Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 9 de novembre del 2004

Els valors de l'esquerra i la nostàlgia de la religió

Sóc ateu i laic, però sempre he tingut la sospita que els anomenats valors alternatius a l’ètica i la moral religiosa eren un acte de fe. He comprovat que es necessita una gran convicció i una gran força de voluntat per ajustar la nostra actuació a unes normes o valors que sabem que són el resultat d’una construcció humana conscient i, en conseqüència, prescriptible. Algunes persones, poques, tenen la capacitat i la sort de poder assolir aquest grau d’autoexigència, però això és difícilment extensible a una gran majoria de persones. Per què sigui possible només hi ha una manera: que els valors morals estiguin per damunt de la voluntat personal de l’individu, que esdevinguin una força coactiva exterior. Aquest passatge de Fernando Savater en les conclusions al seu llibre “Los diez mandamientos en el siglo XXI” es perfectament il·lustratiu:

“Más allá de las críticas, incluso desde el punto de vista de quienes no somos creyentes, la idea de un dios terrible, cruel y vengativo no está mal pensada, porqué en definitiva todos los tabúes se basan en algo terrible. ¿Qué pasaría si no cumpliésemos? ¿Qué pasaria si todos los hombres decidiéramos matarnos los unos a los otros? ¿Si decidiéramos renunciar a la verdad o rabáramos la propiedad de los demás o violáramos a todas las mujeres que se cruzaran por nuestro camino? Un mundo así sería horrendo. Ese dios terrible es el que representaria el rostro del mundo sin dios. La divinidad que castiga es, en el fondo, lo que los hombres serían sin las limitaciones impuestas por el dios. Es cierto que ese Yahvé puede resultar espantoso, pero los hombres sin tabúes pueden resultar peores. Ese rostro terrible del dios nos recuerda lo fatal que sería carecer de autoridad, de restricciones al capricho y a la fuerza.”
Les persones creients, treuen aquesta força moral de la religió, de Déu, mentre que per a les persones autoanomenades progressistes i d’esquerres, que creuen en la construcció racional del món i de la vida, la moral sempre ha estat una cosa sobrera, incòmoda. Però com que tard o d’hora la vida ens porta a cruïlles morals inevitables, hem de trobar-hi una sortida. I una d’aquestes sortides ha estat buscar substitutius a la litúrgia religiosa. El problema és que el racionalisme progressista és molt voraç i tendeix a la totalitat i, en conseqüència, necessita fabricar alternatives per a totes les coses, de la mateixa manera que els revolucionaris francesos van canviar fins i tot el nom dels mesos de l’any. I per aquest camí se sol arribar a l’absurd i al ridícul, com és el cas del bateig civil d'Igualada, perfectament retratat per César Alonso de los Ríos en un article encertadament titulat: “Nostalgia de la religión”.
“EL bautizo civil que acaba de celebrarse en Igualada es algo más que una ocurrencia o un atrevimiento. Al igual que los matrimonios de homosexuales y las primeras comuniones festivas, es una muestra de la insatisfacción en la que se encuentran instalados los laicos. Este empeño en invocar lo religioso para justificar o dar realce a ciertos hechos viene a demostrar una inmensa nostalgia religiosa por parte de aquellos que dicen no tener fe. Se reconoce, asimismo, la fuerza seductora que tienen las tradiciones. Se intenta encontrar en los aledaños de la religión los remedios a la frustración que no es capaz de proporcionar el agnosticismo.”