Més víctimes de la repressió a l'Iran

L'antic líder estudiantil Ahmad Batebi, l'opositor iranià més famós per haver sortit en aquesta foto a la portada de "The Economist", ha estat detingut aquest cap de setmana passat a casa seva per la policia política del règim teocràtic dels mullahs. Aquest cap de setmana ha mort també en una presó iraniana un altra líder estudiantil de les revoltes del 1999, Akbar Mohammadi, que va ser apallissat per fer-lo desistir de la vaga de fam que feia 9 dies que havia començat.
Com diu la germana de Mohammadi, que viu a Europa:

"They (the government) are protesting for Palestinian and Lebanese victims while they are killing Iranian youths for no reason."

Des d'on dispara Hezbollah els seus míssils?

Resposta: d'entre la població civil libanesa.
Ja ho sabiem, però ara també ho veiem.
Vídeo enregistrat pel Tsahal.

"Obsession: What The War on Terror Is Really About"

(Via Chroniques de l'Extrême-Centre): A tots aquells que creuen que el feixisme islàmic és un mite. A tots aquells que pensen que els combatents de la jihad ens odien pel que els fem i no pel que som. A tots aquells que ja no creuen en la lliberta com el valor fonamenal de la civilització. A tots ells va dedicada aquesta pel·licula. (1 h. 17 m.) HonestReporting.com

La "destrucció" de Beirut

(Via Barcepundit) Segons la internacional mediàtica l'atac israelià contra el Líban hauria fet recular aquest país 50 anys. En realitat, els atacs sobre Beirut només han afectat a l'1 per cent de la ciutat. En aquest mapa teniu, marcades en negre, les zones on caigut les bombes israelianes(cliqueu per ampliar).

Evidentemente, para que esa destrucción focalizada en zonas concretas se presente como una destrucción total hace falta esa colaboración de los medios de comunicación occidentales que nunca falla. Siempre tan dispuestos a echar una mano por la causa, claro. Pero a algunos están empezando a caer del guindo: en el mismo post de Vital Perspective hay una referencia a una crónica de Anderson Cooper, de la CNN, en la que describe cómo Hezbolá organiza el montaje mediático. Y no se puede acusar a Cooper de ser un vendido a Bú; recordaréis cómo era jaleado por los impermeables por haber puesto a caldo al gobierno estadounidense durante el Katrina. "Es el único que se atreve a decir la verdad", decían. Intuyo que no lo dirán durante mucho tiempo ya.

Segurament, perquè només començar ja diu això:

On camera: We're not allowed to enter Hezbollah territory really without their permission. They control this whole area, even after the sustained Israeli bombing campaign. We've arranged with a Hezbollah representative to get permission to come here. We've been told to pull over to the side of the road and just wait.

Voice-over: We'd come to get a look at the damage and had hoped to talk with a Hezbollah representative. Instead, we found ourselves with other foreign reporters taken on a guided tour by Hezbollah. Young men on motor scooters followed our every movement. They only allowed us to videotape certain streets, certain buildings. Once, when they thought we'd videotaped them, they asked us to erase the tape. These men are called al-Shahab, Hezbollah volunteers who are the organization's eyes and ears.

I és que, com cita Instapundit (via Barcepundit):

"La diferencia es que Israel causa la muerte de civiles cuando falla su objetivo, mientras que Hezbolá causa la muerte de civiles cuando acierta en su objetivo".

Fidel perd els estreps

El periodista cubà del canal 41 de Miami, Juan Manuel Cao, va fer perdre els estreps al dictador Fidel Castro al preguntar-li perquè no deixa que la neurocirurgiana Hilda Molina surti de Cuba i es pugui reunir amb el seu fill i els seus nets que resideixen a l'Argentina. La pregunta la va formular Juan Manuel Cao durant la recent cimera del Mercosur.

Culpable, mentre no es demostri el contrari

La internacional mediàtica, tan comprensiva sempre amb els drets dels terroristes, nega sistemàticament la pressumpció d'innocència als Estats Units i Israel. Washington i Jerusalem són sempre culpables, mentre no es demostri el contrari. I quan es demostra, ho ignoren o minimitzen. Ha passat moltes vegades -Jenin, la platja de Gaza, la mort del nen Mohamed Al Doura...- i ara torna a passar amb l'incident que ha provocat la mort de quatre cascos blaus de l'ONU al sud del Líban.

Caldrà que Israel depuri responsabilitats si n'hi han, però tot fa pensar, al contrari del que manifesta la internacional mediàtica i la correcció política, que ha estat un accident. I que, en tot cas, el realment sorprenent és que no n'hi hagin més, atès que Hezbollah sol situar-se a l'entorn de les instal·lacions dels cascos blaus com a mesura de protecció i, fins i tot, ubicar les seves casernes paret per paret amb les de l'ONU. Aquest és el cas que mostra la fotografia, que data de l'any 2002.

Tot fa pensar que aquesta era la situació de la base de la Finul a d'Al-Khiam. La correspondència per correu electrònic d'uns dels observadors morts, el canadenc Paeta Hess-von Kruedener, així sembla confirmar-ho. Segons el general canadenc a la reserva Lewis Mackenzie, entrevistat per l'emissora de ràdio CBC, Hess-von Kruedener li va explicar per e-mail pocs dies abans de la seva mort que Hezbollah feia servir el destacament de l'ONU com a cobertura:

We received emails from him a few days ago, and he was describing the fact that he was taking fire within, in one case, three meters of his position for tactical necessity, not being targeted. Now that’s veiled speech in the military. What he was telling us was Hezbollah soldiers were all over his position and the IDF were targeting them. And that’s a favorite trick by people who don’t have representation in the UN. They use the UN as shields knowing that they can’t be punished for it.

El problema és que aquesta situació, coneguda per tothom, especialment per l'ONU, fa 20 anys que dura i ningú no ha fet res per resoldre-la. Per no fer res, l'ONU ni tant sols va ordenar la retirada dels observadors a l'inici del conflicte, ara fa 17 dies, contrariament al seu costum de fugir sempre cames ajudeu-me a la que sona el primer tret (Srebrenica, Congo...).

La ONU ya tuvo su oportunidad en el Líbano con UNIFIL, la misión de interposición que se desplegó durante décadas desde finales de los 70, y que sólo sirvió para mantener el conflicto y castigar a Israel. Desde luego no para imponer una paz inexistente. Al contrario, la ONU se convirtió en el mejor obstáculo para la paz en la zona. Por diversas razones.

Por ejemplo, porque el cuartel general de UNIFIL se instaló al lado de los centros de mandos de Hizboláh, dando indirectamente cobertura a los terroristas. Ninguna acción de represalia israelí podía arriesgarse a dañar un Casco Azul (de hecho, esta superposición de miembros de las Naciones Unidas y de Hizboláh podría explicar la muerte de los cuatro observadores de la ONU). Es más, tanto se fundieron los activos de la ONU con los terroristas de Hizboláh que éstos, en un momento, llegaron a vestirse con uniformes de los Cascos Azules, tomar dos de sus vehículos y servirse de este engaño para secuestrar a varios soldados de Israel. Corría el año 2001. La ONU, al tanto por sus investigaciones internas, nunca denunció nada o hizo algo al respecto. Las evidencias, de hecho, fueron entregadas a los lugartenientes de Hizboláh.

Si la investigació revela alguna responsabilitat de l'exèrcit israelià, l'afer tornarà a omplir les primeres planes i els primers minuts de tots els mitjans de comunicació del món, que executaran amb fruició la sentència. En cas contrari, s'ignorarà o sortirà en petit en un racó de la plana o de l'emissió. El resultat? En la memòria mediàtica dels ciutadans quedarà per sempre més que Israel va assassinar deliberadament 4 observadors de l'ONU al Líban.

D'això és del que es tracta. O no?

Bush aposta per suprimir els drets de successió

George Bush presentarà al Congrés un projecte de llei per suprimir els drets de successió. Serà una decisió històrica que revolucionarà l'economia americana. Aquí -ja ho veureu- la notícia serà rebuda com una mostra més del capitalisme salvatge. Un regal de Bush als rics al final del seu mandat que no farà res més que augmentar les desigualtats socials, fent als rics més rics i els pobres més pobres. La importància d'aquesta mesura la comenta ni més ni meys que el francès Jean-Daniel Tordjman, exambaixador delegat per a les inversions internacionals:

Elle renforcera de manière décisive l'attractivité déjà forte des États-Unis comme lieu de résidence des investisseurs mondiaux, centre de création d'entreprises nouvelles, marché de l'art et du luxe, lieu de mécénat et de créativité dans un pays qui ignore évidemment l'impôt sur la fortune.

Cela confortera la position des entrepreneurs aux États-Unis et attirera dans ce pays, à titre de résidents permanents, les entrepreneurs asiatiques ou européens ayant réussi dans leur pays et qui paieront désormais aux États-Unis leurs impôts. Une telle évolution provoquera des flux de capitaux permanents considérables qui renforceront les places financières américaines, la balance des comptes et le dollar.

Cela n'est pas une vue de l'esprit mais une réalité tangible qui peut se concrétiser en quelques mois alors que ni l'Europe, ni la France bloquées dans leurs débats internes ne sont préparées, intellectuellement ou législativement, à organiser leur riposte.

El Líban i la síndrome de Jenín

La internacional mediàtica informa sobre el Líban de la mateixa manera que l'any 2002 va informar sobre la "matança de Jenin". Una matança de palestins a sang freda que mai no va existir, segons informes posteriors d'ONGs i de la mateixa ONU. Però no sembla que n'hagin après la lliçó.

Les bombardements aériens au Liban ont causé, comme c’est toujours le cas en temps de guerre, des dommages et des destructions, mais ce préjudice a été extrêmement limité. Israël n’a pas "botté les fesses du Liban", ni n’a l’intention de le faire. A Beyrouth, à ce jour, l’aéroport a été frappé, comme l’ont été quelques objectifs et bâtiments stratégiques dans le quartier chiite. C’est très loin des destructions d’horreur dont on nous soûle tous les soirs sur nos écrans de télévision, et des accusations de crimes de guerre.

La situation au sud-Liban est pire à cause de la fuite prévue des civils. Mais le Hezbollah a transformé la totalité du sud-Liban en champ de bataille en rendant floue la différence entre zones militaires et civiles. L’organisation dirige également ses roquettes contre la population israélienne. Ainsi, tant au sud du Liban qu’au nord d’Israël, des civils ont été contraints de fuir.

Pourtant, parler d’une "naqba [catastrophe] libanaise", d’un désastre humanitaire de nature à susciter la révulsion de toute personne honnête, ne reflète pas la réalité. Ce n’est rien d’autre qu’une propagande de l’horreur à laquelle beaucoup, y compris de nombreux journalistes israéliens, choisissent de croire. Des analystes répètent les allégations sans vérifier les faits et donnent des leçons de morale et de philosophie sur cette seule base.

Les chiffres, bien entendu, ne disent pas tout. Même la mort d’un seul innocent est une terrible tragédie, et 50.000 réfugiés est une épouvantable horreur. Mais les statistiques ont un impact sur les relations publiques [2].

A l’heure où ces lignes sont écrites, quelque 360 Libanais ont été tués comme conséquence des opérations militaires israéliennes, environ la moitié d’entre eux sont des combattants du Hezbollah (contrairement aux statistiques libanaises). Après deux semaines de bombardements ces chiffres sont ceux d’une guerre de basse intensité. Il n’y a pas plus de "destruction du Liban", qu’il n’y a eu de "massacre de Jénine"

ADDENDA.- El secretari general adjunt de l'ONU per a Afers Humanitaris, Jan Egeland, ha denunciat en arribar a Xipre l'estratègia de Hezbollah d'amagar-se al darrere de la població civil, que ha qualificat de "covarda".

“Consistently, from the Hezbollah heartland, my message was that Hezbollah must stop this cowardly blending … among women and children,” he said. “I heard they were proud because they lost very few fighters and that it was the civilians bearing the brunt of this. I don’t think anyone should be proud of having many more children and women dead than armed men.”

Els iraquians recuperen la confiança

Washington, D.C. --A new poll released by the International Republican Institute (IRI) found Iraqis strongly oppose the idea of segregating the country. Seventy-eight percent strongly disagree or disagree with the idea of segregating Iraqis according to religious or ethnic sects. An overwhelming majority, 89 percent, believe that a unity government is extremely important to Iraq's future.
Iraqis also indicated support for Prime Minister Nouri Al-Maliki and the new government. Fifty-five percent approve of the way Prime Minister Al-Maliki is handling his job and 58 percent of Iraqis indicated they are very confident or somewhat confident in the new government compared to 27 percent who are somewhat unconfident or not confident. With this new government in place, 41 percent of Iraqis now feel the country is on the right track, compared to 30 percent in the last IRI poll (Survey of Iraqi Public Opinion, March 23 - 31, 2006).
Security, infrastructure and economic development are the most pressing issues facing the country according to respondents. As the new government begins its work, 51 percent of Iraqis feel security should be the highest priority for the new government, 33 percent listed it as the second and third priority. Twenty-three percent responded that improving Iraq's infrastructure should be the highest priority, with 48 percent listing it second and third. Only seven percent of Iraqis listed economic development as the highest priority, however, 47 percent listed it as the second and third priority. More than 2,800 face-to-face interviews were conducted from June 14-24, 2006. Interviews were conducted in all of Iraq's 18 governorates. The margin of error is plus or minus three percent. The new poll is attached and can be found at www.iri.org.

Els iranians, emmoïnats

Els iranians emmoïnats no amb Israel sinó amb el seu govern pel suport que dóna a Hezbollah. Ho diu el New York Times:

TEHRAN, July 22 — There is a huge amount of anger here about what is happening in Lebanon, but it is not all the result of Israeli bombs, missiles and artillery.

“Of course I am angry,’’ said Hamid Akbari, 30, a deliveryman. “All our income is going to Palestine and Hezbollah.”

For decades, Iran has been Hezbollah’s prime patron, helping create it as a Shiite Muslim militia and then nurture it with money, expertise and weapons. But now that Hezbollah is in the midst of full-blown fighting with Israel, Iranian officials have been adamant in insisting that they had nothing to do with the events that set off the crisis.

Part of the reason may be fear, or concern, that the United States and Europe would punish Iran, if it were proved otherwise. But Iranian officials may have a wary eye on their public. In interviews in central Tehran Saturday, person after person said the same thing: Iran should worry about Iran’s problems and not be dragged down by others’ battles.

“We Iranians have a saying,” said Ali Reza Moradi, 35, a portrait artist who works in a small booth downtown. “We should save our own house first and then save the mosque. A lot of people think this way. The government should help its people first, and then help the people in Lebanon.”

Via Barcepundit.

Sarkozy, êtes-vous vraiment un politicien français?

Extracte d'una entrevista a Nicolas Sarkozy a TF1:

« Il y a un agresseur dans cette situation. On ne va pas mettre tout le monde sur le même plan. Et cet agresseur, c’est le Hezbollah, qui se comporte de manière invraisemblable…

Israël doit se défendre, a le droit de se défendre. Mais si on est un ami d’Israël – et je le suis -, on doit conseiller à Israël de garder son sang-froid et de ne pas faire de la surenchère, de proportionner la réaction. Alors, je sais bien que c’est plus facile à dire de Paris que de Haïfa, mais c’est une réalité.

Le Liban est en train de se reconstruire et le Liban a le droit à son indépendance et au respect de son unité et de son intégrité. Et le comportement irresponsable du Hezbollah conduit aujourd’hui à la désagrégation d’un Etat qui, depuis quinze ans, faisait des efforts pour se reconstruire. Et chacun doit bien comprendre qu’il faut débarrasser le Liban des influences extérieures.

(...)

L’Iran se met un peu plus au ban de la communauté internationale. Il y a un moment où il faut dire les choses telles qu’elles sont. Il y a plus que des soupçons sur les liens entre le Hezbollah et le régime iranien, dont le moins qu’on puisse dire, c’est qu’on est consterné par son attitude et par ses déclarations. Et je crains, par ailleurs, qu’il n’y ait pas que l’Iran qui soit concerné. »

La reflexió d'un periodista marroquí

Abdelkarim Chankou, redactor en cap de la newsletter "Le détective marocain".

En 1980, un Frère musulman tente d’assassiner le président syrien Hafez el-Assad. Plusieurs imams sont alors arrêtés par le clan alaouite. Le 2 février 1982, sous la conduite de 150 officiers sunnites, la ville de Hama se révolte. Assad réagit violemment en donnant l’ordre d’assiéger la ville et de la bombarder à l’artillerie lourde.

Un tiers de la ville - comptant de nombreux joyaux architecturaux – sera détruit et entre 10 et 25.000 civils seront massacrés pendant les 27 jours de siège. Les commandos anti-subversifs exfiltrent les colonnes de réfugiés fuyant les combats et emprisonnent, torturent et exécutent des milliers de personnes. En Occident comme en Orient, ce massacre a été approuvé par les gouvernements. Le général Alexander Haig, secrétaire d’État de Ronald Reagan, se félicite même de la « fermeté » d’Hafez el-Assad : « Ce type a compris comment il fallait s’y prendre avec les barbus», commente-t-il.

Moins d’un an plus tard, un autre scénario analogue se répète en novembre 1983, à Tripoli (nord du Liban), où Yasser Arafat et 11.000 fedayin sont, cette fois, assiégés par leurs « frères » Syriens. Paris et Washington décident d’assurer une sortie à Abou Ammar. L’armée française l’escorte dans son exil à Tunis. Mais, juste avant le départ pour la Tunisie, un fait curieux se produit : un tireur d'élite israélien, posté à 200 mètres du port, aperçoit le chef de l'OLP sur le point d'embarquer et signale par radio à son QG qu'il peut le dézinguer sur le champ. Le Premier ministre israélien, Menahem Begin, qui a donné sa parole aux Américains que tous les Palestiniens seraient épargnés, donne l'ordre de ne pas tirer !

Ce bref rappel historique non pas pour donner des leçons ou faire la cour à quiconque, mais uniquement pour faire la part des choses et tirer deux enseignements :

1) 25.000 civils syriens sunnites sciemment massacrés en 27 jours et un tiers de leur ville Hama détruit par le clan alaouite, ça n’émeut personne ; alors que 327 civils libanais tués involontairement en 8 jours par les Israéliens dans la foulée de leur guerre contre le Hezbollah suscitent dégoût et indignation générale.

2) Un sniper israélien qui consulte d’abord sa hiérarchie avant d’appuyer sur la détente, même quand la personne dans la ligne de mire est l’ennemi numéro un, ça prouve que Tsahal est une armée disciplinée. Un combattant du Hezbollah aurait-il d’abord appelé son chef, Hassan Nasrallah, avant de tirer sur Ehud Olmert s’il l’avait dans sa lunette de visée ?

Pacifistes versus pau

Només hi ha una cosa pitjor que una guerra: una guerra inacabada. Tropes d'interposició, altos el foc, reunions del consell de seguretat i poc temps després, sant torne'm-hi. Els conflictes s'allarguen anys i panys, no s'eviten les morts ni el sofriment ni la misèria, les ferides es gangrenen, la societat es podreix i la moralitat s'escola en el nihilisme. Aquesta desgràcia, mil vegades pitjor que una guerra oberta, és el resultat de les polítiques de l'ONU, de les actituds apaivagadores i del fals sentimentalisme pacifista. Com diu Thomas Sowell, si els alto el foc fóssin la solució, el Pròxim Orient seria la zona més pacífica del món:

People are calling for a cease-fire in the interests of peace. But there have been more cease-fires in the Middle East than anywhere else. If cease-fires actually promoted peace, the Middle East would be the most peaceful region on the face of the earth instead of the most violent.

Via Chroniques de l'Extrême-Centre.

Les imatges no parlen soles

La internacional mediàtica juga amb les imatges segons els patrons que marca la correcció política. Així, unes vegades mostra el bosc perquè no es vegin els arbres i d'altres mostra els arbres perquè no es vegi el bosc. Tant en un cas com en l'altra, el discurs que acompanya les imatges és sempre el mateix.

D'aquesta manera, quan Israel bombardeja Beirut, sempre veiem columnes de fum sortint d'entre una aglomeració urbana, sense més precisió. I quan es precisa, sempre és per mostrar un munt de runa i, millor encara, morts i ferits que traslladen en camilla. D'explicacions molt poques. Es deixa que les imatges "parlin soles".

Però les imatges que "parlen soles" no existeixen. Si no s'explica que Hezbollah, i en general la majoria de grups terroristes, utilitzen sempre la població civil com autèntics escuts humans dels seus arsenals, bases logístiques i quarters generals, és impossible entendre realment la dimensió del que passa. Si no s'explica que els terroristes morts es comptabilitzen sempre, o gairebé sempre, com a víctimes civils, tampoc podem copsar quina és l'autèntica realitat del conflicte.

No tenen remei

Més sobre els que no saben ni perdre ni guanyar. "México: democracia secuestrable", un magnífic article d'Enrique Krauze.

Para ilustrar el argumento ad terrorem con el que las ideologías totalitarias imponían su verdad a la sociedad, el filósofo polaco Leszek Kolakowski contaba una fábula: dos niñas emprenden una carrera en un parque; la que va atrás exclama continuamente, a grandes voces, "¡voy ganando!, ¡voy ganando!", hasta que la que lleva la delantera abandona la carrera y se echa a llorar en brazos de su madre, diciendo: "No puedo con ella, siempre me gana".

Sin el desenlace, algo similar está ocurriendo en México en estos días. Tras una jornada electoral libre, ordenada y pacífica en la que sufragaron 42.249.541 mexicanos cuyos votos fueron computados en 130.477 casillas por 909.575 ciudadanos (no funcionarios), el candidato del PRD a la presidencia, Andrés Manuel López Obrador, resultó perdedor por un margen de 0,57%, equivalente a 240.822 votos, frente al candidato del PAN, Felipe Calderón. Los números del sistema electrónico de conteo preliminar, avalado por la Universidad Nacional Autónoma de México, coincidieron con el recuento final efectuado en los 300 distritos electorales que concentraron las actas de las casillas. Fuera del resultado adverso en la elección presidencial, en la misma jornada electoral el PRD logró convertirse en la segunda fuerza en el Poder Legislativo (aumentando considerablemente su posición en ambas Cámaras), mientras que su candidato a la Jefatura de Gobierno del Distrito Federal, Marcelo Ebrard, triunfó con el 47%. Por si fuese poco, el PRD arrasó con casi todos los puestos ejecutivos (las delegaciones en las cuales está dividido el Distrito Federal) y en la Asamblea legislativa del propio Distrito Federal.

Ésa es la realidad que atestiguaron 1.800 consejeros distritales, 970.000 representantes de todos los partidos, 24.769 observadores nacionales y 639 internacionales. No obstante, y a pesar de que López Obrador considera válidas las elecciones que produjeron triunfos nunca vistos para su partido, no acepta su derrota personal. Dado el estrecho margen de la elección presidencial, ha decidido ejercer su derecho a impugnar los resultados en el Tribunal Electoral de la Federación. Esta instancia final e inapelable será la que decida, en un plazo cuya fecha límite es el 6 de septiembre próximo, cuáles irregularidades reclamadas son válidas, en cuáles casillas procede o no un recuento de los votos, y cuál es el resultado final de la elección presidencial.

Si el candidato del PRD se hubiese limitado a instrumentar esa estrategia jurídica, su actitud no habría dañado inadmisiblemente el proceso electoral ni socavado a la frágil democracia mexicana. Pero, como era previsible, López Obrador no podía conformarse con una estrategia legal, que él mismo, despectivamente, ha llamado "formal". Tal y como ha hecho a lo largo de su vida, él tenía que ir por más, ir por todo, y es allí donde encaja la fábula de Kolakowski: tenía que recurrir al argumento ad terrorem para lograr su propósito.

Como la niña del cuento, sabedor desde el 2 de julio por la noche de que las tendencias no le favorecían, acudió al Zócalo (ese lugar teológico-político en el centro histórico de la ciudad de México) para declarar: "Hemos ganado la presidencia de la república". Días más tarde, luego del recuento oficial que en el mismo sentido hizo el Instituto Federal Electoral (organismo ciudadano autónomo que, revirtiendo una larga historia de fraudes, desde 1996 organiza con éxito y probidad las elecciones en todos los niveles federales), López Obrador congregó al "pueblo" a una "asamblea" en la que llamó a Fox "traidor a la democracia", y utilizó la palabra más ominosa del diccionario político mexicano: la palabra "fraude". Esta descalificación de la institución electoral mexicana (que acababa de dar el triunfo a cientos de sus candidatos) y los discursos incendiarios que han seguido desde entonces, hasta culminar, el pasado domingo, en un llamado "a la resistencia civil", representan una táctica nada "formal"; representan precisamente el recurso ad terrorem aplicado con un riesgo enorme para la paz de México. Además de proclamarse vencedor, insultar al presidente Fox, amenazar a Felipe Calderón y a su familia, llamar delincuentes a los funcionarios del IFE, considerarse traicionado por miembros de su propio partido y adelantarse al veredicto del Tribunal Electoral, López Obrador ha echado mano de un repertorio digno de una novela de Orwell. Irregularidades aisladas, presuntas y, en todo caso, no dictaminadas por el Tribunal, son presentadas al público como evidencia palmaria de que todo el proceso estuvo viciado, ignorando el testimonio de los observadores extranjeros y de millones de mexicanos. Cuando sus propios representantes de casilla negaron la supuesta irregularidad que López Obrador pretendió demostrar en un vídeo, el líder aseguró que fueron "comprados". A la mentira insustanciada y generalizada aúna la inconsistencia: aunque pide "abrir todas las casillas y contar voto por voto", ante el Tribunal Electoral sólo presentó impugnaciones en el 39% de las casillas. Pero lo más preocupante, desde luego, es que López Obrador ha convocado a movilizaciones de centenares de miles de personas en toda la república "en defensa de la democracia", la misma democracia cuyas instituciones ha puesto en entredicho. Si bien ha insistido en que las marchas serán "pacíficas" y "no caerán en provocaciones", sabe muy bien que en el actual ambiente de extrema polarización, la provocación puede provenir de cualquier lado. Para calibrar sus intenciones no hace falta ser adivino, él mismo lo ha expresado con todas sus letras, y es preciso creerle: él nunca aceptará un resultado adverso, ni de los votantes, ni del Tribunal Electoral; él "ganó la presidencia" e irá "tan lejos como la gente quiera". "La gente", "el pueblo", no son, por principio, los 27.034.972 mexicanos de todas las clases que no votaron por él; no son siquiera los 14.756.350 ciudadanos que lo apoyaron en las urnas. "La gente", "el pueblo", son aquellos que puede movilizar en las calles y plazas del país, y que lo ven como él se ve a sí mismo, como el Mesías de México. ¿Y quién interpreta los deseos de ese "pueblo", depositario de la ley natural y divina, no de la despreciable ley escrita por los hombres? El líder carismático que encarna la Verdad, la Razón, la Historia y el Bien, el líder que prometió salvar a México de la opresión, la desigualdad, la injusticia y la miseria, el que "purificará la vida nacional": Andrés Manuel López Obrador.

El mundo ha visto muchas veces esa película. Es el huevo de la serpiente dictatorial. Un hombre impermeable a la razón, un Mesías que se ha proclamado "indestructible" y se ha equiparado públicamente con Jesucristo, quiere secuestrar la democracia mexicana y, de no obtener el rescate exigido, incendiar al país. No exagero. De hecho, el vocero del PRD, Gerardo Fernández Noreña, declaró hace unos días a Los Angeles Times que, en última instancia, está abierta la vía de la "insurrección". Pero en una democracia (y México es ahora una democracia, aunque su larga historia se empeñe en desmentirlo) no son las teas ardientes, los comités de salud pública, ni los líderes iluminados los que deciden: es el voto ciudadano, es el imperio de la ley.

Enquestes i gràfiques del dia

Contra Israel es viu millor

Ho diu Pilar Rahola en un article que publica avui a l'Avui:

La darrera escalada és la crònica d'una guerra anunciada i llargament covada. Una guerra que, no ho oblidem, s'ha declarat amb un Hamàs en el govern que fa un túnel des de Gaza, ataca una base militar en sòl israelià, mata soldats i en segresta un altre. I, pel nord, grups terroristes de Hezbol·lah, també membres del govern libanès, ataquen una base militar, maten soldats i en segresten dos més. I alegria, que són dos dies!, sobretot si vivim a Europa, estem prenent el sol i som genèticament antisemites, per molt que haguem fet de la correcció política una útil disfressa. Com deia Tertsch, fins i tot quan els fets són inequívocs i assenyalen Israel com el país agredit, a casa nostra el convertim automàticament en culpable. I és que, en la línia del títol d'aquest article, molts són els que contra Israel viuen millor.

El primer que viu millor és Kofi Annan, que cada vegada que mou la cua contra Israel veu pujar el seu lideratge entre les desenes de dictadures que conformen l'Assemblea General. No cal dir que contra Israel reforça el seu deteriorat prestigi. Contra Israel viu millor la totpoderosa França, que així relliga els seus múltiples interessos econòmics amb els àrabs, i tranquil·litza les seves conflictives banlieues. Contra Israel, des de sempre, ha viscut millor Rússia, i contra Israel viuen millor totes les dictadures del petrodòlar, que reforçant el discurs antisemita creen un boc expiatori que distreu el personal de la miserable vida a la qual està condemnat, i foragiten els terribles problemes interns que han creat. Contra Israel viu millor la tirania siriana i contra Israel l'Iran troba l'excusa per mantenir l'islamofeixisme que conrea. Però, sobretot, qui millor viu contra Israel és una esquerra caduca, en l'ADN de la qual trobem els rastres d'un antioccidentalisme patològic. Una esquerra que ha perdut les utopies que ella mateixa va trair i que, en la seva ingenuïtat, creu recuperar l'èpica perduda amb qualsevol mocador panarabista que es posa al coll. Una esquerra que no suportaria un mossèn catòlic, però que s'enlluerna amb qualsevol clergue islàmic que cridi a la resistència. De Marujas Torres, el paradís de l'esquerra n'és ple. Llàstima que és un paradís que, per a la llibertat, resulta un infern.

Qui també viu millor contra Israel és el govern de Zapatero. Avui, el ministre espanyol d'afers estrangers, Miguel Angel Moratinos, ens ha donat una lliçó de diplomàcia. Ha amençat literalment l'empresari jueu Mauricio Hachuel per haver acusat el govern d'antiisraelià i antisemita, amb aquestes paraules (transcrites textualment d'un enregistrament sonor):

“Que sea la última vez que públicamente denuncies y condenes y te expreses sobre el carácter antisemita de un gobierno de España”

Seguint aquest exemple, alguns manifestants per "la pau" avui a Madrid han insultat i per poc agredit una persona que portava una pancarta a favor d'Israel. Els insults han estat aquests: "provocador, judío, hijoputa". La pancarta deia, per un cantó, "Israel sí quiere la paz, ¡parad la matanza!" i, per l'altra, "¡Qué no os engañen! Quien vota Hezbolá y Hamás no quiere la paz".

Aquest vídeo ho recull, especialment a partir del segon 30.



Tot i això, la percepció d'Israel que tenen molts libanesos és positiva, segons Guy Sorman:

après l’indépendance , les musulmans sont rapidement devenus majoritaires au Liban tandis que les Chrétiens continuaient à contrôler l’économie et la politique ; ce qui conduisit à une guerre civile jamais terminée. Il se trouve aujourd’hui plus de Libanais en exil - ou diaspora- en France, aux Etats-Unis, en Amérique latine, en Afrique de l’ouest qu’au Liban même. Ce pays vidé de ses élites est devenu la proie de son voisin syrien -qui n’a jamais reconnu sa légitimité- et plus encore des milices : ces mercenaires vivent de la guerre , mais aussi de trafics d’armes et de drogues. Dans les années 1970, le sud-Liban est ainsi devenu le repaire de l’OLP dirigé par Yasser Arafat ; lorsque les soldats israéliens, soutenus par des milices chrétiennes, sont entrés au sud-Liban pour en chasser Arafat , les Libanais accueillirent ces Israéliens en libérateurs , pas en envahisseurs.
L’Hezbollah n’a fait que remplacer l’OLP , dans les mêmes lieux ; sans aucun doute , bien des Libanais haïssent l’Hezbollah financé par l’Iran autant qu’ils rejetaient l’OLP. Les Israéliens ne sont plus accueillis en libérateurs (il reste trop peu de milices chrétiennes pour cela) mais ce ne sont pas des envahisseurs non plus.

Aquesta vegada, fins i tot Amos Oz dóna suport a les operacions militars israelianes a Gaza i el Líban

Els progres de casa nostra ho tenen molt malament. Aquesta vegada ja no poden recórrer, en defensa de les seves tesis propalestines i antiisraelianes, ni al moviment israelià per la pau. El seu representant més emblemàtic, l'escriptor Amos Oz, cita obligada en el manual de la nostra correcció política, no només no critica l'ofensiva militar a Gaza i el Líban empresa pel govern d'Ehud Olmert sinó que hi dóna suport. Ho diu sense embuts, clar i català, a Le Figaro:

Le mouvement israélien pour la paix devrait soutenir purement et simplement cette tentative d'autodéfense d'Israël, aussi longtemps que cette opération s'en prend surtout au Hezbollah et s'efforce autant que possible d'épargner les civils libanais (une tâche pas toujours facile puisque les lanceurs de missiles du Hezbollah se servent trop souvent des civils libanais comme d'autant de sacs de sable humains).

Les missiles du Hezbollah sont fournis par l'Iran et la Syrie, deux ennemis jurés de toutes les initiatives de paix au Moyen-Orient. Il ne peut y avoir aucune symétrie morale entre le Hez bollah et Israël. Le Hezbollah vise les civils israéliens où qu'ils soient, alors qu'Israël vise principalement le Hezbollah.

Les ombres obscures de l'Iran, de la Syrie et de l'islam fanatique planent au-dessus des villes et des villages en feu de part et d'autre de la frontière israélo-libanaise. Ces ombres noires, dans le même temps, suppriment la société civile libanaise, qui s'était libérée il y a peu, par une lutte héroïque, d'une longue colonisation syrienne.

La vraie bataille qui se livre ces jours-ci n'oppose pas du tout Beyrouth à Haïfa. C'est une bataille entre d'un côté une coalition de nations – Israël, le Liban, l'Égypte et l'Arabie saoudite – qui cherchent la paix et l'islam fanatique encouragé par l'Iran et la Syrie, de l'autre. Si, comme nous l'espérons tous, colombes et faucons israéliens réunis, le Hezbollah est vaincu rapidement, Israël et le Liban seront tous les deux gagnants. Plus encore, la défaite d'une organisation terroriste militante est de nature à doper considérablement les chances de la paix dans la région.

Sobre la "desproporcionalitat" de la reacció israeliana, llegiu aquest article de Bernard Henry-Lévy:

Je ne suis, certes, pas grand expert en affaires militaires. Et je pense évidemment, moi aussi, que chacune de ces victimes civiles que l’on appelle pudiquement, chez les stratèges, « dommage collatéral » est une tragédie. Mais, cela étant dit, j’ai quand même envie de demander à ceux qui parlent ainsi comment ils réagiraient si des commandos de terroristes venaient, sur notre territoire, dans le plus total mépris, voire la négation, de nos frontières, kidnapper des soldats français. Si des villes comme Strasbourg, Lille, ou Lyon se trouvaient, comme Sderot, Ashkelon et, maintenant, Haïfa, soumises à une pluie de Katiouchas faisant des dizaines – à l’échelle française des centaines – d’autres victimes civiles, dont le martyre vaut bien, il me semble, celui des Libanais. Si la capitale même de notre pays se trouvait à la portée de missiles moyenne portée, Zelsal-1, servis par des artificiers iraniens dûment missionnés par Ahmadinejad, et si l’on nous disait, comme vient de le faire, à propos de Tel-Aviv, le secrétaire général du Hezbollah, Hassan Nasrallah, que frapper Paris n’est plus une hypothèse d’école mais un but de guerre prioritaire doublé d’une tâche sainte. J’ai envie de leur demander quelle était, selon eux, la réaction « proportionnée » dès lors que l’auteur de ce type de déclarations et des frappes qui les accompagnent est, de notoriété publique, inspiré, financé, armé par un pays dont le président n’a jamais fait mystère de sa double détermination de se doter de l’arme atomique et, avec ou sans celle-ci, de rayer de la carte un Etat hébreu intrinsèquement pervers et criminel.

Quina és la sortida estratègica al conflicte contra Hezbollah? La resposta de Charles Krauthammer és aquesta: alliberar el Líban de Hezbollah, i per tant de Síria i l'Iran, i retornar-lo als libanesos.

Tout le monde est d’accord sur le fait qu’il faut passer à l’acte. Mais qui doit s’en charger ? Personne. Les Libanais sont trop faibles. Les Européens n’envahissent personne. Après leur amère expérience, il y a 20 ans, les Etats-Unis sont allergiques au Liban. Et Israël ne pouvait agir à l’improviste, sous peine d’être immédiatement stigmatisé comme l’agresseur et contraint à faire marche arrière. D’où l’occasion en or, sans précédent, de l’erreur fatale commise par le Hezbollah. Il franchit la frontière internationale tracée par les Nations Unies, pour attaquer Israël, tuer des soldats et prendre des otages. Cette agression est si grossière, que même la Russie se rallie au communiqué du G 8, qui condamne le Hezbollah pour ses violences, et appelle à la restauration de la souveraineté libanaise sur le sud du pays. Mais un seul pays a la capacité de réaliser cela : Israël, dont le monde reconnaît maintenant qu’il a été contraint à cette offensive par l’agression du Hezbollah. La voie vers une solution est donc claire : Israël libère le sud-Liban et le restitue aux Libanais. Il commence par préparer le terrain par des bombardements aériens, exactement comme pour la Guerre du Golfe, qui a commencé par une campagne aérienne de 40 jours. Mais si l’on s’en tient à cela, le résultat sera un échec. Le Hezbollah restera en place, Israël continuera d’être soumis à des tirs, le Liban restera divisé et non libéré. Et cette guerre reprendra, à l’heure que le Hezbollah et l’Iran choisiront. Comme au Kuweit, en 1991, la campagne aérienne doit être suivie d’une invasion terrestre pour nettoyer le terrain et chasser l’occupant. Israël doit reprendre le sud-Liban et en expulser le Hezbollah. Il déclarera alors ce qui est évident, à savoir : qu’il n’a aucune visée territoriale sur le Liban et qu’il est prêt à se retirer et à remettre le sud-Liban à l’armée libanaise (peut-être appuyée par une force internationale), accomplissant ainsi finalement ce que le monde avait demandé : l’exécution de la Résolution 1559 et le retour du Sud Liban sous souveraineté libanaise.

Acostumats a veure només les imatges de la destrucció provocada pels israelians, us recomano que doneu una ullada a aquestes fotografies sobre les destrosses fetes pels míssils de Hezbollah a Haifa. Uns míssils que, habitualment, la internacional mediàtica qualifica de simples projectils artesanals. Petardos, vaja.

Els de sempre contra els de sempre

Aquest país no té remei.

D'una banda, el sectarisme del govern Zapatero que no ha sapigut ni tan sols nedar i guardar la roba diplomàtica en un moment en que l'actitud internacional cap a Israel ha sigut més comprensiva que en el passat. Per acabar-ho d'adobar, ZP no ha tingut el reflexe d'evitar ser investit amb la kufiya. Un reflexe que sens dubte hauria tingut si l'hi haguesin volgut penjar una esvàstica o la bandera espanyola preconstitucional. Paraules i gestos que han creat un nou incident diplomàtic que no fa res més que tornar a deixar la política exterior espanyola a la cuneta de la comunitat internacional .

D'altra banda, la incoherència d'una oposició que no perd passada en atacar justificadament el govern però que és incapaç de convocar, com s'ha fet a molts països del món, ni una sola manifestació de suport a Israel. A tot arreu, als Estats Units, Itàlia o França, s'han fet manifestacions a favor i en contra d'Israel. A Itàlia, fins i tot l'esquerra s'ha dividit, i una part ha donat suport als jueus i l'altra als xiïtes. Tothom s'ha manifestat i ha fet us de la llibertat d'expressió de la manera que li dictava la seva consciència. Aquí, no. Aquí només hi hagut els de sempre manifestant-se contra dels de sempre.

Això sí, sempre ens quedarà l'exili de sempre.

Increíble

El baròmetre d'opinió que va publicar ahir el Centre d´Estudis d´Opinió de la Generalitat mostra que: "Un 71,3% dels catalans afirma que va anar votar el dia del referèndum de l'Estatut, celebrat el passat 18 de juny i que només va tenir una participació del 48,85%".

A la llum de l'enquesta, un de cada quatre catalans és un mentider.

Baròmetre del CEO, pàg. 36.