No us perdeu el debat que, sobre aquest tema, hi ha la blogosfera. Un debat important perquè episodis com aquest es repetiran en el futur en l'actual guerra contra el terrorisme islamista i els estats que li donen suport o que representen una amenaça similar.
Lleigu el post de Manel Gonzalbo Al Kaafr a Hispalibertas.
També podeu llegir l'opinió de Davidi Gistau a "La Razón" .
(Josep Pla)
Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst
Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.
divendres, 19 de novembre del 2004
dijous, 18 de novembre del 2004
Revolució conservadora als Estats Units?
En un article a "El País", Jaime Lamo de Espinosa tira per terra, amb dades a la mà, les falsedats amb que l'esquerra i la gran majoria dels mitjans de comunicació han intentat explicar la victòria de Bush. Un article imprescindible.
No discutiré si Bush es un solemne idiota, como piensa mucha gente. Puede que lo sea, y ciertamente no es mi presidente favorito, pero también pensábamos lo mismo de Reagan y hoy sabemos que estábamos equivocados, como muchos pensaron que Stalin, Castro o Jomeini eran unos salvadores, y también se equivocaron. Pero, ¿deduciremos ahora que también los americanos son unos solemnes idiotas por haberlo votado? Pues sí, eso es lo que acaba de anunciar, por ejemplo, el Daily Mirror, que hay 59 millones de idiotas en EE UU. Al parecer lo que ha ocurrido en Estados Unidos es que ha triunfado una revolución neoconservadora movilizada por los evangelistas y los cristianos renacidos que llevan al país camino del fascismo o casi.La resposta la trobareu aquí (gràcies BARCEPUNDIT!).
Antes teníamos a Bush contra el mundo; ahora encontramos el nuevo mito de las dos Américas, la liberal, laica, culta, urbana, proeuropea y demócrata, y la conservadora, ignorante, rural, fanáticamente religiosa y agresivamente antieuropea. Según algunos, una América moderna y otra posmoderna, o bien una que es de Marte y otra de Venus. Y, por supuesto, ambas Américas están polarizadas y enfrentadas como pueden estarlo Michael Moore y Rumsfeld. ¿Es esto así?
La CIA desobreix una xarxa financera que controlava Arafat
Copio textualment el que han publicat avui algunes agències per deixar-ne constància, no fós cas que per distracció els mitjans nostres de cada dia no ho recullíssin.
El semanario austríaco "Format" revela en su edición de mañana, viernes, que la red financiera controlada por Arafat iba desde Canadá al Caribe pasando por el norte de Africa y sus cuentas suman no menos de 1.500 millones de dólares (unos 1.152 millones de euros). En base a fuentes de los servicios secretos, Format asegura que los investigadores de la CIA han descubierto, entre otras, una participación de la Organización para la Liberación de Palestina (OLP) en la firma farmaceútica canadiense "Bioniche Life Sciences Inc." por valor de nueve millones de dólares. Asimismo han salido a la luz participaciones de la OLP en fondos financieros de sociedades de inversiones como Avmax, Onyx, Sliver Haze o Chalcedony en Estados Unidos y en la isla caribeña de Aruba, que suman no menos de 200 millones de dólares. Otros fondos de inversión en los que participa al parecer la OLP ascienden a 400 millones de dólares y cuentan con participaciones en la compañía telefónica Orascom en Egipto y Túnez, así como en empresas de telefonía móvil de Jordania, Argelia y Palestina. Las informaciones de la CIA a las que se refiere "Format" destacan que Arafat adquirió en 2001 a través de la empresa de Aruba Agamac un avión del tipo Challenger por 23,5 millones de dólares, pocos meses después de que el líder palestino adquiriese otro aparato de la misma marca. La financiación del contrato de leasing de este último avión, con la matrícula austríaca OE-IYA y por un valor de 23 millones de dólares, ha sido asumida por el banco sindical austríaco Bawag, asegura "Format"
Magnífic Vatslav Havel!
Tot i no compartir totalment el seu rerafons catastrofista, aquest article de Havel posa el dit a la llaga sobre la deriva consumista de la democràcia occidental.
Desgraciadamente, la forma de pensar que sustentó las dictaduras comunistas no ha desaparecido del todo. Algunos políticos y expertos mantienen que el
comunismo simplemente se derrumbó por su propio peso debido, otra vez, a "leyes objetivas" de la historia. Una vez más se resta importancia a la responsabilidad y las acciones individuales. El comunismo, nos dicen, no fue más que un callejón sin salida del racionalismo occidental; por tanto, bastaba con esperar pasivamente a que fracasara. Estas mismas personas creen con frecuencia en otras manifestaciones de lo inevitable, como varias supuestas leyes de mercado y otras "manos invisibles" que dirigen nuestras vidas. Como en este tipo de pensamiento no queda mucho margen para la acción moral individual, se suele ridiculizar a los que critican a la sociedad tachándolos de ingenuos o elitistas.
Quizá sea ésta una de las razones por las que, 15 años después de la caída del comunismo, contemplamos una vez más la apatía política. La democracia se considera cada día más como un simple ritual. Las sociedades occidentales, al parecer, están experimentando una cierta crisis de los valores democráticos y de la ciudadanía activa. Es posible que lo que estamos contemplando sea un simple cambio de paradigma, provocado por las nuevas tecnologías, y no haya nada de qué preocuparse. Pero quizá el problema sea más profundo: las corporaciones globales, los cárteles de los medios de comunicación y las poderosas burocracias están transformando los partidos políticos en organizaciones cuya tarea principal ya no es el servicio público, sino la protección de clientelas e intereses específicos. La política se está convirtiendo en un campo de batalla para los grupos de presión, los medios de comunicación trivializan problemas serios, la democracia parece con frecuencia un juego virtual para consumidores, en vez de un asunto serio para ciudadanos serios.
dimecres, 17 de novembre del 2004
Fallujah o la doble moral dels media, que només veuen la palla de l'ull del "marine" però no la viga de la barbàrie islamista
Com era previsible, els mitjans de comunicació s'han posat les botes amb les imatges d'un "marine" disparant contra un terrorista ferit i desarmat. "El Periódico" de Catalunya, per exemple, hi dedica tota la portada, amb una foto i el titular "Crim de guerra a Fallujah". Però del que ha passat a Fallujah sota l'ocupació dels terroristes islamista-baasistes no n'han escrit ni una ratlla. I el que ha passat és una autèntica carnisseria que no té comparació possible amb l'error del "marine" americà.
No tinc temps de traduïr-lo, però us recomano que llegiu aquest teletip de l'Agència France Press perquè comproveu on està l'autèntic horror i perquè els que no ho publiquen es converteixen en els seus còmplices.
ADDENDA.- Sobre el mateix tema llegiu aquest article del Times.
No tinc temps de traduïr-lo, però us recomano que llegiu aquest teletip de l'Agència France Press perquè comproveu on està l'autèntic horror i perquè els que no ho publiquen es converteixen en els seus còmplices.
FALLOUJAH (Irak), 17 nov (AFP) - Des otages appelant à l'aide et implorant le pardon ont été découverts dans des prisons secrètes à Falloujah par les Marines au fur et à mesure qu'ils avançaient dans ce bastion sunnite.
Au moins deux prisons et plusieurs chambres de torture ont été découvertes dans la ville située à 50 km à l'ouest de Bagdad, où gisaient des cadavres pourris ou ayant la tête coupée.
Ces "centres de détention" étaient improvisés dans les chambres et les salons des maisons où les extrémistes ont installé des barres de fer et vidé leurs chargeurs dans le dos et la tête de leurs "prisonniers".
Les groupes islamistes ont pris en otages plus de 150 étrangers depuis avril 2004 après qu'une offensive américaine a permis à ce bastion sunnite de basculer entre les mains de la rébellion.
Connue comme la Ville des mosquées, pour ses centaines de minarets se dressant vers le ciel, Falloujah est devenue la cité de la mort, où au moins 27 corps, certains les bras et les jambes amputés, ont été découverts depuis huit jours, selon un décompte de l'AFP.
Plus de 1.200 rebelles, 39 soldats américains et cinq soldats irakiens ont été tués depuis le début de l'offensive le 8 novembre. Cependant aucun bilan de victimes civiles n'est disponible.
Selon le lieutenant-colonel Patrick Malay, l'une des chambres de torture aurait servi au groupe de l'islamiste Abou Moussab al-Zarqaoui pour décapiter des otages étrangers, y compris l'Américain Nicolas Berg dont le corps a été découvert début mai.
La maison, coincée entre deux magasins, a été dynamitée par les Marines avant que les journalistes ne s'y rendent à cause des grandes quantités d'explosifs qui s'y trouvaient.
Les hommes du capitaine Ed Bitanga, qui ont découvert la maison, ont décrit un spectacle d'horreur. Les murs sur lesquels était accrochée une bannière portant l'inscription "Unicité et guerre sainte" (ancien nom du groupe de Zarqaoui) étaient peints en blanc.
La chambre était maculée de sang, affirme l'officier américain.
Avant que les Marines ne quittent la pièce, ils ont entendu des coups sur le mur. Après inspection, ils ont retrouvé un homme ligoté dans une salle de bains qui leur a affirmé qu'il était chauffeur de taxi.
Dans un autre bâtiment, ils ont trouvé un homme dans une salle de bains. Il venait d'une riche famille de Bagdad et les ravisseurs avaient exigé 250.000 dollars pour sa libération.
"Ils nous a dit +je veux rentrer en Irak+ et nous lui avons répondu qu'il était en Irak. Il était vraiment surpris parce que ses ravisseurs étaient Syriens", raconte un des soldats américains.
Au moins dix ateliers de production de bombes ont été découverts dans le nord-ouest de Falloujah, selon des Marines.
Les hommes du capitaine Bitanga ont aussi retrouvé le chauffeur syrien des deux journalistes français Georges Malbrunot et Christian Chesnot kidnappés en août au sud de Bagdad. Mohammad al-Joundi a été retenu deux semaines avec les journalistes qui ont ensuite été conduits vers une destination inconnue. Selon M. Joundi, plusieurs personnes étaient détenues avec lui.
Une autre prison a été découverte vendredi par les Marines où les journalistes de l'AFP se sont rendus.
Les Marines, patrouillant le quartier nord de Jolan, ont entendu des cris en provenance d'un immeuble. Après inspection, ils ont découvert trois cellules avec des barres de fer et des murs noirs. Deux hommes carbonisés y gisaient.
Deux hommes, retardés mentaux, Khamis et Ahmed Issaoui, amaigris, ont été libérés de ces cellules. Ils n'avaient pas été nourris depuis six jours.
Lundi, douze corps d'hommes, liés les uns aux autres, ont été découverts dans deux maisons, alors que sept hommes en vie ont été retrouvés dans une habitation mitoyenne en briques. Ils ont affirmé avoir senti l'odeur de la mort et étaient en état de choc.
"Il semble qu'il aient été férocement battus", selon le sergent Gary Caduto.
ADDENDA.- Sobre el mateix tema llegiu aquest article del Times.
dimarts, 16 de novembre del 2004
Un fet lamentable que es voldrà convertir en un altra Abu Graib
Matar un ferit desarmat és un crim de guerra. Lamentablement, aquestes imatges, com les de la presó d'Abu Graib, serviran una vegada més no tant per denunciar actuacions inacceptables com per generalitzar les acusacions contra la intervenció militar nord-americana a l'Iraq. El fet que, a diferència de guerres anteriors, Washington permeti la presència de periodistes en les seves unitats a primera línia de front, mostra clarament que no hi ha cap interès per fer les coses mal fetes. Però la duresa dels combats poden fer perdre els nervis al millor dels "marines". I això sembla que és el que ha passat a Fallujah, segons el testimoni de periodistes presents. Kevin Sites ha explicat que aparentment el "marine" no es va adonar que l'iraquià no estava armat i va creure que es feia passar per mort. Es dóna la circumstància que aquest "marine" l'havien ferit a la cara el dia anterior en un incident en el qual, un company seu, va morir pels trets d'un iraquià que es feia passar per mort.
Passi el que passi en aquest cas, estigueu tranquils que no hi haurà cap rectificació o matització de la notícia, llevat del cas que pugui perjudicar l'administració Bush. Això mateix és el que va passar amb la cèlebre investigació del professor Les Roberts de la Universitat John Hopkins, filtrada quatre dies abans de les eleccions americanes, que xifrava en més de 100.000 el nombre de víctimes de la guerra de l'Iraq.
Quants mitjans han publicat la refutació de l'estudi del professor Les Roberts?
Quants mitjans han destapat la burda maniobra electoral que significava i la falta de rigor científic de l'estudi?.
A casa nostra, molt pocs, per a no dir cap. I no poden alegar ignorància, perquè les refutacions circulaven per Internet i en altres mitjans extrangers amb totes els garanties de credibilitat. L'última d'aquestes refutacions és la que publica ara l'economista Xavier Sala-i-Martín.
La metodología utilizada por el estudio es más o menos la siguiente: se buscan 30 puntos “aleatorios” en Iraq, se escogen 30 familias de cada uno de estos puntos y se les pregunta el número de muertos en esa familia 14 meses antes y 14 meses después de la invasión. Se estima la mortalidad antes de la invasión (unas 5 personas por cada 1.000 habitantes) y la de después (7,9 muertos de cada 1.000). Se extrapola ese aumento a todo el país y se estima que la guerra ha causado 100.000 muertos.
Un detalle: el hecho de que se tome una pequeña muestra de ciudadanos (y no a todos ellos) hace que los estadísticos no estén muy seguros de sus resultados y, por ello, no sólo den una estimación del número de muertos sino también un “intervalo de confianza” que, más o menos, dice: “con un 95% de seguridad, el número de muertos está entre este mínimo y este máximo”. Pues bien, el intervalo de confianza del estudio va de ¡8.000 a 194.000 muertos! Para entendernos: si una encuesta electoral dijera que en las próximas elecciones ERC sacará entre cero y 135 escaños, la tiraríamos a la basura por inútil y poca informativa. Pues lo mismo pasa con el trabajo del señor Roberts.
De hecho, la muestra es tan poco representativa que el estudio dice que durante el mes de enero del 2003 no murió absolutamente nadie en Irak y que en los 14 últimos meses del régimen de Saddam, sólo hubo dos (repito, dos) muertes por violencia y ambas ocurrieron en Junio del 2002. No es creíble que la muestra sea realmente aleatoria. Es más, las estimaciones no cuadran con los datos de la ONU que indicaban una mortalidad prebélica de entre 6,8 y 8,1. Noten que esos números son muy parecidos al 7,9 de después de la invasión. Es decir, si tomamos los datos de la ONU para el periodo preconflicto, las mortalidades antes y después de la guerra no son estadísticamente distintas. ¿Quiere esto decir que las hostilidades no han causado víctimas? No. Lo que significa es que la cantidad de muertos que ha generado la guerra es parecido a los producía el régimen de Saddam antes de la invasión. Y recuerden que el corrupto programa de “petróleo por alimentos” de la ONU, comportó escasez de medicinas y comida y, según se nos decía entonces, causaba centenares de miles de muertos… antes de la guerra.
Roda el primer cap en la fosca història dels atemptats de l'11-M
El ministeri de l'Interior acaba de destituir aquest home. Es tracta del tinent coronel de la Guàrdia Civil, José Antonio Rodríguez Bolinaga, cap de la comandància de Gijón. La destitució es justifica per la pèrdua de confiança després que el diari "El Mundo" revelés que Bolinaga no va entregar al jutge una cinta amb revelacions potencialment significatives sobre l'11-M. A la cinta, un confident de la benemèrita explicava que els membres de la trama dels explosius de l'11-M, Toro i Trashorras, ja buscaven l'estiu del 2001 -poc abans dels atemptats del 11-S- algú que els expliqués com fabricar bombes amb telèfons mòbils.
Els deprimits per la victòria de Bush ja tenen el seu Prozac: Kerry va perdre per un "fabulós frau tecnològic"
Estaven convençuts que Bush perderia les eleccions. Tant convençuts n'estaven que van quedar catalèptics pel resultat, sense saber que dir ni com explicar la derrota de Kerry. Superats els efectes hipnòtics de la debacle, finalment han trobat l'explicació: Bush va guanyar gràcies a "un fabulós frau tecnològic de les corporacions que fabriquen les màquines electròniques de votació" que, com diu el manual, són les mateixes que "proveeixen al govern, a través del Pentàgon, amb lucratius materials i equips per a la seva guerra a l'Iraq". Aquestes "revelacions", que com a mínim deuen provenir d'Al·là, són obra i gràcia del periodista britànic de "The Independent", Andrew Gumbel, i la periodista membre de l'organització "Democracy Now!", Ami Goodman.
Només cal llegir els articles per veure que estan malalts. Tot i això, ho publico perquè a partir d'ara aquesta història ens la passaran per la cara fins el dia del judici final i és millor que estem previnguts.
All the President's Votes? (A. Gumbel)
Will Bush Backers Manipulate Votes to Deliver GW Another Election? (A. Goodman)
Només cal llegir els articles per veure que estan malalts. Tot i això, ho publico perquè a partir d'ara aquesta història ens la passaran per la cara fins el dia del judici final i és millor que estem previnguts.
All the President's Votes? (A. Gumbel)
Will Bush Backers Manipulate Votes to Deliver GW Another Election? (A. Goodman)
Nou capítol de l'escàndol del segle: el frau del programa Petroli per Aliments de l'ONU
Saddam Hussein va obtenir 21.000 milions de dòlars per corrupció en el programa Petroli per Aliments, més del doble del que es creia fins ara, segons publica catalunyainformacio.com.
Per informació de primera mà, cliqueu aquí.
Saddam Hussein, amb la complicitat de funcionaris de les Nacions Unides i la col·laboració d'empreses, partits polítics, personalitats i governs disposats a ajudar-lo, va obtenir més de 21.000 milions de dòlars, segons una investigació del Senat nord-americà. Aquesta xifra és el doble de la que es creia fins ara, uns 10.100 milions de dòlars, estimació feta per l'Oficina de Comptabilitat General del Congrés nord-americà i pels informes del cap dels inspectors americans a l'Iraq, Charles Duelfer.
Per informació de primera mà, cliqueu aquí.
Cuba: l'últim de sortir que apagui el llum
Un grup de 43 artistes cubans demanan asil als EUA en una de les majors desercions en massa dels últims anys.
Deserció en massa de Cuba als EUA. Un grup de 43 artistes cubans han demanat asil als EUA aprofitant la seva estada a Las Vegas, on representaran el seu espectacle "Havana Night Club. The Show". Els artistes, que han viatjat per setze països amb el seu espectacle, han explicat que les autoritats cubanes els van recomanar que no viatgessin als EUA per presentar-hi el xou, i que, en insistir-hi, els van amenaçar de fer-los la vida impossible un cop tornessin a l'illa.
dilluns, 15 de novembre del 2004
Colin Powell plega abans que el facin fora
Amb Colin Powell no hi havia color. Semblava el Michael Jackson de les relacions internacionals. Potser per això, Condolezza Rice, amb el colors ben posats, té tots els números per a substituir-lo. Black is beautiful.
La direcció política d'Arafat ha estat més nefasta pel poble palestí que l'estat d'Israel.
Viure sota ocupació militar és sempre un mal tràngol perquè, per més continguda que sigui i per més que el pais ocupant sigui una democràcia, és sempre un acte de violència i una imposició no democràtica. El problema de l'ocupació dels territoris palestins, que va esdevenir una necessitat militar per Israel per garantir la seva seguretat i supervivència, és que va enfangar-lo en un conflicte molt més difícil de gestionar i de difícil sortida. A l'Iraq, la intervenció militar aliada ha estat infinitament més violenta que a Palestina, però ha tingut el suport d'una gran majoria dels iraquians -no hi ha cap enquesta que digui el contrari- i l'ocupació tenia data de caducitat: traspasar el poder a un govern sobirà -cosa que ja s'ha fet- i garantir la celebració d'eleccions democràtiques -cosa que es farà, en principi, elmes de gener del 2005. A Palestina, això no va ser possible fins que els acords de pau d'Oslo van permetre una sortida política.
Llevat dels sectors jueus més nacionalistes i exaltats que volien aprofitar l'ocupació per quedar-se el territori, colonitzar-lo i expulsar definitivament els palestins, els principals dirigents dels dos grans partits israelians tenien clar -encara que de vegades no ho semblés- que Gaza i la major part de Cisjordània acabarien sent la geografia esencial del futur estat palestí. Tant és així que, immediatament després de la firma dels acords de pau, l'exèrcit israelià va començar una retirada progresiva, evaquant diverses zones ocupades i permentent la celebració d'eleccions per constituir l'Autoritat Palestina.
Però aquest procés va acabar malament, sobre tot pel sabotage dels radicals palestins, especialment els islamistes, que van endegar una escalada d'atemptats contra objectius civils a Israel, més grossos com més passes es donaven cap a la pau, aconseguint convertir els acords d'Oslo en paper mullat. Uns acords que Arafat va rematar a Camp David i Taba al rebutjar les ofertes de Clinton i Barak, demostrant que el guerriller no havia sabut convertir-se en un estadista. Com diu Shimon Peres en una necrològica sobre Arafat: "a l'haver de triar entre l'amor del seu poble i la millora de les seves vides, dissortadament va elegir el seu amor. No estava disposat a arriscar-se a perdre la seva popularitat i reputació en nom de decisions dures que ell considerava massa polèmiques".
En una paraula, Arafat no va girar l'esquena al terrorisme, no va bastir l'estructura civil del futur estat palestí, no va crear una estructura administrativa i política eficient i democràtica, no va legislar sobre les necessitats més urgents del seu poble. Pel contrari, es va dedicar a conspirar, a posposar indefinidament les eleccions palestines que s'haurien d'haver celebrat a finales dels noranta, a instigar la violència -la segona Intifada- i a fomentar la fragmentació del poder palestí -"divide y vencerás", ja se sap!-fent impossible qualsevol actuació coherent de govern.
D'aquesta manera, Arafat ha deixat un país enfrontat, dividit i en la misèria, tot i disposar de milers de milions de dòlars en comptes corrents més o menys secrets que anaven, no al seu lucre personal directe, sinó a comprar voluntats, a pagar favors, a enriquir corruptes -entre ells la seva dona- i a rearmar les faccions palestines. Prova de la seva desatrosa herència és l'intent d'assassinat ahir diumenge del líder palestí moderat Mahmud Abbas, candidat a la successió d'Arafat a les eleccions del 9 de gener. Abbas, àlies Abu Mazen, fundador de l'OAP junt amb Arafat i efímer primer ministre de l'Autoritat Palestina, és un dels més alts dirigents palestins que s'ha atrevit a declarar que la segona Intifada era un error. Una opinió compartida per diversos polítics i analistes palestins:
Llevat dels sectors jueus més nacionalistes i exaltats que volien aprofitar l'ocupació per quedar-se el territori, colonitzar-lo i expulsar definitivament els palestins, els principals dirigents dels dos grans partits israelians tenien clar -encara que de vegades no ho semblés- que Gaza i la major part de Cisjordània acabarien sent la geografia esencial del futur estat palestí. Tant és així que, immediatament després de la firma dels acords de pau, l'exèrcit israelià va començar una retirada progresiva, evaquant diverses zones ocupades i permentent la celebració d'eleccions per constituir l'Autoritat Palestina.
Però aquest procés va acabar malament, sobre tot pel sabotage dels radicals palestins, especialment els islamistes, que van endegar una escalada d'atemptats contra objectius civils a Israel, més grossos com més passes es donaven cap a la pau, aconseguint convertir els acords d'Oslo en paper mullat. Uns acords que Arafat va rematar a Camp David i Taba al rebutjar les ofertes de Clinton i Barak, demostrant que el guerriller no havia sabut convertir-se en un estadista. Com diu Shimon Peres en una necrològica sobre Arafat: "a l'haver de triar entre l'amor del seu poble i la millora de les seves vides, dissortadament va elegir el seu amor. No estava disposat a arriscar-se a perdre la seva popularitat i reputació en nom de decisions dures que ell considerava massa polèmiques".
En una paraula, Arafat no va girar l'esquena al terrorisme, no va bastir l'estructura civil del futur estat palestí, no va crear una estructura administrativa i política eficient i democràtica, no va legislar sobre les necessitats més urgents del seu poble. Pel contrari, es va dedicar a conspirar, a posposar indefinidament les eleccions palestines que s'haurien d'haver celebrat a finales dels noranta, a instigar la violència -la segona Intifada- i a fomentar la fragmentació del poder palestí -"divide y vencerás", ja se sap!-fent impossible qualsevol actuació coherent de govern.
D'aquesta manera, Arafat ha deixat un país enfrontat, dividit i en la misèria, tot i disposar de milers de milions de dòlars en comptes corrents més o menys secrets que anaven, no al seu lucre personal directe, sinó a comprar voluntats, a pagar favors, a enriquir corruptes -entre ells la seva dona- i a rearmar les faccions palestines. Prova de la seva desatrosa herència és l'intent d'assassinat ahir diumenge del líder palestí moderat Mahmud Abbas, candidat a la successió d'Arafat a les eleccions del 9 de gener. Abbas, àlies Abu Mazen, fundador de l'OAP junt amb Arafat i efímer primer ministre de l'Autoritat Palestina, és un dels més alts dirigents palestins que s'ha atrevit a declarar que la segona Intifada era un error. Una opinió compartida per diversos polítics i analistes palestins:
Hani Habib: "La intifada ha distanciado a los palestinos de las reformas internas y no ha arrancado ningún logro con rspecto al conflicto contra la ocupación. Las facciones se han hecho más fuertes a costa de la regresión de la actividad pública"
Mohammed Yaghi:"Uno de los fracasos de la intifada es la incapacidad de trazar una línia entre medios legítimos e ilegítimos de lucha. Las operaciones militars palestinas... han proporcionado al gobierno de Israel un pretexto para zafarse de su responsabilidad con el mundo... y ha liberado a Israel de su aislamiento (...) Las operaciones militars palestinas han debilitado elementos de paz en Israel que necesitamos, y ha reforzado a los colonos i la extrema derecha de Israel en su costa. Lo más importante és que estas actividades han dividido al pueblo palestino por las diferencias de opinión y ha disuadido a amplios sectores de la particióación activa en la intifada. Així se ha convertido en la intifada de las elites militares en lugar de una intifada popular. (...) Habria sido posible obtener buenos resultados si los palestino huvieran adoptado el método popular de lucha no violenta"
Ashraf Al-Ajrami:"El mayor daño es la creciente presencia de una cultura negativa que glorifica la muerte y trata la realidad como un destino predestinado que uno no puede evitar, una cultura que prefiere una vuelta a las raíces contrarias al curso de la historia en un esfuerzo por escapar de la compleja realidad y esconderse tras un pasado distante. (...) En la escena palestina, los signos de anarquía y retraso social son predominantes, convirtiendo la sociedad en tribu y a las personas en peones, bajo la amenaza de las armas, a expensas de todo lo que sea cultural en línea con los sucesos y construcción de un gobierno político capaz de tratar com los retos del siglo XXI..."Veure informe complet a MEMRI
L'Estat no ha de tenir competències per decidir qui compleix els requisits per viure i qui no
BARCEPUNDIT posa el dit a la llaga sobre les diferències entre l'eutanàsia i la mort o suïcidi asistit. Una cosa és el dret d'una persona a no voler seguir vivint i a demanar que l'ajudin a morir si no té la capacitat de fer-ho (cas Sampedro) i una altra molt diferent que sigui l'Estat, passant per sobre de la voluntat de les persones, el que decidexi qui ha de viure i qui ha de morir, com ha passat en el cas del fill de Ruth Winston-Jones. Si no ho heu fet, llegiu la seva anotació d'ahir.
diumenge, 14 de novembre del 2004
ERC demana respecte a la privicitat d'un regidor condemnat per maltractar la seva muller
(Vía "Julio Cortazar 2000")
Josep Antón Sánchez, d'ERC, ha dimitit com a regidor de l'ajuntament de Reus després de ser condemant a 7 mesos i 10 dies de presó per dos delictes de maltractaments a la seva dona. El seu partit ha demanat "el màxim respecte" per a la privacitat de les persones.
Calen comentaris?
dijous, 11 de novembre del 2004
Evitem la lapidació a l'Iran de la nena de 13 anys Jila Izadi
Jila Izadi, de 13 anys, va ser condemnada a mort per lapidació per un tribunal de Marivan, a l'Iran, per haver tingut relacions sexuals fora del matrimoni amb el seu germà de 15 anys. En avançat estat de gestació, ha donat a llum a la presó. Va ser empresonada en avançat estat de gestació i ha donat a llum. El 17 d'octubre, el règim iranià va anunciar que per ser molt petita i desconèixer la sharia seria sotmesa al "tazir, que es el càstig reservat als actes no descrits per l'Alcorà. Per aquest motiu els jutges poden aplicar-li la pena que considerin més apropiada, però en cap cas queda descartada la lapidació.
Podeu enviar aquesta carta de protesta a les atoritats iranianes:
Podeu enviar aquesta carta de protesta a les atoritats iranianes:
"Dear Sir,Per enviar-ho al Guia Espiritual de la República Islàmica poseu a la casella ASSUMPTE el text següent: "For the attention of the Office of His Excellency, Ayatollah al Udhma Khamenei, Qom". Hi ha dues adreces: info@wilayah.org o webmaster@wilayah.org
I am writing to express my concern as to the fate of Jila Izadi, aged 13 and condemned to the tazir for having had sexual relations with her brother. The tazir does not exclude the death penalty, and I take it upon myself therefore to remind you of your obligations under the Universal Declaration of Human Rights, specifically Article 3. This states: “Every individual has the right to
life, liberty and personal security.”
Stoning is incompatible with Iran’s obligations towards International Law concerning Human Rights. (The International Treaty on Civil and Political Rights, ratified by Iran on the 24 June 1975, effective as of the 23 March 1976).
As a ratifying Party to this International Treaty and to the International Convention on Child Rights, Iran is prohibited from executing minors. These two Conventions stipulate that the death penalty can only be applied to people of at least 18 years of age at the time the offence was committed.
I also take the liberty of underlining the fact that, because of her young age, this girl may well have been a victim of sexual relations with her brother to which she did not consent. If this was not the case, her young age would not enable her to have full knowledge of all the precepts of the sharia.
Given your concern for respecting Human Rights, I am persuaded that you will know how best to respect those of Jila Izadi and that you will therefore free this young girl as quickly as possible.
Very respectfully yours, "
dimecres, 10 de novembre del 2004
Suha posa preu a la mort d'Arafat
Poques coses més es poden dir sobre la naturalesa del règim palestí que la vergonyant compra i venda de l'acta de defunció de Yasser Arafat. Ho escriu "Haaretz", un diari isrealià no precisament antipalestí.
Suha Arafat has rejected a $2 million financial settlement from Palestinian figures acting on behalf of the Palestinian Authority, according to French sources, who are becoming increasingly impatient with the wife of the deeply comatose Palestinian leader, Yasser Arafat. The settlement was aimed at persuading Suha Arafat to allow completion of the tests that would finally determine the chairman's death. Contacts between Suha Arafat and the Palestinian financiers began as soon as it became clear that Arafat would have to be flown to France for emergency medical treatment.Podeu lelgir la notícia en català aquí.
Mort d'Arafat: només la biologia força les reformes palestines
Tout le monde parle de réforme politique dans notre monde arabe. Doit-elle venir de l’extérieur ou de l’intérieur ? Il est d’une clarté éblouissante qu’elle viendra de l’extérieur : du Seigneur, des armées occidentales ou… du bon vouloir de la biologie. En effet, qu’est-ce qui fait que les Palestiniens parlent aujourd’hui de changements politiques et de réformes ? Ce n’est ni l’occupation israélienne, ni l’humiliation, ni l’autoritarisme de leur Autorité, ni la corruption, mais la biologie. C’est depuis que le corps de Yasser Arafat se défait et ne peut plus poursuivre le combat que le débat est vraiment lancé, c’est-à-dire depuis un événement sur lequel ils n’ont pas de prise. Cela nous amène à nous interroger sur le cas de Mohamed Dahlan, candidat pressenti pour succéder à Arafat. Beaucoup font valoir qu’il est plus jeune que les autres candidats possibles que sont Ahmed Qoreï et Mahmoud Abbas. Certes, Dahlan peut se prévaloir d’autres qualités que son âge, mais, justement, parlons de son âge ou, plus précisément, du facteur biologique dans tout cela : il est né en 1961 ! Autrement dit, s’il devait succéder à Arafat, nous en aurions pour trente ans avec lui. C’est pour cela que notre préférence va aux septuagénaires, qui nous assureront un rythme de réformes plus rapide. Mamoun Fendi (Asharq al-Awsat)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)