Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dijous, 11 de març del 2010

De com el liberalisme ha atenuat els efectes del terratrèmol a Xile

Sebastián Piñera ha estat investit nou president de Xile. Amb ell, la dreta democràtica torna al poder després de més de 20 anys de governs de centreesquerra. I ho ha fet sota el tremolor d'un terratrèmol que ha recordat que el nou govern haurà de centrar els seus esforços en la reconstrucció de les zones malmeses pel sisme brutal del 27 de febrer. Un sisme que va ser 500 vegades més fort que el d'Haití, però que mentre a Xile les víctimes no han arribat al miler a Haití van superar de llarg les 200.000. La diferència de víctimes no és casual. Es la diferència entre la riquesa i la pobresa. La diferència entre un país que ha desenvolupat en els últims 40 anys una economia liberal i un altra que s'ha enfonsat en la misèria absoluta amb experiments socialistes beneïts per la teologia de l'alliberament. La diferència entre la vida i la mort.

Això ho explicava detalladament Bret Stephens en un article imprescindible al Wall Street Journal titulat "Com Milton Friedman va salvar Xile":
It's not by chance that Chileans were living in houses of brick—and Haitians in houses of straw—when the wolf arrived to try to blow them down. In 1973, the year the proto-Chavista government of Salvador Allende was overthrown by Gen. Augusto Pinochet, Chile was an economic shambles. Inflation topped out at an annual rate of 1000%, foreign-currency reserves were totally depleted, and per capita GDP was roughly that of Peru and well below Argentina's.

What Chile did have was intellectual capital, thanks to an exchange program between its Catholic University and the economics department of the University of Chicago, then Friedman's academic home. Even before the 1973 coup, several of Chile's "Chicago Boys" had drafted a set of policy proposals which amounted to an off-the-shelf recipe for economic liberalization: sharp reductions to government spending and the money supply; privatization of state-owned companies; the elimination of obstacles to free enterprise and foreign investment, and so on.

(...)

As for Chile, Pinochet appointed a succession of Chicago Boys to senior economic posts. By 1990, the year he ceded power, per capita GDP had risen by 40% (in 2005 dollars) even as Peru and Argentina stagnated. Pinochet's democratic successors—all of them nominally left-of-center—only deepened the liberalization drive. Result: Chileans have become South America's richest people. They have the continent's lowest level of corruption, the lowest infant-mortality rate, and the lowest number of people living below the poverty line.

Chile also has some of the world's strictest building codes. That makes sense for a country that straddles two massive tectonic plates. But having codes is one thing, enforcing them is another. The quality and consistency of enforcement is typically correlated to the wealth of nations. The poorer the country, the likelier people are to scrimp on rebar, or use poor quality concrete, or lie about compliance. In the Sichuan earthquake of 2008, thousands of children were buried under schools also built according to code.

Un resum en castellà, aquí.

Les arrels filosòfiques de l'Eco-Teología

Daniel H. Fernald (American Thinker):

El relativisme fou proclamat fa 2.500 anys pel sofista Protàgores: "L'home és la mesura de totes les coses: de les coses que són com són i de les coses que no són perquè no són." Els grecs creien que la raó es fonamenta en la natura (Aristòtil) o en les idees (Sòcrates i Plató). L'escolàstica medieval va fer més explícit el seu fonament mantenint la raó en una base moral. La impaciència amb el raonament basat en la moral dels escolàstics derivaria en la Il.lustració amb el nou sofisme de Descartes que fa de la ment humana la mesura de totes les coses. La primacia de la raó pura de Kant condueix a que si la percepció d'un objecte i el propi objecte no poden ser reconciliats, l'objecte ha de conformar-se al nostre coneixement. La manca de qualsevol criteri de veritat en Descartes i Kant fan que la raó es transmuti de descobridora a creadora de veritats. La raó entra en una veritable crisi amb el nihilisme, del llatí per res: el res és no res de Martin Heidegger (das Nichts nichtet). El postmodernisme és nét del nihilisme. Els alarmistes han fet que la seva teoria de l'escalfament global per l'home prevalgui per sobre de les proves igual com la realitat de Kant és forçada a conformar-se a la nostra percepció d'ella. El rebuig alarmista del mètode científic és postmodernista. Aquests científics buscasubvencions i ideològics ens volen retornar al Regnat de Ptolomeu quan la realitat de Galileu era obligada a emmudir per a suprimir la revelació d'una altra Veritat Inconvenient.

(Resum de Josep C. Vergés)

Carta de les Dames de Blanc a Miguel Bosé

Sr. Miguel Bosé:

A propósito de sus declaraciones en una rueda de prensa, creemos que lo verdaderamente honrado es cuestionar las violaciones de los derechos humanos y la represión en cualquier lugar del mundo.

Somos familiares de presos políticos, cuyo único “delito” ha sido organizar partidos políticos y exigir democracia, de forma pacífica, y escribir en periódicos y ejercer la libertad de expresión. Cualquiera que intente encubrir lo que sucede en Cuba diciendo que “represión hay en todas partes del mundo”, es, a nuestros ojos, un insensible. Y un burdo intento de justificar al régimen cubano.

De tanto maquillar el lenguaje, a veces se cae en el ridículo. Así entendemos la comparación entre la censura a una exposición fotográfica en España, condenable, como toda censura, y la represión contra la oposición pacífica en Cuba, en la cual ha habido miles de muertos de en estos 51 años. Hay que ser indolente para mezclar fotos censuradas con seres humanos que sufren tortura física y psicológica, sólo dos semanas después de la muerte del preso político Orlando Zapata Tamayo y en medio de la huelga de hambre y sed del periodista Guillermo Fariñas.

Usted quiere parecer parcial y equilibrado, pero no duda en tomar partido por la dictadura cubana, cuando habla de “torturas” sólo para referirse al embargo de Estados Unidos, y se olvida de condenar los maltratos físicos que sufren los presos en las cárceles de Cuba.

Usted también dice que no sabe si es verdad o mentira lo que se afirma sobre la represión en Cuba. El 20 de septiembre de 2009, durante su concierto en La Habana, perdió una magnífica oportunidad de enterarse, de primera mano. Sólo habría bastado un breve acercamiento con los diferentes sectores de la sociedad cubana.

Señor Bosé. Usted ha sido un gran músico, pero deje de mirarse el ombligo. El concierto del 20 de septiembre fue importante y bueno para el pueblo, pero ahí ha quedado. Los problemas del pueblo cubano son muy graves y merecen mayor atención de la comunidad intelectual internacional. Los Récords Guinnes y los egos personales son interesantes, pero en nada ayudan.

Tenemos 200 presos políticos. Cientos de presos por “peligrosidad pre-delictiva”, es decir, que no han cometido delitos pero el gobierno cree que pueden cometerlo, y por eso los encierra. Tenemos una veintena de ellos en grave estado de salud en las cárceles cubanas. Tenemos un gobierno que no ha cumplido ni una sola de sus promesas económicas, y la situación se agrava. Somos 11 millones de cubanos presos en una isla. Como usted comprenderá, nuestros problemas son enormes. Pero ya sabemos que con usted no podemos contar

Respetuosamente

Damas de Blanco, Cuba

dimecres, 10 de març del 2010

Puertollano al New York Times

Un dia, el New York Times es va preguntar com era possible que la meitat de la potència solar instal.lada al món l'any 2008 correspongués a Espanya, una economia que representa menys del 2% del PIB mundial. Per saber-ho, ha fet un reportatge que l'ha portat al poble de Puertollano, a Ciudad Real. És allà que el New York Times descobreix que el que s'ha fet a Espanya és alimentar una bombolla solar a base de primes, poca rigurositat i subvencions. Tant greu ho ha vist, que el diari progre nord-americà aconsella a Obama que no cometi el mateix error.

But as low-quality, poorly designed solar plants sprang up on Spain’s plateaus, Spanish officials came to realize that they would have to subsidize many of them indefinitely, and that the industry they had created might never produce efficient green energy on its own.

In September the government abruptly changed course, cutting payments and capping solar construction. Puertollano’s brief boom turned bust. Factories and stores shut, thousands of workers lost jobs, foreign companies and banks abandoned contracts that had already been negotiated.

“We lost the opportunity to be at the vanguard of renewables — we were not only generating electricity, but also a strong economy,” said Joaquín Carlos Hermoso Murillo, Puertollano’s mayor since 2004. “Why are they limiting solar power, when the sun is unlimited?”

Puertollano’s wrenching fall points to the delicate policy calculations needed to stimulate nascent solar industries and create green jobs, and might serve as a cautionary tale for the United States, where a similar exercise is now under way.

- Via -

Per fi sabem el que fan les tropes espanyoles a l'Afganistan

Els comandaments nord-americans a l'Afganistan es queixen que els militars espanyols estan posant en perill les vides dels seus soldats al negar-los sistemàticament la seguretat bàsica. Aquestes queixes s'expressen en un mail al que ha tingut accés el periodista nord-americà Michael Yon. Barcepundit està intentant contrastar-ho amb el ministeri espanyol de Defensa i fer-ne el seguiment al seu blog.

2) Qal E Naw: The Spanish are not interested in helping in anyway, and are trying to make us decide to leave based on their unacceptable treatment of Americans. Our refuelers [soldiers who refuel helicopters] that are living there have to run out, unroll the hoses, pull security, and roll everything back up. They have asked for gravel along the FLS as it is currently calf deep mud, but the Spanish refuse to make any improvements. They asked for a T barrier (just one) to put at a 45 degree angle outside the fence where the FARP [Forward Arming and Refueling Point; where helicopters land for ammo and gas] has to be set up so they can run for cover in case there is small arms fire, the Spanish say no and refuse to make any improvements. They asked for a small gate where their billets are located so they can access the FARP directly rather than going a half mile loop to get out the gate, but the Spanish said no and refuse to make any improvements. They [sic] guys are living hard (we understand that) but have to do laundry by hand as all of their stuff is stolen if they turn it into the laundry, they discussed this with the Spanish, but they refuse to many any improvements.

USFOR-A needs to energize someone to develop a viable, enduring plan for this FARP that isn’t reliant on the Spanish. This is a key hub for fuel (since we can’t get trucks to [xxx] or [xxx]) so let’s improve this location to better support those guys living out there on the edge by themselves. They refused to allow a Marine detachment that was dropped there to come into the wire or feed them overnight. Our refuelers had to fight the Spanish to bring them in and squeeze them into the two small tents that they have and give them MREs as they [sic] Spanish wouldn’t feed them. Is this how we allow our Coalition partners to treat Americans?

3) BmG: Who ever briefed that they have gravel there has never been there. We arrived during a TIC [fighting] and a MEDEVAC mission. The aircraft have to land/park in a field that has no gravel and then they sink into the ground. They have to be moved everyday to pull them back out of the mud. If we can’t get gravel, how about putting some AM2 matting, stakes and a couple of Red Horse guys on a CH-47 and fly them in to build a couple of pads just big enough to park an individual UH-60 on? We’ve been pushing the gravel issues since last fall and are no closer to a solution. Those guys are living in fighting positions. When it begins to warm up in the next month, that field will be untenable without gravel or AM2 matting. We don’t want to lose MEDEVAC capability there because we couldn’t put in two pads. We did a MEDEVAC [troop(s) wounded] and Hero [troop(s) killed] mission while I was there and the next day as well, let’s not forget that they are on the tip of the spear, we owe them more.

Contra pensions públiques, llibertat

El ministre de Treball, Celestino Corbacho, aconsella que els treballadors contractin un pla privat de pensions que complementi el pla públic. Com tothom sap, no és cap novetat. I com tothom també sap, el problema d'aquesta alternativa a les insuficiències del sistema públic és que a la pràctica només és accessible per a persones amb ingressos importants. Difícilment un mileurista pot descomptar del seu sou net una quantitat significativa per complementar una pensió.

El que hauria d'anunciar Corbacho -i això sí que seria una novetat, i una novetat revolucionària- és que no s'haurà de pagar dues vegades, que es deixarà triar entre l'opció pública i la privada o, si més no, que es descomptarà de les deduccions obligatòries la part que es destini a un fons privat. Ja hi ha bastants països que han passat del sistema de repartiment al de capitalització i uns quants que estan transició, amb un sistema mixt, com és el cas de Suècia.

Suècia, un país que, sense que gairebé ningú se'n hagi adonat, ha abandonat el model socialdemòcrata de l'estat del benestar pel més liberal de la societat del benestar. L'economista Mauricio Rojas, exiliat xilè de la dictadura de Pinochet i actualment diputat al parlament suec, ho explica en el seu opuscle "Suècia después del modelo sueco".

La libertad de elección ha sido reconocida, si bien no sin resistencia, como un principio fundamental de una sociedad del bienestar con “rostro humano”, es decir, que respete el derecho de cada individuo a tomar con libertad las decisiones más importantes de su vida. La forma más radical y señera de esta libertad de elección está dada por el sistema de vouchers o cheques de educación implantado en 1992 y que hoy rige para toda la educación básica y secundaria del país. Este sistema les da a padres e hijos el derecho a elegir escuela con mucha libertad, ya sea dentro del sector escolar público o entre las escuelas independientes. Este sistema ha ido acompañado por una amplia libertad de establecer escuelas independientes y de competir, en condiciones bastante justas, con el sector público. Este sistema de vouchers escolares ha colocado a Suecia a la vanguardia del movimiento internacional de reforma del Estado benefactor, logrando combinar la libertad de elección con aspiraciones básicas de igualdad y justicia social.

Esta libertad de elección ha dado origen a una ola impresionante de creación de escuelas independientes. Si hoy se cuenta a los profesionales junto con los alumnos y apoderados involucrados en las escuelas independientes, llegamos a nada menos que un cuarto de millón de personas. Pero también la escuela pública ha sido profundamente influenciada por esta libertad de elección y la presión que ella crea sobre las escuelas existentes. Todas las escuelas de Suecia —independientemente de si son gestionadaspor el sector público o el privado— deben hoy plantearse la misma pregunta acerca de la satisfacción de sus usuarios que todo productor se planteacuando depende de la elección voluntaria de los consumidores. De estamanera la escuela pública ha sido sacada de su rutina y de su típica actitud monopolista frente a un consumidor que antes no tenía opciones alternativas.

Este cambio señero en el sector de la educación se ha reproducido de diversas formas en otros sectores. Cada vez son más los municipios que organizan muchos de sus servicios a través de sistemas de vouchers, especialmente aquellos que se brindan a jubilados y ancianos, así como en lo que respecta al cuidado de niños de edad preescolar. Al mismo tiempo existe hoy en el sector de la salud una amplia aceptación del principio de soberanía del consumidor, que de hecho tiende a acercarse cada vez más a un sistema de libertad nacional de elección de la atención médica y hospitalaria.

Otro desarrollo interesante de la libertad de elección tiene que vercon los fondos de pensiones. El sistema sueco fue tradicionalmente, como tantos otros, un sistema de reparto financiado por la tributación corriente. Este sistema fue remodelado a fines de los años 90, cuando se le dio a cada contribuyente propiedad privada sobre una parte de sus ahorros para la pensión (correspondiente al 2,5 por ciento del salario bruto) y el derecho a decidir con plena libertad la colocación de aquella parte entre una gran variedad de fondos alternativos [unos 700]. Esto ha convertido a los suecos en uno de los pueblos más capitalistas de la tierra, creando un interés popular inusitado por los vaivenes de la bolsa de valores.

dimarts, 9 de març del 2010

50 anys d'El Manantial de King Vidor



Basada en la novela del mateix títol d'Ayn Rand. En aquest fragment podeu veure el cèlebre al·legat de Howard Roark.

L'èxit de l'Irak


L'Iraq ha celebrat unes noves eleccions democràtiques. 19 millions d’electors d'entre 30 milions d'habitants han estat cridats a les urnes. I un 62,4% hi ha participat, tornant a mostrar el seu entusiasme per la democràcia (a les primeres eleccions del 2005 la participació va ser del 76%). S'hi han presentat 74 partits, 12 coalicions, i 6.218 candidats, dels qualts 1.801 eren dones, per ocupar 325 escons. Aquestes dades són, en gran part, el resultat de l'esforç de l'exèrcit nord-americà que ha deposat Saddam, derrotat una insurrecció sanguinària, que ha eliminat milers de terroristes d'Al-Qaida i que ha ajudat a donar a llum un govern de consens i viable.  Tot un èxit.

diumenge, 7 de març del 2010

Arrenca els ulls a la seva dona perquè no volia tenir relacions sexuals

Demà dilluns comença al sud de França la vista en apel·lació de la condemna a 30 anys de presó d'un home musulmà que va arrancar els ulls a la seva dona per haver refusat tenir relacions sexuals. Evidentment, es tracta d'un cas extrem. Però forma part de la sharia, que autoritza els homes a "corregir" la "desobediència" de les seves dones i fer-ho, fins i tot, amb maltractaments físics, sempre que aquests siguin "discrets". Ho explica en detall el predicador egipci Galal Al-Khatib:



Alguns creuen que només l'islamisme polític, el terrorisme islamista, és l'únic perill real que cal combatre. I no hi ha dubte que aquest combat és prioritari. Però l'emergència de la lluita contra l'islamisme com a moviment revolucionari no ens ha de fer oblidar que la simple pràctica religiosa de l'islam, si no es reforma, és totalment incompatible amb els valors democràtics occidentals.

divendres, 5 de març del 2010

Com els Estats destrueixen l'euro

Guy Sorman torna a la càrrega. Si la crisi financera del 2008 ha donat ales als intervencionistes, ressucitant velles receptes keynessianes, i fent creure que l'Estat ho fa millor que el mercat, la crisi grega vindria a demostrar el contrari.

« L’ affaire grecque » devrait modifier radicalement l’alternative simpliste entre le marché et les Etats. Les marchés sont évidemment imparfaits ,aucun économiste libéral n’en doute. Mais , de cette imperfection du marché libre , on ne peut pas décemment conclure en la perfection de l’intervention publique . On peut même envisager que la gestion publique est plus dangereuse encore que la gestion privée , la réglementation publique tout aussi aléatoire que la déréglementation : appelons cela ,la preuve par la Grèce .

Car la falsification de la comptabilité publique grecque et les turpitudes qu’elle révèle, ce n’est pas seulement une erreur comptable . Masquer le déficit réel du budget de l’Etat grec aura exigé un gigantesque réseau de complicités incluant toute la classe politique , la bureaucratie publique et les banques . Ce réseau de complicités n’est pas limité à la Grèce : il a nécessairement englobés ses partenaires européens , les dirigeants politiques de l’Europe , les gestionnaires de la zone euro , les dirigeants de la Banque centrale européenne ( Jean Claude Trichet en privé n’a jamais nié qu’il connaissait la véritable situation comptable de la Grèce et de l’Italie ) et la Commission européenne . On ne peut pas croire que la Direction générale des affaires économiques et financières à Bruxelles, ignorait la réalité grecque ; et on s’étonnera que l’institut statistique de la Commission européenne , Eurostat , publie depuis des années des chiffres délibérément faux à faire pâlir d’envie les fausses notations des agences privées impliquées dans la crise de 2008 .

Quelle pouvait bien être la raison cachée de ce mensonge d’Etat collectif ?Sans doute , faire croire qu’il existe une zone euro , une monnaie commune destinée à concurrencer le dollar américain. Rappelons que la vertu théorique de l’ euro est de faire baisser les taux d’intèrêt en Europe : plus une monnaie est solide , plus les taux sont bas ce qui favorise le développement économique ( ou dans le cas de l’Espagne et du Portugal , la spéculation immobilière ). Les Européens avaient donc tout avantage à couvrir la Grèce pour protéger l’euro .

Qui a révélé la supercherie ? Non pas les autorités grecques ni les autorités européennes mais les « affreux » spéculateurs privés. L’ Etat grec , à son grand désespoir , a soudain découvert qu’il ne pouvait plus vendre ses Bons du Trésor sur les marchés financiers au même cours que les Allemands : les opérateurs sur les marchés , ont décidé que l’ euro grec n’était plus l’équivalent d’un euro allemand . Devrait-on inculper ces opérateurs privés pour avoir révélé une réalité que les gouvernements occultaient ? Mais ces opérateurs privés ont le devoir professionnel de générer des profits pour le compte de leurs clients , souvent des fonds de retraite . Tandis que les opérateurs publics ont eux , en principe,le devoir de gérer l’euro selon des règles prévisibles et transparentes. Il serait donc inconvenant d’accuser les opérateurs privés d’attaquer l’euro : si l’euro était au-dessus de tout soupçon, il ne serait pas attaqué .

Et par-delà l’affaire grecque ,il devient soudain évident que l’ensemble de la zone euro est maintenant fragilisée par une exécrable gestion publique dans tous les Etats concernés . Aucun gouvernement de la zone euro , le plus vertueux restant tout de même l’Allemagne , ne respecte les deux fondements de l’euro , soit un déficit public inférieur à 3% de la Production intérieure brute et une dette publique inférieure à 60%de cette PIB. Après la Gréce , les Etats les plus endettés sont l’Iralnde , l’Espagne et l’Italie , suivis d’un second peloton avec la France et le Portugal.

Comment la zone euro est-elle devenue aussi hétéroclite, globalement mal gérée et à terme, imprévisible ? Les traditions locales – l’Etat dépensier en France , l’Etat menteur en Grèce – n’ont pas disparu et il s’y est ajoutée la catastrophe keynésienne .Au nom de la crise , l’idéologie keynésienne a conduit à une sorte de renationalisation de l’économie . Ce retour des Etats nous aura peut-être sauvés d’une récession plus profonde : on ne saurait le prouver ni le contredire puisque cette Grande crise n’a pas eu lieu . Mais il est prouvé ou au moins très probable que le retour des Etats et l’idéologie keynésienne nous lègue un euro fragile et des dettes publiques ingérables . Si l’euro devait s’affaiblir , aucun Etat ne pourrait plus rembourser ses dettes : à ce jour , seule la Banque centrale européenne protège encore l’euro et protège donc la Grèce , demain l’Espagne , d’une possible banqueroute d’Etat sur le modèle argentin.

L’ économie est une science cruelle parfois puisqu’elle n’obéit pas aux injonctions politiques : elle n’offre le choix qu’entre des solutions imparfaites . D’un côté , les marchés sont aléatoires , exposés à des crises spéculatives et des faillites privées : mais ils conduisent , globalement , vers le développment collectif ce qui a été amplement démontré par l’hstoire . De l’autre côté , l’intervention publique confère de la sécurité mais à court terme : cette illusion sécuritaire engendre des risques plus graves encore que ceux du marché : dettes publiques , inflation, stagnation. En économie on ne choisit pas entre le Bien et le Mal mais entre le meilleur et le moins pire : un chemin étroit mais tout de même connu.

El feixisme catalanista té ocupada la Universitat

Pels que crèien que una universitat feixista era un oxímoron, una contradicció en els termes, han pogut comprovar, per enèsima vegada, que no és veritat. El feixisme catalanista ha ocupat impunement la universitat de Catalunya i ningú és capaç d'eradicar-lo.



Tot i que el vídeo de TV3 no ho recull, un bon nombre d'estudiants demòcrates s'han enfrontat als feixistes en nom de la llibertat d'expressió. Finalment, en un altra auditori, Rosa Díez ha pogut fer la seva conferència.

Buscaven feixistes però tots estaven darrere la pancarta

El New York Times, també

Un altra gran mitjà defensor empedreït de l'escalfament global, el New York Times, ha tret el peu de l'accelerador i es fa ressò dels efectes del Climagate, reconeixent que molts climatòlegs han començat a rectificar.
WASHINGTON — For months, climate scientists have taken a vicious beating in the media and on the Internet, accused of hiding data, covering up errors and suppressing alternate views. Their response until now has been largely to assert the legitimacy of the vast body of climate science and to mock their critics as cranks and know-nothings. 

But the volume of criticism and the depth of doubt have only grown, and many scientists now realize they are facing a crisis of public confidence and have to fight back. Tentatively and grudgingly, they are beginning to engage their critics, admit mistakes, open up their data and reshape the way they conduct their work.

The unauthorized release last fall of hundreds of e-mail messages from a major climate research center in England, and more recent revelations of a handful of errors in a supposedly authoritative United Nations report on climate change, have created what a number of top scientists say is a major breach of faith in their research. They say the uproar threatens to undermine decades of work and has badly damaged public trust in the scientific enterprise.

The e-mail episode, dubbed “climategate” by critics, revealed arrogance and what one top climate researcher called “tribalism” among some scientists. The correspondence appears to show efforts to limit publication of contrary opinion and to evade Freedom of Information Act requests. The content of the messages opened some well-known scientists to charges of concealing temperature data from rival researchers and manipulating results to conform to precooked conclusions.

“I have obviously written some very awful e-mails,” Phil Jones, the British climate scientist at the center of the controversy, confessed to a special committee of Parliament on Monday. But he sharply disputed charges that he had hidden data or faked results.

Some of the most serious allegations against Dr. Jones, director of the climate research unit at the University of East Anglia, and other researchers have been debunked, while several investigations are still under way to determine whether others hold up.

But serious damage has already been done. A survey conducted in late December by Yale University and George Mason University found that the number of Americans who believed that climate change was a hoax or scientific conspiracy had more than doubled since 2008, to 16 percent of the population from 7 percent. An additional 13 percent of Americans said they thought that even if the planet was warming, it was a result solely of natural factors and was not a significant concern.

Climate scientists have been shaken by the criticism and are beginning to look for ways to recover their reputation. They are learning a little humility and trying to make sure they avoid crossing a line into policy advocacy.


Mentre els grans diaris internacionals modifiquen els seus criteris editorials o, si més no, informen del Climagate i els seu efectes, aquí, no. Ni El País, ni El Mundo, ni La Vanguardia, ni TVE, ni TV3 han estat capaços d'informar del Climagate. I quan ho han fet ha estat per despatxar-ho amb quatre ratlles. No han estat capaços de fer-ne un seguiment, encara que fos mínim, en atenció al dret a la informació dels ciutadans d'aquest país. Han optat per ignorar-ho. És a dir, per amagar-ho. Per traïr la més elemental ètica professional.

L'euro no serà la moneda d'Europa

Guy Sorman:
Els dirigents grecs són culpables d'haver amagat sempre la veritat comptable: els altres líders europeus, plenament conscient d'aquestes manipulacions, han estat còmplices. Amb l'excepció de Bèlgica, Finlàndia i Luxemburg, cap govern europeu s'ajusta a les obligacions que fonamenten la zona euro: tots excedeixen els límits de dèficit públic permesos. Ningú arribarà a la conclusió que la zona euro desapareixerà, però és dubtós que pugui atraure nous membres: l'euro no serà la moneda d'Europa.

Molt probablement, els estats europeus, Grècia en primer lloc, i després els més mentiders, Itàlia, Espanya, Portugal, experimentaran dificultats creixents per finançar el seu deute públic: els inversors exigiran tipus d'interès més alts. Al final, tota la zona euro es veurà afectada per l'augment dels tipus d'interès: per tant, les inversions públiques i privades seran més difícil de finançar. Entrarem en una zona d'inflació i estancament similar a la dels anys 1975-1983.

Els mercats són imperfectes, certament, però els estats són més fiables que els mercats o menys? Des del començament de la crisi del 2008, s'acostuma a criticar els mals de la desregulació dels mercats financers: un debat molt bo i útil. Però ara ens adonem que els reguladors públics són, de fet, menys fiables encara que els operadors privats. L'economia consisteix en triar d'entre dos mals el menor.

Text original en francès, aquí.

Piquets informatius

La periodista Sílvia Tarragona, presentadora i directora del programa "Afectos en la noche" de Radio Nacional de España, va ser "informada" per un piquet de vaguistes que era una "gorda" i una "catalana de mierda" per anar a treballar enlloc de sumar-se a la "jornada de lluita".

Empar Moliné:
La Sílvia Tarragona pot prometre als membres del comitè d’empresa de radiotelevisió espanyola que per la vaga de l’any que ve ja s’haurà aprimat. Els vaguistes haurien de fer una assemblea, això sí, per votar democràticament quina és la talla i el pes que ells considerarien apropiats en una catalana (de merda) perquè no els faci mal als ulls. Potser una trenta-vuit? Una trenta-sis? O potser serien tan generosos d’arribar a una quaranta, tenint en compte que la periodista és prou alta? La Sílvia Tarragona, que també va ser sacsejada per aquestes nobles persones (i segur que van ser uns moments d’estimulant exercici encaminats a la pèrdua de pes), estaria molt agraïda de saber amb quina talla s’ha de presentar a la pròxima vaga. La cosa de ser catalana, en canvi, no la podrem arreglar. Hi ha gent que és capaç de néixer a Horta només per provocar.

La Llei de Cinema de Catalunya és il·legal, segons la Universitat de Barcelona

El Confidencial:
El proyecto de Ley del Cine en Cataluña, que pretende obligar a que en los próximos cinco años las salas de esta comunidad proyecten la mitad de sus películas en catalán, es incompatible con la normativa de la Unión Europea (UE) y la Organización Mundial del Comercial (OMC). Después de huelgas de los exhibidores y de los distribuidores, de dimes y diretes de directores, actores y políticos, un estudio de la Universidad de Barcelona (UB), encargado por el Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya y al que ha tenido acceso El Confidencial, dictamina que la nueva ley va en contra de la normativa comunitaria.

Ramón Torrent, catedrático de Derecho Económico Internacional de la UB y responsable del estudio denuncia, en el texto que la nueva normativa que se pretende aplicar contradice las obligaciones de acceso al mercado y de trato nacional que figuran en Tratado de la Comunidad Europea, así como la obligación de trato de la nación más favorecida que figura en el acuerdo sobre servicios de la OMC.

Torrent, que compareció el pasado martes ante la Comisión Cultural del Parlamento de Cataluña explicando el contenido del dictamen, señaló que esta nueva ley supone “una medida de promoción y protección de las películas rodadas en castellano frente a las películas rodadas en todas las otras lenguas del mundo excepto el catalán”. Y, según sostiene su informe, las multas no afectarían a las películas rodadas en castellano fuera de España, y sí lo harían a las realizadas en otros países miembros, que estarían obligadas a pasar por la imposición del doblaje.

El informe denuncia la contradicción que supone que las películas españolas no tiene que doblarse si salen con un máximo de 15 copias, mientras que las películas del resto del mundo tienen que doblarse desde la primera copia, con la excepción de las latinoamericanas, que al ser en castellano, tendrían el mismo beneficio que las españolas, incumpliendo así el objetivo de la ley.

Inequívoc

dijous, 4 de març del 2010

Desviar l'atenció

La campanya "estosololoarreglamosentretodos.org" durarà dos mesos i costarà 4 milions d'euros. Els promotors són Jaime de Andrés, responsable de publicitat corporativa de Telefónica; Javier Gómez Navarro, exministre de comerç i actual president del Consell Superior de Cambres de Comerç; l'economista socialdemòcrata Guillermo de la Dehesa i els advocats Antonio Garrigues Walker i Miquel Roca Junyent. Els calers els posaran les Cambres de comerç, la patronal de les grans constructores (Seopan) i grans empreses com Telefónica, Iberia, El Corte Inglés, BBVA, Santander, La Caixa, Caja Madrid, Repsol, Cepsa, Endesa, Iberdrola, Mapfre, Abertis, Mercadona, Indra, Renfe i Red Elèctrica. La campanya ha estat ideada entre la productora El Terrat i l'agència publicitària SCPF.

La proposta ha rebut resposta:




La idea de que només cal ajuntar-se i fer força per resoldre els problemes és típica de la mentalitat socialista i nazi-feixista. Si l'economia no funciona no és perquè la gent estigui deprimida sinó perquè els governs i el sector financer i immobiliari han estirat més el braç que la màniga. No falta voluntat. El que falta és eliminar legislacions i reglamentacions absurdes i obsoletes, alleugerir de càrregues i d'imposots els emprenedors, refer els balanços dels bancs al seu valor real i que si alguna caixa ha de petar que peti.

dimecres, 3 de març del 2010

Més canya contra els escalfadors climàtics

José Maldonado, president dels meteoròlegs espanyols: "este temporal es único en el siglo y contrario al cambio climático":

EFE.- El presidente de la Asociación Meteorológica Española, José Antonio Maldonado, ha destacado hoy a Efe que en el último siglo no se ha registrado un temporal de lluvias tan intenso y prolongado como el actual que, en su opinión, contradice las estimaciones sobre el cambio climático en España.
Maldonado, quien ha participado en las XXXI Jornadas Hispano Lusas sobre Meteorología y Energías Renovables, clausuradas hoy en Sevilla, ha indicado que el actual temporal, que considera "beneficioso" pues contrarresta los habituales periodos de sequía en la península, va a dejar unas precipitaciones "sin precedentes en los últimos cien años".
Ha explicado que este temporal se produce porque el anticiclón de las Azores se ha desbloqueado, lo que facilita la llegada ininterrumpida de borrascas desde el Atlántico a España, en "una situación anómala".
"Creo que se van a producir récords; en los últimos cien años, desde que hay observatorios con un cierta densidad en la Península Ibérica, es una situación especialmente atípica cuya explicación científica es que la circulación general de la atmósfera bascula; no tenemos otra explicación; no es habitual y llama la atención tanto al público como a nosotros (los meteorólogos) porque no encontramos parangón", ha aseverado.
En su opinión, este periodo de lluvias intensas no sólo no se explicaría según las predicciones del impacto del cambio climático en la Península Ibérica sino que las contradice porque sus estimaciones vaticinaban un aumento de las temperaturas y una escasez de lluvias.
Respecto a la validez de las predicciones meteorológicas ha asegurado que en España aciertan "en un ochenta por ciento de los casos" a corto plazo y ha destacado que el pronóstico sobre el reciente episodio de ciclogénesis explosiva "se clavó al cien por cien".
Con todo, ha abogado por que no se utilice este término, al igual que los de "bomba meteorológica" o "tormenta perfecta", por considerarlos sensacionalistas.
Por otra parte, la Junta de Andalucía ha informado hoy de que en las ocho capitales de la comunidad autónoma ya se ha superado, en lo que va de año hidrológico (desde el 1 de septiembre), la media histórica de precipitaciones de todo un año, unos valores pluviométricos que, en algunos casos, duplican y hasta triplican los promedios anuales.
En Almería, Granada y Jaén las precipitaciones acumuladas suponen el 323, 224 y 235 por ciento, respectivamente, de las medias históricas.
Cádiz ha sido la provincia que más agua ha acumulado con 759 litros por metro cuadrado seguida de Córdoba (736,8), Sevilla (717,2), Jaén (654,1), Huelva (587,5), Málaga (540,9), Granada (511,3) y Almería (417,7).
No obstante, Almería es la provincia andaluza en la que más han aumentado las precipitaciones respecto a la media. EFE