Donar un ultimàtum creïble a l'Iran

Durant molts anys, els principals instituts o organitzacions d’estudis estratègics internacionals -la majoria d’ells de tendència progressista, com la Federació de Científics Americans, l’IISS o el SIPRI- van advertir reiteradament que l’Iraq disposava d’armes de destrucció massiva i que podria tenir l’arma nuclear a curt termini. Aquests advertiments anaven sovint acompanyats de la denúncia del govern dels Estats Units, a qui s’atribuïa la responsabilitat que l’Iraq disposés d’aquestes armes i a qui s’acusava de no fer res per aturar-ho, perquè aleshores Saddam era un aliat contra el fonamentalisme islàmic de Khomeini. També es va acusar la Casa Blanca, aleshores amb Clinton d’inquil·lí, de no fer prou per facilitar l’èxit dels inspectors de l’ONU que durant set anys i mig van estar voltant per l’Iraq en una autèntica cursa d’obstacles, després de la primera guerra del Golf. Tot i que molts d’aquests anàlisis van desaparèixer de la majoria de les webs quan es va saber que Bush atacaria l’Iraq si no es desarmava totalment, alguns, més o menys esporgats, encara es poden localitzar a la xarxa (Saddam i la bomba, FAS/WMD/Iraq,...). És a dir, tothom, inclosos els serveis secrets occidentals, estaven convençuts el 2002 que l’Iraq disposava encara d’stocks d’armes de destrucció massiva que Saddam havia aconseguit escamotejar als inspectors de les Nacions Unides. Va ser un farol de Saddam, que va creure que mantenint una calculada ambiguïtat tenia una assegurança de vida contra qualsevol atac enemic, guanyar temps, aconseguir l'aixecament de les sancions i repredre després tranquil·lament els programes de fabricació d'armes, tal i com acredita l'informe del cap de l'Iraq Survey Grup, Charles A. Duelfer. Però li va sortir malament, perquè malgrat tots els suborns a empreses i polítics, especialment europeus, a través del programa Petroli per Aliments, l'escàndol més greu de la història de les Nacions Unides (veure l'informe del cap de la comissió d'investigació, Paul Volcker), l'administració americana, després de l'11 de setembre, no estava disposada a tolerar cap perill, real o hipotètic. Europa, atenallada entre la contemplació del seu melic políticament correcte i els interessos dissimulats d'alguns dels seus líders, va deixar sols els Estats Units al Consell de Seguretat de l'ONU.

Ara, la situació d’alarma i preocupació amb l’Iran és similar, però a diferència de l'Iraq, que primer ho negava i després jugava amb l'ambiguïtat, el mateix govern de Teheran és el que ha reconegut explícitament les seves capacitats –míssils de curt i mitjà abast Shahab-3- i les seves intencions –obtenció d’urani enriquit. Un govern que, per la boca del seu president, ha fet afirmacions com que Israel ha de ser esborrat del mapa o que l’holocaust és una invenció de jueus i occidentals. La represa aquesta setmana del programa nuclear significa que l’Iran ha traspassat conscientment la línia vermella.

Des del 19 de juny de 2003 -en que un informe de l’AIEA declara que l’Iraq ha “omès donar comptes d’algunes de les seves activitats nuclears i no ha informat sobre alguns materials nuclears de que disposa"- fins avui, han passat dos anys i mig. Dos anys i mig perduts en estèrils negociacions, dirigides pels europeus, que no han servit de res. Només perdonar més ales als iranians i que Teheran guanyi temps.

The Iranians have seen this European two-step before. The 2004 Paris Accord was itself a redo of an October 2003 agreement between Iran and Britain, France and Germany (the E3). The Iranians violated that agreement within months, but the only penalty Europe exacted was to offer even easier terms a year later. Last summer, Iran walked out of negotiations, spurning Europe's offer of technical assistance, security guarantees and trade deals as inadequate. Yet the harshest response the E3 could muster was to cite an "absence of confidence that Iran's nuclear program is exclusively for peaceful purposes" in an IAEA resolution. (Veure "The Wall Street Journal")

L’E3 (França, el Regne Unit i Alemanya) es reuneixen avui amb el cap de la diplomàcia de la UE, Javier Solana, que sembla disposat a donar una altra oportunitat negociadora a Teheran. Si la UE vol no perdre la poca credibilitat internacional que li queda hauria d’apostar avui per anar al Consell de Seguretat, junt amb els Estats Units, i donar un ultimàtum creïble a l'Iran.

ADDENDA.- Via Chroniques de l'Extrême-Centre , que ho recull del blog in From the Cold, arribo a una altra informació -del corresponsal a Israel de l'escocès The Herald- sobre els plans d'Israel per atacar a finals de març les instalacions nuclears iranianes.