Han pasado más de cuatro años desde que se inició el debate para valorar el impacto de las reformas legislativas que en materia de violencia doméstica había realizado el PP en 2003, y que continuó el PSOE con la ley contra la violencia de género en 2004. Se empezó a decir en voz alta que no se estaban respetando los derechos fundamentales de muchos ciudadanos en España, que las leyes aprobadas contribuían a aumentar el nivel de intensidad del conflicto en las parejas heterosexuales, provocaban dolor innecesario, suponían un despilfarro para el erario público y no conseguían atajar lo más mínimo el problema de la violencia extrema sobre las mujeres.(Via)
Ahora podemos afirmar que el único avance en el respeto a las libertades fundamentales de todos que, de momento, hemos conseguido en esta materia, es que podamos hacer uso de nuestro derecho a la libertad de expresión. Se había instalado un pensamiento único que llevó a varias asociaciones a solicitar al CGPJ, en 2005, que me sancionaran y prohibieran hablar en público.
Se están produciendo abusos al aplicar la bienintencionada ley contra la violencia de género Expuse entonces que todos estábamos teniendo un comportamiento poco acertado. Me refería a jueces, fiscales, policías, abogados, periodistas y a muchas mujeres que utilizaban el Código Penal para obtener mejores condiciones en los procesos civiles de rupturas de parejas.
La presión mediática ha llevado a muchos profesionales a una reacción defensiva y de autoprotección ante el miedo a las posibles consecuencias personales. Así, jueces que han concedido prácticamente todas las órdenes de protección que les han solicitado por temor a que se les pudiera acusar de no haber tomado medidas, colapsando así los servicios administrativos de protección a las víctimas que difícilmente las pueden atender; fiscales solicitando en prácticamente todos los casos que se adoptara una orden de protección, normalmente alejamiento, muchas veces sin demasiadas pruebas y sin valorar que ello podía comportar pérdida de empleo si ambos trabajaban en la misma empresa, o dificultades para permanecer en una ciudad pequeña con el estigma de maltratador; policías que han procedido a la detención de miles de hombres sin más indicios que la sola afirmación de la denunciante, sabiendo que en uno o dos días serían puestos en libertad por el juez, y sin considerar el trauma que para algunos ciudadanos puede suponer pasar esas horas detenido, esposado y trasladado junto a delincuentes, todo por miedo a exponerse a un expediente disciplinario si luego ocurría un hecho luctuoso, ya que "ellos también tenían familias"; abogados que han recomendado la interposición de una denuncia por malos tratos porque se podía solventar en horas la atribución provisional del uso de la vivienda familiar, ya que la orden de alejamiento supone la expulsión inmediata de la misma, así como la fijación de una pensión de alimentos y la custodia de los hijos; periodistas que cuando se producía un hecho grave lo exponían de modo que culpabilizaban a todos los que de un modo u otro habían intervenido, y en ocasiones de manera sensacionalista (esto ahora ya no ocurre); y mujeres que, sin ningún escrúpulo ni respeto por las que están padeciendo situaciones terribles sin atreverse a denunciar, han abusado de lo que se les ofrecía, poniendo en marcha el aparato policial y judicial con fines espurios, en algunos casos inventándose directamente hechos que ni siquiera han ocurrido, pero con escaso riesgo de que ello pueda demostrarse, y se les exijan responsabilidades.
Pero no es la maldad de algunas personas la causante del problema. Lo tremendo es estructurar un sistema legal, y una aplicación de la norma, que permita a los perversos utilizar la organización colectiva para conseguir sus objetivos, causando daño a muchos otros (niños, abuelos, padres...), y se mantenga durante años a pesar de la evidencia de que no ha dado resultado. Mueren tantas mujeres como antes.
La ley integral contra la violencia sobre la mujer, aprobada por unanimidad por el Parlamento, era bienintencionada, pero los que formamos parte de la estructura judicial del Estado sabíamos que únicamente tendría desarrollo la parte referida a la modificación del Código Penal, con escasísimos medios y total falta de coordinación con otros profesionales (especialmente servicios sanitarios y sociales de cada lugar), pues la ley ni siquiera encargó a nadie el desarrollo de esta necesidad.
La consecuencia de atribuir a un órgano de cada partido judicial en exclusiva esta materia ha desorganizado la estructura judicial y colapsado los juzgados de violencia, que se han convertido en destinos que no quiere prácticamente nadie. Hemos consentido la detención de miles de hombres que luego, en su mayoría, han resultado absueltos, y probablemente habremos condenado a más de un inocente, en aplicación de unas leyes que, como la Ley de Enjuiciamiento Criminal, denomina "agresor" al denunciado, antes de iniciar cualquier investigación tendente a averiguar la certeza de los hechos. Y mientras tanto, la mayoría de las mujeres que sufren violencia extrema siguen en muchos casos padeciéndola en silencio, viendo cómo su causa ha sufrido el desprestigio por la acción de los que sólo las han utilizado para sus propios fines y aspiraciones. Es hora de iniciar de nuevo el debate en el Parlamento, y valorar los resultados del camino andado.
dimecres, 27 de febrer del 2013
Toni Cantó es va equivocar en la lletra però no en la música
La magistrada María Sanahuja, exjutge degana de Barcelona i membre de Jutges per a la Democràcia i de la Plataforma Otras Voces Feministas, va ser atacada per haver alertat de l'augment de les denúncies falses en els processos de separació per obtenir avantatges, com aconseguir una ordre d'allunyament i la consegüent expulsió del domicili conjugal. Sanahuja va denunciar que l'aplicació de la Llei de Violència de Gènere és "pròpia de règims totalitaris".
Itàlia, entre l'embalsamat i el grillat
 |
| Grillosconi |
De l'embalsamat Berlusconi, que cada dia s'assembla més al degradat Gustav Aschenbach patèticament fascinat per l'adolescent Tadzio, ja ho sabem tot o gairebé. La seva concepció de la política és la que passa prioritàriament per la defensa dels seus interessos particulars, no sempre atacats per conspiracions jurídicomarxistes. I això és el que continuarà fent si torna a governar. Una caricatura de la caricatura.
L'altre perill prové d'un grillat que si mana no farà riure sinó plorar. Grillo no és un simple outsider, un pallasso o un cabrejat. Si es creu el que diu, Grillo és un malalt d'ideologia anternativa. Rebutja qualsevol cosa que vingui del sistema democràtic en el que viu, però combrega amb totes les fantasies antisistema que arreplega. Com aquestes (Via Barcepundit):
1.- Creu que les esteles dels avions escampen substàncies químiques que fan que la gent es torni boja.
2.- Creu en les sangries com a mètode curatiu i rebutja les vacunes per perilloses.
3.- Creu que la Banca Islàmica de Desenvolupament regala diners als prestataris que s'ho mereixen.
4.- Creu que els Jueus són una petita minoria àrab que va robar Terra Santa als altres fa 2.500 anys.
5.- Creu que els jueus controles el món a través dels Illuminati, les Logies maçòniques, els Rockefellers i els Rothschilds.
6.- Creu que els jueus són els responsables de la crisi econòmica a Itàlia i al món perquè són els amos dels Bancs usurers.
7.- Creu que els mullas de l'Iran, odiats per les dones, representen l'antiga civilització persa, la cultura més avançada del món.
8.- Creu que la quimioteràpia del càncer és una conspiració de Big Pharma per matar els pacients.
9.- Creu que els organismes modificats genèticament (OMG) i les nanopartícules ens mataran.
10.- Creu que la SIDA es "la més gran mentida del segle" i l'HIV una quimera.
11.- Creu que els Jueus han de ser "processats" en massa.
12.- Creu que pot salvar Itàlia nacionalitzant els bancs i tallant el comerç amb la UE.
Coses com aquestes no se les pot creure ningú, encara que no hagi aprovat la ESO. Però a menys que sigui una genial juguesca per posar en evidència la credulitat dels que l'han votat, Grillo està com una cabra. La cabra que retornarà Itàlia a les cavernes.
No tinc llàgrimes per Stéphane Hessel
No es tracta d'un pecat de joventut. Ho va dir fa dos anys al Frankfurter Allgemeine Zeitung, però ja ho havia afirmat amb anterioritat: "l'ocupació alemanya (de França) va ser. si se la compara per exemple amb l'ocupació actual de Palestina pels israelians, una ocupació relativament inofensiva".
"Aujourd’hui nous pouvons constater ceci : la souplesse de la politique d’occupation allemande permettait, à la fin de la guerre encore, une politique culturelle d’ouverture. Il était permis à Paris de jouer des pièces de Jean-Paul Sartre ou d’écouter Juliette Gréco. Si je peux oser une comparaison audacieuse sur un sujet qui me touche, j’affirme ceci: l’occupation allemande était, si on la compare par exemple avec l’occupation actuelle de la Palestine par les Israéliens, une occupation relativement inoffensive, abstraction faite d’éléments d’exception comme les incarcérations, les internements et les exécutions, ainsi que le vol d’oeuvres d’art. Tout cela était terrible. Mais il s’agissait d’une politique d’occupation qui voulait agir positivement et de ce fait nous rendait à nous résistant le travail si difficile." (Cité par Jacques Tarnero, « Stéphane Hessel, l’indigné », Huffingtonpost, 11/07/2012).Per unes declaracions similars, el 16 de febrer del 2012 Jean-Marie Le Pen va ser condemnat a tres mesos de presó i al pagament 10.000 euros de multa. Per què no es va fer el mateix amb Stéphane Hessel?
dimarts, 26 de febrer del 2013
Europa ha alimentat el monstre
Quan el nord de Mali va caure a mans dels terroristes i militants estrangers l'abril passat, es va iniciar un debat sobre les causes del caòtic col·lapse del país. Molts van argumentar que era un subproducte directe de la intervenció de l'OTAN a Líbia el 2011, que va enviar a milers d'homes ben armats a Mali a través del Sàhara. Altres van apuntar a la corrupció interna de Mali i les divisions ètniques. Tot i això, poc s'ha dit sobre el factor més important: els europeus han finançat conscientment els radicals islamistes amb el pagament de rescats almenys des del 2003.
(...) En l'última dècada, Gran Bretanya, Alemanya, Itàlia, Espanya, França, Àustria, Suècia i els Països Baixos han pagat més de 130 milions de dòlars a grups terroristes, majoritàriament a través de mediadors, per alliberar els ostatges europeus.
Els líders europeus estaven comprensiblement desesperats per salvar la vida dels seus ciutadans, però els seus esforços han fracassat perquè el pagament de rescats només ha servit per convertir-los en una mercaderia lucrativa per als jinhadistes famolencs de diners en efectiu. Els grups com Al Qaeda al Magrib Islàmic i el Moviment per a la Unitat i la Jihad a l'oest d'Àfrica s'han acostumat als pagaments de rescats, cosa que els ha esperonat a capturar-ne -de membres d'ongs a turistes- quants més millor. Per contra, els terroristes saben que els Estats Units no negociaran amb els segrestadors i és molt més probable que usin la força per alliberar als seus ciutadans.
Més informació, al New York Times.
(...) En l'última dècada, Gran Bretanya, Alemanya, Itàlia, Espanya, França, Àustria, Suècia i els Països Baixos han pagat més de 130 milions de dòlars a grups terroristes, majoritàriament a través de mediadors, per alliberar els ostatges europeus.
Els líders europeus estaven comprensiblement desesperats per salvar la vida dels seus ciutadans, però els seus esforços han fracassat perquè el pagament de rescats només ha servit per convertir-los en una mercaderia lucrativa per als jinhadistes famolencs de diners en efectiu. Els grups com Al Qaeda al Magrib Islàmic i el Moviment per a la Unitat i la Jihad a l'oest d'Àfrica s'han acostumat als pagaments de rescats, cosa que els ha esperonat a capturar-ne -de membres d'ongs a turistes- quants més millor. Per contra, els terroristes saben que els Estats Units no negociaran amb els segrestadors i és molt més probable que usin la força per alliberar als seus ciutadans.
Més informació, al New York Times.
dissabte, 23 de febrer del 2013
Llistat dels 169 informes fets per "Método 3" els últims anys
EL TRIANGLE ha tingut accés a un document en el qual es relacionen 169 investigacions efectuades per l’agència de detectius Método 3, algunes de les quals se suposa que podien estar a la venda o arribar a la premsa, que afecten a polítics de diverses formacions, empresaris i, també, a famosos de la premsa del cor.
De la conversa que van enregistrar entre Alicia Sánchez-Camacho i Vicky Álvarez, mentre dinaven al restaurant La Camarga el 7 de juliol de 2010, Método 3 en va fer un informe de només 14 pàgines, molt poques, sobretot si es compara amb la investigació que van fer sobre el patrimoni de Josep Lluís Carod-Rovira, fet per aquelles mateixes dates, que ocupa 37 folis, segons es precisa en la relació de dossiers «sensibles» que es reprodueix a continuació.
Entre els investigats per l'agència de detectius dirigida per Francisco Marco [a la imatge] hi ha molts empresaris, però també polítics de diverses formacions: Ignacio González (PP), president de la comunitat de Madrid; Joaquín Almunia (PSOE), comissari de la Competència de Comissió Europea; Joana Ortega (UDC); vicepresidenta de la Generalitat; Felip Puig (CDC), conseller d’Empresa; Montilla (PSC), expresident de la Generalitat; Joaquim Llena (PSC), exconseller d’Agricultura; Àngel Ros (PSC), alcalde de Lleida; o Xavier Sabaté (PSC), diputat per Tarragona. També hi ha informes sobre formacions polítiques, com Reagrupament o el finançament de CiU; regidors, com Marc Fuentes, de Lloret de Mar, que ha estat el flagell de l’exalcalde Xavier Crespo; o sagues familiars, com la del conseller Felip Puig, del qual també s’han investigat els seus germans –Oriol i Jordi– i les empreses en les quals ha estat relacionat.
Els Pujol-Ferrusola
Jordi jr:
1. Pujart SL, administrador únic de la immobiliària.
2. Erisono Longiano SL, administrador únic importador i exportador antiguitats i art.
3. Projectes Barcelona SL, administrador únic de la immobiliària.
4. Iniciatives Marketing i Inversions SA, apoderat i exvicepresident i conseller delegat de la constructora.
5. Project Marketing Cat SL, apoderat de la immobiliària.
6. Inter Rosario Port Services SA, apoderat de la naviliera.
7. Vintiquatre SL (extingida), administrador, conseller i soci de l'empresa artística.
8. Hitech General Consulting SRL, exadministrador de l'empresa d'importexport.
9. Hot Line Computer SA, exconseller de l'empresa d'ordinadors.
10. Catexpress SA (inoperant), conseller i secretari de l'empresa de transport.
11. Hispano Quimica SA (extingida), conseller de la industria química.
12. Intradex Golf SL, exconseller i exsecretari de la comercialitzadora agrícola.
13. Consulting Centro España SA, exconseller de l'empresa de serveis.
14. Hidroplant SA (extingida), soci empresa jardineria de la mare.
15. Active Translation SA, administrador unic de la immobiliària.
16. Passatge del Sucre SL, exapoderat de la immobiliària.
17. Iberoamericana de Business and Marketing (extingida), liquidador empresa de contractació pública.
Josep:
18. Inversiones Promocrim SL, conseller de la societat de cartera.
19. Promomed Residencial Mediterraneo SA, conseller de la immobiliària.
20. Europraxis Atlante SL, apoderat empresa internet.
21. Laboratorios Favea SA, exconseller de la farmacèutica.
22. Agrupacio Mutua del Comerç i de la Industria, exconseller de l'empresa d'assegurances
23. Mercados y Gestion de Valores AVSA, exconseller de la societat de cartera.
24. Europraxis Consulting Holding SL (extingida), conseller de la consultora.
25. Labiernag SL (extingida), conseller de la societat de cartera.
26. Soluciones Informaticas Industriales GDI SL, exconseller delegat i exsecretari de l'empresa informàtica.
Oleguer:
27. Longshore SL, president i exadministrador unic.
28. Drago Capital SL, administrador unic.
29. Tres Forcas Capital SL, administrador.
30. Bahoruco Park SL, administrador.
31. Arquillo Resort SL, administrador.
32. Servifonia Plus SL, administrador.
33. Optimus Subastas Online SA, secretari.
34. Jasmund Spain SL, soci.
35. S. Fernando Resort Bahia Sur SL, apoderat.
36. Samos Servicios y Gestiones SL, apoderat, exconseller i expresident.
37. Tasiberica SA, exconseller delegat.
38. Inmoclick Online SA, exconseller delegat, exsecretari i exapoderat.
Mireia:
39. Fisioart SL, administradora.
Oriol:
40. Empresa de Promocio i Localitzacio Industrial de Catalunya SA, exconseller.
41. Barcelona Promocio Instal.lacions Olimpiques SA (extingida), conseller.
42. Desarrollos Especiales de Sistemas de Anclaje SA, exsecretari.
Pere:
43. Entorn enginyeria i serveis SL (extingida), apoderat.
Un magnífic currículum, especialment tenint en compte que la família Pujol estava arruinada -Banca Catalana- quan el seu patriarca va arribar a la presidència de la Generalitat.
dijous, 21 de febrer del 2013
Mali: els jihadistes es droguen amb quetamina
Soldats malians han descobert quetamina en una casa de la ciutat de Gao. La quetamina és un anestèsic utilitzat sovint com a droga. Això podria explicar la ràbia cega que mostraven els jihadistes en el combat./ L'Express
Una majoria de científics ja no creu en l'escalfament global antropogènic
Només el 36 per cent dels científics creuen que l'escalfament global està provocat pels humans, segons un estudi revisat per parells (peer review) publicat per Organization Studies. La majoria opina que, si n'hi ha, l'escalfament és per causes naturals o, en cas d'existir, no es un problema tan greu com el pinten.
Via Barcepundit
Via Barcepundit
Rajoy i els periodistes
Arcadi Espada:
Rajoy pierde los nervios con la prensa. En realidad llega ya nervioso. Hace unos días, y a propósito de Bárcenas, se lió de un modo formidable, con el todo es verdad salvo algunas cosas. Comprendo que los periódicos trataran de sacarle punta; pero la única punta que había para sacar son las extraños y nada relajados encuentros que mantiene con los periodistas. A mi juicio una de las claves está en que Rajoy, a diferencia de lo que hacía Zapatero, diferencia entre políticos y periodistas. Para el anterior presidente todos formaban parte de lo mismo. El sistema. Rajoy distingue: los suyos son los políticos, entre los que se encuentra bien, aunque tenga que zaherirlos con gremiales balas de fogueo. No reconoce que la prensa forme parte de su mundo. Lee el Marca. Nunca quiso ser periodista, a diferencia de tantos y tantos políticos. Y por si fuera poco no ve mayor necesidad de seducirlos: Rajoy es presidente del Gobierno contra la opinión, constante y desdeñosa, de los periodistas más influyentes de España.
Obama va amagar les dades fins després de les eleccions
Xifra rècord: 47,7 milions de nord-americans va recórrer
als cupons d'alimentació al setembre del 2012
als cupons d'alimentació al setembre del 2012
Record 46 Million Americans Are on Food Stamps
Federal Food Stamp Program Spent Record $80.4B in FY 2012
dimecres, 20 de febrer del 2013
El Castrisme persegueix Yoani fora de Cuba
La blocaire i opositora cubana Yoani Sánchez va sortir diumenge des de l'Havana amb destí al Brasil, primera escala d'una gira de 80 dies que la portarà per onze països llatinoamericans, europeus i pels Estats Units. Sánchez ha obtingut finalment un permís de sortida després d'una vintena de negatives per part de les autoritats cubanes.
La periodista cubana, després de fer escala a Panamà, va volar fins al Brasil, on tenia previst presentar el documental "Connexió Cuba-Hondures", cosa que ha pogut fer pel boicot de manifestants pro Castristes.
Des de Brasil viatjarà a Europa. La primera escala serà la República Txeca i després es desplaçarà a Espanya, on té previst participar en el III Congrés Iberoamericà sobre Xarxes Socials (iRedes), que se celebra a Burgos els dies 7 i 8 de març. Allà intervindrà en una xerrada titulada 'Xarxes socials per a la llibertat' i previsiblement recollirà el Premi iRedes Categoria Individual que se li va concedir el 2011.
Des d'Espanya viatjarà a Mèxic, a la Reunió de Mig Any de la Societat Interamericana de Premsa (SIP) que se celebra entre els dies 8 i 11 de març a la ciutat de Pobla.
Després de la seva estada a Mèxic no se sap exactament com prosseguirà el seu viatge, però té previst assistir a un festival de cinema a Països Baixos i després probablement viatjar fins a Nova York i Florida. Posteriorment està previst que torni a Europa, a Alemanya, Suïssa, Suècia Polònia o Itàlia, i farà una segona visita a Espanya, on és jurat de la XXX edició dels Premis Ortega i Gasset de Periodisme.
Sánchez creuarà de nou l'Atlàntic per visitar Perú, Xile i l'Argentina abans de tornar a Cuba en un viatge que durarà 80 dies.
L'empatia facilita la fe
...La falta de habilidad para empatizar y leer las mentes de los demás está relacionada con una disminución en la creencia en dioses personales. ¿Pero por qué podría ser esto? Parece que una parte esencial de las creencias en un Dios personal es la capacidad de relacionarlas con un amigo personal. Quizás no sea tan sorprendente que las personas cuyas mentes no funcionan tan bien en esto tengan menos probabilidades de creer.
dilluns, 18 de febrer del 2013
Contra la corrupció del partit de Mandela
Mamphela Ramphele, metge, exmilitant anti-apartheid, exdirectiva del Banc Mundial, ha anunciat la creació del partit Agang (Construim) per combatre políticament al Congrés Nacional Africà, que està al poder des de la caiguda del règim de segregació racial a Sudàfrica el 1994.
La nova plataforma política, integrada per decebuts del partit de Mandela, té per objectiu principal la lluita contra la corrupció, el nepotisme i el favoritisme en que s'han instal·lat els antics líders antiapartheid.
"Es un proyecto cívico poner a los ciudadanos por encima de los grupos, territoriales o étnicos"
Entrevista a Antonio Muñoz Molina:
En Estados Unidos, por ejemplo, hay una lucha política muy fuerte. Pero hay zonas de debate que están fuera de ese enfrentamiento. En España no hay ningún acuerdo básico. Eso es lo asombroso. Hasta en Italia existen esos pactos. Recuerdo cómo se celebró en 2011 el 150º aniversario de la unidad de Italia. Con festejos. La unidad de Italia es un proyecto progresista. Para nosotros no. Por la capitulación de la izquierda, hemos programado nuestro cerebro para pensar que la unidad de un país es automáticamente reaccionaria. No tiene por qué ser así. El proyecto de la República italiana era un proyecto progresista. Es un proyecto cívico poner a los ciudadanos por encima de los grupos, territoriales o étnicos, o lo que sea.
P: ¿Existió ese acuerdo cívico durante el debate constitucional?
R: Creo que lo primero es distinguir entre la gente común y las élites. Hay una cosa en la que he pensado mucho, sobre la que he intentado estudiar desde hace tiempo: la diferencia entre el extremismo de la élite y la gente común. Lo he estudiado respecto a la Guerra Civil. Cómo el extremismo político está limitado a una élite muy concreta que se aprovecha de situaciones sociales dolorosas y que crea una dinámica propia que acaba arrastrando a la sociedad entera. Eso es muy importante.Evidentemente, la élite política o cultural, o lo que sea, es la parte más visible de la sociedad. Puedes pensar que son una representación fehaciente de la sociedad, pero puede resultar que no. A mí, por ejemplo, me irrita mucho eso de las dos Españas. Algo que manejaba tanto la élite de la derecha como la de la izquierda: que en 1939 había dos Españas y que el levantamiento de una contra la otra provocó una guerra civil. Pero si lo estudias con más cuidado, ves que hay un proceso de radicalización política en ciertas élites que arrastran a todo el sistema político y que acaba arrastrando a una población que, en su mayor parte, es ajena a eso.
P: Esto otorga una gran responsabilidad a las élites.
R: Claro, una responsabilidad enorme. La irresponsabilidad de las élites las pagan los pueblos enteros, y eso tiene que ver también con la idea de que la historia es, digamos, inevitable. La Guerra Civil ocurre porque era inevitable, nos dicen. Pues no, la Guerra Civil se produce por varias razones. Durante mucho tiempo, la élite política se dedicó a exacerbar al máximo el enfrentamiento y la violencia. Ahora se quiere idealizar aquella época. “Ahora no hay parlamentarios”, se llegó a decir; los de la Republica, esos sí que eran unos verdaderos parlamentarios. Y se olvida el hecho de que se ponía una caja a la entrada del Congreso para que esos parlamentarios depositaran sus armas de fuego.
P: ¿Cómo es posible entonces que existieran esos acuerdos básicos en el periodo de la Transición y que ahora nadie parezca concederle el más mínimo valor?
R: Primero, por esa incapacidad que hemos comentado de mirar los hechos y de ver las cosas que tienes delante de los ojos. Vamos a ver, ¿cuántos periodos de libertad y de progreso ha habido en la historia de España y qué duración han tenido? Me refiero a la historia contemporánea. ¿Cuántos periodos de estabilidad política? ¿Cuándo, en la historia real de nuestro país, ha habido más gente que haya progresado más, en libertad, que haya conseguido un grado mayor de bienestar y libertad? El término de comparación no es el ideal paradisiaco. Lo que vale es la comparación con lo que ha sido nuestro país y la comparación con los países de nuestro entorno. Y en esa comparación vuelvo a la misma pregunta: ¿en qué otro periodo ha habido algo parecido a lo que ha ocurrido en todos estos años en España?Se le puede preguntar a un nacionalista catalán o a un nacionalista vasco en qué periodo de la historia, no de la mitología, Cataluña ha disfrutado de mayor autogobierno, ha disfrutado más de su lengua, de sus propias instituciones. O el País Vasco. En qué periodo. No en qué leyenda. Se junta la falta de crítica y la falta de lealtad. Por una parte falta la crítica verdadera y lúcida. Y por otra parte falta lealtad al sistema. Muchas personas, con voces muy visibles, han cooperado mucho en ese descrédito del sistema democrático. Y además, de una manera muy cínica, jugando con el prestigio gratuito del radicalismo. No solo no se recuerda el pasado reciente, sino que además se falsifica. El olvido lo que hace es favorecer la falsificación.
P: La consecuencia ha sido el descrédito cada vez mayor de ese periodo.
R: El descrédito era lo que convenía a la casta política de ahora para legitimar sus propias hegemonías. Porque la hegemonía de la clase política autonómica se basa en la negación de cualquier espacio común, de cualquier tejido común. Además, es algo práctico, porque eso les permite ocultar su corrupción y su incompetencia. El tipo de hegemonía que ellos quieren es lo que le interesa a los partidos. En la Transición se cometieron muchos errores. Efectivamente. Pero uno de ellos, del que no se habla y sobre el que yo insisto en mi libro, es la fuerza que se concedió a los aparatos políticos de los partidos y a la primacía de esos partidos políticos sobre la Administración.
Texes és la solució
El Parlament de Texas es reuneix només quatre mesos cada dos anys.
La Legislatura de l'Estat de Texas opera sota el sistema biennal i convoca els seus períodes ordinaris de sessions el segon dimarts de gener dels anys imparells. La durada màxima d'un període ordinari de sessions és de 140 dies. El governador pot convocar la legislatura en altres moments durant el bienni si ho considera important per la conducció dels afers de l'Estat. Aquestes sessions estan limitades a un termini de 30 dies per aprovar lleis només sobre temes presentats pel governador en demanar la sessió.
Un estat de 25 milions d'habitants que ha acabat amb la classe política.
Texas paga als diputats 600 dòlars al mes (449 euros) i dietes quan hi ha sessió (quatre mesos cada dos anys), així ha evitat generar una classe política. No hi ha polítics professionals i no subvencionen xarxes clientelars. Té superàvit, plena ocupació i està generant més d'un terç dels llocs de treball de tot Estats Units. Què seria de Texas amb 17 parlaments autonòmics, 50 diputacions, 8000 ajuntaments, més de 70 butlletins oficials, teles oficials, ràdios oficials, ... / FC
La Legislatura de l'Estat de Texas opera sota el sistema biennal i convoca els seus períodes ordinaris de sessions el segon dimarts de gener dels anys imparells. La durada màxima d'un període ordinari de sessions és de 140 dies. El governador pot convocar la legislatura en altres moments durant el bienni si ho considera important per la conducció dels afers de l'Estat. Aquestes sessions estan limitades a un termini de 30 dies per aprovar lleis només sobre temes presentats pel governador en demanar la sessió.
Un estat de 25 milions d'habitants que ha acabat amb la classe política.
Texas paga als diputats 600 dòlars al mes (449 euros) i dietes quan hi ha sessió (quatre mesos cada dos anys), així ha evitat generar una classe política. No hi ha polítics professionals i no subvencionen xarxes clientelars. Té superàvit, plena ocupació i està generant més d'un terç dels llocs de treball de tot Estats Units. Què seria de Texas amb 17 parlaments autonòmics, 50 diputacions, 8000 ajuntaments, més de 70 butlletins oficials, teles oficials, ràdios oficials, ... / FC
Subscriure's a:
Missatges (Atom)