos 8.400 millones van a ser recortes de la administración centra! Y además, se les dice a toda una pandilla de delincuentes multimillonarios que están perdonados si traen el dinero que Rajoy necesita para cuadrar los números y sólo pagarán la cuarta parte de lo que hemos pagado la gente legal. Todo un sainete. Toda una farsa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)