Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dissabte, 8 de desembre del 2007

Penjat per gai

El jove iranià de 19 anys Makwan Moloudzadeh va ser penjat a la forca de la presó central de Kermanshah dimecres passat per haver mantingut relacions homosexuals quan en tenia 13. Makwan va ser indultat per un jutge, però el règim dels aiatolàs l'ha executat igualment. Ahir, 6.000 iranians van assisitir al seu funeral a Paveh.

L'any que ve, la CIA publicarà un informe que dirà que per aquestes dates Teheran ja havia deixat d'executar homosexulas i treurà com a prova un acta d'indult.

La plaça de la dona al Marroc

divendres, 7 de desembre del 2007

Les noves "Historias Ejemplares"



Com podeu comprobar en aquests exemples extrets de llibres d'"Educación para la Ciudadania" no és res més que les "Histories Ejemplares" del franquisme però en progre.

dijous, 6 de desembre del 2007

Això és Occident, segons l'Educació per a la Ciutadania


Vinyeta extreta per "Freelance Corner" del llibre “Educación para la Ciudadanía y los Derechos Humanos” d'Ana Rosa Moya Escobar. Ediciones del Serbal. Pàgina 23.

Respostes sense pregunta

Catalunya tornaria a ser rica i plena si no fos per culpa d'una conspiració judeo-maçònica que ens nega el dret a decidir. Si no plou, si les coses no funcionen, si cada dia els joves saben menys o si ens escorcollen de manera humiliant als aeroports, és per culpa de Madrid. Però no només de Madrid. Els catalans, oju!, sabem que és també per culpa de Bush, del Pentàgon, de les emissions de CO2 o del depravat gènere masculí. Tothom té la seva part de culpa. Tothom, menys nosaltres.

Aquesta visió paranoica de la realitat ens porta una i altra vegada a confondre les coses, a veure gegants on hi ha molins i a tancar-nos en una mena d'autisme nacional que ens està convertint en una reserva índia. Catalunya, sense cap mena de poder polític, amb la seva llengua exclosa de les institucions, va sortir de 40 anys de dictadura liderant l'economia, la cultura i l'esperit democràtic d'Espanya. O, si més no, així es veia i es deia i així tothom s’ho creia. Pel contrari, ara, 30 anys després, amb una democràcia consolidada, amb una Generalitat cada dia més untada i omnipresent, Catalunya ja no lidera quasi res. La diferència amb abans és que ara també tothom ho veu, però ningú ho vol dir i menys encara s'ho vol creure. I com que es vol negar la realitat i la responsabilitat pròpia en el desgavell, ens dediquem a tirar pilotes fora. Com que la terra és dura, demanem la lluna.

Si us plau, parem de fer el numeret i afrontem de cara la realitat: Per què ens en sortíem millor quan políticament estàvem pitjor? Per què amb gairebé tres dècades d’autonomia i autogovern hem perdut pistonada? Per què amb més diners que mai se’ns cau la casa a trossos?

No s’equivoquin, no són preguntes sense resposta. Són respostes sense pregunta.

El 80% dels palestins alliberats retornen al terrorisme

Un estudi publicat dimarts per Almagor Organization i recollit per "Haaretz" mostra que el 80% dels palestins alliberats durant el procés de pau van retornar al terrorisme.


Palestinian militants, freed in past prisoner releases by Israel, were responsible for at least 30 terror attacks which claimed the lives of 177 Israelis, according to a study published yesterday by Almagor, an organization representing the victims of Palestinian terrorism. The report's publication came in response to yesterday's release of 429 Palestinians jailed in Israeli prisons. According to the report, 6,912 militants were released between the years 1993 and 1999, and nearly 80 percent of them returned to terrorist activity.


(Via GatewayPundit)

Víctimes israelianes del terrorisme palestí

De "catalans emprenyats" a "catalans enganyats"

Francesc de Carreras, avui a La Vanguardia:

Hagamos un rápido e incompleto recordatorio de lo mucho que se podía haber hecho en materia de infraestructuras desde 1980 y no se ha llevado a cabo. La autovía más transitada que es competencia de la Generalitat es la C-58, la Barcelona-Terrassa, diariamente embotellada en horas punta: fue construida en época de Franco y la Generalitat se ha limitado a añadirle un carril. La autovía estatal Barcelona-Lleida tardó más de cinco años en terminarse debido a varios recursos interpuestos por ayuntamientos gobernados por CiU. Desde hace siete años, la Generalitat pone trabas a que el Estado construya el cuarto cinturón, que ya estaría terminado si estas trabas no hubieran existido.

Por otro lado, nunca los gobiernos de la Generalitat han reclamado la autovía más necesaria de Catalunya: la que debería discurrir en paralelo a la costa desde La Jonquera hasta el linde con la provincia de Castellón. ¿Por qué? ¿Quizás porque sería una competencia que restaría beneficios a la empresa concesionaria de la autopista de peaje que, desde la época de Franco, hace el mismo recorrido? ¿No será también esta la razón por la cual se pusieron tantos obstáculos por parte de los ayuntamientos de CiU a la autovía Barcelona-Lleida? Total: la única nueva carretera construida por la Generalitat - y financiada con recursos del Estado- ha sido el Eix Transversal que, desde su sus mismos inicios, ya se reveló como insuficiente por ser demasiado estrecho. En lo demás, como máximo, la Generalitat se ha limitado a ampliar algún carril, trazar variantes y diseñar rotondas. Pobre balance de una gestión de 27 años.

Peor todavía es la situación de los ferrocarriles. En estos mismos años, la Generalitat no ha llevado a cabo ninguna nueva línea de ferrocarril, ninguna. La semana pasada, precisamente, la comisión de Urbanismo de la Generalitat aprobó el trazado de las dos primeras líneas: la que discurre paralela al Eix Transversal y la que debe rodear el área barcelonesa en paralelo al proyectado cuarto cinturón. Ninguna imaginación, por tanto, y todo provisional y en fase embrionaria: aún faltan otras consultas y autorizaciones. Igualmente escandalosa es la construcción del metro en Barcelona y su zona de influencia: ninguna estación nueva en los últimos cuatro años. Mientras Madrid ha construido 110 kilómetros de metro, Barcelona en igual periodo y con idénticas condiciones de financiación, es decir, en igualdad de condiciones, no ha llegado a construir ni el diez por ciento de Madrid. Ahí están las cifras.

Els 5 defectes de l'informe sobre l'Iran

Els explica a "The Washington Post", l'exambaixador dels EUA a l'ONU, John Bolton.

First, the headline finding -- that Iran halted its nuclear weapons program in 2003 -- is written in a way that guarantees the totality of the conclusions will be misread. In fact, there is little substantive difference between the conclusions of the 2005 NIE on Iran's nuclear capabilities and the 2007 NIE. Moreover, the distinction between "military" and "civilian" programs is highly artificial, since the enrichment of uranium, which all agree Iran is continuing, is critical to civilian and military uses. Indeed, it has always been Iran's "civilian" program that posed the main risk of a nuclear "breakout."

The real differences between the NIEs are not in the hard data but in the psychological assessment of the mullahs' motives and objectives. The current NIE freely admits to having only moderate confidence that the suspension continues and says that there are significant gaps in our intelligence and that our analysts dissent from their initial judgment on suspension. This alone should give us considerable pause.

Second, the NIE is internally contradictory and insufficiently supported. It implies that Iran is susceptible to diplomatic persuasion and pressure, yet the only event in 2003 that might have affected Iran was our invasion of Iraq and the overthrow of Saddam Hussein, not exactly a diplomatic pas de deux. As undersecretary of state for arms control in 2003, I know we were nowhere near exerting any significant diplomatic pressure on Iran. Nowhere does the NIE explain its logic on this critical point. Moreover, the risks and returns of pursuing a diplomatic strategy are policy calculations, not intelligence judgments. The very public rollout in the NIE of a diplomatic strategy exposes the biases at work behind the Potemkin village of "intelligence."

Third, the risks of disinformation by Iran are real. We have lost many fruitful sources inside Iraq in recent years because of increased security and intelligence tradecraft by Iran. The sudden appearance of new sources should be taken with more than a little skepticism. In a background briefing, intelligence officials said they had concluded it was "possible" but not "likely" that the new information they were relying on was deception. These are hardly hard scientific conclusions. One contrary opinion came from -- of all places -- an unnamed International Atomic Energy Agency official, quoted in the New York Times, saying that "we are more skeptical. We don't buy the American analysis 100 percent. We are not that generous with Iran." When the IAEA is tougher than our analysts, you can bet the farm that someone is pursuing a policy agenda.

Fourth, the NIE suffers from a common problem in government: the overvaluation of the most recent piece of data. In the bureaucracy, where access to information is a source of rank and prestige, ramming home policy changes with the latest hot tidbit is commonplace, and very deleterious. It is a rare piece of intelligence that is so important it can conclusively or even significantly alter the body of already known information. Yet the bias toward the new appears to have exerted a disproportionate effect on intelligence analysis.

Fifth, many involved in drafting and approving the NIE were not intelligence professionals but refugees from the State Department, brought into the new central bureaucracy of the director of national intelligence. These officials had relatively benign views of Iran's nuclear intentions five and six years ago; now they are writing those views as if they were received wisdom from on high. In fact, these are precisely the policy biases they had before, recycled as "intelligence judgments."

Primer vol comercial des d'un aeroport de l'Iraq

Per primera vegada des de 1993, diumenge passat es va enalirar el primer un vol comercial des d'un aeroport de l'Iraq. En concret, de les pistes del renovat aeroport de Mosul, al nord del país, segons inform l'MNF-Iraq:

For the first time in 14 years, a commercial airlines flight departed the Mosul Airport Dec. 2, carrying Muslim religious pilgrims on their annual trek to Mecca, Saudi Arabia.The Mosul Airport, built in 1992, had not seen commercial airline traffic since U.S. military forces declared the city a no-fly zone in 1993. After recent cooperation between by Iraqi and U.S. government agencies, and employing local workers, the airport was rebuilt with the intent to continue commercial air service to Saudi Arabia and other locations.Around 10:30 Sunday night, 152 Hajj pilgrims departed on Iraqi Airways Flight 020, bound for Baghdad, where they were to board another flight for Saudi Arabia and other locations.




40 dirigents d'Al Qaeda capturats o morts en un mes a l'Iraq

La primera edició d'avui de "La Vanguardia" recull a portada i a la pàgina tres un extensa crònica sobre la caiguda en picat dels atemptats a l'Iraq i l'augment de la seguretat. A la segona edició impresa el tema ha desaparegut de la portada i ha estat substituit per la massacre en un centre comercial d'Omaha, a Nebraska. Per descomptat, a l'edició "on line" ni una línia. Tot i això, la veritat s'obre pas de mica en mica. Lentament, a velocitat inversament proporcional al que passa a l'Iraq. I el que passa a l'Iraq és que cada dia s'aprofondeix més la derrota d'Al Qaeda. La "Multi-National Force Iraq" anunciava dimarts que 40 als dirigents de la b anda terrorista de Bin Laden van ser morts o capturats en el mes de novembre. A la imatge de sota podeu veure el careto dels top ten.


dimecres, 5 de desembre del 2007

La frase del mes

Paraules d'Angela Merkel en el Congrés de la CDU, en traducció de Marta Salazar:

Socialismo democrático es una contradicción en sí. No cabe en un pensamiento lógico. Se quiera o no, el socialismo termina de manera totalitaria. Porque persigue la igualdad de todos, que es totalmente distinto a la justicia. Y con ello, aplasta la capacidad, la disposición a trabajar. Hace que los débiles sean más débiles y finalmente, destruye la sociedad y el individuo.

Text íntegre del discurs, en alemany.

Els EUA redefineixen la urgència de l’amenaça nuclear iraniana

La publicació de l’informe de 16 serveis d’intel·ligència nord-americans afirmant que “l’Iran va aturar el seu programa nuclear militar l’any 2003 per les pressions internacionals, tot i que continua enriquint urani” no sembla respondre a una maniobra contra Bush sinó, pel contrari, a una redefinició de la urgència de l’amenaça nuclear iraniana. Aquesta és la interpretació que en fa, si més no, l’oposició iraniana.

Cette décision confirme notre théorie sur le bras de fer qui oppose les Etats-Unis aux mollahs : il y a là non pas un contentieux sur l’imminence d’une bombe iranienne mais une volonté pour mettre au pas le régime des mollahs pour en faire à court terme un allié régional et à long terme un catalyseur pour un remodelage géopolitique de la région. Il n’y a pas de bombe iranienne à l’horizon, encore moins de menace balistique.

Dès le mois de septembre 2007, nous vous avons exposé
notre analyse, selon laquelle les américains ne désirent pas renverser les mollahs mais uniquement les affaiblir pour les pousser à accepter leur deal.

C’est-à-dire que les américains doivent même éviter que le régime soit durement sanctionné afin d’éviter une révolte populaire même minime car la situation est très tendue. La semaine dernière des députés de la ville d’Ardébil qui étaient allés accueillir Ahmadinejad ont dû prendre la fuite après le départ du président et ses services d’ordre, de peur de se faire tabasser par la population de leur propre ville !

Aujourd’hui, un homme âgé a abattu un officier des pasdaran en pleine journée devant un bâtiment administratif à Ispahan. Il pourrait suffire d’une étincelle pour que le régime se retrouve
en situation de difficulté.

Ce n’est pas ce que veulent les américains : ils doivent préserver ce régime mais aussi être aux commandes pour contrôler sa déchéance afin d’être la seule alternative pour les sortir du marasme. Ils préfèrent de loin leurs propres sanctions bancaires unilatérales aux sanctions onusiennes. Ils n’ont d’ailleurs pas cessé de torpiller le projet d’une nouvelle résolution en annonçant la mise en place de leurs nouvelles sanctions
juste avant la 1ière date d’adoption de cette nouvelle sanction désormais sans cesse reportée.

Ce rapport providentiel arrive aussi au moment où les chinois se montraient enfin
moins réticents à l’idée d’imposer une nouvelle résolution onusienne aux mollahs. Le rapport est d’ailleurs parfaitement calibré : il repousse l’imminence de la menace et surtout loue l’efficacité des sanctions internationales (c’est-à-dire « non onusiennes » - ndlr) qui auraient incité les mollahs à renoncer à leur programme balistique en 2003 !

Reste à savoir de quelles sanctions parlent réellement les américains, décidemment prêts à tout pour atteindre leur objectif (et ce n’est pas la première fois qu’ils recourent à un
rapport de ce genre).

Ce rapport est également une réponse agacée aux divers bluffs balistiques et nucléaires des mollahs. Les américains désirent contrôler l’efficacité des sanctions, leur impact et leur cadence mais aussi ils désirent contrôler l’aspect médiatique de la crise. En affirmant l’abandon en 2003 du programme des armes nucléaires : ils entendent neutraliser les bluffs médiatiques de Téhéran afin de priver les mollahs du
monopole de l’amplification de la crise par des annonces anxiogènes.

Le rapport est sorti une semaine après l’annonce faite par Téhéran d’avoir mis au point
un missile longue portée. Washington baisse le feu de la marmite, pour reprendre en main la communication dans ce domaine : « La décision de Téhéran d’arrêter son programme d’armes nucléaires suggère qu’il est moins déterminé à développer des armes nucléaires que nous ne le jugions depuis 2005… Nous estimons avec un degré de confiance modéré à élevé que Téhéran n’a pas repris mi-2007 son programme d’armes nucléaires », disent ces agences qui disaient le contraire il y a encore quelques semaines quand les américains ont sanctionné les soi-disant industries balistiques et nucléaires des mollahs.
Pels israelians, però, la publicació de l’informe és una irresponsabilitat. Creuen que ho han publicat ara amb la vista posada en el futur inquil·lí de la Casa Blanca i evitar picar-se els dits com els va passar amb l’Iraq.

Cette estimation, longue d’environ huit pages, s’intitule “Iran : Intentions Nucléaires et Capacités”, et, ce qu’elle a de particulier, c’est qu’elle contredit les estimations précédentes, produites sur le sujet depuis plusieurs années. Dans leur document de lundi, les services d’espionnage états-uniens annoncent, en effet, que Téhéran aurait gelé son programme d’armes nucléaires depuis 2003, tout en continuant à enrichir de l’uranium et en restant déterminé à développer de telles armes.

Dans l’estimation précédente concernant la nucléarisation de l’Iran, les centrales U.S qualifiaient d’”effrénée” et d’”inexorable” la course à l’atome à laquelle s’adonnaient les ayatollahs perses.

Avant d’expliquer cette soudaine volte-face, il faut encore préciser que les auteurs du document eux-mêmes qualifient son niveau de certaineté de “moyen à bas”. Dans ces conditions, pourquoi l’avoir rendu public ? D’autant plus – et cela en devient malencontreusement grotesque – qu’il y a cinq semaines à peine, Mc Connel, en personne, exprimait, comme procédant d’une règle, qu’il s’opposait à la publication de ces estimations, et qu’il regrettait la publication des évaluations du renseignement qui avaient précédé la Guerre d’Irak.

Depuis, Mc Connel garde le silence, et laisse le soin à son second, Donald Kerr, de présenter le rapport gênant. Kerr peine et s’embrouille. Il affirme que, depuis 2005, les services avaient toujours pris en compte “le pire des cas”, et que, désormais, ils s’attachent à faire valoir une “présentation plus adéquate de la situation”.
Charabia ? C’est le mot. Car c’est presque uniquement de sémantique qu’il s’agit : d’une part, les espions américains annoncent qu’ils ne saisissent pas bien ce qui se passe en Iran, et de l’autre, ils entendent faire savoir à Messieurs Bush et Cheney qu’ils ne pourront pas compter, cette fois, sur la CIA afin d’obtenir le O.K du Congrès, au cas où ils entendraient engager une opération militaire contre les sites nucléaires iraniens.

La Maison Blanche – placée par ce morceau de papier dans une situation très inconfortable, elle qui passait son temps à pousser ses alliés vers une attitude ferme à l’encontre de Téhéran – a copié le message des chefs barbouzes 5 sur 5. George W. Bush a surtout compris que ces gens ne l’apprécient décidément pas du tout, et qu’ils attendent, avec impatience, de découvrir la tête du prochain président, si possible un Démocrate. Ce qui rappellera aux lecteurs de la Ména les articles de Laurent Murawiec à ce sujet, lui qui critiquait Bush pour n’avoir pas su, à temps, écarter ses ennemis au sein de son administration.

La Maison Blanche a compris, certes, mais ce n’est pas le plus grave : les chefs de la République Islamique, qui ont également accès à Internet, y ont également découvert la nouvelle estimation, et ils n’ont pas mis long à établir, puis à appliquer les conclusions qui en découlent.

C’est là que l’on peut parler d’irresponsabilité, de la part des chefs des renseignements US. Car ces derniers, de par les formulations incluses dans leur texte, ont informé les adversaires des Etats-Unis qu’ils ignoraient le statut exact de leur effort nucléaire. Qui plus est, Mike Connel et ses camarades ont, dans les faits, pratiquement condamné le recours de leur pays à la force, en cas d’échec de la voie diplomatique.

C’est toute l’Intelligence d’un Etat qui s’affaire à affaiblir sa capacité de manœuvre. Tout le contraire de sa fonction première, sa raison d’être. L’Amérique est aujourd’hui la risée des apparatchiks islamistes, dans les travées du pouvoir à Téhéran. Comment le grand Satan peut-il être aussi sot, se sont demandés les Mollahs, en se frappant sur les cuisses. Car le fait de savoir, avec un “haut à très haut degré de certitude”, que Bush ne pourra – en aucune circonstance – mettre ses menaces d’intervention à exécution, modifie – vous l’imaginez bien -, considérablement les données stratégiques et tactiques du problème, et renforce proportionnellement la détermination de Mahmoud Ahmadinejad et de ses pairs d’obtenir l’arme atomique. Cette tentative, en l’espace d’une nuit, est devenue, pour eux, nettement moins périlleuse


dimarts, 4 de desembre del 2007

El 71% dels afganesos dónen suport a les tropes nord-americanes

Segons una enquesta de la BBC, que aquí no publica ningú, la immensa majoria dels afganesos dónen suport a la presència de tropes dels EUA al seu país i només un 4% voldria que tornéssin els talibans.

dilluns, 3 de desembre del 2007

...i ara, per què NO calles?

Veneçuela ha dit NO a la reforma constitucional d'Hugo Chávez.
Ni els papanates de Hollywood, ni els nous peregrins polítics, han aconseguit enredar a la majoria del poble veneçolà.

Per acabar d'una vegada per totes amb la suposada "ajuda humanitària"

De tots els negocis que es fan i es defan, el de l'ajuda humanitària i al desenvolupament és, de lluny, el que mou més diners al món. En concret, tres vegades i mitja més que la venda d'armes. Cinc dècades d'ajuda humanitària no només no han solucionat els problemes de desenvolupament de l'Àfrica subsahariana sinó que n'han creat altres de més greus, especialment la corrupció i la dependència. Tota aquesta maranya d'organismes internacionals i d'ONG només han servit per una cosa: per netejar la mala consciència i donar feina a vagarosos occidentals. El model del "domund dels progres" ha fracassat estrepitosament. I la prova és que els països africans que comencen a sortir-se'n són els que han optat pel model asiàtic de desenvolupament capitalista. Com estarà la cosa que fins i tot El País se'n fa ressò:

Lleva desde 2003 creciendo por encima de la media mundial gracias a la masiva construcción de infraestructuras. Se está reduciendo el porcentaje de personas que vive con menos de un dólar al día. La escolarización ha dado un salto espectacular en pocos años. Aunque parezca mentira, esto es el África subsahariana, que da señales de salir del pozo al que parecía condenada.

¿Empieza al fin la ayuda a dar frutos tras décadas de frustraciones? ¿O simplemente se explica por el desembarco de China, que deglute petróleo y perpetra infraestructuras sin ningún respeto por los derechos humanos? Aún es pronto para saberlo, pero todo indica que la respuesta está en el medio.

Sudán es uno de los paradigmas del despertar africano. El país sigue desangrado por conflictos armados -activos o en estado latente-, sobre todo en Darfur. Pero crece por encima del 10% anual y la actividad económica beneficia a todas las capas sociales. Hostil a las fórmulas de cooperación occidentales y atenazado por las sanciones de EEUU, nada de esto sucedería sin China.

En Juba, la capital de Sudán del Sur, que se recupera tras 20 años de guerra, se perciben al mismo tiempo los peores efectos de la ayuda occidental: la ciudad, a orillas del Nilo, está tomada por las agencias humanitarias y muchos de sus habitantes maldicen su suerte: "Han llegado a decenas y el único efecto constatable es que se han triplicado los precios; ahora es imposible encontrar un lugar donde vivir. Guste o no en Occidente, el papel de China es mucho más importante", afirma Kenyi Yatta, director del semanario The Juba Post.

Algunos sectores académicos de EEUU, hablan abiertamente del fracaso de la ayuda. En cinco décadas se han gastado 2,3 billones de dólares, aparentemente en balde. África recibe más de 20.000 millones al año -el Plan Marshall supuso un desembolso total de sólo 13.000, equivalentes a 100.000 al cambio actual- sin efectos aparentes. Incluso son contraproducentes, según William Easterly, quizá el principal gurú de los críticos. Profesor en la Universidad de Nueva York, Easterly ha escrito varios best-sellers en los que destroza la maraña creada por la ayuda occidental y sostiene que el dinero sirve para alimentar la corrupción y perpetuar el subdesarrollo.


.

Gat per llebre

"Trampa y bochorno", l'editorial d'El País:
Unas 125.000 personas saltaron el sábado a la calle, a una manifestación convocada en protesta por el caos ferroviario que sufre el área metropolitana de Barcelona. Pero a muchos de los asistentes de buena fe y hartos de ese colapso, les dieron gato por liebre: la manifestación se olvidó de los trenes para transmutarse en una exaltación del independentismo. Los propios organizadores, a quienes el déficit y estropicios de las infraestructuras parecen importarles una higa, han admitido la trampa, al asegurar que su verdadero objetivo es un referéndum secesionista. Salvo Iniciativa, que se mantuvo fiel al lema convocante, CiU y ERC se aprestaron a manipular a sus seguidores, al unirse al trucado sesgo de la marcha.

Resultó especialmente patético observar al ex presidente Jordi Pujol marchar delante de una cuatribarrada con la estrella secesionista, y comparar esa imagen con su trayectoria de décadas. Ya dijo su antecesor, Josep Tarradellas, que en la vida uno se lo puede permitir todo, salvo el ridículo.

El oportunismo de los dirigentes de estos partidos se dobló de insensibilidad. Ni siquiera se les ocurrió incorporar a su evento la menor condena ni referencia a la tragedia de ese día, el asesinato cometido en Francia por ETA. Prefirieron ensimismarse en banderas románticas, cánticos exaltados y gritos de halago, que penetrar en la dura realidad. Además, los socios de Gobierno del PSC volvieron a mostrar su inmadurez, al colocarse a la vez en misa y repicando. O se está en el balcón, o en la calle. Resulta chirriante que seis consejeros del Ejecutivo se dedicaran a hacer populismo en vez de a trabajar en sus despachos, como si Cataluña no tuviera otros desafíos que divertirse en juegos artificiales de ocasión, aparentemente gratuitos.

Pero lo más bochornoso fue la actitud de CiU. Todo el mundo sabe que el balance de su dedicación a las infraestructuras durante los 23 años de su Gobierno se aproxima a la nada: en los años en que la autonomía madrileña de Alberto Ruiz-Gallardón construyó 101 kilómetros de metro, Pujol contabilizó 10, algo que perjudica al transporte de miles de pasajeros y que contribuye a la saturación de las Cercanías de Renfe, la coartada de la convocatoria. En vez de protestar contra sí mismos, Pujol, Mas y sus colaboradores optaron por envolver esas vergüenzas en un ondear de banderas y en la retórica de la doble lectura del "derecho a decidir".

Mejor que hubieran decidido construir metros cuando no sólo era su derecho, sino su obligación. Desde que salieron del poder, los políticos convergentes juegan con fuego: esparcen con una mano radicalismo soberanista, y tratan de disimularlo con su trayectoria histórica moderada. No es seguro que muchos de sus seguidores se avengan a quemar en ese fuego las yemas de sus dedos cuando los usen para introducir con ellos su papeleta en las urnas, en la próxima convocatoria.

diumenge, 2 de desembre del 2007

Predicar sense exemple

Zapatero no s'està de res. Fitxa Bill Clinton com assessor, compra milers de vídeos de la pel·lícula d'Al Gore per repartir a les escoles i proposa, ni més ni menys, que "un nou contracte amb el planeta". Però, com en tantes coses, parla molt però no fa res. Antón Uriarte publica aquesta gràfica prou eloqüent per ella mateixa.


Torna el futbol a Bagdad

Després de 18 mesos d'interrupció, torna el futbol a Bagdad. Aquesta és la resenya de l'AFP del partit de dissabte:

Several thousand rowdy soccer fans turned up at Al-Shaab stadium in Baghdad Saturday as premier league football got into full swing in the capital more than 18 months after mortars brought it to a halt.

Beating drums, waving flags, whistling and chanting, around 3,000 supporters ignored the presence of heavily armed troops and police to noisily cheer on Police College and Baghdad's most popular team, Al-Zawra, as they battled it out on a threadbare pitch.

Adults and children, many of them dressed in the green shirts of the Iraqi national team, arrived at the stadium by bus, on foot, in taxis and by car for the second match of the season, which proceeded without incident.

Chávez, el cacic boliviarà

Un magnífic article de Joaquim Ibarz, corresponsal de La Vanguardia a l'Amèrica Llatina. Un dels pocs periodistes de veritat que queden en aquest país.

En las barriadas pobres de Caracas la retórica populista de Hugo Chávez sigue calando fuerte. Durante diez elecciones consecutivas, el presidente venezolano ha contado con el apoyo incondicional de los sectores de menos recursos. Muchos creen en su liderazgo, aunque si se les pregunta si ahora viven mejor, seguramente contestarán que no. "Pero al menos Chávez es de los nuestros y entiende lo que queremos", comenta Luisa Valencia, una vendedora de dulces.

Chávez es un dirigente carismático, con gran habilidad para llegar al ciudadano común utilizando un lenguaje popular que todos entienden. Muchos venezolanos que siempre estuvieron marginados sienten que les ha dado voz y que los tienen en cuenta. Sin embargo, aunque el presidente cuenta con un voto cautivo, no ha logrado que el apoyo se transforme en adhesión a sus ideas. El confuso socialismo chavista no atrae a la gente. Más bien produce recelo por su cercanía al castrismo.
Muchos votan a Chávez por interés, por mantener los subsidios y programas sociales que les ofrece. "Mientras me siga dando le voy a seguir votando", dice con desparpajo Elvira Torres, empleada del metro de Caracas.

Chávez alivia la pobreza, pero los pobres siguen siendo pobres. Su ayuda se basa más en dádivas que en planes estructurales que creen empleo y combatan la marginalidad. La inseguridad política, la falta de garantías jurídicas y el estatismo de la economía han destruido el 50% del tejido industrial y han provocado el cierre de la mitad de las empresas privadas. El PIB crece un 10% gracias al gasto que financian las exportaciones de petróleo, pero sin crear riqueza ni puestos de trabajo. Dos de cada tres de los 26 millones de venezolanos viven en la pobreza.

El populismo asistencialista de Chávez se materializa en las misiones, programas de subsidios que buscan aliviar problemas de salud, educación, alimentos. Millones de venezolanos pobres han aprovechado el flujo de dinero que reciben bajo escasa o nula vigilancia. El Gobierno se refiere a estas inyecciones de efectivo como "becas" y acepta que el dinero no siempre se gasta honradamente. A cambio de estas dádivas se piden pruebas de lealtad política.

En una sociedad con mayoría de excluidos y con escaso hábito de trabajo, el subsidio es la mejor palanca para ganar votaciones. Chávez utiliza los petrodólares sin cortapisas y nula fiscalización para desarrollar un hábil populismo táctico (becas, creación de una amplia red de tiendas populares con alimentos que se venden por debajo del costo real, subvenciones) que le ha dado excelentes réditos electorales. Con el precio de los hidrocarburos muy altos, con reservas monetarias que superan los 50.000 millones de dólares, el presidente venezolano tiene fondos suficientes para, de momento, mantener un generalizado asistencialismo. Sin embargo, la magia de las misiones empieza a palidecer. Muchos puestos de salud gestionados por médicos cubanos están abandonados y las tiendas sufren desabastecimiento.

En Venezuela existe una larga cultura de dádiva y subsidio, que fomentaron todos los presidentes desde que el país se montó en la riqueza petrolera. La gente considera que ese recurso natural es suyo y que, por tanto, el Gobierno le "tiene que dar". Aunque las encuestas sobre la gestión de Chávez son negativas en temas cruciales como inseguridad, empleo, respeto a la propiedad y corrupción, a la hora de votar pesan más las donaciones del Gobierno.

No importa que en el país no se creen puestos de trabajo, que las industrias cierren, que no se construyan viviendas, que las infraestructuras se deterioren. Ante la urna, cuenta más el asistencialismo del presidente.

dissabte, 1 de desembre del 2007

Les noies ja guanyen més que els nois a Espanya

Per primera vegada, l'any 2006 el salari-hora de les dones entre 16 i 29 anys és superior al dels homes. En concret, un 6% superior. Són dades extretes per Wonkpistas de l'enquesta de "Condicions de vida" publicada per l'INE.