Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 31 de juliol de 2012

Però no haviem quedat que no en tenía?


(via)


Rànking dels principals sous públics (bruts)

Xavier Trias, alcalde de Barcelona (CiU)
146.739 

Artur Mas, president de la Generalitat (CiU)
144.030,12 €

Salvador Esteve, president Diputació Barcelona (CiU)
115.723,72 €

Xabier Mikel Errekondo, diputat per Guipúscoa (Amaiur)
113.276,22 €

Jaime Javier Barrero, vicepresident 2on del Congrés (PSOE)
102.255,92 €

María Dolors Montserrat, videpresidenta 3a del Congrés (PP)
102.255,92 €

Ana María Botella, alcaldessa de Madrid (PP)
101.987 €

Patxi López, lehendakari d'Euskadi (PSE-PSOE)
100.696 €


María Soraya Rodríguez, diputada per Valladolid (PSOE)
98.625,48 €

Yolanda Barcina, presidenta de Navarra (UPN)
92.532,61 €

Mariano Rajoy, president del govern d'Espanya (PP)
72.600,36 €

Paulino Rivero, president de Canàries (CC)
81.562,92 €

José Antonio Monago, president d'Extremadura (PP)
81.363,52 €

Esperanza Aguirre, presidenta de Madrid (PP)81.000 €, sense comptar triennis

Luisa Fernanda Rudi, presidenta de l'Aragó (PP)
80.974,92 €


Ramón Luis Valcárcel, president de Múrcia (PP)
68.981,88 €

Juan Vicente Herrera, president de Castella i Lleó (PP)
68.982 €
Alberto Fabra, president Generalitat Valenciana (PP)
67.615, 92 €

Alberto Núñez Feijóo, president de Galícia (PP)
67.104,04

Pedro Sanz, president de La Rioja (PP)
67.055 €

José Ramón Bauzá, president Illes Balears (PP)
65.585 €

José Antonio Griñán, president d'Andalusia (PSOE)
63.808 €

Javier Fernández, president d'Astúries (PSOE)
63.710 €

Juan Ignacio Diego Palacios. president de Cantàbria (PP)
59.535 


María Dolores de Cospedal, presidenta de Castella-La Manxa (PP)
No disponible

MÉS INFORMACIÓ, AQUÍ.


dilluns, 30 de juliol de 2012

dijous, 26 de juliol de 2012

Homentage a les 77 víctimes d'Oslo

Els 63 diputats amb pis a Madird i que cobren els 1.823 euros


ADDENDA.- M'informen que Antonio Cantó de UPyD va renunciar a cobrar la dieta per allotjament.


Un vídeo per a Cayo Lara

El coordinador d'Esquerra Unida, Cayo Lara, ha dit que la mort del dissident cubà Oswaldo Payá li sembla "intrascendent", ja que, segons ell, es tracte d'un "mort més dels molts que es maten cada dia a la carretera".

Ni una paraula sobre les sospites que es tractés d'un accident provocat. Ni una paraula de suport a la dissidència cubana. Ni un sol mot de suport als cubans que van ser objecte de la repressió de la dictadura cubana per voler assistir al funeral.






dimecres, 25 de juliol de 2012

Josep Pla contra l'euro

Josep Pla:
Em vaig adonar de la importància que té la moneda, del preu de la moneda en la vida humana. No hi pot haver cap forma de moral, si la moneda no és forta i no serveix per a mantenir l'alimentació de la gent. Alemanya, a l'època de la República de Weimar, fou una jungla plena de bèsties feres. No hi hagué més que feres i pobra gent. Aquesta és una realitat que no m'he tret mai més del cap, que ha estat una de les obsessions més importants de la meva vida. Quan veig a l'època present la frivolitat de la gent, quedo astorat i estic convençut que el món no té remei.
Josep Pla:
Al meu entendre, la moneda és la cosa més important de la vida: vull dir no pas la moneda en si, sinó el preu de la moneda. He rebutjat col·laboracions perquè eren massa ben pagades. Això ho sap el senyor Laín Entralgo, que em proposà d'escriure per a una revista farmacèutica i ho vaig rebutjar perquè el preu era excessiu. Vaig rebutjar articles pagats a 10.000 pessetes cada un i proposats per l'Agència Efe. El senyor Alfaro, president d'aquesta Agència, ho sap perfectament. Sóc un decidit contrari del funcionament intensiu de la màquina de fer bitllets. Tots els sous i jornals excessius fan funcionar aquesta màquina. Com més bitllets hi ha en circulació, més poc valen. Com més bitllets porteu a la cartera injustificats, menys valen els bitllets. Els cretins sostenen que els casos personals no tenen importància en aquest afer. Aquests imbècils no saben que totes les coses grosses no són més que la suma de les coses petites. La primera obligació d'un ciutadà no és ni la bandera, ni l'honor retòric, ni les frases grotesques. La primera obligació d'un ciutadà és mantenir el preu de la seva moneda —i com més alt sigui millor. El risc, l'aventura, la combinazione (per dir-ho en italià), les sorpreses, les improvisacions, els discursos, les promeses, em produeixen un malestar íntim. Les coses hiperbòliques no m'han enlluernat mai. L'única cosa que demano és una seguretat -encara que sigui mínima-, però una seguretat que duri anys i anys i anys. No demano res més. És ben poca cosa. Jo no vull res més. Trobar-nos cada quinze dies o cada cinc anys de cul per terra gràcies a la ignorància i a la petulància d'aquests quatre ximplets que pretenen governar-nos amb les il·lusions del progrés, ho considero indecent.

L'esquerra colpista presenta el seu programa

Adopteu un espanyol!

dilluns, 23 de juliol de 2012

El missatge que hauria de fer Rajoy

Mensaje a La Nacion (via)

Rajoy tira la tovallola

“Lo que le está pasando a España no es solo la evidencia del fracaso de nuestras políticas como país durante todos estos años atrás, es también la evidencia del fracaso del proyecto europeo, de la incompetencia de sus líderes y de la inutilidad de sus decisiones”, dicen fuentes muy próximas al propio Mariano Rajoy. Y es que el Gobierno ya no tiene margen de maniobra para hacer nada más y depende única y exclusivamente de las decisiones que se tomen en Bruselas.

“O nos ayudan, o nos hundimos nosotros y se hunde Europa, y es cuestión de días, aquí no se puede actuar con esa lentitud exasperante con la que acostumbra actuar Bruselas”, dicen en el Ministerio de Economía.

dijous, 19 de juliol de 2012

Qui vol la independència?

El millor que podria fer Espanya es desenpallegar-se d'una vegada per totes de Catalunya. Molts espanyols es treurien un pes de sobre i molts catalans, també. La decisió unilateral de fer-nos fora d'Espanya potser no seria del tot democràtica, però al cap i a la fi les dures reformes endegades tampoc s'han consultat amb els ciutadans tot i comportar algunes d'elles esmenes constitucionals. Per tant, jo d'en Rajoy tiraria pel dret. Es possible que Espanya hi perdi diners, però potser no tants com es diu. Fins i tot, tal i com està la cosa, probablement hi surti guanyant. I és que les balances -fiscals o no- sempre acaben penjant pel cantó del que pesa.

Dissortadament, fer-nos fora d'Espanya no serà senzill. I no ho dic per la resistència que puguin presentar els ciutadans de Catalunya que se senten espanyols o per l'oposició del govern central, sinó pels nacionalistes catalans.

La resistència dels que se senten espanyols a Catalunya serà escassa per no dir nul·la, com ho demostra el pragmatisme amb que han acceptat, per exemple, la política lingüística de la Generalitat. Han acceptat la immersió perquè aquesta permet que els seus fills s'integrin a un país bilingüe en igualtat de condicions amb els fills dels nadius. A canvi, han renunciat al dret a rebre educació en la seva llengua materna. La relació cost-benefici els ha decantat a favor de la immersió i, de moment, no semblen tenir motius per canviar de criteri.

No crec que m'equivoqui, doncs, si afirmo que l'oposició més ferrenya no vindrà de l'espanyolisme sinó del nacionalisme català. La primera cosa que diran és que hi ha factures pendents i que mentre no ens tornin tots els nostres calers seguirem sent més espanyols que la mare que ens va parir. I quan rebin aquestes diners, aleshores reclamaran reparacions de guerra i d'ocupació pels perjudicis causats al poble català des del 1714 fins ara. I mentre no ens paguin aquestes reparacions, no acceptaran cap mena d'independència. Seguirem sent el corcó d'Espanya.

I és que el nacionalisme té molt clar allò de que la llibertat no es regala sinó que es conquereix. Cosa que, traduit al català, vol dir que només seràs lliure si ets tú qui t'envàs però no si et foten fora.



ADDENDA.-  Publico tot seguit un article que m'ha fet arribar l'amic A. sobre el greu perill de la independència o la principal raó per a no ser independents:

O Barça o Independència 
Un ja porta molts anys i afanys en aquesta vida com per saber que hi ha coses que no es poden fer; que fer-les por provocar escruiximent en les parts més íntimes de l'ànima —bé, diguem-m'ho més clarament, de la butxaca, que és l'ànima del català; segons els nostres històrics adversaris. Amb l'edat m'he anat donant compte que la classe política es va tapant les vergonyes —les malifetes originades per les temptacions d'estirar el braç, ara que ningú no em veu— i per això ja va sent hora que un s'aixequi i digui que prou. Que no podem anar cap a la independència. Per descomptat, que pot ser útil continuar ad eternum amb aquesta cantarella; les cantarelles sempre van bé per endormiscar el personal; fer-lo somniar truites i mentrestant 'nosaltres' trenquem els ous, o fem allò d'estirar el braç. És a dir, que podem continuar, i es continuarà, faltaria més, amb el càntic de la independència. Però, no passarem —no passaran— d'aquest guinyol premeditat i ben estudiat. I no passaran als autèntics fets, perquè hi ha una cosa perillosa —la trencadissa que insinuàvem— que no s'ha de tocar. I aquesta cosa és el Barça.

És imprescindible que el Barça estigui, jugui, en la lliga 'espanyola' (em perdonareu per emprar aquest mot tan maleït, però vull fer-me entendre). Jo, la veritat, no puc entendre un Barça fent una lliga exclusivament catalana. Us figureu el Barça jugant contra el Reus, el Sabadell, el Lleida, l'Igualada (sense voler menys tenir aquests formidables equips). I fins a una totalitat de 20. Segur que el Santa Coloma és formidable; segur que l'Hospitalet té milers de seguidors que perden el cor per ell. No sé si existeix el Mataró, ni el de la Seu d'Urgell i tampoc el Cervera o el Mollerussa. Però, no ens enganyem, llevat de l'Espanyol —que per raons de la independència hauria de recloure's a la lliga catalana— els altres equips catalans amb prou feines arribarien a mitja cama —per no dir allò de la sola de la sabata— del Barça.

De veritat s'ompliria el camp del Barça per mirar un Barça-Ripoll? I un Barça-Bisbalenc? Està claríssim que no. Llevat els primers dies, ja sabríem qui guanyarà el partit abans de comprar l'entrada. I la manca d'emoció comportaria cercar-la en diversions alternatives. Creieu que seria interessant seguir els 90 minuts per TV, havent pagat quota, per mirar un Barça-Blanes? I resultat de tot això seria una caiguda espectacular d’ingressos i una venda també espectacular de jugadors abans que perdessin el valor actual.

D'altra banda, la 'fera' que tothom porta a dins —uns més adormida que uns altres, tot s'ha de dir— resistiria no poder competir —mitjançant els peus dels blaugrana— contra l'adversari per antonomàsia? Quin equip dels d'aquí seria el que ens permetria desfogar-nos de les desgràcies i mala lluna que portem al damunt, com molt bé ens ho permet guanyant al Madrid? Com podríem sentir-nos fets uns 'homes' si no guanyem a equips tan forts com el 'nostre' Barça?

Crec, rematant aquestes línies, que no s'ha estudiat ben bé el que comportaria per al nostre símbol —per la nostra autèntica bandera, que és el Barça; els jugadors del qual equip són els nostres almogàvers que guanyen batalles simbòliques i ens fan sentir vius—. Tampoc s'ha estudiat el que la psicologia del català podria perdre en la independència. Sí que podríem ser independents, com poden ser independents aquells xicots que es van anar a enterrar en aquell poblet de l'interior de Catalunya que té 12 habitants i cada dia van a la feixa a regar els tomàquets i a recollir les cebes. Però no sé si això ens ompliria prou. Caldrà rumiar-ho a fons abans de fer una relliscada!

divendres, 13 de juliol de 2012

La pregunta


Per què no s'aplica a Síria el que es va aplicar a Líbia? Amb un control del seu espai aeri es podria evitar gran part de les matances. Per què no es fa? Per què el gran líder del món occidental, el progre Barack Obama, no mou un dit i mira cap a un altre cantó?

Moltes preguntes sense resposta. Especialment per aquesta:

És moral sacrificar la vida de desenes de milers de sirians al principi que cap acció és legítima si no l'autoritza les Nacions Unides? 

Robafaves, ¿roba faves?

Quan un arriba a certa edat li resulta difícil mantenir un comportament discret davant uns fets de difícil categoria moral. L'acte que es vol fer el proper dia 27 en nom del Grup de Premsa al Robafaves per donar suport a aquesta empresa, que no entitat, es de preocupant qualificació.

El sentit d'aquest acte —que s'insereix en un grup d'actes similars, com l'article a tota pagina d'un diumenge de juliol a La Vanguardia— és animar a la gent i/o a les institucions públiques a donar suport econòmic (el moral, tal com estan les coses, no crec que al Robafaves l'importi gaire) a l'empresa fallida.

Robafaves es una empresa en bancarrota com els fets ens mostren (els aparadors en son una clara manifestació) i l'acte del dia 27 que en nom del Grup de Premsa es farà (o es pretén fer) equival no ja a intentar 'vendre' als assistents (i als amics dels assistents) 'participacions preferents' i 'accions de Bankia' sinó a que regalin a Robafaves directament 250.000 euros.

Robafaves, pel que es comenta, es una empresa fallida —els seus deutes son, en pessetes de la nostra època, milionaris : més de 40 milions!—, i dedicant-se a un ram com el dels llibreters, difícilment podrà recuperar un lloc en el mercat del llibre, atès l'impacte imminent del llibre electrònic (ja hi ha dades dels EUA que això indiquen). Aleshores, aconsellar -en l'acte del 27- directament o indirectament als assistents que 'comprin accions' del Robafaves es com dir al personal que comprin accions de Bankia (o de Pumsa, per posar un exemple nostrat), o el que és pitjor que els regalin diners per la cara maca, a canvi de no res.

De fet no es pot negar que Robafaves ha tingut un paper important en la cultura de Mataró i comarca. D'igual manera com can Miracle l'ha tingut en les postres dels diumenges mataronins. També s'ha de dir, però, que Robafaves, indirectament, va ajudar a desaparèixer llibreters com Terra, al carrer Sant Josep, la Comercial Papelera de Rancho Cordero i Can Pi de la Riera, (i ca l’Alvarez!), per no esmentar el tancament de la llibreria Tria de la Rambla. També Robafaves va, directament o indirectament, frenar la vinguda de la Fnac a Mataró —cosa que envejo quan vaig a altres capitals que gaudeixen d’aquesta empresa. Robafaves també es qui va intentar frenar —per evitar un cop més els competidors— la vinguda d'Abacus, amb la maniobra de la botiga Actua. Maniobra aquesta que, segons la premsa actual, ha generat deutes en les butxaques dels mataronins —Robafaves, via Actua, no ha pagat els lloguers corresponents a l'ajuntament (que som tots nosaltres, bé en tot cas de la gent que viu i està censada a Mataró)...

Si el Grup de Premsa —mes mort actualment que viu; els anys no passen en va— hagués existit en aquest darrers anys, i hagués continuat denunciant la corrupció municipal —denunciant males conductes amb el diner públic; subvencions injustes i a fons perdut, dedicades als amiguets del poder—, si el Grup de Premsa hagués existit, i hagués mantingut el mateix esperit, no podria estar seient el dia 27 dins del Robafaves dient quatre superficialitats i callant serioses coses de fons.

Que la gent no ha d'ajudar econòmicament al Robafaves? La gent ha de ser prou lliure com per fer amb els seus diners el que vulgui. Però el que no es pot fer és de sirena d'Ulisses i cantar meravelles d'aquestes noves 'preferents', ni intentar pressionar a un ajuntament endeutat fins les orelles (cal recordar Pumsa?) perquè ajudi a una empresa a evitar baixar la persiana. Si passegeu per barris i fora del centre, i també pel mateix centre-centre, veureu que moltes altres empreses ho han fet sense rebre la nostra commiseració (i segur que també n'eren dignes de rebre suport; i potser fins i tot més). I, evitem, sobretot, endeutar mes l'ajuntament —els nostres fills i nets segur que no ens ho perdonaran. / A.F.

"Ecologia o muerte. Venceremos"

Antón Uriarte:
Triunfa el ecologismo. El decrecimiento. Triunfa tanto, que a los ecologistas les da hasta reparo confesar que les ha llegado el éxito tan rápido. Cae por los suelos la producción de cemento en España, se apaga mes tras mes el consumo eléctrico y hace veinte años que no se venden tan pocos coches como ahora.

Cristóbal Montoro



dijous, 12 de juliol de 2012

Líders musulmans criden a la destrucció de les piràmides d'Egipte


Raymond Ibrahim:
According to several reports in the Arabic media, prominent Muslim clerics have begun to call for the demolition of Egypt's Great Pyramids—or, in the words of Saudi Sheikh Ali bin Said al-Rabi'i, those "symbols of paganism," which Egypt's Salafi party has long planned to cover with wax. Most recently, Bahrain's "Sheikh of Sunni Sheikhs" and President of National Unity, Abd al-Latif al-Mahmoud, called on Egypt's new president, Muhammad Morsi, to "destroy the Pyramids and accomplish what Amr bin al-As could not."

dimecres, 11 de juliol de 2012

Ja no és Rajoy. És Brussel·les, estúpid!

Finalment, Europa li ha tret amb fórceps a Rajoy les reformes i les mesures d'ajust necessàries per iniciar la sortida de la crisi. Tot i que encara hi ha algunes incògnites i incoherències, atribuïbles a la lentitud i complexitat en el procés de presa de decisions d'una Europa de vol gallinaci, la UE sembla que per fi està teixint una estratègia coherent per superar la crisi, salvar l'euro i enfortir la unitat europea.

Aquí, però, gairebé tothom -periodistes, polítics, sindicalistes o comentaristes- continua parlant en termes exclusivament interns. Com si les mesures anunciades per Rajoy fossin un simple incompliment del seu programa electoral i la resposta hagués de ser, com fins ara, una qüestió de política "nacional".

Les mesures anunciades per Rajoy un dia després de la publicació del Memoràndum de condicions per a la intervenció del sector bancari espanyol tenen poc a veure amb el govern espanyol. Són una imposició de la Unió Europea. Són les receptes que la UE ha pactat i prescrit a l'Estat espanyol i formen part d'un procés cada vegada més decidit a culminar la unió fiscal i política del continent.

Certament, Rajoy podria haver presentat abans i per iniciativa pròpia aquestes reformes. Això, si més no, l'hauria permès fer-les de manera més coherent amb el seu programa electoral i reforçar així el seu lideratge. Però la miopia política -llegeixi's eleccions andaluses- i la constant vacil·lació ideològica l'han portat a la irrellevància.

Per tant, a hores d'ara, les crítiques a favor o en contra del pla de sortida de la crisi s'haurien d'adreçar no tant al govern espanyol com a Brussel·les. El tema ja no és el programa electoral del PP o les ganes que els hi tenen sindicats i socialistes. El tema és si les mesures receptades són coherents amb el projecte europeu o no. Si seran efectives per Espanya i la resta de països europeus més tocats per la crisi o no. El debat ja no és "nacional" sinó europeu. Però molt em temo que aquí continuarem amb el nostre autisme polític. Amb el nostre provincianisme secular.

dimarts, 10 de juliol de 2012

Les 32 condicions del rescat bancari




Cent anys de Woody Guthrie





Drogues per l'estabilitat de la parella

Eduardo Zugasti:
Los valores familiares no han bajado del cielo: son un invento de los mamíferos. Ni siquiera la monogamia es una característica humana sin antecedentes, como explica Patricia Churchland en su último libro. Un 3% de los mamíferos (castores, marmotas, monos titis, gibones, ratones de pradera y montaña) forman parejas de larga duración.

El caso de los ratones silvestres es particularmente ilustrativo. Mientras que los ratones de pradera se emparejan para siempre, los de montaña no lo hacen. Y parece que la diferencia sólo se puede apreciar a un nivel microestructural y neurobiológico muy concreto: los receptores de la hormona vasopresina. Para saber qué es un “sentimiento moral” a la Hume, resulta que hoy es preciso saber mucho de neuroendocrinología.

Naturalmente, la monogamia humana abarca un conjunto de valores e instituciones culturales mucho más complejas y difíciles de explicar. La ciencia natural del amor no reduce el matrimonio a neuroendocrinología, sólo muestra que la distancia entre la biología y los valores, no es insalvable.

Este viene a ser el supuesto básico con el que trabajan Earp, Sanders y Savulescu [PDF], del Oxford Uehiro Centre for Practical Ethics, que han propuesto abiertamente nada menos que mejorar las relaciones sentimentales utilizando “drogas para el amor”.

Teniendo en cuenta nuestra catastrófica situación nacional también en materia de relaciones personales (en España se divorcian cada año unas 100.000 parejas, uno de los países europeos con mayor tasa de rupturas), quizás nos convendría prestar atención a este tipo de sugerencias.

Democràcia, Estat-Nació i nacionalisme

La UE es el imperio. Y el imperio, la guerra

Thierry Baudet:
El principal argumento de los partidarios del proyecto europeo es que el nacionalismo deriva en la guerra y la construcción europea en la paz. Cualquier pérdida que provoque Bruselas en el ámbito de la democracia, la soberanía y la transparencia, se compensaría por el noble objetivo de la paz. Pero este supuesto se basa en un error. El nacionalismo no deriva en la guerra. Lo que conduce a la guerra es la ambición de instaurar un imperio europeo. La ambición de someter a la fuerza a un corsé a los diferentes pueblos es lo que lleva a la guerra. En definitiva, la construcción europea es lo que deriva en la guerra.
Jo firmaria pràcticament la totalitat d'aquest article sinó fos perquè, d'una banda, confon deliberadament entre estat-nació i nacionalisme, i per l'altre, entre una confluència voluntària d'estats i l'expansió imperial d'un d'ells..

Crec, com deia Ralf Dahrendorf, que només l'estat-nació ha fet possible històricament la creació de la democràcia moderna, facilitada per la percepció d'igualtat entre els ciutadans que oferix un estat-nació consolidat. A més, totes les experiències supranacionals existents pateixen, com apunta Dahrendorf, d'un major o menor dèficit democràtic:
...el Estado-nación sigue siendo el único espacio político en el que prospera la constitución de la libertad. Las credenciales democráticas de organizaciones como la UE son dudosas, y en el caso de las Naciones Unidas y otras instituciones mundiales están totalmente ausentes. Además, a pesar de la frecuente búsqueda de nuevas identidades, ya sea la europea, la latinoamericana u otras, y de muchas referencias a un nuevo cosmopolitanismo o incluso una “sociedad civil mundial”, la mayoría de la gente se siente en casa en su propio país, el Estado-nación del cual son ciudadanos.
Però l'estat-nació té una altra cara. La cara negativa del nacionalisme. En paraules de Dahrendorf:
El impulso nacionalista puede ser agresivo o defensivo, puede estar dirigido en contra de otros o volcarse al interior de sus fronteras. En cualquier caso, vicia cualquier intento de crear una comunidad internacional de sociedades abiertas.

dijous, 5 de juliol de 2012

El nacionalisme comercial

Xavier Sala i Martín:
...la idea de promoure el petit comerç al centre de les ciutats és que el govern pensa que si no hi ha botigues al centre, la gent marxarà cap els suburbis, els centres de les ciutats quedaran desèrtics i això, sembla ser, no és desitjable. I com que això no és desitjable hem de prohibir que els comerços obrin els diumenges: si deixem que obrin, els petits comerços no podran competir amb els grans i hauran de tancar. I això generarà una gran catàstrofe urbanística amb la desertització del centre de la ciutat. Aquesta teoria és completament falsa. Jo visc a Nova York, concretament a la illa de Manhattan (el més cèntric dels cinc veïnats de la ciutat i on hi vivim uns tres milions de Novaiorquesos) des de fa 17 anys. A Nova York cada botiga obre exactament els dies i les hores que li dona la gana. Algunes troben òptim tancar els diumenges. Altres tanquen els dissabtes. Altres no tanquen cap dia. Altres tanquen a les 6 de la tarda. Altres no tanquen mai. És un plaer passejar per Manhattan a les 4 de la matinada i poder anar a comprar menjar al supermercat, o comprar fruita a la fruiteria o fins i tot anar al banc a parlar amb el teu assessor financer. Tothom que hagi visitat Nova York haurà vist que ni el centre de la ciutat de Nova York no està mort, ni les petites botigues han desaparegut, ni els petits comerços s’han arruïnat sota el pes de la competència de les grans superfícies. Per tant, la teoria convergent de que si el govern no obliga a tancar les botigues el diumenge, els centres de la ciutat desapareixeran és una fantasia que no té res a veure amb la realitat.

Una altra llei que va en la mateixa direcció és la llei de rebaixes. Estem en mig d’una crisi, moltes empreses no venen res i potser, només potser, podrien fer una mica de negoci si fessin unes rebaixes de preus. Això és el que fan totes les empreses del món quan veuen que les vendes no tiren: baixen els preus. Ah! Però les empreses d’aquí no ho poden fer perquè hi ha una “llei de rebaixes”. Una llei dissenyada per uns polítics i uns funcionaris que no saben què és vendre un calçotet, que no han treballat en cap feina productiva en tota la seva vida però que decideixen els dies i les hores en que les empreses poden fer rebaixes. “Es que les guerres de preus perjudicaria els petits botiguers!”, dirien, com si l’actual sistema no hagués aconseguit la ruïna de centenars de milers de botiguers a qui els funcionaris no han deixat competir i els han obligat a tancar! Les rebaixes lliures no només permetria més flexibilitat als empresaris sinó que beneficiaria en gran mesura als consumidors, que gaudirien de preus més baixos tot l’any. Això seria especialment desitjable en aquests moments en els què el propi govern els retalla els sous, els puja els impostos i les taxes de tot tipus de productes!

dimecres, 4 de juliol de 2012

Feliç 4 de juliol



John Adams - Declaració d'Independència

L'error de l'euro

Xavier Sala i Martín:
Durante las dos décadas que precedieron a la creación del euro, el mundo académico advirtió repetidamente que era un error introducir la moneda única sin tener primero otros aspectos básicos de la integración. Era como empezar la casa por el tejado. No se podía poner la misma moneda a países con ciclos económicos no sincronizados, sin movilidad de trabajo que permitiera enviar a los parados del país en crisis al país que va bien, sin una unidad de mercado que fomentara la verdadera competencia entre las empresas de los distintos países (cosa que hubiera armonizado el ciclo y los precios), sin una unidad fiscal que transfiriera recursos automáticamente desde los países con boom hacia los países con recesión y sin una unidad bancaria y financiera que enviara recursos a los bancos con problemas. Los académicos advirtieron que cuando viniera la primera crisis, sería catastrófica.

Pero como tantas veces ha pasado con el proyecto europeo, los líderes políticos se negaron a escuchar a los expertos, les acusaron de intentar ayudar a los Estados Unidos y a querer mantener la primacía y el monopolio mundial del dólar... y tiraron adelante la unión monetaria.

Y la crisis llegó... y está siendo catastrófica. Ha sido interesante observar las excusas de los eurófilos: Primero, culparon a los especuladores malignos, a la codicia de Wall Street, a los bonos subprime y a la liberalizaciónde los mercados. Después echaron las culpas a las entidades de Rating que (correctamente) ponían malas notas a unos gobiernos que mantenían déficits extravagantes. Después se pasó a dar la culpa a los evasores de impuestos y a los paraísos fiscales que figura que causaban esos déficits fiscales excesivos. Luego se dio la culpa a los gobiernos y a sus excesos derrochadores a la hora de construir aeropuertos sin aviones, trenes sin pasajeros y autopistas sin coches. Últimamente se las están cargando los bancos, los banqueros y los entes supervisores (como el Banco de España) que supuestamente tenían que vigilar los excesos del sector financiero.

Pero cada vez son más los que se preguntan si la crisis económica europea que estamos viviendo no ha puesto de manifiesto una realidad incómoda: ¿no será que el verdadero problema es el euro? ¿No será que los oscuros académicos a los que se insultó calificándolos de anti-europeos defensores de la primacía del dólar decían la verdad y la cosa del euro se hizo mal? Al fin y al cabo, el euro hizo que los tipos de interés fueran anormalmente pequeños en países como España, cosa que disparó la burbuja inmobiliaria que tanto cuesta digerir ahora. Al tener los mismos tipos de interés en toda la Eurozona, los países con más inflación (como Italia), tenían tipos de interés reales más bajos o incluso negativos, cosa que inducía los aumentos de consumo e inversión, cosa que aceleraba todavía más la inflación. Cuando llegó la crisis, el euro hizo que hubiera posibilidad de depreciar la moneda de los países que iban mal (cosa que hubiera abaratado sus productos y hubiera permitido aumentar la demanda externa en un momento en que la interna había desaparecido). Y como la cosa se hizo mal, sin poner primero los mecanismos que le tenían que permitir a la Eurozona luchar contra la crisis, tampoco había transferencias en forma de reducciones fiscales automáticas en las zonas afectadas por la crisis y aumentos en las zonas de alto crecimiento. Ni existía la posibilidad de que los griegos, españoles y portugueses en paro, emigraran temporalmente a Alemania o Finlandia porque el mercado laboral único no existía y tenía enormes barreras lingüísticas y culturales. Ni estaban diseñados y establecidos los mecanismos debían permitir la reestructuración de los euro-bancos insolventes.

Es decir, el origen de la crisis es el euro y lo que impide su solución es que el euro se construyó mal. Siendo esto cierto y siendo esto un grave problema... no es lo peor. El mal diseño del euro está destruyendo los logros en materia de convivencia que se habían conseguido con el mercado común primero y la Unión Europea después. Siempre se dijo que el objetivo final de la UE era la paz en el continente más cruel y sanguinario del mundo, escenario de dos guerras más salvajes de la historia de la humanidad. Parecía que la UE fomentó y consiguió la paz y la concordia entre los pueblos de Europa... pero el euro está dando al traste con esos logros: los ciudadanos de los países del centro son cada vez más reacios a ayudar financieramente a los de la periferia a los que no tienen ningún problema en calificar de “cerdos” (las iniciales de Portugal, Italia, Grecia y Spain forman, en inglés, la palabra PIGS que significa cerdo). A su vez, la gente de la periferia da las culpas a los países que les imponen unos recortes y una austeridad que no entienden. El nacionalismo griego, español, italiano y alemán, resurge por toda Europa. Se vuelve a hablar de leyes anti-inmigración. Se culpa a los extranjeros. Renace el chauvinismo y se vuelve a votar a los partidos nazis.

Fue un error buscar la unidad monetaria pensando que de ahí podría salir un sentimiento de unidad y de amistad sin tener en cuenta que, cuando las cosas van mal, la gente solo está dispuesta a hacer sacrificios para ayudar a sus verdaderos amigos. Los norteamericanos tienen una moneda única, es verdad, pero también comparten un proyecto común que va mucho más allá de la moneda o incluso de la economía: comparten los valores democráticos y una defensa infatigable de la libertad individual. Comparten el “sueño americano” de que todos los ciudadanos pueden triunfar en el país de la oportunidad. Comparten el amor por los colores rojo, azul y blanco de su bandera. Comparten el orgullo de su equipo olímpico. Comparten los logros de la carrera espacial y los viajes de la NASA. A nosotros, los europeos, los valores norteamericanos nos pueden parecer unos primitivos y cursis. Pero son unos valores que les unen. Y al estar unidos, nadie discute que una crisis financiera que afecta básicamente a New York o Texas sea tratada con el dinero de todos. La solidaridad no se practica con la fuerza de la obligación sino con el deseo de la voluntariedad. Y la voluntariedad no existe si no hay un sentimiento de pertenecer a un proyecto común que vaya más allá del dinero. Los líderes europeos pensaron que el proyecto común era el euro y el tiro les está saliendo por la culata.

Lo peor de todo es que volver atrás es mucho peor que seguir con el euro. ¡Si! Yo era de los que escribía en contra del euro en los años noventa (*)... pero una vez construido el euro, creo que sería un error abandonarlo. Los pánicos que se crearían en el proceso de transición conllevarían crisis financieras, quiebras, caídas del PIB y aumentos del paro hasta niveles nunca vistos. Es más, si los países con poca disciplina fiscal como España o Grecia de repente tuvieran su propia moneda de imprimir dinero, la inflación se dispararía y en pocos años el fantasma de las subidas masivas de precios, fantasma que hace 20 años que ha desaparecido, volvería a circular por España. Y la eliminación de ese fantasma comportaría graves crisis económicas las de los años setenta.

Al final de la cumbre del 29 de Junio, los líderes políticos europeos sorprendieron a todos los observadores (y aquí me incluyo yo), haciendo públicos unos acuerdos de calado que pueden representar el principio del fin de la crisis. Los acuerdos parecen indicar que finalmente quieren avanzar en la construcción de los fundamentos de la casa donde se debería haber colocado antes de poner el tejado del euro: unión bancaria, mercado único con más competencia en todos los sectores, unión fiscal que reduzca el poder fiscal de los estados, etc. Todo esto está muy bien, pero quizá sea demasiado tarde. Las divisiones estatales son ya muy profundas, hasta el punto que los acuerdos han sido vistos como una victoria de la periferia y una derrota de Alemania. No se ha percibido como una victoria de Europa. Y eso no presagia nada bueno porque todavía se tienen que escribir los detalles de la letra pequeña, y eso se tendrá que hacer con la pluma de una Alemania humillada y enfadada.

dilluns, 2 de juliol de 2012

Per no deixar-se ensarronar pels catastrofistes climàtics


Uriarte publica dos llibres en edició Kindle
sobre el "canvi climàtic"



En aquest llibre sobre els Climas del pasado, Antón Uriarte ordena "en successió cronològica els canvis climàtics més significatius que han tingut lloc a la Terra des dels seus orígens fins al segle XX" i intenta plasmar els esdeveniments climàtics més importants esdevinguts al nostre planeta. També explica de la forma més senzilla "els diversos factors que han causat i causen els canvis climàtics". El llibre consta de dotze capítols que abasten des del clima del precambrià fins a les variacions del clima durant l'últim mil·lenni.



El segón llibre, Clima reciente, que acaba de publicar, explica amb la màxima senzillesa possible "com afecta el canvi climàtic recent als diversos elements del clima, des de les temperatures fins a les precipitacions, així com a altres elements físics terrestres com els gels o el nivell dels mars". El llibre consta de vuit capítols que van des d'una explicació de l'escalfament del segle XX fins a una discussió sobre el paper del diòxid de carboni i de les emissions humanes d'altres gasos hivernacle.

Els dos llibres de l'Antón Uriarte, que es poden comprar en edició Kindle a Amazón, van destinats "a un públic que vol formar-se una opinió sobre el debat social i científic del canvi climàtic, que tan importants repercussions té en les estratègies energètiques i polítiques de les nacions".



Imprescindible

Entrevista a l'economista Arthur Laffer:
(...) P.- Lo primero que hizo Rajoy al llegar al Gobierno fue subir el IRPF...

R.- Un inmenso error. Inmenso. Que le pregunten a David Cameron si ésa es la vía. El Tesoro británico lo intentó también. No lograron más dinero, claro, pero sí una segunda recesión. Esa fórmula no funciona en ningún lado y no lo hará aquí. Merkel tiene razón.

P.- ¿Se lo va a decir usted al Gobierno?

R.- Desde luego, pero no hace falta que me escuchen a mí. Mire a los países que no han optado por los estímulos. Suiza, Suecia, Noruega... ni se han enterado de la Gran Recesión. En los dos últimos años de Bush, cuando los Demócratas se hicieron con el Congreso, el gasto del Gobierno pasó del 21% del PIB al 27%, sin generar resultados ni beneficios. Y aquí será igual. Yo ya soy mayor, pero me temo que llevaré mucho tiempo muerto antes de que en Europa veáis la recuperación. Aprendamos del pasado. En 1944, el gasto federal era del 48% del PIB en EEUU. En 1946 cayó al 15%. ¿Eso es un antiestímulo? Ja. Los economistas predijeron que volveríamos a los niveles de paro de la Gran Depresión. Que habría 9 o 10 millones de parados. Pues bien, no hubo ni tres. En 1944 y 1945 la producción se disparó. Los estándares de vida aumentaron increíblemente. Si esas son las recesiones que se producen sin estímulo, las quiero de nuevo.

P.- Usted fue asesor de Reagan y Thatcher, pero votó y elogia a Clinton.

R.- Durante los años de Clinton tuvimos unos resultados increíbles, espectaculares, porque bajó impuestos. Luego llegó George W. Bush y... Bush y Obama son lo mismo. Uno es un Demócrata malo y el otro era un Republicano malo. Obama representa todo lo que es bueno de América, pero todo lo que ha hecho está mal. Porque tiene la actitud de un profesor, de quien cree que nunca se equivoca y nunca rectifica. Los profesores son ideólogos de primera. Mire a Stiglitz o a Krugman. Los profesores son así porque no tienen que responsabilizarse de las consecuencias. Como los políticos. Dan discursos, se hacen ricos y firman libros, pero nunca rectifican.

P.- La UE exige a España que suba el IVA, lo que va contra sus propios principios.

R.- Es una equivocación y una locura irse al 20%. Miren lo que ya han conseguido con la subida anterior. ¿Les gusta el resultado? ¿Y van a subirlo todavía más? ¡No escuchen a Bruselas! La única receta posible es reducir los gastos del Gobierno hasta ajustarlos a los ingresos. Y cuando lo hayan conseguido, vuélvanlos a bajar. Ambos. Si pagas a la gente por no trabajar, no te puedes sorprender de que no trabajen. Quitas dinero a los que producen, se lo das a los que no lo hacen ¿y esperas que el paro baje? ¿Cómo? Seamos serios.


P.- Se puede pasar de un 8,9% de déficit a un 5,3% sin contraer la economía. ¿Cómo?

R.- Deme su Presupuesto, cinco minutos y un lápiz rojo y le digo cómo. ¿Efecto contractivo? Ya he puesto el caso de EEUU, pasando de un 48% de gasto a un 15% en dos años, y generando un crecimiento inmenso. Los estados que gastan demasiado convierten a sus ciudadanos en dependientes.


P.- Más de un millón de familias españolas no tienen ingresos y el paro es casi el 25%.

R.- Lógico. ¿Y si el paro llega al 95% todavía creerán que la receta es seguir pagando igual? ¿Más? Desde luego que hay gente a la que se le debe ayudar. El Estado debe encargarse de ellos. Pero si eres joven, listo y puedes trabajar, ¿por qué? Si haces pagar más impuestos a los ricos para dárselo a los pobres, lo que haces es tener más pobres. No hay nada malo en ser rico, pero hay algo intrínsecamente erróneo en ser pobre. ¿Por qué quieren los gobiernos hacer pobres a los ricos? Como decía Kennedy, el mejor Estado de Bienestar posible es un trabajo bien pagado.

P.- Si estuviese en el poder, ¿qué haría?

R.- Lo único que necesitamos son impuestos bajos y con un tipo único. Controlar el gasto, libre comercio, ahorros, reformas regulatorias y que el Gobierno se quite de en medio. Eso basta. Y desde luego nada de dar ayudas a los bancos arruinados. ¿Por qué están metiendo ustedes dinero bueno en bancos malos? Cuanto más se inyecta, más difícil es parar.
(Via)