(Josep Pla)
Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst
Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.
dilluns, 12 de novembre del 2012
Les mentides de Vicenç Navarro
Crítica demolidora de l'article “La estafa de la deuda pública” de Vicenç Navarro, Catedràtic d'Economia Aplicada per la Universitat de Barcelona, Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i professor de la Johns Hopkins University (Baltimore, USA) durant 35 anys, i un dels grans gurús de la progressia més desinformada i desinformadora d'aquest país.
Petraeus
Guy Sorman
La chute de David Petraeus, l' auteur de la nouvelle stratégie militaire américaine, le "vainqueur" de l' Irak et de l' Afghanistan (" je suis celui qui n'a pas perdu la guerre" , disait-il), contraint de démissionner moins pour avoir trompé sa femme que pour avoir adressé des milliers de mails à sa maîtresse sur un systéme en principe crypté. Amoureux sans doute , au point de perdre tout sens commun, le Général avait oublié que si naguére, on pouvait brûler une correspondance douteuse, aujourd'hui internet n'offre aucune protection et ne disparait jamais. Oserai-je écrire que je ne suis pas étonné? Je connais bien Petreaus et les lecteurs de ce blog se souviendront peut-être qu'il a ici souvent été mentionné. Il avait deux manies qui l'ont perdu: il ne cessait d'envoyer des mails à toute heure et en toutes circonstances, fut-il au coeur d'une bataille. Sa réactivité était suprenante, un peu troublante: le Général était en somme addicté aux mails. L'autre travers qui atteint tout homme de pouvoir , est de se croire au-dessus des lois et des normes( cf DSK): Petreaus , trop épris de sa propre image , trop impliqué dans ses propres relations publiques , adulés par ses troupes, les médias , Bush puis Obama , est tombé dans les bras d'une journaliste qui écrivait sa biographie. Une fable contemporaine , avec morale.
dimecres, 7 de novembre del 2012
Obama bis, el retorn del capitalisme americà
L'économie seule, expliquait Bill Clinton ( The economy, stupid !), vainqueur de George Bush père, en 1992, détermine les électeurs américains. Bush, contre toute attente, avait chuté en raison d'une récession. Obama, à son tour, aura bénéficié de la reprise incontestable de la croissance et de l'emploi aux Etats-Unis. Malgré les dénégations de Mitt Romney et des Républicains, il était évident -et les Américains le ressentent comme tel ( le retour de la confiance est manifeste dans les sondages depuis trois mois )- que la prospérité est de nouveau au coin de la rue, que la machine à créer des emplois a redémarré. La campagne de Mitt Romney s’en trouvait quelque peu décalée.
Dans quelle mesure cette reprise résulte-t-elle des dépenses publiques engagées par le gouvernement Obama et des prêts à taux quasi nul octroyés par la Banque fédérale ? Les fervents de l'Etat s'en attribueront le succès; les partisans du libre marché protesteront que la croissance aurait été plus forte si l'Etat ne s'en était pas mêlé. Ces deux écoles ne sont pas réconciliables puisqu'en économie, on peut rarement répéter les expériences. Admettons tout de même qu'Obama aura eu de la chance, cet ingrédient essentiel aux carrières politiques, puisque le calendrier de l'élection a coïncidé avec des indices à la hausse.
Par-delà une querelle indépassable entre deux doctrines économiques, se situant toutes deux à l'intérieur du capitalisme et pas en opposition à l'économie de marché, les camps devraient s'accorder sur le temps long et les causes lointaines de toute croissance retrouvée. Ainsi, aux Etats-Unis, en dehors des élections, se sont produits en 2012, deux événements au moins aussi signifiants que les scrutins. Le nombre des brevets enregistrés au Bureau national des brevets à Washington s'est élevé à près de 100 000 et les sommes accumulées par les sociétés de capital risque ont atteint en moyenne 72$ par habitant, contre 7$ en Europe. Si l'on envisage que les brevets d'aujourd'hui seront les produits et services de demain et que les entrepreneurs en herbe n'auront pas trop de difficulté à financer leur aventure, on en conclura sans trop de marge d'erreur que l'économie américaine dépassera l'an prochain son taux de croissance actuelle de 2%, ce qui est déjà pas si mal, et que le taux de chômage descendra notamment en-dessous de 8%, le chiffre actuel, déjà inférieur à la plupart des pays européens.
En 2013, la dépression financière qui avait commencé en 2008 devrait être définitivement résorbée et les Etats-Unis retrouveront leur rôle, solidement acquis depuis un siècle, de moteur de l'économie mondiale. On ne voit d'ailleurs pas qui pourrait leur ravir la place, aussi longtemps que l'Europe ne sera pas dirigée de manière cohérente en dynamique (ce qui va exiger un peu de temps si j'en juge par le médiocre rapport Gallois) et que les pays dits émergents resteront des sous-traitants des Etats-Unis?
Ces heureux résultats envisageables, le nouveau Président élu en revendiquera évidemment le mérite. Ou bien, risque-t-il de briser cette dynamique par une mauvaise gestion des dépenses publiques et la dette budgétaire, de trop de réglementation environnementale et sociale ? Obama va-t-il se radicaliser à gauche au risque de décourager les entrepreneurs ou deviendra-t-il plus réaliste ? En vrai, il n'aura d'autre choix que celui de la négociation puisque la Chambre des Représentants reste Républicaine. Le compromis est donc inévitable et plus accessible, de part et d'autre, puisque l'élection est passée. Probablement, les dépenses publiques seront-elles modérées, plus de solidarité sociale sera acceptée par tous les partis et le déficit budgétaire ira-t-il diminuant mais, mécaniquement, en raison même de la croissance. Quant aux entrepreneurs qui avaient espéré Romney -en finançant tout de même les deux candidats, par précaution- ils s'accommoderont désormais d'Obama, l'important en économie étant moins celui qui gouverne que la stabilité relative du paysage fiscal, social et réglementaire: cette stabilité semble mieux acquise. Et ce qui est bon pour l'économie aux Etats-Unis , jusqu'à plus ample informé, profite au reste du monde.
dimarts, 6 de novembre del 2012
dilluns, 29 d’octubre del 2012
diumenge, 28 d’octubre del 2012
Salmond, enxampat
Els advocats que assessoren el govern d'Escòcia asseguren que sempre van dir al primer ministre Alex Salmond que el futur d'una Escòcia independent dins de la Unió Europea no era automàtic i que era un "objectiu polític" que requeria "negociacions detallades", segons publica The Independent on Sunday.
Via Caricatunya
Via Caricatunya
dissabte, 27 d’octubre del 2012
dijous, 25 d’octubre del 2012
Les 12 grans mentides sobre la crisi
2. - La culpa és de l'excessiu endeutament promogut pels bancs.
3. - Amb més impostos o acabant amb el frau fiscal es podria acabar amb el dèficit públic i no caldria fer retallades
4. - La culpa de la crisi és de la política de retallades. Les retallades de la despesa pública produeixen un descens de la demanda i més atur que genera més dèficit i necessitat de noves retallades. Són necessàries polítiques de creixement.
5. - Si l'Estat s'apropiés dels beneficis dels bancs (ja sigui nacionalizándolos o augmentant els impostos) i els dediqués a crear ocupació la crisi es pal · liaria enormement.
6. - La culpa de la crisi a Espanya és de la crisi internacional provocada pels bancs dels EUA i dels alemanys que ens volen esprémer.
7. - Si deixéssim de pagar als alemanys no caldria fer retallades.
8. - Les retallades acabaran amb la sanitat i l'educació públiques.
9. - Les agències de ràting i els bancs anglesos, alemanys, ianquis conspiren contra nosaltres i ens ataquen rebajándonos la qualificació creditícia i pujant la prima de risc per enriquir-se.
10. - Seria preferible que les retallades es realitzen amb més lentitud perquè si es retalla ràpidament s'asfixia l'economia.
11. - La degradació de les condicions laborals ha causat una disminució de la demanda que genera més atur i empitjora més el mercat laboral provocant un cercle viciós d'inseguretat laboral, baixos salaris i baixa demanda que impedeix sortir de la crisi.
12. - Els culpables de la crisi són les polítiques neoliberals i la globalització.
L'explicació sobre la falsedat d'aquestes afirmacions la trobareu aquí.
(Via)
dimarts, 23 d’octubre del 2012
El PSOE va crear a Andalusia una administració pública paral·lela i no fiscalitzada amb 26.000 "enxufats"
Andalucía ha creado una administración en negro, en B. Una administración paralela y no fiscalizada de manera regular de más de 130 consorcios, agencias, empresas, fundaciones o institutos impulsados por los Gobiernos del PSOE de Manuel Chaves y José Antonio Griñán en las dos últimas décadas.
Ahí trabajan un mínimo de 26.000 personas que los sindicatos de funcionarios denomina enchufados, pues nunca han pasado pruebas de selección para acceder a esos empleos. La gran mayoría de ellos están vinculados a PSOE, UGT y CCOO.
Se trata una Junta de Andalucía bis sobre la que el Ministerio de Hacienda ha puesto la lupa
Del canvi climàtic ja només en parla en Tomàs Molina
Antón Uriarte:
El Cambio Climático no ha sido mencionado ni una sola vez en el tercer y último debate entre Romney y Obama dedicado a política internacional. El supuesto peligro global ha quedado relegado y olvidado. Habría tocado a Obama sacar el tema. Hace cuatro años prometía a la humanidad, al modo de Moisés y en oposición al Rey Canuto, salvarnos de las aguas y de la inundación oceánica.
Ahora ha preferido que en el final de campaña prime el slogan de Biden "Osama Bin Laden está muerto y General Motors está viva". Avívese la fabricación de automóviles y aumentemos la producción de combustibles fósiles. Más independencia y más barata calefacción, electricidad y gasolina.
Todo lo contrario de lo que ha venido predicando y de lo que en la retrasada Europa se sigue predicando todavía.
Però el debat ha servit també, una vegada més, per evidenciar la política internacional hipòcrita, covarda i mesquina que ha practicat Obama durant el seu primer -i esperem que últim- mandat presidencial.
La política internacional d'Obama en zones de conflicte ha consistit, a diferència de Bush, en no donar la cara sinó en "dirigir des del darrera" les intervencions militars. Una estratègia militar que seria bona sinó fos perquè la majoria de les vegades no funciona.
Mentre Bush va obrir un dels debats polítics, militars i diplomàtics més intensos de la història recent al portar la seva proposta de derrocar Saddam Hussein al Consell de Seguretat de l'ONU, Obama ha optat per desaparèixer de l'escena pública i actuar d'amagat, com en Vito Corleone.
Mentre que la guerra de l'Iraq va ser retransmesa en directe, segon a segon, durant sis anys per tots els mitjans de comunicació del món, els assassinats selectius d'Obama queden en la penombra, quan no en la foscor més absoluta. Llevat, és clar, de quan la víctima serveix per posar-se medalles, com és el cas de la merescuda mort d'Ossama bin Laden.
dilluns, 22 d’octubre del 2012
dijous, 18 d’octubre del 2012
Obama, el rei nu
El miratge Obama s'ha esvaït del tot. No ha resistit ni un sol mandat. I tot i que l'economia, com sol ser habitual, serà la que digui l'última paraula en les eleccions del pròxim 6 de novembre, Obama ha anat renunciant a tot, des del tancament de Guantánamo a la lluita contra les emissions de CO2, fins a esdevenir el rei nu.
Durant el seu mandat, Obama s'ha vist obligat a ser més realista i pragmàtic. I això li ha fet perdre suports entre els seus desencantats seguidors..
Durant el seu mandat, Obama s'ha vist obligat a ser més realista i pragmàtic. I això li ha fet perdre suports entre els seus desencantats seguidors..
La deserció del vot femení n'és un exemple. La intenció del vot de les dones cau en els Estats clau a un 49% per Obama i puja a un 48% per Romney, mentre que el vot masculí és d'un 44% per Obama i un 52% pel republicà.
El vot jueu, tradicionalment demòcrata, també li fa figa. Un 44% per cent de l'electorat jueu opta per Romney i un 40% per Obama.
Una cosa semblant passa entre els hispans. A Florida, la intenció de vot per Obama ha caigut del 52% al 44%, mentre que la de Romney han pujat del 43 al 46%.
A les zones rurals, tradicionalment republicanes, Romney té una intenció de vot del 59% contra el 37% d'Obama, que recula un 10% respecte el 2008.
dimarts, 16 d’octubre del 2012
Com fer front a la desigualtat sense perjudicar el creixement?
The Economist
The priority should be a Rooseveltian attack on monopolies and vested interests, be they state-owned enterprises in China or big banks on Wall Street. The emerging world, in particular, needs to introduce greater transparency in government contracts and effective anti-trust law. It is no coincidence that the world’s richest man, Carlos Slim, made his money in Mexican telecoms, an industry where competitive pressures were low and prices were sky-high. In the rich world there is also plenty of opening up to do. Only a fraction of the European Union’s economy is a genuine single market. School reform and introducing choice is crucial: no Wall Street financier has done as much damage to American social mobility as the teachers’ unions have. Getting rid of distortions, such as labour laws in Europe or the remnants of China’s hukou system of household registration, would also make a huge difference.
Next, target government spending on the poor and the young. In the emerging world too much cash goes to universal fuel subsidies that disproportionately favour the wealthy (in Asia) and unaffordable pensions that favour the relatively affluent (in Latin America). But the biggest target for reform is the welfare states of the rich world. Given their ageing societies, governments cannot hope to spend less on the elderly, but they can reduce the pace of increase—for instance, by raising retirement ages more dramatically and means-testing the goodies on offer. Some of the cash could go into education. The first Progressive era led to the introduction of publicly financed secondary schools; this time round the target should be pre-school education, as well as more retraining for the jobless.
Last, reform taxes: not to punish the rich but to raise money more efficiently and progressively. In poorer economies, where tax avoidance is rife, the focus should be on lower rates and better enforcement. In rich ones the main gains should come from eliminating deductions that particularly benefit the wealthy (such as America’s mortgage-interest deduction); narrowing the gap between tax rates on wages and capital income; and relying more on efficient taxes that are paid disproportionately by the rich, such as some property taxes.
Different parts of this agenda are already being embraced in different countries. Latin America has invested in schools and pioneered conditional cash transfers for the very poor; it is the only region where inequality in most countries has been falling. India and Indonesia are considering scaling back fuel subsidies. More generally, as they build their welfare states, Asian countries are determined to avoid the West’s extravagance. In the rich world Scandinavia is the most inventive region. Sweden has overhauled its admittedly huge welfare state and has a universal school-voucher system. Britain too is reforming schools and simplifying welfare. In America Mr Romney says he wants to means-test Medicare and cut tax deductions, though he is short on details. Meanwhile, Mr Obama, a Democrat, has invoked Theodore Roosevelt, and Ed Miliband, leader of Britain’s Labour Party, is now trying to wrap himself in Benjamin Disraeli’s “One Nation” Tory cloak.
Such cross-dressing is a sign of change, but politicians have a long way to go. The right’s instinct is too often to make government smaller, rather than better. The supposedly egalitarian left’s failure is more fundamental. Across the rich world, welfare states are running out of money, growth is slowing and inequality is rising—and yet the left’s only answer is higher tax rates on wealth-creators. Messrs Obama, Miliband and Hollande need to come up with something that promises both fairness and progress. Otherwise, everyone will pay.
dilluns, 15 d’octubre del 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)





