Com els combustibles fòssils fan reverdir el planeta

Las ventajas de los combustibles fósiles

Amplified Greenhouse Effect Shifts North's Growing Seasons

És il·legal la llei espanyola sobre desnonaments?

Tsevan Rabtan:  Aconsejo a todo el mundo interesado en el tema que se lea la sentencia. No es muy extensa y es relativamente clara. En cualquier caso, lo primero que tendrían que aclararnos los periódicos es cuál es esa “ley de desahucios” que es ilegal. No la busquen: no existe. Los lanzamientos de viviendas se producen cuando un juez declara que el que la ocupa no tiene título suficiente para ello. Eso puede tener lugar, entre otras razones, porque un arrendatario no paga o se ha extinguido su contrato, porque alguien la ocupa en precario (es decir, sin título de ningún tipo) o porque era dueño pero ha dejado de serlo (por ejemplo, porque se ha finalizado un procedimiento de ejecución hipotecaria —o de otro tipo— y alguien ha pasado, tras la subasta o la adjudicación correspondiente, a ser dueño de la finca en cuestión). Cada caso es diferente y, por eso, hablar de “ley de desahucios” es un disparate. Y lo es sobre todo considerando de qué trata la sentencia que tanto ruido ha producido.

Esa sentencia no dice que no se pueda “desahuciar” a alguien que ocupa un inmueble sin tener título para ello, como, por otra parte, era evidente, ya que por Europa la gente suele ocupar inmuebles por razones legales. La sentencia se refiere a un caso muy concreto: el de ejecución hipotecaria por acreedores “profesionales”. Cuando usted hipotecó un inmueble y no paga el préstamo garantizado con ella, pasa, según la ley española, que el acreedor puede ejecutar la hipoteca. Cuando se “ejecuta” la hipoteca, es decir, cuando se inicia el procedimiento que va a terminar normalmente con la subasta del bien o su adjudicación al acreedor (normalmente un banco), la ley establece limitaciones importantes a las causas de oposición. Vamos, que no le permite a usted alegar todo tipo de cosas, sino unas muy concretas (normalmente relativas al pago o liquidación de la deuda).

Esto es lo que legalmente se llama un proceso “sumario” frente a los procesos de cognición ilimitada. Un proceso sumario es un proceso privilegiado y suele serlo por razones muy razonables. ¿Saben cuál es la principal? La rapidez. Y esa, se lo aseguro, es un razón muy importante en un sistema como el español. Cuando se usa un proceso sumario, la ley no le impide a usted iniciar después otro proceso sobre el mismo asunto, incluyendo todo eso que no pudo alegar al principio; lo que le impide es parar el proceso sumario por razones como, por ejemplo, la nulidad de un contrato.

¿Qué ha dicho el Tribunal de Justicia? En el caso de las ejecuciones hipotecarias, cuando el acreedor es un “profesional”, por ejemplo, un banco, y el deudor un consumidor, la normativa europea exige que pueda alegarse la nulidad de las cláusulas abusivas y que esa alegación pueda paralizar el proceso en el que se reclama el cumplimiento. Es decir, que cuando el banco presenta una ejecución, pueda el deudor decir que tal o cual cláusula es abusiva y, por tanto, nula y, mientras no se solvente, se paralice la ejecución hipotecario y, por tanto, la subasta y la adjudicación y el lanzamiento (lo que popularmente llama la gente desahucio).

Seguiu llegint.

Debat sobre el nacionalisme

Interessant i modèlic debat moderat per Fernando Sánchez Dragó en què intervenen per tractar sobre el nacionalisme basc el filòsof, assagista i novel· ista Fernando Fernández-Savater Martín i el polític Iñaki Mirena Anasagasti Olabeaga. Gravat el dia 20 de febrer i emès el 9 de maig de 2004.

Espanya en fallida

Els indicadors de l'activitat econòmica i financera de l'estat, publicats pel ministerin d'Hisenda, indiquen que l'estat espanyol està en fallida. Les dades corresponents al mes de gener, comparades amb les del gener del 2013, diuen això:

Ingressos no financers 9.195 5.789 -37,0%
Pagaments no financers 18.235 21.041 +15,4%
Impostos directes -23,1%
Impostos indirectes -29,1%
Preus Públics -26,3%
IVA - 42,9%

Diuen: La reducción de los ingresos respecto al mismo mes del año anterior se debe, principalmente, al aumento de las devoluciones.

Traduït: Han aplaçat les devolucions d'IVA a gener per maquillar la xifra anual de dèficit de 2012

L'objectiu de dèficit per tot l'any és el 4,5% però només al gener ja va ser de l'1,43%.

El pasat delictiu de Nicolás Maduro

https://twitter.com/Analisis24hs/status/310445268262866944/photo/1

On està el problema?

Els EUA a punt de desbancar l'Aràbia Saudita en producció de petroli gràcies al fracking

Antón Uriarte

Fracking biológico con goma guar

Resposta a l'esquerra independentista que s'identifica amb Chávez

Després de llegir el "Comunicat d'organitzacions d'Esquerra Independentista en suport de la Revolució Bolivariana i en homenatge a Hugo Chávez" tinc la sensació d'haver entrat en el túnel del temps. Les mateixes idees, les mateixes paraules, els mateixos tòpics i les mateixes fantasies de quan érem "capitans" a les acaballes del franquisme, farà ja 40 anys. Unes idees, paraules, tòpics i fantasies que ja aleshores eren velles, rovellades i, sobre tot, desacreditades per la realitat, miserable i criminal, de tots els experiments socialistes, des de Cuba a la URSS, passat per la Xina o Corea del Nord.

Chávez mai ha estat un demòcrata. Va començar el 1992 amb un fallit intent de cop d'estat i va seguir fent tot el possible per desestabilitzar la democràcia veneçolana, corrupta però democràcia. I quan va aconseguir el poder, quan va tenir la majoria necessària, va procedir a governar com ho fan tots els dictadors: per sobre de les lleis -fins i tot per sobre de les seves pròpies lleis- cada vegada que li va convenir. I és que els antidemòcrates confonen sempre de manera interessada majoria amb democràcia. No volen entendre que la majoria només et dóna el govern, però no el poder de fer el que vulguis.

I fer el que volia és el que ha fet sempre Hugo Chávez. Dins del partit, escollia a dit els candidats a l'Assemblea Nacional i als governs municipals i estatals. El 2007, quan l'oposició va guanyar un referèndum que hauria permès canviar la Constitució, Chávez va ignorar el resultat i va canviar els articles que l'haurien permès la reelecció indefinida. Va manipular les circumscripcions electorals, de cara a les eleccions a l'Assemblea del 2010, per assegurar-se que l'oposició no aconseguís més d'un terç dels escons, tot i haver obtingut més de la meitat dels vots.

Els 14 anys de chavisme han estat 14 anys d'una falta total de respecte per l'imperi de la llei. Catorze anys que han contribuit a la creació d'un clima d'impunitat a Veneçuela. Només una dada: l'índex d'homicidis s'ha triplicat en tots aquests anys, passant del 22% al 74%, però no així el nombre de condemnes que amb prou feines han arribat a l'11% dels delictes comesos.

En 14 anys, Chávez ha construït menys habitatge públic que cap altre president anterior en mandats de cinc anys. Els hospitals no tenen recursos i quan hi has d'ingressar d'emergència has de portar de tot, des de medicines, a cotó fluix, màscares o guants quirúrgics. En els ambulatoris de barri amb prou feines hi ha material sanitari i els metges cubans "exportats" propagandísticament pels Castro solen estar poc preparats. Com a Cuba.

Tot i que una de les banderes de Chávez per arribar al poder va ser la lluita contra la corrupció, la veritat és que ara supera tots els rècords. Milers de milions de dòlars han desaparegut de les arques públiques i l'única reacció de Chaves va ser atacar els mitjans de comunicació que van revelar-ho. Els únics polítics acusats de corrupció han estat els de l'oposició i la majoria d'ells sota càrrecs falsos. Per exemple, Leopoldo López, a qui es va impedir participar a les eleccions per una inhabilitació que havia estat revocada per la Cort Interamericana de Drets Humans.

Des del punt de vista econòmic, el chavisme ha estat una ruina. Quan va arribar al poder, el preu del petroli era de 9,30 dòlars el barril, mentre que al 2008 assolia els 126,33. Amb tot aquest diner hauria pogut fer moltes coses profitoses, però les va invertir sobre tot en la compra de vots i armes i en ajudar -regalant o venent per sota de cost el petroli nacional- als seus col·legues cubans, bolivians o nicaragüencs. D'acord amb el Banc Central de Veneçuela, uns 22.500 milions de dòlars haurien estat transferits a comptes a l'estranger pel govern de Chávez des del 2004 i d'aquests prop de 12.000 milions no se sap on paren. La seva fortuna personal s'estima en uns 2.000 milions de dòlars, similar a la dels germans Castro.

En contrast, el 10,7% dels veneçolans està en condicions de pobresa extrema. I el desenvolupament econòmic s'ha traduit en un creixement de la renda molt inferior a la dels països més capitalistes del seu entorn.

"La creciente estatalización de la economía venezolana, fuertemente dependiente de la producción de petróleo, ha dado como resultado un crecimiento real del PIB -ajustado a precios de 1999- muy inferior al de otros países vecinos más propensos al capitalismo y al libre mercado, tales como Chile, Colombia o Perú. Así, desde 1999, año en el que Chávez llegó al poder, el PIB real de Venezuela apenas ha crecido en 20 puntos porcentuales, frente a los 45 de Colombia, los 52 de Chile o los casi 70 de Perú. Es decir, su ritmo de crecimiento durante este período ha sido un 50% inferior al de sus vecinos más capitalistas."

La renda real per càpita només ha augmentat dels 1.809 bolívars el 1998 als 2.024 el 2012. És a dir, el nivell de vida dels veneçolans només ha millorat un 11% durant el mandat chavista, a un ritme mitjà del 0,8% anual, molt per sota de Xile (2,8%), Colòmbia (2,2 %) o el Perú (3,6%), tot i tenir el recurs natural del petroli.

Durant el regnat de Chávez s'han tancat més de 30 emissores de ràdio i televisió per criticar el seu govern, s'ha negat als diaris l'accés a les divises per comprar paper d'impressió -els ciutadans normals no poden accedir a la moneda estrangera-, i s'ha empresonat molta gent sense judici i per delictes d'opinió. Va acomiadar desenes de milers d'empleats públics per haver firmat una petició per a un referèndum revocatori, els que va negar també l'accés als serveis públics i, fins i tot, els va prohibir poder renovar el carnet d'identitat i el passaport. (Veure informe d'Human Rights Watch)

Pel que fa al tema de la sobirania de Veneçuela, Chávez va ser molt bel·ligerant amb els nord-americans però molt submís amb als cubans, russos, xinesos i iranians. Oficials cubans donen ordres a l'exèrcit veneçolà. Les companyies petrolieres xineses treballen amb un marge de benefici més elevat que qualsevol de les empreses occidentals.

Una altra dels mites de la revolució bolivariana és que era pacífica, però permet campar impunement a grups armats il·legals com els Tupamaros, La Piedrita i les FBLN i, fins i tot, a Hamàs. Chávez va autoritzar als russos a montar a Veneçuela una empresa ensambladora de fusells Kalashnikov. Mentre criticava l'imperialisme ianqui, fornia d'armes a les FARC colombianes, esdevingudes una organització de delinqüents dedicada al narcotràfic.

Per tot plegat: "Hasta nunca, comandante"

-----------------------------------------------
Part de les dades d'aquest article les he extret del blog del professor veneçolà Juan Francisco de León.

Chávez, el model de l'esquerra independentista

Comunicat d'organitzacions d'Esquerra Independentista en suport de la Revolució Bolivariana i en homenatge a Hugo Chavez


Brigada Catalana Veneçolana Alí Primera, CUP, Endavant (OSAN), MDT, Arran, SEPC, COS i Alerta Solidària

El valent poble de Veneçuela s’enfronta avui a un dels majors reptes des que va iniciar el seu camí cap a la llibertat. Ha mort el seu president, el de totes nosaltres: Hugo Rafael Chávez Frías. Un més, sempre fidel als anhels de llibertat dels qui el van nomenar president per primera vegada l’any 1998 i l'han continuat referendant durant 13 eleccions i referèndums consecutius al llarg d’aquests 14 anys.

Ho ha dit aquell a qui Chávez va confiar l’enorme responsabilitat de donar la cara pel poble d’ara endavant: sentim un dolor immens. Però seria injust abandonar-nos a aquest sentiment d’orfandat que ens envaeix, injust per la brava gent de Veneçuela, les veritables líders d’aquesta revolució irreversible que començava a caminar amb el Caracazo de 1989. Aquells dies, mentre l’esquerra mundial es quedava quasi sense referents, l’embrió del Poder Popular començava a gestar-se als carrers de Caracas, enfrontant les mesures neoliberals que condemnaven el poble a la misèria extrema i batallant per arrancar la malmesa sobirania nacional de les urpes de l’imperialisme. Ell va cridar “qui vulgui Pàtria, que vingui amb mi!”, i allà hi vam ser totes les oprimides del món; allà hi va ser la gent del seu poble, que tan fermament va acabar amb aquell cop d’Estat l’11 d’abril del 2002 amb què la dreta neoliberal, amb l’inestimable suport del nostre comú opressor -l’Estat espanyol- i amb la immensa complicitat de molts mitjans de comunicació, el va voler derrocar.

Però la Revolució Bolivariana no la fa una persona, ni tan sols un partit, sinó els homes i les dones que lluiten, els moviments polítics i populars veneçolans, i res no l'atura. És un procés imparable de construcció socialista, de transformació democràtica, de creació d’una nova cultura política, de presa de consciència col·lectiva, que ha esdevingut esperança i exemple per a la resta del continent llatinoamericà.

No tenim cap dubte que la mort del Comandante serà un revulsiu per al procés veneçolà cap al socialisme. Ara és el moment d’anar més enllà, d’aprofundir en els canvis i processos en marxa, en la construcció d’un Poder Popular real que emani de la màxima participació política, que posi cada parcel·la de decisió en mans del poble sobirà. És el moment de defensar i de mantenir el llegat polític de Chávez, bastint i impulsant el II Plan Socialista, retornant tots els recursos a les veneçolanes, deslliurant-se dels darrers vestigis de l’imperialisme i del capitalisme; construint un model de veritable justícia social i econòmica.

Alhora, sabem que l’assetjament polític i mediàtic de les oligarquies occidentals cap al legítim govern veneçolà augmentarà de forma extrema en els dies que vénen. Ara mateix, el soroll de les mentides que emeten mitjans de comunicació com Globovisión, l’ABC o El País és eixordador. Intenten, com sempre han fet, ocultar les fites assolides en el camp de la sanitat, l'educació, la inclusió social, la participació política, la sobirania popular, econòmica, alimentària i energètica d'aquests 14 anys de transformació democràtica. Proven, inútilment, d’evitar que els pobles del Sud d’Europa prenguem l’exemple i el camí del veneçolà, fent passar Chávez per un dictador sense el suport majoritari social i institucional que en realitat sempre ha tingut.

Des de l’Esquerra Independentista, volem reafirmar avui més que mai el nostre suport al poble i al govern bolivarià, als moviments polítics, socials i ciutadans que conformen la base de la Revolució Bolivariana, i animar-vos a assistir a les concentracions que es realitzaran arreu dels Països Catalans en defensa de la sobirania nacional de Veneçuela.

Els imperialistes -empresaris, governs, mitjans- es freguen les mans ingenus, apel·lant a una “transició” que, malauradament per ells, només pot ser cap a un horitzó socialista. Perquè per sobre dels individus, dels noms, hi ha els anhels de llibertat de la classe treballadora i de la resta de les classes populars, de les dones i homes, de tots els pobles oprimits del món.

Avui hem perdut Chávez, però demà guanyarem la llibertat.

Visca la bonica Revolució Bolivariana!

Visca la Pàtria lliure i socialista!

Països Catalans, 6 de març de 2013

Després de llegir això tinc la sensació d'haver entrat en el túnel del temps. Les mateixes idees, les mateixes paraules, els mateixos tòpics i les mateixes fantasies de quan érem "capitans" a les acaballes del franquisme, farà ja 40 anys. Unes idees, paraules, tòpics i fantasies que ja aleshores eren velles, rovellades i, sobre tot, desacreditades per la realitat, miserable i criminal, de tots els experiments socialistes, des de Cuba a la URSS, passat per la Xina o Corea del Nord.

Chávez mai ha estat un demòcrata. Va començar el 1992 amb un fallit intent de cop d'estat i va seguir fent tot el possible per desestabilitzar la democràcia veneçolana, corrupta però democràcia. I quan va aconseguir el poder, quan va tenir la majoria necessària, va procedir a governar com ho fan tots els dictadors: per sobre de les lleis -fins i tot per sobre de les seves pròpies lleis- cada vegada que els hi convé. I és que els antidemòcrates confonen sempre de manera interessada majoria amb democràcia. No volen entendre que la majoria només et dóna el govern, però no el poder de fer el que vulguis.

I fer el que volia és el que ha fet sempre Hugo Chávez. Dins del partit, escollia a dit els candidats a l'Assemblea Nacional i als governs municipals i estatals. El 2007, quan l'oposició va guanyar un referèndum que hauria permès canviar la Constitució, Chávez va ignorar el resultat i va canviar els articles que l'haurien permès la reelecció indefinida. Va manipular les circumscripcions electorals, de cara a les eleccions a l'Assemblea del 2010, per assegurar-se que l'oposició no aconseguís més d'un terç dels escons, tot i haver obtingut més de la meitat dels vots.

Els 14 anys de chavisme han estat 14 anys d'una falta total de respecte per l'imperi de la llei. Catorze anys que han contribuit a la creació d'un clima d'impunitat a Veneçuela. Només una dada: l'índex d'homicidis s'ha triplicat en tots aquests anys, passant del 22% al 74%, però no així el nombre de condemnes que amb prou feines han arribat a l'11% dels delictes comesos.

En 14 anys, Chávez ha construït menys habitatge públic que cap altre president anterior en mandats de cinc anys. Els hospitals no tenen recursos i quan hi has d'ingressar d'emergència has de portar de tot, des de medicines, a cotó fluix, màscares o guants quirúrgics. En els ambulatoris de barri amb prou feines hi ha material sanitari i els metges cubans "exportats" propagandísticament pels Castro solen estar poc preparats. Com a Cuba.

Tot i que una de les banderes de Chávez per arribar al poder va ser la lluita contra la corrupció, la veritat és que ara supera tots els rècords. Milers de milions de dòlars han desaparegut de les arques públiques i l'única reacció de Chaves va ser atacar els mitjans de comunicació que van revelar-ho. Els únics polítics acusats de corrupció han estat els de l'oposició i la majoria d'ells sota càrrecs falsos. Per exemple, Leopoldo López mai va ser condemnat pels tribunals, però tot i així se li va impedir participar a les eleccions.

Des del punt de vista econòmic, el chavisme ha estat una ruina. Quan va arribar al poder, el preu del petroli era de 9,30 dòlars el barril, mentre que al 2008 assolia els 126,33. Amb tot aquest diner hauria pogut fer moltes coses profitoses, però les va invertir sobre tot en la compra de vots i armes i en ajudar -regalant o venent per sota de cost el petroli nacional- als seus col·legues cubans, bolivians o nicaragüencs. D'acord amb el Banc Central de Veneçuela, uns 22.500 milions de dòlars haurien estat transferits a comptes a l'estranger pel govern de Chávez des del 2004 i d'aquests prop de 12.000 milions no se sap on paren. La seva fortuna personal s'estima en uns 2.000 milions de dòlars, similar a la dels germans Castro.

En contrast, el 10,7% dels veneçolans està en condicions de pobresa extrema. I el desenvolupament econòmic s'ha traduit en un creixement de la renda molt inferior a la dels països més capitalistes del seu entorn.

"La creciente estatalización de la economía venezolana, fuertemente dependiente de la producción de petróleo, ha dado como resultado un crecimiento real del PIB -ajustado a precios de 1999- muy inferior al de otros países vecinos más propensos al capitalismo y al libre mercado, tales como Chile, Colombia o Perú. Así, desde 1999, año en el que Chávez llegó al poder, el PIB real de Venezuela apenas ha crecido en 20 puntos porcentuales, frente a los 45 de Colombia, los 52 de Chile o los casi 70 de Perú. Es decir, su ritmo de crecimiento durante este período ha sido un 50% inferior al de sus vecinos más capitalistas."

La renda real per càpita només ha augmentat dels 1.809 bolívars el 1998 als 2.024 el 2012. És a dir, el nivell de vida dels veneçolans només ha millorat un 11% durant el mandat chavista, a un ritme mitjà del 0,8% anual, molt per sota de Xile (2,8%), Colòmbia (2,2 %) o el Perú (3,6%), tot i tenir el recurs natural del petroli.

Durant el regnat de Chávez s'han tancat més de 30 emissores de ràdio i televisió per criticar el seu govern, s'ha negat als diaris l'accés a les divises per comprar paper d'impressió -els ciutadans normals no poden accedir a la moneda estrangera-, i s'ha empresonat molta gent sense judici i per delictes d'opinió. Va acomiadar desenes de milers d'empleats públics per haver firmat una petició per a un referèndum revocatori, els que va negar també l'accés als serveis públics i, fins i tot, els va prohibir poder renovar el carnet d'identitat i el passaport. (Veure informe d'Human Rights Watch)

Pel que fa al tema de la sobirania de Veneçuela, Chávez va ser molt bel·ligerant amb els nord-americans però molt submís amb als cubans, russos, xinesos i iranians. Oficials cubans donen ordres a l'exèrcit veneçolà. Les companyies petrolieres xineses treballen amb un marge de benefici més elevat que qualsevol de les empreses occidentals.

Una altra dels mites de la revolució bolivariana és que era pacífica, però permet campar impunement a grups armats il·legals com els Tupamaros, La Piedrita i les FBLN i, fins i tot, a Hamàs. Chávez va autoritzar als russos a montar a Veneçuela una empresa ensambladora de fusells Kalashnikov. Mentre criticava l'imperialisme ianqui, fornia d'armes a les FARC colombianes, esdevingudes una organització de delinqüents dedicada al narcotràfic.

Per tot plegat: "Hasta nunca, comandante"

-----------------------------------------------
Part de les dades d'aquest article les he extret del blog del professor veneçolà Juan Francisco de León.

Maduro: "Veneçolans: Chávez ha mort"

Chávez

El 1935, Thomas Mann va escriure això en referència a l'entusiasme que despertaven els nazis:

"Si aquestes masses modernes fossin només primitives, no serien sinó grups de bàrbars frescos i alegres; un podria arribar a algun lloc amb elles, podria esperar alguna cosa de la seva existència. Però, a més de primitives, són dues coses que les tornen, en una paraula, terribles: són sentimentals i són, d'una manera catastròfic, filosòfiques. A tot això, l'esperit de les masses, tot i ser escandalosament modern, parla l'argot del romanticisme; parla del 'poble', de 'sang i terra', de tot un seguit de coses velles i piadoses, alhora que tira pestes contra el 'esperit del asfalt' ... a qui en realitat és idèntic. El resultat és una barreja enganyosa, que xipolleja en un tosc sentimentalisme compost de xerrameca sobre l'ànima i de bajanades sobre la massa: una barreja triomfal. Una barreja que està caracteritzant i determinant el nostre món ".

El programa de Bersani per a Itàlia

El líder del Partit Demócrata (PD) italià, Pierluigi Bersani ha presentat un programa de govern basat en els vuit punts següents.

1.- Treure el país de "la gàbia d'austeritat en la qual es troba", a través de mesures que conciliïn la disciplina pressupostària amb el creixement i l'ocupació.

2.- Mesures urgents de caràcter social i laboral, entre elles la reducció del cost del treball o la introducció d'un salari mínim.

3.- Reforma de la política i de les administracions públiques, començant per la reducció del nombre dels parlamentaris i l'eliminació de les províncies.

4.- Una nova llei sobre la corrupció.

5.- Una llei sobre el conflicte d'interessos, per impedir que qui tingui un imperi empresarial pugui alhora accedir a un alt càrrec públic.

6.- Eficiència energètica i desenvolupament sostenible.

7.- Invertir en educació i investigació.

8.- Concedir la ciutadania als nascuts a Itàlia i donar drets a les parelles gais..

Corriere della Sera
Il Sole 24 Hore
La Repubblica

Per què Brussel·les vol apujar l'IVA i reduir les pensions?

Jorge Valín respon amb tres imatges:

Guantánamo mai es tancarà

Today, however, the detention center at Guantanamo appears less likely than ever to close. There are 166 people currently imprisoned, down from a high of 684 in 2003. But those who remain are likely to do so indefinitely. Effectively banned from the continental U.S. by Congress, disowned by their home countries and unwelcome pretty much everywhere else, they have no place to go.

In addition to the seven Guantanamo detainees currently facing charges -- including the five charged in relation to the 9/11 attacks -- 24 may face charges in the future. Three current detainees have already been convicted in military tribunals: one was sentenced to life in prison, one is scheduled to be released pending testimony in another case and one has had his sentencing delayed for four years.

Of the rest, however, the U.S. has designated 86 detainees for release but can't actually set them free. Thirty are from Yemen, and the U.S. won't send them back there while it remains a hotbed of terrorism. No country is willing to accept the others. And it's a political nonstarter to release them into the U.S.

In 2010, Obama's Guantanamo Task Force determined that another 46 were “too dangerous to transfer but not feasible for prosecution.” And so they remain stuck here, in limbo.

Rosa María Payá, filla d'Oswaldo Payá

"El Gobierno español sabe que Ángel Carromero es inocente y todavía le trata como a un condenado" 

La deriva totalitària d'Erdogan

La via turca a la compatibilitat de l'islam amb la democràcia va ser bonica mentre va durar. Durant alguns anys va semblar que el miracle era possible. Tant, que fins i tot les revoltes de la primavera àrab, donant l'esquena a la violència fanàtica d'Al Qaeda, van optar per la via turca.

Però tot ha estat un miratge. La combinació de religió -per més light que pugui ser- i política és incompatible amb el manteniment d'un sistema democràtic de drets i llibertats. Amb el pas del temps, l'islamista moderat Recep Tayip Erdogan s'ha anat radicalitzant. O, potser, ha anat mostrant el seu veritable rostre.

Erdogan s'ha oposatt reiteradament a l'assimilació voluntària dels turcs musulmans residents a la UE, considerant-la un crim contra la humanitat. Erdogan finança Hamas i moltes de les flotilles que van a Gaza. Nega reiteradament el genocidi armeni i ha fet empresonar ciutadans turcs laics que no comparteixien la seva visió islamista del país i del món. El seu discurs anti-israelià ha anat pujant de to fins que ahir va sobrepassar els límits tolerables per a una institució tan laxa i políticament correcte com l'ONU.

Recep Tayip Erdogan, en una reunió de l'Aliança de Civilitzacions, va declarar al sionisme un "crim contra la Humanitat". Ban Ki-moon, que acompanyava a Erdogan en el moment del seu discurs, es va mostrar consternat per les declaracions del primer ministre turc.

"El secretari general considera desafortunat que uns comentaris tan nocius hagin estat pronunciats en una trobada sobre la responsabilitat del lideratge", va indicar la seva oficina a través d'un comunicat. "Si el seu comentari (d'Erdogan) va ser interpretat de manera correcta, no només és un error, sinó que contradiu els mateixos principis en què es basa l'Aliança de Civilitzacions",

"Toni, demana perdó pel que calgui demanar perdó, però, si us plau, segueix furgant"

Alguna dona en defensa de Toni Cantó? Jo mateixa
(Anna Grau)

Recuerdo perfectamente que cuando se promulgó aquella ley alguna magistrada muy prosocialista (o sin el pro) pero también muy insigne, muy versada en Derecho, me estuvo contando durante toda una cena las atrocidades de todo aquello, así como sus nulas perspectivas de eficacia. Tan claro me lo dejó que al día siguiente escribí una columna sobre el tema, respetando la confidencialidad de la fuente, por supuesto. Cuál no sería mi sorpresa al recibir al poco una llamada de ella misma afeándome, punzante, que mi artículo hubiese sido seleccionado “para el resumen de prensa de los jueces fachas”. Y yo, atónita pero cortés: “Oye, ¿pero no eras tú quién me hizo ver todo esto?” Y ella: “Sí, pero no para decirlo en voz alta y dar munición a la derecha contra el gobierno”. Réplica mía: “Oye, y si no queréis dar munición a la derecha, ¿por qué no mandáis a Caldera a aprender de leyes?”.

La escena que acabo de describir, creo, es el turbio y verdadero meollo de este asunto. Aquí nunca se ha tratado de acertar. Se ha tratado siempre de salvar la cara a sucesivos políticos, a cual más inútil. Los problemas que los políticos no saben resolver directamente no existen. ¿Las denuncias falsas por malos tratos, que haberlas, haylas, y no precisamente pocas, sobre todo desde que se convirtieron en la perfecta arma de destrucción masiva de todo divorcio que pinta mal? ¿No es verdad que todos tenemos un hermano, primo, amigo o por lo menos conocido al que su ex acusó o amenazó alguna vez con acusar de malos tratos para obtener una cómoda orden de alejamiento de los hijos y por supuesto del piso?

¿Que cuántas son exactamente esas denuncias falsas? Imposible saberlo porque, efectivamente, no se investigan. Porque nadie quiere mojarse con este problema. Por eso si una señora pone una denuncia falsa pueden pasar dos cosas, que cuele, o que no cuele. Si cuela, pues ya está. Y si no cuela, pues no pasa nada, coste cero. Estando así las cosas, ¿cómo no va a haber desalmadas que lo intenten?

Por supuesto la impunidad no es sólo penal, lo es también estadística. No hay estamento oficial en el mundo que tenga interés en computar estas cosas, al parecer. Pero, aunque lo hubiera, ¿cómo y con qué, si en general no hay persecución, sino carpetazo de oficio? Toni Cantó igual ha pecado de pringado al dar crédito a las cifras facilitadas por una asociación de damnificados por la violencia de género a la inversa (de mujeres contra hombres). Pero, ¿alguien me puede explicar con qué cara defiende el ministerio de Sanidad sus propias cifras? ¿Con qué cara me dicen que el 80 por ciento de las afectadas no denuncia? Y ellos, ¿cómo lo comprueban? ¿No da más bien la impresión de que aquí todo el mundo se hace los datos a medida y bastante al buen tuntún?

Resumiendo, porquería bien barridita debajo de la alfombra, Toni Cantó lapidado en las redes, etc, y aquí paz y corrección política y después gloria y más mujeres apaleadas y muertas, y más hombres víctimas de la injusticia. Porque, por si por alguien no se había enterado, yo no estoy escribiendo esto porque tenga síndrome de Estocolmo con Toni Cantó ni con el género masculino en general. Escribo esto en defensa de todas las mujeres verdaderamente maltratadas que no merecen el escarnio de las mentirosas. Escribo esto en defensa de todos los buenos hombres y compañeros que no merecen ser metidos en el mismo saco de violadores y asesinos. Escribo esto en defensa de la decencia, la dignidad humana y sí, la política. Gracias Toni Cantó por intentar poner el dedo en alguna llaga verdaderamente sangrante, para variar. Pide perdón por lo que tengas que pedir perdón. Pero por favor sigue hurgando.

Al negar-li l'indult, que sol donar amb tanta facilitat, el PP pensa que es fa el progre

Doncs a veure si espaviles

Esperança Esteve, diputada socialista per Barcelona. Portaveu d'immigració al Congrés dels Diputats. Secretària de Salut del PSC. Membre de l'executiva del PSOE.