Pitjor, impossible. La direcció del PP ha tornat a cometre la mateixa equivocació de sempre: imposar des de Madrid el líder del PP català i esperar a que soni la flauta. Però d’aquesta manera la flauta electoral ni sona, ni ha sonat, ni sonarà mai. Ja sigui amb Aleix Vidal Quadras, amb Josep Piqué o ara amb Alícia Sánchez Camacho.El problema del PP a Catalunya no és un problema de noms, és un problema polític. Mentre sembli una contradicció ideològica ser català -fins i tot catalanista, que no vol dir obligatòriament ser nacionalista- i ser liberal (o conservador) i constitucionalista, el PP serà sempre un partit marginal a Catalunya.
Però aquesta contradicció no es pot resoldre a base de més centralisme democràtic, sinó, pel contrari, amb més democràcia interna. Una democràcia que les bases del partit –de tots els partits- poden arrebassar als aparells oligàrquics si s’ho proposen. Com ho ha fet, valenta, Montserrat Nebrera.
Amb independència del seu programa polític, aquesta dona ha demostrat que no només es pot plantar cara a l’omnipotència de l’aparell sinó que se’l pot derrotar. Perquè, deixem-nos d’eufemismes, l’autèntica vencedora moral i política del congrés del PP català no ha estat Alícia Sánchez Camacho sinó Montserrat Nebrera.
Mentre des del carrer Gènova no aconsegueixen que soni la flauta, Nebrera la fa sonar més seductora que Hamelin.
