El model suec ja fa temps que és un altre

"No se pueden dar servicios de Suecia con impuestos de Marruecos". Aquesta frase l'ha dit el president de la Federació Espanyola de Municipis i Provincies, el socialista Pedro Castro, però la podria haver pronunciat qualsevol altre polític, inclosos els de la dreta. En aquest país sembla que ningú s'ha assabentat encara que el model suec d'estat del benestar ja no existeix. A Suècia estan passant de l'estat a la societat del benestar, retallant i suprimint impostos, liberalitzant l'economia, privititzant la indústria i reformant el sistema de pensions, de salut i d'educació.

Al segle XIX, Suècia era un país molt pobre. Milers de suecs van emigrar als Estats Units buscant sortir de la misèria. Però durant el segle XX, va consolidar una economia de mercat que li va permetre arribar a ser el país amb el més gran creixement del món, igualant els Estats Units en els anys seixanta. D'aquesta manera, Suècia es va convertir en un país ric abans d'esdevenir, durant la dècada dels 70, un estat del benestar. El creixement de la despesa social es va disparar del 30% del PIB a més del 60% a finals dels any 80. Els tipus impusitius sobre la rande van passar del 40 al 65-70%. La regulació del treball va ver pràcticament impossible l'acomiadament. Els mercats de capitals i els beneficis empresarials es van gravar fortament.

La bombolla va acabar esclatant l'any 1993, quan el dèficit pressupostari va assolir el 13% del PIB i el deute el 71%. Aquestes xifres van provocar la caiguda de la moneda i que es disparés la inflació. Tot plegat va protar a la pràctica fallida de l'estat i la disminució dels incentius per treballar, estalviar i invertir.

Aquesta situació provoca que la socialdemocràcia perdi el poder i arribin al poder els liberals, que inicien un canvi de rumb en la política econòmica de Suècia amb l'objectiu de passar de l'estat a la societat del benestar. Es retalla la pressió fiscal, s'aboleixen els impostos sobre el patrimoni i les successions, es desregulen els mercats de capitals, les teleconomicacions, l'electricitat, el transport per carretera, els taxis i altres. Comença la privatització de la indústria i la liberalització del comerç.

També es procedeix a la reforma del sistema de pensions. Una reforma significativa ja que Suècia va ser el primer país a implantar un règim de jubilaciío públic, obligatori i universal. Després d'estudiar el problema durant els primers anys 1990, els suecs aproven el 1998 moure's cap a un sistema de pensió privat a l'estil xilè. També han procedit a una reforma del sistema públic de salut i de l'ensenyament, on han introduit el xec escolar i la llibertat d'elecció d'escola.

El model suec ja fa temps que és un altre.

Cuba des de Prada

La Teresa Amat se'n va anar a Prada a denunciar la dictadura castrista. Allà l'esperaven, a la mesa de conferències, el rector de la Universitat Catalana d'Estiu, Jaume Sobrqués, embotit en una samarreta vermella amb la cara del Che; el resposable de relacions internacionals d'EUiA, Antoni Barberà, i el documentalista, professor de la UAB i autor d’una propera exposició sobre la propaganda mural castrista titulada “Vaya valla”, Alfons González. Com veuen, una mesa plural i equilibrada segons els criteris de la més rància correcció política. Commemoraven els 50 anys de la revolució cubana i la Teresa era la coartada democràtica. Una coartada que no es va arrugar i que va cantar les quaranta sobre Cuba a qui les va voler escoltar:

1. Govern únic des de fa 50 anys sense cap convocatòria d’eleccions lliures.

2. Carència total de llibertat de premsa, d’expressió i associació: tot el país només té una televisió i un diari, un de sol!, que són els òrgans del poder i el partit.

3. Cap mena de llibertat sindical.

4. Cap reconeixement de les plataformes opositores i dels partits (partits de diverses tendències: des de socialistes i comunistes dissidents fins a democratacristians, passant per socialdemocràtes, liberals i fins i tot grups anarquistes; no tots són “de dretes”, com sol propagar el règim i els seus corifeus externs, com tampoc ho són els nombrosos exiliats, per cert, tampoc els de Miami).

5. Repressió i persecució contínua de qualsevol persona per la mera dissidència pacífica.

6. Més de 200 presos polítics, entre ells la majoria dels 75 condemnats la primavera del 2003, alguns fins a 28 anys de presó, per simple dissidència, res de terroristes perillosos, sinó periodistes independents i tota mena de professionals, etc.

7. Estat lamentable de les presons: cel·les de càstig (les famoses “cajas tapiadas” sense cap condició higiènica) per als presos polítics considerats “perillosos”, o la tàctica de barrejar-los amb els presos criminals autèntics perquè “se n’encarreguin”.

8. Activitat intensa i continuada dels Comités de Defensa de la Revolución i les Brigadas de Respuesta Rápida amb els seus “actos de repudio”.

9. Persecució de tota activitat econòmica lliure, per petita i insignificant que sigui.

10. Prohibició total de l’accés a Internet.

11. Instauració vergonyant de la doble moneda.

12. Doble línia sanitària: hospitals ben dotats i medicaments a l’abast dels estrangers i dels membres de l’aparell, no pas del poble en general. Un dels “grandes logros”, no ho oblidem.

13. Instrucció pública totalment mediatitzada per la ideologia comunista: mer adoctrinament. Accés a la universitat dels afectes al règim (o que ho han de simular). Racisme també en això: només menys d’una cinquena part dels d’universitaris són negres.

14. Parlant de racisme, la població negra és la més controlada.

15. Homofòbia i persecució dels homosexuals (encara ara, tot i el “canvi de formes” de la fillíssima Mariela Castro).

16. Presons especials per als malalts de sida; en realitat centres concentracionaris per esperar que es morin, sense tractaments mèdics específics.

17. Prohibició de la sortida del país a la gran majoria de la població.

18. Mobilització dels metges, obligats a anar a “missions humanitàries” (a Veneçuela a canvi de barrils de petroli, per exemple).

19. Sous de misèria (15-17 CUC/euros de mitjana) que obliguen la gent a “inventar”, a buscar-se la vida com sigui.

20. Prostitució obligada, permesa i fins i tot promoguda, sota una façana de persecució que no és més que corrupció per part de la policia. Prostitució infantil a l’engròs.

Etcètera…

Els arbres també passen de l'escalfament global

Un estudi realitzat sota la direcció de la doctora Melanie Harsch, del Bio-Protection Research Centre de Nova Zelanda,  ha revelat dos fets: en primer lloc, que a les zones altes de la muntanya l'augment de les temperatures des d'inicis del segle passat és menor del que se suposava: només 0,013º per any, és a dir que han estat necessaris 77 anys per a augmentar un únic grau de temperatura, molt lluny dels dos o tres que algunes projeccions preveuen per a l'any 2030. En segon lloc, que en més de la meitat dels indrets estudiats la línia del bosc no s'ha mogut significativament, tot i que aquest efecte havia de ser un dels primers indicadors de l'escalfament global.

Catalunya aniria millor sent independent?

Debat a BarcelonaTV.

La traició del socialdemòcrata

La internacional mediàtica puja avui als altars un traïdor al seu país. O és que hi ha un altra qüalificatiu per designar l'actuació d'un càrrec públic que s'ofereix a l'enemic per fer fracassar el seu president? Això és el que va fer Ted Kennedy a l' oferir-se als soviètics per aturar l'escut nuclear de Ronald Reagan. Un projecte, també conegut com a "guerra de les galaxies", que no es va arribar a materialitzar però que va comportar el cop de gràcia al règim comunista soviètic, incapaç de fer front al nou repte nord-americà. L'oferiment de Kennedy s'ha pogut documentar gràcies a l'obertura dels arxius soviètics.

Kennedy believes that, given the current state of affairs, and in the interest of peace, it would be prudent and timely to undertake the following steps to counter the militaristic politics of Reagan and his campaign to psychologically burden the American people. In this regard, he offers the following proposals to the General Secretary of the Central Committee of the Communist Party of the Soviet Union Y.V. Andropov:

1. Kennedy asks Y.V. Andropov to consider inviting the senator to Moscow for a personal meeting in July of this year. The main purpose of the meeting, according to the senator, would be to arm Soviet officials with explanations regarding problems of nuclear disarmament so they may be better prepared and more convincing during appearances in the USA. He would also like to inform you that he has planned a trip through Western Europe, where he anticipates meeting England’s Prime Minister Margaret Thatcher and French President Mitterand in which he will exchange similar ideas regarding the same issues.

If his proposals would be accepted in principle, Kennedy would send his representative to Moscow to resolve questions regarding organizing such a visit.

Kennedy thinks the benefits of a meeting with Y.V.Andropov will be enhanced if he could also invite one of the well known Republican senators, for example, Mark Hatfield. Such a meeting will have a strong impact on American and political circles in the USA (In March of 1982, Hatfield and Kennedy proposed a project to freeze the nuclear arsenals of the USA and USSR and pblished a book on the theme as well.)

2. Kennedy believes that in order to influence Americans it would be important to organize in August-September of this year, televised interviews with Y.V. Andropov in the USA. A direct appeal by the General Secretary to the American people will, without a doubt, attact a great deal of attention and interest in the country. The senator is convinced this would receive the maximum resonance in so far as television is the most effective method of mass media and information.

Via Barcepundit.

Privatitzant l'ensenyament

La Junta d'Educació de Los Angeles ha aprovat una resolució que permet la privatització d'una tercera part de les escoles públiques.

La mort de Kennedy i la reforma sanitària

La mort de Ted Kennedy ha servit una vegada més perquè la socialdemocràcia mediàtica reiteri la mentida de que als Estats Units hi ha 46 milions de persones sense cobertura mèdica. Una mentida que s'ha convertit en veritat a força de repetir-la. Tècnicament, segons les dades del cens, hi ha 45,7 milions de persones sense assegurança mèdica, però això no vol dir que tots ells no tinguin cobertura sanitària. Per què? Doncs, perquè dins d'aquesta xifra s'inclouen, entre altres, els milions de nord-americans que estan coberts pels programes sanitaris pùblics Medicaid i Medicare. Fa pocs dies, "Garlic & oil" es feia ressò d'aquest debat i citava un estudi de Keith Hennessey en el que dissecciona aquestes xifres.

Trobo evident que les coses han de canviar i que s'ha d'abaratir el cost de la sanitat. Però l'administració Obama no està atacant l'arrel del problema. Perquè? Doncs perquè el que fa pujar el cost de la sanitat és l'excessiva litigació judicial contra el sector mèdic. I qualsevol proposta Republicana de limitar per llei la litigació serà ignorada perquè els Demòcrates mai farien mal als advocats que tants diners els dónen en cada campanya. Res, són cosetes que l'Uncle Bassas no us dirà mai de la vida.

Zapatero vetarà Solana

ECD:

A Javier Solana le van a costar muy caras sus declaraciones a favor de la energía nuclear y en contra de la política energética del gobierno de Zapatero. España no apoyará al actual “míster PESC” para ser el futuro ministro de Exteriores de la Unión Europea.

Fi d'època

ÁLVARO DELGADO-GAL:

Cabe afirmar en efecto, sin apartarse mucho de la verdad, que España ha terminado por dividirse en dos mitades. La de los que piensan votar contra el Gobierno, y la de quienes votarán contra la oposición, más aún que en favor del Gobierno. En una coyuntura democrática normal, esta reserva, esta especie de melancolía o spleen ciudadanos, no son necesariamente malos. En circunstancias de emergencia, revelan una desconfianza poco propicia al empuje con que deben acometerse los retos fuera de lo común. Hace tiempo, mucho tiempo, que no las habíamos visto tan gordas. A la muerte de Franco, el terrorismo campaba por sus respetos, la inflación rozaba el cielo, y nadie sabía muy bien cómo encontrar un avenimiento entre los que habían sido compatibles con el Régimen, y los extraños a él. Conocemos como «Transición» el esfuerzo realizado por muchas personas sensatas con el fin de que la mudanza se efectuara sin derramamiento de sangre. Que esas personas, a despecho de haberse formado preponderantemente en una sazón no democrática, y con independencia de su afinidad ideológica, parecieran comprender mejor los mecanismos de la coexistencia civilizada que las clases políticas alumbradas por la propia democracia, indica que no estamos usando bien la pedagogía de la libertad.

Adam i Eva, segons l'Alcorà

Via Extrême-Centre

Represa

Després d'uns quants dies de vancances, reprenc les anotacions. Lamento no haver avisat abans, però no em va ser tècnicament possible.

Cuba publicarà un diccionari amb els pensaments de Fidel Castro

Granma:

La presentación del Diccionario de pensamientos de Fidel Castro, por la Editora Política el próximo Sábado del Libro, permitirá a los lectores contar con una herramienta de sumo valor para el debate ideológico en el mundo contemporáneo y las tareas de la construcción de socialismo en nuestro país.

Per quan un diccionari amb els pensaments de Zapatero o de Fernández de la Vega?

"La culpa de la crisi econòmica i del canvi climàtic és del neoliberalisme"

Ho ha predicat al Brasil la virreina d'Espanya i olè, Maria Teresa Fernández de la Vega. 

La vicepresidenta primera del Gobierno, María Teresa Fernández de la Vega, advirtió hoy del peligro que supone el cambio climático, una amenaza "científicamente contrastada" contra la que es necesario poner todos los esfuerzos, ya que no se trata sólo de un riesgo, sino de una "dolorosa realidad que sufren a diario" millones de personas. En una conferencia en Brasilia, la portavoz del Gobierno acusó a "la ortodoxia del fundamentalismo neoliberal" de estar detrás de la "concepción depredadora del mundo" que ha reducido a "consumidores" a los ciudadanos y a "mercancía" el entorno ecológico.(...)
"Quienes aún se empeñan en negarla, ridiculizarla o minimizarla -dijo--, incurren en la misma insensatez que quienes en el siglo XVI se obstinaban en rechazar la validez de la teoría heliocéntrica".
Y aunque reconoció que ni el cambio climático es la causa de la crisis económica, ni tampoco a la inversa, sí subrayó que "la depredación del capital económico tiene la misma base que la depredación de nuestro capital ecológico". Una base, explicó, construida "sobre el individualismo extremo, el egoísmo y la irresponsabilidad elevadas a la categória de virtudes sociales y económicas".

De hecho, culpó a la "ortodoxia del fundamentalismo neoliberal" de estar detrás de la "concepción depredadora del mundo, de la vida de la sociedad" que ha "santificado el egoísmo, la irresponsabilidad social y la codicia como los principios esenciales del comportamiento individual y colectivo".

Frente a esto, De la Vega recalcó que los problemas a los que ahora se enfrenta la sociedad deben afrontarse con "responsabilidad, compromiso colectivo y coordinación global en la respuesta". "Responder a la crisis ecológica, del mismo modo que responder a la crisis económica, nos exige mirar al mundo, comprender el mundo y relacionarnos con el mundo de otra forma, de un modo muy distinto al que nos ha propuesto el neoliberalismo", insistió.

Para ello, dijo, habrá que desplegar un "nuevo vocabulario" en el que la palabra clave sea la "responsabilidad" como "valor democrático esencial". 

Ara sí que ja no tinc cap dubte.

L'anècdota que mai no acaba

Repassant el blog de Roger Bartra, fill del poeta català Agustí Bartra,  trobo una anotació en la que explica l'última vegada que va anar a Cuba amb motiu de formar part del jurat Casa de las Américas del 1978. Com veuran, tot continua igual.

Mis compañeros en el jurado de ensayo fueron el historiador venezolano Federico Brito Figueroa, el sociólogo ecuatoriano Agustín Cueva y el profesor Alberto Prieto de la Universidad de la Habana. El mejor de los ensayos propuestos fue sin duda, de lejos, el escrito por el chileno Ricardo Israel Z., titulado "Chile: un caso de fascismo dependiente". Pero en su texto citaba a Trotsky para hacer una crítica de sus interpretaciones del fascismo. El profesor cubano nos advirtió que no podría ser premiado un ensayo que mencionara a Trotsky sin denunciarlo como traidor y agente de las potencias imperialistas. Yo defendí el ensayo de Ricardo Israel abiertamente. Brito y Cueva me apoyaron. Las discusiones fueron interminables y absurdas. Nada conmovía al dogmatismo del cubano, que seguía la línea oficial.

De regreso en La Habana, Agustín Cueva y yo nos reunimos a comer con Fernando Retamar y Mario Benedetti (escritores y funcionarios de Casa de las Américas) para protestar e intentar convencerlos. No hubo nada que hacer, no los persuadimos. Nos explicaron, además, que la votación final para aprobar cada premio, en los diferentes rubros (poesía, novela, etc.) se haría en sesión plenaria de todo el jurado, y allí no tendríamos ninguna posibilidad de que nos apoyasen. Aunque la mayoría de los jurados de ensayo propusiese premiar al chileno, no pasaría en la votación final si los cubanos se oponían. Haydé Santamaría, la directora de la Casa de las Américas, rechazó también la posibilidad de premiar un ensayo que citase a Trotsky, aunque fuese para criticarlo. Lo único que se logró fue que el premio de ensayo de ese año fuese declarado desierto.

Nunca más quise volver a Cuba.

El Sahara reverdeix, tot i el canvi climàtic!

"National Geographic":

Scientists are now seeing signals that the Sahara desert and surrounding regions are greening due to increasing rainfall.

If sustained, these rains could revitalize drought-ravaged regions, reclaiming them for farming communities.

This desert-shrinking trend is supported by climate models, which predict a return to conditions that turned the Sahara into a lush savanna some 12,000 years ago.

The green shoots of recovery are showing up on satellite images of regions including the Sahel, a semi-desert zone bordering the Sahara to the south that stretches some 2,400 miles (3,860 kilometers).

Images taken between 1982 and 2002 revealed extensive regreening throughout the Sahel, according to a new study in the journal Biogeosciences.

The study suggests huge increases in vegetation in areas including central Chad and western Sudan.

Taraneh Mousavi

Taraneh Mousavi és el nom d'una més de les moltes víctimes de la repressió del règim teocràtic iranià. Tenia 28 anys. Va ser detinguda junt amb altres 14 manifestants el passat 19 de juny en un carrer de Teheran. Amb els ulls embenats, els milicians basij la van dur a un centre d'interrogatori. El seu delicte no era només manifestar-se sinó portar un pentinat modern, anar maquillada, lluïr un mocador verd i unes sabates de talons.

Tres setmanes després de la seva desaparició, els pares de Taraneh van començar a saber el que li havia passat a la seva única filla. Un testimoni anònim els va explicar que la va veure a la presó d'Evin amb senyal inequívoques d'abusos físics i psicològics. Segons aquest testimoni, l'havien torturat i violat en grup. Un segon testimoni va afegir que un parell de dies després de la detenció, Taraneh va ingressar a l'Hospital Khomeini amb ferides a l'anus i problemes a l'úter. 
Els pares mai la van trobar a l'hospital, però una infermera els va confirmar que una jove que responia a la descripció de Taraneh havia estat traslladada per milicians basij en estat de coma i se la van endur en la mateixa situació hores després. Finalment, la família va ser informada que s'havia localitzat el seu cos cremat en el desert. 

La història de Taraneh ha arribat fins al Congrés dels Estats Units, on el congressista de Michigan Thaddeus McCotter ha mostrat la foto de la jove com exemple de l'estrepitòs fracàs del líder espiritual iranià Jamenei.

Segarra-Garrigues: del somni a la vergonya col·lectiva

He rebut aquest artucle de Joan Segura, Vicepresident de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya, que reproduexio tot seguit pel seu interès.

Ja han deixat anar la guillotina. La seva fulla està a punt de fregar el coll del culpable de tots els mals: el canal Segarra-Garrigues. No sabem si li tallaran l’orella o tot el cap, però és evident que al final serà irreconeixible i si li perdonen la vida, ja no serà mai el mateix. Perquè 40.000 hectàrees de Zones d’Especial Protecció de les Aus (ZEPA) sobre el conjunt d’un projecte de 70.000 és una ferida mortal.

Sabem que, de forma preventiva, el reg s’ha d’aturar, així com la construcció del canal; que diuen que s’ha de fer una nova ampliació de zones protegides i que se n’ha d’avaluar l’impacte; que en cas contrari la proposta de sanció de les autoritats comunitàries podria superar el milió d’euros i s’encariria en centenars de milers d’euros cada dia de reg. Però ja n’hi ha prou de culpar Brussel·les de la nostra ineficàcia!

Les Terres de Lleida hem passat de pensar que el projecte de canal, el somni dels nostres avantpassats, arribaria a ser finalment tangible, a la desil·lusió en veure que els nostres polítics no són capaços de posar per davant tot el sentit comú en la definició d’un model de país on l’equilibri territorial sigui una realitat. Vergonya col·lectiva en veure que no han tingut l’habilitat de defensar enèrgicament aquest projecte que havia de representar l’oportunitat de crear ocupació i de generar riquesa econòmica i social en unes comarques amb importants dèficits estructurals.

Frustració, pel precedent que suposa... perquè sembla que estiguem acceptant la incomprensió de l’Europa del Nord sobre el regadiu, quan per tots és sabut que és el primer element de consolidació de l’agricultura en zones àrides, que és el primer factor que assegura i estabilitza les rendes dels pagesos. El següent pas serà prohibir qualsevol mena de suport a les zones regades, i nosaltres ajupirem el coll, un cop més.

És una burla que a aquestes alçades se’ns vulguin donar als pagesos lliçons d’ecologisme. No tenim cap interès en maltractar ni als ocells ni a la fauna ni al territori en què estem, senzillament pel fet que nosaltres hi vivim. Seria una mica absurd que algú pensés que tenim la més mínima intenció en fer malbé el substrat del nostre futur i el dels nostres fills. No trobeu? Sembla ser, que el premi que ens donen per tants segles de conservar aquests paisatges tal com som, per l’esforç dels nostres avantpassats, sigui aquesta guillotina que ja s’ha deixat anar. Perquè estem convençuts que de moixons n’hi haurà molts més amb l’aigua que en les terres àrides actuals.

Les cooperatives agràries necessitem aquest canal per créixer, per continuar sent motor de desenvolupament rural. No podem perdre un cop més aquesta oportunitat històrica i no entenem com el conjunt de la ciutadania de les Terres de Lleida -no només el sector agrari- no s’alça en rebel·lia.

Senyors polítics: us reclamem consens, transparència i honestedat. Transparència i consens en la definició de com haurem de gestionar aquest territori. I honestedat perquè no ho és massa llançar la notícia a l’opinió pública de què els pagesos cobraran entre 150 i 500 euros per hectàrea si es queden sense regar, com si fóssim privilegiats, sense preveure d’on sortiran els diners per pagar això. Perquè de ser certa aquesta afirmació, s’hauria d’explicar d’on sortirà aquest pressupost, d’entre 6 i 20 milions d’euros anuals. Però nosaltres no volem almoina per sobreviure, volem ser grans, i no ens deixen. I és que en qualsevol cas, per molts diners que ens donessin, mai ens podrien pagar tot el que ens han pres.