El Tribunal de Comptes francès ha tret a la llum la depravació dels directius de les empreses públiques EDF i SNCF: vacances nadalenques a Tànger, augments salarials injustificats, campanyes publicitàries falses, etc. L'abús de poder, la corrupció, el malbaratament del diner públic, no són una exclusiva de Grècia, Itàlia, Espanya o Portugal.
L'informe del Tribunal de Comptes.
Comentari de Guy Sorman.
dilluns, 18 de febrer del 2013
dijous, 14 de febrer del 2013
Les neurociències fan escac mat a les ciències socials progressistes
En La tabla rasa, hace más de 10 años, Steven Pinker (él mismo ideológicamente liberal) popularizó la idea de que las ciencias modernas de la evolución podrían resultar a fin de cuentas mucho más favorables a la “visión trágica” o conservadora que a la “visión utópica” o progresista. Charles Murray es todavía más conciso sobre la repercusión ideológica de la ciencia: la psicología evolucionista, la neurociencia y las ciencias modernas de la cognición darán en los próximos años el golpe de gracia definitivo a las ciencias sociales y la visión “progresista” dominante en las décadas recientes: “todo lo que asociamos con la frase políticamente correcto se vendrá eventualmente abajo”. Específicamente, de acuerdo con Murray, descubriremos 1) que la responsabilidad es una parte indispensable de la motivación humana, 2) que existen diferencias en los perfiles cognitivos de los grupos humanos, en función de la edad, el género, la etnia o la clase social, 3) que la creencia en el libre albedrío es esencial para el bienestar humano, y 4) que los seres humanos realmente poseen libre albedrío “en un profundo sentido neurológico”.
Las dos “creencias” fundamentales del estado
del bienestar estan siendo desacreditadas
por las neurociencias
del bienestar estan siendo desacreditadas
por las neurociencias
A medida que evolucionaba el estado del bienestar en el siglo XX, se tejieron en su fábrica dos creencias específicas más sobre la naturaleza del Homo sapiens.
1.- La primera era la creencia de que las personas son iguales, no sólo al modo de la Declaración de Independencia de EE.UU., iguales a los ojos de Dios y ante la ley, sino iguales, o casi, en sus habilidades latentes y características.
En alguna medida, esta creencia se aplica a los individuos, la idea de que todos los niños deben aspirar a conseguir títulos universitarios refleja el punto de vista optimista de que todos los niños son lo bastante listos para la universidad si se les ofrece el tipo correcto de instrucción. Pero la interpretación estricta de la premisa de igualdad se aplica a grupos de personas. En una sociedad justa, según se cree, diferentes grupos de personas, hombres y mujeres, blancos y negros, heterosexuales y homosexuales, los niños de la gente pobre y de la gente rica, tendrán naturalmente la misma distribución de resultados en la vida: los mismos ingresos medios, los mismos logros educativos, la misma proporción de conserjes y jefes, la misma proporción de profesores de inglés y físicos, la misma proporción de cómicos y de armadores. Cuando esto no sucede, es a causa de mal comportamiento humano y de una sociedad injusta. Durante los últimos cuarenta años, la premisa de que no pueden existir diferencias significativas de grupo ha justificado miles de páginas de regulaciones y legislaciones gubernamentales. (...) Todo lo que asociamos con la frase “políticamente correcto” eventualmente vuelve sobre esta premisa.
2.- La segunda de las creencias sobre el Homo sapiens que se ha convertido en un fundamento intelectual del estado del bienestar es que, en el fondo, los seres humanos no son realmente responsables de lo que hacen.
La gente que lo hace bien no merece lo que consigue, lo han conseguido porque han nacido en el estrato social correcto. O si lo hacen bien pese a haber nacido pobre y marginado, se debe a la fortuna (...) Durante los siguientes diez o doce años, creo que todos estos fundamentos intelectuales del moderno estado del bienestar serán desacreditados por una oleada de descubrimientos científicos sobre la conducta humana que ya están en camino (...) Edward O. Wilson, de Harvard, anticipó esto en un libro titulado Consiliencia. A medida que progrese el siglo XXI, argumentaba, las ciencias sociales resultarán influidas crecientemente por los hallazgos de la biología, específicamente por los hallazgos de los genetistas y los neurocientíficos.
El Seal que va matar Bin Laden, a l'atur i sense assistència mèdica
"L'home que va disparar i va matar Osama bin Laden es va asseure en una cadira de vímet al pati de casa, preguntant-se com havia d'alimentar la seva dona i els seus fills o com havia de pagar la seva atenció mèdica." / CENTER FOR INVESTIGATIVE REPORTING - FOX NEWS
"Tot aquell que lluita per aquest país a l'estranger, mai hauria d'haver de lluitar per un lloc de treball, per un sostre que l'aixoplugui o per l'atenció mèdica, perquè aquestes són coses que s'ha guanyat quan torna a casa" / Barack Obama, 11 de novembre del 2011
dimecres, 13 de febrer del 2013
Temor a una "iraquització" de Mali
L'ONU tem una espiral de "violència catastròfica" a Mali. Sense dir-ho amb aquestes paraules, té por a una iraquització del conflicte. Tot i l'alliberament de la ciutat de Gao per les tropes malianes i franceses, grups islamistes han aconseguit infiltrar-s'hi per combatre els "infidels" amb atacs i atemptats.
Divendres i dissabte de la setmana passada hi van haver els dos primers atemptats suïcides de la història de Mali, així com combats al carrer entre jihadistes i soldats francesos i governamentals. Aquests grups islamistes haurien rebut el suport d'Al Qaeda a la Península Aràbiga (AQPA), amb base al Iemen, que ha qualificat l'operació militar francesa de "creuada contra l'islam" i "declaració de guerra contra els musulmans". AQPA ha fet una crida a la solidaritat islàmica dient que "donar suport als musulmans de Mali és un deure per a tot musulmà en condicions de fer-ho" i precisant que tot bon musulmà ha de sostenir "amb la seva vida o financerament" la guerra santa.
Els habitants de Gao tenen por i procuren no sortir de casa. El mercat principal de la ciutat està pràcticament desert i ha tingut de ser desminat per especialistes francesos. La majoria de botigues estan tancades. Els soldats malians i francesos patrullen constantment pels carrers. No hi ha dia que no hi hagi incidents o que es trobin amagatalls amb munició i explosius.
Dilluns, un helicòpter francès va bombardejar l'edifici de la comissaria principal -que havia sigut la seu de la "policia islàmica" durant l'ocupació de la ciutat pels jihadistes el 2012- on s'havia atrinxerat un grup d'islamistes. Segons testimonis presencials, un kamikaze s'hauria immolat a l'interior de la comissaria.
Els temors a una iraquització de Mali no són irracionals. De la mateixa manera que Ossama bin Laden va creure que el derrocament de Saddam Hussein pels Estats Units convertia l'Iraq en el primer front de la jihad universal, els seus hereus intentaran fer ara el mateix amb la intervenció militar francesa a Mali.
La situació no és la mateixa, Ossama bin Laden és mort, però els mujaidins segueixen estant molt motivats i disposen d'armes i munició en abundància, en gran part provinent de Líbia. Poden fer molt de mal i França no està en condicions econòmiques d'ampliar una operació militar que pot durar anys.
Si es dóna aquesta situació, el món podria enyorar Bush.
Divendres i dissabte de la setmana passada hi van haver els dos primers atemptats suïcides de la història de Mali, així com combats al carrer entre jihadistes i soldats francesos i governamentals. Aquests grups islamistes haurien rebut el suport d'Al Qaeda a la Península Aràbiga (AQPA), amb base al Iemen, que ha qualificat l'operació militar francesa de "creuada contra l'islam" i "declaració de guerra contra els musulmans". AQPA ha fet una crida a la solidaritat islàmica dient que "donar suport als musulmans de Mali és un deure per a tot musulmà en condicions de fer-ho" i precisant que tot bon musulmà ha de sostenir "amb la seva vida o financerament" la guerra santa.
Els habitants de Gao tenen por i procuren no sortir de casa. El mercat principal de la ciutat està pràcticament desert i ha tingut de ser desminat per especialistes francesos. La majoria de botigues estan tancades. Els soldats malians i francesos patrullen constantment pels carrers. No hi ha dia que no hi hagi incidents o que es trobin amagatalls amb munició i explosius.
Dilluns, un helicòpter francès va bombardejar l'edifici de la comissaria principal -que havia sigut la seu de la "policia islàmica" durant l'ocupació de la ciutat pels jihadistes el 2012- on s'havia atrinxerat un grup d'islamistes. Segons testimonis presencials, un kamikaze s'hauria immolat a l'interior de la comissaria.
Els temors a una iraquització de Mali no són irracionals. De la mateixa manera que Ossama bin Laden va creure que el derrocament de Saddam Hussein pels Estats Units convertia l'Iraq en el primer front de la jihad universal, els seus hereus intentaran fer ara el mateix amb la intervenció militar francesa a Mali.
La situació no és la mateixa, Ossama bin Laden és mort, però els mujaidins segueixen estant molt motivats i disposen d'armes i munició en abundància, en gran part provinent de Líbia. Poden fer molt de mal i França no està en condicions econòmiques d'ampliar una operació militar que pot durar anys.
Si es dóna aquesta situació, el món podria enyorar Bush.
Qui estigui lliure de pecat carnívor que tiri la primera pedra
Conservadors i socialdemòcrates s'han escandalitzat de la intervenció sobre els toros de Toni Cantó al Congrés dels Diputats. S'han escandalitzat perquè ha dit una veritat: que els animals no son persones i que per aquest motiu no tenen el mateix dret que nosaltres a la vida i a la llibertat. El que ha dit Cantó és un fet irrebatible, donat que cada dia milions d'animals, que viuen en captivitat, son sacrificats per alimentar la humanitat. Si els animals tenen el mateix dret a la vida i a la llibertat que les persones, des d'ara mateix s'haurien de tancar totes les granges i escorxadors i la humanitat sencera s'hauria de convertir al veganisme o vegetarianisme. I ho hauríem de fer sense dilació, ja que en cas contrari estaríem sent còmplices del més gran genocidi de la història. Més gran que l'Holocaust. Aquesta simple i infame comparació hauria de servir per posar en evidència el relativisme moral que comporta la generalització i/o fabricació de drets, ja que els acaba per banalitzar i desnaturalitzar. Que els animals no tinguin el mateix dret a la vida i a la llibertat no vol dir que des del nostre sentit moral -un sentit moral que s'eixampla a mesura que evolucionem- acceptem el seu maltractament gratuit.
Això, i no una altra cosa, és el que ha dit Toni Cantó al Congrés dels Diputats. Qui estigui lliure de pecat carnívor que tiri la primera pedra.
dimarts, 12 de febrer del 2013
Almenys no hem caigut tant com en les crisis anteriors
...la ratio actual (del 3er trimestre de 2012) es de 37,4 ocupados por cada 100 habitantes y la de los años sesenta y primeros setenta rondaba esta cifra. Al menos no hemos caído tanto como en las crisis anteriores. En la que duró desde mediados de los setenta a mediados de los ochenta caímos hasta niveles inferiores al 29%; en la de los noventa, hasta niveles cercanos al 31%. Se trata, quizá, de la única alegría que nos queda: que, a pesar de la gran caída en el empleo, todavía nos mantenemos en tasas de ocupación, no sólo sobre la población total, sino sobre la población de 16 a 64 años. Magro consuelo. A ver cuánto nos dura.
Passar de l'Edat Mitjana socialista a la modernitat liberal
Pel que fa a l'economia, sovint busquem en el lloc equivocat. Un es pregunta sobre les polítiques monetàries, fiscals, socials, però sovint se'ns escapa l'essencial. L'essencial? El caràcter disfuncional de la majoria dels estats contemporanis, ja que la bona salut de les nacions tendeix a un subtil equilibri entre el món empresarial i el poder públic. Les empreses, en general, estan ben gestionades i són útils i eficaces: ofereixen béns i serveis reals que el públic espera. Aquestes empreses se'n surten en condicions òptimes perquè no tenen elecció: funcionen o desapareixen. Sobre els Estats no pesa cap d'aquestes limitacions i fins fa poc no s'han vist obligats a seguir cap regla de bona gestió. Però l'aparició d'un nou actor, el mercat financer global, ha introduït ràpidament una limitació relativa a l'equilibri pressupostari. Però aquest equilibri es pot aconseguir exprimint el contribuent i ofegant l'economia. Òbviament, encara estem lluny d'una nova harmonia entre l'Estat i les empreses.
Sobre aquesta naturalesa disfuncional de l'estat m'ha cridat l'atenció l'assagista indi, l'ex empresari Gurcharan Das. Des de Nova Delhi, m'ha fet observar que els indis treballen i s'enriqueixen sobretot durant la nit, quan dorm la burocràcia pública. És una espècie de metàfora. Das voldria que el seu país pogués enriquir-se també de dia, amb un Estat que imposi la llei i la justícia i que gestioni infraestructures decents. Gurcharan Das, un liberal notori que sempre ha lluitat contra el socialisme d'estat a l'Índia, admet que sense un Estat que funcioni el país quedarà suspès a mig camí entre la misèria i el desenvolupament. A la Xina, assenyala que, per contra, l'Estat crea infraestructures modernes, però aquest mateix Estat terroritza la població, fa cas omís de la llei i la justícia. La Xina, per falta d'un bon estat, també es bloquejarà a mig camí entre la pobresa i la riquesa.
A Europa, de la mateixa manera i salvant totes les distàncies, els estats es troben també entre dues aigües: en general són legítims i respectuosos amb l'estat de dret, però, en el seu funcionament, són totalment arcaics. Els buròcrates han conservat els costums de fa un segle, la gestió dels recursos humans és desconeguda i el mesurament de l'eficàcia nul. Sabem que qualsevol negoci que funcioni com els nostres Estats va de pet a la fallida. També sabem que aquest arcaisme públic és una càrrega col·lectiva que no fa ni la felicitat ni la prosperitat. La solució no és americana, doncs als Estats Units el sector públic ha esdevingut, llevat parcialment en la Defensa, tan disfuncional com a Europa.
Aquesta contradicció, fatal a llarg termini, entre l'Estat i l'economia no és inevitable ja que almenys en una regió del món la modernització de l'Estat s'està portant a terme: en els països escandinaus. En gran part sota la influència dels cercles liberals de pensament, els governs del Nord han aconseguit dissociar els objectius dels mitjans de l'Estat, l'Estat garant de l'Estat gestor. Clarament, els suecs, danesos, noruecs i finlandesos exigeixen als seus estats una mena d'assegurança general contra els imprevistos de la vida, com l'atur, la malaltia, la invalidesa, etc. Del 1930 al 1980, aquesta seguretat estava garantida i gestionada per l'Estat, i des de la dècada del 1980, l'assegurança també està garantida però és gestionada cada vegada més per empreses privades, a un preu millor, de manera més eficient i amb esperit d'innovació. El ciutadà està satisfet perquè l'importa poc qui gestiona i perquè l'estat es redueix a proporcions més modestes, restaurat a la seva funció original anomenada "vigilant nocturn" en el vocabulari de l'economia clàssica.
Es pot objectar que la cultura escandinava és més respectuosa amb els fets, més empírica que la cultura mediterrània centrada en mites i il·lusions ideològiques. Però no és cert que aquest determinisme cultural sigui l'única explicació de la reconstrucció del Nord, és també perquè al vorejar la fallida els països escandinaus s'han mobilitzat per passar de l'Edat Mitjana socialista a la modernitat liberal. Sent optimistes, podem concloure que al sud d'Europa la situació encara no és prou greu com per declarar l'Estat en perill d'extinció i la necessitat de reconstruir-lo sobre bases racionals. "Un moment, senyor botxí", va dir Jeanne du Barry abans de ser guillotinada el 1793, "la vida era tan bonica sota l'Antic Règim". Els sindicats del sector públic fan pensar en la comtessa, la bella amant de Lluis XV.
Sobre aquesta naturalesa disfuncional de l'estat m'ha cridat l'atenció l'assagista indi, l'ex empresari Gurcharan Das. Des de Nova Delhi, m'ha fet observar que els indis treballen i s'enriqueixen sobretot durant la nit, quan dorm la burocràcia pública. És una espècie de metàfora. Das voldria que el seu país pogués enriquir-se també de dia, amb un Estat que imposi la llei i la justícia i que gestioni infraestructures decents. Gurcharan Das, un liberal notori que sempre ha lluitat contra el socialisme d'estat a l'Índia, admet que sense un Estat que funcioni el país quedarà suspès a mig camí entre la misèria i el desenvolupament. A la Xina, assenyala que, per contra, l'Estat crea infraestructures modernes, però aquest mateix Estat terroritza la població, fa cas omís de la llei i la justícia. La Xina, per falta d'un bon estat, també es bloquejarà a mig camí entre la pobresa i la riquesa.
A Europa, de la mateixa manera i salvant totes les distàncies, els estats es troben també entre dues aigües: en general són legítims i respectuosos amb l'estat de dret, però, en el seu funcionament, són totalment arcaics. Els buròcrates han conservat els costums de fa un segle, la gestió dels recursos humans és desconeguda i el mesurament de l'eficàcia nul. Sabem que qualsevol negoci que funcioni com els nostres Estats va de pet a la fallida. També sabem que aquest arcaisme públic és una càrrega col·lectiva que no fa ni la felicitat ni la prosperitat. La solució no és americana, doncs als Estats Units el sector públic ha esdevingut, llevat parcialment en la Defensa, tan disfuncional com a Europa.
Aquesta contradicció, fatal a llarg termini, entre l'Estat i l'economia no és inevitable ja que almenys en una regió del món la modernització de l'Estat s'està portant a terme: en els països escandinaus. En gran part sota la influència dels cercles liberals de pensament, els governs del Nord han aconseguit dissociar els objectius dels mitjans de l'Estat, l'Estat garant de l'Estat gestor. Clarament, els suecs, danesos, noruecs i finlandesos exigeixen als seus estats una mena d'assegurança general contra els imprevistos de la vida, com l'atur, la malaltia, la invalidesa, etc. Del 1930 al 1980, aquesta seguretat estava garantida i gestionada per l'Estat, i des de la dècada del 1980, l'assegurança també està garantida però és gestionada cada vegada més per empreses privades, a un preu millor, de manera més eficient i amb esperit d'innovació. El ciutadà està satisfet perquè l'importa poc qui gestiona i perquè l'estat es redueix a proporcions més modestes, restaurat a la seva funció original anomenada "vigilant nocturn" en el vocabulari de l'economia clàssica.
Es pot objectar que la cultura escandinava és més respectuosa amb els fets, més empírica que la cultura mediterrània centrada en mites i il·lusions ideològiques. Però no és cert que aquest determinisme cultural sigui l'única explicació de la reconstrucció del Nord, és també perquè al vorejar la fallida els països escandinaus s'han mobilitzat per passar de l'Edat Mitjana socialista a la modernitat liberal. Sent optimistes, podem concloure que al sud d'Europa la situació encara no és prou greu com per declarar l'Estat en perill d'extinció i la necessitat de reconstruir-lo sobre bases racionals. "Un moment, senyor botxí", va dir Jeanne du Barry abans de ser guillotinada el 1793, "la vida era tan bonica sota l'Antic Règim". Els sindicats del sector públic fan pensar en la comtessa, la bella amant de Lluis XV.
dilluns, 11 de febrer del 2013
Tuníssia, Egipte, Mali i la indiferència criminal d'Obama
Les revoltes de la Primavera Àrab van agafar per sorpresa els islamistes. Després del desconcert inicial, van jugar a fons la seva força -un ampli teixit social fet de complicitats religioses i solidaritats cíviques-, que els va permetre capitalitzar electoralment les revoltes per arribar al poder, tant a Tunísia com a Egipte, front a una oposició laica molt fragmentada. Però la continuitat de les protestes, junt a la seva inexperiència governamental i a la falta de control sobre institucions tant decisives con l'exèrcit o la policia, els està portant a un carreró sense sortida.
A Tuníssia, l'assassinat de l'opositor laic d'esquerra Chokri Belaïd, que s'atribueix als més radicals del partit islamista Ennahda, ha posat més llenya a un foc que ja cremava per la lentitud en les reformes econòmiques i socials, per l'atur i la misèria creixent, que van ser, precisament, la causa de l'aixecament revolucionari. A Egipte, tres quarts del mateix. Els Germans Musulmans i l'oposició s'enfronten periòdicament per manifestacions interposades que solen degenerar en violència mortífera, dos anys després de la caiguda de Hosni Mubbarak.
Aquesta situació de creixement de les protestes ha provocat, tant a Tuníssia com a Egipte, la divisió dels partits islamistes al poder i/o entre les forces del seu entorn. A Egipte, els salafistes s'han posicionat clarament contra el govern de Morsi, mentre que a Tuníssia l'assassinat de Belaïd ha posat de manifest la divisió entre els islamistes moderats, representats pel primer ministre, Hamadi Jebali, número 2 d'Ennahda i partidari del model turc, és a dir, d'un islam reconciliat amb els valors universals dels drets humans, i el sector dur partidari d'un islam rigorista.
La falta d'un lideratge occidental clar i inequívoc -parlo d'Obama- no només va abandonar les revoltes democràtiques del nord d'Àfrica a la seva sort, sinó que va agreujar la situació amb la seva insuficient intervenció militar a Líbia. Una operació asèptica feta des de l'aire per França i el Regne Unit que va permetre la caiguda de Gaddafi però no posar ordre en el galliner libi. I posar ordre volia dir contenir els sectors islamistes de l'oposició i impedir que els arsenals d'armes fossin saquejats i venuts, tant a grups terroristes com a bandolers. La desídia i incompetència, especialment de l'adminstració Obama, queda palesa amb la indiferència mostrada davant els advertiments de l'ambaixador nord-americà a Líbia que informaven de l'existència d'importants elements terroristes a Bengasi. Indiferència i desídia que va acabar amb l'assassinat de l'ambaixador i quatre nord-americans més i que va ser amagada a l'opinió pública durant un mes.
Aquesta incompetència ha permès que armes modernes i sofisticades s'hagin escampat per tot el nord d'Àfrica. Aquesta diàspora armamentística ha anat a parar a tota una fauna de delinqüents que pul·lulen per la zona i que van des de traficants de drogues sudamericans a traficants de drogues, de tabac i de persones, fins a grups terroristes islamistes. Una les conseqüències més sonades d'aquesta proliferació d'armes ha estat el conflicte de Mali. Un conflicte d'orígen ètnic que enfronta tradicionalment un nord àrab i trashumant amb un sud negre i sedentari pel control de les zones intermèdies situades entre el desert del nord i les savanes del sud. Un conflicte recurrent però que si ara s'activat tant ràpidament i efectiva ha estat per la sobreabundància d'armes i soldats sense feina, especialment islamistes. Una situació que amenaça no només les revoltes democràtiques dels països del nord d'Àfrica sinó també el mateix continent europeu.
Aquesta és l'herència d'Obama i de la incapacitat europea. Bush va derrotar Al Qaeda a l'Iraq. Obama li està permetent renèixer al Sahel.
A Tuníssia, l'assassinat de l'opositor laic d'esquerra Chokri Belaïd, que s'atribueix als més radicals del partit islamista Ennahda, ha posat més llenya a un foc que ja cremava per la lentitud en les reformes econòmiques i socials, per l'atur i la misèria creixent, que van ser, precisament, la causa de l'aixecament revolucionari. A Egipte, tres quarts del mateix. Els Germans Musulmans i l'oposició s'enfronten periòdicament per manifestacions interposades que solen degenerar en violència mortífera, dos anys després de la caiguda de Hosni Mubbarak.
Aquesta situació de creixement de les protestes ha provocat, tant a Tuníssia com a Egipte, la divisió dels partits islamistes al poder i/o entre les forces del seu entorn. A Egipte, els salafistes s'han posicionat clarament contra el govern de Morsi, mentre que a Tuníssia l'assassinat de Belaïd ha posat de manifest la divisió entre els islamistes moderats, representats pel primer ministre, Hamadi Jebali, número 2 d'Ennahda i partidari del model turc, és a dir, d'un islam reconciliat amb els valors universals dels drets humans, i el sector dur partidari d'un islam rigorista.
La falta d'un lideratge occidental clar i inequívoc -parlo d'Obama- no només va abandonar les revoltes democràtiques del nord d'Àfrica a la seva sort, sinó que va agreujar la situació amb la seva insuficient intervenció militar a Líbia. Una operació asèptica feta des de l'aire per França i el Regne Unit que va permetre la caiguda de Gaddafi però no posar ordre en el galliner libi. I posar ordre volia dir contenir els sectors islamistes de l'oposició i impedir que els arsenals d'armes fossin saquejats i venuts, tant a grups terroristes com a bandolers. La desídia i incompetència, especialment de l'adminstració Obama, queda palesa amb la indiferència mostrada davant els advertiments de l'ambaixador nord-americà a Líbia que informaven de l'existència d'importants elements terroristes a Bengasi. Indiferència i desídia que va acabar amb l'assassinat de l'ambaixador i quatre nord-americans més i que va ser amagada a l'opinió pública durant un mes.
Aquesta incompetència ha permès que armes modernes i sofisticades s'hagin escampat per tot el nord d'Àfrica. Aquesta diàspora armamentística ha anat a parar a tota una fauna de delinqüents que pul·lulen per la zona i que van des de traficants de drogues sudamericans a traficants de drogues, de tabac i de persones, fins a grups terroristes islamistes. Una les conseqüències més sonades d'aquesta proliferació d'armes ha estat el conflicte de Mali. Un conflicte d'orígen ètnic que enfronta tradicionalment un nord àrab i trashumant amb un sud negre i sedentari pel control de les zones intermèdies situades entre el desert del nord i les savanes del sud. Un conflicte recurrent però que si ara s'activat tant ràpidament i efectiva ha estat per la sobreabundància d'armes i soldats sense feina, especialment islamistes. Una situació que amenaça no només les revoltes democràtiques dels països del nord d'Àfrica sinó també el mateix continent europeu.
Aquesta és l'herència d'Obama i de la incapacitat europea. Bush va derrotar Al Qaeda a l'Iraq. Obama li està permetent renèixer al Sahel.
El 53% dels nord-americans creu que el govern federal amenaça els seus drets
Mentre Barack Obama inicia el seu segon mandat, la confiança en el govern federal continua sota mínims històrics. Per primera vegada, la majoria de la població diu que el govern federal posa en perill els seus drets i llibertats personals. Ho diu un 53% dels nord-americans, segons una enquesta de Pew Research.
dijous, 7 de febrer del 2013
Manifest per la Unió
"Europa no está en crisis, está muriéndose.
No Europa como territorio, naturalmente.
Sino Europa como Idea.
Europa como sueño y como proyecto.
La Europa acorde con el espíritu elogiado por Edmund Husserl en sus dos grandes conferencias pronunciadas en 1938 en Viena y Praga, en vísperas de la catástrofe nazi.
Europa como voluntad y representación, como sueño y como construcción, esta Europa que pusieron en pie nuestros padres, esta Europa que supo transformarse en una idea nueva, que fue capaz de aportar a los pueblos que acababan de salir de la Segunda Guerra Mundial una paz, una prosperidad y una difusión de la democracia sin precedentes, pero que, ante nuestros propios ojos, está deshaciéndose una vez más.
Se deshace en Atenas, una de sus cunas, en medio de la indiferencia y el cinismo de sus naciones hermanas: hubo un tiempo, el del movimiento filohelénico de principios del siglo XIX, en el que desde Chateaubriand hasta el Byron de Missolonghi, desde Berlioz hasta Delacroix, desde Pushkin hasta el joven Victor Hugo, todos los artistas, poetas, grandes mentes de Europa, volaban en su auxilio y militaban en favor de su libertad. Hoy estamos lejos de eso; y da la impresión de que los herederos de aquellos grandes europeos, mientras los helenos libran una nueva batalla contra otra forma de decadencia y sujeción, no tienen nada mejor que hacer que reprenderles, estigmatizarlos, despreciarlos y —con el plan de rigor impuesto como programa de austeridad, que se les conmina a seguir— despojarles del principio de soberanía que, hace tanto tiempo, inventaron ellos mismos.
Se deshace en Roma, su otra cuna, su otro pedestal, la segunda matriz (la tercera es el espíritu de Jerusalén) de su moral y su saber, el otro lugar en el que se inventó esta distinción entre la ley y el derecho, entre el ser humano y el ciudadano, que constituye el origen del modelo democrático que tanto ha aportado, no solo a Europa, sino al mundo: esa fuente romana contaminada por los venenos de un berlusconismo que no acaba de desaparecer, esa capital espiritual y cultural a veces incluida, junto a España, Portugal, Grecia e Irlanda, en los famosos "PIIGS" a los que fustigan unas instituciones financieras sin conciencia ni memoria, ese país que enseñó a embellecer el mundo en Europa y que ahora parece, con razón o sin ella, el enfermo del continente. ¡Qué miseria! ¡Qué ridículo!
Se deshace en todas partes, de este a oeste, de norte a sur, con el ascenso de los populismos, los chauvinismos, las ideologías de exclusión y odio que Europa tenía precisamente como misión marginar, debilitar, y que vuelven vergonzosamente a levantar la cabeza. ¡Qué lejos está la época en la que, por las calles de Francia, en solidaridad con un estudiante insultado por el responsable de un partido de memoria tan escasa como sus ideas, se cantaba "todos somos judíos alemanes"! ¡Qué lejanos parecen hoy los movimientos solidarios, en Londres, Berlín, Roma, París, con los disidentes de aquella otra Europa que Milan Kundera llamaba la Europa cautiva y que parecía el corazón del continente! Y en cuanto a la pequeña internacional de espíritus libres que luchaban, hace 20 años, por esa alma europea que encarnaba Sarajevo, bajo las bombas y presa de una despiadada "limpieza étnica", ¿dónde está? ¿Por qué ya no se la oye?
Y además, Europa se viene abajo por culpa de esta interminable crisis del euro, que todos sentimos que no está resuelta en absoluto : ¿no es una quimera esa moneda única abstracta, flotante, que no está unida a unas economías, unos recursos ni unas fiscalidades convergentes? ¿No es evidente que las únicas monedas comunes que han funcionado (el marco después del Zollverein, la lira de la unidad italiana, el franco suizo, el dólar) son las que se apoyaban en un proyecto político común? ¿No existe una ley de hierro que dice que, para que haya una moneda única, tiene que haber un mínimo de presupuesto, reglas contables, principios de inversión, es decir, políticas compartidas?
El teorema es implacable.
Sin federación, no hay moneda que se sostenga.
Sin unidad política, la moneda dura unos cuantos decenios y después, aprovechando una guerra o una crisis, se disuelve.
En otras palabras, sin un serio avance de esta integración política, obligatoria según los tratados europeos pero que ningún responsable parece querer tomar en serio, sin un abandono de competencias por parte de los Estados nacionales, sin una franca derrota, por tanto, de esos "soberanistas" que empujan a sus ciudadanos al repliegue y la debacle, el euro se desintegrará como se habría desintegrado el dólar si los sudistas hubieran ganado, hace 150 años, la Guerra de Secesión. v Antes se decía: socialismo o barbarie.
Hoy debemos decir: unión política o barbarie.
Mejor dicho: federalismo o explosión y, en la locura de la explosión, regresión social, precariedad, desempleo disparado, miseria.
Mejor dicho: o Europa da un paso más, y decisivo, hacia la integración política, o sale de la Historia y se sume en el caos.
Ya no queda otra opción: o la unión política o la muerte.
Una muerte que podría adoptar muchas formas y dar varios rodeos.
Puede durar dos, tres, cinco, 10 años, y estar precedida de numerosas remisiones que den la sensación, una y otra vez, de que lo peor ha pasado.
Pero llegará. Europa saldrá de la Historia. De una u otra forma, si no se hace algo, desaparecerá. Esto ha dejado de ser una hipótesis, un vago temor, un trapo rojo que se agita ante los europeos recalcitrantes. Es una certeza. Un horizonte insuperable y fatal. Todo lo demás —trucos de magia de unos, pequeños acuerdos de otros, fondos de solidaridad por aquí, bancos de estabilización por allá— solo sirve para retrasar el fin y entretener al moribundo con la ilusión de una prórroga."
*Firmantes: Vassilis Alexakis, Hans Christoph Buch, Juan Luis Cebrián, Umberto Eco, György Konrád, Julia Kristeva, Bernard-Henri Levy, Antonio Lobo Antunes, Claudio Magris, Salman Rushdie, Fernando Savater y Peter Schneider.
No Europa como territorio, naturalmente.
Sino Europa como Idea.
Europa como sueño y como proyecto.
La Europa acorde con el espíritu elogiado por Edmund Husserl en sus dos grandes conferencias pronunciadas en 1938 en Viena y Praga, en vísperas de la catástrofe nazi.
Europa como voluntad y representación, como sueño y como construcción, esta Europa que pusieron en pie nuestros padres, esta Europa que supo transformarse en una idea nueva, que fue capaz de aportar a los pueblos que acababan de salir de la Segunda Guerra Mundial una paz, una prosperidad y una difusión de la democracia sin precedentes, pero que, ante nuestros propios ojos, está deshaciéndose una vez más.
Se deshace en Atenas, una de sus cunas, en medio de la indiferencia y el cinismo de sus naciones hermanas: hubo un tiempo, el del movimiento filohelénico de principios del siglo XIX, en el que desde Chateaubriand hasta el Byron de Missolonghi, desde Berlioz hasta Delacroix, desde Pushkin hasta el joven Victor Hugo, todos los artistas, poetas, grandes mentes de Europa, volaban en su auxilio y militaban en favor de su libertad. Hoy estamos lejos de eso; y da la impresión de que los herederos de aquellos grandes europeos, mientras los helenos libran una nueva batalla contra otra forma de decadencia y sujeción, no tienen nada mejor que hacer que reprenderles, estigmatizarlos, despreciarlos y —con el plan de rigor impuesto como programa de austeridad, que se les conmina a seguir— despojarles del principio de soberanía que, hace tanto tiempo, inventaron ellos mismos.
Se deshace en Roma, su otra cuna, su otro pedestal, la segunda matriz (la tercera es el espíritu de Jerusalén) de su moral y su saber, el otro lugar en el que se inventó esta distinción entre la ley y el derecho, entre el ser humano y el ciudadano, que constituye el origen del modelo democrático que tanto ha aportado, no solo a Europa, sino al mundo: esa fuente romana contaminada por los venenos de un berlusconismo que no acaba de desaparecer, esa capital espiritual y cultural a veces incluida, junto a España, Portugal, Grecia e Irlanda, en los famosos "PIIGS" a los que fustigan unas instituciones financieras sin conciencia ni memoria, ese país que enseñó a embellecer el mundo en Europa y que ahora parece, con razón o sin ella, el enfermo del continente. ¡Qué miseria! ¡Qué ridículo!
Se deshace en todas partes, de este a oeste, de norte a sur, con el ascenso de los populismos, los chauvinismos, las ideologías de exclusión y odio que Europa tenía precisamente como misión marginar, debilitar, y que vuelven vergonzosamente a levantar la cabeza. ¡Qué lejos está la época en la que, por las calles de Francia, en solidaridad con un estudiante insultado por el responsable de un partido de memoria tan escasa como sus ideas, se cantaba "todos somos judíos alemanes"! ¡Qué lejanos parecen hoy los movimientos solidarios, en Londres, Berlín, Roma, París, con los disidentes de aquella otra Europa que Milan Kundera llamaba la Europa cautiva y que parecía el corazón del continente! Y en cuanto a la pequeña internacional de espíritus libres que luchaban, hace 20 años, por esa alma europea que encarnaba Sarajevo, bajo las bombas y presa de una despiadada "limpieza étnica", ¿dónde está? ¿Por qué ya no se la oye?
Y además, Europa se viene abajo por culpa de esta interminable crisis del euro, que todos sentimos que no está resuelta en absoluto : ¿no es una quimera esa moneda única abstracta, flotante, que no está unida a unas economías, unos recursos ni unas fiscalidades convergentes? ¿No es evidente que las únicas monedas comunes que han funcionado (el marco después del Zollverein, la lira de la unidad italiana, el franco suizo, el dólar) son las que se apoyaban en un proyecto político común? ¿No existe una ley de hierro que dice que, para que haya una moneda única, tiene que haber un mínimo de presupuesto, reglas contables, principios de inversión, es decir, políticas compartidas?
El teorema es implacable.
Sin federación, no hay moneda que se sostenga.
Sin unidad política, la moneda dura unos cuantos decenios y después, aprovechando una guerra o una crisis, se disuelve.
En otras palabras, sin un serio avance de esta integración política, obligatoria según los tratados europeos pero que ningún responsable parece querer tomar en serio, sin un abandono de competencias por parte de los Estados nacionales, sin una franca derrota, por tanto, de esos "soberanistas" que empujan a sus ciudadanos al repliegue y la debacle, el euro se desintegrará como se habría desintegrado el dólar si los sudistas hubieran ganado, hace 150 años, la Guerra de Secesión. v Antes se decía: socialismo o barbarie.
Hoy debemos decir: unión política o barbarie.
Mejor dicho: federalismo o explosión y, en la locura de la explosión, regresión social, precariedad, desempleo disparado, miseria.
Mejor dicho: o Europa da un paso más, y decisivo, hacia la integración política, o sale de la Historia y se sume en el caos.
Ya no queda otra opción: o la unión política o la muerte.
Una muerte que podría adoptar muchas formas y dar varios rodeos.
Puede durar dos, tres, cinco, 10 años, y estar precedida de numerosas remisiones que den la sensación, una y otra vez, de que lo peor ha pasado.
Pero llegará. Europa saldrá de la Historia. De una u otra forma, si no se hace algo, desaparecerá. Esto ha dejado de ser una hipótesis, un vago temor, un trapo rojo que se agita ante los europeos recalcitrantes. Es una certeza. Un horizonte insuperable y fatal. Todo lo demás —trucos de magia de unos, pequeños acuerdos de otros, fondos de solidaridad por aquí, bancos de estabilización por allá— solo sirve para retrasar el fin y entretener al moribundo con la ilusión de una prórroga."
*Firmantes: Vassilis Alexakis, Hans Christoph Buch, Juan Luis Cebrián, Umberto Eco, György Konrád, Julia Kristeva, Bernard-Henri Levy, Antonio Lobo Antunes, Claudio Magris, Salman Rushdie, Fernando Savater y Peter Schneider.
Els tunissians no s'arronsen
 |
| L'oposició laica es manifesta davant el Ministeri de l'Interior |
Aquest anunci ha tingut lloc en un moment especialment crític després de l'assassinat ahir de Chokri Belaïd, un opositor radical als islamistes. Aquest crim sense precedents en la Tuníssia contemporània amenaça amb fer bascular el país en el caos d'una violència política creixent.
"Les autoritats sabien que Chokri Belaid estava amenaçat i no van fer res", ha declarat el cap del Partit Republicà, Ahmed Néjib Chebbi, que ha revelat que ell mateix figura en una llista de personalitats polítiques amenaçades de mort. Chebbi està preocupat per l'amenaça que "pesa sobre la pau civil" i pel risc "de veure la transició democràtica compromesa", ja que les negociacions sobre la Constitució estan en punt mort, cosa que impedeix qualsevol elecció. El Partit Republicà forma part d'un front d'oposició laica que reclama la dissolució immediata de les milícies d'Ennahda, anomenades "Lligues de Protecció de la Revolució" (LPR). El conjunt de l'oposició acusa Ennahda de promoure una islamització accelerada de la societat i d'intentar jugular la llibertat de premsa.
Però el govern es fa l'orni a les demandes de dissolució d'aquest grup armat responsable d'un espectacular atac el passat mes de desembre contra la seu de la Unió General de Treballadors Tunisians (UGTT), el principal sindicat de masses del país que ha convocat per demà una vaga general, i de l'assassinat el mes d'octubre de Lotfi Naguedh, un opositor colpejat fins a la mort al sud de Tuníssia. Precisament, dirigents radicals d'Ennahda han fet crides perquè els autors d'aquest assassinat siguin posats en llibertat.
 |
| Besma, vídua de Chokri Belaid |
Alhora, Ennahda continua confrontada també a explosions de violència social, reprimides durament per la policia en els últims mesos, mentre que l'atur i la misèria, detonants de la revolta que va fer caure el règim de Zine El Abidine Ben Ali el gener del 2011, continuen minant el país. En aquest context, el turisme, punta de llança de l'economia, està arruinat i no dóna senyals de recuperació, ja que els atacs orquestrats pels salafistes contra bars, mausoleus i artistes, no són precisament una bona propaganda.
Les investigacions contra els extremistes no progressen i Abou Iyadh, el cap del grup jihadista Ansar Al-Charia, sospitós d'haver organitzat l'atac contra l'ambaixada dels Estats Units, que va fer quatre morts el mes de setembre passat, s'escapa sempre de la policia. L'amenaça extremista és tan important que el ministre de l'Interior ha establert un vincle entre els partidaris d'Abou Iyadh i els grups armats d'Al Qaeda al Magreb Islàmic que opera en les zones del país limítrofs amb Algèria. Unes zones especialment perilloses. Des de la caiguda del règim de Muammar el Gadaffi, Tuníssia ha esdevingut el centre neuràlgic del tràfic d'armes, especialment a la seva frontera sud, a les portes del Sahara, on el mes de gener s'hi van trobar grans quantitats d'armes en diversos amagatalls.
Com Egipte, Tuníssia és un laboratori. Un sala d'experiments a tamany real que intenta saber si l'islamisme és soluble en la democràcia, és a dir, si l'islamisme es suceptible de conduir a un sistema polític que garanteixi els drets i les llibertats fonamentals.
De moment, tant els observadors internacionals com els tunissians, no són gaire optimistes. Però no tot està perdut. La voluntat de canvi, que es va manifestar contra Ben Ali i que ara torna a fer-ho contra els islamistes d'Ennahda, són un motiu d'esperança.
Emel (Esperança) Mathlouthi, veu de la revolució democràtica tunissiana:
dimecres, 6 de febrer del 2013
La mare superiora
La representant de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, Ada Colau, ha anat al Congrés dels Diputats a fer una exhibició de superioritat moral. D'aquèlla superioritat moral, política, econòmica, ambiental, sexual i emocional que sempre s'ha autoatribuit una gran part de l'esquerra. Una superioritat moral que li permet insultar, amenaçar i calumniar els que tenen una opinió diferent de la seva.
El problema, Sra. Colau, no és la Llei Hipotecària -si el que assumeix un deute pot deixar de pagar-lo impunement, el crèdit deixarà d'existir i només els molts rics podran tenir accés a l'habitatge-; el problema és la manca d'unes polítiques socials pensades per oferir un sostre a les persones que, per força major, no poden fer front a les seves obligacions hipotecàries.
Però per a l'esquerra, aquestes solucions els sónen a caritat, a pedaços, a reformisme. Una mariconada, que haurien dit abans d'esdevenir políticament correctes. Ells estan cridats a ser protagonistes d'accions més elevades, a canviar el sistema de socarrel. A salvar-nos, encara que no volguem. I és que la seva superioritat moral els permet saber millor que nosaltres mateixos el que de veritat ens convé. Aquesta és la més rabiosa modernitat que, com veuen, és més vella que el tebeo.
No donem per morta la Primavera àrab
Aquest matí han assassinat un dels líders de l'oposició laica de Tuníssia, Chokri Belaid, que havia criticat reiteradament el govern islamista i la seva complicitat amb les milícies salafistes. L'assassinat ha desfermat la indignació entre milers de manifestants, que han pres els carrers de la capital, Tunis, i de Sidi Bouzid, l'epicentre de les protestes que fa més de dos anys ser l'espoleta de l'anomenada Primavera àrab. No són majoria ni prou forts per evitar una deriva dictatorial islamista, però són el virus democràtic que les revoltes àrabs contra els seus dictadors van desfermar.
Mahmud Ahmadinejad, president de l'Iran, ha estat agredit amb una sabata, mentre visitava la mesquita d'Al-Hussein, a El Caire. Ahmadinejad acaba de començar una visita històrica a Egipte, la primera d'un president iranià des de la revolució del 1979. Un Egipte amb president islamista, però amb una oposició secular creixent i que no està disposada a renunciar a una democràcia plena.
Israelians
Yo no creo que haya que elegir entre estar con los israelíes o estar con los palestinos. Estar a favor de los unos implica necesariamente defender a los otros, porque sólo un acuerdo justo y practicable puede garantizar el porvenir de Israel y el de Palestina. Los palestinos tienen derecho a un país exactamente igual que los israelíes. Y como los dos no tienen más remedio que estar juntos no les queda más remedio que entenderse, antes o después. Israel tiene la misma obligación que cualquier otro país a someterse a las leyes internacionales: pero también habrá que reconocer que tiene el mismo derecho a existir que cualquier otro país.
Es legítimo defender desde Europa los derechos de los palestinos, pero no se trata de un mérito que nos ponga moralmente y políticamente por encima de los ciudadanos de Israel. Mucha gente, en ese país, milita en defensa de esos mismos derechos, y critica con rigor y coraje los abusos que se cometen en los territorios ocupados, y participan activamente en organizaciones solidarias y de defensa de los derechos humanos, en proyectos de convivencia entre judíos y árabes, en escuelas bilíngües donde niños del uno y del otro lado, para aprender a convivir, empiezan por aprender la lengua de los otros.
Yo no me considero por encima de esas personas. No creo que cualquiera de nosotros, en la seguridad de Europa, tenga que darles ninguna lección. Nosotros no tenemos cerca de nuestro país a regímenes dictatoriales o teocráticos cuyos dirigentes proclamen expresamente su voluntad de borrarnos del mapa. No hay abuso del pasado que justifique ningún abuso del presente, pero cuando en Europa se juzga con tanta superioridad moral a Israel quizás convenga recordar el hecho de que ese país existe, sobre todo, porque hubo una época no lejana en la que ser judío en esa misma Europa era estar condenado al exterminio, y en la que los que conseguían huir no encontraban simpatía en ninguna parte, sino expulsiones y fronteras cerradas.
Yo no tengo que ir a Israel armado de suficiencia o de arrogancia a decirles a los ciudadanos cosas que muchos de ellos saben, denuncian y debaten, en una sociedad abierta en la que la libertad de expresión se practica con una viveza, un apasionamiento y una seriedad ejemplares. Si acaso, me conviene escuchar y aprender de muchas personas, escritores o no, que siento que se parecen a mí, en sus aficiones, en sus intereses, en sus convicciones democráticas y laicas, en su defensa de las igualdad entre las personas y la justicia social.
Iré a dar las gracias a quienes me han premiado y a quienes me leen.
dimarts, 5 de febrer del 2013
Un document secret del govern americà justifica legalment els assassinats amb avions no tripulats
(via)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)