Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 1 de juny del 2010

Demanen a l'ONU la pena de mort per als blasfems

Diversos grups religosos islamistes del Paquistan han demanat a l'ONU l'aplicació de la pena de mort per als blasfems.

Blasfemia és, per exemple, dibuixar Mahoma, com a fet amb aquest acudit un diari de Sudàfrica i que ja ha rebut les primeres amenaces.

Israel cau en el parany

He estat 10 dies de vacances, parcialment (i voluntària) incomunicat. Això no m'ha permès seguir la crisi provocada per l'anomenada "Flota de la llibertat" i la seva interceptació per les forces armades d'Israel. Com era d'esperar, el millor resum l'he trobat en el blog de l'amic Barcepundit.

La història és la mateix de sempre. L'objectiu de la "Flota de la llibertat" no era portar ajuda humanitària als palestins de Gaza, perquè hi ha com a mínim tres maneres de fer-ho i que més o menys funcionen: a través d'Israel, a través d'Egipte i a través de l'ONU. L'objectiu de la flota, doncs, no era aquest sinó provocar l'enfrontament. Ho havien dit ells mateixos, com es pot comprovar en aquest vídeo: 



I ho havien preparat amb tots els detalls, segons Al Jazeera.



Era tan evident la provocació que no s'entén com Israel ha caigut en el parany. 

divendres, 21 de maig del 2010

Una rata a la Casa Blanca


Vídeo

Antisemitisme a Veneçuela

Quí és responsable dels dèficits?

Guy Sorman:
Le gouvernement envisage de ramener le déficit public français à 3 % de la production nationale : c’est indispensable pour sauver l’euro, et plus encore pour restaurer les conditions économiques de l’investissement privé et de la création d’emplois. Ce seuil est aussi celui que nous impose le traité de Maastricht, une super Constitution européenne que nous avons violée. Mais les repentis du jour sont les coupables d’hier : nul ne contraignait le gouvernement à passer de 3 % à 7,5 % de déficit.Cette gabegie, nous dit-on, était justifiée par la « relance » anti crise : il n’y a pas eu de relance, la croissance est plate et le chômage constant. Le déficit a donc été le résultat d’une erreur de jugement. Ce serait également une erreur de vouloir fixer les déficits du futur dans la Constitution : tout d’abord parce que nous avons déjà une Constitution européenne et qu’il suffit de la respecter. Ensuite parce que le déficit en soi est moins grave que la croissance des dépenses publiques. La croissance lente, en France, est moins la conséquence de la dette publique que de la confiscation par la puissance publique de 52 % des recettes nationales : record en Europe. En clair, il ne reste pas assez pour créer des entreprises nouvelles. Si la Constitution devait limiter quoi que ce soit, elle devrait indexer la dépense publique sur la hausse des prix : pas plus et plutôt moins. Car un déficit peut être comblé par une hausse des impôts, qui ralentirait plus encore la croissance.

Le seul objectif qui ranimerait la croissance et l’espoir devrait être de ramener les prélèvements publics en dessous de 50 %. Voilà un bon amendement à la Constitution.

dijous, 20 de maig del 2010

A favor de la regulació!

Jo també estic a favor de la regulació. Però no dels mercats sinó dels estats. Cal posar límits constitucionals al malbaratament del diner públic, al neocaciquisme que permet als polítics, de dreta o d'esquerra, comprar vots a càrrec del pressupost de l'Estat. Cal posar aturador a l'estafa de la venda d'il·lusions socials a través d'una inflació de drets que ens treu per un costat el que fan veure que ens dónen per l'altra.

Grècia, el país de la zona euro amb més despesa militar

Grècia destina a defensa el 4,48% del PIB, gairebé el doble que França (2,49%) i el triple d'Alemanya (1,35%). Dades del 2005.

Es planteja Alemanya un gir Thatcherià per a Europa?

Times online:
Steffen Kampeter, the No 2 in the German Finance Ministry, said that what would have to happen is a strictly enforced fiscal union, combined with a broad liberalisation of goods, services and labour markets. In other words, if monetary policy is in the hands of the European Central Bank, and there is no fiscal room for manoeuvre, the eurozone had better deregulate and turn Thatcherite. He is right. No other answer is on offer to the question of how the eurozone will restore growth and get itself out from under its debts.

You may well ask if Spain, Italy or Greece will accept that medicine. But you should also ask if Germany will either. After all, it is Germany that in recent years has blocked full liberalisation of services trade and a common energy policy.

EUA: Pediatres demanen legalitzar una ablació "light" de clítoris

L'Acadèmia de Pediatria Americana (AAP) ha propossat que els metges nord-americans puguin retallar el clítoris de les nenes per satisfet les exigències de mutilació sexual de les famílies musulmanes i/o africanes i evitar així que les enviin a l'estranger per sotmetre-les a l'ablació completa, segons The New York Times.

L'argument, com veuen, és el de sempre. Enlloc de combatre aquesta pràctica, el que proposen no és res més que avalar-la, fent-la menys grollera per a la sensibilitat socialdemòcrata actual. Una mica de mutilació, sí. Una mutilació completa, no. A partir d'aquí, començaran discussions tridentines sobre quina és la dimensió correcta de la mutilació.

dimecres, 19 de maig del 2010

Espanya va estar en fallida el 7 de maig

Els mercats internacionals van tancar l'aixeta al deute públic i privat d'Espanya entre el 3 i 7 de maig. Els inversors van arribar a rebutjar tipus d'interès propers al 18%. El DEFCON 1 es va activar. Brussel.les i l'FMI van anar al rescat el cap de setmana del 9 de maig. Espanya estava en fallida. 

¿Qué sucedió entre el 3 y el 7 de mayo? Durante la segunda semana negra del Ibex 35 -la primera aconteció el pasado febrero- la bolsa española llegó a perder casi un 14%, hasta situarse en el nivel de los 9.000 puntos, arrastrada, sobre todo, por la banca española.

No fue el único. También fue la semana en la que cayeron a plomo las bolsas europeas al tiempo que se disparaban a niveles máximos las primas de riesgo de la deuda de España y Portugal. De hecho, el pánico a la quiebra de países de la zona euro -incluida España- provocó el mayor descalabro intradía de Wall Street desde los años 80 -llegó a caer casi un 10% en apenas cinco minutos-.

En esos días de alta tensión fue también cuando saltó el rumor de que el Gobierno español estaba estudiando la posibilidad de solicitar un rescate a Bruselas próximo a los 280.000 millones de euros. Y, curiosamente, poco después (el fin de semana del 8 y 9 de mayo) dicho rescate tuvo lugar tras una reunión extraordinaria de los líderes de la zona euro en la que se acordaba, junto al Fondo Monetario Internacional (FMI), la aprobación de un mega plan, dotado con 750.000 millones de euros para evitar la quiebra de países.

Los datos anteriores ponen de relieve, no sólo el miedo real a que la crisis de deuda pública en Grecia se trasladara al resto de economías periféricas de la zona euro, los conocidos PIIGS (Portugal, Irlanda, Italia, España y Grecia), sino que, realmente, dicho contagio tuvo lugar. España se encontró en situación de insolvencia y, dado el tamaño de su economía (cinco veces superior a la griega), tuvo que ser rescatada in extremis para que no arrastrar consigo a sus acreedores (Alemania y Francia).

¿Cómo constatar tal afirmación? La Junta Directiva de la CEOE (patronal de empresarios) lo expuso con meridiana claridad en su reunión del pasado miércoles, poniendo voz a los que muchos conocían en silencio. El presidente de la Comisión de Economía de CEOE y del Instituto de Estudios Económicos (IEE), José Luis Feito, no dudó en calificar la situación vivida entre el 3 y el 7 de mayo de "dramática".

De hecho, afirmó: "El viernes pasado (en referencia al 7 de mayo) España se encontraba quebrada, porque no había ninguna financiera que comprara deuda o bonos españoles, ni públicos, ni privados, aunque se llegó a ofrecer tipos de interés cercanos al 18%", tal y como recoge José María Triper en elEconomista. Es decir, el mercado internacional cerró por completo el grifo de la financiación no sólo al Tesoro sino también al sector privado -bancos y cajas españoles-.

Y si caída España, "ello supondría la quiebra de los países del euro", alertó Feito, ya que arrastraría a la insolvencia al sistema financiero alemán y francés. Así pues, fue la situación de insolvencia de España la que obligó a poner en marcha el plan de rescate extraordinario aprobado en Bruselas en la madrugada del lunes 10 de mayo, horas antes de que abrieran las bolsas europeas.

Rescate

Ese lunes fue, precisamente, cuando el Ibex registró la mayor subida de su historia (más de un 14%), impulsada por los avances de la banca -con subidas superiores incluso al 20%-. No es para menos si se tiene en cuenta que España estaba en quiebra técnica el viernes y 48 horas después había sido rescatada al contar con el aval de los países más fuertes de la zona euro (Alemania y Francia) y la compra de deuda pública por parte del Banco Central Europeo (BCE) -mecanismo inédito en la historia de este organismo-.

Sin embargo, desde entonces los líderes europeos -sobre todo el español- insisten en que todas estas medidas se adoptaron para defender al euro de los ataques especulativos, ocultando así a la población que, en realidad, la debilidad de la divisa única respondía a la situación de quiebra técnica de países miembros, como es el caso de España.

dimarts, 18 de maig del 2010

Incompetència i corrupció a l'ONU. Es publiquen les auditories internes

Gràcies a les pressions fetes pels Estats Units durant molts anys, finalment l’ONU ha publicat en la seva pàgina web 130 informes de la seva auditoria interna. Uns informes, si teniu la paciència de llegir-los com ha fet Claudia Rosett, que posen de relleu el grau d’incopetència i corrupció que esquitxa les Nacions Unides.

Hot tip for any reporters interested in newly disclosed documents on waste, fraud and abuse at the United Nations:

Just days after I queried the U.S. Mission to the UN about its commitment to UN transparency (Paging Ambassador Susan Rice), the Mission finally posted on its web site more than 130 previously secret UN internal audit reports. The UN, for all its endless promises about transparency and its ample enjoyment of other people’s money, does not release these reports to the public. It is only thanks to the U.S. that they are now seeing daylight at all — though it takes some trolling through the Mission’s web site to find them.

For anyone who cares about even minimal integrity in UN management and handling of taxpayer money, there’s a trove of bombshell material here. Together, the reports total hundreds of pages, but the typical report runs about 10-20 pages. They date from October, 2008 through August, 2009.

Here’s a link to the U.S. Mission’s web page on UN Oversight and Transparency with the main links, and here are direct links to the newly posted and until-now confidential internal audit reports from 2008 and 2009.

Pick your subject and dive in, whether it’s a summary of the “higher risks” due to “the lack of an appropriate structure” for the UN’s own Ethics Office, or a report on the dire derelictions of reporting and accountability dogging the plump trust funds of the UN’s Office for the Coordination of Humanitarian Affairs (OCHA). Specifically set up to better coordinate aid, OCHA features in a Nov. 2008 audit report as handling trust funds with a throughput of hundreds of millions of dollars, but not bothering to produce any consolidated statement of cash flow. OCHA also had “little discernible linkage” between strategic planning and “the measurement and reporting of actual performance.”

For those interested in the UN’s climate bureaucracy, check out the July, 2009 report on the slop of the UNFCCC Secretariat’s conference management, with its multi-year delays in accounting for funds. Or delve into the Dec., 2008 report on the UNFCCC’s Clean Development Mechanism, where the governance was found “not adequate to mitigate reputational and other risks,” and the executive board “due to lack of time” had neglected to adopt any code of conduct whatsoever to address such corrosive problems as conflicts of interest.

Or, in the realms of UN peacekeeping, with its more than $8 billion annual budget, for which U.S. taxpayers alone fork out roughly $2 billion per year, check out the UN’s nearly $1 billion annual program for peacekeeping air operations. In an August, 2009 report, the UN’s own internal auditors noted that participation by senior management was “inadequate,” current staffing levels were “insufficient,” time of effective bidding on air charter services was “insufficient,” provisions in air charter agreements were “unclear” and some vendor registration was “improper.”

Veurem quants mitjans d'aquest país se'n faran ressò i quants es dedicaran a treure'ls a la llum en edicions successives.

Qui bloqueja Gaza?

L'ONG italiana Secondo Protocollo ha elaborat un informe d’una vintena de pàgines titulat Gaza 2010 que ha tramès tant a les Nacions Unides com a la Unió Europea i alguns països donants perquè sàpiguen què es fa amb els seus diners. L’informe, que posa de manifest la connivència generalitzada de les organitzacions humanitàries amb Hamas, demostra que el nombre de mercaderies que han entrat des d'Israel el 2009 respecte a 2008 s'ha incrementat en un 900%. En concret van entrar 5.300 camions amb ajuda humanitària per 606 l'any anterior. També diu que Hamàs controla el repartiment de la majoria d'aquesta ajuda i que ha creat un doble circuit econòmic que separa clarament als seus privilegiats de la resta de la població.

(Via “Sobre Israel opinamos todos”)

Merkel: "Per Alemanya, la cultura de la solidesa i l'estabilitat no és negociable"

No us perdeu l'entrevista de Merkel a Le Monde:
Dans un entretien au Monde accordé lundi 17 mai à Berlin, la chancelière allemande s'explique sur sa gestion de la crise grecque et appelle ses partenaires à plus de rigueur.

Les Allemands, qui ont eu tant de mal à abandonner le deutschemark,se sentent-ils trahis par cette crise de la Grèce et de l'euro?

Angela Merkel: Non, naturellement non. Nous sommes volontiers européens et nous savons ce que nous apporte l'euro. Mais nous nous sentons renforcés d'avoir négocié durement les points qui sont particulièrement importants pour nous.

Quelles conclusions tirez-vous du plan de sauvetage de la Grèce, puis de l'euro?

La stabilité de l'euro, pilier fondamental de l'intégration européenne, était en jeu. Nous avons fait preuve d'une solidarité importante et nécessaire. L'Allemagne s'y reconnaît.

Deuxièmement, la crise l'a montré, la zone euro ne peut fonctionner que si nous adoptons une culture de stabilité résolue, ce qui signifie avoir des finances solides et intégrer les critères du pacte de stabilité et de croissance, comme l'exige le traité de Maastricht. La solidarité et la solidité sont inséparables. Pour l'Allemagne, cette culture de stabilité ou de solidité n'est pas négociable.

Els arguments del Suprem contra Camps

EL MUNDO:
El cohecho impropio pasivo

El Tribunal Supremo afirma que para la comisión de un delito de cohecho impropio "basta con la aceptación de un regalo entregado en consideración a la función o cargo desempeñado". El 3 de agosto de 2009, el TSJ de Valencia exculpó a Camps y al resto de imputados al considerar que no existía "relación directa entre el pago de prendas" y los "agasajos" que pudieron recibir y la adjudicación de contratos públicos a la empresa Orange Market. Ahora, sin embargo, el Supremo aclara que la jurisprudencia "no abona la relación causal defendida por la Sala de lo Civil y Penal" del tribunal valenciano "sino más bien al contrario, que para el cohecho pasivo impropio basta con la aceptación de un regalo entregado en consideración a la función o cargo desempeñado".

El Tribunal corrige la interpretación que el TSJ dio al artículo 426 del Código Penal, según el cual comete cohecho impropio "la autoridad o funcionario público que admite dádiva o regalo que le fueren ofrecidos en consideración a su función o para la consecución de un acto no prohibido legalmente". Según el Supremo, el TSJ de Valencia "prescindió" de la primera de las alternativas y su interpretación "a lo que conduce es a vaciar de contenido" y "prácticamente habría desaparecer" el delito de cohecho impropio.

'Imparcialidad, neutralidad y sujeción a la ley'

La sentencia recuerda que el fundamento del delito de cohecho en general es "preservar la apariencia de imparcialidad, neutralidad y sujeción a la ley en el ejercicio de la función".

Círculo de influencia


El texto del Tribunal aclara también que "no debe excluirse del nexo causal la función que se integra dentro del círculo de influencia que puede desplegar potencialmente el titular de aquélla por razón de la misma, es decir, la integración en un órgano de gobierno donde existen múltiples funciones y competencias interrelacionadas o interdependientes que están sujetas evidentemente al rango y posición en el propio órgano de las autoridades o funcionarios sujetos pasivos de la dádiva o regalo".

La 'dimensión' de los regalos

La sentencia matiza que es una "cuestión distinta" la "cuantía, proporcionalidad o dimensión de la dádiva o regalo" y asegura que "su adecuación a los usos sociales debe servir de medida para corregir desproporciones evidentes".

Imputación

La defensa de los dirigentes 'populares' impugnó los recursos del fiscal y del PSPV alegando que no era posible recurrir el archivo de la causa ante el Tribunal Supremo porque, entre otros motivos, se incumpliría uno de los requisitos de la Ley de Enjuiciamiento Criminal que exige que la casación afecte a personas procesadas como culpables. El Supremo dice no obstante que el auto del juez Flors "evidencia la concurrencia del mentado requisito" y considera que la imputación judicial era "equivalente al procesamiento".

Jurado popular


El Supremo confirma en su escrito que será un jurado popular el encargado de juzgar a Camps y al resto de imputados si prospera la causa, cuyo veredicto se emitiría "bien en el seno del propio TSJ dada la condición de aforados de algunos de los implicados, bien en el ámbito de una Audiencia Provincial de desaparecer aquella condición, pero en cualquier caso la eventual resolución que recayere estaría sometida al régimen de recursos que admite el acceso a la casación como última instancia".

Jurisprudencia

El Supremo no encuentra "similitud alguna" entre el caso de Camps y algunas sentencias absolutorias citadas por el TSJ. Una de ellas hace referencia a un regalo de 30.000 euros que recibió la presidenta del Tribunal Constitucional, otra a la querella contra el juez Garzón por los fondos que recibió del Banco Santander para financiar dos series de coloquios que dirigió en la Universidad de Nueva York.

El Tribunal diferencia el caso de los dirigentes del PP porque en su caso, como afirman las acusaciones, "los regalos de las prendas de vestir aparentemente se hicieron de forma repetida, con aparente opacidad y sin que en este momento conste otra justificación que la atención a la función pública desempeñada por sus perceptores".

El sobreseimiento de Ricardo Costa


Respecto a Costa, el Supremo señala que el sobreseimiento de su causa no es "descartable", porque se podría entender que Orange Market le hizo regalos en función de su cargo en el PP y no por su condición de diputado, si bien el archivo debería ser "provisional" y no definitiva.

La sentencia señala que debe ser José Flors quien decida sobre esta cuestión, y que puede practicar nuevas diligencias para ello si lo estima oportuno.

Una proposta de solució a l'eurocrisi

Martin Feldstein:
There is now political consensus in Europe that new rules are needed to prevent large deficits, but there is no agreement on what should be done. The European Commission, the executive body of the European Union, proposed last week that the national budgets of each country be examined by the others before they are approved. While this control may appeal to those who want to strengthen centralized political power within the EMU, many members will reject it as excessive interference with national sovereignty.

It would clearly be anathema to the German government to have its spending and tax policies approved by France, let alone by Greece and Portugal. The problem for the EMU leadership is therefore to find a way to prevent excessive deficits while leaving member states free to shape their own spending and tax policies.

Here there may be something to learn from United States. Although the 50 states share a currency and each sets its own spending and tax policies, state deficits remain very low. Even California has a deficit of only about 1 percent of the state’s GDP and total general obligation debt of less than 4 percent of state GDP. The basic reason for these small deficits is that each state’s constitution prohibits borrowing for operating purposes. States can issue debt to finance infrastructure but not salaries, services, transfer payments or other operating expenses.

In some states, these self-imposed restrictions go back to the 19th century, a time when excessive borrowing led to state defaults. Those states wanted to assure potential lenders that such excess borrowing would not happen again. Over time, all states adopted such rules to help make the bonds they issued for capital expenditures attractive to investors. Although the states’ balanced-budget rules differ in detail, with some using rainy-day funds to offset cyclical declines in revenue, they all succeed in preventing persistent operating deficits. If the EMU governments were to adopt similar constitutional rules, the interest rates on their bonds would fall.

Of course, important differences exist between EMU members and the U.S. states. Because Europe lacks a central fiscal authority, some provision must be made for temporary deficits when economic conditions warrant. European nations also have national security responsibilities that may require surges in defense spending. But if the budget rules are well articulated, the effectiveness of the fiscal discipline will remain.

Germany recently adopted such a constitutional amendment. Germany’s central government must reduce its deficit to 0.35 percent of GDP by 2016 unless a decline in GDP causes a larger deficit. The budget will be automatically reduced in the coming year whenever accumulated deficits exceed 1 percent, unless the GDP is declining. The subnational governments within Germany are required to achieve a balanced budget or surplus by 2020.

Other EMU nations could follow Germany’s example, with modifications to reflect differences in political systems and in the relationship between the central government and subnational governments. EMU countries perceived to be in the greatest danger of default have the strongest incentive to adopt such policies because doing so would bring down their interest rates.

dilluns, 17 de maig del 2010

El mètode Horowich

La MSA (Muslin Student Association) és la principal associació d’estudiants musulmans als campus universitaris dels Estats Units. En aquest vídeo, enregistrat el passat 10 de maig d’enguany a la Universitat de San Diego-California, David Horowich, fundador i president de la David Horowich Freedom Center, posa en evidència en un debat l’ideari feixista d’una estudiant membre de la MSA.

Via Extreme-Centre. Traducció en català sota el vídeo.



Pregunta d’una estudiant membre de la MSA: Hola, només volia donar-l’hi les gràcies per venir aquesta nit al campus a exposar els seus punts de vista; sempre és important comptar amb un conjunt de punts de vista diferents en paral.lel. El meu nom és [Jimena Imad Musa Ahmal Bahiri] i sóc un estudiant aquí a la UCSD. He llegit la vostra documentació, que he trobat molt més interessant que el seu discurs, i he trobat algunes coses interessants sobre la MSA, que és una organització molt activa aquí al campus i que organitza el que vostè anomena la setmana de la "Joventut hitleriana" ... hauria de venir a aquesta manifestació[DS: Horowitz havia anomenat l'esdeveniment "Setmana de l'Apartheid", organitzat pel MSA, de “setmana de la Joventut hitleriana".] Doncs, m’agradaria que aclarís la relació entre l’MSA i les xarxes de la Jihad terroristes, perquè, que jo sàpiga, l'última vegada vam haver de4 fer la nostra pròpia recaptació de fons, i mai vaig rebre ajuda de ningú. Així que si vostè pogués aclarir la relació entre la MSA de la UCSD, o altres branques de la MSA, perquè la connexió s'ha establert clarament en el seu fullet. Si ho pogués aclarir.

Horowitz: Molt bé.Vostè condemnaria a Hamas, aquí i ara?

L'adherent a la MSA: Perdoni, què?

Horowitz: Condemna Hamas?

L’adherent a la MSA: si jo condemno Hamas?

Horowitz: si, en tant que organització terrorista i organització genocida.

L’adherent a la MSA: M'estàs demanant que em crucifiqui?

Horowitz: Així doncs, no el condemneu. De fet, he tingut aquesta experiència diverses vegades. No ha llegeix el meu llibre, on hi he dedica tot un capítol. La connexió principal és que la MSA forma part la xarxa de la Germandat Musulmana com ha revelat...

L’adherent a la MSA: Crec que no has entès el que volia dir. Volia dir que si dic alguna cosa, estic segura de ser detingut, per raons de seguretat interna. Així, doncs, voldria respondre si us plau a la meva pregunta.

Horowitz: Si condemna Hamàs, la seguretat interna la detindrà?

L’adherent a la MSA: No, si jo dóno suport a Hamas ... Perqquè la seva pregunta m'obliga a condemnar a Hamas. Si dic que dóno suport a Hamas suport, això no s’entendrà bé.

Horowitz: Ja que es neguen a condemnar a Hamas, això vol dir òbviament que li dónen suport. Cas tancat. Vaig tenir la mateixa experiència a la Universitat de Santa Bàrbara. Hi va haver 50 membres de l'Associació d'Estudiants Musulmans asseguts a les files d’allà. I durant una hora, a duran tota la meva presentació, els vaig seguir preguntant si condemnaven Hezbolà i Hamas. I cap d'ells va respondrie. I després, quan va arribar el moment de les preguntes, el president de l'Associació Estudiantil Musulmana va ser el primer en fer-me una pregunta. I jo li vaig dir: "Abans de començar, condemnes Hezbolà?" I ell va respondre: "Bé, aquest tema és massa complex per respondre amb un sí o no. Així que li vaig dir:"Bé, et faré la pregunta d’una manera diferent. Jo sóc jueu. El cap d’Hezbolà va dir que esperava que tots els jueus s’apleguin a Israel, perquè així no caldrà anar a caçar-los per tot el món. Aleshores? Estàs a favor o en contra? "

L’adherent a la MSA: A favor!

Horowitz: Gràcies per venir aquí i mostrar-nos el que és.
....

Cuní matxaca Hereu

divendres, 14 de maig del 2010

Europa: La crisi pan-europea

TIMOTHY GARTON ASH:
Qué semana. Mientras Reino Unido vive uno de los mayores dramas políticos de su historia desde la guerra, el continente se ve sacudido por una crisis histórica de la eurozona. En Bruselas, donde me encuentro, paso sin cesar de uno a otro asunto como intentando ver dos emocionantes finales de Wimbledon al tiempo.

Son partidos distintos, pero tienen mucho en común. Está en juego, tanto en la isla como en el continente, el futuro de toda una forma de organizar la economía y la sociedad -lo que a veces se llama el "modelo social europeo"-, que combina el juego libre de los mercados con un nivel elevado de gasto público, seguridad social, calidad de vida (vacaciones, permisos de enfermedad y maternidad, jubilación a una edad temprana) y, por desgracia, una deuda inmensa. Está en juego también la forma de organizar la propia Europa: ese "proyecto europeo" de posguerra del que, nos guste o no, forma parte Reino Unido.

Poco después de las nueve de la mañana del lunes oí a dos de los presidentes de Europa, José Manuel Barroso de la Comisión Europea y Herman van Rompuy del Consejo Europeo, presentar en tono triunfador el paquete de medidas "decisivas y aplastantes" para salvar la eurozona que se había acordado unas horas antes. "Cualquier intento de poner en peligro la estabilidad del euro fracasará", dijo Barroso. Veremos. Si yo fuera operador de deuda, todavía no estaría convencido. Para salir adelante, este acuerdo necesita tres cosas: que Grecia haga unas reformas estructurales profundas y dolorosas, que Alemania esté dispuesta a sufragar parte de los gastos y que toda la eurozona acepte tener una coordinación fiscal más estrecha y una mayor gobernanza económica. Y esas tres cosas no están nada seguras.

Van Rompuy nos dijo que el Gobierno griego debe "cambiar la cultura e incluso la sociedad en Grecia". Nada fácil. Aparte de que, aun en el caso improbable de que los griegos de pronto empiecen a ahorrar, trabajar y exportar como los alemanes, esa sigue sin ser la respuesta. Si todos los miembros de la eurozona se comportaran como los alemanes, ¿quién compraría sus exportaciones? Así que los alemanes, por su parte, tienen que empezar a gastar más; a comportarse más como los griegos, por así decir. Y eso tampoco es fácil.

Angela Merkel acaba de perder la mayoría en la Cámara alta del Parlamento alemán debido a la marcada pérdida electoral en Renania del Norte-Westfalia. En términos generales, los partidos que han salido mejor parados en esa provincia (land) alemana -que, por cierto, tiene más población y una economía mayor que Grecia- fueron los que se habían abstenido o habían votado en contra del rescate griego. También son los que se han resistido al recorte del Estado de bienestar alemán. "¡No a la desolidarización de la sociedad!", gritó el líder socialdemócrata en la región. Cuando la solidaridad con sus propios compatriotas está sometida a tantas tensiones, no queda nada para unos griegos irresponsables dispuestos a aceptar regalos. Y tampoco existe en Alemania ningún deseo de dar grandes saltos adelante en la integración europea. Sin embargo, eso es precisamente lo que los exhaustos presidentes de Europa nos dicen que hace falta para superar esta crisis de la eurozona.

"A la hora de la verdad, no podemos tener una unión monetaria sin una unión económica", dijo Barroso en nuestra reunión del lunes por la mañana. Van Rompuy se atrevió a más: "No podemos tener una unión monetaria sin alguna forma de unión económica y -glup- política". Puede que el realismo político no esté de su parte, pero sí la lógica económica. En sus componentes esenciales, esta crisis la predijeron los que criticaban el diseño original de la unión monetaria en los años noventa. No es posible tener una unión monetaria fuerte y duradera, dijeron, sin una unión fiscal que permita una verdadera disciplina fiscal y transferencias presupuestarias compensatorias a través de toda la zona del euro y sin mayor grado de movilidad laboral. Pero si los alemanes y otros no estaban dispuestos a llegar a ello entonces, lo están mucho menos hoy. Y Merkel, a diferencia de Helmut Kohl, no les ha encaminado (es decir, presionado suavemente) para que acepten ir más allá, en beneficio de Alemania, la paz y la necesidad histórica. Los grandes conductores del proyecto europeo de posguerra ya no están.

Así, pues, ahora se plantean dos preguntas de 64.000 dólares o, mejor dicho, de 64.000 millones de euros. La primera es si la eurozona puede arreglárselas para alcanzar un mínimo necesario de disciplina fiscal y "gobernanza económica" comunes antes de que los mercados de deuda vuelvan a querer saciar su sed de sangre y Grecia acabe declarándose en bancarrota o, para ponerlo en términos más suaves, "reestructurando su deuda", dentro o fuera de la eurozona. No es una pregunta que ataña directamente a Reino Unido, pero su nuevo Gobierno de coalición, de estilo europeo y sin precedentes, no tiene más remedio que sentirse aludido. El rescate aprobado el lunes ya nos involucró de forma indirecta a los británicos, en la medida en que contribuimos a esos 60.000 millones del presupuesto de la UE con los que se garantiza el préstamo a Grecia. El ministro laborista de Finanzas, Alistair Darling, estuvo en la reunión del Ecofin en Bruselas en la que se tomó la decisión, y uno de sus últimos actos en el cargo fue adherirse al acuerdo. Cuando el conservador George Osborne venga a su primera reunión el próximo martes, en el que seguramente será su primer viaje al extranjero como nuevo ministro británico de Finanzas, se encontrará -si todo va de acuerdo con el plan actual del comisario francés Michel Barnier- con una desagradable directiva que limitará los fondos alternativos de Londres. No tiene relación directa con el rescate de la eurozona, pero, en las mentes de los europeos, todo se mezcla.

Dios sabe cómo van a poder decidir una estrategia común respecto a esta Europa convulsa los demócratas liberales y los conservadores, el partido más eurófilo y el más eurófobo de la política británica. Y quizá ni Dios lo sepa. Ahora bien, como el mayor mercado que opera en Reino Unido se hunda, olvidémonos de una recuperación económica rápida para el país.

La segunda gran pregunta es si los Estados del bienestar europeos que están cargados de deudas y déficits -no sólo Grecia, Italia, Portugal y España, sino también Reino Unido después de Brown- van a poder rescatar sus finanzas públicas y reformar sus economías sociales de mercado. Porque está más claro que nunca que el Reino Unido que deja el socialdemócrata escocés Brown, con su elevado gasto público y el peso de su deuda, no es más que una variante más de libre mercado del "modelo social europeo".

Para salvar ese modelo, debemos cambiarlo. El viejo vehículo oxidado que consume litros y litros de gasolina debe transformarse en un coche nuevo, un híbrido más ajustado, más barato y más verde. La retórica que oí emplear a los presidentes europeos, cuando sugerían que es posible preservar el modelo social europeo sólo con que la gente trabaje "más y mejor" (Barroso) y que siga siendo "un ejemplo para el mundo" (van Rompuy) es completamente insuficiente.

"Europa es Detroit", dijo el otro día aquí un empresario. Desde Grecia hasta Reino Unido, desde España (donde el presidente Rodríguez Zapatero acaba de anunciar su propio plan de recortes del gasto público) hasta Renania del Norte-Westfalia, afrontamos una dolorosa transformación de nuestra forma de vivir y trabajar. Los eslóganes, como el vago "gran sociedad" de los conservadores británicos, el torpe "no a la desolidarización" de los socialdemócratas alemanes y el espeluznante "abajo los capitalistas" de los comunistas griegos, no van a servir de nada. En la nueva política inevitable de la austeridad, lo importante es saber si va a ser sólo una austeridad destructiva o una austeridad creativa. Es un reto colectivo de la eurozona -del que Reino Unido no puede permanecer totalmente apartada-, pero también un reto individual para cada país europeo. Reino Unido está en esta línea de salida europea, con una camiseta de rayas azules y naranjas a la que no está acostumbrada, al lado de España, Grecia, Alemania y Francia. Preparados, listos, ya.

L'altra volcà europeu

Victor Davis Hanson:
Five years ago, the European Union’s account of itself resonated with end-of history triumphalism. In organic fashion, democratic socialism would spread eastward and southward, recivilizing the old Warsaw Pact and the Balkans through cradle-to-grave entitlements, state unionism, radical environmentalism, and utopian pacifism. No wonder that Turkey begged — and often humiliated itself in the process — to get inside this more perfect union.

Over here, we were often lectured by “progressives” that almost everything Europe did was better — subsidized mass transit, free college tuition, extended maternity leave, early retirement, and “soft-power” diplomacy. Indeed, Obama’s presidential campaign was in some senses a stealthy referendum on Europeanization. And once he was elected, his moves to raise taxes, expand government, expropriate some private industries, run up exponentially increasing deficits, subsidize environmentalism, and triangulate with enemies and allies abroad were European Union to the core.

Few wanted to listen when it was pointed out — well before the Greek meltdown — that on key questions of demography and immigration, the future of the European Union was bleak. The very idea that, in historical terms, socialism, agnosticism, pacifism, and hedonism were not only interrelated and synergistic, but also suicidal for civilization, was considered crackpot.

Furthermore, even in the days of loud socialism, Old Europe’s notion of class made it hard to assimilate Islamic immigrants. Unlike other newcomers, North Africans and Turks channeled their resentments through religious fundamentalism. Something about their European hosts — the pacifism, the liberal perspective on matters of sex, the agnostic and atheistic proclamations — infuriated Muslims in a way not even the Great Satan did. The result was that the more a liberal Europe tried to appease radical Islam abroad and its own estranged Muslim underclass at home, the more it was despised as weak, decadent, and — worst of all — increasingly irrelevant.

Few wanted to listen when it was pointed out that Europe was, in terms of traditional military power, nearly defenseless, unable to protect itself from Russian bullying, a bellicose radical Islam, or a soon-to-be-nuclear Iran. Its reluctant participation in the war against the Taliban, warmly welcomed by Washington, only made all of that more clear. Apparently, the technocrats in Brussels figured that the Neanderthal age of war itself was over. Learned diplomats in The Hague and at the UN would soon adjudicate “differences,” which largely grew out of either misunderstanding or preventable material inequality, rather than Thucydidean honor, fear, and perceived self-interest, which were innate to the human condition, and checked by fossilized concepts like military preparedness and deterrence. That all such pretension was predicated on the safety net of NATO and the U.S. defense budget was considered simplistic, or at least problematic. (Or perhaps Europeans felt that if cowboyish Americans like to strut on the world stage — why, let them strut and waste their money occasionally on Europe’s behalf.)


That Europe’s socialist model had led to relatively modest growth over the last decade in comparison with other advanced economies, that unemployment in Europe was likewise chronically high, and that worker productivity was static were always downplayed or at least balanced by “quality of life” counterpoints. Who cared that, over the last decade, much of Europe saw economic growth at only 50 to 75 percent the U.S. rate per annum, or that it struggled with 10 percent unemployment, or that it discouraged start-up companies, when the quality of life there was so much better for so many more people than anywhere else?

The wonder of the Greek implosion was not that it came so soon, but rather — given the pan-European phenomena of early retirement, declining populations, bloated public sectors, and militant unionism — that it took so long. In some sense, the dream of the European Union — a continental democratic socialism that offered a Western liberal antithesis to the United States — is now finished. Let us count the reasons why.

1. EU expansion has probably ended. The irony is that wannabe members like Turkey will now probably be relieved rather than envious and bitter at being excluded. At worst, a chronically broke Turkey can cook its books and devalue its currency as it wishes, without international lenders assuming de facto control of its government, as in the case of Greece. In the next few years, we will not hear discussions about expanded EU membership; rather, we will hear debates about members’ voluntary or forced withdrawals. At best, the entire unworkable scheme will devolve to its original idea of a few Western European nations’ agreeing to loosely integrate their economies, and to adopt a common foreign policy within the NATO alliance.

2. So the pan-European commonality is unraveling. What is striking about the German-Greek fight is not that frugal lenders would be angered at profligate borrowers, or even that the envious, weaker client would resent the more powerful and haughty patron, but just how quickly the memories of 1939 rippled through the continent, as the thin veneer of European socialist brotherhood was torn away. The German and Greek presses almost immediately were refighting World War II — Greeks demanded more wartime reparations and the return of their supposedly stolen “gold”; Germans were willing to take in exchange uninhabited but picturesque Greek islands. The old European fear of a strong, alienated, and angry Germany resurfaced, along with the old stereotypes about sun-loving, irresponsible (and lazy) Mediterraneans in need of handouts from hardworking and sober (but cold and ruthless) northerners.

3. NATO may well transcend the EU, as the bluster of an all-European rapid-response military dies on its fragile shoot. By all accounts, there should no longer be a reason for the NATO alliance to exist — except for its original reason. That is, Europeans will soon, more than ever, want the Americans in (when, in the age of Obama, a debt-ridden socializing America seems to want out); the oil-rich Russians out (when the old Soviet republics and Eastern Europeans see that Western assurances are, as in the past, empty); and Germany down (amid paranoia that Germany might well go its own way, and do with its money what it used to do with its military). So, again, weird as it might seem, as the EU weakens, expect Europeans to look more to NATO. As their own money runs out, and as their utopian views of defense are shown to be as suspect as their economic pretensions, European Union nations will be happy as never before for the American umbrella. Indeed, if Turkey wished to overfly the Aegean islands hourly, or flex its muscles on Cyprus, I doubt that a soon-to-be-butchered Greek military could do much — or that an estranged northern Europe would much care.


4. Democratic socialism has been shown to be unsustainable, and this has become the subtext of much of the populist anger at Obamaism. After September 2008, the crack-up of a wild Wall Street was to bring on a referendum on the intrinsic contradictions of capitalism. But at the same time, many wondered why, then, some wiser Europeans were still moving to open up their economies rather than add more government, taxes, and bureaucracies. In truth, the United States, should it remain a free-market open economy, will be able to survive September 2008 far better than the Europeans can survive Greece and what is to follow — largely because, despite Obama, America is still far more entrepreneurial and business-friendly. Our states are integrated in a way that Europe is not. Californians and Arizonans may not like each other right now, but their animosities do not affect the U.S. dollar, the Federal Reserve, and Social Security, in the way that the German-Greek showdown involves basic policies of finance, regulation, and pensions — well aside from linguistic, cultural, and historical differences. Like it or not, Europe, and especially Greece, are the canaries in the American mine: Try Googling “Greece” + “California” for the details from some 60 million results.

Once the bureaucratic scab comes off, we are going to see many of the European Union’s raw wounds as never before. The Greek riots are instructive, as the world watches in shock as the prospective recipients of world largesse rage at their benefactors. Draping the Acropolis with the hammer-and-sickle seems an odd way to convince capitalists to bail out socialists at the beginning of the life-saving tourist season. But, then, when does any dependent either voluntarily cut back, or feel gratitude toward its patron? We may well see far more violence as the crisis spreads throughout southern Europe. An entire generation nursed on socialism as a birthright — with no direct memory of the hardship of the Depression, World War II, the postwar rebuilding, or the fault lines from left-right violence in Spain, Italy, and Greece — will very soon be “asked” to give much of it up. As the statist economy goes, so too will go much of the European posturing about state-subsidized radical environmentalism, pooh-poohing of Islamic radicalism, and holding up of the bogeyman of American imperialism. Those were always pipe-dream ideologies of an affluent and subsidized populace. They are certainly luxuries beyond the means of a far poorer, far angrier citizenry that now must live in the unkind world.

The story of the European Union is not just the need for a Greek bailout or the scrambling to come up with it, but rather the long-dormant tensions that surround it. In short, there is more than one volcano in Europe, and the second one too is beginning to erupt.
Gairebé fa vergonya dir-ho, però cal repetir-ho: Garzón no ha estat suspès per intentar "jutjar el franquisme" sinó per haver violat la llei al fer-ho.