He rebut alguns mails preguntant-me que passa a Catalunya amb tot aquest enrenou del referèndum d'autodeterminació. Comprenc que aquestes coses puguin alarmar molta gent, dins i fora de Catalunya. Però el que passa és que jo, potser equivocadament, no li dono cap mena de transcendència. Per què? Doncs perquè a Catalunya el nacionalisme, aquesta obsessió política de senyorets de classe mitja per obtenir minifundis de poder a la seva imatge i semblança, no és res més que una comèdia. Una comèdia que, certament, podria esdevenir una tragèdia si estiguéssim en un context molt diferent. Però, ara per ara, aquest no és el cas.
A Catalunya, des de la transició, ha existit un “pacte implícit” entre la classe política i la societat civil. Recordem que la societat civil catalana és una societat vigorosa i robusta, gelosa de la seva autonomia i independència, perquè s'ha gestat en gran part no només sense l'ajuda de l'Estat sinó moltes vegades contra l'Estat. Aquest pacte permet als polítics jugar a ser nacionalistes, a fer-se el seu raconet a la història cassolana, a condició que no imposin ni més impostos ni noves fronteres.
Pujol ho va entendre perfectament, si més no mentre va estar al poder. I ara ho està entenent el PSC -de retorn de l'aventura maragalliana- i ERC. La independència és una opció minoritària a Catalunya i els partits saben que jugar-s'ho tot a aquesta carta és perdre la partida. ERC, que ja ha tastat poder, l'únic que vol és mantenir-lo. Però com que això desgasta, com que s'han d'empassar gripaus com la Llei de Dependència, la sisena hora o l'Estatut retallat, quan s'acosten eleccions s'han de desmarcar del seu rival nacionalista que és CiU marcant-se algun farol perquè el seu electorat els torni a renovar la confiança.
Com a tot arreu, però a Catalunya especialment, tot és un càcul pel poder. Si el PSC s'ha de disfressar de nacionalista per substituir Pujol, s’hi disfressa. Si ERC ha de combregar amb rodes de molí per tenir la vicepresidència de la Generalitat i un succedani de ministeri d'afers estrangers, doncs hi combrega. I si es passen de mida, ja s’encarregarà d'afaitar-lo el barber de Sevilla.
