En el sainet per entregues del procés sobiranista català, Artur Mas ha protagonitzat avui el clímax dramàtic de l'obra. Ha signat el decret de convocatòria de la consulta que, segons els nacionalistes, ha de canviar la història de Catalunya. Ara només quedaria esperar del desenllaç amb l'ai al cor. Però el desenllaç ja fa temps que està escrit, com la resta del llibret. Un desenllaç que tots els membres de la companyia, des dels autors als actors, coneixen perfectament. Tots, excepte la gran majoria dels ciutadans catalans, sempre tan ben informats pels seus partits, institucions i mitjans de comunicació.
El guió estableix que el govern de la Generalitat donarà tots els passos polítics i jurídics necessaris per poder convocar la consulta i convocar-la. I quan el Tribunal Constitucional la suspengui, a petició del govern central, no celebrar-la. Artur Mas acatarà, tot i no compartir, la decisió del més alt tribunal. I ho farà, no perquè vulgui fer-ho, sinó perquè no té un altre remei. Europa mai acceptarà la il·legalitat d'una ruptura unilateral amb l'ordre democràtic i constitucional en un dels seus estats membres. És a dir, que a partir de dimarts la consulta estarà morta i amb ella dos anys de teatre polític que només hauran servit per inflar la bombolla sobiranista que ha mantingut a Mas en el poder.
A partir de la setmana vinent, Mas intentarà seguir amb el guió establert. Fins al 9-N marejarà la perdiu, recorrerà la suspensió i seguirà amb els preparatius materials de la consulta. Quan arribi el dia 9 i segueixi la suspensió del Constitucional començarà a posar en marxa el pla B: les eleccions plebiscitàries Aquest pla B, però, té menys futur encara que la consulta. La diferència radica que mentre tots sabien que el referèndum no podria celebrar-se però servia per unir i mantenir-se al poder, les eleccions plebiscitàries si que es podran celebrar però difícilment el 'bloc sobiranista' podrà arribar a constituir, sense dividir-se, una candidatura i un programa electoral comú.
Tot això se sabia des del primer dia. No obstant això, la major part de la classe política catalana ha actuat com si no ho sabés, aparentant un protagonisme històric que no tenia. Així, no han dubtat a jugar amb els sentiments dels catalans per treure profit polític. La bombolla sobiranista ha servit als uns per amortitzar el desgast de la crisi i a altres per acumular força política. Però les bombolles sempre acaben per desinflar-se o esclatar. La decepció i el desencant que generarà la impossibilitat de celebrar el referèndum és molt probable que desinfli la bombolla sobiranista catalana. El que preocupa no és tant si això arrossegarà als aprenents de bruixot que la van inflar com si obrirà velles cicatrius entre els ciutadans de Catalunya.
dissabte, 27 de setembre del 2014
El Titanic es va enfonsar al Parlament
Pujol va anar al Parlament per sotmetre's a l'expiació pública del seu pecat, però no va poder -o no va voler- sobreposar-se al seu personatge. Després de gairebé una hora explicant-nos la seva vida, només va concretar que els diners rebuts del seu pare van ser 140 milions de pessetes de 1980. I va donar carpetada a la seva intervenció. L'oposició li va demanar més informació, li va formular nombroses preguntes i li va exigir explicacions polítiques. Però no només no en va respondre a cap sinó que a sobre es va enfadar. Va renyar als diputats per preguntar coses que no tocaven, els va esbroncar per la seva falta de moralitat (!) i, com posseït per la ira de Jahvè, els va acusar de voler instruir una causa general contra ell, els seus governs i la seva obra.
ERC es va mostrar tendra; el PSC, educat; la CUP se'n va anar a Ítaca; el PP, va ser dur; Ciutadans, implacables i ICV intentant apuntar-se un tanto. Però tots van exigir a Pujol que respectés el Parlament i que donés compte de tot el que sabia. Tots menys Convergència, que es va agenollar davant Déu pare com a bon fill pròdig, i no com Rivera que havia dit que hi ha coses que no toleraria ni al seu pare. Malgrat el desmarcatge inicial de CiU, Turull, en clar desistiment de les seves funcions parlamentàries, en lloc d'interpel·lar al compareixent va dedicar la seva intervenció a interpel·lar, o més aviat provocar, a l'oposició. Pujol s'havia sortit de polleguera al xulejar al Parlament i Turull va pretendre atenuar-ho traient de polleguera l'oposició. No ho va aconseguir.
Pujol va anar al Parlament no per a confessar els seus pecats sinó per a fer de confensor i imposar penitència als pecats dels altres. No hi va anar com a acusat sinó com a acusador. No hi va anar per a expiar sinó per a inquirir. No va comparèixer com un home avergonyit sinó com un pocavergonya. Geni i figura fins a la sepultura. Orgullós, el Titanic Pujol es va enfonsar definitivament en Parlament arrossegant Convergència amb ell.
ERC es va mostrar tendra; el PSC, educat; la CUP se'n va anar a Ítaca; el PP, va ser dur; Ciutadans, implacables i ICV intentant apuntar-se un tanto. Però tots van exigir a Pujol que respectés el Parlament i que donés compte de tot el que sabia. Tots menys Convergència, que es va agenollar davant Déu pare com a bon fill pròdig, i no com Rivera que havia dit que hi ha coses que no toleraria ni al seu pare. Malgrat el desmarcatge inicial de CiU, Turull, en clar desistiment de les seves funcions parlamentàries, en lloc d'interpel·lar al compareixent va dedicar la seva intervenció a interpel·lar, o més aviat provocar, a l'oposició. Pujol s'havia sortit de polleguera al xulejar al Parlament i Turull va pretendre atenuar-ho traient de polleguera l'oposició. No ho va aconseguir.
Pujol va anar al Parlament no per a confessar els seus pecats sinó per a fer de confensor i imposar penitència als pecats dels altres. No hi va anar com a acusat sinó com a acusador. No hi va anar per a expiar sinó per a inquirir. No va comparèixer com un home avergonyit sinó com un pocavergonya. Geni i figura fins a la sepultura. Orgullós, el Titanic Pujol es va enfonsar definitivament en Parlament arrossegant Convergència amb ell.
dimarts, 23 de setembre del 2014
Vot contra Democràcia
El vot, sense limitacions constitucionals, no és altra cosa que la força bruta amb guant de seda. Cansa repetir-ho, però el vot per si mateix no és la democràcia. O almenys, no és el que a Europa i als EUA s'ha entès per democràcia en els últims 300 anys, és a dir, la democràcia liberal o constitucional, també coneguda com deliberativa o representativa. Els altres cognoms de la democràcia -directa, participativa, popular ... - són una altra cosa diferent, moltes vegades oposada, a la democràcia liberal. Agradarà o no. S'estarà amb ella o contra ella, però de democràcia constitucional, com de mare, només n'hi ha una.
Repetim-ho una vegada més: la pedra angular de la democràcia liberal és la limitació del poder del govern, la funció principal del qual és garantir les llibertats i els drets "inviolables" de tots els ciutadans, que ningú pot retallar ni abolir. Ningú. Ni el rei, ni l'Església, ni una majoria electoral. En una democràcia constitucional, l'Estat respecta a les minories i no pot imposar cap model ètnic, racial, cultural, religiós o d'una altra naturalesa si això comporta una ruptura amb els drets i llibertats fonamentals. Aquesta ha estat, sens dubte, la major revolució política de la història. Canviar el qui mana per com mana.
Per contra, l'únic objectiu de la democràcia il·liberal (o qualsevol que sigui el seu cognom) és aconseguir el poder i usar-lo per imposar un model particular. Els il·liberals no volen que hi hagi limitacions al poder de l'anomenada 'voluntat popular, suposadament expressada en la majoria electoral. Els procediments que inhibeixen la democràcia directa són vistos com il·legítims, com una mordassa per la veu del poble. Els 'drets naturals' o preexistents són rebutjats per considerar-los teològics o supersticiosos, sense voler entendre l'explicació evolucionista dels mateixos. La democràcia il·liberal és, doncs, incompatible amb l'estat de dret.
Aquesta concepció il·liberal de la democràcia, encara que sempre ha existit, va començar a créixer a finals del segle XX especialment entre els grups antisistema i s'ha anat estenent gradualment entre les noves generacions i forces polítiques d'esquerra, empeses per una crisi que ha suscitat la recerca de noves alternatives. La democràcia directa, participativa, referendària ha impregnat també als moviments nacionalistes. La vicepresidenta de la Generalitat de Catalunya, Joana Ortega, va afirmar fa uns dies, com la cosa més natural del món, que els problemes de la nostra democràcia es resolen amb més democràcia. Una afirmació pròpia de Pablo Iglesias, però totalment impròpia d'una dirigent d'un partit conservador com Unió Democràtica de Catalunya i d'una llicenciada que ha estudiat dret durant nou anys.
Els referèndums només solen ser útils per ratificar o rebutjar el que han consensuat les forces polítiques democràtiques en un parlament subjecte a l'imperi de la llei i als principis constitucionals. Com a molt, poden servir per preguntar als ciutadans a quina hora prefereixen que els recullin les escombraries, però mai per decidir a priori sobre drets o problemes complexos. Fins i tot els més acèrrims defensors de la democràcia directa no acceptarien que se celebrés un referèndum per decidir l'expulsió d'una minoria racial o religiosa, la detenció i deportació dels immigrants il·legals, la penalització de l'homosexualitat o la restauració de la pena de mort.
No obstant això, no cal posar exemples tan dramàtics per comprovar els perills que comporta governar per referèndum. L'exemple de Califòrnia és il·lustratiu. Durant alguns anys, la febre referendataria es va desencadenar en l'estat més poblat de la Unió. Es va legislar tant en base als resultats de les consultes que el govern va quedar sense capacitat de maniobra. El 1974-1975 es va preguntar al poble si volia més o menys impostos. I el poble, com era d'esperar, va votar per menys impostos. Això els va conduir, dos anys després, a greus apagades energètiques per la senzilla raó que es va privar a l'Estat de la capacitat financera per invertir en infraestructures.
Els referèndums no només han limitat la capacitat de l'estat de Califòrnia per cobrar impostos sinó que també han establert noves obligacions de despesa. Els californians volen viure en una utopia fiscal on es pot limitar l'alça d'impostos i al mateix temps expandir indefinidament la despesa pública. Per exemple, els ciutadans van aprovar una moció popular per augmentar les sentències contra els delinqüents comuns, però impedeixen que s'aprovi un augment d'impostos per ampliar la infraestructura carcerària tot i que en 20 anys el nombre de persones empresonades a l'estat de Califòrnia va passar de 80.000 a 170.000. Els referèndums permeten, doncs, que els ciutadans facin ús de la seva sobirania però no faciliten que ho facin amb sabiduría.
Es dirà, però, que el sistema de referèndums funciona millor a Suïssa. I sembla ser així. La raó d'això és que en el sistema suís ha tres tipus de decisions en les quals la participació dels ciutadans és diferent. En els assumptes constitucionals, els ciutadans participen a través d'iniciatives populars o mitjançant el referèndum obligatori en el cas de qualsevol reforma constitucional. En temes d'importància secundària, que inclouen les lleis ordinàries, els ciutadans poden decidir si volen intervenir mitjançant la iniciativa legislativa o propugnant un referèndum per revocar una llei ja aprovada. En tercer i últim lloc, en assumptes de menor importància, referents a regulacions i ordenances governamentals, no hi ha participació dels ciutadans, que els deleguen en el govern o el parlament.
Aquest sistema és positiu com a forma de control del govern quan aquest ha intentat augmentar el seu poder, però té importants defectes. Els suïssos es queixen que massa organitzacions tenen el poder de recollir el nombre de signatures suficient per convocar un referèndum. Això produeix un efecte "fre" a la legislació que fa que les decisions es prenguin lentament i que la innovació política s'hagi convertit en una cosa molt difícil. A més, els grups més ben organitzats tenen avantatge a l'hora de convocar un referèndum, de manera que els interessos a llarg termini i els dels grups més febles no estan tan representats com haurien.
En qualsevol cas, enlloc del món civilitzat a ningú se li ha acudit convocar un referèndum de secessió unilateralment i al marge de les lleis i de l'ordre constitucional, com passarà a Catalunya. Els nacionalistes catalans no volen saber res de constitucions, de drets o de llibertats ciutadanes, si aquests no responen als seus desitjos polítics concrets. El nacionalisme català, autista i frívol, només somia a imposar el seu Estat-nació amb la força de la meitat més un dels votants. Amb la força bruta amagada en el guant de seda del vot.
Repetim-ho una vegada més: la pedra angular de la democràcia liberal és la limitació del poder del govern, la funció principal del qual és garantir les llibertats i els drets "inviolables" de tots els ciutadans, que ningú pot retallar ni abolir. Ningú. Ni el rei, ni l'Església, ni una majoria electoral. En una democràcia constitucional, l'Estat respecta a les minories i no pot imposar cap model ètnic, racial, cultural, religiós o d'una altra naturalesa si això comporta una ruptura amb els drets i llibertats fonamentals. Aquesta ha estat, sens dubte, la major revolució política de la història. Canviar el qui mana per com mana.
Per contra, l'únic objectiu de la democràcia il·liberal (o qualsevol que sigui el seu cognom) és aconseguir el poder i usar-lo per imposar un model particular. Els il·liberals no volen que hi hagi limitacions al poder de l'anomenada 'voluntat popular, suposadament expressada en la majoria electoral. Els procediments que inhibeixen la democràcia directa són vistos com il·legítims, com una mordassa per la veu del poble. Els 'drets naturals' o preexistents són rebutjats per considerar-los teològics o supersticiosos, sense voler entendre l'explicació evolucionista dels mateixos. La democràcia il·liberal és, doncs, incompatible amb l'estat de dret.
Aquesta concepció il·liberal de la democràcia, encara que sempre ha existit, va començar a créixer a finals del segle XX especialment entre els grups antisistema i s'ha anat estenent gradualment entre les noves generacions i forces polítiques d'esquerra, empeses per una crisi que ha suscitat la recerca de noves alternatives. La democràcia directa, participativa, referendària ha impregnat també als moviments nacionalistes. La vicepresidenta de la Generalitat de Catalunya, Joana Ortega, va afirmar fa uns dies, com la cosa més natural del món, que els problemes de la nostra democràcia es resolen amb més democràcia. Una afirmació pròpia de Pablo Iglesias, però totalment impròpia d'una dirigent d'un partit conservador com Unió Democràtica de Catalunya i d'una llicenciada que ha estudiat dret durant nou anys.
Els referèndums només solen ser útils per ratificar o rebutjar el que han consensuat les forces polítiques democràtiques en un parlament subjecte a l'imperi de la llei i als principis constitucionals. Com a molt, poden servir per preguntar als ciutadans a quina hora prefereixen que els recullin les escombraries, però mai per decidir a priori sobre drets o problemes complexos. Fins i tot els més acèrrims defensors de la democràcia directa no acceptarien que se celebrés un referèndum per decidir l'expulsió d'una minoria racial o religiosa, la detenció i deportació dels immigrants il·legals, la penalització de l'homosexualitat o la restauració de la pena de mort.
No obstant això, no cal posar exemples tan dramàtics per comprovar els perills que comporta governar per referèndum. L'exemple de Califòrnia és il·lustratiu. Durant alguns anys, la febre referendataria es va desencadenar en l'estat més poblat de la Unió. Es va legislar tant en base als resultats de les consultes que el govern va quedar sense capacitat de maniobra. El 1974-1975 es va preguntar al poble si volia més o menys impostos. I el poble, com era d'esperar, va votar per menys impostos. Això els va conduir, dos anys després, a greus apagades energètiques per la senzilla raó que es va privar a l'Estat de la capacitat financera per invertir en infraestructures.
Els referèndums no només han limitat la capacitat de l'estat de Califòrnia per cobrar impostos sinó que també han establert noves obligacions de despesa. Els californians volen viure en una utopia fiscal on es pot limitar l'alça d'impostos i al mateix temps expandir indefinidament la despesa pública. Per exemple, els ciutadans van aprovar una moció popular per augmentar les sentències contra els delinqüents comuns, però impedeixen que s'aprovi un augment d'impostos per ampliar la infraestructura carcerària tot i que en 20 anys el nombre de persones empresonades a l'estat de Califòrnia va passar de 80.000 a 170.000. Els referèndums permeten, doncs, que els ciutadans facin ús de la seva sobirania però no faciliten que ho facin amb sabiduría.
Es dirà, però, que el sistema de referèndums funciona millor a Suïssa. I sembla ser així. La raó d'això és que en el sistema suís ha tres tipus de decisions en les quals la participació dels ciutadans és diferent. En els assumptes constitucionals, els ciutadans participen a través d'iniciatives populars o mitjançant el referèndum obligatori en el cas de qualsevol reforma constitucional. En temes d'importància secundària, que inclouen les lleis ordinàries, els ciutadans poden decidir si volen intervenir mitjançant la iniciativa legislativa o propugnant un referèndum per revocar una llei ja aprovada. En tercer i últim lloc, en assumptes de menor importància, referents a regulacions i ordenances governamentals, no hi ha participació dels ciutadans, que els deleguen en el govern o el parlament.
Aquest sistema és positiu com a forma de control del govern quan aquest ha intentat augmentar el seu poder, però té importants defectes. Els suïssos es queixen que massa organitzacions tenen el poder de recollir el nombre de signatures suficient per convocar un referèndum. Això produeix un efecte "fre" a la legislació que fa que les decisions es prenguin lentament i que la innovació política s'hagi convertit en una cosa molt difícil. A més, els grups més ben organitzats tenen avantatge a l'hora de convocar un referèndum, de manera que els interessos a llarg termini i els dels grups més febles no estan tan representats com haurien.
En qualsevol cas, enlloc del món civilitzat a ningú se li ha acudit convocar un referèndum de secessió unilateralment i al marge de les lleis i de l'ordre constitucional, com passarà a Catalunya. Els nacionalistes catalans no volen saber res de constitucions, de drets o de llibertats ciutadanes, si aquests no responen als seus desitjos polítics concrets. El nacionalisme català, autista i frívol, només somia a imposar el seu Estat-nació amb la força de la meitat més un dels votants. Amb la força bruta amagada en el guant de seda del vot.
divendres, 19 de setembre del 2014
Escòcia, Catalunya o el retorn a Westfàlia
Isaiah Berlin va dir en una ocasió que ell era del seu temps i no d'un lloc. Europa va ser també del seu temps i no d'un lloc quan va decidir el 1950, després de dues guerres brutals que van enfrontar les naciones les unes contra les altres, desbordar el model d'estats sobirans nascut el 1648 amb el Tractat de Westfàlia. Un Tractat que va acabar amb 30 anys de 'guerra civil' europea i va dividir el continent en estats nacionals sobirans. Uns estats-nació europeus ja no basats en la religió, l'ètnia o la llengua sinó en la llei i que avui ens sembla que han existit sempre com a tals, però que en la seva gran majoria no tenen més de 350 anys.
Els homes que van decidir ser del seu temps i no d'un lloc no van ser precisament il·luminats conspiradors romàntics o utopistes revolucionaris d'esquerra. Per contra, va ser un grup de demòcrates conservadors i liberals de fortes conviccions cristianes: Konrad Adenauer, Jean Monnet, Winston Churchill, Robert Schuman, Alcide de Gasperi, Paul-Henri Spaak o Altiero Spinelli. Aquests homes, van decidir 'desarmar' els estats nacionals que aïllen i separen els pobles europeus -quan no els enfronten- per oferir-los la idea d'una ciutadania compartida. Una ciutadania comuna que suprimeix fronteres, davant de la ciutadania de territori que les aixeca. Aquesta ciutadania comú, que erròniament es veu com una entelèquia, enfonsa les seves arrels en un substrat comú històric, polític, religiós, econòmic i cultural que va construir Europa des del hel·lenisme grec al dret romà, des dels monestirs medievals al Renaixement i la Il·lustració.
El procés d'integració europea, que moltes vegades exaspera per la seva lentitud, ha avançat molt i molt ràpid per al que sol ser el 'tempo històric'. La integració econòmica, les polítiques comunes, la moneda única, les institucions europees ... són una realitat. Hem fet molt camí, però també és cert que tot i haver suprimit la major part de les fronteres físiques interiors a la Unió Europea, les velles fronteres nacionals mentals i jurídiques encara persisteixen. I persisteixen perquè la ciutadania continua sent en gran part esclava dels estats nacionals, que es resisteixen a morir per lenta extinció.
El món ha canviat dràsticament en els últims decennis: el totalitarisme comunista es va enfonsar amb el mur de Berlín, l'economia ha deixat de ser nacional per ser global, internet i les noves tecnolgies no només han fet miques les fronteres sinó que uneixen i igualen milions de persones, la immigració massiva circula inconteniblement i dramàtica, els genocidis perpetrats dins de fronteres sobiranes ja no ens són tolerables. L'ordre nascut a Westfàlia fa aigües per molts costats. Però per fer front a aquests reptes alguns proposen el replegament a models del segle XVII, sense voler entendre que el problema no és tant l'encaix de Catalunya o Escòcia amb Espanya o el Regne Unit, com l'encaix d'Europa en el món globalitzat.
Lamentablement, la majoria de la classe política europea no s'atreveix a culminar el canvi que van iniciar els pares fundadors fa 65 anys. De la mateixa manera que els ciutadans abatuts per la crisi, estan perplexos i confusos. Tenen por a aquest futur que ja ha arribat sense trucar a la porta. Prefereixen, un cop més, boig conegut que savi per conèixer, alimentant així a tots aquells que pensen que cal tornar al que es 'segur', a la ciutadania del terrer, l'ètnia, la llengua o la fe, davant la ciutadania europea. A aquells que volen tornar a ser un lloc abans de ser de la seva època. Als que volen tornar no ja a Westfàlia sinó a un estat anterior en lloc de seguir construint Brussel·les i Estrasburg. Per sort, els escocesos han elegit avui ser de la seva època abans que d'un lloc.
NIHIL OBSTAT
* Aquest article és deutor dels articles de Guy Sorman sobre Westfàlia, l'estat-nació i el nacionalisme.
Els homes que van decidir ser del seu temps i no d'un lloc no van ser precisament il·luminats conspiradors romàntics o utopistes revolucionaris d'esquerra. Per contra, va ser un grup de demòcrates conservadors i liberals de fortes conviccions cristianes: Konrad Adenauer, Jean Monnet, Winston Churchill, Robert Schuman, Alcide de Gasperi, Paul-Henri Spaak o Altiero Spinelli. Aquests homes, van decidir 'desarmar' els estats nacionals que aïllen i separen els pobles europeus -quan no els enfronten- per oferir-los la idea d'una ciutadania compartida. Una ciutadania comuna que suprimeix fronteres, davant de la ciutadania de territori que les aixeca. Aquesta ciutadania comú, que erròniament es veu com una entelèquia, enfonsa les seves arrels en un substrat comú històric, polític, religiós, econòmic i cultural que va construir Europa des del hel·lenisme grec al dret romà, des dels monestirs medievals al Renaixement i la Il·lustració.
El procés d'integració europea, que moltes vegades exaspera per la seva lentitud, ha avançat molt i molt ràpid per al que sol ser el 'tempo històric'. La integració econòmica, les polítiques comunes, la moneda única, les institucions europees ... són una realitat. Hem fet molt camí, però també és cert que tot i haver suprimit la major part de les fronteres físiques interiors a la Unió Europea, les velles fronteres nacionals mentals i jurídiques encara persisteixen. I persisteixen perquè la ciutadania continua sent en gran part esclava dels estats nacionals, que es resisteixen a morir per lenta extinció.
El món ha canviat dràsticament en els últims decennis: el totalitarisme comunista es va enfonsar amb el mur de Berlín, l'economia ha deixat de ser nacional per ser global, internet i les noves tecnolgies no només han fet miques les fronteres sinó que uneixen i igualen milions de persones, la immigració massiva circula inconteniblement i dramàtica, els genocidis perpetrats dins de fronteres sobiranes ja no ens són tolerables. L'ordre nascut a Westfàlia fa aigües per molts costats. Però per fer front a aquests reptes alguns proposen el replegament a models del segle XVII, sense voler entendre que el problema no és tant l'encaix de Catalunya o Escòcia amb Espanya o el Regne Unit, com l'encaix d'Europa en el món globalitzat.
Lamentablement, la majoria de la classe política europea no s'atreveix a culminar el canvi que van iniciar els pares fundadors fa 65 anys. De la mateixa manera que els ciutadans abatuts per la crisi, estan perplexos i confusos. Tenen por a aquest futur que ja ha arribat sense trucar a la porta. Prefereixen, un cop més, boig conegut que savi per conèixer, alimentant així a tots aquells que pensen que cal tornar al que es 'segur', a la ciutadania del terrer, l'ètnia, la llengua o la fe, davant la ciutadania europea. A aquells que volen tornar a ser un lloc abans de ser de la seva època. Als que volen tornar no ja a Westfàlia sinó a un estat anterior en lloc de seguir construint Brussel·les i Estrasburg. Per sort, els escocesos han elegit avui ser de la seva època abans que d'un lloc.
NIHIL OBSTAT
* Aquest article és deutor dels articles de Guy Sorman sobre Westfàlia, l'estat-nació i el nacionalisme.
diumenge, 14 de setembre del 2014
Pilar, la Catalunya agressiva i intolerant que dius que no hi ha ets tu
Pilar Rahola sembla estar perdent la intel·ligència, que sens dubte té o ha tingut. En un article escrit per desmentir l'existència de la 'Catalunya agressiva i intolerant "que Chacón denúncia, una Pilar patètica i incontinent no aconsegueix res més que confirmar-ho. En només 35 línies, Pilar l'acusa quatre vegades de traïció, li retreu que "la senyora Carme 'es convertís en Carmen, que vagi" vestida de Chanel i socialisme' i, ja plenament ficada a la vida dels altres, es queixa que 'no està clar on resideix, perquè en aquesta Catalunya fosca, els del seu costat estan en tots els micròfons grallant amb alegre desmesura'. I remata la feina titllant-la de mentidera per 'intentar arribar a la cúpula del seu partit, embrutant, embrutint i mentint sobre la seva terra'.
I després d'escriure tot aquest enfilall d'insults i amenaces, Pilar es pregunta: '¿on és aquesta Catalunya agressiva i intolerant que dibuixa?' la Chacón. Aquesta Catalunya, estimada amiga, està on ets tu i els que actuen com tu. Benhauradament, encara no sou molts, però feu molt soroll utilitzant a fons la majoria de les institucions polítiques de la nostra terra i l'arxipèlag de mitjans de comunicació públics i subvencionats que hi ha.
No cal, Pilar, que hi hagi pogroms o neteja ètnica per poder parlar d'intolerància i agressivitat. Que els símptomes siguin lleus no vol dir que no existeixin i és un greu error negar, ignorar o simplement mirar cap a un altre costat per no veure'ls. La història, lamentablement, està plena de tragèdies que van començar com una broma. I tu ho saps millor que molts, Pilar.
I després d'escriure tot aquest enfilall d'insults i amenaces, Pilar es pregunta: '¿on és aquesta Catalunya agressiva i intolerant que dibuixa?' la Chacón. Aquesta Catalunya, estimada amiga, està on ets tu i els que actuen com tu. Benhauradament, encara no sou molts, però feu molt soroll utilitzant a fons la majoria de les institucions polítiques de la nostra terra i l'arxipèlag de mitjans de comunicació públics i subvencionats que hi ha.
No cal, Pilar, que hi hagi pogroms o neteja ètnica per poder parlar d'intolerància i agressivitat. Que els símptomes siguin lleus no vol dir que no existeixin i és un greu error negar, ignorar o simplement mirar cap a un altre costat per no veure'ls. La història, lamentablement, està plena de tragèdies que van començar com una broma. I tu ho saps millor que molts, Pilar.
dissabte, 13 de setembre del 2014
El nacionalisme autista celebra els més grans Jocs Florals de la seva història
La concentració de la Diada a Barcelona va demostrar una vegada més la força de l'independentisme a Catalunya. Persones de totes les edats, condició, gènere, ideologia política o ubicació territorial, unides en el sentiment de voler un estat propi. Sentiment impulsat i explotat per gran part de la classe política catalana que els ha fet creure que els seus desitjos són d'obligat compliment en una democràcia. Igual que passa al Regne Unit, que segons els sobiranistes catalans ha permès, demostrant una gran generositat política, satisfer el desig escocès de celebrar un referèndum d'independència.
És bonic, però no es veritat. Si el Regne Unit ha acceptat la celebració d'un referèndum no és perquè Cameron sigui més demòcrata que Rajoy sinó perquè els escocesos han acceptat les regles del joc establertes per les lleis del Regne Unit i l'Estatut d'Escòcia. Els escocesos no han actuat unilateralment, com ho han fet aquí la Generalitat i el Parlament, sinó respectant la legalitat democràtica vigent al seu país.
Els escocesos van acceptar, com no podia ser d'altra manera, que només es podria fer el referèndum si així ho aprovava el Parlament britànic, tal y com estableixen les lleis del Regne Unit. I el Parlament britànic va imposar que el referèndum escocès no podia ser unilateral i que s'havia d'ajustar a determinades condicions: que hi hagués una única pregunta i que fos clara sobre si s'acceptava o no la independència d'Escòcia.
És a dir, que Escòcia pot celebrar el seu referèndum no per la gràcia de Déu o per la seva cara bonica sinó perquè ha respectat les lleis del Regne Unit. És cert que a la 'pèrfida Albió ", en no existir una Constitució escrita per sobre de les lleis, el procés polític pot ser més fàcil que a la Constitució napoleònica espanyola, però això no eximeix d'actuar dins la legalitat. Serà més o menys difícil, però la reforma de la Constitució espanyola està perfectament establerta.
No obstant això, el nacionalisme català sempre ha obviat la legalitat constitucional, és a dir, la legalitat democràtica, a l'hora d'impulsar el seu projecte sobiranista. Ho va intentar, i en part ho va aconseguir, amb la reforma de l'Estatut que va encapçalar Pascual Maragal i el Tripartit, i ho està fent ara amb la convocatòria de la consulta el 9N. Tant és així, que impulsors de la independència escocesa s'han distanciat explícitament del cas català per la seva actuació unilateral. De la mateixa manera que ho ha fet el PNB, que sembla haver assumit l'error del pla Ibarretxe.
El nacionalisme català, que és d'un singular egocentrisme gairebé autista, no ha volgut establir un diàleg polític sincer amb l'Estat dins el marc d'una legalitat democràtica de la qual en va ser coresponsable el 1978. No ho va fer quan Pujol es va enrrocar en la política de 'peix al cove'-que segons sembla era més aviat de' peix al seu cove'- i no ho ha fet ara en el postpujolisme. Per contra, ha optat pel patetisme i l'exaltació, per dir-ho en paraules d'Albert Camus. Pur teatre. El nacionalisme català té poques arrels racionals i moltes de sentimentals. És fruit, principalment, del romanticisme del segle XIX, però mai ha generat, afortunadament, grans revolucionaris però si molts il.luminats. El nacionalisme català és més aviat un nacionalisme d'estar per casa. Un nacionalisme de Jocs Florals, l'última edició dels quals la vam tenir a l'engròs dijous passat a Barcelona.
És bonic, però no es veritat. Si el Regne Unit ha acceptat la celebració d'un referèndum no és perquè Cameron sigui més demòcrata que Rajoy sinó perquè els escocesos han acceptat les regles del joc establertes per les lleis del Regne Unit i l'Estatut d'Escòcia. Els escocesos no han actuat unilateralment, com ho han fet aquí la Generalitat i el Parlament, sinó respectant la legalitat democràtica vigent al seu país.
Els escocesos van acceptar, com no podia ser d'altra manera, que només es podria fer el referèndum si així ho aprovava el Parlament britànic, tal y com estableixen les lleis del Regne Unit. I el Parlament britànic va imposar que el referèndum escocès no podia ser unilateral i que s'havia d'ajustar a determinades condicions: que hi hagués una única pregunta i que fos clara sobre si s'acceptava o no la independència d'Escòcia.
És a dir, que Escòcia pot celebrar el seu referèndum no per la gràcia de Déu o per la seva cara bonica sinó perquè ha respectat les lleis del Regne Unit. És cert que a la 'pèrfida Albió ", en no existir una Constitució escrita per sobre de les lleis, el procés polític pot ser més fàcil que a la Constitució napoleònica espanyola, però això no eximeix d'actuar dins la legalitat. Serà més o menys difícil, però la reforma de la Constitució espanyola està perfectament establerta.
No obstant això, el nacionalisme català sempre ha obviat la legalitat constitucional, és a dir, la legalitat democràtica, a l'hora d'impulsar el seu projecte sobiranista. Ho va intentar, i en part ho va aconseguir, amb la reforma de l'Estatut que va encapçalar Pascual Maragal i el Tripartit, i ho està fent ara amb la convocatòria de la consulta el 9N. Tant és així, que impulsors de la independència escocesa s'han distanciat explícitament del cas català per la seva actuació unilateral. De la mateixa manera que ho ha fet el PNB, que sembla haver assumit l'error del pla Ibarretxe.
El nacionalisme català, que és d'un singular egocentrisme gairebé autista, no ha volgut establir un diàleg polític sincer amb l'Estat dins el marc d'una legalitat democràtica de la qual en va ser coresponsable el 1978. No ho va fer quan Pujol es va enrrocar en la política de 'peix al cove'-que segons sembla era més aviat de' peix al seu cove'- i no ho ha fet ara en el postpujolisme. Per contra, ha optat pel patetisme i l'exaltació, per dir-ho en paraules d'Albert Camus. Pur teatre. El nacionalisme català té poques arrels racionals i moltes de sentimentals. És fruit, principalment, del romanticisme del segle XIX, però mai ha generat, afortunadament, grans revolucionaris però si molts il.luminats. El nacionalisme català és més aviat un nacionalisme d'estar per casa. Un nacionalisme de Jocs Florals, l'última edició dels quals la vam tenir a l'engròs dijous passat a Barcelona.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)