No hi havia portades ni titulars parlant de la "prima de risc"

"En marzo de 1995 [la prima de riesgo] estaba en 538 puntos y tardó muchos meses en bajar. (Por su parte, la tasa de paro alcanzó en el primer trimestre del 1994 un nivel que aún no ha sido superado, del 24,55.)"

Se li perdona perquè no és Bush

Per a Obama, Auschwitz era "un camp de la mort polonès".

Els errors de MAFO

25 Propostes per sortir de la crisi

Vacuna contra l'estupidesa

Algú ha manipulat el clip de Tv3 de la Marató per la pobresa amb una cua que provoca vergonya aliena per la demagògia i la insolvència intel·lectual que manifesta. El seu missatge és tant patètic, ignorant, mesiànic i violent que esdevé un paradigma de la manera de pensar de molts antisistema. Difoneu-lo. Estic convençut que no trobareu una vacuna tan eficaç contra l'estupidesa com aquesta.

Antífrasi

Arcadi Espada:

...hay algo que no se debe ocultar: la intervención de la presidenta estuvo perfectamente preparada. Alrededor de las ocho de la mañana, uno de los participantes en el programa, cuyo nombre por el momento voy a callarme, recibió una llamada de la señora Aguirre. Dios sabe cuanto me repelen los diálogos en el periodismo, pero está vez tengo íntimas razones para hacerlo.

--Oye, que esta mañana voy a estar donde Herrera.

--Qué ilusión, yo también, presidenta.

--Ya lo sé. Que me preguntes por el fútbol y lo que preparan los nacionalistas, por favor.

--No tenías ni que decírmelo, presidenta. Bueno soy yo.

--Hala, hasta luego.

--Hasta luego, presidenta.

Y así se hizo. La antífrasis.

El nacionalisme no és una exclusiva de la "perifèria"

En aquest país anomenat Espanya semblava que només hi havia nacionalismes "perifèrics", però no és així. El nacionalisme "central" també existeix. I no em refereixo als residus franquistes, sinó a un nacionalisme espanyol similar al nacionalisme català o basc, però que només es diferencia d'aquests en que no es fa explícit.

Les declaracions d'Esperanza Aguirre proposant suspendre el partit de la final de la Copa del Rei o celebrar-lo a porta tancada per evitar una xiulada a la família reial, només es poden fer des d'una mentalitat nacionalista. És cert que poden haver existit altres motivacions circumstancials, com ara desviar l'atenció d'altres problemes que assetgen la presidenta madrilenya (Bankia, dèficit...), però aquestes no modifiquen la "lògica" nacionalista de la seva argumentació.

Amb aquestes declaracions Esperanza Aguirre es posa al mateix nivell dels nacionalistes "perifèrics" que tant critica. Es posa al mateix nivell dels que van posar el crit al cel perquè un grapat de "periquitos" van xiular "Els Segadors" al començament del partit de la final de la Copa Catalunya entre el Barça i l'Espanyol, celebrat a Tarragona poc abans de l'inici de la lliga 2011-2012.

Les manifestacions polítiques a l'esport no m'agraden i els polítics se'n haurien d'abstenir, però els ciutadans tenen tot el dret a la llibertat d'expressió i manifestació pacífica, encara que la utilitzin per a coses estúpides, banals o irrellevants.

El nacionalisme no és una exclusiva de la "perifèria".

Qui és el pitjor enemic d'Espanya?

ES pot ser més incompetent?

Xavier Sala i Martín:

En su día ya expliqué que el programa LTRO (créditos a 3 años del Banco Central Europeo a los bancos privados a un 1%) estaba siendo utilizado por los bancos españoles para comprar deuda pública española a los bancos extranjeros. De esta manera, los bancos alemanes y franceses se sacaban de encima la deuda española y se desentendían del problema español (mirad el último párrafo de este post donde explico lo que está pasando y como el LTRO hará que los europeos se desentiendan de España).

Esto quiere decir que ahora la deuda pública española está en manos de los bancos españoles... y que los incentivos de las autoridades europeas a ayudar a España, han disminuido ya que SUS bancos ya no corren peligro si España hace una quita o quiebra.

La nacionalización de Bankia la semana pasada y la creación de una especie de banco malo ha dado la señal de que los rescates de los bancos españoles se hará con dinero del contribuyente español. Y eso no va a costar 5% del PIB como sugiere de Guindos sino un número todavía desconocido pero más cerca del 30% que del 5%. Es decir, sin la ayuda del EFSF que pedía hace unos días desde este blog, España se convertirá en Irlanda (que tuvo que ser rescatada por salvar a sus bancos sin tener el dinero para ello).

Conclusión: gracias al programa LTRO y a la “reforma financiera del PP”, se ha conseguido “salvar” a los bancos europeos que estaban metidos en deuda soberana española y se ha traspasado el problema al sistema financiero español... que a su vez, va a ser rescatado con dinero del contribuyente español y de los pequeños inversores españoles a los que se engaño con el cuento de las Participaciones Preferentes. Es decir, los contribuyentes españoles y los pequeños inversores han acabado salvando a los bancos alemanes y franceses.

¿Se puede ser más incompetente? Seguramente sí, pero es difícil de imaginar cómo

La fi de la història retrocedeix a Europa

Està en risc el model liberal i la democràcia europees? 

Qui les qüestiona en la dreta política i per què?

Qui en l'esquerra i per què? 

Quines seran les conseqüències a llarg termini de la crisi?

Guy Sorman respon aquestes preguntes en un article de lectura imprescindible.

Tras la caída del Muro de Berlín, el economista y politólogo estadounidense Francis Fukuyama capturó el espíritu de la época anunciando el fin de la historia. Su tesis, a menudo malinterpretada, no excluía los conflictos locales ni los sobresaltos en la democracia. Pero Fukuyama pensaba que tras la caída del comunismo solo sobreviviría un modelo de referencia: la democracia liberal, tal como la definía Occidente. Todas las naciones, explicaba, tendrían la democracia liberal como objetivo, lo que no implicaba necesariamente que todas llegaran a alcanzarla. Su fin de la historia significaba por tanto el fin de la competencia entre las ideologías, porque solo quedaría una viva. Pero, con justificada prudencia, no excluía que el juego de las pasiones humanas produjera en un futuro lejano la aparición de una nueva ideología alternativa a la democracia liberal: esa alternativa todavía no se había inventado, carecía de nombre y parecía lejana.

De hecho, después de 1989 hemos visto en las civilizaciones más diversas el progreso de la idea liberal, que ha transformado la forma de los gobiernos y los modos de gestión de la economía: el capitalismo de Estado retrocedía en todas partes –en América Latina, en África, en la India–, en beneficio de un capitalismo de mercado que podríamos llamar democapitalismo, frente al capitalismo de Estado u ordocapitalismo. China resiste prácticamente en solitario ante la llamada de la democracia liberal y el democapitalismo. Pero vemos cómo en esa China surge con fuerza una sociedad civil para la que la democracia de influencia occidental encarna el fin de la historia. Los países árabes oscilan entre su tradición autoritaria y autárquica y la tentación democrática y democapitalista.

Desgraciadamente, en el interior del mundo occidental, e incluso en su misma cuna, no asistimos a la aparición de la ideología alternativa desconocida que señalaba Fukuyama, sino al regreso a formas de pensamiento muy antiguas: el nacionalismo agresivo, la xenofobia, la autarquía económica, el despotismo más o menos ilustrado. Reuniremos todas esas tendencias bajo el término de “tentación autoritaria”. La tentación autoritaria afecta al Estado democrático, a la constitución europea, a la globalización entendida como civilización y al democapitalismo.

Seguiu llegint.

L'Armagedón del Euro

La moneda única europea, tal como la conocemos, puede desaparecer

Xavier Sala i Martín

La rotura del euro no solo corre peligro por abajo, por la zona de Grecia. También corre peligro por arriba y por el medio. Por la parte del medio, la salida de Grecia del euro daría una señal clara a los mercados de que salir del euro ya es posible. Hasta ahora nadie había pensado que eso era posible. Si Grecia se sale del euro, los especuladores van a preguntarse: ¿podrían salirse también otros países? Eso pondría enormes presiones financieras. La gente intentaría sacar el dinero de esos países para llevarlo a Alemania, Reino Unido o Estados Unidos cosa que los descapitalizaría. Para evitarlo, las auroridades introducirían corralitos que obligarían a los despistados a mantener sus ahorros en el banco mientras éstos se devalúan. Habría ataques especulativos contra Portugal, Italia, España e incluso Francia, ataques parecidos a los que sufrió el Reino Unido aquel viernes negro de 1979, ataques que sacaron a la libra británica del sistema monetario europeo e impidieron que el Reino Unido pasara a formar parte del euro. Lógicamente, la tragedia que acabo de describir para Grecia (con fugas masivas de capitales, corralitos, cercos financieros, paro, inflación, depresión y emigración) se repitiría en cada país afectado. Éste es, desde mi punto de vista, el mayor coste de la salida de Grecia del euro: los efectos colaterales que tendría en los países de la periferia del euro.

Por la parte de arriba, existe una creciente corriente entre los contribuyentes alemanes, austríacos, holandeses y finlandeses que dice que, efectivamente, la eurozona ha representado para ellos un gran mercado del que se han beneficiado significativamente. Y por eso están dispuestos a ayudar y rescatar a los países amigos. No porqué sean amigos (al fin y al cabo, ellos llaman despectivamente a los países de la periferia PIGS, o cerdos -PIGS sale de poner juntas las iniciales de Portugal, Italia, Grecia y Spain) sino porque son un mercado lucrativo. Pero como en todo cálculo económico, llega un momento que uno valora los costes y los beneficios de la unión. Y los costes para ellos son cada día más grandes. Porque una cosa es rescatar a Grecia, Irlanda o Portugal. Otra cosa es rescatar, además, a Italia o España. Y otra cosa es añadir el rescate de Francia a la factura. Dada la incapacidad de España e Italia de solucionar sus problemas y dada la deriva que puede tomar Francia si Hollande trata de implementar sus carísimas promesas electorales, no es descabellado empezar a pensar que quien ha encargado secretamente la impresión de un nuevo marco para los países del norte sean los alemanes.

Si eso sucediera, podríamos acabar, como la bíblica Babilonia después de sufrir las siete plagas de la ira de Dios, con un euro dividido en tres: Grecia, los EuroPIGS y los primos ricos del norte. Esto... o la vuelta a las 17 monedas orginales, con episodios cataclísmicos en cada vez que uno de ellos abandona la eurozona.

La experiencia de Argentina e Islandia demuestra que, a la larga, el abandono del tipo de cambio fijo puede ser una buena idea (aunque a Argentina le tocó la lotería porque las subidas del precio de la soja le han permitido mostrar unos números que, sin la soja, no serían tan positivos). El problema es que los enormes costes de la transición hacia la nueva moneda son tan grandes que es posible que no valgan la pena. A pesar de que en teoría sea bueno tener una moneda propia, una vez se ha construido el euro, romperlo puede ser demasiado costoso.

Seguir en el euro y seguir votando nazicomunista

Perquè no ens creiem el que diu la ciència sobre el canvi climàtic?

La Fundació Miguel Torres celebrarà dilluns vinent al matí a l'Aula Magna de la Universitat de Barcelona una jornada titulada "Perquè no ens creiem el que diu la ciència sobre el canvi climàtic?". Entre els cinc ponents hi ha l'amic i escèptic Antón Uriarte, que presentarà la ponència següent:

Per què dubtem?

Antón Uriarte

Permetin-me, amb perdó, que comenci parlant de la meva experiència personal. Sóc de Sant Sebastià i he viscut tota la meva vida sobre la sorra, gairebé a la platja, en una casa construïda a l'arena, en un barri que originalment era un sorral, cosa que en basc es diu "Ondarreta".

Quan jo era petit i havia marees vives, l'aigua del mar convertia en un aiguamoll l'entorn de casa meva. Hi havia un petit riu pel qual, de vegades, l'aigua, en lloc de baixar, pujava. De vegades, gairebé ens inundávem amb la pujada del mar. Això ja no passa des de fa anys perquè aquell camp que existia darrera de casa s'ha urbanitzat, el riu ha desaparegut i el mar, no només no ha guanyat terreny, sinó que l'ha perdut. Crec que això que he vist amb els meus ulls, al meu barri i en altres de la meva ciutat, és el que ha passat en gairebé totes les costes habitades, no només on jo visc sinó a tot el món.

A part d'aquesta experiència sensorial, que em fa dubtar sobre l'escalfament catastròfic, el consegüent desglaç i la pujada alarmant de la mar, he dedicat molt de temps de la meva vida professional a estudiar i fer classes a la universitat sobre les investigacions científiques dels canvis climàtics del passat. Això m'ha permès saber que la ciència té molts dubtes respecte als canvis climàtics que han afectat el planeta. Per exemple no se sap ben  bé encara per què i com comença una glaciació, o per què i com acaba.

Fins no fa gaire ni tan sols es considerava la possibilitat que el clima de la Terra hagués tingut una història de canvis continuats des de molt abans que la humanitat existís.

Si això és així, si tenim dubtes dels canvis climàtics del passat, tot i que cada vegada tenim més mètodes i dades empíriques per conèixer-los, com no tindrem dubtes de l'evolució climàtica del futur?

Fa pocs dies, James Lovelock, que va ser l'autor de la teoria Gaia, una teoria essencial de l'ecologisme, va comunicar per telèfon, gairebé clandestinament, a una cadena de televisió nord-americana el següent:

"He estat un alarmista respecte al canvi climàtic".


"El problema és que no sabem el que el clima està fent. Crèiem que ho sabíem fa 20 anys. El que va motivar llibres alarmistes-inclòs el meu - perquè semblava molt clar, però no és això el que ha succeït".


"D'acord, vaig cometre una falta"

De què parlem específicament quan parlem d'escalfament global? Parlem de que la temperatura mitjana de l'aire en superfície, combinada amb la temperatura mitjana de l'aigua de la superfície dels mars, està augmentant en conjunt.

La temperatura mitjana global durant el segle XX, calculada pel Centre Nacional de dades Climàtics de la NOAA va ser d'uns 13,9 º C.

La temperatura del segle XX va pujar des d'uns 13/06 º C al principi fins a uns 14.5 º C al final, però no ho va fer d'una forma regular.

La pujada va començar bastant abans que se li pogués atribuir al CO2 l'increment, cap al 1910, i la temperatura va pujar fins al 1945. Després hi va haver un llarg període de estabildad fins al 1975, i del 1975-1998 va pujar de nou.

Per tant, estem des de fa un segle en el més alt. Però en els dotze anys que portem d'aquest segle XXI, malgrat l'increment de CO2, la temperatura no ha pujat.

Aquesta temperatura actual de 14,5 º C té una variació estacional important, d'uns 4 º C. Varia entre uns 12.5 º C al gener, que sol ser el mes més fred a escala global i uns 16/05 º C al juliol, que sol ser a escala global el mes més calorós, hemisferi nord i hemisferi sud inclosos.

Com es veu a la figura són ja bastants cicles anuals, des que va començar el segle, sense que aparegui cap escalfament global, ni accelerat, ni catastròfic.

El IPCC (Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic) va publicar el 1990 el seu primer informe. En una de les pàgines del resum inicial es vaticinava que la temperatura el 2025 haurà pujat probablement 1 º C respecte a la de 1990.

Ja han passat 22 anys des que es fes aquella predicció. Queden 13 anys per al 2025. Com va el pronòstic?

A la figura mostro amb la línia trencada en blau l'evolució de les temperatures mensuals globals des de gener del 1990 fins a març del 2012 i amb la línia recta vermella mostro la pujada pronosticada com més probable per l'IPCC (uns 0,3 º C per dècada, 1 º C de pujada en el 2025).

És obvi que la predicció no s'està complint.

Realment hi ha encara moltes incerteses en les prediccions, especialment pel que fa al paper del vapor d'aigua i dels núvols i també pel que fa a la variabilitat interna i natural del sistema climàtic, tant per canvis en l'activitat solar, que poden afectar la radiació còsmica i la formació de núvols, com per variacions en els corrents profunds dels oceans.

Tanmateix, tot i aquests dubtes i malgrat els beneficis que un augment moderat de les temperatures i l'increment del CO2 reportaria a la humanitat, especialment per la intensificació de la fotosíntesi, que és la reacció química essencial de la vida terrestre, domina en la nostra societat el pensament pessimista i autoculpatori, tal com manifesta aquesta portada de Nature d'abril del 2009, en què es mostra un enorme pes d '"un bilió de tones de carboni" a punt d'aixafar la Terra.

Per molts escarafalls que la ciència oficial faci, en els propers anys continuaran augmentant les emissions globals de CO2. Xina, l'Índia i altres països emergents, fonamentalment d'Àsia, no renunciaran al gas, el petroli, al carbó, l'acer i al ciment. Tots aquests sectors industrials que emeten CO2 continuen sent fonamentals.

És cert que a Europa en els últims anys s'ha produït una tendència a la baixa en les emissions procedents de la indústria pel fet que els avenços tecnològics permeten que cada vegada s'utilitzi menys energia per unitat de valor produït.

Si a més, amb el comerç de quotes d'emissió de CO2 establert pel Protocol de Kyoto, els governs permeten a les empreses europees que no utilitzin totes les quotes assignades i que venguin les quotes que els sobren, se'ls convida a la pràctica a què es deslocalitzin i marxin amb la seva activitat i els seus llocs de treball a un altre lloc. Un exemple és el que va passar amb l'empresa més beneficiada a Europa pel Protocol de Kyoto, el gegant siderúrgic Arcelor Mittal, que ha venut en el mercat de quotes diversos centenars de milions d'euros de CO2 sobrant, no emès, que li van ser adjudicades gratis. Al govern espanyol li ha costat el Protocol de Kyoto, uns 750 milions d'euros i a les empreses espanyoles no els ha costat gens. Al contrari, amb les quotes no utilitzades han pogut fer caixa.

De qualsevol manera, la principal proposta per evitar les emissions de CO2 és la substitució dels combustibles fòssils per altres fonts d'energia. D'aquesta manera a Europa el lobby nuclear, molt influït per l'empresa estatal francesa Areva, ha fet tot el possible aquests anys per demonitzar el CO2, per contrarestar el fet que l'energia nuclear té seriosos inconvenients, pels seus riscos d'accident com s'ha comprovat a Fukushima, per la gestió dels residus radioactius i, sobretot, crec jo, per l'enriquiment de l'urani que pot anar lligat, si no es controla internacionalment, a la proliferació de les armes nuclears.

Finalment, unit al paradigma vigent de que els combustibles fòssils són dolents, la ciència ens ha vingut amenaçant amb el paradoxal advertiment que a més de ser dolents, s'acaben.

Fins fa un parell d'anys era gairebé un dogma el creure que els recursos de gas i de petroli s'esgotarien amb rapidesa, però als Estats Units, aquests últims cinc anys, d'una forma callada i silenciosa, noves tècniques de perforació horitzontal dels estrats i de fracturació hidràulica de les roques del subsòl (l'anomenat "fracking", tan odiat pels ecologistes) han permès un boom en la producció dels anomenats gas i petroli no convencionals.

De fet, als Estats Units, els més de 25.000 pous perforats aquests quatre últims anys, que utilitzen la tècnica del fracking, han fet que aquest país es converteixi en el primer país productor de gas natural del món, superant a Rússia, i que els preus del gas hagin baixat dràsticament fins a ser en l'actualitat cinc vegades més barats allà que a Europa.

En gairebé tot el món aquestes tècniques d'explotació van sent acceptades políticament. Un dels casos recents més destacats és el del govern peronista de l'Argentina, que ha mostrat la seva alegria per la possibilitat d'explotar amb aquestes tècniques de "fracking" els esquists del jaciment de Vaca Morta, expropiat a Repsol.

Però a Europa, el pessimisme dominant i les traves ecologistes ha aconseguit frenar fins ara aquestes explotacions de gas i petroli no convencionals. El país que més s'oposa a les prospeccions és, naturalment, França, el parlament del qual va votar fa un any un acord en contra. "França no té gas", li vaig sentir dir textualment a Sarkozy en un debat televisat. Però se sap que " haberlo, haylo", tant a la conca de París com a la regió del sud-est de França.

A part de gas no convencional, aquestes noves téniques han permès als Estats Units augmentar també la producció de petroli, especialment a Texas i a Dakota del Nord.

En altres parts del món, per mètodes més clàssics, s'han descobert noves bosses al subsòl marí, com és el cas del Brasil i ha augmentat l'explotació de crus pesants i de sorres bituminoses en països políticament molt diferents com el Canadà o Veneçuela.

Finalment, el carbó, igual que va ser fonamental en el desenvolupament d'Europa durant el segle XX ho està sent ara al desenvolupament de països com la Xina o l'Índia. Les reserves globals són molt importants, suficients per a ser explotades durant segles, i la seva producció augmenta cada any.

En conclusió i en resum: si dubto de la ciència quan la ciència parla del canvi climàtic és perquè tinc la sospita que la ciència és parcial i a més exagera. No nego que les molècules de CO2 absorbeixin la radiació infraroja i escalfin l'atmosfera. El que no crec és que l'increment del CO2 estigui produint un escalfament catastròfic. Crec que el pessimisme sobre la humanitat i sobre el clima ven bé i que la demonització del CO2, al qual es tracta falsament de principal contaminant de l'aire, ha obtingut tant d'èxit perquè aquesta idea de la catàstrofe climàtica ha anat acompanyada d'interessos econòmics i polítiques egoistes, que han manipulat la presentació al públic de les dades.

El sou dels directius i consellers de Bankia

BANKIA
Circular del Banco de España 2011

BFA

Circular del Banco de España 2011

Per què va mentir Obama?

L'advocat d'Obama admet que el certificat de naixement del president penjat al web de la Casa Blanca és fals.

Obama va assegurar que era "una còpia legítima i veritable".

Les eleccions franceses les pot haver guanyat Rajoy

Segons el professor d'Economia Xavier Sala i Martín, qui pot treure més profit de l'elecció d'Hollande com a president de França és Mariano Rajoy. El programa d'Hollande, d'aplicar-se, serà catastròfic per a França, però podria ser beneficiós per a Espanya. Per què? Doncs perquè Merkel rebutjarà les propostes d'Hollande de relaxar les polítiques d'austeritat, però, per evitar una crisi de l'eix franco-alemany, podria cedir en altres aspectes, com ara que el fons de rescat es destini a salvar bancs enlloc de països, que surt més barat. Això permetria al govern espanyol redreçar Bankia sense haver d'augmentar el seu dèficit públic. La intervenció europea es limitaria al banc, cosa que sempre és millor que la intervenció de tot el país.

Podeu escoltar l'entrevista a XSM, aquí (en català).

Com de "salvatges" són les retallades a Europa?

Tot i la retòrica tremendista contra les retallades i les polítiques d'austeritat, el cert és que cap país s'ha situat per sota del seu nivell de 2004.

(Via)

Fer polítiques d'estímul i creixement vol dir que Alemanya pagui.

El millor gestor de la mentida

No sé qui assessora al PSOE en qüestions de propaganda, però sospito que és un pardillo -amb les rebaixes ja no poden pagar-se un professional- o un venut al PP. No puc explicar d'altra manera que un responsable d'imatge seriós pugui haver donat llum verda a aquest vídeo. Certament, el vídeo mostra a Rajoy afirmant que no farà coses que ja ha fet. Però això ja ho sabem tots. En canvi, el que no sabíem és que Rubalcaba hagués jugat tan descaradament amb les cartes marcades durant tot el cara a cara electoral.

Gràcies a la revisió del vídeo, t'adones que Rubalcaba sabia perfectament el que aleshores tots ignoravem: que el dèficit públic era molt més alt del que el govern socialista havia dit. Tant, que probablement les mesures proposades pel PP serien insuficients. Així, Rubalcaba, que ja sabia que perderia les eleccions, no es va concentrar tant en explicar el seu programa electoral com en fer dir i repetir a Rajoy que respectaria el seu, sabent que difícilment podria complir-lo. D'aquesta manera, el candidat socialista parava a Rajoy una trampa en forma de bomba de rellotgeria, que podria capitalitzar des de l'oposició en el moment oportú.

Alguns admiren aquesta manera de fer política i qualifiquen Rubalcaba d'hàbil o maquiavèlic. Jo prefereixo qualificar-lo simplement de mentider. Un mentider hàbil i maquivèlic, això sí. I és que Rubalcaba ha sigut sempre el millor gestor de la mentida de tota la política espanyola.